Bioko

Archiu:Malabo a 13-oct-01.jpg

Bioko

Archiu:Bioko Relief Map, caps block 0 .jpg

Relleu de Bioko.

Bioko és una illa situada en el golf de Guinea, pertanyent a Guinea Equatorial. En ella es troba l'antiga capital del país, Malabo. Està a 37 km de les costes de Camerún i té un àrea de 2017 km², lo que la convertix en la quarta illa més gran d'Àfrica (despuix de Madagascar, Socotora i Tenerife). La seua població era de 130 000 habitants en 2005, havent-se incrementat fins a prop dels 335 000 en 2014. Anteriorment, durant l'época espanyola, era coneguda com Fernando Poo, el nom del seu descobridor en el XV, el portugués Fernão do Pó.

Història

Existix la possibilitat de que l'illa fora visitada per Hannón, un explorador cartaginés que va realisar un viage a lo llarc de la costa occidental d'Àfrica cap a finals de el VI o començos de el V

Era prehispánica

L'assentament humà en l'illa es produïx cap als sigles V-VI aproximadament, per chicotetes expedicions des de diferents punts de la costa del golf de Biafra, i configurant en el temps un grup sociocultural diferenciat dels seus orígens bantú, els clans bubi. Dins de la mitologia popular ha pervixcut el nom de Momiatú com el llegendari jerarca dels primers establiments. L'estructura de clans que s'anirà configurant en el pas del temps mantindrà unes regulars pero dèbils comunicacions en el continent. L'illa va rebre el nom de Etulá per part dels antics colon bubis.

Colonisació portuguesa

En 1472 va aplegar a l'illa el navegant portugués Fernão do Pó (Fernando Poo en castellà), qui la va avistar i la va batejar en el nom de «Flor Formosa». Més vesprada es va canviar la designació a «Fernando Poo», en el seu nom.

En 1641 la Companyia de les Índies d'Holanda va establir llocs comercials sense el consentiment portugués en l'illa de Bioko, centralisant des d'allí temporalment el comerç d'esclaus del golf de Guinea, si ben els portuguesos varen tornar a fer acte de presència en l'illa en 1648, substituint la Companyia neerlandesa per una pròpia dedicada al mateix comerç i establida en el veí Regne Benga de l'illa de Corisco o Mandyi. A lo llarc d'este mateix XVII es configura llentament un embrionari regne conformat pels clans bubis, sobretot despuix de l'actuació en eixe sentit d'alguns caps locals com Molambo (aprox. 1700-aprox. 1760) durant un periodo de forta esclavitut en la zona, situació que va obligar als clans bubis a abandonar els seus establiments costers i instalar-se en l'interior.

Colonisació espanyola

L'illa va permanéixer en mans portugueses fins a març de 1778, despuix dels tractats de Sant Ildefons (1777) i El Pardo (1778), pels que se cedien a Espanya les illes guineanas, junt en drets de tracta esclavista i lliure comerç en un sector de la costa del golf de Guinea, entre els rius Níger i Ogooué. El 17 d'abril de 1778 va partir des de Montevideo una expedició formada pels bucs Santa Catalina i Soledad i el bergantín Santiago per a prendre possessió de Fernando Poo i el restant dels territoris, dirigida pel brigadier dels Reals Eixèrcits Felipe José dels Sants Bou, comte de Argelejo. En la baïa de Boloko, el Comte de Argelejos va desembarcar per a prendre possessió del lloc en nom de Carlos III, i construir aixina la chicoteta població de Sant Carlos (actual Sant Carlos de Luba). A partir d'eixe moment, l'illa va formar part administrativamente de la Governació de Fernando Poo i Annobón, integrant-se, junt al restant de territoris espanyols de la Guinea, en el Virreinato del Riu de l'Argent. D'octubre de 1778 a novembre de 1780 s'establirà un governador espanyol. El Comte de Argelejo va morir el 14 de novembre de 1778, quedant al mando Joaquín Primer de Rivera i Pérez de Acal fins que el 31 d'octubre de 1780 una sublevació de les seues tropes ho va fer presoner, i es varen traslladar els supervivents a l'illa de Sant Vaig prendre que pertanyia a Portugal.

Despuix de la Revolució de Maig (1810) es produïx el desmembramiento definitiu del Virreinato.

Despuix de Molambo descolla la figura d'un atre cap local, Lorite (1760-1810), a qui succeirà Lopoa (1810-1842?). El periodo d'hegemonia d'este últim sobre els diferents clans insulars coincidix en l'ocupació britànica sobre l'illa entre 1827 i 1843, quan varen establir diferents llocs, els principals d'ells Port Clarence (actual Malabo) i Sant Carlos, per a reprimir el tràfic marítim d'esclaus. Juan José Lerena en març de 1843 va issar el pabelló espanyol en Santa Isabel (actual Malabo), en lo que es terminava l'influència i presència britànica. Madabita (aprox. 1842-1860) i Sepoko (1860-1874 o 1875) seran els principals jerarcas locals en este periodo de creixent intervenció espanyola.

El 20 de juny de 1861 es publica la Real Orde per la que es convertix l'illa de Fernando Poo (Bioko) en presidi espanyol. En octubre del mateix any es dicta la Real Orde per la que, al no oferir-se voluntàriament negres emancipats de Cuba per a inmigrar a Guinea, es dispon que de no presentar-se voluntaris es procedixca a l'embarque, sense el seu consentiment, de 260 negres cubans. És destacable també l'immigració de decenes d'exiliats intelectuals i polítics espanyols.

Tot este periodo es traduirà en la segona mitat de el XIX en l'unificació de tots els clans bubis baix el rei Moka (1875-1899), situació que no duraria molt pel creixent intervencionisme colonial espanyol. Durant el periodo 1887-1897, varis representants espanyols establixen relacions en el rei Moka de Bioko.

Archiu:(1897) Isla de Fernado Poo.jpg

Illa de Fernando Poo en 1897

Archiu:Reymalabo1930. caps block 9

El rei Malabo de Bioko en 1930.

Espanya va reprendre activament la colonisació de Guinea al començament de el XX. En l'illa es va iniciar l'explotació de les seues riquees i es va establir un govern colonial, baix el qual va haver greus enfrontaments en el cap local bubi Sás-Ebuera (entre 1899 i 1904 aprox.), qui va formar unes milícies nacionalistes i anticoloniales. Va ser capturat per les forces espanyoles i la seua negativa a acceptar l'autoritat del governador colonial li va dur a mantindre una folga de fam, de la que va resultar la seua mort el 3 de juliol de 1904. També Malabo Lopelo Melaka (rei entre 1904 i 1937), fill de Moka, iniciarà una reivindicació moderada dels seus drets, en l'últim enfrontament dels bubis contra els colonizadores espanyols en 1910 en la regió de Sant Carlos, que es va iniciar despuix de l'assessinat de la veta espanyola León Rabadán i dos policies indígenes.

En eixe succés varen morir uns quinze mil bubis, entre civils i alçats; va haver enfrontaments en l'autoritat colonial que es prolongarien també en el continent, per l'expedició de castic de Riu Muni de 1918. Immediatament despuix de l'insurrecció de 1910, les forces colonials varen pressionar al rei Malabo per a que influïra en els caps locals i evitara nous enfrontaments. L'illa estava dividida en 1911 en 67 besés (localitats), cada u governat per un botuku (cap-alcalde) i sobre ells el rei (muchuku), que normalment coincidiria en el cap del vaig besar de Moka, qui dispon del seu lujua o tropa per a impondre la seua autoritat.

Durant la primera mitat de el XX Espanya va desenrollar grans plantacions de cacao en l'illa en mils de peons importats de la veïna Nigèria. En 1926 s'anexa l'illa a la colónia de Guinea Espanyola. En 1937, despuix de l'inici de la guerra civil espanyola, el rei Malabo és encarcerat i morirà el 19 d'abril del mateix any. Durant una part del règim de Franco va continuar la colonisació. Fins a 1956, l'illa va formar part del Territori de Guinea Espanyola. El 21 d'agost de 1956 els territoris hispà-guineanos varen ser organisats en províncies en el nom de Província del Golf de Guinea.

En 1959 l'illa va passar a ser una província espanyola ultramarina, similar a les províncies metropolitanes. Per la llei de 30 de juliol de 1959, es va convertir en la província de Fernando Poo, en la Regió Equatorial Espanyola, que en decembre de 1963 seria succeïda per la regió autònoma de Guinea Equatorial. L'illa va ser usada com a base per a vols cap a Biafra durant la Guerra civil nigeriana (1967–1970).

Part de Guinea Equatorial

Despuix de l'independència de Guinea Equatorial en 1968, l'illa va ser dividida en dos districtes: Sant Fernando i Sant Carlos, les actuals província de Bioko Nort i província de Bioko Sur. L'illa va passar a rebre el nom de "Illa Macías Nguema Bidyogo" entre 1973 i 1979, i la capital Santa Isabel es renombró Malabo fins a la data; Sant Fernando: Ela Nguema; Sant Carlos: Luba i Concepció Biaba: Riaba, tot això baixe el règim de Francisco Macías Nguema Bidyogo. Despuix del colp de 1979 l'illa va adoptar el nom de Bioko, en honor d'Adolfo Bioco, fill del rei Moka i germanastre del rei Malabo.

Actualment eixercix com a governador de Bioko Nort Baltasar Nsé Mesie (des de 2011) i de Bioko Sur José Luis Ada Nguema.

Els seus habitants parlen el bubi (idioma autòcton de l'illa de Bioko), el castellà, el pichi, un anglés criollo, ademés d'atres idiomes. Existix una abundant lliteratura guineana en espanyol. Les principals ciutats insulars són: Malabo (la capital del país i de Bioko Nort) i Luba (Capital de Bioko Sur).

Persones destacades

Artícul principal → .

Artícul principal → .

Fauna

Archiu:Drill 1 small.jpg

Un drill, un primat endèmic d'esta ecorregión.

Archiu:Crowned Guenon 045.jpg

Cercopiteco coronat.

Primats

La naturalea de l'illa és una de les més amenaçades de l'Àfrica Equatorial. En ella habita una enorme varietat d'espècies de monas endèmiques i en trance de desaparéixer. La més gran de totes les espècies és el dril (Mandrillus leucophaeus), la població del qual va descendir més del 30 % en els últims anys, i de la qual deriven dos subespecies, una d'elles és endèmica de l'illa, i l'atra habita en el continent.

• Dril (Mandrillus leucophaeus). Parent del mandrí, el primat més gran de l'illa.
• Colobo negre (Colobus satanas). Es troba en perill d'extinció, i és molt huidizo i difícil d'avistar. No sobreviu en els zoològics.
• Colobo de penacho roig (Colobus pennantii). Està en perill crític d'extinció.
• Mona de Preuss (Cercopithecus preussi). Va ser l'última espècie de primat en descobrir-se en l'illa de Bioko. La seua distribució en el continent africà és molt reduïda.
• Cercopiteco d'orelles roges (Cercopithecus erythrotis). En estat vulnerable.
• Cercopiteco coronat (Cercopithecus pogonias). Espècie en menor preocupació, encara que vulnerable en Bioko.
• Cercopiteco de nas blanc (Cercopithecus nictitans). Espècie de mona característica per tindre un «llenguage propi». També es distribuïx pel continent africà, encara que en major mida.
• Galago d'Allen (Sciurocheirus alleni).
• Galago de garres d'agulla (Euoticus pallidus).

El colobo roig (Procolobus pennantii), víctima de la caça furtiva per escopetes, va descendir a casi un 45 %. Atres espècies són la mona d'orelles roges (Cercopithecus erythrotis), el cercopiteco de nas blanc (Cercopithecus nictitans), la mona de Preuss (Cercopithecus preussi), el colobo negre (Colobus satanas), el colobo de penacho roig (Procolobus rufomitratus), i el cercopiteco coronat (Cercopithecus pogonias). Totes les espècies anteriorment mencionades estan en greu perill d'extinció degut a que són usades per al consum humà i es comercien com a animal de companyia. Ademés de que moltes d'elles no sobreviuen en els zoològics, per l'estricte ecosistema que requerixen, i l'escassa adaptació que tenen fòra del seu hàbitat natural.

Atres mamífers

El restant de mamífers que poblen l'illa (a diferència dels primats) no són endèmics, pero en esta sofrixen un descens per la mateixa raó: La caça en escopeta i l'ocupació de trampes i verins.

• Damán arborícola (Dendrohyrax dorsalis). És molt comú en la zona occidental del continent. No està amenaçat, pero és capturat constantment per trampes dels furtivos, sense que realment siga molt elevat el número de cadàvers per any.
• Pangolín (Manis tricuspis). Comunament trobat en els mercats de carn de caça furtiva. Els conservacionista creuen que esta espècie ha sofrit un descens del 20-25 % en els últims 15 anys.
• Duiker de Ogilby (Cephalophus ogilbyi). És un antílop nano, en una població d'al voltant de 30 000 individus. És un animal molt huidizo i esquive. S'alimenta dels fruts caiguts dels arbres, i habita els densos boscs de Guinea, Nigèria i Camerún.
• Duiker blau (Philantomba monticola), més chicotet que el de Ogilby, i a la seua volta, més expandit.

Aus residents

• Turaco de pico groc (Tauraco macrorhynchus).
• Turaco jagant (Corythaeola cristata) posseïx un cridaner color blavenc en un pico roig i groc, i una cresta blava obscur. És difícil de trobar, ya que permaneix amagat entre el fullage de la pluvisilva tropical, en la finalitat de no ser avistar pels depredadors.
• Pavo calp (Picathartes gymnocephalus). Es desplaça botant per la selva. Habita en eixints rocosos i humits, i permaneix sempre alerta, ocultant-se a l'observació.

Vore també

• Illes de Guinea Equatorial
• Història de Guinea Equatorial
• Província de Bioko Nort
• Província de Bioko Sur

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bioko.
• Senyes sobre la prehistòria en les costes de Guinea, artícul de varis autors en senyes sobre la prehistòria de Bioko
• M. A. I. B., pàgina del Moviment per a l'Autodeterminació de l'Illa de Bioko

• Possessions espanyoles en l'Àfrica Occidental per Antonio García Peréz, any 1907.