Pancraci



El pancraci (grec antic: πανκράτιον/pankrátion) era una competició deportiva dels Jocs Olímpics Antics, una combinació de boxeig grec antic en patades, semblant al kickboxing, i lluita, encara que es permetia pràcticament qualsevol atac en qualsevol membre del cos, similar a les actuals arts marcials mixtes (MMA), i considerablement en menys restriccions que estes.
El terme pancraci s'utilisa hui en dia com a sinònim de «lluita lliure professional».
En la mitologia
Els grecs atribuïen la seua invenció a Teseo, quan es va enfrontar al Minotaure. Baquílides, en canvi, atribuïx la seua creació en commemoració a Heracles, en la seua lluita en el lleó de Nemea. Aristòtil atribuïx el seu descobriment a Leukaros d'Acarnània.
El pancraci va ser inclós en els 33° Jocs Olímpics en l'any 648 a. C.[1] i el seu primer campeó va ser Ligdamis de Siracusa.[2]
Tècniques i regles
En ser una mescla de lluita (pale, en grec) i boxeig (pyx), en el pancraci s'utilisaven tècniques d'abdós disciplines, tals com el hedran strephein que es pot traduir com «voltear l'atrasser», el meson echein o «agarrar del mig», el trachelizein o «subjectar pel coll» i el ankyrizein o «llançar des de l'anca», entre uns atres.
Atres moviments a mencionar: el gastrizein que consistia en una patada a l'estòmec, el apopternizein en a on el lluitador prenia al seu adversari del turmell per a fer que perguera l'estabilitat i caiguera al sol, i el klimakismes en a on el lluitador atrapava al seu rival per darrere, pel coll i començava a estrangular-ho.

Es permetien els puñetazos, encara que els lluitadors no envolien les seues mans en els himantes o benes. Més o menys estava permés tot. Aplastaments en els peus i manotazos, entre atres coses. Ni tan sols es respectaven els genitals.
Els colps en la cara, l'aplicació d'assuts de aplastament o de estrangulació, el trencament i la recalcada de membres també eren tècniques de molt èxit.
Fer travetes, agarrar a l'adversari i llançar-se sobre ell eren pràctiques molt comunes. Atacs com pegar una patada baixa a l'oponent estaven perfectament permesos. Una de les tècniques, la tijera, buscava tindre enllaçat l'abdomen del rival en les cames, per a asfixiar al rival en les mans lliures. Esta tàctica va ser precisament la que li va costar la vida al campeó olímpic Arriquión de Figalia en la 54.ª (quinquagèsim quarta) edició dels Jocs Olímpics (en el 564 a. C.). Polidamas de Escotusa va ser campeó olímpic en el 408 a. C.
Les regles solament penalisaven el mossegar i ficar els dits en els ulls, la nas o la boca de l'oponent.
Burlant-se dels atletes, el mege romà Galeno va otorgar alguna volta un premi a un ruc per haver-se destacat en els pisotones.
Pausanias comenta sobre Sóstratos de Sición:
Leontiscos de Mesina usava també esta tècnica.
ya que en el pancraci no s'aplicaven les regles de la lluita perpendicular, el combat durava fins que un dels oponents desistia, lo que se senyalava alçant un dit.
De la mateixa manera que en el boxeig i la lluita, esta competició tenia divisions separades per a jóvens i adults.
Conseguir la corona en el pancraci sense abans haver segut ephedros es considerava un triumfo notable. Tal va ser el cas de P. Cornelio Ariston, que com a vencedor de la lluita anterior va tindre que enfrontar-se immediatament despuix a un rival descansat, és dir, a un que havia quedat fòra per sorteig.
Per estrany que semble, el pancraci no era tan brutal com el boxeig. Per açò figurava abans en el programa olímpic.
El joc brut era tan comú en el pancraci, que Luciano de Samosata en la seua obra Vida de Demonacte diu:[3]
Distints escritors de l'antiguetat clàssica varen incloure combats de pancraci en les seues obres; tal és el cas d'Heliodoro en la seua novela Etiòpiques.[4]
En la seua obra Explicacions de 12 Salms de David (Salm 36, comentari 55),[5] Ambrosio de Milà descriu tres tipos de combats: el palaestae o lluitador que solament pot aferrar-se sense poder utilisar els seus punys per a colpejar, el pyctae o boxejador que colpeja en els seus punys coberts per unes cintillas de cuiro o cestus, i el pammachiarii o pancraciasta que lluita de manera lliure, utilisant colps de puny, lluita cos a cos subjectant al seu rival de les extremitats i fins a pot recórrer a trucs com el de tirar arena als ulls del rival.[6][7][8]
En els ORD Jocs olímpics de l'any 200 a. C., es va introduir el pancraci per a chicons d'entre 12 fins a 17 anys d'edat.[9][10]
Tècniques de colpege
Colpege en les cames
Els colps eixecutats en les cames eren una part important del pancraci i una de les seues principals característiques. Patear ben era una gran ventaja per al pancraciasta. Epicteto feya mofa d'una anècdota que va arreplegar en la que un lluitador felicitava a un atre en la següent expressió: «tu pateas ben». L'ús de les patades era tan habitual i eficaç per al pancraciasta que en una oportunitat, segons una anècdota arreplegada per Galeno, a un lluitador se li va premiar en un ruc per la seua excelència en la tècnica de donar patades.[11]
Derribos i llançaments
Un truc molt usat pels pancraciastas era el de prendre al seu oponent pel peu o el turmell i llançar-ho d'esquenes contra el sol. Este moviment de lluita es troba representat en les pintures de les Tombes de Beni-Hassan.
Un atre tipo de llançament és aquell denominat per Edward Norman Gardiner com a «llançament d'estòmec». Gardiner descriu el llançament de la següent manera: el lluitador subjecta al seu oponent dels muscles o dels braços, es deixa caure cap a arrere, d'esquenes en direcció al sol i mentres realisa la maniobra, coloca la planta del peu sobre l'estòmec de l'oponent i d'esta manera llança a l'oponent per sobre el seu cap. D'esta manera, l'oponent cau durament d'esquenes contra el sol mentres. Un moviment molt similar a l'abans descrit és el que es coneix en la lluita lliure professional com monkey flip. Este moviment és conegut en judo com Tomoe nage.
Patades a l'estòmec
La patada recta en la part inferior del peu fins a l'estòmec (γαστρίζειν/λάκτισμα εἰς γαστέραν - gastrizein o laktisma eis gasteran, "patejar en l'estòmec") era aparentment una tècnica comuna, donada la cantitat de representacions de tals patades en gerros. Lucian menciona este tipo de patada.
Desempat o klímax
Quan el sol es posava en l'horisó i caïa la nit i el combat encara no tenia un guanyador, els àrbits detenien la baralla i feyen que els atletes decidiren el combat per mig d'un desempat o klímax que consistia que cada lluitador, alternativament, devia permanéixer de peu i sense moure's esperant que l'atre lluitador li propinara un colp de puny. Este intercanvi de colp continuava fins que l'últim home quedara en peu o fins que es rendira.[12]
Rancs de combat
En una trobada de pancraci, la decisió dels atletes sobre l'estratègia a seguir, depén de la distància que separa a un d'un atre lluitador. Tot trobada de pancraci començava en els dos atletes front a front i de peu. Si la distància entre els atletes rondava el metro i mig de llongitut, els pancraciastas optaven per llançar-se patades. Quan s'acostaven a un metro de distància, els atletes començaven a llançar-se colps de puny en una trobada de boxeig. A una distància de mig metro, els lluitadors entrabar en una zona de entrampe en la que els pancraciastas preferien atrapar-se per les extremitats i pel cos; també s'intercanviaven colps en el colze, el cap i el genoll. A menys de mig metro de distància, els atletes entrabar en la zona de lluita cos a cos, privilegiant les prens de lluita, els llançaments, els derribos, alçava en vilo al seu oponent pels genolls o per la cintura per a llançar-los sobre l'arena i practicaven tot tipo de sumissió.[13]
Pancraciastas famosos

- Arraquión de Figalia
- Calias d'Atenes
- Citómaco de Tebes[14]
- Diágoras de Rodas
- Dorieo de Rodas, fill de Diágoras
- Teágenes de Tasos
- Polidamas de Escotusa
- Marque Aurelio Asclepíades, campeó al voltant del 180 d. C.
- Marco Aurelio Demostratos Dames.[15]
- Sóstrato Acroquersites de Sición: el seu renom Acroquersites significa home-dits per la seua tècnica d'obligar als seus contrincants a rendir-se quebrándoles els dits.[16]
- Piteas d'Egina campeó de pancraci en els Jocs Nemeos del 483 a C. a qui el poeta Píndaro li dedicara un poema.[17]
- Dioxipo d'Atenes, amic personal d'Aleixandre Magne.[18][19]
Vore també
Referències
- ↑ Pancrazio (texto en italià)
- ↑ Según otras traducciones Lygdamis.
- ↑ Life of Demonax (texto en anglés)
- ↑ THE MARRIAGE OF THEAGENES AND CHARICLEA
- ↑ Enarrationes in XII Psalmos Davidicos, p. 39.
- ↑ [http://books.google.com.ar/b ooks?id=-dsk49jiwAwC&pg=PA138&redir_esc=i#v=onepage&q&f=false The Smell of Sweat: Greek Athletics, Olympics, and Culture, p. 134. (text en llatí)]
- ↑ Nec timeo mori: atti del Congresso internazionale di studi ambrosiani nel 16 centenario della morte di sant'Ambrogio p. 304. 8text en italià)
- ↑ [[:m:wikt:en:pammachum|Pammachum, del griego antiguo παμμάχιον (pammakhion, “pankration” —en anglés]— pancraci —en español).]
- ↑ The Athletics of the Ancient Olympics
- ↑ Sport in the Ancient World from A to Z.
- ↑ Roman Labyrinth Mosaics and the Experience of Motion.
- ↑ ««Pankration, An Ancient Martial Art.»». Archivat des de l'original, el 5 de septiembre de 2008. Consultat el 5 de octubre de 2011.
- ↑ Dervenis, Kostas; Lykiardopoulos, Nektarios: The martial arts on Ancient Greece, p. 36.
- ↑ Dead good Olympian
- ↑ La carrière du pancratiaste Markos Aurèlios Dèmostratos Damas
- ↑ «Paint Your Agon». Archivat des de l'original, el 11 de abril de 2017. Consultat el 29 de enero de 2013.
- ↑ For Pytheas of Aegina Pancratium at Nemea
- ↑ Pankration: Martial Art of Classical Greece
- ↑ Curtius Rufus 9.7.16-26
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Pancracio de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.