Anar al contingut

Ormuz (ciutat)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Ormuz va ser una antiga ciutat en l'illa i estret del mateix nom, en l'entrada al golf Pèrsic. El regne de Ormuz va ser durant els sigles X al XVII un regne ubicat dins del golf Pèrsic i que s'estenia fins a l'estret de Ormuz. El regne va ser establit pels príncips àraps en el X i en 1262 vi a caure baix la sobirania de Pèrsia.[1] En 1515 la plaça va ser presa pel portugués Afonso de Albuquerque. En 1622, estant baix sobirania de Felipe IV d'Espanya, va ser conquistada per un contingent persa en respal anglés.[2]

El regne rep el seu nom de la ciutat portuària fortificada que era la seua capital. Era un dels ports més importants en Orient Mig en l'época puix controlava les rutes comercials marítimes a través del golf Pèrsic a l'Índia i Àfrica oriental. Este port provablement estava en l'illa de Ormuz, que s'ubica prop de la ciutat moderna de Bandar Abbas.

El nom del port, l'illa i el regne és iraní i en últim terme deriva de la deïtat zoroastriana Ahura Mazda, que es convertix en Ohrmazd en persa pahlavi, Hirmiz en persia mig maniqueo i Hormoz en neo-persa.

Història

La ciutat-estat de Ormuz data de el XIII quan controlava el mercat d'esclaus des d'Àfrica i Aràbia cap a [[Gran Jorasán|Jorasán]] en Pèrsia. En el seu cénit de el XIII al XIV, Ormuz va ser un poderós estat naval en una flota comercial gran i activa i una poderosa armada. Petrashevsky senyala el tamany de la flota de fins a 500 barcos. Deu senyalar-se que estos barcos no estaven armats en canons.

Situat entre el golf Pèrsic i l'Oceà Índic, Ormuz era «sinònim de riquea i lux».[3] La ciutat va ser també coneguda per la seua licenciositat segons els relats dels visitants portuguesos; Duarte Barbosa, un dels primers portuguesos que varen viajar a Ormuz a finals de el XV, va trobar:

“Els mercaders d'esta illa i ciutat són perses i àraps. Els perses [parlen àrap i un atre idioma al que criden Psa], són alts i ben pareguts, sent un poble bo i resistent, tant els hòmens com les dònes; són corpulentos i tranquils. Sostenen el credo de Mafamede en gran honor. Es permeten moltes llicències, de manera que mantenen entre ells jóvens en fins de abominable perversió. Són músics, i tenen instruments de diversos tipos. Els àraps són més obscurs i morenos que ells.[4]”

Com a conseqüència de l'expansió portuguesa cap a l'Índia, en setembre de 1507 el portugués Alfonso de Albuquerque va desembarcar en l'illa. En octubre Albuquerque va atacar esta ciutat, conquistant-la, i casi va conseguir concloure la construcció del Fort de La nostra Senyora de la Victòria, si no anara per la deserció de tres capitans portuguesos (Gresca dels Capitans). Va ser forçat a abandonar-l'en giner de 1508.


L'1 d'abril de 1515, Albuquerque, ya governador de l'Índia, va retornar a Ormuz, va reconstruir la fortificació del (Fort de La nostra Senyora de la Concepció de Ormuz) i va establir la sobirania portuguesa, subordinada a l'Índia portuguesa. Portugal va ocupar Ormuz des de 1515 fins a 1622. Va ser durant l'ocupació portuguesa de l'illa que el mandeísmo va atraure per volta primera l'atenció occidental. Els mandeístas fugien de la persecució del vilayato de Bagdad (que, en aquella época, incloïa Basora i Juzestán en Iran). Quan els portuguesos els varen conéixer, els varen identificar per error com els «cristians de Sant Joan», anàlecs als cristians de Sant Tomás de l'Índia. Els mandeístas, per la seua banda, estaven desijant aprofitar-se de la confusió, i es varen oferir a acceptar l'autoritat papal i la sobirania portuguesa si els portuguesos invadien l'Imperi Turc Otomà i lliberaven als seus correligionaris. Els portuguesos es varen sentir atrets per la perspectiva de lo que semblava ser una gran comunitat cristiana baix govern musulmà. No va ser fins que s'havien compromés a la conquista de Basora que es varen donar conte de que els mandeístas no eren lo que pretenien.

Com a vassalls de l'estat portugués, el regne de Ormuz va participar conjuntament en l'invasió de Baréin en 1521 que va acabar en el govern jabrida de l'archipèlec del golf. El governant jabrida era nominalment vassall de Ormuz, pero el rei jabrida Muqrin ibn Zamil va rebujar pagar el tribut que Ormuz li exigia, lo que va donar lloc a l'invasió baix el mando del conquistador portugués António Correia.[5] En la lluita per Baréin, la major part del combat es va portar a terme per tropes portugueses, mentres que l'almirant ormusí, Reis Xarafo, solament es va llimitar a observar.[6] Els portuguesos varen governar Baréin a través d'una série de governadors ormusíes. No obstant, els ormusíes sunníes no eren populars dins de la població chiïta de Baréin que sofria desventages religioses,[7] lo que va dur a la rebelió. En un cas el governador ormusí va ser crucificado pels rebels,[8] i el govern portugués va acabar en 1602 en acabant de que el governador ormusí, que era parent del rei ormusí,[9] va començar a eixecutar membres de les famílies més destacades de Baréin.[10]

De l'época d'ocupació portuguesa data una descripció de la ciutat per un croniste portugués:

«La ciutat de Ormuz està situada en una chicoteta illa anomenada Gerum que queda casi en la gola de l'estret de la mar Pèrsica tan prop de la costa de la terra de Pèrsia que haurà d'una a una atra tres llegües i des de l'atra a Aràbia i tindrà entorn poc més de tres llegües: tota molt estèril i en major partix una minera de sal i sofre sense terner naturalment un ram o herba verda.
La ciutat en sí és molt magnífica en edificis, grossa en tracte per ser una escala a on concorren totes les mercaderies orientals i occidentals en ella, i les que vénen de Pèrsia, Armènia i Tartaria que li queden al nort: de manera que no tenint l'illa en sí cosa pròpia, per comerç té totes les estimades del món (...) la ciutat és tan vizosa i abastida, que diuen els moradores d'ella que el món és un anell i Ormuz una pedra preciosa engastada en ell» (João de Fancs, Décades dona Ásia II, L. II cap. 2, 1552)

El tema de la licenciositat dels ormusíes és fort en la descripció que fa Henry James Coleridge de Ormuz en la seua vida del misionero sant Francisco Javier que va visitar Ormuz en el seu viage a Japó:



En acabant de que els portuguesos feren varis intents d'assumir el control de Basora, el governant safávida Abás de Pèrsia va conquistar el regne en l'ajuda dels anglesos. En efecte, en la dinastia filipina, les possessions portugueses en tot lo món es varen tornar objecte d'atacs dels enemics d'Espanya. D'ahí la caiguda del Fort de Queixome, una floteta persa en més de 3.000 hòmens i en el respal de sis embarcacions angleses, varen posar sege al Fort de Ormuz (20 de febrer de 1622). Els perses varen oferir al comandant portugués de la plaça l'illa de Qeshm en trueque de 500.000 pataques i el port de Julfar, en la costa d'Aràbia, recent conquistat als portuguesos per una força combinada d'àraps i perses. L'oferta, entre tant, va ser rebujada, i en pocs mesos, l'illa de Ormuz era perduda a favor dels perses i els seus aliats anglesos (3 de maig). La guarnició i la població portuguesa de l'illa, prop de 2000 persones, varen ser enviades a Mascate. Els portuguesos varen ser expulsats de tot el golf Pèrsic, en l'excepció de Mascate. Els portuguesos varen tornar al golf l'any següent com a aliats d'Afrasiyab, el pachá de Basora, contra els perses. Afrasiyab va anar anteriorment un vassall otomà pero havia segut efectivament independent des de 1612. Ells mai varen tornar a Ormuz.

Ormuz es va convertir en un tòpic de riquea dins de la lliteratura en anglés, com en un text de John Speed de 1626, el vers 20 del poema Bermudes d'Andrew Marvel (Jewels more rich than Ormus shows (Joyes més precioses que les que mostra Ormuz) i en un famós passage del poema épico de John Milton Paraís perdut, Llibre II, versos 1-5 (High on a throne of royal state, which far / outshone the wealth of Ormus and of Ind,)

A mitan del sigle XVII va ser capturada pel iman de Mascate, pero va anar posteriorment recapturada pels perses. Actualment, forma part de la província iraní d'Hormozgan.

Vore també

Notes

  1. ↑ Charles Belgrave, The Pirate Coast, G. Bell & Sons, 1966 p122
  2. ↑ Joan-Pau Rubiés(2018).«1622 i la crisis de Ormuz. ¿Decadència o reorientació?».Mélanges de la Casa de Velázquez.48(2)
    121-151.
  3. ↑ Peter Padfield, Tide of Empires: Decisive Naval Campaigns in the Rise of the West, Routledge 1979 p65
  4. ↑ The Book of Duarte Barbosa: An Account of the Countries Bordering on the Indian Ocean and their inhabitants, escrit per Duarte Barbosa i completat al voltant de l'any 1518, traducció de 1812 per the Royal Academy of Sciences Lisbon, Asian Educational Services 2005
  5. ↑ Sanjay Subrahmanyam, The Career and Legend of Vasc Dona Gama, Cambridge University Press, 1997, 288
  6. ↑ James Silk Buckingham Travels in Assyria, Mija, and Pèrsia, Oxford University Press, 1829, p459
  7. ↑ Juan Cole, Sacred Space and Holy War, IB Tauris, 2007 pp39
  8. ↑ Charles Belgrave, Personal Column, Hutchinson, 1960 p98
  9. ↑ Charles Belgrave, The Pirate Coast, G. Bell & Sons, 1966 p6
  10. ↑ Curtis E. Larsen. Life and Land Use on the Bahrain Islands: The Geoarchaeology of an Ancient Society University Of Chicago Press, 1984 p69

Bibliografia

  • R. Loureiro; D. Couto (eds.). Revisiting Hormuz: Portuguese Interactions in the Persian Gulf Region in the Early Modern Period. Maritime Àsia, 19, Wiesbaden: Fundação Calouste Gulbenkian/Harrassowitz Verlag, 2008.
  • (Sobre la religió de Ormus) Foltz, R.C. 2004, "Spirituality in the Land of the Noble: How Iran Shaped the World's Religions", Oneworld Publications, Oxford, England. ISBN 1-85168-336-4
Coordenades no vàlides

</noinclude>


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ormuz_(ciutat)&oldid=1445141»