Metro de Berlín
El metro de Berlín (en alemà, O-Bahn Berlin, de Untergrundbahn, lit. "tren subterràneu") forma, junt en els trens suburbans (S-Bahn) i les llínees de tramvia i d'autobús, la columna vertebral del transport urbà en Berlín. Va ser inaugurat en 1902, i actualment conta en 175 estacions. La ret del metro de Berlín comprén nou llínees, en un recorregut total de 148,8 quilómetros,[1] la gestió del qual correspon a l'ent públic Berliner Verkehrsbetriebe (BVG). BVG va transportar uns 904 millons de passagers durant 2007, una miqueta més de la mitat dels quals (457,5 millons) va amprar el metro, lo que equival a 1,3 millons de passagers en un dia faener. Els trens del metro recorren en tràfic regular 120,9 millons de quilómetros per vagó.[2] La despesa d'energia per vagó i quilómetro en juliol de 2007 va ser de 0,25 €, lo que equival a 1,26 € per tren i quilómetro.[3]

Història
L'història del metro de Berlín pot dividir-se en quatre periodos:
- De 1902 a 1913 es varen posar en marcha progressivament les llínees de gálibo estret (2,30 m, Kleinprofil, en alemà) entre Berlín, Charlottenburg, Schöneberg i Wilmersdorf.
- Fins a 1930, es varen escomençar a construir les llínees de gálibo ample (2,65 m, Großprofil, en alemà), entre les que es trobaven les primeres llínees Nort-Sur.
- En 1953 varen començar les ampliacions posteriors a la Segona Guerra Mundial.
- A partir de 1989 es va produir la reunificació de la ciutat i, com a conseqüència, de la ret de metro.
Fase inicial: 1896–1913
Cap a finals del XIX varen començar a buscar-se solucions als problemes del tràfic en Berlín i en els municipis de la seua zona metropolitana. Com a possible solució, Werner von Siemens va propondre construir llínees de ferrocarril elevat, mentres que AEG va propondre que dites llínees de ferrocarril discorregueren pel subsol. Les autoritats municipals de Berlín varen favorir més la construcció del ferrocarril elevat, ya que es temia que les llínees subterrànees pogueren interferir en la ret d'aigüeral. No obstant, les autoritats de la (llavors independent) ciutat de Charlottenburg no opinaven d'igual manera, i s'oponien a l'idea d'un ferrocarril elevat discorrent per Tauentzienstraße. Despuix d'examinar i descartar numeroses propostes diferents, el 10 de setembre de 1896 es varen iniciar les obres del primer trayecte entre les estacions Stralauer Tor i Zoologischer Garten, en un ramal a Potsdamer Platz, sent la major part de les seues casi 8 km de trayecte elevat. Coneguda com la "Stammstrecke", el recorregut va ser inaugurat el 15 de febrer de 1902, collint un èxit immediat. Eixe mateix any es varen inaugurar les prolongacions a Warschauer Brücke (ara Warschauer Straße) el 17 d'agost, i el 14 de decembre la llínea va aplegar per l'oest a Knie (ara Ernst-Reuter-Platz).
La ciutat de Charlottenburg va realisar més prolongacions en direcció oest: en 1906, la llínea va aplegar a l'ajuntament en Wilhelmplatz (ara Richard-Wagner-Platz), en 1908 a Reichskanzlerplatz (ara Theodor-Heuss-Platz), alcançant per últim l'estació Sportpark (ara Olympia-Stadion) el 3 de novembre de 1912. L'estació de Postdamer Platz va ser reemplaçada per una nova estació nomenada Leipziger Platz (l'actual Postdamer Platz) per a permetre la prolongació del ramal que terminava en dita estació. En 1908 el ramal va ser estés a Spittelmarkt, i en 1913 a Alexanderplatz, a primers de juliol, i tres semanes despuix la llínea va aplegar a (Schönhauser Allee). De totes les inaugurades fins a llavors, la conexió directa Wilhelmplatz–Alexanderplatz es va convertir ràpidament en la de major demanda de tota la ret.
Per a assegurar el seu desenroll, l'ajuntament de Schöneberg també va solicitar una conexió per metro en Berlín. No obstant, la companyia que explotava la ret no va trobar rendable el proyecte, per lo que el propi ajuntament va prendre l'iniciativa i va construir la primera llínea local de metro d'Alemània. La llínea es va construir baix terra, a poca profunditat, i a lo llarc de dos anys. La totalitat del seu recorregut, entre Hauptstraße (ara Innsbrucker Platz) i Nollendorfplatz, va ser inaugurada en decembre de 1910. Per a acomodar esta nova llínea, va fer falta construir una nova estació subterrànea en Nollendorfplatz.
Uns mesos abans, varen escomençar les obres per a la quarta llínea del metro, per a conectar Wilmersdorf (en el suroest) en la ret de metro de Berlín. Originalment la llínea devia cobrir el tram entre Wittenbergplatz i Breitenbachplatz, pero l'ajuntament de Wilmersdorf va pagar lo suficient per a que la llínea aplegara a Thielplatz. Per a compensar a Charlottenburg per passar pel seu terme municipal, es va posar en marcha la construcció d'un ramal baix la Kurfürstendamm en direcció a Uhlandstraße. Abdós llínees varen ser obertes el 12 d'octubre de 1913, i varen ser les últimes ans que esclatara la Primera Guerra Mundial, la qual va paralisar la construcció de més quilómetros de metro pels següents 10 anys.
Segona etapa: 1923–1930
Les primeres llínees de la ret conectaven majorment l'est de la ciutat en l'oest, passant per les zones més riques de Berlín i afores, ya que estes varen ser considerades com les de major rendabilitat. Per a estendre la ret i que poguera ser usada per les classes més humils, es varen proyectar noves llínees nort-sur. L'anexió dels municipis circumdants en Berlín a la ciutat en 1920 va donar un impuls determinant a estos proyectes, ya que es varen simplificar la majoria dels tràmits, i l'ajuntament de Berlín va multiplicar l'influència que posseïa sobre la companyia que explotava el metro (encara en mans privades). Les noves llínees varen ser construïdes de manera que pogueren circular trens més amples (utilisant el mateix ample de via, de forma anàloga a com ocorre en el Metro de Madrit) constituint, puix, la nova ret de gálibo ample (Großprofil).
La construcció del “Nord-Süd-Bahn” (Tren Nort-Sur) que tenia pensat enllaçar, pel nort, Wedding, i pel sur, Tempelhof i Neukölln, havia escomençat en 1912, pero va ser interrompuda per la Primera Guerra Mundial. Les obres es varen recomençar en 1919, pero per la hiperinflació que sofria Alemània durant la República de Weimar la construcció va alvançar molt llentament. La primera secció, entre Hallesches Tor i Stettiner Bahnhof (ara Naturkundemuseum), va ser inaugurada el 30 de giner de 1923, prolongant-se a Seestraße dos mesos més tart. La companyia sofria sérios problemes de presupost, per lo que la nova llínea va tindre que ser servida temporalment en trens de la ret de gálibo estret, en estribos de fusta per a facilitar l'accés dels mateixos des dels molls, cridats, irònicament, pels passagers “Blumenbretter” (“taulons de flors”). La llínea es bifurcaba en Belle-Alliance-Straße (ara Mehringdamm); el ramal de Tempelhof va ser inaugurat en 1929 mentres que el ramal de Grenzallee va entrar en funcionament un any més tart, en 1930.
En 1912 també es varen aprovar els plans per a que l'empresa AEG construïra la seua pròpia llínea nort-sur de metro. La llínea va ser nomenada GN-Bahn, ya que circularia entre Gesundbrunnen i Neukölln, passant per la Alexanderplatz. Els problemes econòmics que travessava Alemània varen detindre la construcció en 1919, i això unit a la bancarrota de l'empresa AEG-Schnellbahn-AG i el compromís de la ciutat de Berlín en el Nord-Süd-Bahn, varen pospondre les obres fins a 1926, obrint-se al públic la primera secció entre Boddinstraße i Schönleinstraße el 17 de juliol de 1927. L'estació intermija Hermannplatz va ser la primera en la que dos llínees de gálibo ample permetien transbordar entre elles. La prolongació nort va requerir recolocar l'estació Kottbusser Tor, i va ser oberta en chicotets trams, fins que la llínea (de Gesundbrunnen a Leinestraße) va ser completada el 18 d'abril de 1930.
Ans que la gestió del metro recaiguera definitivament en mans de la BVG en 1929, l'empresa Hochbahngesellschaft va escomençar a construir una nova llínea de gálibo ample baix la Frankfurter Allee, conectant Alexanderplatz i Friedrichsfelde. Esta llínea rebria la lletra I i la seua concessió va ser otorgada en 1914. La construcció va resultar fàcil i barata, començant l'operació de la llínea el 21 de decembre de 1930. Estes prolongacions, unides a curtes prolongacions de la ret de gálibo estret (Vinetastraße, Ruhleben i Krumme Lanke), varen fer que el metro alcançara 76 quilómetros de ret.
| Rutes del metro de Berlín (1931) | ||||
|---|---|---|---|---|
| Kleinprofil (gálibo estret) | Großprofil (gálibo ample) | |||
| AI | Pankow (Vinetastraße) – Ruhleben | CI | Seestraße – Grenzallee | |
| AII | Pankow (Vinetastraße) – Krumme Lanke | CII | Seestraße – Tempelhof | |
| AIII | Städtische Oper – Wilhelmplatz | D | Gesundbrunnen – Leinestraße | |
| BI | Warschauer Brücke – Hauptstraße | I | Alexanderplatz – Friedrichsfelde | |
| BII | Warschauer Brücke – Uhlandstraße | |||
Nacionalsocialisme i Segona Guerra Mundial: 1933–1945
L'arribada al poder del partit nazi va dur molts canvis per a Alemània, i el metro de Berlín no va ser alié a ells. La bandera nacional va ser colocada en totes les estacions, i dos estacions varen canviar de nom: Reichskanzlerplatz va passar a cridar-se Adolf-Hitler-Platz el 24 d'abril de 1933, i Schönhauser Tor va ser renomenada com Horst-Wessel. Els plans d'ampliació d'esta época (dissenyats majorment per l'arquitecte Albert Speer) incloïen una llínea circular que es creuara en totes les existents, i noves llínees que atengueren a districtes de les afores. No obstant, no va haver cap prolongació en este periodo.
Durant la Segona Guerra Mundial, el transport per mig del metro es va incrementar per la caiguda en l'ús dels automòvils, i les estacions subterrànees es varen convertir en búnkeres. Els bombardejos aliats varen destruir parts del metro de Berlín que, encara que reparades ràpidament al principi, més avant varen acabar sent impossibles de reparar. El 25 d'abril de 1945 el sistema sancer va deixar de funcionar quan va ser destruïda la subestació elèctrica que donava servici al metro.
La divisió: 1945–1989
A pesar dels danys causats per la guerra, 69 quilómetros i mig de ret i 93 estacions ya funcionaven en normalitat al final de l'any 1945, i la reconstrucció de la ret va ser completada en 1950. Com a conseqüència de la guerra, la ciutat va ser dividida en Berlín Este i Berlín Oest, en els conseqüents canvis per a les rets de transport públic. Encara que el metro recorria abdós sectors de la ciutat i els habitants tenien llibertat de moviments, els berlinesos de l'oest varen començar a evitar anar al sector soviètic, i a partir de 1953 les fronteres eren anunciades per la megafonia dels trens. Els berlinesos de l'est varen escomençar a sofrir restriccions a l'hora de viajar als sectors occidentals de la ciutat, impostes pel govern de la República Democràtica Alemana.cita requerida
És en esta conjuntura quan, entre 1953 i 1955, es traça el “Pla de 200 quilómetros”, que contenia totes les futures extensions de la ret, que finalment alcançaria els 200 quilómetros de llongitut. La prolongació de la llínea C pel nort fins a Tegel i pel sur fins a Alt-Mariendorf va ser considerada l'actuació més urgent. L'extensió a Tegel va obrir al públic en maig de 1958. Per la necessitat d'una llínea nort-sur sense passar pel sector oriental de la ciutat, i d'agilitar els trayectes entre Steglitz, Wedding i Reinickendorf, va ser proyectada la tercera llínea nort-sur (llínea G). S'havia previst obrir la primera secció entre Leopoldplatz i Spichernstraße el 2 de setembre de 1961, pero la divisió de la ciutat per mig del mur de Berlín va fer que la seua obertura s'alvançara al 28 d'agost.
El mur va tallar la llínea A en dos mitats i va acurtar la llínea B en una parada, ya que l'última estació, Warschauer Brücke, estava situada en el Berlín Este. La mitat oriental de la ciutat es va quedar en la mitat de la llínea A i la llínea I. Per a garantisar la continuïtat de les llínees C i D, Berlín Oest pagava una taxa anual de 20 millons de marcs de la RFA per a que dites llínees continuaren en el seu recorregut a lo llarc del sector oriental de la ciutat. No obstant, les autoritats orientals no permetien que els trens efectuaren parada en les estacions orientals, convertint-se aixina en estacions fantasmes ("Geisterbahnhöfe"), patrullades per guàrdies fronteriços de la RDA. L'única estació que seguia en funcionament va ser Friedrichstraße, que conectava la llínea C i els trens de rodalies (S-Bahn) occidentals, aixina com servia de pas fronteriç entre abdós mitats de la ciutat. No obstant, la ret de rodalies (S-Bahn) era activament boicotejada pels berlinesos occidentals, ya que estava controlada per les autoritats de la RDA (a través de la companyia estatal de ferrocarrils, la Deutsche Reichsbahn de l'Alemània oriental).
En Berlín Oest, els nous desenrolls urbanístics de Britz i Rudow varen fer palés la necessitat de prolongar la llínea CI. El tram entre Grenzallee i Britz-Süd va ser posat en servici el 28 de setembre de 1963. Les directrius per a futures prolongacions varen establir que les llínees devien ser llineals, evitant els forcalls, per lo que el ramal CI de la llínea C s'independisaria de la llínea mare i seria prolongat de Mehringdamm a Möckernbrücke, constituint la llínea H. No obstant, el nom “llínea H” mai va aplegar a utilisar-se, ya que l'obertura del nou tram (junt en el de Tempelhof a Alt-Mariendorf) el 28 de febrer de 1966 va coincidir en el canvi de denominació de les llínees del metro.
| Nova denominació de les llínees de metro (1966) | ||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Kleinprofil (gálibo estret) | Großprofil (gálibo ample) | |||||||
| BI | → | O1 | Schlesisches Tor – Ruhleben | CII | → | O6 | Tegel – Alt-Mariendorf | |
| AII | → | O2 | Gleisdreieck – Krumme Lanke | CI | → | O7 | Möckernbrücke – Britz-Süd | |
| BIV | → | O3 | Wittenbergplatz – Uhlandstraße | D | → | O8 | Gesundbrunnen – Leinestraße | |
| BIII | → | O4 | Nollendorfplatz – Innsbrucker Platz | G | → | O9 | Leopoldplatz – Spichernstraße | |
| AIII | → | O5 | Deutsche Oper – Richard-Wagner-Platz | |||||
Les copioses subvencions procedents de la capital de la RFA a Berlín Oest varen permetre numeroses prolongacions, en lo que l'O9 va aplegar a Rathaus Steglitz i Osloer Straße el 30 d'abril de 1976, i l'extensió de l'O7 en sis fases va alcançar Rathaus Spandau l'1 d'octubre de 1984. L'O8, per la seua banda, va ser allargada des de Gesundbrunnen, baix la nova Osloer Straße, fins a Paracelsus-Bad, entrant en servici el 27 d'abril de 1987. Com a contrapartida, en el Berlín Este únicament va haver una tímida prolongació de la llínea I, fins a Tierpark, en 1973. No va ser fins a 15 anys despuix quan la llínea es va prolongar primer a Elsterwerdaer Platz i despuix a Hönow. Esta última ampliació va ser oberta l'1 de juliol de 1989, solament uns mesos abans de la caiguda del mur de Berlín.
La reunificació: a partir de 1989
El 9 de novembre de 1989, el govern va alçar les restriccions als ciutadans de la RDA per a viajar, per lo que mils de berlinesos orientals varen inundar els creuament fronteriços, exigint passar al sector occidental. Per estos canvis, es va reobrir l'estació Jannowitzbrücke de l'O8 per a facilitar els creus. Vàries estacions de l'O8 varen ser obertes en els mesos successius, i l'1 de juliol de 1990 els controls en frontera varen ser abolits.
Les llínees del Berlín Este es renombraron (la llínea A va passar a cridar-se O2 com la seua mitat occidental, mentres que a l'I li va correspondre el número 5). No obstant, la reconexión no va ser immediata, ya que per a tornar a unir abdós trams de l'O2 era necessari adaptar i reobrir les estacions Nollendorfplatz i Bülowstraße, que s'havien convertit en un mercadillo i un bazar turc. Aixina mateix, va ser necessari eliminar el M-Bahn (prototip de tren de levitació magnètica) de l'estació Gleisdreieck. La reconexión es va posar en servici el 13 de novembre de 1993. L'últim tram en ser reinstaurado va ser el tram de l'O1 entre Schlesisches Tor i Warschauer Straße, que va ser reobert el 14 d'octubre de 1995.
En els vint anys posteriors a la reunificació solament s'han portat a terme tres curtes prolongacions. L'O8 es va vore estesa en abdós extrems (Wittenau, 1994; i Hermannstraße, 1996) mentres que l'O2 va ser estesa de Vinetastraße fins a l'estació de Pankow, el 16 de setembre del 2000. També va ser necessari restaurar part de les estacions del sector oriental, ya que en algunes eren visibles marques de dispars en les seues entrades, encara des de la Segona Guerra Mundial.
L'últim tram de metro en entrar en servici va ser la prolongació de l'O5 des d'Alexanderplatz fins a Hauptbahnhof, que va ser inaugurada el 4 de decembre de 2020.
Ret
La ret de metro de Berlín té una llongitut de 148,8 km i posseïx 175 estacions. En 32 quilómetros, la llínea O7 és la llínea íntegrament subterrànea de major llongitut d'Alemània. De manera anàloga al metro de Madrit, coexistixen dos amples de túnel i dos tipos de vehículs, els de gálibo ample i de gálibo estret, que són explotats de manera diferenciada. En les hores punta, els trens circulen cada 4 o 5 minuts; durant el restant del dia, cada 5 o 10 minuts. Ademés, des de 2003 existix un servici nocturn els divendres i dissabtes. En eixes nits, els trens circulen cada 15 minuts en totes les llínees, llevat en l'O4. Durant les nits del restant de la semana hi ha un servici sustitutorio d'autobusos, que circulen cada 30 minuts.
El centre de control de tràfic del Metro de Berlín es troba en l'antic edifici principal de BVG, junt a l'estació Kleistpark. Des del centre de control se supervisa l'activitat de la ret. En cas d'incidències en el tràfic, el personal del centre de control intervé directament en la seua gestió.
Llínees
La ret del Metro de Berlín disponia en el passat d'alguns ramals, encara que despuix de l'II Guerra Mundial es va redissenyar la ret de tal manera que totes les llínees circulen de forma independent unixques d'unes atres, sense creuar-se entre elles. L'única excepció la constituïx la llínea O3, que circula per les vies de l'O1 entre Wittenbergplatz i Nollendorfplatz.
Existixen en l'actualitat nou llínees de metro. La llínea O55 va funcionar entre 2009 i 2020 entre l'estació principal de trens i la Porta de Brandeburgo. El 4 de decembre de 2020 va entrar en funcionament l'unió entre la Porta de Brandeburgo i Alexanderplatz i la llínea O55 es va fusionar en la llínea O5.
| Llínea | Inauguració | Llongitut (km)[4] |
Estacions | Colores | |
| O1 | 1902 | 8,8 | 13 | RAL 6018 | |
| O2 | 1902 | 20,7 | 29 | RAL 2002 | |
| O3 | 1913 | 11,9 | 15 | RAL 6016 | |
| O4 | 1910 | 2,9 | 5 | RAL 1016 | |
| O5 | 1930 | 22,4 | 26 | RAL 8003 | |
| O6 | 1923 | 19,9 | 29 | RAL 4005 | |
| O7 | 1924 | 31,8 | 40 | RAL 5012 | |
| O8 | 1927 | 18,0 | 24 | RAL 5000 | |
| O9 | 1961 | 12,5 | 18 | RAL 2003 |
Les llínees que més viagers transporten són les llínees de gálibo ample O7 i O9, seguida de l'O6 i l'O8 ocupa l'últim lloc. Dins de les de gálibo estret, la llínea en major número de viagers és l'O2, mentres que l'O4 ocupa l'últim lloc.[5]
Estacions
Del total de 175 estacions en superfície i soterrades, algunes destaquen per les seues peculiaritats.
L'estació Hermannplatz, correspondència de vàries llínees, s'assembla per la seua configuració a una construcció religiosa. Esta estació, de 7 metros d'alt, 132 metros de llarc i 22 metros d'ample, va ser erigida durant la construcció del metro nort-sur. Durant les obres en Hermannplatz es varen obrir simultàneament els grans almagasens Karstadt, i estos varen pagar una suma elevada per a sufragar el disseny de l'estació, obtenint a canvi un accés directe des de l'estació als grans almagasens, encara existent. Una atra particularitat és que ací varen ser instalades les primeres escales mecàniques de tot el metro. En l'actualitat (2010), coincidixen en esta estació les llínees O7 i O8.
També l'estació de Alexanderplatz es troba entre les que presenten alguna característica especial. Destaca pel número de llínees que convergixen en ella (O2, O5, O8), sent sol superada per l'estació Nollendorfplatz, a on coincidixen quatre llínees (O1−O4). La primera part d'esta estació es va construir en 1913 per a lo que hui és la llínea O2. En la década de 1920, la plaça va ser redissenyada tant en superfície com en el subsol, construint-se en aquell moment els molls per a les llínees D i I (hui en dia, O8 i O5, respectivament). La remodelació de l'estació va ser portada a terme pel llavors arquitecte cap del metro, Alfred Grenander. Va sorgir una estació de metro d'estil funcional, en tons blaus i verts. Durant la construcció es va incloure la primera galeria comercial subterrànea de Berlín, hui visible en fer transbordo entre les llínees O2 i O8.
L'estació Wittenbergplatz es va inaugurar en 1902 segons els plans de Paul Wittig, com una estació senzilla en dos molls laterals. En l'any 1912 es va redissenyar l'estació segons el proyecte d'Alfred Grenander, ya que en ella confluïen dos llínees noves, en direcció a Dahlem i Kurfürstendamm. Aixina va sorgir una estació en cinc vies, en espai per a una sexta. A esta remodelació també pertanyia l'edifici d'accés, que va ser construït en harmonia en l'entorn de la plaça Wittenbergplatz i els propencs grans almagasens KaDeWe. En l'actualitat (2010), coincidixen en esta estació les llínees O1, O2 i O3.
El nom de l'estació Gleisdreieck (triàngul de vies) fa referència a una construcció que ya no existix. El triàngul va ser construït per a l'inauguració del metro en 1902, encara que poc despuix ya hi havia plans per a modificar el seu disseny, per no resultar adequat a les necessitats del servici. El detonant definitiu va ser un accident ocorregut el 26 de setembre de 1908, en el que varen morir 18 persones. Fins a 1912 es va portar a terme una remodelació i ampliació que no va afectar al servici, quedant la nova estació en forma de creuament a dos nivells. Despuix de l'II Guerra Mundial, es va recomençar el servici en l'estació ya en 1945. El seu funcionament va tornar a interrompre's en 1961 durant la construcció del Mur. A partir de 1972 va cessar la circulació de trens per la via inferior, en considerar-se que no mereixia la pena conservar el recorregut de la llínea O2 en paralel en l'O1. Des de 1993, no obstant, coincidixen ací de nou els trens d'abdós llínees.
Durant els primers temps del metro es varen construir molls en diferents llongituts, inclús a voltes dins de la mateixa llínea. Pero en l'actualitat totes les estacions estan construïdes de tal modo que en les llínees de gálibo ample puguen circular combois de 6 vagons (d'uns 100 m de llongitut) i en les fortament concorregudes llínees de gálibo estret, combois de 8 vagons (en una llongitut d'uns 110 m). Tot lo construït a partir de la década de 1950 seguix este patró.
Ampliacions
La llínea O55 va circular des del 8 d'agost de 2009 entre les estacions Hauptbahnhof (Estació Central), Bundestag (Parlament) i Brandenburger Tor (Porta de Brandeburgo) fins a març de 2020. El 4 de decembre de 2020 es va fusionar en la llínea O5, despuix de l'inauguració del tram des de Brandenburger Tor fins a Alexanderplatz. La primera pedra es va colocar en el trencades Rathaus (Ajuntament de Berlín) en 2010. Les noves estacions són: Unter den Linden (l'estació Französische Straße ha quedat clausurada), Museumsinsel (inaugurada en juliol de 2021) que permet accedir a l'Illa dels Museus, a la Catedral i al Palau Real i Berliner Rathaus (Ajuntament). La llínea O55 ha quedat integrada com a prolongació occidental de l'O5. BVG calcula que l'utilisaran 100.000 passagers.
En vista de les restriccions presupostàries, resulta improvable que s'eixecuten més ampliacions, máxime quan el dilema entre tramvia i metro no ha trobat encara una resposta concloent. Despuix d'uns anys de furor constructor en la partix oest de la ciutat, l'activitat ha decreixcut en estimar-se que el sistema de transports de metro i S-Bahn de Berlín ya proporciona una cobertura més que adequada: són molt poques les zones de la ciutat que no han segut dotades de transport públic per raïl. Per això, els proyectes fan un major recalcament en mides complementàries, com, per eixemple, el desplaçament de l'estació Warschauer Straße (O1) per a acostar-la a la S-Bahn. Aixina mateix, es priorisaran els treballs de sanejament de la ret existent sobre els d'ampliació. No menys important és el fet de que les partides presupostàries del govern federal sofriran retallades dràstiques en els anys venidors, lo que provablement redundarà que no es disponga de mijos per a invertir en el metro.
Proyectes
A continuació es mostren els proyectes de la ret del metro, d'acort en el pla d'ordenació urbana de Berlín:[6]
| Llínea | Recorregut final previst despuix d'ampliació(és) | ||
|---|---|---|---|
| Frankfurter Tor – Mexikoplatz | 26 estacions | 20,5 km, aprox. | |
|
L'actual llínea O1, a partir del seu actual fi de trayecte per l'est en Warschauer Straße, seria allargada en una estació, fins a Frankfurter Tor (tindria correspondència en la llínea O5). Per l'oest, el tram Wittenbergplatz – Uhlandstraße quedaria desgajado de l'O1 i remodelat per a trens de gálibo ample, integrant-se en la nova O3 (vore més avall). Els proyectes s'encaminen a unir l'O1 en l'actual O3. | |||
| Pankow-Kirche – Stadtrandstraße | 38 estacions | 28,8 km, aprox. | |
|
En l'any 2000 es va inaugurar la prolongació fins a l'estació Pankow (llínees de S-Bahn S2/S8/S9). En el futur, esta llínea quedaria allargada en una estació fins a Pankow-Kirche. En canvi, els proyectes per a una prolongació fins a Rosenthaler Weg (a través de Ossietzkyplatz i Schillerstraße) han segut descartats. Per l'oest, des del seu actual final en l'estació Ruhleben, es preveu una prolongació fins al carrer Stadtrandstraße, en el barri de Spandau, a través de les estacions Ruhlebener Straße (conexió en S-Bahn), Tiefwerderweg, Rathaus Spandau (conexió en O7, i a on ya existixen molls per a l'O2), Flankenschanze, Zeppelinstraße, Westerwaldstraße, Falkenhagener Feld i Stadtrandstraße. | |||
| Adenauerplatz – Falkenberg | 26 estacions | 19,0 km, aprox. | |
|
Esta llínea s'estendria cap al surest en una estació adicional, fins a l'estació de S-Bahn (S1) de Mexikoplatz. Si Berlín conseguix finalment sanejar les seues finances, esta seria una de les primeres obres a acometre. Segons el pla d'ordenació urbana vigent, esta llínea quedaria acoplada en l'O1 (vore dalt). baix la denominació O3 existiria una llínea íntegrament de gálibo ample, el recorregut del qual partiria de Adenauerplatz (O7) i aplegaria fins a Falkenberg, a través de les estacions Schlüterstraße, Uhlandstraße (O1), Kurfürstendamm (O1), Wittenbergplatz (O1, O2, O3), Lützowplatz, Genthiner Straße, Kulturforum, Potsdamer Platz (O2, S1, S2, S25), Stadtmitte (O2, O6), Jerusalemer Straße, Gertraudenstraße, Berliner Rathaus, Alexanderplatz (O2, O5, O8, S3, S5, S7, S75), Mollstraße, Immanuelkirchstraße, Pasteurstraße, Greifswalder Straße (S41, S42, S8, S85, S9), Ostseestraße, Antonplatz, Buschallee, Rathaus Weißensee, Ribnitzer Straße, Zingster Straße i Hohenschönhausen (S75). | |||
| Genthiner Straße – Innsbrucker Platz | 6 estacions | 3,7 km, aprox. | |
|
Resulta tècnicament molt complicat -per no dir impossible- prolongar esta llínea cap al sur, donada la proximitat del túnel de l'autopista de circumvalació junt a la plaça Innsbrucker Platz. Pel nort, la llínea s'ampliaria en una estació, fins a Genthiner Straße, a on existiria una estació de conexió en la nova llínea O3 (vore dalt). | |||
| Flughafen Tegel – Hönow | 33 estacions | 29,6 km, aprox. | |
|
Resulta molt improvable una ampliació cap a l'est, ya que la llínea ya ha alcançat el llímit exterior de la ciutat en l'estació Hönow. Per l'oest, en canvi, la llínea s'ha allargat des de la plaça Alexanderplatz, a través de les estacions Berliner Rathaus, Museumsinsel i Unter den Linden (correspondència en O6), fins a l'estació Brandenburger Tor. D'esta manera, la llínea O55 ha quedat integrada en l'O5, aplegant fins a l'Estació Central (Hauptbahnhof, correspondència en S3, S5, S7 i S75). La llínea O55 circulava entre la Porta de Brandeburgo (Brandenburger Tor) i la mencionada estació central, i va ser inaugurada en agost de 2009. El 4 de decembre de 2020 es va inaugurar el recorregut des de Alexanderplatz fins a Brandenburger Tor. Els proyectes per a prolongar l'O5 cap al nort, fins a l'aeroport de Tegel, estan continguts en els plans d'ordenació urbana. No obstant, resulta dubtós que es porten a terme, en vista del tancament d'este aeroport, realisat el 8 de novembre de 2020. | |||
| Alt-Tegel – Alt-Mariendorf | 29 estacions | 19,9 km | |
|
No s'han previst ampliacions per a esta llínea. Les reivindicacions per a la seua prolongació cap al sur, des de Alt-Mariendorf fins al barri de Lichtenrade, no s'han plasmat mai en un proyecte. Per un atre costat, en virtut de la prolongació de l'O5, l'estació Französische Straße quedarà abandonada, sent substituïda per la nova estació de correspondència Unter den Linden, que permetrà el trasbordo cap a l'O5. | |||
| Rudolf-Wissell-Siedlung – Schönefeld | 47 estacions | 40,8 km, aprox. | |
|
En motiu de l'ampliació de l'aeroport de Schönefeld, es prevea prolongar esta llínea fins a allí, en direcció surest. A partir de Rudow, l'actual fi de trayecte, s'afegirien les següents estacions: Rudow-Süd, Schönefeld-Nord i Schönefeld (correspondència en S45, S9). No obstant, en realisar-se l'estimació de costs per al proyecte d'ampliació de l'aeroport, esta prolongació del metro no ha segut inclosa. Per una atra part, es dubta de la seua utilitat, puix segons lo previst, la llínea aplegaria solament fins a l'estació de rodalies de Schönefeld i no fins al nou edifici terminal de l'aeroport. Pel noroest, existixen plans de dur l'O7 fins al barri de Staaken. Les estacions a partir de l'actual final en Rathaus Spandau serien Seeburger Straße, Melanchthonplatz, Fahremundstraße i Rudolf-Wissell-Siedlung. | |||
| Märkisches Viertel – Hermannstraße | 26 estacions | 19,7 km, aprox. | |
|
En 1996 va tindre lloc l'última prolongació d'esta llínea, fins a l'estació de rodalies Hermannstraße. No està previst que s'estenga més cap al sur. Pel costat nort, fa anys que existix un proyecte d'allargar-la en dos estacions (Eichhorster Weg i Märkisches Viertel) fins al populós barri de Märkisches Viertel, per ad açò es preveu mantindre la reserva de sol necessària. Ademés, entre les estacions Rathaus Reinickendorf i Wittenau ya hi ha una estació excavada, de nom Alt-Wittenau, la terminació del qual i entrada en funcionament es faria efectiva quan la demanda ho justifique. | |||
| Osloer Straße – Lankwitz-Kirche | 22 estacions | 15,7 km, aprox. | |
|
Des de fa anys aguarden els habitants del barri de Lankwitz la prolongació de l'O9 des de Rathaus Steglitz, a través de Neue Filandastraße i Halskestraße, fins a l'estació de rodalies de Lankwitz (S25) i Lankwitz-Kirche. No obstant, poc ha succeït fins a la data. Molt al contrari, ya s'ha edificat sobre algunes parceles que s'havien deixat sense construir per a facilitar la prolongació. Sobre una ampliació cap al nort en direcció al barri de Pankow, ha quedat descartada en benefici d'una llínea de tramvia. | |||
| O10 | Weißensee – Drakestraße | ... estacions | ¿? km |
|
El primer proyecte de la llínea de metro O10 data de finals de la década de 1920. El seu recorregut previst s'iniciava en Weißensee i discorria per Alexanderplatz fins a Schöneberg; posteriorment es va prevore un recorregut més ampli cap al sur, fins a Steglitz. No obstant, s'ha renunciat a portar a terme el proyecte, pese a que ya s'han construït algunes de les seues dotacions seguint els plans originals, de modo que esta llínea rep el sobrenom de “llínea fantasma” („Phantomlinie“).[7] El tram Weißensee – Potsdamer Platz seguix, no obstant, formant part dels plans actuals (vejau O3). | |||
| O11 | Hauptbahnhof – Glambecker Ring | 21 estacions | 15,8 km, aprox. |
|
La llínea O11 és, igualment, un proyecte enterament nou. Segons el pla d'ordenació urbana vigent (de 2004), deuria arrancar en l'Estació Central (Hauptbahnhof) i aplegar fins al barri de Marzahn. No obstant, no s'ha fixat una data de començ de les obres, i donada l'existència d'una llínea de tramvia, tampoc es considera una prioritat. | |||
Si s'aplegara en algun moment a portar a terme totes les ampliacions descrites, la ret del metro de Berlín creixeria des dels seus 148,8 km actuals fins a uns 213,5 km. La suma total d'estacions aplegaria a 236 (en l'actualitat existixen 173).[8]
Antigues estacions
Stralauer Tor és el nom d'una antiga estació situada en la marge occidental del riu Spree, entre les estacions Warschauer Straße i Schlesisches Tor. L'estació va ser oberta en 1902, quedant renombrada com Osthafen en 1924. Durant l'II Guerra Mundial va resultar completament destruïda, restant hui en dia solament els pilars junt al viaducte. Es va decidir no reconstruir-la, ya que resultava innecessari per la proximitat de l'estació Warschauer Straße.
L'estació denominada Potsdamer Platz es va obrir en 1902, quedant posteriorment clausurada en 1907. Es va edificar una nova estació, de nom Leipziger Platz, desplaçada uns 120 metros cap a al nort. Esta estació va ser posteriorment rebatejada i va rebre, una atra volta, el nom de Potsdamer Platz. Els antics molls varen ser demolits; hui en dia existix en eixe lloc un apartador.
L'estació Nürnberger Platz va ser clausurada en 1959 perque en els seus voltants s'havia construït l'estació Spichernstraße, que permetia el trasbordo a la recent inaugurada llínea G (O9 en l'actualitat), a través de l'ampli túnel de la via de maniobres de Nürnberger Platz. Hui en dia no queda ya rastre d'aquella estació. En dispondre el túnel d'un major esgambi (per la supressió dels antics molls), es varen poder instalar dos vies de maniobres per a l'estació Spichernstraße. Per a substituir l'estació demolida es va construir la nova estació Augsburger Straße.
Estacions i túnels sense us
Existixen en Berlín un bon número d'obres inconclusas per a llínees proyectades de metro. En Potsdamer Platz està situada l'obra grossa d'una estació, que serviria per a una futura llínea de Charlottenburg a Weißensee. No obstant, resulta improvable que aplegue a posar-se en servici, per lo que s'està reutilisant per a albergar events en certa freqüència.
L'estació Oranienplatz va ser excavada baix el carrer Dresdener Straße durant la construcció de la llavors denominada llínea D (O8 en l'actualitat). Despuix, ha contingut durant prou temps una subestació elèctrica.
Per al proyecte de llínea O10 es varen aplegar a construir estacions i accessos en les estacions Rathaus Steglitz, Schloßstraße, Walther-Schreiber-Platz, Innsbrucker Platz i Kleistpark. L'estació Schloßstraße va ser construïda com a estació de transbordo, en molls laterals superposts. En un dels costats, la llínea O9 circula en abdós sentits, tant en direcció Rathaus Steglitz com cap a Osloer Straße, encara que en realitat ho fa per les vies inicialment pensades per a l'O10, i també ampra en l'estació final Rathaus Steglitz els molls i vies de maniobra que s'havien previst per a aquella.
De la mateixa manera que en l'anterior cas de Schloßstraße, en l'estació Jungfernheide es va aplegar a construir una estació en dos plantes per a donar servici a una prolongació de la llínea O5. Els molls sense us es troben entancats; el ramal de túnel en direcció a l'aeroport de Tegel és amprat pels bombers com a instalació d'entrenament.
En la zona del Centre Internacional de Congressos (Internationals Congress Centrum, ICC per les seues sigles en alemà), existix un curt tram de túnel baix el creuament dels carrers Messedamm i Neue Kantstraße. Este túnel es va construir de manera conjunta en un ampli pas subterràneu peatonal, i devia servir per a una prolongació prevista en l'O1 des de Uhlandstraße a Theodor-Heuss-Platz. El túnel té una llongitut d'uns 60 metros i termina al costat de l'estació central d'autobusos (Zentraler Omnibusbahnhof, ZOB per les seues sigles en alemà), en el lloc en el que devia construir-se l'estació de metro Messe. Este tram de túnel és utilisat ara com a almagasén.
Parc mòvil
Dins de la ret de metro es diferencien les llínees de gálibo estret (O1, O2, O3, O4) i les de gálibo ample (O5, O55, O6, O7, O8, O9). Les denominacions de gálibo ample i estret fan referència al tamany de la caixa del vehícul. Els coches de gálibo ample tenen un esgambi de 2,65 m i una altura de 3,40 m, mentres que en els de gálibo estretixc les mides són 2,30 i 3,10 m, respectivament.
Tècnicament, es tracta de dos rets de ferrocarril diferenciades. Abdós rets ampren l'ample de via UIC (1.435 mm d'esgambi), encara que, a diferència del ferrocarril de superfície, els rieles es disponen en vertical i les llandes (en estat original) tenen forma cilíndrica. El suministrament elèctric és de corrent contínua, a una tensió de 750 volts. ya que les rets de gálibo ample i estret usen diferent configuració del tercer carril (en els combois de gálibo estret, el pantógraf contacta en el tercer carril des de dalt; en els de gálibo ample, des d'avall), en principi no existix la possibilitat de que els trens d'abdós gálibos circulen de manera indistinta per una mateixa ret. No obstant, de 1923 a 1927 en la llínea nort-sur (O6 en l'actualitat) i des de 1945 a 1968 en la llínea I (hui O5) va haver circulació de combois de gálibo estret, el pantógraf del qual va ser adaptat per a usar-ho en llínees de gálibo ample. Als vagons se'ls varen acoplar taulons de fusta en els seus laterals en la finalitat de reduir el buit existent entre la vora del tren i el moll; l'aparència general va ser objecte d'algun que un atre comentari jocós dels berlinesos.
La polaritat del tercer carril també diferix entre les rets. En la de gálibo estret, el tercer carril és el pol positiu i la via el negatiu; en la ret de gálibo ample és a l'inversa. No obstant, en Berlín-Este es va aplegar a amprar en el tram Thälmannplatz/Otto-Grotewohl-Straße – Pankow, Vinetastraße (de gálibo estret) la mateixa polaritat que en la ret de gálibo ample, per a facilitar l'accés a tallers. Despuix de la reunificació alemana, el consorci de transports BVG va anular esta excepció en la polaritat pese a les seues ventages tècniques (la corrosió de les peces metàliques en els túnels resulta menor en la polaritat de les llínees de gálibo ample).
Archiu:U-Bahn Berlin Zurueckbleiben bitte.ogg
Les séries de trens més recents del metro de Berlín es denominen, respectivament, H (en gálibo ample) i HK (en gálibo estret). Pel contrari, els combois de gálibo ample en us més antics són els denominats F74, i en gálibo estretixc els de la série A3L71.
Totes les unitats de trens en servici disponen d'avisador d'estacions acústic, aixina com d'indicadors acústics i lluminosos de tancament de portes.
En totes les llínees es rep la senyal d'un canal de televisió propi del metro, el Berliner Fenster. Es va tardar tres anys en equipar la casi totalitat dels 1.106 coches en monitors dobles; solament es varen deixar d'instalar en els trens de les séries de construcció A3I, A3L82, aixina com en alguns vagons dels tipos A3L71 i HK.
Gálibo estret
| Séries en la ret de gálibo estret | ||
|---|---|---|
| Série | Any de construcció | Entregats / en servici |
| AI | 1901−04 | 66 coches motor (Mc) + 38 coches remolque (R) |
| 1906−13 | 160 Mc + 137 R | |
| 1924−26 | 135 Mc + 76 R | |
| AI S | 1910-12 | 18 Mc (Schöneberg) |
| AII | 1928/29 | 96+10 Mc + 96 R |
| A3-60 | 1960/61 | 8 / 0, doble Mc |
| A3-64 | 1964 | 25 / 0 |
| A3-66 A3-64/66I |
1966; 2001−05 |
21 / 0 - / 21 remozados |
| A3L66 | 1966 | 4 / 0, de construcció llaugera (alumini) |
| A3L67 | 1967/68 | 45 / 41 |
| A3L71 | 1972/73 | 69 / 66 |
| A3L82 | 1982/83 | 8 / 8 |
| A3L92 | 1993−95 | 51 / 51, tracció per corrent trifásica |
| G | 1974 | 4 / 0, doble Mc |
| GI | 1978−83 | 57 / 0, a Corea |
| GII | 1983 | 20 / 0, des d'Atenes |
| GI/1 | 1986−89 | 52 / - |
| GI/1I | 2005–07 | 52 / 50, remozados |
| HK 2000 | 2001 | 4 / 4, dos unitats acoplades |
| HK 06 | 2006−07 | 20 / 20, dos unitats acoplades |
Per a la posada en servici del primer trayecte de metro en Berlín es varen encarregar dos vehículs de proves a la fàbrica de vagons van der Zypen & Charlier, de Colónia. En 1908, l'emperador Guillermo II viajaria en un d'estos vehículs, per lo que varen rebre el sobrenom de "coche imperial". En aquell moment ya es va dispondre que l'ample de la caixa del vehícul devia ser de 2,3 m, conforme a l'ample imperant en els tramvies (que llavors constituïen la referència). La primera série de vehículs, en carrosseria de fusta i denominada AI, es va fabricar en 1901 en els tallers situats junt al pont Warschauer Brücke. Per a l'inauguració del ferrocarril metropolità en 1902, el parc mòvil estava format per 42 coches motor i 21 coches remolque. A diferència dels dos vehículs de proves, estos contaven en assents correguts, disposició que s'ha mantingut en els vagons de gálibo estret fins a hui. Les portes devien ser tancades a mà. Els vehículs alcançaven en aquell moment una velocitat màxima de 50 km/h.
Els primers coches motor servits disponien de tres motors, encara que a partir de la segona entrega ya contaven en quatre, lo que permetia intercalar dos coches remolque. Des de 1906 fins a 1913 es varen servir —en la llavors quinta entrega— vehículs que tenien dispositius de mando i control millorats, lo que va permetre respondre a la apremiante necessitat de formar combois de fins a huit vagons.
Els combois de metro varen dispondre fins a 1927 de departaments de segona i tercera classe (i de departaments de fumadors fins a 1976).
En 1926 es va rebre el traspàs de 18 coches motor del metro de Schöneberg, que fins a llavors havia funcionat per separat, si be des del principi es contava en que abdós rets de transport acabarien interconectades, per lo que les mides dels vehículs eren similars. Estos coches motor posseïen solament dos motors en lloc de quatre, lo que va conduir a que circularen sense coches remolque. Alguns d'ells inclús varen ser transformats en coches remolque en 1928.
Durant els anys 1928 i 1929 es va incorporar una nova série de gálibo estret, denominada AII. La seua característica més cridanera era que solament tenien tres finestres entre les dos portes correderas de dos fulls. Ademés, a diferència dels seus predecessors de la serie AI (equipats en un enganche de tracció en tops d'amortiguació), estaven ya dotats d'enganches Scharfenberg automàtics, que permetien acoplar al mateix temps els sistemes de frenat i de direcció.
Despuix de l'II Guerra Mundial resultava urgent incorporar una nova série de trens en substitució dels anteriors, que havien patit considerablement els estralls de la guerra. Es va desenrollar llavors el nou model A3, a image i semblança del seu “germà major” D en gálibo ample. Va haver tres entregues, en els anys 1960/61, 1964 i 1966. Pero, en estar fabricats en acer, estos trens requerien un major consum d'electricitat que els seus antecessors. Això va conduir al disseny de la série A3L, basada en l'A3, encara que fabricada en aleació llaugera. En abdós séries es va optar per una configuració de doble coche motor, sense coches remolque. En 1982 es va incorporar una série modificada en el seu sistema de tracció per a l'arrancada, en anar equipada en un control chopper (també denominat seccionador de corrent contínua o tiristor GTO). Això va permetre superar les notables pèrdues per resistència en l'acceleració del tren. No obstant, es varen conservar els motors de corrent contínua, dotats de colector i granereta com a peces de desgast. En esta série, denominada A3L82, es va prestar atenció a que les unitats pogueren circular en composició en les anteriors unitats A3 i A3L.
Mentres que en Berlín Oest es varen construir i varen incorporar al servici contínuament nous vehículs, en Berlín Este encara circulaven els trens AI i AII d'abans de la guerra. Fins a 1975 no es varen incorporar quatre prototips de la nova série GI, de doble coche motor, al nou trayecte Thälmannplatz – Pankow. Estos trens presentaven assents correguts, de la mateixa manera que els models més antics, i la seua velocitat màxima era de 70 km/h. Els trens més curts en circulació eren composicions de doble coche motor (quatre vagons en total), dels quals solament un de cada dos posseïa un lloc de conducció. Es varen incorporar un total de 114 vagons fins a 1982. Atres 24 varen ser prestats a Grècia, per a la seua posada en servici en una llínea directa entre Atenes i El Pireu, retornant a Berlín entre 1984 i 1985. Els vehículs d'abdós séries, pese a que havien segut remozados parcialment, varen acabar sent retirats de la circulació a partir de 1990. Es varen enviar 120 unitats a Corea del Nort, a on es varen incorporar a les llínees de metro en Pionyang.
En 1988 el metro va rebre una atra partida de trens GI, pero no podien circular acoplats en els anteriors a causa de l'incompatibilitat en el seu equipament tècnic. Per estes diferències, la nova série va rebre una denominació diferenciada: GI/1. Una peculiaritat d'estos trens era que disponien únicament de dos portes per costat en cada vagó, de la mateixa manera que les séries de gálibo estret d'abans de la guerra, quan totes les séries que havien anat entrant en servici despuix de la guerra duyen tres portes a cada costat. Es varen modernisar i reconfiguraron 50 coches motors dobles entre 2005 i 2007. Entre atres millores, se'ls va dotar d'espai per a bicicletes, carritos de chiquets i equipages. Els vehículs modernisats varen passar a denominar-se GI/I I.
Entre els anys 1993 i 1995 es varen construir per a BVG (ya reunificada, de la mateixa manera que la ciutat) els últims 56 coches motors dobles de la série A3, en la finalitat de substituir als de les séries GI i GII, tan propensos a sofrir averies. Estos coches es basaven en la série A3L82, encara que a diferència d'aquells, el revestiment interior de la qual en to marró obscur imitava a la fusta, en els nous va passar a predominar el gris. Va ser la primera série de gálibo estret en dispondre de motors asíncrons moguts per corrent trifásica. Estos vagons varen rebre la denominació A3L92.
En l'any 2000 es varen rebre quatre prototips de dos unitats acoplades, inspirats en la serie H de gálibo ample i la denominació del qual de série va passar a ser HK. Estos trens, al contrari que el seu model homòlec de gálibo ample, no posseïxen una configuració completament contínua, sino que estan composts de dos unitats de quatre vagons. A mitan de 2006 va començar l'entrega de 20 trens d'esta série.
En l'actualitat (2010) els únics trens que presten servici són els remozados de les séries A3I i GI/1I (els segons, de la RDA), aixina com les séries de construcció llaugera A3L i HK. Les unitats més antigues varen ser fabricades en 1964; les més recents, en 2008.
Gálibo ample
| Séries en la ret de gálibo ample | ||
|---|---|---|
| Série | Any de construcció | Entregats / en servici |
| AIK | 1923−27 1945–68 |
24 Mc + 24 R procedents de la série de gálibo estret A-I |
| BI | 1924–28 | 74 Mc + 111 R |
| BII | 1927−29 | 20 Mc + 30 R |
| CI | 1926/27 | 14 Mc + 13 R |
| CII | 1929 | 114 Mc |
| CIII | 1930 | 30 Mc |
| CIV | 1930/31 | Prototips de proves |
| D55 | 1955/56 | Prototip de proves (en realitat, D57) |
| D57 | 1957/58 | 56 / 2 dobles Mc (es conserven per a viages commemoratius) |
| D60 | 1960/61 | 30 / 0, a Corea |
| D63 | 1963/64 | 36 / 0, a Corea |
| D65 | 1965 | 22 / 0, a Corea |
| DL65 | 1965/66 | 3 / 0, de construcció llaugera (alumini) |
| DL68 | 1968−70 | 68 / 0 |
| DL70 | 1970−73 | 30 / 0 |
| EI | 1956/57 | 2 / 0 Mc (prototips) |
| EIII | 1962−90 | 86 / 0 Mc + 86 / 0 R a partir de vagons de S-Bahn (rodalies) |
| F74 | 1973−75 | 28 / 27, doble Mc |
| F76 | 1976−77 | 41 / 39 |
| F79 | 1979−81 | 37 / 35 |
| F79.3 | 1980 | 6 / 0 corrent trifásica |
| F84 | 1984/85 | 39 / 39 corrent trifásica; d'ells, 1 doble Mc de configuració contínua |
| F87 | 1987/88 | 21 / 21 |
| F90 | 1990/91 | 30 / 30 |
| F92 | 1992−94 | 55 / 55 |
| H95 | 1994/95 | 2 / 2 trens de configuració contínua (de 6 coches) |
| H97 | 1998/99 | 24 / 24 trens |
| H01 | 2000−02 | 20 / 20 trens |
La llínea de metro nort-sur va ser inaugurada en 1923, en un recorregut que enllaçava els barris de Wedding (estació Seestraße), Tempelhof i Neukölln (Grenzalee), a través de Kreuzberg (estació Mehringdamm), sent la primera llínea construïda en una secció de túnel apta per a gálibo ample. Per ella podien circular vehículs de 2,65 m d'esgambi (35 cm més que els de gálibo estret), en pantógrafs que captaven la corrent des de la part inferior del tercer carril.
L'ajuntament de Berlín, com a impulsor del nou metro nort-sur, havia encarregat a principis del XX dos trens a la fàbrica Linke-Hofmann, de Breslàvia (ciutat pertanyent hui en dia a Polònia, pero que en aquell temps estava situada en territori alemà i es dia Breslau), qui els va servir en 1914, i varen passar a ser provats en l'empresa Siemens. Gràcies a estos coches de majors dimensions i capacitat per a 111 passagers, el municipi confiava en aforrar-se costs en la construcció de molls: en trens més curts es podria transportar el mateix número de passagers. Això va devindre despuix en un problema de capacitat que no va poder resoldre's fins a ben entrada la segona mitat del XX, quan es va acometre una prolongació de molls.
Atres dos prototips es varen encarregar per a la llínea de metro que promovia AEG (actual O8) a l'empresa van der Zypen & Charlier, en Colónia, qui els va construir en 1916 pero mai varen aplegar a entrar en servici. La direcció del servici ferroviari berlinés va amprar estes unitats per a una llínea de l'extrarradi, a partir de 1921.
Ya que Berlín, per mig de la Nord-Süd-Bahn AG (consorci impulsor del metro nort-sur), no disponia encara d'un parc de trens de gálibo ample en el moment d'inaugurar-se el primer trayecte, Hallesches Tor – Stettiner Bahnhof, va cedir la seua gestió a l'empresa privada Hochbahngesellschaft, qui va introduir en la llínea trens de gálibo estret en taulons de fusta acoplats en els seus laterals.
Serie B
Una volta superat el periodo d'hiperinflació, es va poder procedir a encarregar trens de gálibo ample. En 1924 varen aplegar 16 coches motors i 8 coches remolque. Estos coches, dotats de tres portes correderas dobles, medien 13,15 m. La série va ser batejada com BI.
Entre 1927 i 1928, la llínea va rebre atres 20 coches motor i 30 coches remolque, que disponien d'una modalitat de tracció millorada. Per això, varen rebre un nom de série distint: BII. Els últims trens de les séries BI i BII varen ser retirats de la circulació en l'estiu de 1969.
Vagó llarc Série C
Ya en 1926 es varen realisar ensajos en els primers coches de la série CI, de 18 m de llongitut. Despuix de ser provats a fondo es va procedir a la fabricació en série, en les denominacions CII i CIII. Els trens d'abdós séries, si ben idèntics en la seua aparència exterior, presentaven notables diferències en l'equipament. Els trens CII contaven en un control de relé; la série CIII, en canvi, un control de contactores.
Els primers vehículs de la série CIV varen entrar en servici en 1930. En la seua construcció es va amprar per volta primera l'alumini, lo que permetia reduir el pes en un 12%. Al final de l'II Guerra Mundial, les tropes soviètiques que havien ocupat Berlín varen confiscar numerosos trens dels models CII i, sobretot, CIII, que varen ser enviats a Moscou, en que la seua ret de metro varen estar en servici fins a 1966 (rebatejats allí com “serie B”).
Série D en Berlín-Oest
Despuix de l'II Guerra Mundial la flota del metro de Berlín es trobava en molt mal estat, lo que feya necessari adquirir nous vehículs. A partir de 1957, BVG va començar a rebre regularment els vehículs de la nova Série D, encara construïts en acer. Estos trens varen estar funcionant en Berlín fins a 1999, pero encara hui seguixen en servici 108 d'ells en el Metro de Pionyang, Corea del Nort.
En 1965 es va desenrollar una versió més llaugera, la Série DL, la caixa de la qual del vehícul estava construïda en alumini, permetent reduir el pes en un 26%. En estos trens, de la mateixa manera que havia succeït antigament, es varen instalar assents correguts.
A finals de la década de 1980, BVB (consorci de transports de Berlín Este) necessitava incorporar trens per a la seua nova llínea fins a Hönow, per lo que va adquirir a BVG 98 trens d'esta série, otorgant-els la denominació VAIG DONAR. En Berlín Este varen ser pintats en els colors corporatius del seu sistema de transports, marfil i groc, i se'ls va dotar d'indicadors acústics i lluminosos de tancament de portes (dels que carien en BVG). Els últims trens d'esta série varen quedar fòra de servici entre finals de 2004 i principis de 2005. L'últim vehícul va realisar el seu viage de despedida el 27 de febrer de 2005. L'agrupació d'empleats del metro seguix conservant dos dobles Mc, que són amprats per a viages especials commemoratius.
Serie AI K i trens remodelats I en Berlín Este
L'estat del parc mòvil en Berlín Este era realment deplorable. Ya que els trens de la série C havien segut duts a Moscou (vore dalt), no existien vehículs de gálibo ample per a la llínea I. Per això, es va tindre que tornar a recórrer a vehículs de gálibo estret adaptats, en taulons de fusta acoplats en els seus laterals. Estos trens varen rebre les inicials AI K com a nom de série.
Entre 1958 i 1962 varen rodar en proves diversos prototips (EI i EII), descartats per inconvenients tècnics o per decisions polítiques.
Finalment, els responsables del Ministeri de Transports de la RDA varen tindre l'idea de remodelar vagons de S-Bahn sense us, com a conseqüència del boicot a la S-Bahn en Berlín Oest. Es va començar en la reconversió durant l'estiu de 1962, a partir d'unitats de rodalies de les séries ET 168, ET 165 i ET 169. Una volta s'havien entregat les dos primeres partides de trens, redenominados EIII per al metro, en 1968 varen poder retirar-se de la llínea I els vehículs de gálibo estret, per a dur-els de nou a la llínea A, a on la seua necessitat resultava apressant a causa de l'elevada demanda de viagers en el tram Schönhauser Allee – Alexanderplatz. Les unitats reconvertides podien reconéixer-se pel soroll característic dels seus motors de suspensió elàstica i del seu mando electroneumático, que denotaven clarament els seus orígens com a trens de S-Bahn.
En ampliar-se la llínea I fins a les estacions Tierpark (1973), Elsterwerdaer Platz (1988) i Hönow (1989), i pese a l'incorporació d'unitats de la série D procedents de Berlín Oest, existia la necessitat d'incorporar més vehículs del tipo EIII. Per a això es varen remodelar més vehículs de rodalies, esta volta de les séries 275 i 277. Els trens EIII varen ser retirats de la circulació ya en 1994, al no resultar rendables per les seues obsoletes característiques tècniques. El metro de Berlín únicament conserva en depòsit una composició de quatre coches d'esta série.
Serie F en Berlín-Oest
En Berlín Oest, la següent série despuix dels trens D i DL va ser la serie F, presentada en octubre de 1973. La característica especial d'estos trens era el seu patró general de 2+2 assents travessers, disposició que es va conseguir allargant lleument la caixa del vehícul (construïda en aleació llaugera) i reduint al mateix temps la gruixa de les seues parets, de 13 a 7 cm. La primera série dels nous trens va entrar en servici en 1974 (F74), i va ser seguida de noves entregues en 1976 (F76) i 1979 (F79). En 1980 es va provar per volta primera el nou sistema de tracció per mig de corrent trifásica en dotze coches motor dobles. Ademés, en els extrems junt a les cabines de conducció varen tornar a montar-se assents correguts, en lloc de transversal.
La tracció per corrent trifásica es ve amprant des de llavors en tots els vehículs nous. En les series F84 i F87 es varen introduir com a novetats les portes correderas giratòries i el color marró obscur en el revestiment de les parets interiors. A partir de 1990 es varen rebre noves unitats, baix la denominació F90 i F92, que solament incorporaven chicotetes diferències: per eixemple, millores en l'automatisme de portes (es tancaven molt més silenciosament). El color predominant en interiors va passar a ser el gris.
Tren de configuració contínua, Serie H
A mitat de la década de 1990, BVG va decidir encarregar un disseny de tren completament nou. La motivació principal era respondre a les demandes de polítics i associacions de viagers en pro d'una major sensació de seguritat dels passagers del metro. Es va acordar implantar un disseny que permetera el lliure pas dels viagers i la visibilitat a lo llarc de tot el tren. Esta série, denominada “H”, seria dotada d'assents correguts (a l'estil de les séries antigues). En 1995, BVG va rebre els primers prototips (H95). Les següents séries, produïdes primer per Adtranz i despuix per Bombardier, aplegarien en 1998 i 2000, en les denominacions H97 i H01, respectivament. Per als espais interiors es varen amprar tons grocs i blancs. La configuració contínua implica que els vagons d'un tren ya solament poden ser separats en els tallers.
A partir de finals de 2004, els únics trens que circulen en la ret de gálibo ample són els de les series F i H.
Infraestructures del metro
Tallers
En l'actualitat (2010), el metro de Berlín posseïx un taller per al manteniment del seu parc mòvil de gálibo estret (Grunewald, confrontant en l'estació Olympia-Stadion) i tres tallers per a gálibo ample (Seestraße, al nort de l'estació homònima, Friedrichsfelde, prop de l'estació Tierpark, i Britz-Süd, en la zona de Rudow), encara que en Seestraße també s'efectuen alguns treballs en els trens de gálibo estret. Dins dels mateixos, es distinguix entre tallers principals (Hauptwerkstatt) i tallers auxiliars (Betriebswerkstatt). En els tallers auxiliars (Grunewald, Friedrichsfelde i Britz-Süd) únicament es porten a terme tasques de manteniment, com a canvis de cristals o eliminació de grafitis. En canvi, en el taller principal de Seestraße es realisen les revisions periòdiques pertinents. Solament en este taller existix l'infraestructura precisa per a alçar la caixa del vehícul i separar-la dels bogies.
Centres de control
El centre de direcció i control del metro de Berlín es troba en un edifici administratiu situat en l'estació Kleistpark, llogat per BVG. Des d'allí, els controladors observen el tràfic ferroviari i gestionen les intervencions quan es produïxen incidències. Per a això, se servixen del sistema informàtic de direcció, informació i control (“LISI” per les seues sigles en alemà). Ademés, BVG dispon de tres centres de direcció i informació a l'usuari en les estacions Alexanderplatz, Kleistpark i Nollendorfplatz. Els empleats de BVG controlen des d'allí per mig de videocámaras en temps real lo que succeïx en les estacions. Aixina mateix, atenen les cridades dels passagers des de les columnes d'informació i emergències (implantades en totes les estacions des de que es varen suprimir els agents de circulació) i preparen les senyes que es mostraran en els teleindicadores per a l'informació de destí situats en els molls.
Existix ademés un atre centre de control en la zona del Tempelhofer Ufer, les competències del qual no solament atañer al metro. En este centre es coordinen les operacions del personal de seguritat adscrit a BVG i es reben les cridades d'emergències efectuades des de les columnes d'informació i emergències ubicades en les estacions.
Per a controlar i administrar el fluix d'electricitat en tota la ret, el metro dispon d'atres instalacions, que estan situades en un terreny de BVG junt a l'estació Turmstraße.
Accidents
A lo llarc de l'història del metro de Berlín s'han produït molt pocs accidents: en realitat està considerat com un dels mijos de transport urbà més segurs.
L'accident més greu ocorregut fins al moment va succeir el 26 de setembre de 1908 en el llavors encara existent Gleisdreieck (triàngul de vies). Un maquiniste no va observar una senyal de detindre's, lo que va originar que dos trens colisionaren en un canvi d'agulles, precipitant-se alguns vagons d'un dels trens al buit des del viaducte. Va haver 18 morts i 21 ferits greus. Com a conseqüència, es va remodelar esta estació (el disseny de la qual ya havia segut qüestionat en anterioritat), erigint-se en el seu lloc una estació en forma de creuament a dos nivells. L'estació seguix cridant-se Gleisdreieck en l'actualitat, i en ella confluïxen les llínees O1 i O2.
Un atre accident molt greu va ocórrer el 30 de juny de 1965 en la llínea G (actual O9). Un comboi havia quedat detingut per averia en el seu sistema de frenat entre les estacions de Zoologischer Garten i Hansaplatz. La circulació per este tram de via es controlava des de l'estació Zoologischer Garten, en que el seu enclavament un mecànic efectuava en aquell moment tasques de manteniment. El mecànic es percató de que la senyal d'eixida duya un temps indicant “parar”, quan al seu juí devia indicar “circular”. Per això, despuix de varis intents fallancs de commutar la senyal manualment a “circular”, ho va conseguir puenteando la conexió, alguna cosa estrictament prohibit segons les normes del servici. El següent tren, que havia estat esperant en la senyal tancada en l'estació Zoologischer Garten, va arrancar i va acabar empotrant-se en el comboi detingut, pese a l'intent de frenada d'emergència. En esta colisió per alcanç va fallir un passager i 97 varen resultar ferits, part d'ells greus.
En octubre de 1972 es varen incendiar dos combois en les vies de maniobres de la llínea A (actual O2), a l'altura de l'estació Alexanderplatz. Ademés dels trens, va resultar destruït un tram d'uns 200 metros de túnel. La secció de túnel reconstruïda es pot diferenciar hui a simple vista. Un atre tren es va incendiar en 1987 en el túnel de conexió existent entre les estacions Klosterstraße (O2) i Alexanderplatz (O5). En 1989, un tren en circulació va alcançar a un atre que es trobava detingut en l'estació Spittelmarkt. Va haver 10 ferits i quatre vagons varen resultar sinistre total.
El 8 de juliol de 2000 va ardir l'últim vagó d'un tren de la série GI/I en l'estació Deutsche Oper (O2) per un curtcircuit en arc voltaico, causat pels materials defectuosos del pantógraf. Varen concórrer les circumstàncies de que va ser en el vagó situat al final de l'estació i de que esta solament disponia d'una eixida, per lo que els passagers varen tindre que recórrer el túnel fins a accedir a la següent eixida d'emergència. Durant vàries semanes, fins al més de setembre, els trens varen circular sense detindre's en l'estació danyada. Posteriorment, l'embaixador de Portugal va entregar a BVG com a regal a la ciutat unes rajoletes de l'artiste José de Guimarãés, dissenyats ex professe per a eixa estació, a on es varen instalar en 2002.
A conseqüència d'este accident es va decidir que totes les estacions en una única eixida devien ser dotades de personal, fins que en elles es construïra una segona eixida. A tal fi, es va procedir a construir segones eixides en un bon número d'estacions a lo llarc dels següents anys, fins a 2008. No obstant, les associacions de viagers seguixen reclamant que també les estacions de metro l'eixida del qual se situa en el centre dels molls siguen dotades de vies d'evacuació. Això, en vista de que existixen numeroses estacions d'eixe tipo, requeriria quantioses inversions per part de BVG i de l'estat federat de Berlín.
L'accident més recent, en danys materials considerables pero per sòrt sense ferits, va succeir cap al migdia del 25 de març de 2003, quan un comboi va colisionar lateralment contra un atre en l'estació Kurt-Schumacher-Platz. L'accident es va originar perque un conductor s'havia botat una senyal tancada, durant un periodo de circulació modificada a causa d'obres en la llínea O6. Els dos trens varen quedar totalment inservibles per a un us posterior i les vies varen resultar, aixina mateix, greument danyades. El servici normal no va poder reprendre's fins a transcorreguts dos dies, ya que eixe va ser el temps (casi 48 hores) que es va tardar en retirar la ferralla d'abdós trens, que sorprenentment encara eren capaços de rodar.
Películes, música i productes de merchandeig
A lo llarc d'estos anys, el metro de Berlín ha aparegut com a escenari en moltes películes i en clips musicals de diferents intérprets. Això es deu, sobretot, al respal i a les escasses traves burocràtiques per part de BVG.
Algunes películes filmades en la ciutat i en les que el metro adopta un paper (com a mínim) secundari són, entre unes atres, Der tapfere Schulschwänzer (1967), Emil und die Detektive (2001), Otto – Der Liebesfilm (1992), Peng! Du bist tot (1987) i diferents capítuls de la série policíaca de televisió Tatort. En l'estació de la llínea O55 Reichstag, abans de la seua posada en servici, es varen rodar escenes de les películes Resident Evil i Equilibrium. Eixemples d'atres películes en les que apareix el metro són Lola rennt (Corre, Lola, corre), The Bourne Supremacy (El mit de Bourne) i Flightplan (Pla de vol).
Per una atra part, des de 2001 té lloc en els dies previs a la Berlinale (Festival Internacional de Cine de Berlín) el festival de curts Going Underground. Durant el seu transcurs, els curts són emesos en els monitors dels vagons del metro. El guanyador del festival és elegit per votació entre els viagers.
Sobre la música, diversos videoclips de bandes i solistes (la majoria alemans), com Sandy Mölling, Kate Ryan, Segut, Overground, Xavier Naidoo, Die Fantastischen Vier o Blank & Jones han segut gravats en les instalacions i vehículs del metro. En la cançó Dickes B, himne de la banda Seeed dedicat a Berlín, apareixen també distintes estacions.
Ademés del merchandeig més comú de BVG, com a tasses, camisetes o targetes postals, els creatius publicitaris varen tindre alguna idea menys convencional: roba interior. Tangues femenins en els colors blanc i negre, aixina com bóxers masculins, i també slips (per a abdós sexes) en noms d'estacions de metro gravats en la tela, com Rohrdamm, Gleisdreieck, Onkel Toms Hütte, Krumme Lanke o Jungfernheide; molts d'eixos noms (les traduccions dels quals són, a modo d'eixemple, “Triàngul de Vies” o “Cabanya del Tio Tom”) podien prestar-se a interpretacions per a tots els gusts. Va haver una segona llínea de roba, en blava, en motiu del centenari de BVG, en inscripcions com Nothammer (martell d'emergència) o Pendelverkehr (tràfic d'anada i regrés). Estos objectes es varen convertir en un autèntic èxit de vendes en els quioscs de suvenires de BVG, pero varen ser retirats del mercat en 2004; els motius solament poden ser intuïts.
Un atre objecte a la venda són les baralles de cartes, en les que cada carta nomena, ilustra i explica els detalls de l'història d'una estació.
Existix també un musical de teatre, de nom Linie 1, la trama del qual es desenrolla íntegrament en les estacions i trens del metro de Berlín. També ha segut dut al cine.
Per últim, la película Möbius 17, de Frank Esher Lämmer i Jo Preussler (abdós berlinesos), conta l'història d'un comboi de metro que, despuix de l'obertura d'un nou enllaç travesser, queda atrapat en una cinta de Moebius i passa a circular per un univers paralel. Esta película és una nova versió de la película argentina Moebius, ambientada en el Subte de Buenos Aires i a la seua volta versió d'una producció alemana per a TV de l'any 1991 (que es desenrollava, precisament, en el metro de Berlín).
Vore també
- Berlín
- Àrea metropolitana de Berlín
- S-Bahn de Berlín
- Estació Central de Berlín
- Tramvia de Berlín
- Ringbahn de Berlín
- Stadtbahn de Berlín
- Història de Berlín
- Mur de Berlín
- Berlín Este
- Berlín Oest
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Metro de Berlín.
Referències
- ↑ “Die leise O-Bahn unterwegs“, artícul del sloc web de BVG (en alemà)
- ↑ Memòria (Geschäftsbericht) de 2007, sloc web de BVG (en alemà, PDF 1,96 MB)
- ↑ [enllaç trencat] (en alemà, PDF 128 KB)
- ↑ [enllaç trencat] (en alemà)
- ↑ [enllaç trencat] (en alemà)
- ↑ Pla d'ordenació urbana (Flächennutzungsplan) (en alemà)
- ↑ Llínea 10: la llínea fantasma de Berlín (Linie 10 – Berlins Phantomlinie)
- Archivat el 18 de novembre de 2007 archivat en Wayback Machine. (en alemà)
- ↑ Proyecció final de la ret de metro de Berlín, 1996 (Zielnetz der Berliner O-Bahn – Stand 1996)
- Archivat el 4 de març de 2016 archivat en Wayback Machine. (en alemà)
Bibliografia
Bibliografia en alemà:
- Arbeitskreis Berliner Nahverkehr und Berliner Fahrgastverband IGEB (Hrsg.): Berliner O-Bahn-Chronik. GVE, Berlín 2007, ISBN 978-3-89218-110-1.
- Ulrich Lemke und Uwe Poppel: Berliner O-Bahn. alba, Düsseldorf 1992, ISBN 3-87094-346-7
- Jürgen Meyer-Kronthaler: Berlins O-Bahnhöfe – Die ersten hundert Jahre. be. bra, Berlín 1996, ISBN 3-930863-16-2
- Petra Domke und Markus Hoeft: Tunnel Gräben Viadukte – 100 Jahre Baugeschichte der Berliner O-Bahn. kulturbild, Berlín 1998, ISBN 3-933300-00-2
- Jürgen Meyer-Kronthaler, Klaus Kurpjuweit: Berliner O-Bahn – In Fahrt seit Hundert Jahren. be. bra, Berlín 2001, ISBN 3-930863-99-5
- Robert Schwandl: Berlin O-Bahn Album. Alle 192 Untergrund- und Hochbahnhöfe in Farbe. Robert Schwandl, Berlín 2002, ISBN 3-936573-01-8
- Toufic Beyhum: Emotions in Motion – Fotografien aus der Berliner O-Bahn, JOVIS Verlag, Berlín 2007, ISBN 978-3-939633-35-8
- Ulrich Conrad: Planungen der Berliner O-Bahn und anderer Tunnelstrecken. Verlag Bernd Neddermeyer, Berlín 2008, ISBN 978-3-933254-87-0
- Este artícul conté una traducció derivada de «Metro de Berlín» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.