Riell

El riell[1],[2] raïl (també rail)[3] o carril[4] és cada una de les barres metàliques sobre les que es desplacen les rodes dels trens i vehículs ferroviaris. Els rieles es disponen com una de les parts fonamentals de les vies férrees i actuen com a soport per al dispositiu de guiat i en el seu cas com a element conductor de la corrent elèctrica. La característica tècnica més important del ferrocarril és el contacte entre el riel i la roda en pestanya, sent les seues principals qualitats el seu material, forma i pes.[5]
El perfil d'un riel és la forma de la seua secció travessera (és dir, presa perpendicularmente a la seua llongitut).[6]
Els primers rieles estaven fets de fusta, fundició de ferro o ferro forjat, pero tots els rieles moderns s'obtenen per mig del seu processament en forma d'acer laminado. La seua secció travessera (perfil) normalment recorda a una doble T, pero asimètrica sobre un eix horisontal (llevat els carrils ranurados empleats en els tramvies, que no s'ajusten a este patró). El cap està perfilat per a resistir el desgast i donar una bona marcha, i el peu està conformat per a adaptar-se al sistema de fixació.
A diferència de molts atres usos dels materials siderúrgicos, els rieles de ferrocarril estan subjectes a tensions molt altes, per lo que es fabriquen en acers de gran calitat. Es varen necessitar moltes décades per a millorar la calitat dels materials, inclós el canvi del ferro a l'acer. Defectes menors en l'acer que poden no presentar problemes en atres aplicacions, poden provocar el trencament dels rieles i produir descarrilament perillosos quan s'usen en vies férrees.
En general, quant més pesats són els rieles i el restant del sistema de vies, més pesats i ràpits són els trens que poden transportar estes vies.
Els rieles representen una fracció substancial del cost d'una llínea ferroviària. Les acería solament fabriquen una menuda cantitat de tamanys de rieles estandardisats, per lo que un ferrocarril deu elegir el tamany adequat més propenc. Els rieles pesats desgastats d'una llínea principal a sovint es recuperen i es reutilisen en ramals, vies mortes o estacins de classificació.
Història





Les primeres evidències de sistemes de guiat d'elements rodantes daten del periodo neolític,[7] i els rieles de fusta més antics que es coneixen daten de l'Edat del Bronze, en el V[8]
Este sistema en raïls de fusta es va seguir utilisant (especialment en la mineria) fins a ben entrat el XIX, i es valia de vagonetes arrastrades per cavalls.[9] Pero des de la década de 1760 es varen començar a usar "rieles de correja de ferro", que consistien en tires primes de ferro fos clavades sobre llistons de fusta.[10] Estos rieles eren massa fràgils per a transportar càrregues pesades, pero degut a que el seu cost inicial era reduït, a voltes s'usava este mètoto per a constru anar ràpidament una via econòmica. Les correges de ferro a voltes es desclavaban de la base de fusta i acabaven estacant-se en el sol de les vagonetes, creant lo que es denominava una "cap de serp". Pero en el pas del temps es va comprovar que la despesa a llarc determini involucrada en el freqüent manteniment superava qualsevol aforro inicial front a solucions alguna cosa més cares pero més duradores.[11][10]
Aixina, els reforços de chapa plans varen ser reemplaçats en molts casos per rieles de ferro fos de perfil angular en forma de 'L', combinats en les rodes de les vagonetes planes (és dir, sense pestanyes). Un dels primers defensors d'este disseny va ser Benjamin Outram de B. Outram & Co., que despuix es convertiria en la Butterley Company de Ripley. El seu soci, William Jessop, va preferir a partir de 1789 l'ús de "raïls de vora" combinats en rodes proveïdes de pestanyes i, en el temps, es va donar conte de que este disseny funcionava millor. Els raïls de vora "barrigudos" ideats per William Jessop varen ser comercialisats per la Butterley Company.[12]
Els primers carrils d'este tipo d'ús general varen ser els coneguts per la seua forma com fishbelly (pancha de peix). Fets en fundició de ferro, eren extremadament fràgils i es trencaven en facilitat. Ademés, solament podien fabricar-se en llongituts curtes que pronte es varen revelar inadequades. La palesa de John Birkinshaw de 1820,[13] va introduir perfils de ferro forjat de majors llongituts, gràcies a la millora de les tècniques de laminacó. Este material, molt més resistent, va reemplaçar al ferro fos i va contribuir significativament al creiximent explosiu dels ferrocarrils en el periodo de 1825 a 1840. La secció travessera variava molt d'unes llínees a unes atres, pero s'utilisaven tres tipos bàsics, com es mostra en el diagrama. El perfil de cares paraleles que es va desenrollar en anys posteriors es va denominar "cap de bou". Tots estos dissenys varen permetre abandonar definitivament els raïls de fusta reforçats en plaques de ferro, que varen passar a ser totalment metàlics.
Mentrestant, en maig de 1831, va aplegar a Estats Units des de Gran Bretanya el primer carregament de carrils en T en fondo pla (segons el disseny ideat per Robert Livingston Stevens), que varen ser colocats per la Companyia del Ferrocarril de Pennsilvània en el Ferrocarril de Camden i Amboy. Esta mateixa idea de dispondre d'un carril en un peu pla va ser introduïda per Charles Vignoles en Gran Bretanya, donant lloc al conegut com carril Vignoles, precedent immediat dels carrils d'acer moderns.
Els primers rieles d'acer varen ser fabricats en 1857 per Robert Forester Mushet, qui els va colocar en l'Estació de Derby en Anglaterra.[14] L'acer és un material molt més resistent, i va acabar substituint sistemàticament al ferro forjat per al seu us en rieles ferroviaris, permetent el laminado de rieles molt més llarcs.
A lo llarc del XX, institucions com l'American Railway Engineering Association (AREA) i l'American Society for Testing Materials (ASTM) han especificat el contingut de carbono, manganés, silici i fòsfor per als rieles d'acer. La resistència a la tracció aumenta en el contingut de carbono, mentres que la ductilitat disminuïx. AREA i ASTM varen especificar entre el 0,55 i el 0,77 per cent de carbono en rieles de 70 a 90 libras por yarda (34.7 a 44.6 kg/m), 0,67 a 0,80 per cent en pes per als rieles de 90 a 120 lb/yd (44.6 a 59.5 kg/m) i 0,69 a 0,82 per cent per als rieles més pesats. El manganés aumenta la durea i la resistència a la abr asión. AREA i ASTM varen especificar de 0,6 a 0,9 per cent de manganés en rieles de 70 a 90 lliures i del 0,7 a l'1 per cent en rieles més pesats. El silici es combina preferentment en l'oxigen i s'agrega per a reduir la formació d'òxits metàlics debilitantes en els procediments de fundició i laminado de rieles.[15] AREA i ASTM varen especificar de 0,1 a 0,23 per cent de silici. El fòsfor i el sofre són impurees que fan que els rieles es tornen trencadiços i en una menor resistència a l'impacte. AREA i ASTM varen especificar una concentració màxima de fòsfor del 0,04 per cent.[16]
L'ús de vies soldades en lloc d'unides en juntes entornellades va començar al voltant de la década de 1940 i es va generalisar en la década de 1960. La constant millora dels materials, des de la fundició de ferro, el ferro forjat i el ferro pudelat, passant pels sistemes de producció massiva d'acer com els convertidors Bessemer, Thomas i Martin, fins als actuals acers produïts en forns elèctrics i a l'oxigen, han permés passar de càrregues per eix des de 3 fins a més de 30 tonellades, i obtindre velocitats màximes de 300 km/h (com l'AVE espanyol o numerosos atres trens d'alta velocitat de tot lo món), i inclús proves a més de 500 km/h (alcançats per un TGV francés).
Tipos de carrils
A continuació s'inclou una relació dels distints tipos de carrils amprats des de l'aparició del ferrocarril, en una sucinta descripció dels mateixos.
Riel de correja

Els primers rieles eren simplement llistons de fusta. Per a resistir el desgast, es va colocar una prima correja de ferro sobre el riel de fusta per a reduir el seu desgast, compensant el major cost del metal en la major duració de la fusta. El sistema tenia el defecte de que cada cert temps el pas de les rodes sobre el carril provocava que la correja es desprenguera de la fusta. Este problema va ser senyalat per primera volta per Richard Trevithick en 1802. L'ús de rieles de correja en els Estats Units (per eixemple, en el Ferrocarril de Albany i Schenectady cap a 1837) va provocar que es vera compromesa la seguritat dels viagers, amenaçats per la formació de "caps de serp" quan les correges s'alçaven i podien perforar accidentalment el sol dels coches.[10]
Riel en T
El riel en T va ser un desenroll del riel de correja que tenia una secció travessera en 'T' (sense ales en el peu) formada en eixamplar la part superior de la correja en un cap. Esta forma de ferrocarril generalment va durar poc i es va eliminar gradualment en Estats Units a partir de 1855.[17]
Riel en pestanya (en L)
<!-- "flanged rail" redirects here -->
- Artícul principal → Riel en pestanya.
El riel en pestanya (plateway en anglés) era un tipo de carril primitiu que tenia una secció travessera en 'L', en la que l'ala del perfil servia per a mantindre alineades en la via les rodes sense pestanyes d'un carruage. El riel en pestanya va experimentar una renaixença menor en la década de 1950 en amprar-se com barra de guiat en el metro de neumàtics de París i més recentment en els autobusos guiats. En el Cambridgeshire Guided Busway el riel és un voltó de formigó de 350 mm (13.8 plg) de gruixa en un llavi de 180 mm (7.1 plg) per a formar l'ala. Els autobusos funcionen en rodes de carretera normals, pero ademés disponen d'unes rodes de guiat montades lateralment per a rodar sobre l'ala del carril de guia. Estos autobusos es conduïxen de la forma habitual quan estan fòra del carril de guiat, de forma anàloga als vagons del XVIII que podien maniobrar-se sense restriccions al voltant dels pous de les mines abans d'incorporar-se a la via en pestanyes per a efectuar un recorregut més llarc.
Carril pont
El carril pont té un perfil en forma de O invertida. La seua forma senzilla és fàcil de fabricar, i va anar àmpliament utilisat ans que els perfils més sofisticats anaren lo suficientment barats com per a produir-se a gran escala. En particular, es va utilisar en les vies de gran ample llongitudinalment recolzades del Great Western Railway, dissenyades per l'ingenier britànic Isambard Kingdom Brunel.
Carril Barlow
- Artícul principal → Carril Barlow.
El carril Barlow va ser inventat per William Henry Barlow en 1849. Va ser dissenyat per a colocar-se directament sobre el balasto, pero en carir de trabucants que donaren rigidea travessera al conjunt, era difícil mantindre l'ample de via, requerint un continu manteniment. Encara que es varen dissenyar unes peces travesseres per a intentar solucionar este problema, el disseny no va tindre èxit i va anar ràpidament abandonat.
Carrils de fondo pla

El carril de fondo pla és el perfil dominant a escala mundial, sent universalment amprat en llaugeres modificacions locals per la pràctica totalitat de les companyies ferroviàries.
Carril en T en peu
El carril en T en peu va ser el primer tipo de carril de fondo pla utilisat en Amèrica del Nort, a on era denominat "flanged T rail" o simplement "T-section", encara que esta última denominació pot confondre's en la dels primitius carrils en "T" sense peu, que carien de fondo pla). En els inicis del ferrocarril en els Estats Units, fins a 1831, es varen amprar rieles de fusta en correges de ferro. Pero el coronel Robert Livingston Stevens, president de Ferrocarril de Camden i Amboy, va concebre l'idea de que un carril completament de ferro seria més adequat per a construir un ferrocarril. No hi havia fàbriques d'acer en Estats Units capaços de laminar peces de grans llongituts, per lo que va viajar a Gran Bretanya, que era l'únic lloc a on llavors es podia produir el seu carril en T en peu pla.[18] Els ferrocarrils del Regne Unit havien estat utilisant rieles laminados en atres seccions travesseres, produïts per les principals ferrerías del país.
En maig de 1831, un demanat de 500 barres del carril en T en fondo pla, cada una de 15 pies (4.6 m) de llarc i en un pes de 36 libras por yarda (17.9 kg/m), varen aplegar a Filadèlfia, a on es varen colocar en una via per primera volta. Posteriorment, tots els ferrocarrils dels Estats Units varen amprar el carril en T en peu ideat per Stevens, qui també va inventar el taches per a unir els carrils a les trabucants de fusta (posteriorment substituïts de forma general per tirafondos roscados).
Carril Vignoles


Partint d'una idea similar es va desenrollar el carril Vignoles, un tipo de raïl de fondo pla que deu el seu nom a l'ingenier Charles Blacker Vignoles, que ho va introduir en Gran Bretanya. Vignoles va observar l'elevat desgast dels rieles de ferro forjat subjectes en plaques de fundició de ferro sobre blocs de pedra, el sistema més comú en eixe moment, i en 1836 va recomanar el riel de fondo pla al Ferrocarril de Londres i Croydon, del que era ingenier consultor.
El seu carril original tenia una secció travessera més menuda que el carril de Stevens, en una base més ampla que els carrils moderns, i estava subjecte en tornells que travessaven la base. Atres llínees que ho varen adoptar varen ser la de Hull i Selby, la de Newcastle i North Shields, i la del Canal i Ferrocarril de Mánchester, Bolton i Bury.[19]
Quan va ser possible tractar els travessers de fusta en clorur de mercuri (un procés cridat Kyanizado) i en creosota, es va obtindre una rodadura molt més silenciosa que en els blocs de pedra, i va ser possible subjectar els carrils directament als travessers usant clips o atres sistemes. El seu us es va estendre per tot lo món baixe el nom de carril Vignoles.
El punt a on els extrems de dos barres de carril es conecten entre sí és la part més dèbil d'una via férrea. Els primers rieles de ferro estaven units per una simple placa o barra de metal entornellada a través de l'ala dels carrils. Posteriorment es varen desenrollar métodos més eficaços per a unir dos barres entre sí, com la soldadura. Quan es coloca suficient metal, l'unió és casi tan forta com el restant de la llongitut del carril. Ademés, la soldadura de les seccions dels rieles consecutius permet eliminar el tradicional traqueteo de les antigues vies en barres embridadas, en permetre que la via férrea disponga d'una superfície de rodadura contínua i uniforme inclús en les juntes.
Carrils de dos caps

A finals de la década de 1830 en Gran Bretanya, les llínees férrees tenien una àmplia gama de patrons diferents. Una de les primeres llínees en utilisar carrils de dos caps va ser el Ferrocarril de Londres i Birmingham, que havia oferit un premi al millor disseny. Este carril estava soportat per bridas verticals, i el cap i el peu del riel tenien el mateix perfil. La suposta ventaja era que, quan el cap es desgastava, podia donar-se el regrés al riel i reutilisar-se. En la pràctica, esta forma de reciclage no va tindre molt èxit, ya que les bridas de subjecció causaven danys en la superfície inferior, de manera que el carril de dos caps simètric va evolucionar per a convertir-se en el carril de cap de bou, en el que el cap era més sòlida que el peu.
Carril de cap de bou
El carril de cap de bou (bullhead en anglés) es va convertir en l'estàndart del sistema ferroviari britànic des de mediats del XIX fins a mediats del XX. Per eixemple, en 1954 es varen usar carrils de cap de bou per al montage de 449 millas (722.6 km) de via nova, i de fondo pla per a 923 millas (1485.4 km).[20] Una de les primeres normes British Standards, la BS 9, fixava les condicions dels carrils de cap de bou. Publicada originalment en 1905, es va revisar en 1924. Els carrils fabricats segons l'estàndart de 1905 es varen denominar "O.B.S." (Original) i els fabricats segons l'estàndart de 1924 com "R.B.S." (Revisat).[21]
El carril bullhead és similar al de dos caps, llevat que el perfil del cap no és el mateix que el del peu. Al no dispondre d'un perfil simètric, no era possible voltearlo per a usar el peu com a cap. Per lo tant, per ya no tenia la ventaja de poder-se reutilisar, es tractava d'un mètoto molt costós de colocar rieles. Es necessitaven pesats assents de ferro fos per a subjectar els carrils, assegurats a la seua volta a les cadires per mig de falques de fusta (posteriorment d'acer), que requerien un manteniment constant.
Substituït sistemàticament pel carril de fondo pla en els ferrocarrils britànics, el carril de cap de bou sobreviu vestigialmente en algunes vies d'apartat o ramals en tràfic reduït. També es pot trobar en trens històrics, degut tant al desig de mantindre l'aparència original de les vies com al rescat i reutilisació de components de vies antigues de les llínees principals. El Metro de Londres va continuar usant carrils de cap de bou en acabant de que es varen eliminar gradualment en atres parts de Gran Bretanya, pero s'han realisat plans concertats parell a substituir-los per carrils de fondo pla.[22] No obstant, el procés de substitució de les vies en els túnels és un procés llent, per l'impossibilitat d'utilisar maquinària i equip pesat.
Carril ranurado

Quan es coloca un carril enrasado en el ferm o el paviment d'una calçada, o dins de superfícies en herba, deu dispondre's d'una recalat en el cap del rail per a estajar la pestanya de les rodes. El riel es coneix llavors com carril ranurado, carril acanalado o carril de gola. El recalat està delimitat pel cap del carril a un costat i per una banda de protecció a l'atre. Esta banda no soporta el pes del vehícul, i solament actua com contracarril.
El carril ranurado va ser ideat en 1852 per Alphonse Loubat, un inventor francés que va desenrollar millores en els tramvies i en els equips ferroviaris, i que va contribuir a l'implantació de llínees de tramvies en la ciutat de Nova York i en París.[23] L'invenció dels carrils ranurados va permetre colocar els tramvies sense causar molèsties als demés usuaris de la via, llevat als ciclistes o motoristes desprevenidos, que podien introduir les rodes dels seus vehículs en el recalat. Els recalats poden omplir-se de grava i de brutea (particularment si s'usen en poca freqüència o despuix d'un periodo d'inactivitat) i necessiten neteja periòdica, que es realisa en vehículs de manteniment especials. Mantindre rebujades els recalats és fonamental per a assegurar una rodadura uniforme, evitant danys en les rodes o en els propis carrils, i el risc de descarrilament.
Carril en contracarril
La forma tradicional de carril ranurado és la secció que s'ilustra a la dreta. És una forma modificada de carril de fondo pla, i requerix un montage especial per a la facilitar la transferència de pes i garantisar l'estabilitat de l'ample de la via. Si el pes ho soporta el subsol de la calçada, es necessiten amarres d'acer a intervals regulars per a mantindre l'esgambi de la via. La seua instalació implica que tota la superfície ocupada entre els carrils deu ser excavada i posteriorment rehabilitada.
Carril en bloc
El carril en bloc és una forma de perfil més baixa, en el cap macizada i l'ànima eliminada. Suprimir directament l'ànima, i combinar la secció del cap directament en la secció del peu d'un carril en contracarril, donaria com resultat un perfil massa dèbil, per lo que la secció combinada requerix una gruixa adicional.[24]
Un carril en bloc modern, en una reducció adicional en la massa d'acer necessària, és el carril LR55,[25] que s'estaja en un voltó de formigó prefabricar, i a la que se subjecta per mig d'una lechada de poliuretano. Es pot colocar realisant menudes sangues en el ferm de carreteres asfaltades existents, i és apte per a tramvies i trens llaugers.[26]
Fabricació i montage
Per la laminacó de l'acer en brut s'obtenen barres en el perfil requerit, que es tallen en trams de 18 a 288 m. Per a realisar el montage es disponen les barres perpendicularmente sobre les trabucants, o durmientes (en Amèrica Llatina), i s'unixen entre sí per mig d'eclisas i bulones, subjectant-se al travesser per mig d'algun sistema de fixació.
També s'ajusta la trocha i s'alinea i nivella el conjunt. Despuix és usual, en les vies modernes, llevar les eclisas i bulones per a substituir-les per unions soldades. D'esta forma s'eliminen les juntes, punt en el qual es produïx el major desgast.
Perfils utilisats
En el començ del transport per ferrocarril es varen utilisar rieles en dos caps, en l'intenció de que anaren usats novament una volta que el cap en servici aplegara al seu llímit de desgast. Posteriorment es va vore que tal operació no era possible, ya que, en invertir la seua posició, no resultaven aptes per al tràfic pel desgast ocasionat pels travessers en la superfície de respal, i es va adoptar el perfil actual, denominat Vignole, el qual consta d'una cara inferior ampla, destinada al respal sobre els travessers, i una cara superior, més angosta i de major altura, destinada a guiar i sostindre les rodes.
En llocs a on coexistix el trànsit carreter en el tràfic ferroviari es deu pavimentar la superfície, sent usual que s'utilisen rieles de tipo Vignole modificats per mig d'una gola, la qual permet que es desplace per ella la pestanya de les rodes del material ferroviari, a l'hora que actua com a llímit del paviment.
En grues és comuna amprar un perfil específic, denominat Burdach, en una forma més achatada i ampla que en el perfil Vignole.
Parts del riel

- Cap/Fongo: part superior, que s'utilisa com a element de rodadura.
- Patí: base, d'esgambi major que el cap, la superfície inferior del qual és plana per al seu respal en la trabucant.
- Ànima: part de menuda gruixa que unix el cap en el patí.
Travessers
- Travessers de fusta: utilisant fustes com a pi, hi haja, roure, i de quebracho en Sudamèrica, depenent de l'ús, el cost i durabilitat necessària. Este tipo de travesser proporciona com a ventaja, la fàcil manipulació pels obrers pel seu pes i la seua flexibilitat davant colps o similars. Entre el riel i el travesser es coloquen unes pletinas o 'silletas' que s'entornellen al travesser i fixen el riel a esta.
- Travessers de formigó: els travessers de formigó pretensado o postensado té una major durabilitat que els travessers de fusta, el seu pes que davant la manipulació és una desventaja, resulta també ventajós en proporcionar una major estabilitat de la via. També garantisa un recapte illimitat, ya que el travesser de fusta escasseja i s'encarix cada volta més.
- Travessers de compost (plàstic): dissenyades per a reemplaçar als travessers de fusta, proporcionant les ventages de la fusta i solucionant algunes desventages com l'humitat, evitant la pudricó. Poden ser utilisades en travessers de fusta, per lo que la seua implementació no necessita un canvi total de la via
Tipos segons les càrregues a soportar
- Riel llauger: és aquell el pes del qual no excedix dels 40 kg per metro llineal. S'usa en llínees per les que circulen trens sense excessiu pes o que transporten càrregues llaugeres, i la velocitat de les quals no és alta. Per eixemple, en els ferrocarrils miners o els tramvies.
- Riel pesat: el seu pes oscila entre els 40 i els 60 kg per metro llineal. S'utilisen quan aumenten els requeriments de velocitat, seguritat i càrrega màxima a transportar. Principalment s'ampra en ferrocarrils de mercaderies o passagers i metropolitans, aixina com llínees d'alta velocitat.
Requisits que deu complir el carril
- Resistir directament les tensions que rep del material rodant i transmetre-les, a la seua volta, als atres elements que componen l'infraestructura de la via.
- Realisar el guiat de les rodes en el seu moviment.
- Servir de conductor de la corrent elèctrica per a la senyalisació i la tracció en les llínees electrificades.
Qualitats buscades en els rieles
- La superfície de rodadura deu ser lo més plana possible per a reduir la fricció, pero al mateix temps, posseïxca rugositat per a millorar la adherència roda carril.
- Característiques geomètriques deuen trobar-se dins de l'interval que delimita una calçada de bona calitat, en elevada rigidea, pero deu absorbir l'energia en forma de deformació elàstica.
- El seu pes és desijable per a tindre elevades càrregues per eix, velocitats i per a mantindre la seguritat, pero el cost aumenta, encara que també es reduïxen costs de manteniment, major duració i menor resistència a l'alvanç de les rodes. Se sol usar la fòrmula de Shajunianz per a buscar el pes òptim del carril.
Característiques necessàries del perfil
- El cap del riel deu tindre un ample i altura suficient segons les càrregues i la pestanya. El contacte en la rodadura no deu ser puntual, repartint els esforços per a evitar desgasts, per a lo que l'inclinament del cap és d'1/20, compromís entre la circulació en recta i en curva.
- La gruixa de l'ànima del riel deu transmetre les solicitacins del cap cap al patí, tenint en conte la corrosió i les solicitacins travesseres.
- L'esgambi del patí dona la rigidea per a un repartiment correcte de la càrrega sense volteig del riel, sent la relació altura-esgambi òptim entre 1,1 i 1,2. La relació gruixa/ampla del patí deu ser inferior a 0,075, i la gruixa exterior superior a 11 mm per a evitar refredats irregulars en cas de soldadura.
- Ademés, també es requerix un equilibri tèrmic entre cap i patí per a evitar deformacions o tensions residuals despuix de la laminacó o soldadura. Açò es conseguix en una relació cap-patí 1:1. També es busquen ràdios d'acort grans (sense perjudicar el comportament de servici) per a evitar concentracions de tensions en la laminacó del riel, lo que assegura aixina mateix una millor expansió i més regular de la flama de precalentado en les soldadures. El radi d'arestes exteriors serà major o igual a 3 mm i el seu ample inferior a 160 mm per raons de laminacó.
Adaptats a rodes còniques o cilíndriques
- Artícul principal → Moviment de llaç.
Durant molt temps s'ha reconegut que les rodes de perfil cònic i els carrils que tenen la mateixa pendent seguixen les curves millor que les rodes cilíndriques i els carrils en perfils verticals. Alguns operadors, com els Ferrocarrils de Queensland, varen amprar durant molt temps rodes de perfil cilíndric, fins que les creixents càrregues per eix varen impulsar el canvi al perfil cònic.[27]
Les bandes de rodadura de les rodes cilíndriques tendixen a "esgolar" llaugerament en les curves de les vies, per lo que aumenta tant la resistència com el desgast de les rodes i els rieles. En vies molt rectes, la banda de rodadura d'una roda cilíndrica roda més lliurement i no produïx l'indesijable efecte de llaç. La separació entre els carrils s'estretix llaugerament, evitant-se aixina que les pestanyes de les rodes colpegen els carrils.
La pràctica dels Estats Units és adoptar una conicidad d'1/20 en el material nou. A mida que la banda de rodadura es desgasta, s'acosta a una banda de rodadura cilíndrica desigual, moment en el que la roda es reperfila en un torne o se substituïx.
Durea i materials
Sobre la durea dels rieles, deu coincidir en la de les rodes, sent la durea interna 341HB o superior. Esta durea depén del tractament superficial (estructura microperlítica) i dels composts de l'acer dels rieles, que són: el ferro, carbono, silici, sofre, fòsfor, arsènic i atres minerals i impurees.
<center>
| Percentage de material | Fabricats en Europa | Fabricats en Amèrica |
| % de carbono | 0,4 - 0,57 | major a 0,57 |
| % de manganés | 0,8 - 1,2 | menor a 0,8 |
| % de silici | 0,1 - 0,25 | 0,1 - 0,25 |
| % de fòsfor | màxim admissible 0,06 | màxim admissible 0,06 |
| % de sofre | màxim admissible 0,06 | màxim admissible 0,06 |
</center>
<center>
| Durea Brinell, HB | ||
| Tipo de riel | Mínim | Màxim |
| Rieles normals | 300 | - |
| Rieles d'alta resistència | 341 | 388 |
</center>
<center>
| Concepte | Normal | Alta resistència |
| Llímit de fluencia, kg/cm² mínim | 4920 | 7730 |
| Llímit de ruptura a la tracció, kg/cm² mínim | 9840 | 11950 |
| Allargament en 50 mm, % mínim | 9 | 10 |
</center>
Vore també
- Via férrea
- Via de tramvia
- Eclisa
- Juntura
- Carril de pancha de peix
- Carril Barlow
- Acer laminado
- Ferrocarril de Festiniog
- Moviment de llaç
- Chirrido dels raïls
- Soldadura aluminotérmica
Referències
- ↑
- ↑ Plantilla:Cita DEM
- ↑ RAE. «DRAE: raíl». Consultat el 20 de abril de 2020.
- ↑ RAE. «DRAE: carril». Consultat el 7 de marzo de 2015.
- ↑ (2003) Diccionario de Arte II (en castelano), Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), p. p. 201. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5. Consultat el 7 de diciembre de 2014.
- ↑ Rail profile : definition en Wayback Machine (archivat el 4 de març de 2016).
- ↑ «Neolithic railway discovered during HS2 dig» (en en). CountryfileMagazine. Consultat el 21 de febrer de 2023.
- ↑ Roland Ennos (2021). The Age of Wood: Our Most Useful Material and the Construction of Civilization, Simon and Schuster, pp. 113 de 336. ISBN 9781982114749. Consultat el 21 de febrer de 2023.
- ↑ Lewis, M. J. T. (1970). Early Wooden railways, London: Routledge.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Bianculli, Anthony J. (2002). «Ch 5 From Strap Iron to High Iron», Trains and Technology: The American Railroad in the Nineteenth Century, University of Delaware Press, p. 85. ISBN 0-87413-802-7.
- ↑ «What was a Railroad?». (Includes illustration of a length of strap rail.). Past Tracks. Archivat des de l'original, el 23 May 2011. Consultat el 2011-02-01.
- ↑ https://The
- Archivat el 12 de giner de 2016 archivat en Wayback Machine. Origins of the Butterley Company, www.rdht.org.uk/the-origins-of-the-butterley-company/, accessed 21/10/2022
- ↑ Longridge, Michael (1821). [https://books.google.com/books?id=7b XxOwAACAAJ Specification of John Birkinshaw's Patent, for an Improvement in the Construction of Malleable Iron Rails, to be used in Rail roads; with Remarks on the comparative Merits of Cast Metal and Malleable Iron Railways], Newcastle: I. Walker.
- ↑ Marshall, John (1979). The Guinness Book of Rail Facts & Feats. ISBN 0-900424-56-7.
- ↑ Hay, William W. (1991-01-16). «Ch 24 Rail», Railroad engineering (vol. 1), pp. 484–485. ISBN 9780471364009.
- ↑ Abbett, Robert W. (1956). American Civil Engineering Practice (vol. I), John Wiley and Sons.
- ↑ Watkins, John Elfreth (1891). The Development of the American Rail and Track, Washington: Government Printing Office, p. 673.
- ↑ Linda J Barth (2013). A History of Inventing New Jersey: From Thomas Edison to the Ice Cream Cone, Arcadia Publishing, pp. 193. ISBN 9781625846754. Consultat el 21 de febrer de 2023.
- ↑ Ransom, P.J.G. (1990). The Victorian Railway and How it Evolved, London: Heinemann.
- ↑ (June 1954).«B.R. Track Renewal Programme».Tothill Press.Westminster:100: 433.
- ↑ «Handbook For Permanent Way Staff». Rail Brands (1958). Archivat des de l'original, el 2011-07-23. Consultat el 2010-09-13.
- ↑ «London Underground Track and Traction Current». The Tubeprune. Archivat des de l'original, el 2012-09-24. Consultat el 2013-03-22.
- ↑ James E. Vance (1990). Capturing the Horizon: The Historical Geography of Transportation Since the Sixteenth Century, Johns Hopkins University Press, p. 359. ISBN 978-0-8018-4012-8.
- ↑ Grooved or girder rail en Wayback Machine (archivat el 4 de octubre de 2013).
- ↑ «LR55». lr55 (2019). Archivat des de l'original, el 3 de novembre de 2022. Consultat el 21 de febrer de 2023.
- ↑ «LR55 rail in comparison with a British Standard B.R.3 tramway rail».
- ↑ Informit - RMIT Training PTY LTD(1989-08-21).«The Development and Testing of Improved Wheel Profiles for Queensland Railways».Fourth International Heavy Haul Railway Conference 1989: Railways in Action; Preprints of Papers, the.: 341–351.


