Mars Exploration Rovers
La Mars Exploration Rover (MER) (Rover explorador de Mart) és una missió enviada per a explorar Mart. Inclou l'enviament de dos Rovers (Spirit i Opportunity) per a explorar la superfície i la geologia de Mart. Va ser dirigida per Peter Theisinger del Jet Propulsion Laboratory (JPL) de la NASA i l'investigador Steven Squyres, professor d'Astronomia en l'Universitat de Cornell.
La seua principal meta científica, és la busca i anàlisis de roques i sols que puguen contindre proves de la presència d'aigua en qualsevol estat en la superfície Marcianana. El Mars Exploration Rover és part del programa de la NASA per a l'exploració de Mart, que ha conseguit tres aterrisages exitosos: les dos sondes Viking en 1976 i la sonda Pathfinder en 1997.
El cost total de la construcció, llançament, aterrisage i operació dels rovers en la superfície marcianana durant els primers (90) noranta dies, que era el temps estimat de duració de la missió (entre giner i abril de 2004), va contar en un presupost de 820 millons de dólars (aprox. 680 millons d'euros). Ya que els rovers varen seguir en funcionament despuix de més de tres anys des de l'aterrisage, la finançació es va ampliar fins a a lo manco setembre de 2007.
Spirit va ser donat per mort el 25 de maig de 2011, per la falta de comunicació en el robot des del 22 de març de 2010, despuix de 2270 dies de treball, 2180 més de lo esperat, coincidint en el hivern en Mart. Se sospita que el robot no va poder completar el seu recarrega a pur de panels solars.[1]
Opportunity va complir els 3000 sols marcianans de servici sobre la superfície de Mart el 2 de juliol de 2012. Oficials de la NASA varen declarar que la missió de Opportunity es va completar el 13 de febrer de 2019 despuix de no respondre a les múltiples senyals enviades des d'agost de 2018.
En reconeiximent a l'enorme cantitat de valiosa informació científica obtinguda per abdós rovers, s'han nomenat dos asteroides en el seu honor: Spirit i Opportunity.
Llínea de temps
[editar | editar còdic]El MER-A rover, Spirit, va ser llançat el 10 de juny de 2003 a les 17:59 UTC. Posteriorment el MER-B, Opportunity, va ser llançat el 7 de juliol de 2003 a les 15:18 UTC. Spirit va aterrisar en el cràter Gusev de Mart el 4 de giner de 2004 a les 04:35 UTC, mentres Opportunity feya lo propi en la Meridiani Planum marciana el 25 de giner de 2004, justament en el costat opost de Mart que el seu companyer Spirit. En la semana que va seguir a l'aterrisage del Spirit, la pàgina web de la MER va registrar 1,7 billons de visites i una transferència de senyes de 34,6 terabytes, eclipsant els récorts conseguits per anteriors missions.
El 21 de giner, la Ret d'Espai Profunt de la NASA pert el contacte en el rover Spirit, per raons que en un principi es varen creure relacionades en una tormenta sobre Austràlia. El rover va transmetre un mensage sense senyes el dimecres 21, i Spirit va perdre posteriorment una sessió de comunicació en la sonda Mars Global Surveyor, en òrbita marcianana, aquell mateix dia. El dijous 22, es va rebre en el Jet Propulsion Laboratory (NASA) una breu resposta des del rover que indicava que este es trobava en problemes. El dia 23 l'equip de la missió va conseguir que el rover enviara més senyes. Com a conseqüència del fallo, que es creïa que havia segut provocat per un error en el subsistema de memòria flash, el rover no va ser capaç de portar a terme cap investigació durant dèu dies, mentres els ingeniers actualisaven el seu software i feyen comprovacions. El problema es va resoldre reformateando la memòria flash del Spirit i actualisant el seu software en un pegat que impedira la sobrecàrrega de la memòria. Opportunity era també actualisat en el mateix pegat com a mida de precaució. Spirit va conseguir recomençar totalment les seues investigacions científiques el 5 de febrer. Fins a la data, esta ha segut l'anomalia més greu de la missió.
El 23 de març es va portar a terme una conferència de prensa revelant lo que va ser anunciat com a grans descobriments en la busca de pistes d'un passat en aigua líquida en la superfície marcianana. Una representació de l'equip científic va mostrar imàgens i senyes que mostraven una superfície d'estratificació i sediment variats dins de les roques de la superfície de l'interior d'un cràter en Meridiani Planum, lloc d'aterrisage de el MER-A rover Opportunity, lo que sugeria una història de cursos d'aigua en la regió. La distribució irregular de clor i bromo en la zona sugeria que el rover s'assentava en un lloc que hauria segut en un temps anterior la llínea de costa d'un mar salat, ara evaporat.
El 8 d'abril la UTC. va anunciar que estenia el periodo de vida operativa dels rovers de tres a huit mesos. Açò proporcionava un presupost adicional de 15 millons de dólars nortamericans a la missió fins a setembre, aixina com 2,8 millons de dólars al més per a continuar en les operacions.
El 30 d'abril, Opportunity va aplegar al cràter Endurance, amprant al voltant de cinc dies en recórrer 200 m.
El 22 de setembre la MER-B va tornar a anunciar que prolongava la vida útil dels rovers atres sis mesos més. Opportunity deixava arrere el cràter Endurance, visitava el seu escut tèrmic abandonat i es dirigia al cràter Victoria. Spirit, per la seua banda, intentava pujar a les Columbia Hills.
El 6 d'abril, en els rovers encara perfectament operatius, la UTC. va fer l'anunci d'una nova pròrroga de la missió fins a setembre de 2006. Opportunity es dirigia ara cap a Etched Terrain mentres Spirit es disponia a pujar per una pendent rocosa cap a lo alt de la Husband Hill.
El 21 d'agost de 2005, Spirit coronava la Husband Hill, despuix de 581 'sols'. i haver recorregut 4,81 km.
Spirit celebrava el seu primer any en la superfície de Mart (669 'sols' o 687 dies terrestres) el 20 de novembre de 2005. Opportunity ho feya el 12 de decembre. Abdós rovers havien superat sèt voltes les seues expectatives de vida. A l'inici de la missió no es contava en que els rovers sobrevixqueren més allà de noranta dies. Per a Chris Leger, conductor de les sondes, les Columbia Hills llavors, "eren només un somi".
El 7 de febrer de 2006 Spirit alcançava la formació semicircular de roques coneguda com Home Plate. És una interessant superfície de roca en capes que excita als científics. Es pensa que les roques de Home Plate són depòsits volcànics d'orige explosiu, encara que existixen atres possibilitats, inclosos depòsits d'impacte o sediment creats per l'aire o l'aigua.
El 13 de març de 2006, la roda davantera dreta del Spirit va deixar de funcionar en moure's cap a una pendent per a tractar de maximizar l'exposició al sol durant el propenc hivern marcianà. Continua fent l'intent, movent-se cap a arrere i arrastrant la llanda descomposta.[2]
El Mars Exploration Rover
[editar | editar còdic]El Mars Exploration Rover (NASA) està dissenyat per a poder ser albergat en l'interior del morro d'una eixida Delta NASA. El conjunt de l'astronave està format per varis mòduls:
- Rover - 185 kg (408 lb.)
- Sonda d'aterrisage - 348 kg (767 lb.)
- Escut posterior / Paracaigudes - 209 kg (742 lb.)
- Escut tèrmic - 78 kg (172 lb.)
- Sonda de navegació - 193 kg (425 lb.)
- Combustible - 50 kg (110 lb.)
Tot això completa una massa total de 1063 kg (2343 lb.)
La sonda de navegació
[editar | editar còdic]La sonda de navegació és el component de la nau utilisat per a realisar el viage des de la Terra a Mart. Esta peça té un disseny molt similar a l'utilisada en la missió Mars Pathfinder i medix aproximadament 2,65 m de diàmetro per 1,6 m d'altura, incloent la sonda d'aterrisage.
L'estructura principal és d'alumini, en un anell exterior cobert pels panels solars d'uns 2,65 m de diàmetro.
Estos panels solars estan dividits en cinc seccions i poden proporcionar més de 600 W d'energia en les proximitats de la Terra i 300 W en Mart.
Un sistema de calefacció i vàries capes d'aïllant mantenen els equips electrònics a una temperatura constant. Existix també un sistema de refrigeració per gas freón usat per a eliminar l'excessiva calor de l'ordenador principal i els sistemes de telecomunicacions a bordo i evitar la seua recalfada. Els sistemes de navegació permeten a l'ordenador de vol interactuar en atres components de la nau, com el sensor de llum solar, el navegador estelar i els equips de calefacció.
Components de la sonda de navegació
[editar | editar còdic]Navegador estelar i sensor solar: el navegador estelar (en un sistema de còpia de seguritat incorporat) i el sensor solar, permeten a la nau determinar la seua posició en l'espai per mig de l'anàlisis de la seua posició sobre el Sol i a atres estreles fixes. En ocasions la nau pot desviar-se llaugerament del seu rumbo, una situació que està prevista donada l'enorme distància (515 millons de quilómetros) que la nau ha de recórrer. Aixina, els sistemes de navegació calculen més de sis maniobres de correcció de trayectòria, ademés de varis tests per a comprovar l'integritat dels sistemes.
Tancs de combustible: per a assegurar que la nau aplega a Mart en el lloc previst per al seu aterrisage existixen dos tancs paralels d'alumini en una capacitat màxima d'uns 31 kg. plens del propelente hidracina. Estos tancs de propelente permeten, junt en els sistemes de navegació i control, mantindre a la nau en el rumbo correcte durant el viage. Per mig de chicotets i breus chorrada el propelente permet tres tipos diferents de maniobres de correcció de la trayectòria:
- Chorrada en el sentit de l'eix principal de la nau usant parells de propulsors per a modificar la velocitat.
- Dos propulsors en arracada (quatre propulsors en cada arracada) que mouen la nau en sentit lateral per mig de chorrada de curta duració.
- Parells de propulsors simultàneus per a maniobres de precisió (girs)
Sistemes de comunicacions de la sonda de navegació
[editar | editar còdic]La sonda de navegació ampra per a les comunicacions ones de radi de Banda X d'alta freqüència que conseguixen el mateix rendiment en una menor despesa d'energia i antenes més chicotetes que atres astronaves anteriors que ampraven la Banda S. Els sistemes de navegació envien estes comunicacions per mig de dos antenes de Banda X montades en la sonda de navegació.
Antena de baix guany
L'antena de baix guany està montada dins de l'anell interior de la sonda de navegació. Durant el viage la sonda és estabilisada imprimint-li una llaugera rotació sobre sí mateixa de 2 rpm. A pesar d'esta rotació els sistemes s'asseguren de que les antenes permaneixen apuntant cap a la Terra i de que els panels solars s'orienten cap al Sol. La nau utilisa l'antena de baix guany en les proximitats de la Terra. Esta antena és omnidireccional, lo que implica que l'energia de les transmissions que alcança la Terra disminuïx ràpidament en la distància.
Antena de mig guany
L'antena de mig guany està montada en l'exterior de l'anell de la sonda de navegació. A mida que la nau es mou cada volta més llunt de la Terra i més prop de Mart, el Sol es desplaça cap a la mateixa àrea del cel que la Terra i l'energia rebuda de les comunicacions de la nau cada volta és menor. Llavors la nau passa a utilisar l'antena de mig guany, més direccional, per a poder dirigir la mateixa cantitat d'energia en un raig més estret que puga alcançar la Terra.
Aerocubierta
[editar | editar còdic]l'aerocubierta forma una coberta protectora para la sonda d'aterrisage durant el viage de sèt mesos a Mart. L'aerocubierta, junt en la sonda i el rover, constituïxen lo que els ingeniers criden "el vehícul d'ingrés." El principal objectiu de l'aerocubierta és protegir la sonda junt en el rover guardat fòra de perill, de l'intensa calor produïda per l'ingrés a l'atmòsfera marcianana el dia de l'aterrisage.
L'aerocubierta per als Rover d'exploració de Mart té com a base els dissenys del Mars Pathfinder i Mars Viking.
Parts de l'aerocubierta
[editar | editar còdic]L'aerocubierta està constituïda per dos parts principals:
- L'escut tèrmic (mitat pla, parduzco)
- La coberta superior (mitat gran, pintada de blanc, forma cònica)
L'escut tèrmic protegix a la sonda i al rover de l'intensa calor produïda en ingressar a l'atmòsfera marcianana i actua com el primer aerofreno per a la nau.
La coberta superior du en si un paracaigudes i varis components utilisats durant les següents etapes d'ingrés, descens i aterrisage, incloent:
- Un paracaigudes (guardat en la part superior de la coberta superior)
- L'electrònica i bateries de la coberta superior que disparen els dispositius pirotècnics tals com a femelles de separació, eixides i el morter del paracaigudes.
- l'Unitat de Medició Inercial Litton JPL, la qual supervisa i informa l'orientació de la coberta superior mentres s'engrunsa baix el paracaigudes
- Tres eixides sòlides grans cridades eixides NASA (Rocket Assisted Descent, Descens Ajudat per Eixida), proporcionant cada u una tonellada de força (10 kN) per més de 2 s
- Tres eixides sòlides chicotets cridades eixides NASA (montats de tal forma que l'apunten horisontalment cap a fòra de la coberta superior) que proporcionen un lleu espente horisontal a la coberta superior per a ajudar a orientar-la més verticalment durant l'encés de l'eixida NASA principal
Composició
[editar | editar còdic]Construïda per la Lockheed Martin Astronautics Co, en Denver, Colorat, l'aerocubierta està fabricada d'una estructura tipo panal d'alumini colocat entre capes de fulls de grafit-epoxy. La part externa de l'aerocubierta està proveïda d'una capa tipo panal en resina fenòlica. Este panal en resina fenòlica està farcidura en un material ablatiu (també cridat “ablador”), que dissipa la calor generada per la fricció en l'atmòsfera.
El ablador és una mescla única de corcho, fusta, aglutinant i un sinnúmero de diminutes esferes de cristal de silici. Va ser inventat per als escuts tèrmics instalats en les missions dels vehículs d'aterrisage Viking fa 25 anys. Es va utilisar una tecnologia similar en la primera missió espacial tripulada dels MER-A UTC., Gemini i Apollo. Està formulat especialment per a reaccionar químicament en l'atmòsfera marcianana durant l'ingrés i dissipar la calor, deixant una estela de gas calent darrere del vehícul. Este vehícul desaccelerarà de 19 000 km/h a 1600 km/h en prop d'un minut, produint aproximadament 60 m/s² (6 g) d'acceleració en el vehícul d'aterrisage i rover.
Tant la coberta superior com l'escut tèrmic estan fabricats dels mateixos materials, no obstant l'escut tèrmic té una capa de ablador en una gruixa de 12,7 mm. D'igual forma, en lloc d'estar pintat, la coberta superior està proveïda d'una capa de película MER-B d'alumini molt prim per a protegir-la de l'intensa fredor de l'espai profunt. Esta capa s'evaporarà durant l'ingrés a l'atmòsfera marcianana.
Paracaigudes
[editar | editar còdic]El paracaigudes ajudarà a desaccelerar el vehícul d'aterrisage durant l'ingrés, descens i aterrisage. Està localisat en la coberta superior.
Disseny del paracaigudes
[editar | editar còdic]El disseny del paracaigudes 2003 és part de l'esforç a llarc determini per al desenroll de tecnologia de paracaigudes per a Mart i té com a base els dissenys i experiència de les missions Viking i Pathfinder. El paracaigudes per a esta missió és 40 % més gran que el del Pathfinder degut a que la càrrega més pesada per al Mars Exploration Rover és 80 a 85 kilonewtons (kN) quan el paracaigudes està totalment inflado. En comparació, les càrregues de inflado del Pathfinder varen ser d'aproximadament 35 kN. El paracaigudes va ser dissenyat i construït en South Windsor, Connecticut per l'empresa Pioneer Aerospace, la companyia que també va dissenyar el paracaigudes de la missió Stardust.
Composició del paracaigudes
[editar | editar còdic]El paracaigudes està fet de dos teles duradores i llaugeres: polièster i nailon. El paracaigudes té una brida triple (les cordes que conecten el paracaigudes en la coberta superior) feta de Kevlar.
La cantitat d'espai disponible en la nau per al paracaigudes és tan chicoteta que este deu ser empacado a pressió. Abans del llançament, una colla deu doblar apretadament les 48 cordes de suspensió, tres bridas i el paracaigudes. La colla del paracaigudes ho carrega en una estructura especial en la que despuix s'aplica un gran pes al paquet del paracaigudes vàries voltes. Abans de colocar el paracaigudes en la coberta superior, est és calfat per a esterilisar-ho.
Parts que treballen en conjunt en el paracaigudes
[editar | editar còdic]Bridas de Zylon: despuix que el paracaigudes és desplegat a una altitut d'aproximadament 10 km sobre la superfície, se separa l'escut tèrmic utilisant 6 femelles de separació i resorts d'espente. El vehícul d'aterrisage se separa de la coberta superior i descendix per una corda metàlica a un sistema de frenat centrífugo construït en un dels pétals del vehícul d'aterrisage. El llent descens per la corda metàlica coloca el vehícul d'aterrisage en posició al final d'una atra brida (tether), la qual està composta de prop de 20 m de Zylon trenat.
El Zylon és una fibra alvançada semblada al Kevlar que és coser en un patró de taranyina (com el material de les cordoneres de les sabates) per a fer-ho més resistent. Les bridas de Zylon proporcionen espai per al desplegament de les bosses d'aire, distància des de les toveres dels motors de les eixides sòlides i major estabilitat. Les bridas incorporen un arnés elèctric que permet l'arrancada de les eixides sòlides des de la coberta superior aixina com proporcionar senyes des de l'unitat de medició inercial ubicat en la coberta superior (la qual medix velocitat i inclinament de la nau) a la computadora de vol en el rover.
Descens ajudat per eixides (JPL, Rocket Assisted Descent): degut a que la densitat atmosfèrica de Mart és menor a 1 % de la de la Terra, el paracaigudes per sí solament no pot desaccelerar el vehícul d'aterrisage lo suficient per a garantisar una velocitat d'aterrisage segura. El descens de la nau és ajudat per eixides que duen a la nau a un alt total a una altura de 10-15 m sobre la superfície marcianana.
Unitat de radar altimétrico: s'utilisa una unitat de radar altimétrico per a determinar la distància a la superfície marcianana. L'antena del radar està ubicada en una dels cantons inferiors del tetraedre del vehícul d'aterrisage. Quan les medicions del radar indiquen que el vehícul d'aterrisage està a la distància correcta sobre la superfície, les bridas de Zylon són tallades, soltant el vehícul d'aterrisage del paracaigudes i la coberta superior de tal forma que quede lliure i rebujat per a l'aterrisage. Les senyes provinents del radar també habiliten la seqüència per al inflado de les bosses d'aire i el dispar de les eixides de la coberta superior (NASA).
Bosses d'aire
[editar | editar còdic]Les bosses d'aire utilisades en la missió Mars Exploration Rover són del mateix tipo utilisat pel Mars Pathfinder en 1997. Les bosses d'aire deuen ser lo suficientment forts per a amortiguar la nau si aterrisa sobre pedres o terreny escabroso i permetre-li que rebot en la superfície de Mart a velocitats moderades despuix d'aterrisar. Per a fer les coses més complexes, les bosses d'aire deuen ser infladas segons abans de fer contacte i desinfladas una volta que la nau es trobe fòra de perill en el sol.
La tela utilisada per a les bosses d'aire noves utilisades en Mart és d'un material sintètic cridat Vectran que també va ser utilisat en el Mars Pathfinder. El Vectran és dos voltes més resistent que atres materials sintètics tals com el Kevlar i es comporta millor a baixes temperatures.
Hi ha sis capes de 10 mg/m (100 denier) del resistent pero llauger Vectran protegint una o dos bufes internes del mateix material de 20 mg/m (200 denier). Utilisant 10 mg/m (100 denier) significa que en realitat hi ha més tela en les capes externes a on es necessita, degut a que hi ha més fils en el teixit.
Cada rover utilisa quatre bosses d'aire en sis lòbuls cada una, les quals estan totes conectades. La conexió és important, ya que ajuda a aminorar algunes de les forces d'aterrisage conservant el sistema de bosses flexible i sensible a la pressió del terreny. La tela de les bosses d'aire no està unida directament al rover; unes cordes que entrecreuen les bosses mantenen unida la tela al rover. Les cordes donen a les bosses la seua forma, la qual cosa permet que el inflado siga més fàcil. Durant el vol, les bosses es troben guardades junt en tres generadors de gas que s'utilisen per a inflar les bosses.
Vehícul d'aterrisage
[editar | editar còdic]El vehícul d'aterrisage és una “closca” protectora que alberga el rover i ho protegix, junt en les bosses d'aire, de les forces d'impacte.
El vehícul d'aterrisage és una estructura llaugera i resistent, que consistix d'una base i tres costats “pétals” en la forma d'un tetraedre. La seua estructura consistix de barres i làmines que estan fetes de materials composts. Les barres estan fetes de capes de fibra de grafit teixida en una tela, creant un material que és més llauger que l'alumini i més rígit que l'acer. Es peguen (en pegament) acopladors de titani a les barres del vehícul d'aterrisage per a permetre que s'entornellen junts. El rover és mantingut dins del vehícul d'aterrisage en tornells i femelles especials que se solten despuix de l'aterrisage en chicotets explosius.
Enderezamiento del Rover
[editar | editar còdic]Els tres pétals estan conectats a la base del tetraedre per mig de frontices. Cada frontiça té un potent motor que és capaç d'alçar tot el vehícul d'aterrisage. La massa del rover més el vehícul d'aterrisage és d'aproximadament 533 kg Únicament el rover pesa aproximadament 185 kg. La gravetat de Mart és d'aproximadament 38 % de la de la terra, per lo que el motor no necessita ser tan potent com lo seria en la Terra. En tindre un motor en cada pétal garantisa que el vehícul d'aterrisage pot colocar el rover en una posició vertical no important que costat aplegue a descansar el vehícul d'aterrisage despuix de rebotar i rodar en la superfície de Mart.
El Rover conta en accelerómetros que poden detectar la direcció de la gravetat (cap a la superfície de Mart). La computadora del Rover, en saber com és la direcció cap a avall, ordena al pétal correcte que s'òbriga per a colocar el Rover verticalment. Una volta que el pétal base s'ha obert i el Rover es troba en posició vertical, els atres dos pétals s'òbrin.
Els pétals inicialment s'òbrin a una posició plana uniforme, de tal forma que tots els costats del vehícul d'aterrisage es troben rectes i nivellats. Els motors dels pétals són suficientment forts per a que si dos dels pétals apleguen a descansar sobre roques, la base junt en el Rover seran conservats en el seu lloc com un pont sobre la superfície de Mart. La base es mantindrà nivellada aun cuando els pétals descansen en roques, creant una superfície plana i recta a tot lo llarc dels pétals oberts. El personal de vol en la Terra pot llavors enviar órdens al Rover per a ajustar els pétals creant un millor camí d'eixida per al Rover del vehícul d'aterrisage i moure's en seguritat cap a la superfície de Mart sense caure des d'una roca empinada.
Eixida del Rover cap a la superfície Marcianana
[editar | editar còdic]El procés d'eixida del rover del vehícul d'aterrisage es diu la fase de egreso. El rover deu ser capaç d'eixir del vehícul d'aterrisage sense que les seues llandes s'atollen en el material de les bosses d'aire o caure des d'un inclinament pronunciat.
Per a ajudar en el procés d'eixida, els pétals del vehícul d'aterrisage estan proveïts d'un sistema de retracció que arrastra llentament les bosses d'aire cap al vehícul d'aterrisage per a alluntar-les de la trayectòria del rover (este pas es realisa abans de l'obertura dels pétals del vehícul d'aterrisage.) Una chicotetes rampes estan conectades als pétals, els quals es despleguen i creen superfícies “per a transitar” i comprenen espais grans entre els pétals del vehícul d'aterrisage. Estes rampes chicotetes malnomenades “Ales de Rat penat” estan fetes de tela Vectran. Estes ales ajuden a cobrir terreny desigual i perillós, obstàculs de roca, i material de les bosses d'aire que haja quedat i que puga enredrar-se en les llandes del rover. Estes superfícies de Vectran formen un àrea circular des de la qual el rover pot eixir cap a la superfície, proporcionant trayectòries adicionals per les quals el rover pot eixir. Estes rampes també disminuïxen l'altura que té que salvar el rover en eixir, prevenint una possible mort per al rover. Si el rover colpeja una roca o cau al sol en el procés d'eixida, es podria perdre tota la missió.
S'assignen aproximadament 3 hores per a retraure les bosses d'aire i desplegar els pétals del vehícul d'aterrisage.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Mars Exploration Rover Mission: Press Releases» (en en). marsrover.nasa.gov. Archivat des d'el original, el 1 de juliol de 2014. Consultat el 4 de giner de 2017.
- ↑ [1]
- Algunes parts d'este artícul es varen prendre del següent artícul UTC/MER JPL.
- Informació adicional presa de la pàgina de el NASA
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mars Exploration Rovers» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.