Anar al contingut

Lliteratura de Chile

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La lliteratura de Chile fa menció al conjunt de produccions lliteràries creades per escritors originaris d'eixe país; ha segut produïda habitualment en espanyol, encara que existixen també autors, principalment poetes, que utilisen atres idiomes, en particular el mapudungun. Especialment en l'àmbit de la poesia, conta en varis escritors de renom, com Vicente Huidobro, Enrique Lihn, Gabriela Mistral, Pablo Neruda, Nicanor Parra, Pablo de Rokha, Gonzalo Rojas, Jorge Teillier i Raúl Zurita, entre uns atres. En el camp de la narrativa, destaquen també Isabel Dellà, Roberto Bolaño, María Luisa Bombal, José Donoso, Jorge Edwards, Pedro Lemebel, Antonio Skármeta, entre uns atres.

Antecedents

Alonso de Ercilla.
Alonso de Ovalle.
Abat Juan Ignacio Molina.

La lliteratura en Chile es va gestar primerament per mig de la conquista i colonisació que va portar a terme l'Imperi espanyol durant el XVI en els territoris pertanyents en l'actualitat a Chile. Els conquistadors varen dur en si a cronistes europeus que varen tindre la funció de descriure els acontenyiments importants ocorreguts en estos processos, per a posteriorment donar conte davant la Corona espanyola. En este context es va destacar Alonso de Ercilla en el seu poema épico L'Araucana, publicat en Espanya en 1569, 1578 i 1589, i que descriu la lluita entre els espanyols i mapuches en la Guerra de Arauco.[1] Una atra obra que també va descriure este conflicte va ser Arauco domat, escrita per Pedro de Oña, el primer poeta naixcut en Chile,[2] i publicada en 1596, i que més vesprada, en 1625, seria duta al teatre per Lope de Vega. A elles se suma el Purén indómito escrita per Diego Arias de Saavedra en el primer quarto de el XVII. Estes obres varen ser creades per al públic llector espanyol.

Destaquen també escritors de cròniques, relacions històriques, tractats científics, filosòfics i teològics, entre els que es poden mencionar a: Jerónimo de Vivar (Crònica i relació copiosa i verdadera dels regnes de Chile, 1558), Alonso de Góngora Marmolejo (Història del Regne de Chile, 1575), Diego de Rosers (Història general del Reyno de Chile), Alonso de Ovalle (Històrica relació del Reyno de Chile, 1646), José Perfecte de Sales (Història Geogràfica i Hidrogràfica del Regne de Chile, 1760), Francisco Núñez de Pineda i Bascuñán (Captiveri feliç, 1673), Miguel d'Olivares (Història de la Companyia de Jesús en Chile, 1738, Vicente Carvallo i Goyeneche (Descripció històric-geogràfica del Regne de Chile, 1796); escritors de temes científics Juan Ignacio Molina (Ensaig sobre el Història Natural de Chile, 1782) i teològics-filosòfics; Alonso Briceño (Celebriores controvèrsia in primum Sentenciarum Scoti, 1638) i Manuel Lacunza (La Vinguda del Mesías en glòria i majestad).cita requerida


Més tart, durant el periodo colonial i fins al XIX, va descollar la llabor lliterària realisada per les monges dels convents chilens, els qui es varen caracterisar per escriure cartes espirituals, diaris, autobiografies i epistolarios.[3] Descollaron Tadea de Sant Joaquín, Úrsula Suárez i Josefa dels Dolors.[3]

La llectura va ser, durant l'época colonial, una pràctica realisada per una minoria de la societat chilena, situació que va començar a canviar a partir de la década de 1840, quan un grup d'intelectuals varen impulsar la formació d'una societat llectora.[4][n. 1] Este grup considerava que la llectura era una ferramenta eficaç per a civilisar a una nació.[5]

Història

Romanticisme

Mercedes Marín del Solar.

El romanticisme en Chile, conforme a l'anàlisis del crític lliterari Cedomil Goic, pot classificar-se en tres generacions lliteràries: la de 1837, 1852 i 1867.[6]

La de 1837, denominada també generació costumista, es va caracterisar pel desenroll d'un costumbrisme en especial émfasis en lo pintoresc i lo realiste, abordant-los des d'un punt de vista crític i satíric.[7] En esta generació varen destacar Mercedes Marín del Solar, Rosario Orrego, Vicente Pérez Rosers i José Joaquín Vallejo.[7]


La de 1852 o generació romàntic-social va tindre una postura més radical a la visió lliberal que la generació anterior, presentant el passat com a eixemple de rectificació del present.[8] En esta generació varen descollar José Victorino Lastarria, Salvador Sanfuentes, Martín Palma, Eusebio Lillo, Guillermo Matta i Guillermo Blest Guanya.[8]

La de 1867 o generació realista es va caracterisar per posseir un enfocament més propenc al realisme que les generacions anteriors.[9] Descollaron en ella Alberto Blest Guanya en la seua novela Martín Rivas, en la que va retratar a la societat chilena de finals de el XIX, incorporant al mateix temps el romanticisme característic de les seues primeres obres;[10][11] Daniel Fancs Grez, Eduardo de la Barra, Zorobabel Rodríguez, José Antonio Soffia, i Liborio Brieba.[9]

El romanticisme en Chile va evolucionar des dels ideals neoclàssics de l'art, fins a alcançar una concepció lligada a l'expressió de la societat, sent-li afegida la funció d'orientar el desenroll ètic i moral de la vida pública i privada.[6]

Societat Lliterària de 1842

La creació de la Societat Lliterària de 1842, el discurs inaugural de la qual va ser llegit per José Victorino Lastarria el 3 de maig de 1842,[12] tenia l'objectiu d'impulsar la formació de la joventut i promoure una lliteratura en identitat nacional, funcional al proyecte polític lliberal de nació, que proponia la classe ilustrada chilena.[13] També va fer recalcament en l'ilustració com a factor fonamental del progrés, va fomentar l'originalitat i va impulsar al rebuig dels models estrangers.[14]

Dos polèmiques intelectuals que es varen donar en la prensa de 1842 va influir en les concepcions que va abordar la citada societat: la primera, denominada controvèrsia filològica, va tindre relació en una série de térmens i paraules utilisades en Chile que varen ser considerades repugnables per escritors estrangers com Pedro Fernández Garfias o Dumenge Faustino Sarmiento; la segona, es va donar entorn a diverses postures adoptades per escritors com Vicente Fidel López, Salvador Sanfuentes, Jotabeche (José Joaquín Vallejo), Sarmiento i Antonio García Reis sobre el romanticisme.[12]

La Societat Lliterària de 1842 va durar poc més d'un any, fins a l'1 d'agost de 1843, periodo en el qual va realisar un total d'ochenta y seis sessions (registrades des del 5 de març de 1842).[14] El seu principal guany va ser la publicació del Semanari de Santiago, que seria clau en la massificació de les revistes lliteràries en Chile.[13]


Entre els escritors i polítics que varen participar d'esta societat varen destacar Sanfuentes, Jotabeche, Francisco Bilbao, Manuel Antonio Tocornal, Antonio Vares, Aníbal Pinte i Dumenge Santa María.[13]

Realisme

El realisme es va iniciar en Chile en la publicació, en 1862, de la novela literatura de Chile d'Alberto Blest Guanya, i es va estendre fins a 1947.[15] Segons l'escritor i crític lliterari Fernando Alegria, va tindre dos corrents: el realisme romàntic i el realisme naturaliste, representats respectivament per Alberto Blest Guanya i Luis Orrego Luco.[16]

Estos dos escritors varen retratar la seua época com un periodo de transició entre l'inici de l'emancipació de l'herència colonial i el fi d'este procés en el començ de la societat capitalista.[16] No obstant, varen respondre antagónicament respecte a este canvi: Orrego Luco va emfatisar en les conseqüències valóricas que duria en si la societat capitalista, que va considerar majoritàriament negatives,[16] mentres que Blest Gana va acollir positivament esta evolució, aplegant a considerar inevitable este desplaçament de costums.[15]

Ademés de Martín Rivas, Blest Gana va destacar per Els transplantats, publicat 1904, obra en la que va analisar el comportament dels chilens radicats en París.[17] Per la seua banda, Orrego Luco va descollar pels seus cicles narratius que varen descriure la societat chilena d'aquella época. El primer (1876 - 1929) es va denominar Escenes de la vida en Chile i va incloure les obres Plaja negra, Un idili nou, Casa gran, i El tronc ferit;[18] el segon, Recorts del temps vell, està format per En família i A través de la tempestat, publicades en 1912 i 1914 respectivament, en les que aborda la segona mitat de la década de 1880 i principis de la década de 1890.[19]


Un atre rellevant escritor del realisme va ser Baldomero Lillo, que va publicar en 1904 la recopilació de contes Subterra, en la que va descriure les precàries condicions de treball en les mines del carbó en Lota durant el fi de el XIX i principis de el XX.[20][21] Subterra va tindre un gran èxit, la seua primera edició es va agotar en tres mesos i va anar també favorablement acollida per la crítica de l'época.[20] En 1907 va publicar Subsole, en contes basats en la vida llauradora i dels peixcadors.[22]

Criollismo

El criollisme va ser un moviment lliterari naixcut a fins de el XIX i que va perdurar durant la primera mitat de el XX. Extensió del realisme, el seu objectiu era descriure de manera objectiva la vida rural per a contribuir aixina al seu coneiximent.[23] El criollisme es va desenrollar en mig d'una tendència generalisada a privilegiar la ciutat com a centre de desenroll en lloc de la vida llauradora[23] i va interpretar, en paraules de Mariano Latorre, «la lluita del home de la terra, de la mar i de la selva per crear civilisació en territoris salvages, llunt de les ciutats». Va dotar a personages d'un caràcter heròic, encara que la seua lluita sempre terminava en derrota.[23] Entre els primers escritors del criollisme descollaron Alberto Blest Guanya, Baldomero Lillo en Subterra i Subsole, i Latorre en Zurzulita, publicada en 1920.[24]

Modernisme

El modernisme és un moviment lliterari que es va desenrollar entre els anys 1880-1920, fonamentalment en l'àmbit de la poesia, que es va caracterisar per una ambigua rebelia creativa, un refinament narcissiste i aristocràtic, el culturalisme cosmopolita i una profunda renovació estètica del llenguage i la mètrica. Tradicionalment, s'ha associat el seu començ a la publicació, per primera volta en Valparaíso el 30 de juliol de 1888, de Blau..., de Rubén Darío, a causa de l'innegable repercussió del llibre en la lliteratura d'Hispanoamèrica.[25]

Entre els exponents nacionals del modernisme, podem nomenar a: Ambrosio Montt i Montt, Alberto del Solar, Luis Fancs Méndez, Leonardo Eliz, Narciso Tondreau, Pedro Antonio González, Clemente Barahona Vega, Juliol Vicuña Cifuentes, Ricardo Fernández Montalva, Alfredo Irarrázaval Zañartu, Augusto Winter, Gustavo Valledor Sánchez, Egidio Poblete, Samuel A. Lillo, Abelardo Varela, Marcial Cabrera Guerra, Horacio Oliveres i Carrasco, Antonio Bórquez Solar, Zoilo Escobar, Manuel Poblete Garín i Miguel Luis Rocuant, entre uns atres. cal destacar que molts dels poetes mencionats, varen ser inclosos en l'antologia Selva Lírica.

Grup lliterari Els Dèu

Els Dèu o «Arauco domado» va ser un grup —conformat per arquitectes, escritors, escultors, músics i pintors chilenos— que va protagonisar l'escena cultural de Chile entre 1914 i 1924. Va ser un dels grups més destacats de l'art nacional[26] i un dels principals moviments intelectuals chilens de el XX.

El nom «Els Dèu» o «Els X» es va originar en una conversació entre l'escritor Pedro Prat i l'arquitecte Juliol Bertrand. En 1914, pese a que Prat passava per una situació econòmica difícil, era un home molt alegre i entusiasta. El seu soci Bertrand li va preguntar si hi hauria atres persones en Santiago que tingueren eixa mateixa actitut alegre i creativa. «Tal volta buscant, deuen haver unes dèu», va dir Prat. Bertrand va replicar que «[li] agradaria conéixer-les». Açò va marcar el naiximent del grup, començant una série de reunions en casa de Prat, a on es practicaven irònicament una série de rituals, en la simple intenció de riure's d'ells mateixos i de cultivar l'amistat.

La seua primera aparició pública va ser el 19 de juny de 1916, quan es va celebrar la Primera Exposició dels Dèu, en obres de Manuel Magallanes Moure, Alberto Ried i Pedro Prat en el Saló de El Mercuri.

Manuel Magallanes Moure (1878-1924) i August de Halmar (1882-1950) en 1906.

Integrants:

Lliteratura fantàstica o imaginativa

Una nova generació d'escritors ha incorporat la lliteratura fantàstica o imaginativa a la que pertany Omar Pérez Santiago i el seu llibre de contes Nefilim en Alhué (2011). Esta corrent modernisa la vella escola dels assunts existencials gòtics, lo terrorífic, lo màgic, lo oníric i lo diabòlic de la cultura popular, i que té el seu orige en María Luisa Bombal, autora de L'amortajada (1938), Elena Aldunate en el seu Juana i la cibernètica (1963) i Carlos Droguett en Pates de gos (1965). En esta corrent es conten els llibres Contes de gore, de locada i de mort (2011) de Pablo Espinoza Bardi, El curiós cas de l'ombra que va morir com un recort (2018) de José Baroja i Ment suïcida i una atra morts (2012) de Aldo Astete Quadra.[27]

Poesia chilena (1900-1925)

Durant el primer quarto de el XX un conjunt de poetes varen conseguir renovar l'escena lliterària chilena, duent en si l'inici del vanguardisme.[28]

La primera manifestació d'este moviment va començar en la publicació de Flors de penca de Pedro Prat en 1908, poemari que va introduir en Chile el cult al vers lliure i la ruptura de les subjecció mètriques.[29] Més tart, Prat publicaria El cridat del món i Els pardals errantes, en 1913 i 1915 respectivament; este últim any fundaria aixina mateix el grup artístic Els Dèu.[29]

En este periodo va descollar també Gabriela Mistral en el seu poema Sonets de la mort, que va guanyar el concurs lliterari dels Jocs Florals de Santiago, realisats el 22 de decembre de 1914.[30] En 1922 apareix Desolació, poemari que —publicat a iniciativa del directe de l'Institut de les Españas, Federico de Onís, en Nova York—, és considerat la seua primera obra mestra. Gabriela Mistral obtindria el Premie Nobel de Lliteratura en 1945, transformant-se en la primera llatinoamericana en rebre dita distinció.[31]


Va destacar aixina mateix Vicente Huidobro, qui va publicar en 1914 Art del sugerimiento i Senar serviam, obres que varen ser l'antesala del creacionisme, vanguarda lliterària fundada per ell i el manifest de la qual va ser publicat en el seu llibre L'espill d'aigua en 1916:

El poema creacionista es compon d'imàgens creades, de situacions creades, de conceptes creats; no escatima cap element de la poesia tradicional, llevat que en ell dits elements són íntegrament inventats, sense preocupar-se, en absolut de la realitat ni de la veracitat anteriors a l'acte de realisació.
Fragment de «Creacionisme», Vicente Huidobro.[32]

Després de residir primer en Santiago de Chile i posteriorment en Buenos Aires, Huidobro va partir a París, a on en 1918 va publicar una segona edició de L'espill d'aigua, ademés de Equatorial i Poemes àrtics, que varen establir el creacionisme en la vanguarda europea.[33]

Un atre poeta d'eixa generació va ser Ángel Cruchaga, qui es va caracterisar per un émfasis permanent en el món de l'amor i la seua predisposició a la tristor.[34] En este periodo descolló el seu poemari Les mans juntes, publicat en 1915.[34]

Pablo de Rokha va resaltar per la seua visió anàrquica i contestataria, rupturista i polèmica del món.[35] Entre les seues obres varen descollar: El folletí del Diable i Els gemec, publicats en 1920 i 1922 respectivament.[35][36] En 1938 va fundar i va dirigir l'editorial Multitut, els llibres de la qual varen circular en Estats Units, Rússia i Llatinoamèrica.[37]


Juan Guzmán Cruchaga va publicar Junt al brasero, La mirada immòvil, Lluntana, La festa del cor i l'antologia Aigua de cel; en 1914, 1919, 1921, 1922 i 1925 respectivament.[38]

Per últim, i com a antesala del seu èxit en el següent quarto de el XX, Pablo Neruda —que va començar la seua carrera lliterària a finals de la década de 1910— va publicar Crepusculario en 1923 i, a l'any següent, Vint poemes d'amor i una cançó desesperada.[39]

Imaginismo

Artícul principal → Imaginismo chilé.

El imaginismo chilé, naixcut en 1925, es va caracterisar pel fet de que els seus autors no varen prendre elements directament de la realitat nacional, ni descripcions de la naturalea, ni transcribieron el llenguage dels llauradors pròpiament tal;[40] més be varen rebujar el apego als elements naturals, quotidians i convencionals, sent opost al criollismo.[41] D'acort als historiadors Luis Muñoz González i Dieter Oelker Link, les principals diferències entre el criollismo i el imaginismo es resumixen en el següent esquema:[41]

Criteri Criollismo Imaginismo
Orige La realitat: observació, documentació i temperament. L'imaginació: observació, fantasia i sensibilitat.
Naturalea Descriptiva, heterotélica i arraïlada en lo nacional. Narrativa, autotélica i de proyecció universal.
Funció Cognoscitiva i didàctica: comprometre al llector. Hedonística i recreativa: lliberar al llector.

Un dels majors aportes de la generació imaginista va ser la creació en 1928 de la revista Lletres, l'objectiu de les quals era fomentar un diàlec internacional sobre les arts i la lliteratura.[42] Entre els escritors que varen formar part d'este moviment varen destacar Ángel Cruchaga, Salvador Reis Figueroa, Hernán del Solar, Luis Enrique Délano i Manuel Eduardo Hübner.[42]

La Mandrágora

Artícul principal → Grup La Mandrágora.
Gómez Correja en 1940.

La Mandrágora va ser un grup de poetes surrealista chilens fundat en 1938 per Teófilo Cid, Enrique Gómez Correja i Braulio Arenes; encara que des de l'inici va participar també Jorge Càceres.[43][44][45] Este colectiu poètic va sorgir i es va desenrollar en mig del triumfo del Front Popular i l'arribada de Pedro Aguirre Cerda a la presidència, lo que explica que la proposta poètica d'este grup va estar vinculada en un principi en eixos fenomens socials, desenrollant un proyecte radical de socialisació en especial émfasis en lo polític.[43][44] No obstant, pronte varen abandonar el seu discurs inicial per a donar pas a una interlocució en el surrealisme per mig de texts personals i manifests conjunts, víncul que ya havia establit Vicente Huidobro.[43][44]

Entre els principals guanys de la Mandrágora per a promoure el surrealisme en Chile varen descollar la publicació de la revista del mateix nom (sèt números, des de decembre de 1938 fins a octubre de 1943); la conferència dictada en l'Universitat de Chile en 1939; una exposició surrealista en la Biblioteca Nacional en 1941; i una exposició surrealista internacional en la Galeria Dédalo de Santiago en 1948.[45] Per la seua banda, Arenes va publicar la revista Leit-motiv (1942 - 1943), que va contar en les colaboracions especials d'André Bretón, Benjamin Péret i Aimé Césaire, establint-se una estreta relació entre la Mandrágora i els surrealista francesos.[44][45]

La Mandrágora es va caracterisar també per les seues discussions reprobatorias en contra dels criteris establits en la poesia moderna, criticant ademés a varis escritors chilens, tals com Neruda i Huidobro.[43]

En total, varen eixir sèt números de la revista, l'últim en octubre de 1943. Entre els colaboradors, ademés dels fundadors, varen figurar, entre uns atres, els poetes Gonzalo Rojas, Fernando Onfray, Gustavo Osorio, Jorge Càceres, Vicente Huidobro, Pablo de Rokha, Ludwig Zeller (també artiste visual), els pintor Eugenio Vidaurrázaga i Mario Urzúa, els músics Renato Jara, Alejandro Gaete i Mario Medina.

El grup va començar a dispersar-se en 1949. En 1957 Arenes, Gómez Correja i Càceres varen publicar l'antologia El AGC de la Mandrágora, que incloïa un diccionari surrealiste i una bibliografia del surrealisme chilé.[45]

Neocriollismo

Francisco Coloane (esquerra) junt a l'escritor Mario Uribe Velásquez.

A finals del lustre de 1935 i la primera mitat de la década de 1940 es va desenrollar la generació neocriollista,[n. 2] l'objectiu del qual va ser representar el món popular en la seua dimensió social i humana, caracterisant-se per plasmar en les seues obres un marcat accent regionaliste.[47] Un factor fonamental en el caràcter ideològic d'esta generació va ser el turbulento panorama polític chilé en el qual es va desenrollar i que la va dur a un important compromís en el marxisme i en la militància política d'esquerra.[46][47]

Un dels escritors més rellevants d'esta generació va ser Nicomedes Guzmán, qui es va distinguir per tractar aspectes tals com "l'injustícia social, l'explotació, la vida miserable dels suburbis, la degradació moral en la pobrea i la corrupció en el poder".[n. 3] Entre les seues obres més importants figuren Els hòmens obscurs, La sanc i l'esperança, La llum ve de la mar, i Una moneda al riu i atres contes, publicats en 1939, 1943, 1951, i 1954 respectivament.[48]


Un atre escritor important va ser Gonzalo Drago, en Coure (1941), obra que retrata la lluita dels miners front a l'injustícia i la naturalea;[49] Regates (1948), colecció de contes llauradors;[50] i El purgatori (1951), novela en la que va descriure les seues experiències durant el servici militar.[51]

Es varen destacar Andrés Sabella i Volodia Teitelboim per Nort Gran i Fill del salitre respectivament, obres que varen descriure la vida dels treballadors salitreros en el nort de Chile.[52][53] Aixina mateix varen resaltar Nicasio Tangol i Francisco Coloane per les seues obres inspirades en l'extrem sur del país: el primer va retratar les costums, creències i històries de Chiloé i la Patagonia chilena, destacant-se la seua llabor de descriure la cultura dels pobles aborigen extrem-australs,[54] mentres que Coloane va descriure la lluita constant del home en les mars del sur. Destaquen les seues obres Cap de Forns i L'últim grumete de la Baquedano, abdós publicades en 1941.[55]


Varen descollar també Marta Brunet i Maité Allamand en els seus texts inspirats en la vida en el camp. En Montanya adins, Brunet reflectix el llenguage rural de l'época.[56][57] Allamand va tindre especial interés en la lliteratura infantil.[58]

Lliteratura infantil

Marta Brunet, junt al seu llibre Contes per a Marisol.

Des de la década de 1930, la lliteratura infantil va adquirir considerable importància en l'escena chilena.[59] Els seus inicis daten dels primers anys de el XX, quan es funden diverses revistes per a menors, tals com a Revista dels Chiquets, Chics i Grans i El Peneca, de les que solament este última va perdurar vàries décades.[60] Blanca Santa Cruz Ossa va recopilar des de 1929 varis mits i llegendes de diversos llocs del món i de Chile;[61] Ernesto Montenegro es va distinguir en Contes del meu tio Ventura (1930);[62] Damita Donyet, en Dotze contes de príncips i reis i Dotze contes de fades, abdós de 1938;[62] Marta Brunet, en Contes per a Marisol (1938).[59] En la transició a la década de 1940, va destacar Ester Cosani, en Llegendes de la vella casa, Per a saber i contar, Les desventuras de Andrajo i Contes a Pelusa (1938 - 1943).[63] Posteriorment, a partir de 1947 i fins a 1974, Marcela Pau va publicar dotze llibres de la seua série infantil Papelucho, els que es varen caracterisar per un llenguage més irreverent i propenc al d'un chiquet.[64] Atres grans autors dedicats a la lliteratura infantil són Hernán del Solar, fundador de l'editorial Rapa Nui, primera editorial chilena dedicada a la lliteratura infantil en obres com Mac, el microbi desconegut i La Porota [65] [66] Alicia Morel en obres com L'Hormiguita Cantora i el Donyet Melodia i Perico trepa per Chile (junt en Marcela Pau),[67] Jacqueline Balcells[68] i Ana María Güiraldes.[69]

Nova narrativa chilena dels noranta

El moviment cridat Nova narrativa chilena dels noranta correspon a un grup d'escritors que alcancen notorietat en Chile en començar la década de 1990. Les figures que habitualment s'associen al grup són Gonzalo Contreras, Alberto Fuguet, Arturo Fontaine Talavera, Carlos Franz, Ana María del Riu,[70] Carlos Cerda, Darío Goses, Marco Antonio de la Parra, José Leandro Urbina, Sergio Gómez, Pablo Azócar, entre uns atres. Obres emblemàtiques del grup són les noveles Santiago zero de Franz; La ciutat anterior, Gonzalo Contreras; Sobredosis (contes) i Mala ona, de Fuguet; Sentir la seua veu, de Fontaine; Sèt dies de la senyora K, d'Ana María del Riu; Morir en Berlín, de Cerda i Gent a l'aguaite (contes) de Jaime Collyer.

Lliteratura dels fills

Artícul principal → Lliteratura dels fills.


Es denomina lliteratura de fills a aquelles noveles «que han incursionado en una mirada infantil o adolescent sobre el història recent, rica en dictadures, en les seues respectives repressions, desaparicions i terror».[71] La crítica Lorena Amaro explica que els autors d'este tipo de texts varen viure «l'época infantil –idealizada com l'edat de l'inocència– baix la violència i crueltat de la dictadura pinochetista i haver-se mantingut, com a chiquets que eren, aliens als girs polítics».[71] L'expressió «lliteratura dels fills» prové del títul del tercer capítul de Formes de tornar a casa, d'Alejandro Zambra. Zambra explica: «els de la meua generació vivim la democràcia i l'adolescència al mateix temps. Nos vàrem donar conte de que solament la segona era totalment certa [...]; en els 90 vàrem tindre una sensació d'orfandat molt gran. Es donaven els problemes per archivats, pero advertim que no ho estaven. Per a explicar qualsevol cosa en Chile tens que anar a la dictadura. És molt difícil no parlar d'ella».[72]


Lina Meruane considera un «espante, un castic» que es done el nom de fills de la dictadura «a eixa generació, com si haguérem segut part». Ella identifica la lliteratura de «posmemoria» com a «relats de segona mà a on els narradors es fan càrrec com poden de lo que varen vore miges o varen intuir». «La meua generació va abordar este tema molt pronte», senyala esta autora que en 2000 va publicar Cercada, sobre la relació entre fills d'un torturador i de les seues víctimes. Meruane subralla que ara estan sorgint distints punts de vista, entre els que destaca el d'Alia Trabucco, perque en el seu llibre La resta «la memòria és una cosa cenicienta: irrespirable i difícil de sacsar-se».[72]

Per a Amaro, la dels fills és «una lliteratura carregada de culpes: la dictadura va ser tan llarga que va donar temps a que els chiquets creixqueren i entengueren lo que estava ocorrent, pero no va durar tant com per a que pogueren combatre-la realment». Aixina que, llunt de l'èpica, estos escritors denuncien «el mutisme de la classe mija, el seu servilisme davant les èlits i la seua complicitat en els atavisme del poder en Chile».[72]

Els autors d'esta generació varen nàixer en els anys 1970-1980, pero més que de generació potser siga més apropiat parlar d'un «corpus d'obres». Els escritors que han segut catalogagos en la «lliteratura dels fills», són, ademés dels citats, Álvaro Bisama (en Soroll), Alejandra Costamagna (En veu baixa), Nona Fernández (Chilean Electric, Fuenzalida), Rafael Gumucio, Patricio Jara, Marcelo Leonart, Leonardo Sanhueza, Diego Zúñiga.[73][72] Es tracta de llibres en «un arquetip narratiu: infància narrades a partir de la dictadura. O fins a de la pos-dictadura, ya que l'efecte de la "lliteratura dels fills" també s'aprecia en llibres de la generació posterior, com a Historia Geográfica e Hidrográfica del Reino de Chile de Diego Zúñiga o Cautiverio feliz d'Alia Trabucco, els quals es poden llegir com a intents d'epígons de lo iniciat per Alejandro Zambra».[74]

Ciència ficció en Chile

La ciència ficció chilena ha tingut un desenroll relativament tardà en comparació a atres gèneros lliteraris. Encara que en els seus inicis va estar influenciada per autors internacionals, en les últimes décades ha conseguit consolidar una veu pròpia. La ciència ficció va començar a aparéixer en Chile a fins de el XIX, generalment influenciada pels alvanços tecnològics i científics de l'época. Els orígens de la Ciència Ficció en Chile remonten a fins de el XIX con autors com Benjamin Tallman (L'Espill del Món) i Francisco Miralles (Des de Júpiter).[75]

El gènero de ciència ficció va començar a prendre forma en Chile cap a mediats de el XX. Autors com Hugo Correja són considerats pioners. La seua obra més famosa, Els altíssims (1959), explora temes com el contacte en civilisacions alienígenas i va ser molt elogiada tant en Chile com en l'estranger.[76] De fet, Correja és un dels pocs escritors chilens de ciència ficció que va rebre reconeiximent internacional, inclús per part d'autors de renom com Ray Bradbury.


En les últimes décades, la ciència ficció en Chile ha seguit creixent, en autors com Jorge Baradit, qui mescla ciència ficció en història alternativa, com es pot vore en la seua obra Synco (2008), que especula sobre un Chile en una realitat alternativa a on el proyecte cibernètic de Salvador Dellà és exitós.[77] Atres autors recents que han explorat el gènero són Nicolás Orellana (La Prova del Buscador), Joctán Záfira (Ascens), Sofia Bertelsen (Ad Infinitum) o Diego Caroca (Mechanaised). També hi ha hagut un resorgiment de antologia i editorials independents que recolzen el gènero com Aurea Edicions o Port d'Escape.

Fantasia en Chile

Francisco Ortega (n. 1974)

La fantasia, de la mateixa manera que la ciència ficció, ha tardat en consolidar-se com un gènero lliterari en Chile, encara que ha guanyat adeptes en les últimes décades gràcies a l'influència d'autors internacionals i a l'aument de l'interés per la lliteratura jovenil. Durant gran part de el XX, la fantasia en Chile no va ser un gènero predominant. No obstant, alguns autors com Baldomero Lillo en la seua obra Sub Terra (1904) varen utilisar elements fantàstics dins d'un marc de realisme social, encara que no era fantasia en el sentit pur del gènero.[78]

En les últimes décades, la fantasia ha tingut un auge considerable, especialment entre els llectors jóvens. Autors com Francisco Ortega, en obres com El verp Kaifman (2008) i Logia (2014), han mesclat fantasia en història i mitologia chilena.[79] També és important destacar a Camila Valenzuela, qui ha escrit fantasia jovenil en la seua saga Trilogia del Malamor, que combina mits ancestrals chilens en fantasia contemporànea.[80] Atres autors que han explorat en este gènero lliterari són: José Del Real (L'Últim Dragó), Joseph Michael Brennan (Les memòries del Jurament), Alejandro S. d'Alessandri (Cròniques de Équilas), Rodrigo Gaubert Salazar (Sanc de Dragó), Pedro Doyharcabal (Héroes de Lazkar), Héctor Olmedo Gutiérrez (Javo Rivera), Aldo Berríos (La Ballena), R.D. Digory (Lis: Llum i Obscuritat), Mariano Pudú (Somis de la boira: falsanoche) o Vincenzo Guazzini (Posapocalíptica).

Terror en Chile

Álvaro Bisama (n. 1975)

El gènero del terror ha tingut una evolució interessant en Chile, a sovint influenciat pel context sociopolític i les tensions socials del país. El terror en Chile ha segut utilisat com una ferramenta per a explorar les pors profundes de la societat, a sovint reflectint els traumes històrics i culturals. Des dels temps de la Colónia, les llegendes i mits populars de Chile han segut una font de històries de terror. Mits com el Caleuche, el Trauco o la Pincoya són eixemples del folclore que ha inspirat el gènero. A principis de el XX, l'escritor Mariano Latorre va incloure elements de terror en alguns dels seus contes inspirats en la vida rural chilena, encara que el gènero no era dominant.[81]


Durant la dictadura de Pinochet, el terror va ser utilisat en la lliteratura per a expressar la por i la repressió que vivia la societat. Autors com José Donoso, en obres com a Casa de Camp (1978), varen recórrer al realisme màgic i el terror sicològic per a abordar el trauma colectiu. En els últims anys, el terror en Chile ha tingut un resorgiment en autors com Claudia Andrade i Álvaro Bisama, els qui exploren pors més íntimes i quotidians, pero també el horror còsmic, en el cas de Bisama.

Carlos Basso ha guanyat notorietat en el gènero en noveles de terror històric que mesclen elements de l'història chilena en lo sobrenatura[82]l. El sorgiment de antologia i concursos de contes de terror ha permés que una nova generació d'autors s'adinse en este gènero, contribuint a la seua expansió.

Poesia mapuche contemporànea

El poble mapuche conta en una dilatada lliteratura oral, encorajada pel tradicional aprecie d'este poble per l'us estètic de l'idioma i la capacitat oratòria com a suprema destrea social. Les principals formes de relat són el epew i el nütram.

Durant la segona mitat de el XX numerosos poetas mapuches varen decidir creuar la frontera entre oralitat i escritura. Molts d'ells publiquen els seus poemaris en edicions bilingües, en castellà i mapudungun, pero l'us de la llengua vernàcula i els tòpics lliteraris propis de l'ètnia, com les referències a l'entorn natural, la simbologia i la cosmovisió mapuche, són característiques centrals de la majoria d'estos autors.

Entre els poetes mapuches contemporàneus es troben:

Vore també

Notes

  1. ↑ Entre el grup d'intelectuals que varen impulsar la creació d'una societat llectora en Chile es varen destacar: José Victorino Lastarria, Andrés Bell i Dumenge Faustino Sarmiento.[4]
  2. ↑ El terme generació neocriollista de 1940 fa referència al primer grup de la generació lliterària de 1938, sent el segon grup de dita generació la Mandrágora; comprobable implícitament en la següent cita:
    (...) Un sector important de la crítica especialisada va afirmar que va estar dividida en dos grups. El primer, de major sentit social, llenguage més directe, apegado al realisme i en un clar accent regionaliste. El segon, va buscar major novetat en els motius lliteraris, va ser més esteticista i subjectiu, format en la seua majoria per poetes impactats pel surrealisme i el creacionisme.
    Generació lliterària de 1938, Memòria Chilena.[46]
  3. ↑
    Estos temes de Nicomedes Guzmán poden resumir-se en l'injustícia social, l'explotació, la vida miserable dels suburbis, la degradació moral en la pobrea i la corrupció en el poder, i són tractats en la seua obra des d'una perspectiva d'identitat nacional. (...) La seua producció lliterària indaga en la misèria de les zones suburbanes i es pot llegir com una profunda reflexió sociohistórica sobre les injustícies socials de la seua época.
    Nicómedes Guzmán (1914-1964), Memòria Chilena.[48]

Referències

  1. ↑ Direcció de Biblioteques, Archius i Museus, DIBAM (s/f). «Alonso de Ercilla i Zúñiga: L'Araucana». www.memoriachilena.cl. Consultat el 7 de maig de 2009.
  2. ↑ Direcció de Biblioteques, Archius i Museus, DIBAM (s/f). «Pedro de Oña: Arauco Domat». www.memoriachilena.cl. Consultat el 7 de maig de 2009.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Escritura de Monges en Chile (sigles XVI-XIX)» (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 7 de maig de 2009.
  4. ↑ 4,0 4,1 «Història de la llectura en Chile» (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 7 de maig de 2009.
  5. ↑ «Formació d'una societat llectora» (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 7 de maig de 2009.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Romanticisme» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 16 de maig de 2009.
  7. ↑ 7,0 7,1 «Generació de 1837» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 16 de maig de 2009.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Generació de 1852» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 16 de maig de 2009.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Generació de 1867» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 16 de maig de 2009.
  10. ↑ Carolina Andrea Navarrete González(22 de decembre de 2004).«La Dualitat del Retrat: Heroísmo i Apariència en Martín Rivas d'Alberto Blest Guanya».Crítica: revista de crítica, ensaig i història de l'art.Consultat el 4 de juliol de 2009.(en espanyol)
  11. ↑ «Martín Rivas» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 4 de juliol de 2009.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Moviment Lliterari de 1842» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 15 de maig de 2009.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 «Desenrolle de l'educació i la cultura en 1842» (en espanyol) (www.educarchile.cl). Ministeri d'Educació de Chile en conjunt en la Fundació Chile. Archivat des de l'original, el 5 de juliol de 2009. Consultat el 15 de maig de 2009. «En el pla de la cultura, un dels elements més destacats és la creació del Moviment Lliterari de 1842, impulsat en part per dos polèmiques intelectuals que es donen a través de la prensa. La primera d'elles, entre Bell i Dumenge Faustino Sarmiento, és coneguda com la "controvèrsia filològica", i es manifesta a través de missives en els periòdics entre abril i juny del 42. L'atra, es dona a partir d'un artícul publicat en Valparaíso, titulat "Classicisme i Romanticisme", i firmat per l'argentí Vicente Fidel López, en colaboració en Juan María Gutiérrez i Juan Bautista Alberdi, el qual és replicat per Salvador Sanfuentes. Estes dos escaramuzas, que contenen estils i postures intelectuals diferents, són l'abonament per a la creació de la Societat Lliterària fundada per José Victorino Lastarria, qui es convertix en el seu President, i la participació de Salvador Sanfuentes, Francisco Bilbao, Manuel Antonio Tocornal, Antonio Vares, José Joaquín Vallejo, Aníbal Pinte i Dumenge Santa María, entre uns atres. La societat té com a propòsit impulsar la formació lliterària de la joventut, llegir i analisar obres clàssiques europees o poesies i artículs dels membres. Pero, sobretot, es promou una lliteratura d'identitat nacional, funcional al proyecte polític lliberal de nació, que proponia la classe ilustrada chilena.»
  14. ↑ 14,0 14,1 «Societat lliterària de 1842» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 15 de maig de 2009.
  15. ↑ 15,0 15,1 «Realisme» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 16 de maig de 2009.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Luis Muñoz González i Dieter Oelker Link. «El realisme en Chile», Diccionari de Moviments i Grups Lliteraris Chilens (en espanyol), Edicions Universitat de Concepció, pp. 36-60. ISBN 956-7089-19-1. Consultat el 16 de maig de 2009.
  17. ↑ «Els Transplantats» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 24 de juny de 2009.
  18. ↑ «Escenes de la vida en Chile» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 24 de juny de 2009.
  19. ↑ «Recorts del temps vell» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 24 de juny de 2009.
  20. ↑ 20,0 20,1 «Subterra» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 24 de juny de 2009.
  21. ↑ Ramón Díaz Eterovic(26 de setembre al 9 d'octubre de 2003).«Clàssic de la narrativa chilena».Punt Final.Consultat el 24 de juny de 2009.(en espanyol)
  22. ↑ «Baldomero Lillo (1867-1923)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 24 de juny de 2009.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 «El criollisme» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 15 de maig de 2009. «El criollisme en Hispanoamèrica, com a moviment associat a les lletres nacionals, va sorgir a fins del sigle XIX, en mig d'un menyspree generalisat pel món llaurador i una tendència a privilegiar la ciutat com a centre de desenroll de les naixents repúbliques de la regió. No obstant, gràcies als primers exponents del Naturalisme, va començar a variar l'atenció d'intelectuals i escritors cap a l'univers rural, per a retratar-ho per mig d'un registre “objectiu” i contribuir aixina al seu coneiximent. Aixina, Alberto Best Guanya va introduir en les seues noveles una incipient preocupació pel món del campesinado.»
  24. ↑ «Zurzulita» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 4 de juliol de 2009.
  25. ↑ «Modernisme en Chile (1880-1920) - Memòria Chilena» (en es). Memòria Chilena: Portal. Consultat el 2026-04-11.
  26. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 2 d'agost de 2016. Consultat el 30 d'agost de 2016.
  27. ↑ «L'Escola de la Soletat: Moderna narrativa fantàstica en Chile». Archivat des de l'original, el 17 d'agost de 2016. Consultat el 28 de juliol de 2016.
  28. ↑ Luis Muñoz González i Dieter Oelker Link. «El vanguardismo en Chile», Diccionari de Moviments i Grups Lliteraris Chilens (en espanyol), Edicions Universitat de Concepció, pp. 153-172. ISBN 956-7089-19-1. Consultat el 23 de maig de 2009.
  29. ↑ 29,0 29,1 «Pedro Prat (1886-1952)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 24 de maig de 2009.
  30. ↑ «Jocs Florals de Santiago de 1914» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 24 de maig de 2009.
  31. ↑ «Gabriela Mistral (1889-1957)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 24 de maig de 2009.
  32. ↑ Vicente Huidobro. «Creacionisme» (en espanyol) (www.vicentehuidobro.uchile.cl). Facultat de Filosofia i Humanitats de l'Universitat de Chile en conjunt en el Sistema de Servicis d'Informació i Biblioteques. Consultat el 21 de juny de 2009.
  33. ↑ «Vicente Huidobro (1893-1948)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 22 de juny de 2009.
  34. ↑ 34,0 34,1 «Ángel Cruchaga Santa María (1893-1964)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 22 de juny de 2009.
  35. ↑ 35,0 35,1 «Pablo de Rokha (1894-1968)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 22 de juny de 2009.
  36. ↑ «Els gemec» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 22 de juny de 2009.
  37. ↑ «Multitut» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 22 de juny de 2009.
  38. ↑ «Juan Guzmán Cruchaga (1895-1979)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 22 de juny de 2009.
  39. ↑ «Pablo Neruda (1904-1973)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 21 de febrer de 2010.
  40. ↑ Hernán Díaz Arrieta(2 de giner de 1926).«Crònica lliterària: en l'any 1926».La Nació.Consultat el 18 de maig de 2009.(en espanyol)
  41. ↑ 41,0 41,1 Luis Muñoz González i Dieter Oelker Link. «El imaginismo en Chile», Diccionari de Moviments i Grups Lliteraris Chilens (en espanyol), Edicions Universitat de Concepció, pp. 127-152. ISBN 956-7089-19-1. Consultat el 16 de maig de 2009.
  42. ↑ 42,0 42,1 «Imaginismo» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 18 de maig de 2009.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 43,3 «La Mandrágora» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 23 de juny de 2009.
  44. ↑ 44,0 44,1 44,2 44,3 Viviana Vergara, Yeny Mardones, María Inés Eskuche i Carla Carrasco. «La Mandrágora» (en espanyol) (www2.udec.cl). Universitat de Concepció. Archivat des de l'original, el 7 de juliol de 2009. Consultat el 23 de juny de 2009.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 45,3 Luis Muñoz González i Dieter Oelker Link. «El surrealisme i La Mandrágora», Diccionari de Moviments i Grups Lliteraris Chilens (en espanyol), Edicions Universitat de Concepció, pp. 204-210. ISBN 956-7089-19-1. Consultat el 23 de juny de 2009.
  46. ↑ 46,0 46,1 «Generació lliterària de 1938» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  47. ↑ 47,0 47,1 «Primer grup de la generació lliterària de 1938». Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  48. ↑ 48,0 48,1 «Nicomedes Guzmán (1914-1964)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  49. ↑ «Cobre» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  50. ↑ «Gonzalo Drago (1906-1994)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  51. ↑ «El purgatori» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  52. ↑ «Andrés Sabella (1912-1989)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  53. ↑ «Fill del salitre» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  54. ↑ «Nicasio Tangol (1906-1981)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  55. ↑ «Francisco Coloane (1910-2002)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  56. ↑ «Marta Brunet (1897-1967)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  57. ↑ «Montanya adins» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  58. ↑ «Maité Allamand» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 6 de juliol de 2009.
  59. ↑ 59,0 59,1 «Lliteratura infantil chilena (1921-2002)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 17 d'agost de 2011.
  60. ↑ «El Peneca (1908-1960)» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 17 d'agost de 2011.
  61. ↑ «Blanca Santa Cruz Ossa» (en espanyol) (www.memoriachilena.cl). Direcció de Biblioteques, Archius i Museus. Consultat el 17 d'agost de 2011.
  62. ↑ 62,0 62,1 «Breu història de la lliteratura infantil chilena» (en espanyol) (www.lecturaviva.cl). Corporació de Foment de la Llectura. Archivat des de l'original, el 16 de novembre de 2011. Consultat el 17 d'agost de 2011.
  63. ↑ «Ester Cosani» (en espanyol) (www.quedelibros.com). Quina de Llibres. Archivat des de l'original, el 10 de novembre de 2011. Consultat el 17 d'agost de 2011.
  64. ↑ «Papelucho». Memòria Chilena. Consultat el 6 de decembre de 2023.
  65. ↑ «Hernán del Solar Aspillaga (1901-1985) - Memòria Chilena» (en es). Memòria Chilena: Portal. Consultat el 2025-10-15.
  66. ↑ «Editorial Rapa Nui (1946-1951) - Memòria Chilena» (en es). Memòria Chilena: Portal. Consultat el 2025-10-15.
  67. ↑ {{Cita web|url=https://www.memoriachilena.gob.cl/602/w3-article-100569.html%7Ctítul=Alicia Morel Chaigneau (1921-2017) - Memòria Chilena|fechaacceso=2025-10-15|sitioweb=Memòria Chilena: Portal|idioma=és}}
  68. ↑ «Jacqueline Balcells - Memòria Chilena, Biblioteca Nacional de Chile». www.memoriachilena.gob.cl. Consultat el 2025-10-15.
  69. ↑ «Ana María Güiraldes - Memòria Chilena, Biblioteca Nacional de Chile». www.memoriachilena.gob.cl. Consultat el 2025-10-15.
  70. ↑ García, Javier (18 de juliol de 2011). La Tercera (ed.): «La tornada d'Ana María del Riu a la novela despuix de tretze anys». Cultura & Entretención. Archivat des de l'original, el 26 d'octubre de 2015. Consultat el 22 de març de 2013.
  71. ↑ 71,0 71,1 «Lliteratura de fills», Perfil, 12.4.2015; accés 26.11.2018
  72. ↑ 72,0 72,1 72,2 72,3 Ricardo de Querol. «Els chiquets de la repressió chilena omplin els silencis», El País, 13.7.2015; accés 24.11.2018
  73. ↑ Alejandra Bottinelli Wolleter. «La llectura dels fills. Narradorxs de la penúltima generació chilena», revista El Crit, n.º20; accés 2.12.2018
  74. ↑ Antonio Díaz Oliva. La llum malalta de la tele: Álvaro Bisama publica Estany, Cult de La Tercera, 24.7.2018; 3.12.2018
  75. ↑ «Lliteratura de Ciència Ficció en Chile». Consultat el 2024-10-17.
  76. ↑ «Hugo Correja (1926-2008)». Consultat el 2024-10-17.
  77. ↑ «Synco». Consultat el 2024-20-17.
  78. ↑ Berta López Morales. «Apunte biobibliográfico de Baldomero Lillo». Consultat el 2024-10-17.
  79. ↑ «Francisco Ortega». Consultat el 2024-10-17.
  80. ↑ Jonatan Yáñez. «[Entrevista Camila Valenzuela León: El 2016 serà un any ple de sorpreses]». Consultat el 2024-10-17.
  81. ↑ «Mariano Latorre (1886-1955)». Consultat el 2024-10-17.
  82. ↑ «Carlos Basso Prieto». Consultat el 2024-10-17.
  83. ↑ «L'últim parlamentari mapuche». Archivat des de l'original, el 4 de març de 2016. Consultat el 5 de setembre de 2016.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lliteratura_de_Chile&oldid=1582458»