Laurion

Mapa de l'antic Laurion, en l'ubicació de les mines d'argent explotades en l'Antiguetat.

Laurion (en grec antic Λαύριον, Láurion; Λαύρειον, Láureion en grec modern Λαύριο, Lávrio) és una montanya situada al sur del Ática, llaugerament al nort del cap Sunio.

Les mines de Laurion

Artícul principal → Mines de Laurion.

No hi ha molta evidència d'activitat minera fins a el VI, encara que els minerals es varen explotar en Tórico i varen processar des de temps prehistòrics. Va ser llavors quan Atenes va emetre per primera volta les seues famoses monedes d'argent conegudes com lechuzas, en el cap d'Atenea en l'anvers i una lechuza o mochuelo junt en el nom de la ciutat (ΑΘΕ) en el revers.

Tetradracma d'Atenes (490 a. C.

Laurion era célebre en l'Antiguetat per les seues mines d'argent. Despuix del descobriment d'un nou filó en 483 a. C. prop de Maronea, varen constituir una de les principals fonts d'ingressos de la ciutat d'Atenes. Poc abans de la segona guerra mèdica, els filons proporcionaven cent talents a l'any. Temístocles va fer distribuir els ingressos de la mina als atenienses més rics, en la càrrega de construir trirremes. En 480 a. C., Atenes posseïa aixina 200 trirremes, lo que la convertia en la flota grega més poderosa. Això li va permetre guanyar la batalla de Salamina, despuix constituir la lliga de Delos. Els filons es varen agotar poc a poc, aplegant a ser molt manco importants en el IV. Va conéixer una recuperació en 355 a. C., pero en l'época de l'ocupació romana, els ingressos obtinguts eren inapreciables.

Les mines eren explotades per esclaus pertanyents a particulars, llogats a un óbolo per home i per dia (Jenofonte, Dels ingressos), és dir, 60 dracmes a l'any. Este lloguer d'esclaus representava una inversió molt preciosa per a Atenes. Els esclaus miners tenien unes pèssimes condicions de treball: eren a sovint encadenats en les galeries estretes i insalubres. Els tumults i les fugues eren freqüents. Els esclaus es refugiaven, la majoria de les voltes, en el santuari del cap Sunio. Ateneu indica que un grup d'esclaus es atrincheróen el temple de Poseidón.

Des del punt de vista geològic, Laurion consistix en una superposició d'estrats de calcàrea i esquisto, que han segut plegats i erosionats. En la zona de contacte entre les capes es varen ser depositant vetes de plom, cinc i ferro per l'acció hidrotérmica. El mineral de plom és una galena argentífera de la qual es pot extraure l'argent per copelaació.

El treball en les mines

Quan una veta de metal corre per baix de la terra, els miners tenen que foradar la roca. No obstant, el premi sol estar a molta més profunditat, a la que es té que accedir per fosses verticals, algunes de les quals aplegaven als 100 m de profunditat o més.
Una volta que s'havia localisat un filó, s'escomençaven a obrir les galeries. Estes mai tenien més d'1 m d'altura, aixina que els miners es tindrien que tirar d'esquenes o arrastrar-se de costat.
Les ferramentes que utilisaven eren molt simples: martells, cinceles, picos i pala. Per a allumenar-se usaven antorches o llànties que farien l'atmòsfera encara més insoportable en eixes chicotetes galeries. Se solien obrir fosses o galeries de dos en dos, per a que una poguera proporcionar la ventilació, pero aixina i tot els miners seguien asfixiant-se.

Quan el mineral es pujava a la superfície, es processava en tallers propencs a la mina.
Primer era martafallat i polvorisat. Després es llavava per a separar l'autèntic metal de les impurees. Els lavaderos de mineral són una de les característiques més distintives de Laurion i representaven una important inversió per part dels propietaris.
Normalment consistien en un tanc rectangular, des d'a on es podia abocar l'aigua a gran pressió, a través de forats en forma d'embut, per a caure sobre un soport de fusta escalonat. Ací el mineral polvorisat, agitat per l'acció de l'aigua, seguia netejant-se de modo que les partícules més grosses de escoria caïen al fondo, quedant-se allí.
L'escoria era conduïda per un canal que rodejava una plataforma encalada a on se secava el mineral concentrat. Bols de sedimentaació asseguraven que les partícules més llaugeres també es precipitaren i aixina l'aigua podria ser reciclada de nou.
Es varen construir grans cisternas circulares per a almagasenar l'aigua de pluja, i es poden vore moltes en les proximitats de la majoria d'estos tallers.

Els forns en els que li metal es fonia, són més difícils d'estudiar i trobar. Pot ser que estigueren alguna cosa alluntats de les mines i tallers pels seus gasos tòxics, encara que no sembla que la salut i la seguritat anaren una de les principals preocupacions. Per a localisar-los seria més determinant el factor de proximitat a una font de combustible, ya que Laurion es va quedar ràpidament sense boscs.
S'han excavat dos complexos de forns, o fundició, en la costa i un tercer en Megala Pefka. S'introduïen juntes cantitats de carbó vegetal i mineral dins d'uns forns en forma de botelles i després s'encenien. Unes manches aumentaven la temperatura fins que el mineral es fonia i eixia fins a uns clots d'abocada.
Quan el mineral es solidificaba, es calfava de nou en uns forns de copelaació (cresol) per a que el plom es oxidara i aixina poguera ser eliminat en unes barres metàliques que havien segut prèviament introduïdes en aigua. Una volta refinada, l'argent estava llista per a ser treballada.

Vore també

• Economia de l'Antiga Grècia
• Esclavitut en l'Antiga Grècia

Bibliografia

• E. Ardaillon, Els Mines du Laurion dans l'Antiquité, Fontemoing, Paris, 1897

Enllaços externs

• El jaciment d'argent de Laurion: nou concepte del seu orige
• Image de mina en Laurion