Kendo
El kendohttps://www.kendo.or.jp/knowledge/kendo-origin/ (剣道 kendō?) és un gendai budō, o art marcial japonés modern formatiu que destaca per l'ús i maneig del sabre de bambú o shinai. El nom significa 'camí del sabre' i prové dels ideogramas 剣 (ken, 'sabre', 'espasa') i 道 (dō, 'camí', 'sendera', 'via'). El kendo és un art marcial que va fer que l'esgrima japonesa fora competitiva segons lo definit per la Federació Japonesa de Kendo.[1] «Kendo» es referix al camí que seguixen els samuráis japonesos per a dominar les lleis de les espases per mig de batalles usant espada japonesa (日本刀 Nihontō?), i deprendre kendo significa deprendre les lleis de l'espasa.[1][2]
El kendo es pot classificar com un deport de combat, caracterisat com una competència entre dos individus en el que l'objectiu és colpejar a un oponent.[3] Ademés, un colp vàlit deu demostrar vàries atres qualitats que inclouen: esperit complet o "energia interna".[4] El kendo és considerat l'hereu directe de vàries de les escoles d'esgrima japoneses conegudes com ryū; sent influït especialment per l'escola Ono-ha Ittō-ryū; en estes escoles o ryū s'entrenaven els llegendaris guerrers medievals japonesos o samurái en l'art clàssic de l'esgrima en sabre o kenjutsu.[5]
En el kendo s'enfronta a l'oponent portant una armadura (bōgu) i un sabre de bambú (o shinai); aixina mateix com en tot art marcial tradicional hi ha formes preestablecid as o kata, les quals són eixecutades en parelles i en sabres de fusta o (bokuto).[6][7]
És important notar que en algunes ocasions com en exhibicions, les kata s'eixecuten en el sabre japonés real o (katana), i que ademés el kendo, és l'art marcial i deport de combat que més ha influït junt en el judo; al desenroll metodològic, pedagògic i, en la terminologia, de les arts marcials japoneses modernes desenrollades en el XX o gendai budō com el karate, i el aikidō; degut a que varis dels mestres fundadors i/o difusores d'estes disciplines en Japó i en occident, ho varen practicar com a part de la seua formació marcial. Segons la Federació japonesa de kendo, el "kendo és vist com un event atlètic en el que s'usa equip de kendo i s'usa una espasa de bambú per a colpejar-se un a un." Al 31 de març de 2023, existixen 2 027 257 de kendokas en Japó (practicants de kendo) registrats (incloses 609 731 dònes).[8]
Filosofia del kendo
Kendo és un camí de desenroll humà, per mig de l'entrenament en els principis de l'espasa. La mentalitat per a l'entrenament del kendo és deprendre kendo correctament i en serietat. Respectant la cortesia, respectant la fe, sent sincer i sempre autodisciplinado. En l'entrenament de kendo és important sempre apuntar a convertir-se en una persona que puga ser considerada diferent de les persones que practiquen kendo en la vida en general.[9]
Propòsit del kendo
En 1975, la Federació de Kendo de Japó va desenrollar i va publicar "El concepte i propòsit de kendo".[10]
Concepto
- El kendo es el camino de la formación humana per mig de la disciplina y el
- perfeccionamiento de los principios del manejo de la katana (espada).[10]
Propósito
- La actitud de la práctica del kendo
- Estudiar el kendo de manera correcta y seria,
- Cultivar mente y cuerpo, fortalecer el espíritu enérgico,
- Buscar la etiqueta per mig de las características del kendo,
- Valorar la lealtad y la sinceridad,
- Siempre esforzarse en la mejora personal,
- Amar a la nación y a la sociedad,
- Contribuir al amplio bienestar y la paz de la humanidad.
- Establecido el 20 de marzo de 1975.
- Federación Japonesa de Kendo.[10]
Ensenyança del kendo
El 14 de març de 2007, en la finalitat de transmetre i desenrollar correctament el kendo, la Federació Japonesa de Kendo va establir que l'autèntic propòsit de el shinai radica en la seua dedicació a l'ensenyança meticulosa del maneig d'esta arma, basant-se en els principis i tècniques de l'espasa, en la meta de transmetre i cultivar adequadament l'art del kendo. El kendo, en la seua essència, perseguix l'harmonisació de la "ment i l'energia" per mig de l'ocupació de el shinai, traçant aixina un camí cap al desenroll personal.[11] El shinai, concebut com una espasa, complix una doble funció: actua tant com un arma dirigida cap a l'oponent com una ferramenta que apunta cap al propi individu. Emfatisant el refinament de l'art, el núcleu essencial de l'ensenyança radica en la busca de la fusió entre el shinai i el cos, aixina com entre el shinai i la ment, alcançant d'esta manera una integració plena i profunda.[12]
El propòsit central residix en la dedicació a l'instrucció de la cortesia, a fi de mostrar un profunt respecte per la personalitat única de l'oponent i promoure el florecimiento d'individus dotats d'un esperit ennoblecido. Dins del kendo, es destaca la transcendència de "honrar les #formalitat" inclús durant els enfrontaments. Per mig de l'ensenyança de la cortesia en les interaccions mútues i el acatamiento d'una etiqueta rigorosa, es busca fomentar una actitut de vida caracterisada per la moderació i expandir l'àmbit de el "coneiximent i el amor a través del combat". D'esta manera, s'encoraja als practicants a no solament busca r l'excelència tècnica, sino també a nutrir el seu caràcter per mig de la pràctica d'una cortesia respectuosa i genuïna.[12]
El principal propòsit radica en la dedicació a l'instrucció de descobrir la senda del creiximent humà a lo llarc de tota una vida, mentres s'estudia el kendo en un enfocament particular en la seguritat i el benestar físic. El kendo s'erigix com un camí que es transmet de generació en generació. A través de la busca constant de el "camí" per mig del domini de les "tècniques", es perseguix enfortir la vitalitat de la societat, fomentar una visió enriquecedora de l'existència i practicar el kendo com una forma d'expressió cultural. Este noble propòsit subyacer en l'essència de l'ensenyança, el qual comprén molt més que el simple aprenentage de habilitats marcials, ya que busca transcendir cap a una experiència transformadora que moleja i nutrix a l'individu a lo llarc del seu viage de vida.[12]
Història, antecedents i orígens
.jpg)
Periodo Heian (794-1185)
.jpg)
Durant el Periodo Heian (sigles VIII i XII) en Japó, se celebraven concursos anuals d'habilitat marcial en la capital, Heian. Estos concursos eren events importants en els que els guerrers demostraven les seues #destrea en el kendo i atres arts marcials. Per a participar en estos concursos, els guerrers devien haver practicat diligentment i perfeccionat les seues tècniques.[13]
Este mateix periodo va ser testic d'un canvi en el poder polític de la classe aristocràtica a la classe guerrera. Els clans Taira (coneguts com Heike), Minamoto (coneguts com Genji) i Hojo varen ser els principals protagonistes d'este canvi. Durant el Periodo Heian, el art, la lliteratura, la religió i la cultura en general varen florir, pero també va haver una creixent complacencia i corrupció en la capital, lo que va dur a una situació de anarquia en Japó.[13]
Els conflictes entre els poderosos clans Taira i Minamoto varen marcar el fi del Periodo Heian. Taira no Kiyomori va conseguir controlar el govern i sometre als Minamoto, pero a mida que vivien com a aristócrates, varen perdre les seues habilitats marcials i es varen tornar més distants de la pràctica del kendo i unes atres arts marcials. Per un atre costat, els membres del clan Minamoto que es varen vore obligats a fugir una província de l'est, varen adoptar un estil de vida més auster i varen continuar entrenant-se en habilitats marcials. Estaven decidits a recuperar el poder i véncer als Taira.[13]
Esta rivalitat entre els clans Taira i Minamoto va dur a una série de conflictes i guerres conegudes com les Guerres Genpei. Durant estes guerres, els Minamoto varen demostrar la seua destrea en el kendo i atres arts marcials, i finalment varen conseguir derrotar als Taira en la famosa Batalla de Donen-no-ura en 1185. El llegat d'este periodo històric i d'estos events és significatiu per al desenroll del kendo. La impor
tancia de la disciplina, la dedicació i la pràctica diligent es destaquen com a elements clau en la formació dels guerrers i en la seua busca d'habilitats marcials superiors. Ademés, la rivalitat entre els clans i la competència en els concursos d'habilitat marcial varen ajudar a fomentar el creiximent i l'evolució del kendo com a art marcial a lo llarc dels sigles.[13]
No es té certea de quàn es va perfeccionar la forma de la espasa japonesa tal com la coneixem en l'actualitat. Segons una teoria, en la regió de Tohoku hi havia una tribu experta en batalles a cavall, i quan comerciaven en Ezo (actualment Hokkaido), produïen espases rectes com a armes per a la seua cavalleria.[14] Aproximadament a mitan del periodo Heian, l'espasa recta va evolucionar cap a una forma curva. Des d'eixa época, les espases han experimentat canvis significatius, passant de les formes simples com 'Hirazukuri' en una secció travessera triangular o 'Kiriba-zukuri' en una secció travessera trapezoidal, cap a espases en una secció travessera del full en forma de 'Shinogi oblongo-zukuri'.[14]
A partir d'ahí, va passar a ser l'arma principal dels samuráis, i es diu que durant el periodo Kamakura (1185-1333), quan va nàixer el shogunato samurái, la tecnologia de fabricació havia millorat de forma espectacular. Ademés, per les espases samurái, el paper de l'espasa japonesa ha canviat d'una mera arma de batalla a un paper com "símbol espiritual" del samurái. La paraula Shinogi o Kezuru<nowiki></nowiki>, que encara s'usa hui en dia, es deriva de l'ofensiva i la defensa usant la azada d'una espasa japonesa.[14]
Periodo Muromachi (1336-1573)
Durant el periodo Muromachi, especialment en la segona mitat i en el periodo Sengoku, varen sorgir vàries escoles que varen assentar les bases per a la posterior esgrima japonesa. En l'aument dels combats cos a cos en les batalles, per la presència de soldats d'infanteria, el maneig de l'espasa en el camp de batalla va adquirir una importància encara major.[15]
Durant este periodo, varen destacar figures com Ittosai Ito, fundador de l'escola Itto-ryu, Kamiizumi Nobutsuna, fundador de l'escola Shinkage-ryu, i Bokuden Tsukahara, en raïls en Kashima Jingu. Estos mestres serien recordats en les generacions posteriors per les seues habilitats i contribucions.[15] Ademés, a partir de l'introducció d'armes de fòc en 1543, es va reconéixer l'existència de mineral de ferro d'alta calitat en Japó. Com a resultat, les espases japoneses varen començar a fabricar-se en acer Tamahagane d'alta purea. A lo llarc d'un llarc periodo de guerra, les tècniques de fabricació d'espases, els métodos de forja i el maneig de l'espasa en Japó varen alvançar i es varen especialisar.[15]
Periodo Edo (1603-1868)
En l'establiment del shogunato Tokugawa, la societat va experimentar un canvi dràstic d'un periodo de conflictes a una era d'estabilitat, lo que va resultar en una disminució en la freqüència dels combats i en l'importància de les arts marcials, incloent el kenjutsu.[16] Durant gran part del periodo Edo, va haver una pau predominant, lo que va dur a molts samuráis a perdre les seues ocupacions com a guerrers. Estos samuráis es varen conéixer com rōnin, és dir, samuráis sense senyor o sense treball.[17] En aquell temps, existien més de trescentes escoles de kendo. Açò va brindar una oportunitat als rōnin destacats en el kendo per a trobar ocupació, i el periodo Edo va donar lloc a numerosos mestres llegendaris de kendo, com Miyamoto Musashi, Tsukahara Bokuden, Kamiizumi Nobutsuna, Yagyu Sekishūsai Mitsuyoshi, Yagyu Tajima no Kami Munenori, Tōgō Shigetaka, Nakanishi Chūzō, Chiba Shusaku i Yamaoka Tesshū.[17]
La filosofia d'estos mestres de kendo va canviar l'enfocament del corage, l'habilitat i el potencial individual cap a la llealtat als senyors o mestres, com ho emfatisa el confucianisme. Esta filosofia es va convertir en un pilar important del sistema feudal durant el govern de Tokugawa.[17] En la segona mitat de el XVIII, també es va produir l'evolució del kendo modern, en l'introducció de l'ús d'armadura protectora de kendo, similar a la que s'utilisa en l'actualitat, i l'ocupació d'espases de bambú (shinai) com a equip estàndar. Abans de l'implementació d'estos dispositius de protecció, el kendo es practicava únicament com kata (formes), ya que el combat real sense restriccions era perillós.[17]
"El kenjutsu per al dones enrolle humà". Per un atre costat, durant eixe temps, l'estatus de la katana japonesa ya s'havia establit com un símbol espiritual dels samuráis. Com a resultat, el kenjutsu va evolucionar de ser simplement una "tècnica per a matar" a convertir-se en un "camí d'entrenament per a la formació de la humanitat". Se li va cridar "katsuninken" i va comprendre no solament habilitats de combat, sino també aspectes de la vida i els valors d'un samurái, incloent qüestions filosòfiques i espirituals.[16]
Esta transformació va donar lloc a la creació de numerosos escrits, com el "Heihō Ka-Densho" de Yagyū Munenori, el "Fudōchi Shinmyōroku" de Takuan Soho, i el "Gorin no Sho" de Miyamoto Musashi, els quals varen tindre un gran impacte en els valors posteriors dels japonesos. cal destacar que Takuan Soho és reconegut com l'inventor del famós "taku-an tsuke" (encurtido de rave), i la seua obra Fudōchi Shinmyōroku va difondre el concepte de "kenzen ichinyo" (l'unió de l'espasa i la meditació) en forma d'un llibre.[16] En eixe llavors, la pràctica de el kenjutsu se centrava principalment en tres aspectes: el suburi (moviments en l'aire), el uchikomi (intercanvi de colps en bokken) i les kata (formes). Açò es devia a que no existien equips d'entrenament segurs tant per a armes com per a protecció.[16]
-by-Utagawa-Kuniyoshi-1845.png)
Va ser al voltant del periodo mig de la era Edo quan Nagasuna Kuniie, de l'escola Chikushin Kage-ryu, va desenrollar una protecció per al cap (coneguda com men) i uns protectors de braços (coneguts com kote), que es consideren els antecessors dels equips utilisats posteriorment en el kendo. Ademés, es va establir el "método de pràctica de colpejar en shinai" utilisant el fukuro shinai (un shinai fet dividint verticalment un sol tros de bambú i cobrint-ho en una funda de cuiro coser). Es considera que este método és el precursor directe del kendo actual.[16]
En la década de 1750, Nakasei Chuzo, discípul de l'escola Chuishi Itto-ryu, va començar a usar una caraça de ferro i una armadura de bambú i cuiro nomenada takegusari durant l'entrenament. Ademés, es varen realisar millores en el dō (protecció del tors), lo que va permetre colpejar en més força durant la pràctica de el kenjutsu. Este estil es va estendre a vàries escoles i es va enfocar en el contacte directe durant la pràctica. A la seua volta, es varen començar a realisar competicions entre dōjō i escoles de diferents estils.[16] cal mencionar que Nakasei Itto-ryu és una escola posterior de kendo, que va ser heretada per la família Takano, inclós Takano Sasaburo, un kendoka destacat (actualment conegut com Takano Dōjō en la prefectura de Kanagawa).[16]
La formació del prototip de el "kendo"
A finals del periodo Edo, junt en les millores en l'equipament protector, es va inventar el yotsuwari shinai, un shinai dividit en quatre parts de major resistència. També es varen desenrollar elements similars als actuals implementos del kendo, com l'ús de cuiro en el do (protecció del tors) cobert en laca. Naito Takaharu, el cap del Kobusho (dōjō oficial del shogunato), va aprovar oficialment l'ús d'este yotsuwari shinai i va establir la seua llongitut total en 3 shaku 8 sun (mida utilisada en Japó durant el periodo Edo per a determinar la llongitut de el shinai, l'arma de pràctica utilisada en el kendo. La mida de "3 shaku 8 sun" equival a aproximadament 114 centímetros o 45 polzades). El terme "shinai" s'origina en la paraula que significa "flexibilitat" i en el passat també es pronunciava com "chikutō".[16]
En esta época, el fundador de l'escola Oishi Shin Kageryu, Oishi Budō (també conegut com "Oishi Shundaiyu" o "Oishi Takeraku"), va utilisar proteccions que milloraven la seguritat dels tsuki (estocades) i que incloïen una caraça en tretze barres de metal horisontals cridada yokogane men, un protegix pancha de bambú i mig guant. Estos elements s'acostaven molt als implementos actuals del kendo. Els dōjō i les escoles també varen prosperar, i es dia que el Genbukan de Chiba Shusaku (Hokushin Itto-ryu), el Shigakkan de Momoi Harukatsu (Kage-ryu) i el Rikugun Juku de Saito Yakuro (Shindo Munen-ryu)* eren els "tres grans dōjō de finals del shogunato en Edo".[16]
Especialment Chiba Shusaku va sistematisar les tècniques de colpejar en el shinai i va establir les "68 tècniques de kenjutsu". Els noms d'algunes d'estes tècniques, com "oikomi men" (envestida al cap) i "suriage men" (alçament de la caraça), encara s'utilisen hui en dia. L'únic dels "tres grans dōjō de finals del shogunato en Edo" que encara existix és el Rikugun Juku, que es troba en l'actualitat en la prefectura de Tochigi i és conegut com un prestigiós dōjō.[16]
En aquells temps, els combats en shinai no es portaven a terme en fins deportius com en l'actualitat, sino que es practicaven assumint situacions de combat real en espases reals. No existien regles d'arbitrage ni competències oficials com les de hui en dia, i es diu que els enfrontaments solien consistir en un total de 10 combats.[16]
Era Meiji (1868-1912)
En la Restauració Meiji, els samuráis varen perdre els seus rols tradicionals. El kenjutsu com a entreteniment En resposta ad açò, Kagita Sakakibara de l'escola Chikushin Kage-ryu va començar en el sext any de la era Meiji (1873) a realisar exhibicions de combats d'espasa com a espectàculs cridats "gekken kōgyō", en l'objectiu d'obtindre ingressos. Estes exhibicions de combat incloïen moviments cridaners i cridades vocals per a atraure al públic, convertint-se en un entreteniment popular.[18]
A raïl d'açò, destacats mestres de l'espasa, com Yakyu Saito (Saito Shintaro), el segon director del Rikugun Juku (Institut Militar) i Chiba Toichiro i Chiba Yoritane de l'escola Genbukan, també varen organisar espectàculs similars, estenent-se per tot el país.[18]
En l'any 1876, es va promulgar la Llei d'Abolició de les Espases, lo que va resultar en la prohibició del porte d'espases per part dels samuráis i gradualment va disminuir la seua rellevància. Posteriorment, molts individus d'orige samurái varen començar a servir en la policia, a on es requeria habilitats de combat i kenjutsu.[18]
Com a resultat, durant la Guerra del Suroest en l'any 1877, numerosos destacaments de la Policia Metropolitana varen participar en el conflicte i varen obtindre grans guanys en el camp de batalla. Açò va dur a una revaluación del valor de les arts marcials i l'Inspector General Kawaji Toshiyoshi, qui era un alt oficial de policia, va anunciar en la seua obra "Resorgiment de l'Esgrima" la promoció de la formació en kenjutsu dins de la policia. Açò va assentar les bases per a la conexió entre la policia i el kendo en la actu alidad.[18]
En l'any 1879, es va establir un dōjō en l'Acadèmia de Policia per a la formació d'agents de patrulla, al mateix temps es varen establir el "Estil d'Espasa de Policia" i les "Classificacions d'Esgrima" per part de la Policia Metropolitana. Açò va provocar una creixent contractació d'experts en esgrima i mestres locals per part de la policia, al punt que en l'any 1883 es diu que hi havia més de 200 oficials de policia contractats com a instructors en dōjō. En l'any 1885, es va celebrar el primer Torneig d'Arts Marcials en el Santuari Yayoi (en el districte de Chiyoda, Tòquio), organisat per la Policia Metropolitana. Es considera que este torneig va marcar el començ dels tornejos nacionals de kendo. A raïl d'este torneig, el Santuari Yayoi es va convertir en el principal centre del kendo, i en les forces policials locals es va generar un impuls per a fomentar la pràctica de l'esgrima.[18]
Establiment de la "Dainippon Butokukai"
En l'any 1895, per la commemoració dels 1100 anys de la transferència de la capital a Heian (Kyoto) i la victòria en la Guerra Sino-Japonesa, es va incrementar l'entusiasme per fomentar les arts marcials en Japó, incloent el kenjutsu. Com a resultat, es va establir en Kyoto la "Dainippon Butokukai" com una organisació nacional dedicada a promoure, educar i honrar les arts marcials.[18] Inicialment, el seu objectiu era celebrar competicions d'exhibició conegudes com "tenran-shiai" (events presenciats per l'emperador), pero per la cancelació de les visites de l'emperador, el seu rol es va transformar en el d'una organisació nacional de supervisió.[18]
El príncip imperial Arisugawa no Miya Fita Shinno, qui era el cap de l'Estat Major, es va convertir en el president, mentres que Chikakiyo Watanabe (governador de la Prefectura de Kyoto) va assumir el càrrec de president i Moto Osae (sacerdot principal del Santuari Heian) es va convertir en el vicepresident. L'organisació es va desenrollar utilisant les estructures locals del Ministeri de l'Interior, en un enfocament en la policia.[18]
En el mateix any de la seua fundació, es va celebrar el primer Butokusai Daizenshu (actualment conegut com el Campeonat Nacional de Kendo de Tot Japó en Kyoto). Fins a eixe moment, existien diverses escoles de kenjutsu, pero la Dainippon Butokukai es va establir com una organisació integrada que transcendia a les escoles individuals. Va assumir rols com:
- Establiment de sucursals en cada prefectura.
- Organisació d'events d'exhibició (actualment conegut com el Campeonat Nacional de Kendo de Tot Japó en Kyoto).
- Concessió de títuls i rancs (hanshi, kyoshi, renshi).
- Construcció i gestió del Butokuden (actualment el Butokuden de Kyoto).
- Establiment de regles per a l'arbitrage de competicions.
- Establiment d'una escola d'instrucció en arts marcials (que despuix es va convertir en l'Escola d'Arts Marcials, tancada en 1947).[18]
D'esta manera, es pot dir que la Gran Associació de Budo de Japó va establir els fonaments de l'actual Federació Japonesa de Kendo.
Al mateix temps, en l'any 1900, es va publicar en l'estranger la primera edició en anglés del llibre "Bushido" escrit per Inazo Nitobe, lo que va fer que els valors i normes de vida dels jap oneses foren àmpliament coneguts en l'estranger.[19]
En l'any 1911, gràcies a una petició impulsada per destacats practicantes de kendo com els membres de la Cambra de Representants Hoshino Senzo i Ozawa Aijiro, la pràctica coneguda com "gekken" es va convertir en una assignatura escolar cridada "kendo" en les escoles secundàries, duent aixina les tècniques de l'espasa a l'entorn educatiu. Va ser en este moment quan el terme "kendo" es va escomençar a utilisar oficialment.[19]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «剣道の起源 についての考え» (en ja). https://www.kendo.or.jp/. Archivat des d'el original, el 27 de noviembre de 2018. Consultat el 18 de mayo de 2023.
- ↑ «剣道の理念» (en ja). 全日本剣道連盟 AJKF. Archivat des d'el original, el 18 de mayo de 2023. Consultat el 2023-05-18.
- ↑ Lane, 2006, pp. i. ii. iii.
- ↑ Sato, 2011, p. 61.
- ↑ Bennett, 2015.
- ↑ Quinlan y Quinlan, 2022, pp. 7, 9.
- ↑ Salmon, 2013, p. 14.
- ↑ «剣道» (en ja). https://www.kendo.or.jp. Archivat des d'el original, el 18 de mayo de 2023. Consultat el 18 de mayo de 2022.
- ↑ Yuno, 1988, p. 10.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 «The Concept & Purpose of Kendō was established March 20,1975, by the All Japan Kendō Federation.».The Purpose of Practicing Kendo.Consultat el 19 de mayo de 2023.
- ↑ Federación Komaki Kendo. «Actitud para la instrucción de Kendo, Intención de la espada de bambú». Archivat des d'el original, el 17 de enero de 2020. Consultat el 22 de junio de 2023.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Takeshi Masago (2007). «第７回 「剣道指導の心構え」について» (en ja). 全日本剣道連盟 AJKF. Archivat des d'el original, el 28 de enero de 2023. Consultat el 2023-05-30.
- ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Tokeshi, 2003, p. 4.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 «年代別の全歴史 平安時代（794年～1185年）». Archivat des d'el original, el 18 de febrero de 2021. Consultat el 26 de mayo de 2023.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 «年代別の全歴史 - 室町時代（1336年～1573年）». Archivat des d'el original, el 18 de febrero de 2021. Consultat el 26 de mayo de 2023.
- ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 «大まかな歴史解釈 - 江戸時代（1603年～1868年）». Archivat des d'el original, el 2 de marzo de 2021. Consultat el 26 de mayo de 2023.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Tokeshi, 2003, p. 8.
- ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 18,8 «剣道の歴史のすべて - 明治時代（1868年～1912年）». Archivat des d'el original, el 23 de junio de 2023. Consultat el 26 de mayo de 2023.
- ↑ 19,0 19,1 Nitobe, 2020, p. 91.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Kendo de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.