Hirudo medicinalis

sanguisola medicinal (Hirudo medicinalis)

La sanguisola medicinal (Hirudo medicinalis) és una espècie d'anèlit hirudíneo de la família Hirudinidae.^[1] Es distribuïx per gran part d'Europa, trobant-se en aigua dolça. S'alimenta de sanc (hematòfec).

Generalitats

La sanguisola medicinal europea és l'espècie més famosa de les numeroses espècies de sanguisoles, difícils de distinguir a simple vista. L'espècie és coneguda també localment com sangonera, sanguisuela, sanguja o chupasangres. És un anèlit o cuc anellat que carix de quetas i parápodos. El seu cos, de fins a 30 cm, ho formen 34 metámeros, pero internament no presenta tabics de divisió. Té un clitelo que segrega una càpsula incubadora per a la progenie.

Les sanguisoles estan protegides en numerosos països per la seua disminució, conseqüència de la destrucció del seu hàbitat i la contaminació. Al final de el XIX, més de 50 millons de sanguisoles medicinals poblaven els pantans i estanys de França. Esta situació va derivar a quins comerciants francesos buscaren en territoris aledaño el preciós insumo mèdic, comportant en el cas espanyol a una explosió del mercat de sanguisoles, a un increment dels seus preus i inclús a una resposta tant governamental (prohibint temporalment el comerç exterior) com a científic-tècnic, buscant possibles solucions per a paliar la situació d'insostenibilitat a la que conduïa l'abús en la gestió del recurs i incrementar les poblacions locals. ^[2] Hui en dia està casi extinta en estat salvage. La dessecació i polució de chapulls, els pesticidas, l'introducció d'espècies exòtiques, etc., han exterminat esta espècie i fet rares a la majoria. Poques persones en Europa occidental han vist alguna volta una sanguisola en el seu mig natural.

Descripció

En la part inferior presenta una ventosa bucal, la boca (en tres mandíbules dentadas), una ventosa posterior i ano. La boca, armada en dents que utilisa per a tallar la pell de les víctimes a les que sagna, succiona en una poderosa faringe i la ventosa bucal. Entre les dents posseïxen unes glándulas que segreguen hirudina, que impedix la coagulació de la sanc.

El tubo digestiu té numerosos cegos a on almagasenen la sanc durant llarc temps. Usa una combinació de mucus i succió per a permanéixer capcionada de la víctima mentres secreta en la ferida una enzima anticoagulant vasodilatadora que penetra en el torrent sanguíneu i fa que la sanc fluïxca en major cantitat.

Orige

Hirudinea té un orige comú d'Oligochaeta, grup en la seua majoria detritivoro o filtrador, en algunes espècies (Lumbriculidae) predadoras en adaptacions similars als hirudíneos. Hirudo no sempre depén de la sanc per a viure, pero aprofita l'oportunitat d'alimentar-se dels vertebrats, si es presenta.

Us en medicina

Artícul principal → Sanguisoles i el seu us medicinal.

Les sanguisoles s'usen des de fa mils d'anys per a sagnats en societats tradicionals. El seu saliva conté un número de composts que assistixen a la seua alimentació:

Un anestésico reduïx les sensacions de la víctima, lo que permet que esta no es percate de l'atac i intente lliberar-se del hirudo.
Un vasodilatador que produïx que les venes propenques al brot s'engrandixquen i proporcionen a la sanguisola un millor cabal. És útil quan la víctima és un vertebrat chicotet de sanc freda.
El péptido anticoagulant hirudina.
Són cucs hematòfecs i com a tals són freqüentment vectores de malalties infeccioses.^{cita requerida}
Com a agent infecciós estimula també les histamina provocant inflamació local.

Les sanguisoles produïxen tan poca hirudina que és poc pràctic extraure-li-la, necessàriament deu sintetisar-se usant tècniques de recombinació d'ADN.

Bdellatomy és la pràctica de tallar llaugerament a la sanguisola per a que la sanc del buche se li derrame. Aixina, pensant que no s'ha omplit encara, continua succionant en lloc de desprendre's. Esta pràctica va ser publicitada per primera volta en 1868 pel Daily News.

Caçador de sanguisoles

Un caçador de sanguisoles és algú que es dedica a arreplegar estos anèlits. Este ofici, que encara es dona en algunes parts del món, consistix en arreplegar-les en un recipient o passejar-se, en les cames descobertes, pels pantans, #llac, rieres o aigües estancades a on viuen les sanguisoles. Una volta que ha arreplegat o se li han adherit a les cames i atres parts del cos, el caçador ix de l'aigua, es lleva les sanguisoles i les ven per a sagnies o esc. Com no totes les sanguisoles són hematófagas i són iguals a simple vista, és una forma senzilla d'identificar a les espècies per a sagnia.

Des de l'época dels romans, els meges han usat la capacitat de les sanguisoles d'extraure sanc sense dolor. Fins a ya alvançat el XIX es creïa que moltes malalties procedien de la "mala sanc" i que la cura més eficaç consistia en abatre el seu volum. A alguns pacients se'ls sagnava tant que morien.

Les sanguisoles varen caure en desús al voltant de 1860, llevat en algunes parts d'Europa i Àsia, encara que els investigadors mantenen el seu interés en les propietats #anticoagulant de la saliva d'este cuc. Actualment s'usa extracte d'hirudina en persones en risc de sofrir una obstrucció circulatòria. En la medicina tradicional estan indicades para eczemas, varices i com afrodisíac.

Les sanguisoles estan protegides en numerosos països per la seua disminució, conseqüència de la destrucció del seu hàbitat i la polució. En 1820 Anglaterra va agotar les seues reserves de sanguisoles i va tindre que importar-les. En 1837, un hospital londinenc va usar 96 000 sanguisoles en 50 557 pacients. En eixa época, els boticarios i barbers les venien per a us domèstic i moltes famílies les conservaven com a part del botiquín. A pesar del seu aspecte repulsivo, una sanguisola aplicada a un ull amoratado o una atra contusió pot aliviar ràpidament.

Al final de el XIX, més de 50 millons de sanguisoles medicinals poblaven els pantans i estanys de França. Hui en dia està extinta en estat salvage. La dessecació i polució de chapullés, els pesticidas i l'introducció d'espècies exòtiques han exterminat esta espècie i fet rares a la majoria. Poques persones en Europa occidental han vist mai una sanguisola en el seu mig natural.

Anatomia

És igual a l'anatomia de la majoria de sanguisoles no hematófagas. (Vore Anatomia en Hirudinea).
Ademés presenta:

Una llarga faringe.
Un tubo digestiu en divertículs de fondo cego per a almagasenar sanc.
Un buche que treballa com un compartimento d'almagasenament expandible. El buche permet que una sanguisola almagasene sanc fins a cinc voltes el tamany del seu cos. Unflant-se tant que passa de tindre la figura d'una cordonera, a la figura d'un limaco. Aixina, la sanguisola només necessita alimentar-se dos voltes a l'any.

Cinc parells de ocelos.
La ventosa posterior que usa per a subjectar-se mentres succiona en la ventosa anterior.
Glándulas salivals que segreguen hirudina.
Tres mandíbules en més de cent dents cada una.
Organismes unicelulars simbiontes per a digerir la sanc.
Alguns tipos de sanguisoles, posseïxen fins a 32 cervells.^{cita requerida}

Nutrició

La sanguisola, quan troba un assut, es fixa ràpidament a ella en la seua ventosa anterior. La seua boca, en tres mandíbules en forma de serra de més de cent minúsculs claus cada una, tallen la pell, dibuixant una estrela de tres puntes. En la seua saliva anestésica i anticoagulant succiona de 10 minuts a una hora sense produir dolor. Una volta que es desprén l'animal, el brot seguix sagnant durant vàries hores.

Digestió

La sanc s'almagasena en el buche en hirudina, que és un péptido anticoagulant que la prepara per a la seua descomposició. La sanc es digerix molt llentament, evitant la seua fermentació per organismes patógenos, com s'explica a continuació:

La sanguisola, com les atres espècies hirudineas no hematófagas, produïxen exopeptidasas endógenas intestinals, que trenquen les cadenes polímero d'aminoàcits, monòmer per monòmer, fins a degradar totalment la molècula de proteïna.

La reducció de la proteïna, llentament pero progressant, l'inicia per abdós extrems: l'extrem amino o l'inici carbóxilo. Aixina que se supon, que ademés de digerir-les per l'arilamidasa exopeptidasa pròpia, s'ajuda de proteasas procedents de bactèries simbiòticas que habiten la seua tracto digestiu.
Una volta degradades les proteïnes, les resintetiza en proteïnes pròpies.

Esta forma de digerir és única en el regne animal. No seguix la mateixa seqüència que en els demés animals perque la sanguisola no secreta endopeptidasas. Les exopeptidasas són molt prominents en Erpobdella punctata nortamericana. La digestió exopeptica dels Hirudinea, un alvanç evolutiu, distinguix a estos carnívors clitelados dels oligoquetos.

La deficiència d'enzimes digestives, i més important, la deficiència de vitamines, per eixemple el complex vitamínico B, és compensada per les enzimes i les vitamines produïdes per la seua microflora intestinal simbiòtica.

Hirudo medicinalis, manté esta relació digestiva simbionte en la bactèria Aeromonas hydrophila, que ademés es manté en cultiu segregant l'antibiòtic natural penicilina que la protegix a ella i a la sanguisola.

Atres espècies de sanguisola no tenen un únic simbionte, sino varis.

Reproducció

La sanguisola és hermafrodita, cada individu té gònadas d'abdós sexes, ovaris i testículs.

Del mordisco de la sanguisola

No hi ha productes repelents. Lo més efectiu és no expondre la pell nueta i dur roba tancada que no permeta al cuc esgolar-se adins. És comú, en persones acostumades a viure en àrees en sanguisoles hematófagas observar que no s'acosten a cap o que cap se'ls acosta per l'aigua o estiga suspesa, penjant de la vegetació. És possible usar insecticida.

Les espècies de sanguisola no hematófagas són molt més numeroses en individus i no totes les espècies hematófagas poden alimentar-se de sanc humana o perforar la pell humana. Les espècies no hematófagas fugen de les persones en quant les detecten, com fugen del restant de depredadors.

El suc de llima, la sal, l'alcohol, el mentol, l'alcamfor, l'orina i atres productes irritantes les fan desprendre's. Com en àcars hematòfecs (garrapatas), pot ser perillós arrancar-les i que alguna part de l'animal quede en la ferida, lo que pot causar una infecció. És recomanable acodir al mege, aun cuando l'animal ya s'haja després. La cantitat de sanc que absorbix un animal no posa la vida d'un chiquet en perill. El principal risc és el pànic.

Hi ha poques evidències de transmissió de malalties per mordedura. La sanguisola pot contindre paràsits en el seu tracto digestiu que la parasiten, pero usualment no poden sobreviure en humans en eixe estat ni sent ingerits en l'animal. Si la ferida es neteja correctament, no hi ha risc d'infecció. La ferida no adolix i no deuria ser rascada ya que pot introduir infeccions.