Fonologia de l'alemà

La fonologia de l'alemà descriu la fonologia del alemà estàndar. Ya que l'alemà és un idioma pluricéntrico, hi ha vàries pronunciacions de l'alemà estàndar, que, no obstant, concorden en molts aspectes. Ademés la fonologia alemana és en cert punt complicada.

Vocals

Fonológicamente l'alemà distinguix entre vocals llargues o tenses /iː, iː, iː, (ɛː), øː, oː, oː/ i breus o laxas /ɪ, ʏ, ɛ, œ, ɔ, ʊ/. Existix certa discussió sobre si el contrast és més de duració o de tensió muscular (en este artícul parlarem indistintament d'una forma o una atra). En l'escritura la cantitat vocàlica no sempre es marca clarament, per lo que estes vocals es representen freqüentment només per mig dels següents signes <i, ü, i, ö, ä, a, o, o> [les vocals en sílaba oberta tònica solen ser llargues, mentres que les vocals en sílaba travada solen ser breus, a voltes en sílaba travada s'escriu un -h despuix de la vocal per a indicar que es tracta d'una vocal llarga (Mehr 'més', Sohn 'fill', etc.), ademés el dígraf ie en alemà modern és sempre una /iː/). En una sílaba átona existix l'alòfon [ə] de /i/, pero no és un fonema diferent. Igualment en alemà estàndar en varis entorns /r/ es realisa per mig de l'alòfon vocàlic [ɐ] (també escrit com [r̩]) que tampoc és un fonema independent, sino només una relació fonètica de /r/. El següent quadro arreplega els alòfons vocàlics de l'alemà (el número de fonema és més reduït):

	vocal anterior				vocal central		vocal posterior
	no redonejada		redonejada
	breu	llarga	breu	llarga	breu	llarga	breu	llarga
tancada	i1	iː	i1	iː			o1	oː
casi tancada	ɪ		ʏ				ʊ
semicerrada	i1	iː	ø1	øː			o1	oː
mija					ə2
semiabierta	ɛ	ɛː3	œ				ɔ
oberta					a	aː

¹ Les breus [ i i o i ø o ] només apareixen en sílabes átonas de préstams, com Psichomitrie [psyçomeˈtriː]'psicometría'. Es consideren usualment com a alòfons complementaris dels seus contraparts llargues que no poden aparéixer en una sílaba átona.

² El schwa [ə] apareix solament en sílabes átonas, com en bisetzin [bəˈzɛt͡sən] 'ocupar'. A sovint es considera un alòfon complementari de [ɛ] que no pot aparéixer en sílabes átonas.

Si una tònica està seguida per la coda de la sílaba, el schwa a sovint desapareix, aixina la tònica es transforma en silàbica, com en Kissen [ˈkʰɪsn̩]"coixí", Ésel [ˈiːzl̩] "asno", besser [ˈbɛsr̩] "millor". Note que la silàbica [r̩] és realisada com [ɐ] en moltes varietats, com besser [ˈbɛsɐ] "millor".

³ La vocal no redonejada anterior semiabierta [ɛː] ha segut objecte de moltes discussions. En l'actualitat la major part dels parlants simplement la realisen com a vocal no redonejada anterior semicerrada [iː]. Atres autors han aplegat a considerar que /ɛː/ és una sobrecorrecció.

Eixemples: Ähre [ɛːrə] 'mechó' (de blat, etc.)—Ehre [iːrə] 'honor', i Bären [bɛːrən] 'orsos'—Beeren [beːrən] 'bayas' sonen igual per a molts parlants que usen [i:rə] i [be:rən] indistintament.— L'estatus fonològic de [εː] ha segut la font de moltes discussions en la lliteratura fonològica per vàries raons:

• L'inserció del fonema /εː/ és una irregularitat en un sistema vocàlic que té parells de vocals llargues i tenses contra vocals breus i relaixades, com [o:] vs. [ɔ].
• S'ha constatat que [ɛː] en alt alemà es deu més a una pronunciació hipercorrectiva orientada (Bühnendeutsch) vista com una distinció consistent en la real llengua vernàcula, mentres que alguns dialectes (Mundarten) tenen una oposició de [i:] contra [ɛ:]; hi ha un chicotet acort entre dialectes de que exactament els ítems lèxics anaren pronunciats en [i:] i [ε:].
• És possible supondre que [ε:] és 'solament' una pronunciació ortogràfica (més que una traça ‘original’ de l'idioma), és dir, un intent per part dels parlants de 'parlar com s'escriu' (sprechen wie gedruckt) i distinguir les grafies i i ä (és dir, els usuaris de l'idioma permeten l'existència de i i ä en l'idioma escrit per a fer-les distintes en l'idioma parlat).
• Molts parlants en un atre idiolecte estàndar troben molta dificultat per a pronunciar passages llarcs en tots els [i:]'s i [ε:]'s en els llocs correctes; tals persones aparentment tenen que imaginar-se l'ortografia de les paraules en qüestió, lo que impedix el fluix del discurs.
• Les vocals anteriors redonejades (llevat /ʏ/) se centralisen; adicionalment, /øː, œ/ es baixen ([ø̞̈ː, œ̞̈]).

Les vocals a sovint s'analisen d'acort en el contrast en la tensió, sent /i, i, o, i, ø, o,/ les vocals tenses i /ɪ ʏ ʊ ɛ œ ɔ/ les seues contraparts relaixades. Com les vocals checked de l'anglés, les vocals relaixades de l'alemà requerixen ser seguides d'una consonant, en la notable excepció de [ε:](que, no obstant, està absent en molts dialectes). A fi d'aplicar la distinció en parelles de tenses i relaixades a totes les vocals alemanes, a voltes [a] és considerada la contrapart relaixada de la tensa [a:].

Diptongos

Fonémicos

Els diptongos de l'alemà estàndar, de Plantilla:Harvcoltxt

	Punt final
	Anteriors	Posteriors
Semiabiertas		ɔʏ̯
Obertes	aɪ̯	aʊ̯

Els diptongos alemans són /a͡ɪ a͡ʊ ɔ͡ʏ/, com en Ei /a͡ɪ/ "ou", Sau /za͡ʊ/ "cerda", neu /nɔ͡ʏ/ "nou". Ocasionalment, estos es transcriben com /a͡i a͡o ɔ͡ø/. . En lloc de la transcripció /ɔ͡ʏ/, també s'usa /ɔ͡ɪ/.

• /aɪ̯/ ha segut descrit com [äɪ], [äe̠] i [aɛ].
• /aʊ̯/ ha segut descrit com [äʊ], [äʊ̞], [äo̟] i [aɔ].
• /ɔʏ̯/ ha segut descrit com [ɔʏ], [ɔʏ̞], [ɔ̝i̠] and [ɔœ].

El procés de lenición està absent de l'alemà estàndar; per lo tant, les seqüències /aɪ̯ə aʊ̯ə ɔʏ̯ə/ mai es pronuncien [aə̯ aə̯ ɔə̯] ni [aː aː ɔː].

Fonètics

Marginalment, apareixen atres diptongos més, com per eixemple:

• [ʊɪ̯] en interjeccions tals com pfui [p͡fʊɪ̯],

O en préstams, entre uns atres, [œɪ̯ ɔʊ̯ ɛɪ̯ o̯a] com en

• Feuilleton [fœɪ̯ˈtɔ̃], freqüentment [føːiˈtʰɔŋ], [føːjiˈtʰɔŋ],
• Homepage [ˈhɔʊ̯mˌpʰɛɪ̯d͡ʒ], freqüentment [ˈho:mˌpʰi:t͡ʃ],
• Croissant [kro̯aˈsɑ̃], [krwaˈsɑ̃], [krwaˈsaŋ].

Usualment estos no es conten com diptongos entre els parlants alemans, els qui freqüentment senten que són marques distintes de "paraules estrangeres" (Fremdwörter).

• Plantilla:Harvcoltxt afirma que molts parlants d'alemà utilisaran l'expressió ok en [ɔʊ̯ˈkɛɪ̯] com una pronunciació possible en prou freqüència, i que alternativament, [ɔʊ̯] i [ɛɪ̯] poden ser monoptonguizados a [oː] i [iː], respectivament. No obstant, ni Plantilla:Harvcoltxt ni Plantilla:Harvcoltxt reconeixen estos com a fonema. En el seu lloc, es prescriuen pronunciacions en, respectivament, /oː/ i /iː/ en cada préstam de l'anglés que continguen /oʊ/ i /iɪ/.

En els dialectes a on /r/ es vocalisa en [ɐ] en la coda de la sílaba (vore avall), un diptongo terminat en [ɐ̯] pot formar-se, virtualment, en qualsevol vocal, per eixemple en Tor [tʰoːɐ̯] «porta» or in Würde [ˈvʏɐ̯də] «dignitat».

Diptongos alemans que terminen en [ɐ̯] (partix 1), de Plantilla:Harvcoltxt

Diptongos alemans que terminen en [ɐ̯] (partix 2), de Plantilla:Harvcoltxt

Diptongo		Eixemple
Fonémicamente	Fonèticament	AFI	Ortografia	Traducció
/iːr/	[iːɐ̯]	[vaig voreːɐ̯]	wir	nosatres
/iːr/	[iːɐ̯]	[fyːɐ̯]	für	per a
/oːr/	[oːɐ̯]	[ˈʔoːɐ̯laʊ̯pʰ]	Urlaub	vacacions
/ɪr/	[ɪɐ̯]	[vɪɐ̯tʰ]	wird	ell/ella es convertix
/ʏr/	[ʏɐ̯]	[ˈvʏɐ̯də]	Würde	dignitat
/ʊr/	[ʊɐ̯]	[ˈvʊɐ̯də]	wurde	Yo em/Ell es/Ella es va convertir
/iːr/	[iːɐ̯]	[emːɐ̯]	mehr	més
/øːr/	[øːɐ̯]	[høːɐ̯]	hör!	¡(Tu) escolta!
/oːr/	[oːɐ̯]	[tʰoːɐ̯]	Tor	porta
/ɛːr/	[ɛːɐ̯]	[bɛːɐ̯]	Bär	orso
/ɛr/	[ɛɐ̯]	[ʔɛɐ̯ftʰ]	Erft	Erft
/œr/	[œɐ̯]	[dœɐ̯tʰ]	dörrt	Ell/Ella se seca
/ɔr/	[ɔɐ̯]	[ˈnɔɐ̯dn̩]	Norden	nort
/aːr/	[aːɐ̯]	[vaːɐ̯]	wahr	verdader
/ar/	[aɐ̯]	[haɐ̯tʰ]	hart	dur

Plantilla:Harvcoltxt nota que el contrast de llongitut no és molt estable abans no prevocálica /r/ i que "Plantilla:Harvcoltxt, seguint els diccionaris que pronuncien (Plantilla:Harvcoltxt,Plantilla:Harvcoltxt) jugen la vocal en Art, Schwert, Fahrt a ser llargues, mentres que la vocal en Ort, Furcht, hart se supon que és curt. La base fàctica d'esta suposta distinció sembla molt qüestionable." Continua afirmant que en el seu propi dialecte, no hi ha diferència de llongitut en estes paraules, i que els juïns sobre llongitut de la vocal davant de no prevocálica /r/ que sí mateixa es vocalisats són problemàtics, en particular, si /a/ precedix.

D'acort en l'anàlisis «curt», els mencionats diptongos «llarcs» s'analisen com [iɐ̯], [iɐ̯], [oɐ̯], [iɐ̯], [øɐ̯], [oɐ̯], [ɛɐ̯] i [aɐ̯]. Açò fa que /aːr/ no prevocálica i /ar/ homòfons com [aɐ̯] o [aː]. /ɛːr/ i /ɛr/ no prevocálicas també pot fusionar-se, pero el gràfic vocal en Plantilla:Harvcoltxt mostra que tenen en alguna cosa diferents punts de partida.

Plantilla:Harvcoltxt també afirma que "la debilitat de la vocal es preveu que tinga lloc en les vocals més curtes; que en efecte, semblen anar de la mà en la vocal, acurtant-se en molts casos."

Consonante

En aproximadament 25 fonemas, el sistema consonàntic alemà presenta un número promig de fonema en comparació a atres idiomes. Un dels més dignes de menció és la consonant africada inusual /p͡f/. El següent quadro representa els alòfons consonàntics (no tots són fonema distints):

	Bilabial	Llavi- dental	Alveolar	Post- alveolar	Palatal	Velar	Uvular	Glotal
Oclusiva	p  b		t  d			k  ɡ		(ʔ)¹
Africada	p͡f		t͡s	t͡ʃ  ḏ͡ʒ²
Nassal	m		n			ŋ5
Fricativa		f  v6	s  z	ʃ  ʒ²	ç³	x³	ʁ4	h
Aproximante					j
Líquida			r4  l				ʀ4

1. En els dialectes septentrionals, [ʔ] apareix abans de raïls en vocal inicial. A sovint no es considera un fonema sino una marca opcional de llímit de raïls.
2. [d͡ʒ] i [ʒ] apareixen solament en paraules d'orige estranger (Journal [ʒ̊ʊʁˈnaːl] 'diari', Jeans [ʤ̥iːns] 'pantalons vaquers'). En alguns dialectes, es reemplacen per [t͡ʃ] i [ʃ] respectivament.
3. [ç] i [x] es consideren tradicionalment com a alòfons despuix de vocals anteriors i posteriors, comoquiera que hi haja per lo manco mínim una parella, gràcies a la composició. Per a un anàlisis més detallat vore avall en ich-Laut i ach-Laut. D'acort en alguns anàlisis, [χ] és un alòfon de [x] despuix de /a aː/ i d'acort en alguns també despuix de /ʊ ɔ a͡ʊ/.
4. [r], [ʁ] i [ʀ] són alòfons lliures entre sí. [r] s'usa solament en els dialectes meridionals. En la coda silàbica, l'alòfon [ɐ] s'usa en molts dialectes, llevat en el suroest.
5. Alguns fonólogos rebugen /ŋ/ i en lloc d'este usen /nɡ/, i/nk/ en lloc de /ŋk/. La seqüència fonémica /nɡ/ es realisa com [ŋɡ] quan /ɡ/ pot iniciar un començ vàlit de la següent sílaba el núcleu de la qual és una atra vocal átona /ə/, /ɪ/, o /ʊ/. Es convertix en [ŋ] d'una atra manera. Eixemple:
   • dipthong /dɪftɔnɡ/ [dɪftɔŋ] : diphthongieren /dɪftɔnɡanarən/ [dɪftɔŋɡiːʁn̩]
   • Englisch /ɛnɡlɪʃ/ [ɛŋlɪʃ] : Anglo /anɡlo/ [aŋɡlo]
   • Ganges /ɡanɡəs/ [ɡaŋəs] /ɡanɡɛs/ [ɡaŋɡɛs]
6. [ʋ] es considera ocasionalment com a alòfon de [v], especialment en els dialectes meridionals de l'alemà.

No hi ha un acort complet sobre la naturalea de /j/; s'ha descrit com una fricativa AFI: [ʝ], Una fricativa, que pot ser fricada menys fortament que /ç/, i un aproximante AFI: [j].

Les oclusives sordes /t/, /p/, /k/ són aspirades, llevat quan van precedides per una sibilant. Les obstruents /b d ɡ z ʒ/ són sordes [b̥ d̥ ɡ̊ z̥ ʒ̊] en els dialectes meridionals.

Tenint en conte les consideracions anteriors el quadro fonémico de les paraules patrimonials de l'alemà seria:

Fonema constrastantes en alemà estàndar

	Bilabial	Llavi- dental	Alveolar	Post- alveolar	Palatal	Velar	Uvular	Glotal
Oclusiva	/p/  /b/		/t/  /d/			/k/  /ɡ/
Africada	/p͡f/		/t͡s/	/t͡ʃ/
Nassal	/m/		/n/
Fricativa		/f/  /v/	/s/  /z/	/ʃ/	/x/			/h/
Aproximante					/j/
Líquida			/l/				/r/

Ich-Laut i ach-Laut

El terme ich-Laut es referix a la fricativa palatal sorda [ç]; el terme ach-Laut a la fricativa velar sorda [x]. En alemà estos dos sons són alòfons que apareixen en distribució complementària . L'alòfon [x] apareix despuix de vocals posteriors i /a aː/ (per eixemple, en Buch [buːx] ‘llibre’); l'alòfon [ç] despuix de vocals anteriors (per eixemple, en ich [ɪç] ‘yo’) i consonants (per eixemple, en Furcht [fʊrçt] ‘por’) (Kohler 1977, 1990; Wiese 1996: 210).

En préstams, varia la pronunciació de les fricatives potencials en el començ de les sílabes accentuades: en els dialectes septentrionals de l'alemà estàndar és [ç], mentres que en els dialectes meridionals és [kʰ] (per eixemple, en China: [ˈçiːna] vs. [ˈkʰiːna]).

El sufix diminutiu -chen sempre es pronuncia en un ich-Laut [-çən]. Usualment, esta terminació provoca l'umlaut (comparar, per eixemple, Hund 'gos' en Hündchen ‘perrito’);aixina teòricament podria aparéixer solament despuix de vocals anteriors. No obstant, en alguns acunyament relativament recents, no hi ha més llarc que un umlaut, per eixemple, en la paraula Frauchen [ˈfra͡ʊçən] ‘female dog master’ (diminutiu de Frau ‘dòna’), de modo que una vocal anterior és seguida per [ç], encara que normalment deuria ser seguida d'un it [x], com en rauchen [ˈraʊxən] ‘fumar’. Hi ha inclús una parella per a [ç] i[x] per este efecte: [kuːçən] Kuhchen ‘vaquita’ vs. [kuːxən] Kuchen ‘pastiç’. Esta excepció a la distribució alofónica és considerada per alguns com un efecte del llímit morfémico. No obstant, molts fonetistas creuen que açò és un eixemple de fonemicisació, a on els alòfons experimenten una escissió en fonema separats.

La distribució alofónica de [ç] despuix de vocals anteriors i [x] despuix d'atres vocals també es troba en atres idiomes, com escocés, en la pronunciació de light. No obstant, no és per cap mig inevitable: l'holandés, el yidis i molts dialectes meridionals de l'alemà conserven [x] en totes les posicions. Aixina és raonable supondre que en l'antic alt alemà ih, l'antepassat de l'actual ich, es pronunciava en [x] més que en [ç]. I mentres siga impossible saber en certea si algunes paraules del anglosaxó com niht (actual night) es pronunciaven en [x] o [ç], [ç] abdós pronunciacions són vàlides (vore Alòfons consonàntics).

A pesar de l'història fonètica, la distribució complementària de [ç] i [x] en l'alemà estàndart modern es descriu millor com la posteriorisació de /ç/ despuix d'una vocal posterior, més que la anteriorisació de /x/ despuix d'una vocal anterior, perque [ç] s'usa en començos (Chemie [çemiː]) i despuix de consonant (Molch [mɔlç]), i és aixina considerat el sò bàsic. D'acort en certs anàlisis, el ach-Laut alemà es diferencia encara més en dos alòfons, [x] i [χ]. Alguns diuen que [x] apareix /oː oː/ (per eixemple, en Buch [buːx] ‘llibre’) i [χ] despuix de /ʊ ɔ a aː a͡ʊ/ (per eixemple, en Bach [baχ] ‘riera’), uns atres diuen que [x] apareix despuix de /oː oː ʊ ɔ a͡ʊ/ i [χ] despuix de /a aː/.

Parelles fortis-lenis

Diverses consonant alemanes apareixen en parelles en el mateix punt d'articulació i en el mateix modo d'articulació, és dir, les parelles/p-b/, /t-d/, /k-g/, /s-z/, /ʃ-ʒ/. Estes parelles freqüentment es denominen parelles fortis-lenis, ya que descriure-les com a parelles sorda/sonora no és adequat. En certes calificacions, /t͡ʃ-d͡ʒ, f-v/ també es consideren parelles fortis-lenis.

Les plosivas fortis /p, t, k/ són aspirades en molts dialectes (les excepcions inclouen els dialectes bavar-austríacs). L'aspiració és més forta en el començ d'una sílaba tònica (com Taler [tʰɑːlər]), més dèbil en el començ d'una sílaba átona (com Vater [fɑːtʰər]), i molt dèbil en la coda (com en Saat [zɑːtʰ]).

Les consonant lenis /b, d, ɡ, z, ʒ/ són sordes en molts dialectes meridionals de l'alemà. Per claritat, freqüentment es transcriben com [b̥, d̥, ɡ̊, z̥, ʒ̊]. La naturalea de la diferència fonètica entre les consonant lenis sordes i les similars consonant fortis sordes és controversial. Generalment es descriu com una diferència en la força articulatòria i ocasionalment com una diferència en la llongitut articulatòria; per lo general, se supon que una de les característiques implica a l'atra.

En molts dialectes de l'alemà, l'oposició entre fortis i lenis neutralisades en la coda silàbica, es deu a un ensordecimiento terminal (Auslautverhärtung). Pocs dialectes de l'alemà, com l'alemà suís, presenten una excepció a açò.

En varis dialectes centrals i meridionals, l'oposició entre fortis i lenis es neutralisa també en el començ de la sílaba; a voltes solament en el començ de sílabes tòniques, a voltes en tots els casos.

La parella /f-v/ no es considera una parella fortis-lenis, sino una simple parella sorda-sonora, com /v/ permaneix sonora en tots els dialectes, incloent els dialectes meridionals que ensordecen les lenis. Generalment, el meridional /v/ es realisa com la sonora aproximante [ʋ]. No obstant, els dialectes meridionals distinguixen entre un fortis /f/ (com en sträflich [ˈʃtrɛːflɪç] del mig alt alemà stræflich) i un lenis /f/ ([v̥], com en höflich [ˈhøːv̥lɪç] del mig alt alemà hovelîch); açò és anàlec a l'oposició de fortis /s/ ([s]) i lenis [z̥].

Accent

L'accent en alemà recau usualment en la primera sílaba, en les següents excepcions:

• Molts préstams, especialment noms propis, conserven el seu accent original.
• Els verps del grup "-ieren" ("studieren", "kapitulieren", "stolzieren", etc.) reben accent en la penúltima sílaba.
• Adverbis composts, en her, hin, dona, o wo com la seua primera part de la sílaba, reben accent en la segona sílaba.

Ademés, l'alemà fa distinció d'accent entre prefixos separables (accent en prefix) i prefixos inseparables (accent en la raïl) en verps i paraules derivats de tals verps. Per lo tant:

• Paraules que comencen en be-, ge-, er-, vore-, zer-, ent-, emp- i algunes atres reben accent en la segona sílaba.
• Paraules que comencen en ab-, auf-, ein-, vor- i molts atres adverbis preposicionals reben accent en la primera sílaba.
• Alguns prefixos, notablement über-, unter- i um-, poden funcionar com a prefixos separables i inseparables, i són tònics i átonos, respectivament.
• Rarament es formen dos homógrafos en tals prefixos. No són estrictament homòfons. Considere's la paraula umschreiben. Com um•schreiben (prefix separable), que significa "reescriure", i es pronuncia ['ʊmʃʀaɪbən], i el seu sustantiu relacionat, die Umschreibung també rep accent en la primera sílaba. Per una atra part, umschreiben (prefix inseparable) es pronuncia [ʊm'ʃʀaɪbən]. Esta paraula significa "circumscriure", i el seu sustantiu relacionat, die Umschreibung ("circumscripció", "circunlocución") també rep accent en la segona sílaba. Un atre eixemple és la paraula umfahren. En accent en la raïl ([ʊmˈfaːʀən]) significa "circunvalar (un obstàcul en el carrer)", i en accent en el prefix ([ˈʊmfaːʀən]) significa "colisionar en (un objecte en el carrer)".

Canvis fonètics històrics

La parella de vocals del alt alemà migeval [ei]/[iː] i [ou]/[oː] s'han fusionat en [ai] i [au], respectivament, en l'alemà estàndart modern, encara que molts dialectes conserven eixa distinció. Per eixemple, mentres heiß 'calent' (mig alt alemà heiz) i Eis 'gèl' (mig alt alemà îs) riman en l'idioma estàndar, no aixina en els dialectes austro-bavars (hoaß/äis), ni en els dialectes alemànics (heiß/iis), ni en el yidis (heys/ayz), també descendents del mig alt alemà.

Fusions fonémicas

Una fusió trobada en molts accents de l'alemà és la de /ɛː/ (escrita ä(h)) en /iː/ (escrita i, ee, o eh). Alguns parlants fusionen els dos en tots els llocs, alguns els distinguixen en tots els llocs, uns atres conserven /ɛː/, distinguixen només en les formes del subjuntiu II dels verps forts (per eixemple ells distinguixen ich gäbe 'donaria' (subjuntiu II de "geben") vs. ich gebe 'done' (present de l'indicatiu de "geben"), pero no Bären 'orsos' vs. Beeren 'bayas').

Una atra fusió comuna és la de /ɡ/ en el final d'una sílaba /ç/ (despuix d'una vocal anterior) o, menys comuna, /x/ (despuix d'una vocal posterior o /a/). En el cas de la terminació -ig, esta pronunciació és prescrita per l'estàndart Siebs, per eixemple wichtig [ˈvɪçtɪç]. La fusió no apareix ni en alemà austro-bávaro ni en alemànic ni en els dialectes corresponents del alemà estàndar.

Mostra

El text de la mostra és una llectura de El vent del Nort i el Sol. La transcripció fonològica tracta a cada instància de /ɐ/ i /ɐ̯/ com /ər/ i /r/, respectivament. La transcripció fonètica és una transcripció prou estricta de l'accent septentrional formal. El parlant transcrito en la transcripció narrativa té 62 anys, i està llegint en un estil coloquial. No estan transcritas les aspiracions, les oclusives glotals i el ensordecimientos de les consonant dèbils despuix de consonant sordes.

Transcripció fonémica

/aɪ̯nst ˈʃtrɪtən zɪç ˈnɔrtvɪnt ʊnt ˈzɔnə | veuːr fɔn iːm ˈbaɪ̯dən voːl deːr ˈʃtɛrkərə vɛːrə | als aɪ̯n ˈvandərər | deːr ɪn aɪ̯n ˈvarm ˈmantəl gəˌhʏlt var | dɛs ˈveuːgəs donaˈheːrkaːm || ziː vʊrdən ˈaɪ̯nɪç | dones ˈdeːrˌjeːnɪgə fyːr deːn ˈʃtɛrkərən ˌɡɛltən zɔltə | deːr deːn ˈvandərər ˈt͡svɪŋən vʏrdə | zaɪ̯n ˈmantəl ˈapt͡la seuaːˌneːmən || deːr ˈnɔrtvɪnt bliːs mɪt ˈa elər ˈmaxt | aːbər jeː ˈemːr iːr ˈbliːs | dɛstoː ˈfɛstər ˈhʏltə zɪç deːr ˈvandərər ɪn zaɪ̯nən ˈmantəl aɪ̯n || ˈɛntlɪç gaːp deːr ˈnɔrtvɪnt deːn ˈkamp͡f ˈaʊ̯f || nuːn ɛrˈvɛrmtə vaig donarː ˈzɔnə vaig donarː ˈlʊft mɪt iːrən ˈfrɔʏ̯ntlɪçən ˈʃtraːlən | ʊnt ˈʃoːnax ˈveuːnɪgən ˈgənˌblɪkən t͡baixːk deːr ˈvandərər zaɪ̯nən ˈmantəl aʊ̯s || dona mʊstə deːr ˈnɔrtvɪnt ˈt͡la seuaːgeːbən | dones diguesː ˈzɔnə fɔn iːm baɪ̯dən deːr ˈʃtɛrkərə var/

Transcripció fonètica

[aɪ̯ns ˈʃtʁɪtn̩ zɪç ˈnɔɐ̯tvɪnt ʊn ˈzɔnə | veuːɐ̯ fən iːm ˈbaɪ̯dn̩ voːl dɐ ˈʃtɛɐ̯kəʁə veuːʁə | als aɪ̯n ˈvandəʁɐ | dɛɐ̯ ɪn aɪ̯n ˈvaɐ̯m ˈmantl̩ gəˌhʏlt vaɐ̯ | dəs ˈveuːgəs donaˈheːɐ̯kaːm || zɪ vʊɐ̯dn̩ ˈaɪ̯nɪç | dones ˈdeːɐ̯ˌjeːnɪgə fʏɐ̯ dən ˈʃtɛɐ̯kəʁən ˌɡɛltn̩ zɔltə | dɛɐ̯ dən ˈvandəʁɐ ˈt͡svɪŋː vʏɐ̯də | zaɪ̯m ˈmantl̩ ˈapt͡la seuaːˌneːmː || dɛɐ̯ ˈnɔɐ̯tvɪm ˈbliːs mɪt ˈa elɐ ˈmaχt | abɐ jeː ˈemːɐ̯ ɛɐ̯ ˈbliːs | dɛstoː ˈfɛstɐ ˈhʏltə zɪç dɐ ˈvandəʁɐ ɪn zaɪ̯m ˈmantl̩ aɪ̯n || ˈɛntlɪç gaːp dɐ ˈnɔɐ̯tvɪn dəŋ ˈkamp͡f ˈaʊ̯f || nuːn ɛɐ̯ˈvɛɐ̯mtə dɪ ˈzɔnə dɪ ˈlʊfp mɪt iːɐ̯n ˈfʁɔʏ̯ntlɪçn̩ ˈʃtʁaːln | ʊn ˈʃoːnaχ ˈveuːnɪgŋ̍ ˈgŋ̍ˌblɪkŋ̍ t͡baixːk dɐ ˈvandəʁɐ zaɪ̯m ˈmantl̩ aʊ̯s || dona mʊstə dɐ ˈnɔɐ̯tvɪn ˈt͡la seuaːgeːbm̩ | dones dɪ ˈzɔnə fən iːm baɪ̯dn̩ dɐ ˈʃtɛɐ̯kəʁə vaɐ̯]

Versió ortogràfica

Einst stritten sich Nordwind und Sonne, wer von ihnen beiden wohl der Stärkere wäre, als ein Wanderer, der in einen warmen Mantel gehüllt war, dones Weges daherkam. Sie wurden einig, dass derjenige für donen Stärkeren gelten sollte, der donen Wanderer zwingen würde, seinen Mantel abzunehmen. Der Nordwind blies mit aller Macht, aber je mehr er blies, desto fester hüllte sich der Wanderer in seinen Mantel ein. Endlich gab der Nordwind donen Kampf auf. Nun erwärmte die Sonne die Luft mit ihren freundlichen Strahlen, und schon nach wenigen Augenblicken zog der Wanderer seinen Mantel aus. Dona musste der Nordwind zugeben, dass die Sonne von ihnen beiden der Stärkere war.

Traducció

Fa molt temps, discutien el Vent del Nort i el Sol per saber quin dels dos era el més fort. En passar pel camí un viandant molt abrigat, varen decidir que el primer que li fera llevar-se l'abric seria el més fort. El Vent del Nort va bufar en totes les seues forces, pero quant més bufava, més es tapava el caminante. Despuix de vore que els seus esforços no donaven resultat, el Vent del Nort es va rendir. Acte seguit, el Sol va escomençar a calfar l'aire en els seus agradables rajos, i en uns breus instants, el senderiste va escomençar a descordar-se l'abric. En eixe moment, al Vent del Nort no li va quedar més remei que admetre que, dels dos, el Sol era el més fort.

Vore també

• Ortografia de l'alemà

Enllaços externs

• nordicnames. de/Aussprache. html Escolta la pronunciació de noms alemans (en anglés)