Alemà estàndar

Erro al crear miniatura:

Varietats estàndars de l'alemà

El alemà estàndar (en alemán: Standarddeutsch, pronunciació: Plantilla:Àudio-AFI, coloquial i comunament Hochdeutsch, pronunciació: Plantilla:Àudio-AFI, en Suïssa, Schriftdeutsch, pronunciació: Plantilla:Àudio-AFI) és la varietat estàndar de l'alemà usat en la llengua escrita, en contexts formals i per a la comunicació entre diferents àrees dialectals. És també la varietat més comuna de l'idioma alemà en l'actualitat. ya que l'alemà és una llengua pluricéntrica, existixen diferents varietats d'alemà estàndar.

Descripció

L'alemà estàndar no es va originar com un dialecte tradicional d'una regió específica, sino com una llengua escrita, desenrollada en un procés de varis centenars d'anys, durant el qual els autors varen tractar d'escriure d'una manera que poguera ser entesa en grans àrees. Fins a aproximadament 1800, l'alemà estàndar va ser casi exclusivament una llengua escrita. En esta época la gent del nort d'Alemània, que parlava dialectes del baix sajón (Nedersaksisch) molt diferents del Hochdeutsch, deprenien este casi com una llengua estrangera. Més tart la pronunciació del nort va ser considerada estàndar i es va estendre cap al sur.

Sobre la pronunciació, no hi ha un cos d'estàndart oficial, pero hi ha una pronunciació de facto ("Bühnendeutsch"), més comunament usada en el parla formal i en materials d'ensenyança; és similar a l'alemà formal parlat en Hannover i les seues afores. El apego a este estàndart per part de particulars i companyies, incloent els mijos impresos i audiovisuals, és voluntari, pero comú i molt estés.

Terminologia

En els estudis sobre l'idioma alemà, només les varietats regionals i tradicionals de l'alemà són considerades dialectes, no les diferents varietats d'alemà estàndar. Estes últimes són considerades Umgangssprachen i en Alemània han vingut a reemplaçar als dialectes locals des del XIX. Les varietats d'alemà estàndar constituïxen una mescla d'antics elements dialectals en l'alemà estàndar.

En alemà, l'alemà estàndar és cridat Hochdeutsch, paraula que significa "alt alemà" en un sentit cultural i educatiu. No obstant, el terme pot confondre's en el sentit geogràfic que es referix a l'idioma parlat en les regions altes al sur d'Alemània, a diferència del baix alemà parlat al nort del país. Per a evitar la confusió, alguns ho criden Standarddeutsch o alemà estàndar. Per una atra part, a l'idioma alemà parlat en les zones montanyoses del sur se li crida també Oberdeutsch mentres que es reserva Hochdeutsch per a la llengua estàndar.

Pluricentricidad

L'alemà estàndar diferix regionalmente. Les distincions més acceptades són les que es donen entre les diferents varietats nacionals: alemà estàndart austríac, alemà estàndar d'Alemània i l'alemà estàndar de Suïssa. Ademés, hi ha llingüistes que opinen que existixen varietats d'alemà estàndar dins de la mateixa Alemània. Durant la coexistència de la República Democràtica Alemana i la República Federal d'Alemània es varen fer estudis ocasionals sobre si hi havia diferències entre les varietats llingüístiques estàndars d'abdós repúbliques.

Les diferents varietats d'alemà estàndar (alemana, austríaca i suïssa) diferixen només en algunes poques característiques, especialment en vocabulari i pronunciació; en algunes matèries també diferixen en gramàtica i ortografia. En la llengua escrita resulta difícil o inclús impossible discernir qué varietat de la llengua estàndar s'ha utilisat, pero en la llengua parlada és fàcil reconéixer per molts parlants quin de les varietats s'ha usat.

Encara que l'alemà estàndar es veu influït en certa mida pels dialectes locals, estos són molt distints. Totes les varietats de l'alemà estàndar es basen en una tradició comuna de llengua escrita, mentres que els dialectes locals tenen les seues pròpies raïls històriques, molt anteriors a l'unificació de la llengua escrita.

Vore també

• Llengua estàndar