Anar al contingut

Filatèlia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
El filatelista, obra de François Barraud (1929).

La filatèlia[1] és l'afició a coleccionar i classificar sagells, sobres, sancers postals i demés documents, també estudia l'història postal. En els sagells queda representada part de l'història nacional o regional dels països per mig de figures de personages ilustres, monuments, pintures, flora, fauna, història postal, etc., assunts d'interés per als coleccionistes (filatelistas) i les persones involucrades en esta matèria.[2]


Etimologia

El vocablo filatelia es deu al coleccioniste francés Georges Herpin, qui ho va propondre en un artícul escrit per al periòdic Li collectionneur de Timbres Poste, de París, que va eixir publicat el 15 de novembre de 1864. La paraula la va formar de dos vocablos grecs: philos, que significa amant, amor, afició, i atelia, derivat a la seua volta de ateles, que significa pagat prèviament o pagat de bestreta.


Història

Prefilatelia

Els historiadors concorden que en Egipte, en el VI, ya existia un servici de transport de correspondència oficial. Els manuscrits egipcíacs, escrits sobre papir, es transportaven principalment per mig d'embarcacions especials que navegaven el riu Nilo.

China, en el III, va anar el primer país que va contar en un servici postal organisat i va anar també el primer en amprar el paper en la seua correspondència.

En l'Amèrica precolombina també va haver un sistema de relleus per a dur mensages i informes al tlatoani (senyor gobernant) dels mexicas des dels confines del seu territori, per mig de corredors cridats painani. El chasqui complia la mateixa funció per a l'Inca dels quechuas.

Els perses, durant el regnat de Ciro el Gran (555 a. C.), varen establir un servici de postes. Tots estos servicis eren sol per al trasllat de correspondència oficial; el públic en general no tenia accés ad ells.

En els últims anys del XVII pràcticament tots els països disponien de correus oficials i també de correus particulars organisats per comerciants per al trasllat de la seua correspondència.

En 1625, durant l'época del cardenal Richelieu, França va ser el primer Estat que va prendre al seu càrrec directament l'organisació i l'explotació dels servicis de correus.


Els primers sagells postals

Sir Rowland Hill va ser el creador del sistema postal de prepagament. Abans del seu sistema, el servici postal es pagava en destí, lo que aparellava innumerables inconvenients, tals com que el destinatari es negara a pagar el servici o no disponguera dels fondos per a fer-ho i els fraus, que anaven des de quedar-se en els diners del servici fins a l'utilisació del sistema per a simplement avisar que una persona estava ben o que devia fer alguna cosa quan rebera l'avís, sense tindre que pagar per això.

El 14 de setembre de 1839 el Ministeri del Tesor de Gran Bretanya va convocar un concurs per a presentar propostes per a un sagell postal adhesiu. Es varen presentar 2.700 proyectes i finalment es va seleccionar el de Rowland Hill. Els sagells es varen emetre el 6 de maig de 1840 i el Penny Black va ser el primer sagell postal adhesiu que va circular en el món. Es varen emetre 68.158.080 eixemplars.

Despuix de el "Black Penny", el cantón suís de Zuric va ser el segon emissor d'estampilles: el 21 de març de 1843 va emetre els célebres 4 i 6 rappen. Despuix va seguir Brasil, que l'1 de juliol de 1843 va emetre una série de sagells cridats ulls de bou, per la seua semblança en els marcs metàlics de les finestretes dels barcos, en valors de 30, 60 i 90 reis. Espanya ho va fer l'1 de giner de 1850.

Tots els països varen ser successivament implantant la modalitat. En 1843 varen començar a usar-se en Suïssa, i la primera nació americana que els va amprar va ser Brasil en el mateix any. Li varen seguir els Estats Units d'Amèrica en 1847, Chile en 1853, Mèxic i Uruguay en 1856, Perú un any més tart, Argentina en 1858, Colòmbia i Veneçola en 1859, Nicaragua i Costa Rica en 1862, la República Dominicana, Hondures i Equador en 1865, Bolívia en 1866, El Salvador en 1867, Paraguay en 1870, i un any despuix Guatemala, Panamà en 1903 i Cuba, ya com a nació independent, en 1905.

Els primers sagells, que ya venien en plecs, es tallaven en tijeras, per lo que tenien les vores rectes. Més avant (1854) es va afegir una série de llínees en perforació que permetien separar-los limpiamente, sense ferramentes auxiliars i va aparéixer el dentado.

El primer anunci de prensa dedicat a la filatelia va aparéixer en 1841 en el Claves londinenc i és d'una jove coleccionista "desijosa de empapelar el seu tocador en sell vos usats". Pronte es va estendre el coleccionisme i varen aparéixer els primers catàlecs o llistes de sagells, en valor convingut, en 1860 (Berger-Levrault) en Estrasburc i Poliquet en París). El primer àlbum en buits o caselles per a colocar els sagells ho publica Lallier en París, en 1862, i la primera revista filatèlica és The Monthly Intelligencer de Liverpool (Anglaterra). Va continuar estenent-se l'afició: en totes les nacions es varen formar núcleus de filatelistas, dels que molts es varen distinguir pels seus estudis, les seues soberbes coleccions o per les empreses comercials que varen fundar relacionades en el sagell. També varen sorgir en les ciutats importants associacions dedicades a l'intercanvi filatèlic, i varen començar les vendes públiques i subastes, en les quals es varen aplegar a alcançar alts preus.


Fabricació, característiques dels sagells postals i el seu interés filatèlic

En la fabricació dels sagells s'utilisen tots els procediments gràfics (tipografia, litografia, gravat de talla dolça, huecograbado i fotografia); pero el més bell, sense dubte, és el gravat a buril sobre plancha metàlica en l'impressió per mig de la prensa nomenada tórculo, denominat calcografia. Este procediment és, ademés, el més difícil de falsificar. Primer es fa el gravat en buril, despuix es mulla el paper que despuix passa a una prensa, a on -encara humit- s'imprimix full per full en màquines calcográficas o en tórculo automàtic. Els fulls passen despuix als revisadores que examinen els plecs i separen aquells que es troben defectuosos. Una volta seca l'impressió, van els fulls a la màquina numeradora -si es numeren-, despuix a la engomadora, i quan estan seques, a la que fa el trepat o perforat, que és l'última operació. Este sistema, d'impressions molt belles, és llent; per això, per a les emissions de grans números s'ampren el huecograbado rotatiu i la fotolitografía, procediments molt ràpits, en els que es fa el dibuix en paper i l'image és transportada al metal per procediments fotomecánicos.

En el paper s'ha de tindre en conte, aparte del color i la gruixa, la filigrana o marca especial d'aigua que pot distinguir-se al trasluz o per mig del filigranoscopio, que consistix en una menuda font de fondo pla i negre, en la qual es deposita el sagell cara avall; s'humix en una gota de bencina i en seguida es fa visible el signe o lletres de la filigrana. Segons siga esta, el sagell pot pertànyer a una o una atra emissió. Les filigranes són molt variades i algunes molt curioses.

El perforat o trepat constituïx un atre element distintiu, ya que existixen diferents tipos de dentado (de pentine, de llínea), i es classifiquen segons el número de dents del sagell per cada 2 cm. Els antics no estaven perforats, encara que lo mateixa succeïx en algunes emissions modernes.

Centenari de la Declaració d'Independència de Mèxic.

La forma dels sagells és molt variada; els hi ha quadrats, rectangulars, triangulars, hexagonals, romboidals, etc., i dins d'estes formes les dimensions són variadísimas, des del jagantesc sagell nortamericà per a franqueig de periòdics de 1866, de 99 per 55 milímetres, fins al diminut de la colónia britànica de Victoria. Sobre els colors, existix una gama molt extensa. Una forma de coleccionar és reunir varietats de color. S'han aplegat a distinguir fins a 400 tonalitats diferents.

Es diu valor facial el que du expressat el sagell de la moneda del país a que pertany, i que oscila des de valors insignificants (com el sagell espanyol d'un quarto de cèntim de pesseta) fins a valors elevadíssims (com el de Kènia de 100 lliures esterlines). La tirada de cada emissió oscila també grandemente: les hi ha hagut d'unes dotzenes d'eixemplars i unes atres de molts millons.

És maravellós el malbarat d'inventiva, talent i art dels artistes dissenyadors de les vinyetes; es troben detalls curiosos en les orles o inscripcions, composicions harmòniques i equilibrades, vanaglòria de concepció, colorits encertats. Molts constituïxen verdaderes obres d'art pel tema, l'impressió delicada, l'harmonia de color i els bells dibuixos.

Existixen el sagell tipo i les varietats. El primer és el proyectat, en característiques, preu, etc., ben determinats; pero supongam que una volta començada l'emissió s'inutilisa la màquina trepadora i cal utilisar una atra, el resultat serà tindre sagells en dentado diferent, que constituiran una varietat. Com es comprendrà, les varietats de cada tipo poden ser moltes o poques. Una atra modificació que altera els sagells d'una emissió en tot o en part són la sobrecarrega i l'habilitació, que consistixen en aquelles sobreimpresión que s'imprimixen en posteritat a l'impressió general. Poden servir per a alterar el seu valor facial -sobrecàrrega-, modificar l'ús per al qual estava destinat -habilitació-, o per a indicar un canvi de règim en la nació a que pertany, com per eixemple, els que duyen l'habilitació HPN o "Habilitats per la nació" en Espanya, despuix del regnat d'Isabel II.

Els sagells en errors o defectes alcancen per lo general gran valor pel seu escàs número. Poden donar-se errors de color, si apareixen en color equivocat. Atres voltes apareix una part del sagell imprimida en sentit invers, com el famós sagell aéreu nortamericà en l'avió invertit. Es diu tête-bêche a la parella de sagells en que un està invertit totalment. Si la placa es deteriora per accidents imprevists, ixen alguns sagells defectuosos, i en ser reparades les planches i continuar la tirada apareixen els cridats retocats. Atres errors són els de orige, per equivocació de l'artiste, com el sagell en que apareix Colón usant un anteojo que es va inventar 200 anys despuix de la seua mort.

Les rarea i curiositats del món dels sagells són infinites; nos llimitarem a referir algunes. El sagell d'un centau de la Guayana britànica ("Magenta d'1 centau"), de 1856, deu el seu alt valor a un descuit de l'administració britànica, que va oblidar enviar els plecs de sagells a dita colónia. Llavors, el governador es va vore obligat a fer una tirada modesta, en la que va estampar la seua firma en els sagells per a evitar falsificacions. En Rússia es va retirar una emissió que duya la efigie del sar, per considerar poc respectuós que la figura imperial fora hollada pel matasellos. Una atra estampilla molt buscada és la brasilera que commemora la visita del rei Carlos I de Portugal.

Sobre els temes, són infinits. Hi ha sagells cartogràfics, en mapes, com alguns d'Irlanda (Eire) i l'emissió de Turquia de 1922. Uns atres mostren montanyes, com els sagells equatorians, en que apareix el Chimborazo. Els rius són molt reproduïts, com en els sagells canadencs de 1928 com el Sant Lorenzo. El llac Amatitlán apareix en varis sagells de Guatemala. Entre les cascades citarem l'emissió argentina de l'Iguazú. Els animals són temes recurrents: la girafa de Nyassa, el camello en els de Touva, i l'orangutà en els de Borneo, són bones mostres.

Les tirades dels valors alts són llimitades, oscilen entre 10 000 i els 30 000 eixemplars. Hi ha països molt aficionats a les emissions, com Turquia. Els valors filatèlics poden ser enormes. El sagell citat de la Guayana Anglesa s'ha venut en subasta per un valor de 9,5 millons de dólars.

En la filatelia s'agrupen els sagells segons la classe de servici a que es destinen. Aixina tenim els de correu aéreu, correu ordinari, la correspondència urgent, els benèfics (per a proporcionar donatius per a obres humanitàries), els de guerra (patriòtics i d'ocupacions militars), els de taxa (per a suplir el franqueig insuficient), de telégrafs, correspondència oficial, etc.

Per últim hi ha atres sagells menys coleccionats: per a impresos, certificats, paquets postals i encomanes, teléfons, franquícies d'organismes oficials i timbres o sagells fiscals o d'imposts.

Conforme ha anat aumentant l'importància de la filatelia, han anat aparegut més sagells falsos, imitacions ingenioses per les que s'han pagat grans sumes.

Ademés del sagell solt, s'usa també la parella, que pot ser vertical o horisontal. Si són tres es diu tira o banda. Un conjunt de quatre o més sagells, en dos a lo menys en una banda, es diu bloc; els més corrents són de quatre i de nou. Destinades als aficionats s'emeten hui les hojitas, que consten de varis sagells distints en el centre d'un full de paper, en inscripcions alusivas en el marge. Fins als primers anys del nostre sigle es preferien els sagells matats, o siga, hollados pel matasellos; hui abunden els coleccionistes que preferixen sagells nous, alegant que l'aspecte de l'estampilla és més atractiu. No obstant, hi ha casos en que el matasello aumenta el valor del sagell perque és més difícil trobar-ho circulat que en nou.


Vore també

Referències

Enllaços externs