Anar al contingut

Estandart del corp

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Artícul bo

Representació moderna d'un estandart del cuervo.
Detall del tapís de Bayeux a on apareix l'estandart del cuervo.

El estandart del cuervo (en nòrdic antic, Hrafnsmerki; en anglosaxó, Hravenlandeye) va ser una bandera possiblement de naturalea totémica, utilisada per varis caps tribals vikingos i uns atres regentes escandinaus entre els sigles ix i xi. La bandera és descrita en la lliteratura nòrdica de forma aproximadament triangular, en la vora externa redonejada, d'a on pengen una série de lengüetas o borles. Posseïx certa semblança en les penells finament tallades utilisades en les proes dels drakkar.[1]

Es conjectura que l'estandart del cuervo era un símbol del deu de la guerra Odín, qui a voltes era descrit en companyia de dos corps cridats Hugin i Munin i la seua intenció en portar-l'en batalla va poder haver segut provocar el temor dels enemics invocant el poder del deu.[2]

Simbolisme del cuervo en la cultura escandinava

Caixco de l'era de Vendel en un protector de nas en forma de cuervo, en el Museu Històric d'Estocolm.

El cuervo és una figura icònica comuna en la mitologia nòrdica. El deu major Odín tenia dos corps cridats Hugin i Munin («Pensament» i «Memòria», respectivament) que volaven al voltant del món duent-li notícies de tot lo que succeïa. Per això, un dels molts kenningar referents als noms de Odín era «deu cuervo» (Hrafnaguð). Les estrofes que els mencionen en el Grímnismál (Edda poètica) són citades textualment en el Gylfaginning (Edda prosaica):

Huginn ok Muninn
 fljúga hverjan dag
Jörmungrund yfir;
óumk ek of Hugin,
at hann aftr né komi-t,
þo sjámk meir of Munin.

Hugin i Munin
volen tots els dies
al voltant del món
tem per Hugin
que no retorne,
encara més tem per Munin.

Edda poètica - Grímnismál, estrofes 19 i 20.[3][4]


Odín estava també estretament relacionat en els corps perque en els mits nòrdics rebia als guerrers caiguts en el Valhalla i, a la seua volta, els corps estaven relacionats en la mort i la guerra per la seua predilecció per la carronya. Per tant, és provable que anaren considerats com a manifestacions de les valquiries, els qui triaven als guerrers morts en batalla per a dur-los junt a Odín.[5] La relació entre els corps i les valquirias es devia al fet de que tant les deeses com les valquirias solien canviar de forma i prendre l'apariència de pardals. Eixemples d'això són Þrymskviða, en que Freyja presta a Loki el seu disfràs de pardal,[6] i el relat de la valquiria Kára en Hrómundar saga Gripssonar.[7]

La figura del cuervo apareix en la majoria dels poemes escáldicos descrivint la guerra. Fer la guerra era «alimentar i satisfer» els corps (hrafna esðja, hrafna gleðja).[8] Un eixemple d'açò es troba en Norna-Gests þáttr, a on Regin recita el següent poema despuix de que Sigurd matara als fills d'Hunding:

Imàgens de corps en un escut suec de l'era de Vendel, en el Museu Històric d'Estocolm.

En els kenningars utilisats en la poesia nòrdica, es descriu al cuervo com un pardal de sanc, cadàvers i batalles; és la gavina de l'ona en la pila de cadàvers, que els seus chillidos s'estrelen com a graniç i ansia la carn en el matí quan aplega a la mar de cossos (Hlakkar hagli stokkin már valkastar báru, krefr morginbráðar er kemr at hræs sævaig vore).[9]


En negres bandadas, els corps planegen sobre els cadàvers i l'escaldo pregunta a on es dirigixen (Hvert stefni þér hrafnar hart emð flokk hinn svarta).[10] El cuervo va en busca de la sanc dels caiguts en batalla (Ód hrafn í valblóði).[11] Vola des del camp de batalla en sanc en el pico, carn humana en les garres i la pudor dels cadàvers en la seua boca (Emð dreyrgu nefi, hold loðanar í klóum en hræs þefr ór munni).[12] Els corps varen tindre cada volta més connotacions infernals i, en una obra cristiana tan primerenca com Sólarljóð, es menciona que els corps d'Hel (heljar hrafnar) arranquen els ulls dels insolents.[13] Dos maldiccions en la Edda poètica diuen «que els corps arranquen el teu cor partit en dos» (Þit skyli hjarta rafnar slíta),[14] i «els corps t'arranquen els ulls en l'alta horca» (Hrafnar skulu þér á hám rugló slíta sjónir ór).[15] Són vists llavors com a instruments de la justícia divina quan esta era severa i desagradable.

A pesar de les violentes i infernals imàgens en les que li'ls associava, els primers escandinaus veen als corps com a figures positives; la batalla i la justícia severa no eren vistes de forma desfavorable en la cultura nòrdica.[16][17] Molts noms en nòrdic antic fan referència al cuervo, tals com Hrafn,[18] Hrafnkel[19] i Hrafnhild.[20]

Us pels fills de Ragnar Lodbrok

L'estandart del cuervo va ser usat per cert número de caudillos vikingos mencionats en les sagues, com els fills del rei de Dinamarca i Suècia, Ragnar Lodbrok. La primera menció d'una força vikinga portant l'estandart del cuervo està en la Crònica anglosaxona per a l'any 878.

I en el hivern d'este mateix any Ivar i Halfdan varen desembarcar en Wessex, en Devonshire, en 23 barcos, i allí li varen matar a ell i a 840 hòmens del seu eixèrcit. També es va prendre la bandera de guerra (guðfani), que ells cridaven «Cuervo».
Crònica anglosaxona[21]

Els Anals de San Neot confirmen la presència de l'estandart del cuervo en el Gran eixèrcit danés i dona a entendre les influències del seidr en la seua creació en la seua naturalea totémica i oracular.

Es diu que tres germanes de Hingwar i Habba (Ivar i Ubbe), i.i., les filles de Ragnar Lodbrok, havien teixit l'estandart i ho varen tindre llest en només un mig dia. Més encara, es diu que si anaven a guanyar una batalla en a on seguien a eixe símbol, es vea en el seu centre un cuervo agitant alegrement les ales. Pero si anaven a ser derrotats, el cuervo permaneixia immòvil. I açò sempre es comprovava com a cert.
Anals de Sant Neot[22]

Este relat és repetit de forma textual en l'obra Vida del rei Alfredo, del bisbe Asser:

Les filles de Loðbrók han teixit eixe estandart i ho han terminat durant un només mig dia. També es diu que en qualsevol batalla a on es portara eixe símbol davant ells, si anaven a obtindre la victòria, un voria en el mig un cuervo viu volant; pero si anaven a ser derrotats, penjava immòvil.[23]

Geffrei Gaimar en la seua obra Estorie dones Engles, escrita al voltant de 1140, menciona el Hrafnsmerki que era portat per l'eixèrcit de Ubbe en la batalla de Cynwit (878): «el Cuervo era l'estandart de Ubbe. Ell era el germà de Iware; va ser enterrat pels danesos en un gran túmulo en Devonshire, cridat Ubbelawe».[22]

Vore també

Referències

  1. ↑ Priest-Dorman, Carolyn (setembre de 2000). Society for Creative Anachronism (ed.): «Personal Display for Viking Age Personae: A Primer for Use in the SCA».
  2. ↑ Bodvarsdottir, Hrafnhildur. The Function of the Beasts of Battle in Old English Poetry. Tesis de PhD, 1976, Universitat de Nova York en Stony Brook. Ann Arbor: Universitat Microfilms Internacional. 1989.
  3. ↑ Sturluson, Snorri. trad. H. A. Bellows (1936) (ed.): «Grímnismál». Edda poètica.
  4. ↑ Jónsson, Guđni. Versió en nòrdic antic (ed.): «Grímnismál». Edda poètica. Archivat des de l'original, el 9 de maig de 2007. Consultat el 12 de giner de 2008.
  5. ↑ The Viking Answer Lady. «Valkyries, Wish-Maidens, and Swan-Maids».
  6. ↑ Sturluson, Snorri. trad. H. A. Bellows (1936) (ed.): «Þrymskviða». Edda poètica. Archivat des de l'original, el 3 de març de 2008. Consultat el 24 de febrer de 2008.
  7. ↑ Skálmarnes, Rolf. trad. Gavin Chappell (ed.): «Hrómundar saga Gripssonar, capítul 7». Archivat des de l'original, el 3 de març de 2008. Consultat el 24 de febrer de 2008.
  8. ↑ Hjelmquist, Theodor (1891). «Naturskildringarna i donen norröna diktningen, p. 142».
  9. ↑ Hjelmquist, Theodor (1891). «Naturskildringarna i donen norröna diktningen, p. 143».
  10. ↑ Anònim. «Bjarnar Saga Hitdælakappa».
  11. ↑ [enllaç trencat]
  12. ↑ Hornklofi, Þorbjörn. trad. Lee M. Hollander (ed.): «Haraldskvæði, estrofes 2 i 3».
  13. ↑ Sturluson, Snorri. trad. Benjamin Thorpe (1866) (ed.): «Sólarljóð, estrofa 67». Edda poètica. Archivat des de l'original, el 3 de març de 2008. Consultat el 24 de febrer de 2008.
  14. ↑ Sturluson, Snorri. trad. Benjamin Thorpe (ed.): «Guðrúnarkviða II, estrofa 9». Edda poètica. Archivat des de l'original, el 3 de març de 2008. Consultat el 24 de febrer de 2008.
  15. ↑ Sturluson, Snorri. trad. Eysteinn Björnsson (ed.): «Fjölsvinnsmál, estrofa 45». Edda poètica. Archivat des de l'original, el 4 de juny de 2001. Consultat el 24 de febrer de 2008.
  16. ↑ Poole, R. G. (1991). University of Toronto Press (ed.). Viking Poems on War and Peace: A Study in Skaldic Narrative. ISBN 0802058671.
  17. ↑ Woolf, Rosemary(1976).«The Ideal of Men Dying with their Lord in the Germania and in The Battle of Maldon».Anglo-Saxon England.5: 63-81.
  18. ↑ Anònim. «Gunnlaugs saga».
  19. ↑ Anònim. «Hrafnkels saga». Archivat des de l'original, el 29 de juny de 2012.
  20. ↑ Anònim. trad. Gavin Chappel (ed.): «Ketils saga hœngs, capítul 3». Archivat des de l'original, el 3 de març de 2008. Consultat el 24 de febrer de 2008.
  21. ↑ Anònim. trad. James Ingram (1996) (ed.): «Crònica anglosaxona».
  22. ↑ 22,0 22,1 Lukman, N.(1958).«The Raven Bàner and the Changing Ravens: A Viking Miracle from Carolingian Court Poetry to Saga and Arthurian Romançada».Classica et Medievalia.19: 133-151.
  23. ↑ Grimm, Jakob (2004). «Capítul 35», trad. James Steven Stallybras (ed.). Teutonic Mythology. ISBN 0486436152.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Estandart_del_corp&oldid=1585175»