Espiga (estrela)

Espiga o Spica (Alfa Virginis / α Vir / 67 Vir)[1] és l'estrela més lluenta de la constelació de Virgo i la quinzena més lluenta del cel nocturn. De magnitut aparent +1.04, es troba a 260 anys llum del sistema solar.[2] Es pensa que Hiparco de Nicea va descobrir la precesió dels equinoccis a partir de les senyes obtingudes de Mechó.

Espiga A/B
Localisació de Mechó en el cel.
Constelació Virgo
Ascensió recta α 13 h 25 min 11.58 s
Declinació δ –11°9′40.8″
Distància 260 ± 20 anys llum
Magnitut visual +1.04 (conjunta)
Magnitut absoluta –3.55 (conjunta)
Lluminositat 13 400 / 1700 sols
Temperatura 22 400 / 18 500 K
Massa 11 / 7 sols
Radi 7.4 / 3.64 sols
Tipo espectral B1III-IV / B4V
Velocitat radial +1.0 km/s
Atres noms HD 116658 / HR 5056
HIP 65474 / SAO 157923

És una estrela binària espectroscòpica i variable elipsoidal rotante; un sistema que les seues dos estreles estan tan juntes que tenen forma d'ou en lloc d'esfèrica, i només poden separar-se per la seua espectre. La primària és una jaganta blava i una estrela variable del tipo Beta Cephei.

Spica, junt en Arcturus i Denebola —o Regulus, segons la font— forma el Triàngul de Primavera (que és un asterisme), i, per extensió, també forma part del Gran Diamant junt en l'estrela Cor Caroli.

Nom

Espiga o Spica són noms que provenen del llatí spica virginis, la mechó de gra (habitualment blat) de La Verge. Per als romans esta estrela simbolisava a Ceres, deesa de l'agricultura. Spicum, Spigha, Stachys —del grec stakhus, «mechó de blat»— i Aresta —en llatí «espiga de gra»— eren atres noms romans de l'estrela. Atres denominacions com Sunbala o Sumbela procedixen de la paraula àrap sunbula, sinònim de mechó.[3]

Un nom alternatiu de l'estrela és Azimech, de l'àrap as-simak al-a'zal, «l'indefensa», que aludix a la seua separació respecte de les estreles propenques. Un tercer nom, Alaraph, s'ha utilisat per a designar a esta estrela aixina com a les veïnes Vindemiatrix (ε Virginis) i Zavijava (β Virginis).

En Babilonia, representant la constelació sancera, personificaba la «esposa de Bēl» i, com Sa-Sha-Shirū, «la faixa de la Verge», senyalava el vigèsim asterisme eclíptic del mateix nom. També era Emuku Tin-tir-Ki, un títul comú per a la pròpia Babilonia. En l'antic Egipte era coneguda com «la portadora del llaüt», sent notable la seua importància, puix un atre nom egipcíac que rebia era Repā, «el Senyor». Alguns autors sostenen que un dels temples de Tebes, construït en honor a Menat al voltant de l'any 3200 a. C., està orientat cap a esta estrela.[3]

En l'astronomia chinenca era cridada Kió, «la banya» o «el punche», i en temps antics va ser Keok o Guik, l'estrela especial de la primavera. Junt a Heze (ζ Virginis) forma la constelació chinenca de Jiăo (角). Per als hindús Mechó correspon a la nakshatra o mansió astrológica de Citrā.[4]

Història d'observació

 
Spica és l'estrela més lluenta de la constelació de Virgo (avall a l'esquerra)

Com un dels sistemes estelars binaris massius més propencs al Sol, Spica ha segut objecte de molts estudis observacionals.[5]


Es creu que Spica és l'estrela que va proporcionar a Hiparc les senyes que li varen dur a descobrir la precesió dels equinoccis.[6] Un temple a Menat (una Hathor primitiva) en Tebes estava orientat en referència a Spica quan es va construir en el 3200 a. C., i, en el temps, la precesió va canviar llenta pero notablement l'ubicació de Spica sobre el temple.[7] Nicolás Copérnico va fer moltes observacions de Spica en la seua triquetrum caser per a les seues investigacions sobre la precesió.[8]

Vore també

Referències

  1. ↑ V* alf Vir — Variable Star of beta Cep type (SIMBAD)
  2. ↑ van Leeuwen, F.(2007).«Validation of the new Hipparcos reduction».Astronomy and Astrophysics.474(2): 653–664. Vizier catalog entry
  3. ↑ 3,0 3,1 Allen, Richard Hinckley (1889). «Virgo», Courier Dover Publications (ed.). Star Names — Their Lore and Meaning (en anglés), pp. 563. ISBN 0-486-21079-0. Consultat el 19 de setembre de 2010.
  4. ↑ Spica (The Fixed Stars)
  5. ↑ Riddle, R. L.(December 2001).«Spectroscopy of the temporal variations of α Vir».Bulletin of the American Astronomical Society.33: 1312.
  6. ↑ Evans, James (1998). The History and Practice of Ancient Astronomy, Oxford University Press, p. 259. ISBN 978-0-19-509539-5.
  7. ↑ Allen, Richard Hinckley (2003). Star Names and Their Meanings, Kessinger Publishing, p. 468. ISBN 978-0-7661-4028-8.
  8. ↑ Rufus, W. Carl(April 1943).«Copernicus, Polish Astronomer, 1473–1543».Journal of the Royal Astronomical Society of Canada.37(4): 134.