Anar al contingut

Escola catedralicia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Ensenyança monástica

Una escola catedralicia o escola episcopal és una institució d'orige migeval que es va desenrollar al voltant de les biblioteques de les catedrals europees. Les escoles catedralicias deuen el seu nom a la seua vinculació en una iglésia catedral d'una diòcesis particular de l'Iglésia catòlica, i la seua vocació era la formació superior dels candidats de la diòcesis a l'estat clerical. Eren complementàries de les escoles parroquials o de l'ensenyança en els convents, que eren més bàsiques.

Les escoles monásticas i catedralicias varen oferir un programa que conjugava el saber en l'ètica (littera et mores), a través de l'estudi de la gramàtica i la retòrica (cultus virtutum). Estes institucions varen formar a la majoria dels alfabetizados (litterati) durant els sigles migevals, especialment als clercs i monges, hòmens versàtils que varen servir en igual destrea en l'Iglésia que en les corts reals i senyorials. Per tant, les escoles eclesiàstiques varen simbolisar l'estreta aliança entre poder i saber que es va consolidar durant la Baixa Edat Mija. [1]

El seu orige està en les escoles municipals romanes que despuix de la caiguda del Imperi d'Occident i la subsegüent desaparició de les institucions romanes, varen terminar per adherir-se a l'Iglésia, única organisació que va sobreviure en l'institució educativa. Durant el renaixença carolingio es varen assentar les bases per a la seua reorganisació, adoptant estructures similars a la de l'Escola Palatina d'Aquisgrà, fundada pel propi Carlomagno i dirigida pel seu conseller Alcuino de York. Estes primeres escoles varen ser el caldo de cultiu del que eixirà la Reforma gregoriana, i, en ella, la plenitut de les escoles catedralicias. Definitivament varen adoptar el sistema d'ensenyança basat en els estudis de les arts lliberals, segons l'esquema didàctic ideat per Severino Boecio. Estos estudis eren previs a les disciplines eclesiàstiques pròpiament dites: Teologia, Apologètica, Sagrades Escritures i Dret.

Quan escomencen a aplicar-se els principis de la Reforma gregoriana, estes escoles i els seus alumnes van poc a poc separant-se del poder civil per dos mijos: conseguixen de l'Iglésia (de cada bisbat) exencions i mijos suficients; i de les autoritats civils, l'estatut gremial d'estudiants i mestres... açò és l'inici de la major part de les universitats migevals.

Va haver escoles catedralicias de gran importància en tota la Cristiandad, encara que varen destacar especialment les de Chartres, París, Reims i Toulouse, en França; la d'Oxford, en Anglaterra; les de Salamanca en Regne de León i Palència, en Regne de Castella i la de Lleida, en Aragó; la de Leipzig, en el Sacre Imperi Romà-Germànic; les de Pisa i Siena en Itàlia. Estes escoles varen estar en la base del renaixença cultural i filosòfic del sigle XII i varen precedir a la fundació d'universitats en el XIII, quan moltes es convertiran en Estudis Generals i, més alvance, moltes d'elles en universitats. No totes les escoles catedralicias varen aplegar a constituir-se en Studium generale, per lo que varen sobreviure fins al Concilie de Trento, i els seus canonges les varen recompondre per a formar els seminaris majors.

Algunes d'eixes escoles migevals, ya radicalment transformades, han sobrevixcut fins als nostres dies. Unes atres varen ser refundades recentment.

Se centraven en les arts lliberals (Trivium i Quadrivium)

Orige

Erro al crear miniatura:
Ensenyança migeval

Tals escoles varen escomençar a ser establides a partir del VI. El colapse de l'imperi occidental va obligar a l'Iglésia a fer-se càrrec d'esta formació, que estava reservada en principi per als futurs clercs. Abans del VI, no es coneix cap escola destinada a formar hòmens de l'Iglésia. Des del VI, l'Iglésia ya va mostrar preocupació per assegurar l'educació dels clercs en les parròquias i diòcesis.

En tots els territoris de l'Imperi Romà occidental l'educació municipal romana va escomençar poc a poc a declinar; els bisbes varen escomençar a establir escoles associades en les seues catedrals per a proporcionar-li a l'iglésia un clero educat. L'evidència més antiga d'una escola establida d'esta manera és en l'Espanya visigoda en l'II Concilie de Toledo de 527.[2] Estes primeres escoles, en el foc en un aprenentage religiós i teològic, baix la direcció d'un bisbe alfabetizado, han segut identificades en atres parts d'Espanya i en una vintena de ciutats en Gàlia (França) durant els sigles VI i VII.[3] El principal iniciador en la Galia va ser Cesáreo d'Arlés (ca. 470-542) que va reunir un concilie en 529. Cesáreo també va treballar en crear escoles episcopals, és dir, en les escoles que seran dirigides per un bisbe Per a això va seguir el model sant Agustín d'Hipona (354-430) i va reunir en Arlés una chicoteta comunitat de clercs destinats a les órdens majors (diáconos, sacerdots, bisbes), a on ell mateixa eixercia com a mestre. Per a convertir-se en diácono, un devia haver llegit tota la Bíblia a lo manco quatre voltes.

Durant i despuix de la missió de sant Agustín en Anglaterra, les escoles catedralicias es varen establir quan es varen crear les noves diòcesis (King's School, Canterbury (597), Rochester (604) o York (627), per eixemple). Este grup d'escoles forma un grup de les escoles més antigues que seguixen operant de forma continuada. Una funció important de les escoles de la catedral era proporcionar triples per als cors, evolucionant en escoles de cor, algunes de les quals encara funcionen com a tals.

Erro al crear miniatura:
Les sèt arts lliberals.

Esta concepció va evolucionar baix l'influència dels escrits de sant Agustín, que havia segut retòric en Itàlia abans de ser bisbe en Hipona. Sant Agustín havia escrit De doctrina christiana un text en el que es va desenrollar un programa de cultura cristiana i va mostrar cóm es podien aprofitar els estudis en les escoles romanes per a comprendre millor el mensage cristià i, en particular, el text bíblic. Per a ell, es tractava d'explicar els texts bíblics en els métodos utilisats pels gramàtics quan comentaven els texts pagans i era essencial que el cristià dominara les regles del discurs per a poder desenrollar una retòrica cristiana i aixina convéncer al públic dels mèrits del cristianisme. En particular, sant Agustín defenia les sèt arts lliberals, és dir, les disciplines fonamentals com la gramàtica, la retòrica, la dialèctica, l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i la música.

Al voltant del bisbe es reunien jóvens que duyen una vida junts. Deprenien als cantar salms i els texts bíblics. Una funció important de l'escola catedralicia era ensenyar a cantar, una funció que a sovint sobreviu en forma de schola cantorum. En Anglaterra, la primera escola catedralicia va ser fundada per Agustín de Canterbury en Canterbury en 669, que és provablement l'escola més antiga que ha tingut una activitat contínua fins al dia d'hui.

Reforma carolingia

Erro al crear miniatura:
Centres d'estudi en Occident en el XII.

Este moviment va ser sistematisat quan, en 789, Carlomagno va promulgar la capitular Admonitio generalis (Exhortación general).[4] Carlomagno, per a controlar el seu vast imperi necessitava un ben entrenat servici civil que poguera sostindre una llavors necessària burocràcia estatal, per lo que es va decidir a portar a terme una profunda reforma educacional, aparellada a la seua reforma administrativa, que li permetera sostindre per mijos pacífics en el temps lo guanyat per la conquista militar. En la Admonitio generalis es manifesta el seu esforç de cristianisació i pren algunes decisions importants, com la restauració de les escoles. En esta capitular de 82 artículs, Carlomagno dirigia a tots els seus súbdits, llaics, religiosos, sacerdots i bisbes, una exhortación que havia estudiat en tots els seus assessors eclesiàstics seculars i en la que es prescriuen per a tots els seus deures, i en particular:

  • c23. Ordenava la destrucció d'arbres, pedres (menhirs, fites, esteles gal-romanes) i fonts que anaren objecte de cults pagans. Per a no indisponerse en les poblacions, acceptava que eixos objectes de cult es cristianizasen per mig de l'adició d'una creu o de varis motius que ilustraren la nova religió.[5]
  • c72. recomanava als bisbes atraure no només als chiquets de condició servil, sino inclús als fills dels hòmens lliures, i organisar en les iglésies catedrals i monasteris escoles per a ensenyar als chiquets a llegir, a cantar, a contar, i finalment, assegurar que els salteri, els llibres de música, l'aritmètica i la gramàtica anaren d'una correcció perfecta.
  • c80. Recomanava l'us de la vora romana o vora gregoriano, l'us de la qual va ser establit pel seu pare, Pipino el Breu.

Va fixar les primeres grans llínees directrius de la reforma carolingia, que va supondre en particular la creació d'escoles en cada bisbat. En 799 Leidrade va fundar l'escola de la catedral de Lió i li varen seguir atres escoles importants en França, com les de Chartres, Orléans, Reims, París, Laon, Rouen i Langres (Alt Marne). En el Sacre Imperi varen destacar les d'Utrecht, Liège, Cologne, Metz, Spira, Würtzburg, Bamberg, Magdeburgo, Hildesheim o Freising.

Estes escoles proporcionaven no solament les elites intelectuals per a l'alt clero, sino també administradors que podien fer front a les tasques cada volta més complexes de l'administració civil. Spira, per eixemple, era coneguda per suministrar els seus diplomàtics al Sacre Imperi Romà.[6] La cort d'Enrique I d'Anglaterra (el mateix un eixemple d'un rei que havia rebut una educació superior) estava en estret contacte en l'escola de la catedral de Laon.[7]

Vore també

Erro al crear miniatura:
Pitágoras representat en la catedral de Chartres.
Erro al crear miniatura:
L'Escola Catedralicia de Trondheim, fundada en 1152, és l'escola més antiga de Noruega. Hui funciona com un institut d'educació secundària.
Escoles catedralicias contemporànees

Referències

  1. ↑ «El saber dels claustres: les escoles monásticas i catedralicias en l'Edat Mija».Arbor.184(731)ISSN 1988-303X.Consultat el 2026-02-19.
  2. ↑ Riché 1978, pàg. 126f.
  3. ↑ Riché 1978, pàg. 282–90
  4. ↑ Hervé Martin, Bernard Merdrignac Culture et société dans l'Occident médiéval, éditions Ophrys, 1999 ISBN 978-2-7080-0906-6
  5. ↑ Jean Markale (1994). Dolmens et menhirs : la civilisation mégalithique, Éditions Payot & Rivages, p. 14..
  6. ↑ Geschichte der Stadt Speyer. Vol 1, Kohlhammer Verlag, Stuttgart 1982, ISBN 3-17-007522-5
  7. ↑ C. Warren Hollister, Henry I (Yale English Monarchs), 2001, p. 25.

Notes

L'artícul de la Wikipedia en francés arreplega la següent bibliografia:
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Escola_catedralicia&oldid=1490199»