Encinar
El encinar es referix al bosc de carrascas (Quercus ilex), que és l'arbre més representatiu del clima mediterràneu i que domina en pràcticament tot el territori de la conca d'esta mar formant part del cridat bosc mediterràneu. Es tracta d'un bosc siempreverde que forma un estrat arbòreu continu i ombrós, no molt alt. L'estrat arbustiu és molt ric i espés i, pel contrari, l'estrat herbáceo és poc desenrollat.[1]
Des d'un punt de vista fitosociològic, també són encinares els cridats carrascals (boscs de carrasca) i els alcornocals (boscs d'alcornoques). La carrasca és un arbre de talla mijana, no sol superar els 15 metros d'altura, en el tronc robust i de fulls chicotets, de color vert obscur, en la cara inferior grisácea, coriáceas, persistents i molt abundants. Té raïls molt potents. S'adapta a vàries condicions climàtiques diferents i al mateix temps que en estat adult és capaç d'aguantar la plena insolació, crea una ombra extraordinàriament densa, que ell mateixa necessita per al seu primer desenroll i que és a la seua volta generadora d'un microclima apte per a unes determinades espècies. Apareix per tota la península ibèrica, exceptuant àrees del nort per damunt dels 100 metros. En el sur apareix fins als 2000 metros. Tampoc apareix en el domini subdesértico del surest de la península.[2]
Importància ecològica
.jpg){kind=link}
En estat natural, les carrasques formen extensos i molt tupidos boscs junt en les demés espècies típiques del bosc mediterràneu: alcornoques, jaras, cantuesos, madroños, petorres, durillos, cornicabras, retamas, i un llarc etcétera segons les zones. Ademés, estos boscs resulten ser el millor hàbitat per a la fauna mediterrànea, lo que els convertix en ideals vedats de caça i inclús en àrees de reserva naturals en major protecció. També forma a sovint boscs mixts, mesclant-se com a espècie arbòrea en unes atres, generalment pins (especialment carrasco, piñonero i resinero) o ginebreres.[3] En aquells llocs en els que el encinar ha segut substituït per monocultius d'atres espècies com a pins o eucaliptos, presenten una biodiversitat molt més baixa que en els boscs de carrasques. El encinar és el principal ecosistema en varis espais naturals protegits d'Espanya: el parc nacional de Cabañeros i el de Serra Madrona, abdós situats en la província de Ciutat Real, el parc nacional de Monfragüe i el parc natural del Tajo Internacional, abdós situats en la província de Càceres, el Mont del Pardo (Madrit) i el Carrascal de la Font Roja (Alacant).
Activitat humana
Actualment, els encinares madurs escassegen pel fet de que han tingut un sistema d'explotació en règim de mont baix, per a producció de llenya. L'activitat humana que, en els incendis i certes polítiques de reforestació, han fet que els pinades o els xares, pertanyents a estadis més primerencs de la successió ecològica, siguen molt abundants. La talla arbòrea d'un bosc desenrollat deuria alcançar fins a 20 metros d'altura, en canvi, actualment és difícil trobar encinares en l'estrat arbòreu superior a 12 metros. Els encinares normalment s'exploten pel sistema de mont baix, caracterisat per la regeneració per rebrot dels ceps tallats, i tallades en diàmetros chicotets/mijos. No obstant, en la península ibèrica s'ha desenrollat un tipo d'ecosistema de convivència entre el encinar i l'activitat humana que és la dehesa. Estos són boscs de carrasques o atres espècies, en estrat inferior de pasturages o xares, a on l'activitat del ser humà ha segut intensa en pràcticament la totalitat del bosc i generalment estan destinats al manteniment del ganado, a l'activitat cinegética i a l'aprofitament d'atres productes forestals (llenya, corcho, bolets, etcétera). La dehesa és un ecosistema habitual'oest de la península ibèrica, concretament en zones planes d'Extremadura, Província de Salamanca, i Província d'Huelva (en Espanya) i en l'Alentejo i Algarve de Portugal. La dehesa és l'hàbitat del porc ibèric, aixina com diferents espècies de ganaderia ovina, bou brau i multitut d'espècies salvages.
Tipos d'encinar
Existixen distintes espècies associades a atres espècies vegetals donant paisages diferents i llavors es parla de sectors, hi ha dos sectors dins de l'encinar:
Referències
- ↑ Glossari de Termes Ambientals. Barcelona: Fundació Bancaixa, 1996, p. 30. ISBN 84-88715-60-9 [Consulta: 29 de novembre de 2014].
- ↑ Geografia General d'Espanya. Manuel de Terán. L. Solé Sabarís. J. Vilá Valentí. Editorial Ariel. pag 204; ISBN 84-344-3444-X
- ↑ Ceballos i Fernández de Còrdova, L. & Ruiz de la Torre, J., 1971. Arbres i Arbustos de l'Espanya Peninsular. ETSI Montes, Madrit. ISBN 978-84-600-1541-3
- Este artícul conté una traducció derivada de «Encinar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.