Anar al contingut

Cultura de Bijelo Brdo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:Tecnocomplejo La cultura de Bijelo Brdo () és el nom de la cultura arqueològica medieval. Esta cultura es va ubicar en les actuals Hongria, Sèrbia, Eslovàquia, Croàcia i Romania. Du el nom del lloc arqueològic de Bijelo Brdo (a l'est d'Osijek, Eslavonia) en Croàcia, i es va desenrollar entre els sigles X i XII.

El terme va ser falcat en la década de 1920 per l'arqueòlec chec Lubor Niederle (1865-1944) en resposta a la teoria de l'arqueòlec hongarés József Hampel (1849-1913) sobre quatre cultures independents en l'antiga Hongria des de el IV fins a el XII (germànica, sármata, ávara, i hongaresa), entre els quals no hi havia eslaus.

Història de l'investigació

[editar | editar còdic]

El poble de Bijelo Brdo, que va donar nom a esta cultura, es troba en la vora dreta del Drava, prop de la confluència del Drava i el Danubio. En l'Edat Mija, el poble de Trnovac es mencionat en eixe lloc. En l'época otomana, estava habitada per immigrants serbis de la part alta de Podrinje. Va ser abandonat durant la Gran Guerra Turca, i despuix del final de la guerra va ser repoblat per immigrants serbis de Bòsnia, Montenegro i Baranya (principis de el XVIII). Llavors se li va donar el seu nom actual, supostament per un tossal blanc.[1][2][3][4] En l'última década de el XIX, es varen portar a terme excavacions arqueològiques, els resultats de les quals varen ser publicats per Josip Brunšmid. D'un total de 212 sepulcros, tretze pertanyen a l'época prehistòrica i el restant a l'época medieval. Les excavacions varen continuar en 1907 per Viktor Hofiler, qui va descobrir 22 tombes, 2 de les quals eren prehistòriques i el restant medievals.[3][5][6] Durant les excavacions en Beli Brdo en 1948, es va descobrir una atra necròpolis junt a l'antic caixer del riu Drava. Encara que es troba prop de la mencionada necròpolis, no té res a vore en ella. Es va cridar Bijelo Brdo I per a diferenciar-se de la necròpolis relativament més moderna coneguda fins a llavors, de la qual la cultura Bijelo Brdo va obtindre el seu nom (Bijelo Brdo II). Ivaniček i Vinski ho varen investigar. S'atribuïx a la cultura Kestelj (ávaro-eslava).[5][6]


El terme "cultura de Bijelo Brdo" va ser falcat per l'arqueòlec chec Lubor Niederle, referent de l'arqueologia eslava.[3][7][8] Ho va usar per primera volta en la seua composició Slovania v Uhrách ("Eslaus en Hongria"). Ací va cridar l'atenció dels arqueòlecs eslovacos i checs sobre la necessitat d'estudiar el herència arqueològica eslava, "especialment perque l'arqueologia hongaresa no solament no es va ocupar d'ella lo suficient, sino que també va escriure oberta i tendenciosament contra nosatres els eslaus[9]". Va basar la seua opinió sobre l'arqueologia hongaresa principalment en els escrits de l'arqueòlec hongarés Jozef Hampel (segons ell, "el principal representant hongarés [en arqueologia]") publicats en alemà.[9] Va definir la cultura pel jaciment més gran fins al moment Bijelo Brdo I[10] i va afirmar que era eslava, fet que pronte va anar generalment acceptat.[11] L'alumne de Niederl, Jan Eisner, va identificar als enterrats en la necròpolis de Bijelo Brdo II en eslaus, hongaresos i ávaros. Józef Kostrzewski té una opinió molt similar, escrivint que la cultura de Bijelo Brdo va ser principalment un producte de "els eslaus de Panonia, parcialment mesclats en la població hongaresa" i que les seues troballes més antigues "mostren algunes conexions en la cultura Kestelj". Zdenek Vana, principalment sobre la base de fonts escrites, identifica als habitants d'esta cultura en eslaus i hongaresos i dividix la cultura en tres fases de desenroll: més antiga (de 975 a 1025), mija (de 1025 a 1075) i més jove (de 1075 a 1200).[8]

Durant molt temps, l'opinió de que la cultura era eslava també va tindre representació en la ciència hongaresa. Es va originar a partir de les circumstàncies polítiques i ètniques característiques del periodo comprés entre finals de el XIX i 1918. La classe dominant hongaresa s'inclinava a presentar als seus antepassats com a guerrers ginets nómades victoriosos. Esta concepció es va reflectir tant en el historiografia com en l'arqueologia. Per lo tant, en l'arqueologia hongaresa, solament les tombes riques i el sepeli de ginets a cavall estaven relacionats en els hongaresos, mentres que els cementeris de la població agrícola pobra es varen atribuir als eslaus conquistats des del principi. Despuix de la caiguda de la monarquia austrohúngara, este esquema es corresponia plenament en les concepcions polítiques dels països hereus de la monarquia. En el Hongria conservadora, els investigadors han seguit atribuint-li solament les tombes riques a el herència hongaresa. Al mateix temps, en els estats eslaus recent formats (Regne dels Serbis, Croates i Eslovens o Checoslovàquia), els sentiments nacionals varen alcançar el seu punt màxim. Allí, este concepte va ser acceptat en simpatia i desenrollat, perque permetia ampliar el herència eslava. Este concepte també es va desenrollar en la lliteratura hongaresa fins a finals de la década de 1950.[11]

En la lliteratura hongaresa recent, l'opinió predominant és que les troballes en les tombes d'esta cultura pertanyen al poble hongarés comú.[10]

Història

[editar | editar còdic]
Braçalets.

La cultura de Bijelo Brdo va ser concebuda en el X. Va ser creat sobre la base de l'herència cultural dels eslaus de periodos anteriors. A partir d'esta herència cultural eslava, es va formar una simbiosis en el herència cultural dels immigrants hongaresos, en la zona del curs mig del Danubio.


Segons la Gesta Hungarorum, l'assentament dels hongaresos va estar acompanyat de lluites en la població indígena d'orige ávaro, eslau i germànic. No obstant, el material arqueològic indica més be una coexistència majoritàriament pacífica entre els hongaresos i la població més antiga. Els magiares valoraven l'agricultura, pero varen continuar duent una vida seminómada. La seua economia podria desenrollar-se solament en simbiosis en la població la part de la qual més significativa podria ser d'orige eslau.[12]

L'àrea principal de la cultura va ser l'àrea de l'actual Hongria, després la partix sur de l'actual Eslovàquia i part de la província de Voivodina en l'actual Sèrbia.

El material arqueològic de la cultura Bjelobord mostra que esta cultura és la següent fase del desenroll cultural de la població de la planura de Panonia dels periodos anteriors. Els eslaus constituïen la majoria dels habitants de la planura abans de l'assentament hongarés. Per lo tant, estos eslaus poden considerar-se el factor principal en el sorgiment de la cultura. Ademés dels eslaus, els hongaresos també varen tindre una participació significativa en la cultura Bjelobord, i despuix d'aplegar al curs mig del Danubio, varen abandonar la seua forma de vida nómada anterior. Els immigrants hongaresos, baix l'influència dels eslaus de la planura de Panonia, varen adoptar l'us de joyes eslaves.

La cultura Bijelo Brdo va ser un periodo en el que es va portar a terme la permeaació cultural entre eslaus i hongaresos. Durant este periodo, els hongaresos varen acceptar les tradicions culturals dels eslaus, mentres que els eslaus varen acceptar l'idioma hongarés. Es creu que els descendents d'estos eslaus de Panonia es varen convertir en la seua major part en components de l'ètnia hongaresa medieval. No obstant, encara no s'ha provat de quin eslaus es tracta ací. Alguns artículs, com a braçalets, són en la seua majoria característics dels eslaus occidentals, mentres que uns atres, com els contes en forma de barril, són característics dels eslaus meridionals. Les troballes d'esta cultura són més freqüents a lo llarc del curs mig del riu Tisza que en el Hongria transdanubia, a on fonts escrites i materials confirmen la presència d'eslaus.[13]

En algunes àrees perifèriques de la cultura de Bijelo Brdo els hongaresos assentats no varen obstaculisar el desenroll cultural dels eslaus locals.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Dusan Popovic, Срби у Срему до 1736/7. Belgrat: 1950.
  2. ↑ Zdenko Vinski, Bijelo Brdo. Enciklopedija Jugoslavije. I. Zagreb, 1955. p. 696.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Zdenko Vinski, Bijelo Brdo en Enzyklopädisches Handbuch zur Ur- und Frühgeschichte Europas. I. Praha, 1966, p. 122.
  4. ↑ Stjepan Sekereš, Antroponimija i toponimija slavonske Podravine. en Hrvatski dijalektološki zbornik. 3: 369—465. 1973.
  5. ↑ 5,0 5,1 Slavenka Ercegović, Neobjavljeni grobni nalazi iz Bijelog brda. Starohrvatska prosvjeta. Vol.III No.6: 165—186. 1958.
  6. ↑ 6,0 6,1 Milica Jankovic, Djordje Jankovic, Словени у југословенском Подунављу. Belgrat, 1990.
  7. ↑ Bolko von Richthofen, Zur Slawenfrage in der frühmittelalterlichen Archäologie Ungarns en Archaeologiai értesítő. 40: 304—317. 1926
  8. ↑ 8,0 8,1 Imre Beca, Tło historyczne kultury bijelobrdowskiej. Studia Historyczne. 21/4: 623—28. 1978.
  9. ↑ 9,0 9,1 Lubor Niederle. Slovania v Uhrách. Letopis Matise Slovenskej. 13: 25—38. 1921.
  10. ↑ 10,0 10,1 Martin Eggers, Beiträge zur Stammesbildung und Landnahme der Ungarn. Teil II: Die ungarische Landnahme en Ungarn Jahrbuch. 25: 1—34. 2000-01.
  11. ↑ 11,0 11,1 Csanád Bálint, Dones Ungartum und die sog. Bjelo-Brdo-Kultur. en Südungarn im 10. Jahrhundert. Budapest: 1991, стр. 159—193.
  12. ↑ István Erdélyi, Slawen, Awaren, Ungarn. Welt der Slawen. Geschichte, Gesellschaft, Kultur. Leipzig-Jena-Berlin: 1986. pp. 143—160.
  13. ↑ Danica Dimitrievic, Csanád Bálint, Südungarn im 10. Jahrhundert, Budapest 1991. Starinar: Српског археолошког друштва. 42: 208—17. 1993.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • J. Giesler, Untersuchungen zur Chronologie der Bijelo-Brdo-Kultur”. Praehistorische Zeitschrift. 56: 1—167. 1981.
  • Franjo Ivaniček, Staroslavenska Nekropola o Ptuju: rezultati antropoloških istraživanja. Ljubljana: 1951.
  • Djordje Jankovic, Средњовековна култура Срба на граници према Западној Европи en Традиционална култура Срба у Српској Крајини и Хрватској. Belgrat: 2000, pp. 9—22.
  • N. Miletić, Slovenska nekropola o Gomjenici kod Prijedora. Glasnik Zemaljskog muzeja. n. s., sv. XXI-XXII. 1966/67.
  • N. Miletić, Bjelobrdska kulturna grupa. Arheološki leksikon Bosne i Hercegovine. I. Sarajevo: 1988, p. 63.
  • Valentin Vasiljevič Sedov, Sloveni o ranom srednjem veku. Novi Sad: 2013.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cultura_de_Bijelo_Brdo&oldid=883990»