Clima de l'Antiga Roma
El clima de l'antiga Roma va variar a lo llarc de la seua existència. En la primera mitat del primer mileni abans de Crist, el clima d'Itàlia era més humit i fresca que ara i el sur, actualment àrit, rebia més precipitacions.[1] Les regions del nort estaven situades en la zona de clima templat, mentres que el restant de la península es trobava en la zona subtropical, en un clima càlit i suau.[1] Durant el desgel anual de les neus de les montanyes provocaven que inclús els rius més menuts es desbordaren, anegando les terres (la Toscana i les marismas pontinas es consideraven intransitables en l'antiguetat).[1] L'existència de la civilisació romana (inclós l'Imperi bizantí) va comprendre tres periodos climatològics: Subatlántico primerenc (900 a. C.-175 d. C.), Subatlántico mig (175-750) i Subatlántico tardà (des de 750).[2]
Les evidències de fonts documentals, arqueològiques i indicadors paleoclimáticos demostren, de forma independent pero consistent, que durant el periodo de màxima expansió i crisis final del Imperi romà, el clima va sofrir canvis.[3] La major extensió de l'Imperi baix Trajano va coincidir en l'òptim climàtic romà.[4] El canvi climàtic es va produir a diferents ritmes, des d'una aparent casi immovilitat durant els inicis de l'Imperi fins a ràpides oscilacions durant la seua decadència.[3] Aixina i tot, existix certa controvèrsia entre els investigadors sobre l'existència d'un periodo generalment més humit en el Mediterràneu oriental entre el c. 1 d. C. i el 600 d. C.[5]
Clima estable
[editar | editar còdic]Durant l'época de la monarquia i la República en Roma, es va produir el fase climàtica denominada periodo Subatlántico, en la que també es varen desenrollar les ciutats-estat gregues i etrusques. Es va caracterisar per estius frescs i hiverns suaus i plujosos.[6]
Al mateix temps, va haver una série de rigorosos hiverns, inclosa la congelació total del Tíber en els anys 398 a. C., 396 a. C., 271 a. C. i 177 a.[7] En els sigles posteriors, els informes d'hiverns durs ocasionals es varen associar més en inundacions que en la congelació del riu.[7] Les proves d'un clima mediterràneu més fret entre el 600 a. C. i el 100 a. C. provenen dels vestigis d'antics ports en Nàpols i en l'Adriático, que es troben a un metro per baix del nivell actual de l'mar. Edward Gibbon, citant fonts antigues, va pensar que el Rin i el Danubio es congelaven en freqüència, lo que facilitava l'invasió dels eixèrcits bàrbars en l'Imperi "sobre un vast i sòlit pont de gèl".[8] Sugerint un clima més fret, Gibbon també sostenia que durant l'época de César era comú trobar renos, mentres que en la seua época no s'observaven estos animals al sur del Bàltica.[8]
Durant el principat d'Augusto el clima es va fer més càlit i va persistir la aridez en el nort d'Àfrica.[9] Els biòtops de Heterogaster urticae (un tipo de chinche), que en l'época romana es trobaven més al nort que en la década de 1950, sugerixen que a principis de l'Imperi les temperatures miges de juliol eren a lo manco 1 °C superiors a les de mitan de el XX.[3]Plinio el Jove va escriure que el vi i les olives es cultivaven en zones més septentrionals de la península italiana que en els sigles anteriors,[4] igual comentari varen fer Saserna (tant pare com a fill) un sigle abans de Plinio.[7]
Vents
[editar | editar còdic]Si es comparen les roses dels vents modernes en la situació de el I, s'observen algunes diferències: en aquella época les entrades del vent del nort en hivern eren prou infreqüents.[10] Els vents típics del noroest que bufaven regularment en juliol són actualment inexistents.[10] l'oraget marí escomençava un més abans, en abril.[10] Vitruvio mencionava als vents portadors d'humitat que bufaven des del sur o l'oest i que podien danyar els llibres.[10] També hi ha proves que indiquen que en el periodo romà el clima mediterràneu estava influenciat per les fluctuacions de baixa freqüència de la pressió del nivell de la mar sobre l'Atlàntic Nort, cridada Oscilació Centenària de l'Atlàntic Nort (CNAO).[11]
Precipitacions
[editar | editar còdic]Durant la primera guerra púnica, la costa mediterrànea va ser testic de tormentes tan intenses que la flota romana va ser destruïda en dos ocasions (en 255 a. C. i 249 a. C.).[12] A açò li va seguir una sequia en la península italiana en el 226 a. C. que va durar sis mesos.[12] Fonts escrites des d'aproximadament el 75 a. C. fins a el c. 175 d. C. també fan hicapié en les fortes precipitacions que provocaven el desbordament del Tíber i inundacions en Roma.[3] Grans inundacions del Tíber es varen produir en l'any 5 (en una duració de sèt dies) i es varen repetir en els anys 15, 36, 51, 69, 79 i 97 d. C.[12] A partir de l'anexió romana d'Egipte en el 30 a. C. i fins al 155 d. C., es varen produir inundacions beneficioses en major freqüència en el Nilo.[3]
Tácito en els seus Històries relata que l'hivern del 69/70 d. C. va ser el més sec que va conéixer, periodo de sequia també coincidente en Califòrnia segons l'estudi dendrocronologico de les secuoyas.[13] Les condicions de sequia varen tornar a produir-se durant el regnat d'Adriano.[14] En Timgad, en la visita d'Adriano a eixa ciutat en 133, va ploure per primera volta en cinc anys.[15] Algunes parts de l'imperi, no obstant, varen tindre precipitacions més beneficioses. Un diari meteorològic, compilado per Ptolomeo en Aleixandria entorn a l'any 120, mencionava la presència de pluja tots els mesos de l'any llevat en agost. Fenomen que explicaria la productivitat agrícola del Àfrica romana (el graner de Roma) i la prosperitat del sur de Hispania en l'época romana.[16] Segons Rhoads Murphey, l'exportació anual de gra des del nort d'Àfrica a Roma, "estimat com per a alimentar a unes 350.000 persones, seria impossible de realisar-se en les condicions actuals".[17] El calendari meteorològic de Columela sugerix que les precipitacions d'estiu en el sur de la península italiana, particularment en Roma i Campània, es produïen en més freqüència que ara. En la Hispania romana va haver nivells de precipitació inusualment alts durant el denominat "Periodo Humit Ibèric-Romà".[18]
La Hispania romana va experimentar tres grans fases: un tram més humit entre 550 i 190 a. C., un interval sec entre 190 a. C. i 150 d. C. i un atre periodo humit entre 150 i 350.[18] En l'any 134 a. C. l'eixèrcit d'Escipión Emiliano en Hispania va tindre que marchar de nit per l'extrema calor durant el dia i alguns dels seus cavalls i muls varen morir de set[19] situació que contrastava en una anterior de l'any 181 a. C., en fortes pluges primaverales que varen impedir als celtíberos socórrer el sege romà de Contrebia.[19] Fins a el II varen predominar les temperatures càlides, sobretot en els Alps austríacs, interrompudes per atres periodos de fredor des de l'any c. 155 fins al 180.[3] Despuix de l'any 200, les temperatures varen fluctuar pero en tendència al descens.[3]
Qüestions ambientals i canvi climàtic
[editar | editar còdic]Segons Sheldon Judson, en el II, la taxa d'erosió del sol en el Lacio es va multiplicar per dèu, lo que s'associa a l'aument del número d'assentaments en el sur d'Etruria.[16] Ademés, des de la fundació de Roma fins a possiblement el 165 d. C., els romans varen deforestar grans àrees per a obtindre terra cultivable.[20] En l'any 61 d. C. Séneca va descriure l'alt nivell de contaminació de l'aire en Roma que s'associava a l'extensa crema de fusta com a combustible.[16]
Des de c. 200 a c. 290 va haver un periodo de refredat, que va afectar a les províncies del noroest de l'Imperi.[3] La dendrocronología indica que la severa sequia que va començar en 338 i va persistir fins a 377 va obligar als hunos a buscar pastures i rapar més a l'oest i al sur.[3] Els seus atacs al nort del Mar Negra varen pressionar als godos a desplaçar-se cap a l'Imperi Romà i, en última instància, a atacar-ho (particularment en la Batalla de Adrianópolis).[3] L'aument de la variabilitat climàtica des de el c. 250 fins al 600 va coincidir en el decliu del Imperi Romà Occidental.[21] En el cas del Imperi Romà d'Orient, hi ha evidències d'una persistent sequia regional en el centre de la península anatolia entre els anys c. 400–540 d. C.[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Bokshchanin y Kuzishchin, 1970.
- ↑ Oliver (ed.), 2005, p. 259.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 McCormick, Autumne 2012, pp. 169-220.
- ↑ 4,0 4,1 Behringer, 2013, pp. 90-91.
- ↑ 5,0 5,1 Harris, 2013, p. 161.
- ↑ Behringer, 2013, p. 91.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Lamb, 2013, p. 424.
- ↑ 8,0 8,1 Shaw, 1985, p. 381. Vore en Archive.org pàgina=381
- ↑ Behringer, 2010, p. 90.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Camuffo, 1993, pp. 205-226.
- ↑ Dermody, 2011, pp. 2355–2389.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Barash, 1989.
- ↑ Eddy, 1979, p. 24.
- ↑ Eddy, 1979, pp. 24-25.
- ↑ Murphey, 1951, p. 122.
- ↑ 16,0 16,1 16,2 Sallares, 2013, p. 170.
- ↑ Murphey, 1951, p. 123.
- ↑ 18,0 18,1 Martín-Portes et al., 2009, pp. 108-120.
- ↑ 19,0 19,1 Curchin, 2011, p. 7.
- ↑ Harris, 2013, p. 173.
- ↑ Büntgen et al., 2011, pp. 578-582.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Clima de la Antigua Roma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.