Classificació tèrmica de habitabilitat planetària

La classificació tèrmica de habitabilitat planetària és un catàlec desenrollat pel Laboratori de Habitabilitat Planetària (en anglés, PHL o «Planetary Habitability Laboratory») de l'Universitat de Puerto Rico en Arecibo. S'ampra sobre els cossos planetaris en possibilitats d'albergar vida, als que s'ordena en funció de la seua temperatura superficial mija, estimada sobre la base de la distància respecte a la seua estrela (o semieje major) i a la lluminositat de la mateixa. És el método més simple per a estudiar el potencial d'habitabilitat d'un cos planetari a costa de conéixer el seu massa, ràdio, composició atmosfèrica i temperatura real (procedent d'observacions directes).

Classificació

Hipopsicroplanetas (hP)

Impressió artística d'un hipopsicroplaneta.

Artícul principal → Hipopsicroplaneta.

Els hipopsicroplanetas conten en temperatures miges superficials inferiors als -50 °C. Tots els planetes del sistema solar més allà de la Terra tenen temperatures pròpies d'este tipo, també comuns entre els exoplanetes descoberts fins a la data com a conseqüència de la seua amplitut (des del zero absolut fins als -50 °C). No obstant, solament dos d'ells han segut catalogats com hipopsicroplanetas, per l'hostilitat d'estes temperatures per a la vida tal i com la coneixem.

Ya que l'índex de similitut en la Terra (IST) priorisa la temperatura superficial sobre atres propietats presents en l'equació, este barem (que indica el grau de parentesc entre un planeta i la Terra en una escala de 0 a 1) sol registrar valors baixos per als hipopsicroplanetas. Un atre dels indicadors elaborats per el PHL, l'HZD (de l'anglés «Habitable Zone Distance»), que mostra la distància d'un planeta respecte al centre de la zona habitable del sistema (en una escala de -1 a +1, a on el 0 representa el centre de la zona de habitabilitat, els valors negatius major proximitat a l'estrela i els positius major separació entre abdós), presenta valors per damunt de 0,5 per a tots els hipopsicroplanetas coneguts en comparació als -0,5 de la Terra.

El potencial dels hipopsicroplanetas per a albergar vida és molt baix, i es llimita a la possibilitat d'existència de vida microbiana en oceans d'aigua líquida baix les capes de gèl superficials.

Psicroplanetas (P)

Impressió artística de Kapteyn b.

Artícul principal → Psicroplaneta.

Els psicroplanetas tenen temperatures miges superficials compreses entre els -50 °C i els 0 °C. A pesar del seu ranc llimitat de temperatures, representen el tipo més apte per a la vida despuix dels mesoplanetas, raó per la que és el segon tipo més comú entre els planetes confirmats per la NASA, en 10 troballes fins a la data. En el sistema solar no hi ha cap psicroplaneta, ya que la Terra és un mesoplaneta i Mart, el següent en distància respecte al Sol, seria un hipopsicroplaneta si es demostra l'existència d'algun tipo de vida.

Generalment, els psicroplanetas se situen en la zona de habitabilitat dels seus sistemes, en regions ubicades entre el confín extern de la mateixa fins a més allà del centre, adinsant-se en la zona interna (especialment, si orbitan a estreles poc massives de tipo M o K-tardà). Kepler-442b, un psicroplaneta en una temperatura mija superficial estimada en -2,65 °C (casi mesoplaneta), posseïx un HZD de -0,34.

Junt als mesoplanetas, representen el tipo tèrmic en més provabilitats d'albergar algun tipo de vida. És possible que un gran número d'ells registren temperatures superiors a les previstes, que puguen convertir-los en mesoplanetas (especialment si són cossos telúrics llaugerament més massius que la Terra). El seu IST pot variar substancialment en funció de les característiques del planeta, podent alcançar fins a un 84 % com Kepler-442b.

Mesoplanetas (M)

Possible aspecte d'un mesoplaneta anàlec a la Terra.

Artícul principal → Mesoplaneta (temperatura).

Els mesoplanetas posseïxen temperatures miges superficials d'entre 0 °C i 50 °C. Ya que estan en el ranc tèrmic més adequat per a la vida tal i com la coneixem, representen el tipo més abundant en el catàlec de planetes confirmats, en 16 membres fins a la data. En el sistema solar, l'únic mesoplaneta existent és la pròpia Terra.

Els mesoplanetas es troben en la zona habitable, en valors per al HZD compresos entre 0 i -0,5 en la majoria dels casos. És possible que certes traces no observables en els métodos de detecció actuals, convertixquen a alguns psicroplanetas en mesoplanetas (especialment si són llaugerament més massius i com a conseqüència posseïxen una atmòsfera més densa, o si simplement tenen una major concentració de gasos d'efecte hivernàcul).

Durant els últims anys s'ha estudiat en profunditat el potencial per a la vida dels mesoplanetas i les circumstàncies que podrien supondre unes condicions hostils encara que les senyes disponibles sugerixquen lo contrari (anclaje per marea, composició atmosfèrica, etc.). La majoria dels planetes potencialment habitables descoberts fins a la data pertanyen a esta categoria i, quan la seua massa i radi indica que es tracta d'un cos telúric, el seu IST sol superar el 80 %.

Termoplanetas (T)

Possible aspecte d'un termoplaneta.

Artícul principal → Termoplaneta.

La categoria de termoplaneta comprén a aquells en temperatures d'entre 50 °C i 100 °C. Com a conseqüència de l'hostilitat per a la vida que suponen temperatures tan altes, no existix cap exoplaneta confirmat d'este tipo, a pesar de que els instruments amprats en l'actualitat favorixen la detecció per mig de trànsits dels planetes front a les seues estreles i, per tant, els planetes en òrbites molt propenques (que tindrien temperatures superficials altes) són més fàcils de trobar. ya que la Terra és un mesoplaneta i el següent cos planetari en proximitat al Sol és Venus (que seria un hipertermoplaneta si fora habitable), no hi ha cap pertanyent a esta tipologia en el sistema solar.

L'ubicació dels termoplanetas deuria ser propenca a la zona habitable, i podria inclús traspassar en alguns casos (especialment si tenen òrbites excèntriques) el confín intern de la mateixa. Per tant, el seu HZD seria pròxim o inferior a -1. El reduït tamany de les seues òrbites els expondria en gran mida a los efectos de les seues estreles, podent presentar un efecte hivernàcul descontrolado per escape hidrodinàmic del seu hidrogen i fins a vore's ancorats per marea a elles, tenint un hemisferi diürn i un atre nocturn.

S'espera que el potencial per a la vida dels termoplanetas siga molt llimitat. Els experts no esperen trobar organismes en esta classe de cossos més allà d'extremófilos microscòpics capaços de soportar la seua hostilitat.

Hipertermoplanetas (hT)

Impressió artística de Kepler-10b.

Artícul principal → Hipertermoplaneta.

Els hipertermoplanetas són, en diferència, el tipo més hostil per a la vida de tota la classificació i com a conseqüència no ha segut detectat cap fins a la data, a pesar de que els cossos planetaris en este ranc de temperatures són els més comuns entre els exoplanetes confirmats (casi un 70 % del total). Les seues temperatures miges superficials superen els 100 °C, aixina que de haver aigua en un hipertermoplaneta, es trobaria en forma de vapor d'aigua o de decorregut supercrítico.

S'espera que el HZD dels hipertermoplanetas siga sempre inferior a -1, exceptuant casos puntuals derivats d'un efecte hivernàcul desbocat. En freqüència, estos planetes traspassarien el llímit de anclaje per marea, presentant una mateixa cara a la seua estrela. En casos extrems, podrien contar en un oceà de magma que cobrixca la pràctica totalitat del hemisferi diürn, en el cas del qual provablement serien catalogats com «no habitables».

L'únic tipo de vida que podria trobar-se en la superfície d'un hipertermoplaneta seria en forma de extremófilos. El IST d'este tipo de planetes rara volta superaria el 40 % inclús si la seua massa i ràdio són molt semblants als terrestres, com a conseqüència de la seua alta temperatura.