Cinc grans d'Àfrica
El terme cinc grans d'Àfrica,[1] es referix a un quintet d'espècies animals africans conformat pel lleó, el lleopart, el rinoceront negre, l'elefant africà i el búfalo cafre.[2] El terme "cinc grans d'Àfrica" va ser falcat per aficionats a la caça major i es referix a les cinc preses més difícils en una caça a peu. Posteriorment el terme va ser adoptat per guies turístics de safari en fins de mercadeo.[3] El terme és usat en la majoria de les guies turístiques i de vida selvada que discutixen safaris africans. Les espècies que conformen els cinc grans varen ser elegides per la dificultat de caçar-les i el grau de perill involucrat, en lloc del seu tamany.[4]
Els cinc grans estan entre les espècies més perilloses, pero més populars per a caçadors de caça major.[5]
El concepte dels cinc grans d'Àfrica ha guanyat popularitat en el continent sent representats en els billets de rand surafricàs. Els països en els que es poden trobar tots els membres dels cinc grans són Angola, Botswana, Zàmbia, Uganda, Namíbia, Etiopia, Suràfrica, Kènia, Tanzània, Zimbabue, la República Democràtica del Congo, Ruanda i Malaui.[6][7]
Espècies
Elefant Africà
- Artícul principal → Elefant africà.
El elefant africà de sabana (Loxodonta africana) és un mamífer proboscideo de la família dels elefántidos.[8] És el major mamífer terrestre que existix en l'actualitat. Es tracta d'una de les tres últimes espècies de proboscídeos que sobreviuen hui en dia, sent les atres l'elefant africà de bosc (Loxodonta cyclotis, prèviament considerat una subespècie de L. africana, encara que la seua classificació taxonòmica es manté en dubte) i l'elefant asiàtic (Elephas maximus).
Rinoceront negre
- Artícul principal → Rinoceront negre.
El rinoceront negre o de llavi ganchudo (Diceros bicornis) és una espècie de mamífer perissodàctil de la família dels rinocerótidos. És un dels dos rinoceronts que habiten en la sabana africana. Està críticament amenaçat d'extinció, i a lo manco dos de les seues subespècies, Diceros bicornis bruccii i Diceros bicornis longipes, este últim conegut com a rinoceront negre occidental, s'han extinguit per la caça furtiva. En casos com el de Moçambic, el rinoceront negre ha desaparegut del país.
León
- Artícul principal → León.
El lleó (Panthera lligc) és un mamífer carnívor de la família dels félidos i una de les cinc espècies del gènero Panthera. Els lleons salvages viuen en poblacions cada volta més disperses i fragmentades del Àfrica subsahariana (a excepció de les regions selváticas de la costa del Atlàntic i la conca del Congo) i una chicoteta zona del noroest d'Índia (una població en perille crític en el Parc nacional del Bosc de Gir i afores), havent desaparegut del restant d'Àsia del Sur, Àsia Occidental, Àfrica del Nort i la península balcànica en temps històrics. Fins a finals del Pleistoceno, fa aproximadament 10 000 anys, dels grans mamífers terrestres, el lleó era el més estés despuix dels humans. La seua distribució cobria la major part d'Àfrica, gran part d'Eurasia, des de l'oest d'Europa fins a l'Índia, i en Amèrica, des del riu Yukón fins al sur de Mèxic.[9][10][11]
Búfalo cafre
- Artícul principal → Búfalo cafre.
El búfalo cafre (Syncerus caffer) és una espècie de mamífer artiodàctil de la família Bovidae[12] que habita en els boscs i sabanes del Àfrica subsahariana, especialment a l'est del continent. A voltes també se li crida búfalo africà o búfalo del Cap, ya que va ser en eixa regió de Suràfrica a on es varen descobrir els primers eixemplars.
Lleopart
- Artícul principal → lleopart.
El lleopart (Panthera pardus) és un mamífer carnívor de la família dels félidos. De la mateixa manera que tres dels demés félidos del gènero Panthera, el lleó, el tigre i el jaguar, estan caracterisats per una modificació en l'os hioides que els permet rugir (noves investigacions afirmen que la capacitat de rugir es deu a adaptacions morfològiques, sobretot en la laringe i en les cordes vocals). També li'l coneix com a pantera parda i, quan presenta un pelage completament obscur, com a pantera (melánico).
Estat de conservació
A pesar de la seua prèvia popularitat com a assut de cacera, els cinc grans d'Àfrica s'han convertit en important objecte de preocupació per als conservacionista de vida selvada en els últims anys. El lleó africà, el lleopart africà i l'elefant africà es classifiquen com vulnerables. El rinoceront blanc del sur es classifica com casi amenaçat, mentres que el rinoceront negre es classifica com en perille crític, per lo que la caça d'este últim es troba extremadament restringida.[13] El búfalo africà és dels cinc el més popular per als caçadors, ya que el seu estat de conservació és de preocupació menor; no obstant este també està experimentant una disminució de la seua població en àrees no controlades per la caça furtiva i l'urbanisació.
Referències
- ↑ Garcia, Mercè. «Els cinc grans d'Àfrica». Consultat el 25 de setembre de 2017.
- ↑ Capstick, Peter H. (1984). Safari, the last adventure, St. Martin's Press, p. 148. ISBN 978-0-312-69657-3. «Generally known as the "Big Five," the group we're talking about comprises lion, leopard, elephant, Cape buffalo and rhino, although not necessarily in that order.»
- ↑ Zijlma, Anouk. «The Big Five: Index». Africa for Visitors. About. com. Archivat des d'el original, el 9 de febrer de 2007. Consultat el 29 de decembre de 2006.
- ↑ Capstick, Peter H. (1983). Death in the Dark Continent, St. Martin's Press, p. 13. ISBN 978-0-312-18615-9. «No human being could begin to outrun any of the big five, nor would he last more than a few seconds in any contest of strength.»
- ↑ Du Toit, Richard (2001). Africa's Big Five, Struik Publishers. ISBN 978-1-86872-582-3.
- ↑ «Lonely Planet's Best in Travel 2014 - top 10 countries». Lonely Planet. Consultat el 31 d'agost de 2018.
- ↑ «Rhinos Return to Rwanda’s Akagera National Park after 10 Years». Uganda Travel Blog. Archivat des d'el original, el 20 de juliol de 2018. Consultat el 31 d'agost de 2018.
- ↑ Wilson, Don E. (ed.). [1] (en inglés), Johns Hopkins University Press, 2 vols. (2142 pp.). ISBN 978-0-8018-8221-0.
- ↑ Kurtén, B. i I. Anderson (1980). Pleistocene mammals of North America, pp. 442.
- ↑ Seymour, K. L. (1983). The Felinae (Mammalia: Felidae) from the Clapix Pleistocene tar seeps at Talara, Peru, with a critical examination of the fossil and recent felines of North and South America. MSc thesis, University of Toronto.
- ↑ Nobuyuki Yamaguchi, Alan Cooper, Lars Werdelin and David W. Macdonald (2004). «Evolution of the mane and group-living in the lion (Panthera lligc): a review.» Journal of Zoology, Volume 263, Issue 4. Publicat en llínea el 28 de febrer de 2006.
- ↑ Wilson, Don E. (ed.). [2] (en inglés), Johns Hopkins University Press, 2 vols. (2142 pp.). ISBN 978-0-8018-8221-0.
- ↑ «Diceros bicornis». IUCN Global Species Programme. Consultat el 31 d'agost de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cinco grandes de África» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.