Castell de Cortegana

Castell de Cortegana

El castell de Cortegana és una fortalea d'orige migeval alçada en esta localitat onubense en Andalusia (Espanya). Este complex defensiu és el frut de les reformes i ampliacions portades a terme entre els sigles XIII al XVI.

El seu orige encara és objecte de discussió. Encara que la seua principal funció a lo llarc de varis sigles ha segut el control de la via que travessa la serra de Aroche i comunica per mig de la vall del riu Chanza la vall del Guadalquivir en l'Alentejo portugués. Actuant d'esta manera com a llínea alvançada de defensa en colaboració en atres fortalees d'esta serranía.

Des d'antic este recint va estar habitat acollint entre els murs de la barbacana al primitiu poblat. Despuix del trasllat dels seus habitants fora del recint, a partir del XV, el seu us va quedar restringit a tasques militars de control fronteriç i com a ampara als pobladors de la localitat en casos de crisis.

Els elements que componen este espai són l'alcasser o palau, la prop o barbacana i l'ermita de Ntra. Sra. de la pietat, testimoni de l'antiga ermita de repoblament de l'antiga població, que oferia cult a la Verge del Castell,

En la década de 1970 va ser rehabilitat i convertit en museu i en l'actualitat és ademés l'epicentre de la celebració de les Jornades Medievals de Cortegana.

Història

Image nocturna del castell durant la celebració de la Fira Medieval, en el més d'agost

Cortegana es troba localisada propenca a la ralla fronteriça portuguesa, formant part de la cridada Banda Gallega, llínea defensiva que tenia com a missió principal protegir al Regne de Sevilla davant possibles invasions des del país veí, donades les freqüents disputes sobre les fronteres entre abdós regnes, aixina com delimitar el seu alfoz pel nort en les órdens militars a lo llarc del corredor de les Serres de Aroche i Aracena.

El cerro a on es troba el castell conforma un replanell natural d'innegable caràcter estratègic en el control de les vies de comunicació que des d'época romana unien Hispalis en Pax Julia al seu pas per la Serra. És per això que este privilegiat enclavament va deure favorir l'assentament d'una població musulmana de certa entitat que, baix el control de la Taifa de Sevilla, buscara allí refugi.

La comarca serrana seria conquistada als musulmans al voltant de 1246 pels cavallers hospitalaris portuguesos. Estos s'assentarien en ella de forma reconeguda i estable, durant a lo manco dos décades, prenent com a bases principals les veïnes localitats d'Aroche i Aracena. Durant este curt periodo de domini lusità està acreditada l'existència d'una població en el replanell del cerro. De fet, Cortegana és nomenada per primera volta com a assentament habitat en les fonts cristianes en 1253, en motiu de la delimitació de l'alfoz pertanyent al Concejo de Sevilla per part del rei Alfonso X de Castella, en un clar intent de la Corona Castellana de reivindicar estos territoris ocupats per Portugal.

No és descartable que durant este periodo s'iniciaren els primers treballs de fortificació del futur enclavament, de la mateixa manera que està constatat es varen portar a terme per Alfonso III de Portugal en les localitats veïnes de Aroche i sobretot en Aracena.

Posteriorment, despuix del Tractat de Badajoz (1267), tota l'àrea compresa entre Aracena i el riu Guadiana va passar a mans castellanes, otorgant-se la seua jurisdicció al Regne de Sevilla. Durant les següents tres décades el curs d'este riu va ser una frontera natural que alluntaria les tensions en incorporar-se per a Castella les fortalees de Serpa, Moura i Mourao que varen passar a ser els nous llocs fronteriços.

En este context, en 1293 el rei Sancho IV El Bravo autorisa i promou una série d'obres de fortificació en la Serra, consistents en la construcció de les fortalees de Cims Majors, Santa Olalla i Fregenal de la Serra. En este document no es nomena en cap moment a Cortegana i encara a pesar d'això són molts els que han volgut relacionar a este monarca, sense evidència alguna, en la seua construcció, fins a aplegar inclús a atribuir-li la seua fundació.

No obstant és açò poc provable, ya que toda vez que la frontera en el regne veí estava com hem vist llavors prou alluntada, les obres objecte de permís per part de sancho IV estaven clarament dirigides a la delimitar i defendre el alfoz del Regne de Sevilla en els seus llímit nort-occidental respecte a l'espente expansionista que, des del nort, estaven portant a terme les poderoses órdens militars de Santiago i del Temple, les quals tenien les seues sèus en Segura de León i Jerez dels cavallers, respectivament. O siga, durant el seu regnat Cortegana no oferia un valor estratègic que justificara eixa quantiosa inversió.

No obstant, està situació d'alluntament de la frontera canviaria dràsticament, pero no seria sino a partir del decés del citat rei Sancho en 1295. A raïl d'esta circumstància el monarca portugués Don Dionis va aprofitar la crisis oberta baix la minoria d'edat de Fernando IV de Castella per a reprendre el control d'una série de poblacions a l'est del Guadiana, en particular Moura, Mourao i Serpa, afiançant la seua possessió en el Tractat de Alcañices de 1297, aplegant inclús a reclamar les poblacions i castells de Aracena i Aroche, encara que sense obtindre definitivament la possessió d'estes dos últimes places.

És en este context en el que Cortegana, junt a Aroche, adquirix súbitamente un caràcter estratègic i netament fronteriç, per lo que en tota provabilitat va ser el moment en que el Concejo Sevillano va deure ordenar una nova refortificació de la Serra que ajudara al repoblament i afiançament d'este espai. Aixina, i encara a pesar de no contar en documentació que fixe el moment concret de la seua construcció, pot inferirse que l'orige d'este primer reducte estaria associat a este periodo, açò és, a partir de 1297.

Dins del complex, l'edifici, conegut com a castell o alcasser, seria inicialment una sòrt de reducte o refugi en el centre de la preexistente població que provablement estava a la seua volta ya amparada per una dèbil muralla o trinchera exterior, orige de l'actual barbacana.

Estilísticamente seguix el model constructiu de fortalea de colonato, que en els voltants va portar a terme durant este periodo el Concejo Sevillano en Encinasola, Torres, Cims de Sant Bartolomé i Cala. El seu traça senzilla esta caracterisada per conformar un recint simple de forma rectangular en torres quadrades en els cantons, podent estar reforçat el llenç nort en alguna torre intermija, portón principal en orientació a naixent, postigo generalment orientat al sur, pati obert sense construccions i l'existència d'un aljup per a resistir un possible sege.

De fet, la primera evidència escrita de l'existència del castell de Cortegana apareix molt poc temps despuix, en 1315, baix el regnat d'Alfonso XI, a on se cita com a element de protecció de la població que es trobava en el cerro al seu ampar. També apareixen nomenats per primera volta en eixe document els veïns castells de Torres i Encinasola.

Durant el XIV, l'inestabilitat del regne, les pugnes fronterices i els distints atacs al territori serrà per part de mesnadas lusitanes, varen provocar que junt a atres castells de la zona, este primitiu reducte fora objecte de successives remodelacions i ampliacions. Són apreciables diverses intervencions consistents en recrecidos i reparacions de llenços que varen poder estar relacionats en atacs i inclús en el terremot de 1356 i estan documentades quantioses obres, en especial despuix del risc sobrevingut despuix del fracàs castellà ocorregut en la batalla de Aljubarrota en 1385, que li varen otorgar una major potència i altura dels seus murs, aixina com l'alçament de voltes en les seues torres.

A partir del primer terç del XV, els canvis geopolítics en la regió i un ambient d'estabilitat i pau provoquen que la població abandonara progressivament el cerro i la protecció de la barbacana, desplaçant-se a la vall i als naiximent d'aigua propencs.

A pesar d'això, esta situació de calma no duraria massa, puix la guerra de Successió castellana, entre 1475 i 1479, li tornaria protagonisme a un recint que ara presentava un caràcter purament militar. La funció de castell defensiu de la població es veu ara reforçada com a base permanentment ormejada dins de les noves necessitats de l'incipient monarquia centralizadora dels Reis Catòlics.

Encara que mai va ser un assentament feudal, sino que va estar més en la llínea de les fortificacions construïdes en apoyo de la reconquista o per a estabilisar les fronteres entre regnes peninsulars, ara es convertix en una espècie de quarter, sent objecte d'una série de profundes remodelacions entre finals del XV i inicis del XVI. A esta época li devem la seua apariència actual, despuix de l'edificació de la poderosa torre de l'homenage al voltant de 1480 i l'edificació de les estàncies de l'Alcasser en els primers anys del XVI.

No obstant, les bones relacions entre Espanya i Portugal iniciades en el tractat de Tordesillas, varen desembocar en l'unió dels dos regnes, baix Felipe II en 1580. Açò va provocar la caiguda en l'oblit de la vella plaça militar, abandó que duraria fins a l'esclat de la guerra de Restauració portuguesa en 1640, en la que es va vore somesa una série d'obres d'urgència i va ser objecte d'una série de proyectes de reconstrucció i adequació a les noves tècniques defensives, com les proyectades per l'ingenier Juan Bautista Corvachino en 1642, que no varen aplegar a materialisar-se, més allà de la supressió de l'almenado per a l'instalació d'artilleria, basada en quatre canons de ferro, dels que encara es conserven tres en l'actualitat.

Un nou proyecte de fortificació abaluartada va ser redactat en 1738 de la mà de Geronimo Amicy, sense que es portarà a terme res de lo proyectat. Va continuar d'esta manera el seu abandó com a plaça militar, a lo que se li varen sumar els danys registrats pel terremot de Lisboa de 1755, que varen deixar part de la fortalea en estat de semirruina.

No seria fins a 1918 que l'alcalde Arcadio Vores Marín portarà a terme una série d'obres de consolidació. En posterioritat en 1935 es va encarregar a l'arquitecte Aurelio Gómez Millán la construcció de dos passejades i la remodelació de l'antiga iglésia de repoblament del recint amurallado, ara baix la advocació de la Verge de la Pietat.

Per últim, es varen portar a terme una série d'obres de restauració integral de l'Alcasser i part de la barbacana en el seu llenç sur baix la direcció de Rafael Manzano a partir de 1969, sent les obres finalisades baix la direcció d'Alfonso Jiménez en 1972, otorgant-li l'aspecte que hui en dia presenta.

Estructura

Panoràmica de Cortegana des del castell

El castell de Cortegana està situat en el cim d'un mont de planta allargada en sentit este-oest, compartint el cerro en l'ermita de La nostra Senyora de la Pietat. La fortificació es compon de tres estructures arquitectòniques distintes, que són: la prop, l'alcasser i els antemurales.

La prop

Constituïx la primera llínea de defensa del recint i està conformada per un mur de mampostería, adaptat a les curves de nivell del terreny, protegit a intervals regulars per torres de planta quadrada i rectangular. La seua porta d'ingrés, front a la vila, era de planta acodada i va estar albergada en l'interior d'una torre. Ademés, sembla que també va tindre un postigo de menor envergadura en el costat oriental.

L'alcasser

Es tracta d'un edifici de reduïdes dimensions localisat en el centre del recint. La seua organisació interna és molt complexa i d'indubtable originalitat, si es compara en la d'atres castells de la comarca, diferint d'estos en la gran extensió destinada a espai d'habitació front a la que ocupen els espais descoberts o places d'armes.

Al seu interior s'accedix a través d'una porta oberta en el llenç sur formada per un arc rebaixat. Presenta un ingrés acodado, protegit exteriorment per una torre de planta rectangular i interiorment per un replanell parapetat que, ademés, constituïx la rampa d'ingrés a les habitacions de la segona planta. La distribució interior de l'alcasser comprén dos grans sectors: el pati d'armes i el palau, zona residencial pròpiament dita.

El pati d'armes ocupa el sector oest i constituïx l'espai obert més ampli de l'edificació. El seu subsol esta ocupat per un aljup foradat sobre roca calcàrea, la mateixa utilisada per a alçar els propis murs de la fortalea. Tots els murs del seu perímetro estan coronats per un adarve parapetat, llaurat en el seu groso, que permetia l'accés en rapidea a qualsevol de les torres del recint, facilitant el seu defensa. El seu front este està ocupat per la gran frontera del palau, gran paredón pla solament articulat pels vans que constituïxen les entrades a les seues dos plantes i per tres chicotetes finestres que donen llum a les estàncies interiors. Tots estos vans, de chicotetes dimensions, presenten arcs rebaixats i jambas en marcat derrame interior. En la part superior, com coronamiento, marcant la transició al parapete almenado, apareix un friso de rajoles en esquinilla d'orige mudéjar, únic detall en l'alcasser de caràcter ornamental.

Els antemurales

Estes estructures, constituïdes per murs de baixa altura, tindrien com a objectiu dificultar l'accés directe a l'alcasser i, en alguns texts, rep el nom de revellín, barrera o padastre. En l'actualitat, no es conserven encara que sabem de la seua existència a través del Informe de Corvachín i del pla de 1739 a on se situen protegint la porta de l'alcasser i el flanc nordest. L'eixemple més propenc i pràcticament únic en les fortalees de la comarca es troba en la porta principal del castell de Cims Majors.