Castell de Castromarín

Castell de Castromarín

El castell de Castromarín (

• ) està situat en la ciutat, parròquia i municipi del mateix nom, en el Districte de Far, en Portugal.

Fortificació rayana, en posició dominant sobre el cridat cerro del Castell, defenia eixe punt de pas sobre la marge dreta de la desembocadura del riu Guadiana, lindando en el Castell d'Ayamonte en la marge oposta, hui en Espanya. Ex-libris de la ciutat, és considerat pels estudiosos com un dels monuments més significatius de l'Edat Mija portuguesa en el paisage de la regió. Forma part de la Reserva Natural del Saladar de Castromarín i Vila Real de Sant António, i és molt apreciada la vista panoràmica sobre el riu, la zona del saladar, les montanyes de l'Algarve, Espanya, les salines i les plages de la costa.

El castell de Castromarín està classificat com Monument Nacional des de 1910.

Història

Antecedents

Les investigacions arqueològiques desenrollades en la década de 1980, indiquen que la primitiva ocupació humana del Tossal del Castell es remonta a la prehistòria, a finals de l'Edat de Bronze. Des de llavors no es va interrompre l'ocupació de la desembocadura del riu Guadiana, sempre vinculada a l'activitat comercial marítima del Mar Mediterrànea, successivament per navegants fenicios, grecs (854 a. C.) i cartagineses (finals d'el IV) fins que va ser destruïda per un fort impacte sísmic abans de l'arribada dels romans. En el lloc s'han trobat restants arqueològics que sugerixen una ocupació humana que es remonta a cinc mil anys abans de Crist, integrada en el Neolític.

La muralla defensiva més antiga identificada en el recint de l'actual castell data d'el VIII, havent segut aumentada per atres estructures en els sigles següents, en particular entre els sigles V i III a. C., quan es va intensificar el comerç en les ciutats gregues.

En l'época de l'Invasió romana de la península ibèrica, el riu Guadiana servia de frontera entre les províncies de Bètica i Lusitania. L'assentament va ser reocupado i la seua fortificació reconstruïda, convertint-se en un important centre polític i econòmic regional. Des d'ací partia la transitada carretera que unia Besuris (Castromarín) en Mírtilis Júlia (Mértola, al nort), a Ossónoba (Far) i Bassa, per la costa (a l'oest) i Onoba Astuária (Huelva, a l'est).

Posteriorment, mantenint la seua importància, va ser ocupada per vàndals i per musulmans, atribuint alguns autors a estos últims la construcció del primitiu castell, de planta quadrada, en torres semicirculares en els vèrtiços.

El castell medieval

En l'época de la reconquista cristiana de la península ibèrica, la regió va ser colpejada per les forces portugueses en la década de 1230. El rei Sancho II de Portugal va aplegar fins a la desembocadura del riu Guadiana, a on va conquistar Mértola i Ayamonte (1238). Castromarín va ser conquistat a continuació, baix el mando del Maestre de l'Orde de Santiago, D. Paio Peres Correia (1242). A partir de llavors, la corona va promoure el repoblament de l'Algarve, baix la responsabilitat de les Órdens Militars. Castromarín va rebre Carta de Foral aprovat per D. Afonso III de Portugal des del 8 de juliol de 1277, en la determinació per a la reconstrucció del seu defensa.

baix el regnat de D. Dinis de Portugal (1279-1325), es va iniciar la reconstrucció de la porta del castell, segons inscripció epigràfica (1 de juliol de 1279). El sobirà va confirmar i va prorrogar la carta pobla (1 de maig de 1282). Més vesprada, per la negociació i firma del Tractat d'Alcañices (12 de setembre de 1297), quan Portugal va renunciar als dominis d'Aroche, Ayamonte, Aracena i uns atres, rebent a canvi els de Campomayor, Olivenza i uns atres de la regió, el sobirà va ordenar el reforç del Castell de Castromarín (1303) i la construcció d'una barbacana. Estes estructures varen passar a ser conegudes respectivament com a Castell Vell i Muralla (o castell) de Fora.

Encara durant el regnat d'este sobirà, davant l'extinció de l' Orde Templaria, per Bula del Papa Juan XXII (14 de març de 1319), Castromarín va ser donado a la recent creada Orde de Crist que va establir allí la seua primera sèu, de 1319 a 1356. En el trasllat de la sèu a Prendre, per orde de D. Pedro I de Portugal (1357-1367), l'importància estratègica de la vila va disminuir, i va començar a despoblarse. Aixina, ya en les Corts de 1361 es varen escoltar queixes contra les Órdens Militars en general, que més vesprada, en 1475, varen ser acusades de derribar els castells de l'Algarve, mencionant-se pel seu nom a Castromarín. cal senyalar que D. João I (1385-1433) ya havia concedit foral a la vila, otorgant-li el privilegi de talle per a quaranta caserius (10 d'abril de 1421) en la finalitat d'aumentar la població.

En este castell va residir l'Infant D. Henrique (1395-1460), nomenat Maestre de l'Orde. Més vesprada, baix el regnat de D. Manuel I (1495-1521), la ciutat va rebre el Foral Novo (20 d'agost de 1504), moment en el que el sobirà va ordenar la reparació dels seus defenses, incloses les muralles del castell. Estes obres són arreplegades per Duarte d'Armes en la seua Livro dones Fortalees (Llibre de les Fortalees) (c. 1509): en el castell, de planta quadrada, descollava al sur, adossada a la muralla, l'alta torre de l'homenage, també de planta quadrada. Esta muralla estava reforçada per gavetas de planta cilíndrica en els vèrtiços.

Externament, una prop de forma irregular, orgànica i ameboide rodejava la vila. En esta prop destacaven:

• en el vèrtiç a l'est, un torreón de planta quadrangular coronat per merlones, en el que s'obria una porta d'arc recte, precedida per un pont levadizo;
• en el vèrtiç occidental, un torreón més chicotet obert per una porta d'arc complet en un fermall decorat en l'escut d'armes;
• en el costat nort, a nivell del sol, s'obria un chicotet arc de mig punt.

En l'inici de l'expansió marítima portuguesa, la regió de l'Algarve va adquirir una nova importància estratègica, per la seua proximitat a les fortalees del nort d'Àfrica. Estes obres complien una doble funció: respal llogístic a les places africanes i vigilància contra l'acció dels corsarios, actius en la regió. Atres places de l'Algarve, no obstant, es varen modernisar durant el XVI, lo que no va ocórrer en Castromarín. En l'últim quarto d'eixe sigle, la vila i el seu castell eren descrits aixina:

"Castromarín està situada en el cap d'un alt tossal, rodejada de mar en tots els llocs, llevat pel ponent, i el lloc està ben adaptat al lloc a on està, que és la frontera de Castella, a on té com a competidora un llogaret gran, pero disseminada, cridada Ayamonte (...).

La major part d'esta vila està rodejada d'una bona fortalea i el seu arraval i tot junt representa majestad als que la veuen de llunt, per l'alt terreny en que s'alça, en que mostra els seus edificis, tot la qual cosa, ben considerat, sembla favorit de la naturalea, està amenaçant no només a la seua veïna Ayamonte, sino a tota Castella (...)" (Frei João de São José. Chorographia do Reyno do Algarve. 1577.)

Durant la crisis successòria de 1580, sublevat el partit del Prior de Crato, els membres del Consell de Defensa del Regne, constituït despuix de la mort d' Enrique I, varen fugir a Castromarín, d'a on varen passar a Ayamonte, en Espanya. Allí, protegits, varen redactar i varen firmar una declaració reconeixent els drets de Felipe II d'Espanya al tro de Portugal, proscrivint a D. Antonio. Durant el regnat de Felipe III d'Espanya, Henrique Fernandes Serrão descriu el Castell de Castromarín com posseint "tres portes en la prop i un castell molt fort, que està recent reparat, i en ell una torre molt alta i bella, d'a on es veuen moltes vistes" (1600). En la Guerra de Restauració de l'independència portuguesa, la defensa de Castromarín va ser remodelada, adquirint llínees de bastions modernes. Estes obres només es varen concloure durant el regnat de D. Alfonso VI de Portugal (1656-1667), complementant-se en el Fort de São Sebastião de Castromarín i el Fort de Sant Antonio de Castromarín. Dins d'este sistema defensiu el sobirà va ordenar erigir una nova ermita dedicada a Sant António en la que es va consagrar un altar al màrtir Sant Sebastià.

Erro al crear miniatura:

Edificis danyats en l'interior del castell en 2014

Des del terremot de 1755 fins a l'actualitat

Durant el terremot de 1755 el núcleu medieval de la ciutat va sofrir grans danys, especialment sentits en la Igreja de São Tiago. Per este motiu, D. José I (1750-1777) va ordenar la recuperació de les defenses de la vila.

A principis d'el XX, el Castell de Castromarín va ser classificat com Monument Nacional per Decret de 16 de juny de 1910. No obstant, no va ser fins a mediats d'este sigle quan els poders públics varen començar a intervindre, a través de la Direcção-Geral dos Edifícios i Monuments Nacionais (DGEMN) (Direcció general d'Edificis i Monuments Nacionals), que va realisar obres de consolidació i reconstrucció entre 1942 i 1952. Seguirien atres intervencions, a càrrec del mateix organisme, en 1958 (predominantment junt a l'ermita) i 1960 (obres d'adaptació a museu, reconstrucció i unes atres). El monument va resultar llaugerament danyat pel terremot del 28 de febrer de 1969. Atres intervencions de la DGEMN varen tindre lloc entre 1977 i 1979, i entre 1980 i 1983. Les campanyes d'excavació varen tindre lloc entre 2000 i 2003, baix la direcció de l'arqueòloga Ana María Arruda. Recentment, en 2004, s'estaven portant a terme treballs en el Museu Arqueològic.

Erro al crear miniatura:

Edifici interior del castell, en vista del castelejo medieval al fondo

Característiques

En posició dominant sobre un tossal, el castell medieval (també cridat "Castelo Velho" o simplement "Castelejo") presenta una planta quadrangular irregular (orgànica), en quatre gavetas cilíndrics en els ànguls de les muralles, travessats per un adarve, a on s'òbrin dos portas al nort i al sur, una de les quals està arrematada per una pedra blasonada i una inscripció epigràfica. En l'interior de la plaça principal, s'alcen edificis de dos plantes junt a les muralles oest i nort; en el costat este, les ruïnes de la primitiva ciutadella. En l'exterior, es poden identificar els restants de la torre de l'homenage i d'un bastió que la flanquejava.

baix la barbacana, de planta triangular, travessada per un baluart, s'alcen la Igreja de São Tiago, la Igreja de Santa Maria, la Igreja dona Misericórdia i un núcleu museístic, en testimonis arqueològics de l'ocupació de la regió. En el vèrtiç sur s'alça una plataforma per a artilleria; en els vèrtiços este i oest, dos torreones de planta quadrada, coberts per terrats en les que s'òbrin portes en arc de mig punt. Damunt de la porta de la torreta oest, una làpida en l'escut i una inscripció epigràfica.

Vore també

• Castells de Portugal