Crisis successòria portuguesa de 1580

La crisis de successió de Portugal de 1580 va sobrevindre com a conseqüència de la mort sense hereus del rei Sebastián I en 1578 i del seu successor Enrique I al començament de 1580. Les Corts portuguesas devien decidir quí d'entre varis reclamantes deuria ocupar el tro portugués. Abans de l'elecció, Felipe II d'Espanya es va anticipar a la decisió i, amparant-se en els seus drets a la successió a la Corona portuguesa —era fill d'Isabel de Portugal—, va ordenar l'invasió militar del regne. El prior de Crato també es autoproclamó rei, pero les seues escasses tropes varen ser superades per les espanyoles en Alcántara. A l'any següent, les Corts reunides en Prendre varen reconéixer a Felipe II rei de Portugal.

Est va ser el començ d'un periodo en el que Portugal, junt en els demés regnes hispànics, varen compartir el mateix monarca en una unió dinàstica aeque principaliter. Esta unió ibèrica es va prolongar fins a 1640, en que va començar la guerra de Restauració portuguesa.

Mort de Sebastián I

Erro al crear miniatura:

Bandera de Portugal en 1580.

En 1578, el jove rei Sebastián I de Portugal moria en la batalla de Alcazarquivir sense deixar hereu. La moradura Enrique I el Cast, tio-yayo de Sebastián, ho va succeir com a rei. Enrique va intentar renunciar al seu ofici clerical per a tindre descendència que perpetuara la dinastia de Avís, pero el papa Gregorio XIII, recolzant als Austrias, no li va permetre abandonar el seu càrrec de moradura. El rei-moradura moriria dos anys més vesprada sense descendència, deixant un buit de poder en el tro de Portugal que provocaria una crisis dinàstica.

Regència provisional

L'11 de giner de 1580 varen ser convocades les corts de Almeirim, que deurien determinar la successió a la Corona portuguesa. Varen ser interrompudes per la mort d'Enrique I el 31 de giner del mateix any, despuix de la qual cosa es va nomenar un consell de regència format per cinc governadors que deurien formar un govern interí encarregat d'administrar el país. Estos eren:

• Jorge de Almeida, arquebisbe de Lisboa, president del consell de regència;
• João Telo, justícia major;
• Francisco de Sá Meneses;
• João de Mascarenhas;
• Diogo Lopes de Sousa,

dels quals tots llevat Juan Tello eren partidaris de l'ocupació del tro de Portugal per Felipe II d'Espanya, en part per les gestions de Cristóvão de Moura i de Pedro Téllez Girón, diplomàtics partidaris de l'unió en Espanya.

Candidats al tro

A la noblea portuguesa li preocupava el poder mantindre la seua independència i va buscar ajuda per a trobar un atre rei. En eixe temps, el tro portugués estava sent disputat per varis candidats, que segons l'antiga costum feudal, en la que l'illegitimitat en el naiximent anulava els drets i la llínea de descendència masculina prevalia sobre la femenina, tenien el següent orde de preferència:

• Ranuccio I Farnesio, d'11 anys, (fill de María, primogènita d'Eduardo de Portugal, el fill menor de Manuel I),
• Catalina, duquesa consorte de Bragança i els seus fills (segona filla d'Eduardo de Avis, la germana chicoteta de María), casada en el duc Juan I,
• Felipe II d'Espanya i els seus descendents (fill d'Isabel de Portugal, la filla major de Manuel I),
• María de Habsburgo, emperatriu del Sacre Imperi, i els seus fills (filla d'Isabel de Portugal i germana de Felipe),

• Manuel Filiberto de Saboya i els seus fills (fill de Beatriz de Portugal, la filla chicoteta de Manuel I de Portugal),
• Juan I, Duc de Bragança i fills (casat en Catalina),
• Antonio, prior de Crato, era net per via masculina de Manuel I, pero fill illegítim de Luis de Avis.

Objeccions

Ranuccio I Farnesio (1569-1622), duc de Parma i Piacenza, era el fill de María, la filla major d'Eduardo de Portugal, duc de Guimarãés i l'únic fill de Manuel I que els seus descendents llegítims sobrevivien. La mort del seu tio yayo Enrique I de Portugal va iniciar el conflicte pel tro quan tenia 11 anys d'edat. Segons la llínea dinàstica, Ranuccio era el hereu més pròxim; no obstant, el seu pare Alejandro Farnesio, no va esgrimir convenientment els drets de Ranuccio al tro, possiblement per no indisponerse en Felipe II, del que era aliat i vassall.

Catalina, la duquesa de Bragança, va reclamar el tro molt ambiciosament pero sense èxit. Catalina estava casada en Juan I de Bragança, el net de Jaime de Bragança, també un hereu llegítim de Manuel I i la mare del qual era filla de Fernando de Portugal, duc de Viseu, segon fill del rei Eduardo I. La duquesa tenia un fill, Teodósio II de Bragança, que seria el seu hereu i successor al tro. La reclamació de la duquesa era relativament forta, ya que estava reforçada per la posició del seu marit com un dels hereus llegítims; per això abdós tenien dret a ser reis. Ademés, la duquesa vivia en Portugal, no en l'estranger i era major d'edat. El seu punt dèbil era la seua condició femenina (Portugal encara no havia tingut una reina titular).

Felipe II era descendent de Manuel I per llínea femenina; la seua condició d'estranger (encara que la seua mare fòra portuguesa) era una desventaja en la seua candidatura, pero la seua edat i el seu gènero masculí li colocaven en una posició millor que la dels dos anteriors candidats. Rodrigo Vázquez d'Arce i Luis de Molina varen ser enviats a Portugal com a embaixadors de Felipe II en la missió de defendre la candidatura d'este al tro.

Erro al crear miniatura:

Arbre genealògic dels candidats al tro (els aspirants van en cursiva, els reis de Portugal en negreta).

Vore també

• Portugal baix la Casa d'Àustria
• Història de Portugal
• Història d'Espanya
• Felipe II d'Espanya