Cas Bosman
El cas Bosman[1] és un cas paradigmàtic del Dret comunitari, en el qual un futboliste belga, Jean-Marc Bosman, va demandar a RFC Lieja, la Federació belga de fútbol i a l'UEFA davant el Tribunal de Justícia de l'UE per llimitar-li la llibertat d'acció com ciutadà de l'Unió Europea en finalisar el seu contracte en el seu club, forçant a l'Unió d'Associacions Europees de Fútbol (UEFA) a canviar vàries de les seues normes per a que compliren la llegislació europea.
Evolució del cas
[editar | editar còdic]Antecedents
[editar | editar còdic]En 1990, Jean-Marc Bosman era un futboliste professional belga que jugava per al Real Fútbol Club de Lieja, per llavors en la Primera Divisió de Bèlgica. En juny de 1990 el RFC Lieja oferix a Bosman un any més de contracte la qual cosa va rebujar el futboliste, alegant que no se li pagaria lo suficient; aixina Bosman és posat en la llista de "transferibles" en una clàusula d'indemnisació de 11 743 000 francs belgues. cal recalcar que en eixos anys dita clàusula devia ser pagada inclús si el contracte en el jugador havia terminat el seu determini de vigència. Al més següent Bosman aplega a un acort en l'USL Dunkerque de França. El RFC de Lieja i el USL Dunkerque acorden la cessió del jugador a l'equip francés per una temporada, més una opció de compra, pero el USL Dunkerque no admet pagar la clàusula d'indemnisació que propon el RFC Lieja, qui nega llavors al club francés el passe del jugador i ho aparta de l'equip.
Bosman va presentar una demanda contra el RFC Liège, aixina com contra la Federació Belga de Fútbol i contra l'UEFA perque alegava que les normes de traspàs de la Federació Belga de Fútbol, aprovades tant per l'UEFA com per la FIFA li havien impedit el traspàs al USL Dunquerque perjudicant els seus drets com a treballador.
Trasfondo
[editar | editar còdic]La defensa de Jean-Marc Bosman plantejava que deu interpretar-se el Títul III del Tractat de Roma,[2] de 25 de març de 1957; en dit tractat s'establix la lliure circulació dels treballadors europeus dins dels països de l'Unió, la qual cosa prohibiria que les associacions o federacions deportives nacionals i internacionals pogueren establir, en les seues reglamentacions respectives, normes que llimitaren l'accés de ciutadans europeus als tornejos organisats dins de l'Unió Europea, i prohibiria que els clubs de fútbol pogueren exigir el pagament d'una cantitat de diners en motiu de la contractació d'un dels seus jugadors per part d'un nou club empleador quan ya haguera vençut el contracte original. En abdós suposts, la posició jurídica de Bosman era que les regles de la Federació Belga de Fútbol i de l'UEFA perjudicaven els seus drets com a treballador -en tant futboliste professional- a la llibertat de contractació i la seua dret al treball.
Sentència i conseqüències
[editar | editar còdic]El Tribunal de Justícia de l'Unió Europea en sèu en Luxemburc i data 15 de decembre de 1995 va dictar sentència, en la qual declarava illegals les indemnisacions per traspàs i els cupos d'estrangers quan s'aplicaren a ciutadans de l'Unió Europea (UE),[3] entenent que tals regles impedien de facto la lliure contractació de jugadors i contradien normes laborals i comercials de l'Unió Europea.
L'abolició de l'indemnisació per traspàs i la desaparició dels cupos de jugadors en ciutadania europea varen generar efectes notables en el fútbol europeu. Els jugadors podien ya negociar nous contractes directament en els seus clubs i els equips deportius varen tindre facilitats per a "importar" jóvens talents d'atres països aliens a l'UE (sobretot de països d'Europa Oriental, Amèrica del Sur o Àfrica). La formació de jóvens jugadors va perdre importància, ya que els grans equips que optaven a drets de televisió dels tornejos internacionals varen començar a "saquejar" a clubs menuts i de pocs diners que cuidaven molt les seues pedreres, oferint contractes en alts sòus a jóvens estreles.[4]
Per una atra part, la sentència Bosman no va carrejar cap catàstrofe a curt determini. El mercat deportiu, sobretot el futbolístic, es va fer més actiu, les pedreres varen seguir funcionant i les televisions varen terminar per fer del fútbol la seua principal inversió.[5] No va ser fins a décades despuix quan es varen notar les seues repercussions. En les poques restriccions a estos traspassos internacionals, les plantilles dels grans equips varen ser incorporant paulatinament a jugadors no naixcuts en l'UE per a aumentar la seua competitivitat i poder, lo que va perjudicar al fútbol base o categories formatives d'Europa quan les seues "pedreres" es tornaven cada volta menys importants davant els directius.[6] Súbitamente els jugadors "canteranos" varen vore cóm es tornava cada any més difícil accedir llocs titulars en equips professionals, puix ara no només competien en atres "canteranos" sino en grans talents internacionals que podien ser contractats en relativa facilitat. Principalment açò es va reflectir en els clubs deportius en major riquea, qui podien pagar salaris que clubs més menuts no podien permetre's per les diferències de presupost, creant una brecha cada volta major entre clubs "rics" i "pobres" dins de l'UEFA. Aixina, els clubs de menor fortuna es varen vore casi obligats a reforçar els seus equips en jugadors formats en les seues pedreres, mentres que estos jugadors anaven tenint cada volta menys aparicions en els grans clubs.[6] Poc a poc la situació va ser retroalimentant-se —a més i millors futbolistes internacionals, més provabilitat d'èxit deportiu, que a la seua volta reportava més ingressos— i va terminar per colapsar en una série de mides en la década dels anys 2000 i 2010 per a regularisar tant les desmesurades sifres de traspàs com la participació de foràneus.[6]
Açò va provocar un efecte en cadena per al restant de països, ya que les restriccions de cada país a l'hora de contractar jugadors internacionals es varen vore reduïdes, lo que va aumentar no solament el número de contractacions de jugadors beneficiats per la Llei Bosman, sino de tots els territoris FIFA. Els futbolistes suramericans, històricament considerats com alguns dels futbolistes millor valorats en el continent europeu, varen vore aixina com de tindre restringit el seu accés les lligues europees a la disponibilitat de cada club en particular, el cupo va aumentar, per lo que més jugadors varen poder concretar els seus traspassos. Des de llavors el número d'internacionals en cada club europeu es va vore aumentat considerablement, fins a aplegar a ser un tema de debat i preocupació en el fútbol europeu, com aixina va manifestar la pròpia UEFA décades despuix,[7][8] preocupada per la cada volta més escassa presència de jugadors en cupo de formació o pedrera.[n. 1] Açò va dur a l'organisme a establir unes mides concretes per a que cada club contara en a lo manco un mínim de jugadors formats en el seu propi país, per a reduir el número d'estrangers de cada plantilla.[9][10]
Anys despuix va anar també una de les causes que varen contribuir, si ben no va ser la principal,[11] a l'establiment del ''Financial Fair Play (FFP), o joc net financer,[12][13] i paliar el cada volta més elevat pagament de traspassos internacionals que varen provocar l'arribada de fondos financers, inversors, o els denominats «clubs estat»,[14] que inflacionaron el mercat de fichages, en la finalitat de contar en els millors jugadors o de major proyecció internacional que inflacionaron enormement el panorama futbolístic.[15][10]
Com a eixemple, en la Lliga de Campeons de l'UEFA, la màxima competició de clubs en Europa, des de la sentència de la Llei Bosman en 1996 únicament clubs de les considerades com «les quatre grans lligues» (Espanya, Anglaterra, Itàlia i Alemània) han conseguit véncer el torneig (en algunes excepcions en les edicions de 2003-04 i 2024-25 a on varen eixir campeons el F. C. Porto de Portugal i el Paris Saint-Germain de França).cita requerida[n. 2]
Jugadors en passaport europeu
[editar | editar còdic]A través dels anys i en efecte de la sentència Bosman i en especial del cas Ígor Simuténkov,[16] es varen ser ampliant per diverses circumstàncies el número de nacionalitats en plaça comunitària, açò és, sense restricció dins del fútbol europeu. En avant i a raïl del cas les mateixes directrius s'aplica als països en acorts o establits com a candidats a pertànyer a l'Unió Europea i les seues directrius sobre drets dels treballadors en el territori. Dits casos i estatus es reflectixen a continuació, al no ser part de l'Unió Europea, qui establix el ple dret.
Nota: Divisió territorial reconeguda internacionalment a giner de 2020.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n.", pero no es trobà una etiqueta <references group="n."/>