Björn Borg

Björn Borg

Björn Rune Borg, conegut com a  (🔊 Björn Borg) ([bjœːɳ bɔrj]) (Estocolm, 6 de juny de 1956) és un extenista suec que va competir entre 1973 i 1981, conseguint véncer en 96 tornejos (66 del circuit ATP), contant entre ells 11 títuls de Grand Eslam: 5 consecutius en Wimbledon i 6 en Roland Garros, aixina com 2 ATP World Tour Finals o Masters de fin d'any abans de retirar-se en solament 26 anys d'edat.

Se li considera com un dels millors tenistes masculins de l'història del tenis. Va ser la primera superestrella del tenis (“the games first superstar”) i el jugador que va revolucionar totalment este deport tant en la seua forma de joc, que es va impondre fins a hui dia, com en l'interés mediàtic i publicitari que va despertar en un deport que fins a llavors no era de masses.

En 2014, una enquesta del diari "Dagens Nyheteher" ho va senyalar com el millor deportiste suec de l'història per davant del futboliste Zlatan Ibrahimović i del gran esquiador Ingemar Stenmark (contemporàneu seu i un dels millors esquiadors de l'història, guanyador de 86 carreres i tres títuls absoluts de Copa del Món), entre uns atres.

En els seus 11 títuls de Grand Eslam (16 finals de GS disputades, incloent les 11 guanyades, lo que tira un increible percentage de 11 GS ganados de 27 jugats, un 40,7 %, en un 89,2 % 141-17 de partits de Grand Eslam guanyats) en tan sol 9 anys de carrera (es va retirar als 26 anys), s'ubica quart i quint en els respectius historials de l'Era Open i total atenent al número de títuls de Grand Eslam. És de resenyar que va guanyar els seus 11 títuls (el títul número 11 va ser en Roland Garros 1981) en tan sol 24 anys.

Va ser campeó del Torneig de Roland Garros en sis ocasions, quatre d'elles consecutives, en els anys 1974, 1975, 1978, 1979, 1980 i 1981, i va guanyar en Wimbledon cinc títuls consecutius, en 1976, 1977, 1978, 1979 i 1980, caent en la final del que haguera segut el seu sext títul consecutiu en 1981 (manté vigent el récort del percentage més alt de partits guanyats en Wimbledon en un 92,7 % 51-4). Abdós marques varen ser récorts que semblaven inalcançables i que es varen mantindre durant anys fins a ser batudes per Rafael Nadal i Roger Federer respectivament.

També va ser finaliste de quatre edicions del Obert d'Estats Units, en 1976, 1978, 1980 i 1981, participant tan sol una única volta en l'Obert d'Austràlia, a on va aplegar a octaus de final en 1973, en 17 anys d'edat (en eixos anys els grans jugadors no solien participar per les dates i al llarc viage i baixa dotació en premis en l'época).

Va ser el jugador més jove en debutar en Copa Davis i el campeó més jove de Roland Garros (superat en joventut després per solament uns dies per Mats Wilander en 1982 i per Michael Chang en 1989) i de Wimbledon (superat en eixe aspecte en 1985 per Boris Becker).

Per la seua banda, en els seus tan sol 9 anys de carrera, va obtindre 15 títuls Grand Prix Súper Séries (lo que hui denominem Masters 1000), lo que ho coloca octau en l'historial en número de victòries. Va guanyar el Masters Grand Prix, torneig que reunia als 8 millors jugadors de cada any (actuals ATP Year End Finals), de 1979 i 1980, disputant la final en dos ocasions més, aixina com la final del circuit WCT (WCT Year End Championships) de 1976, disputant també les finals de 1974, 1975 i 1979, acumulant un total de dèu tornejos final de temporada disputats.

Va guanyar un total de 66 tornejos del circuit ATP durant la seua carrera, incloent els 11 de Grand Eslam, tres Masters de finals de temporada, 15 tornejos Grand Prix Súper Séries (els actuals Masters 1000), 17 tornejos Grand Prix Regular Séries (els actuals Masters 500) i 18 mijans (els actuals Masters 250) aixina com numerosos tornejos del llavors existent circuit WCT, propietat del millonari del petròleu texà Lamar Hunt (fins a 1978, el WCT i el Grand Prix eren dos circuits paralels, quedant integrats, a efectes de punts, a partir d'eixe any baix el nom de Grand Prix, si ben els tornejos WCT seguien duent eixa denominació. En 1989 el Grand Prix es va passar a cridar ATP Tour, nom que manté fins al present).

Va aplegar a 24 finals ATP més i va véncer, ademés, en atres 33 tornejos individuals més fora del circuit ATP usuals en l'época (WTC, invitacionales, etc.).

Per una atra part, va guanyar una sifra récort de 45 partits de Copa Davis en l'equip de Suècia, obtenint el títul en 1975, liderant cap al triumfo al seu equip en 19 anys per a ser el primer país diferent a USA, Austràlia, Gran Bretanya o França en guanyar-la des dels seus inicis a principis de 1900 (havia debutat en Copa Davis en 1972, en tan sol 15 anys d'edat).

Encara hui dia és posseïdor de numerosos récorts vigents collits en la seua curta i meteòrica carrera de tan sol 9 anys com a teniste professional (es va retirar de forma abrupta en tan sol 26 anys, en la seua plenitut, en 1982) en la que va exhibir un domini marejant en una de les époques en rivals de més calitat i importància històrica (Connors, McEnroe, Vilas, Nastase, Gerulaitis, Ashe, Tanner, Lendl, etc. contra els que té un head to head clarament favorable a excepció de McEnroe, en el que està empatat..

També va ser un icon d'estil en la seua roba, calcer i raquetes que es varen convertir en mítiques, encara reverenciadas hui dia, el seu llarc cabellam ros en la cinta en el pèl i la seua actitut imperturbable, calmada, tranquila, concentrada i disciplinada. Va ser el principal responsable de l'entrada massiva (fins a llavors era un deport en el que no ho hi havia) de patrocinadors i publicitat al tenis en convertir-se en una image publicitària que transcendia el propi deport i a que el tenis, en la seua presència i la d'atres personalitats rutilantes com les de Connors, McEnroe o Vilas va cobrar un interés mediàtic que fins a eixe moment no havia tingut.

Borg va ocupar el posat número 1 del rànquing ATP en sis periodos diferents entre 1977 i 1981, totalisant 109 semanes. Es va ubicar primer en classificació final de 1979 i 1980, segon en 1976, 1978 i 1981, i tercer en 1974, 1975 i 1977. Va ser nomenat "Teniste de l'Any" per l'ATP en 1976, 1977, 1978, 1979 i 1980, i va ser n.º 1 anual de "World Tennis" en 1978, 1979 i 1980.

Destaca entre els seus numerosos guanys l'haver conquistat en el mateix any els tornejos de Roland Garros i Wimbledon (l'aixina denominat “Channel Eslam”, fent referència al canal de la Taca), considerat com “el doblet més difícil de realisar en el tenis”, durant tres anys consecutius (1978, 1979 i 1980), un récort fins a la data sense superar. Més valor encara a este important guany dona el fet de que la dificultat en canviar de superfície en eixa época era major que hui en dia (la terra batuda era molt més llenta i l'herba moltíssim més ràpida, en pot més baix i deslisant) i el temps entre abdós tornejos era de tan sol dos semanes, sense casi temps per a adaptar-se a condicions tan radicalment diferents;

Per a donar-li més valor encara a la senya anterior, va guanyar tant Wimbledon com Roland Garros sense perdre un sol set —en 1976 el primer i en 1978 i 1980 el segon— lo que ho convertix en l'únic que ha guanyat en abdós tornejos en superfícies tan dispars sense cedir un sol parcial en partits del millor de 5 sets; en açò dit; Roger Federer va guanyar el seu primer gran torneig sense cedir sets en Austràlia 2007, repetint 10 anys més tart en Wimbledon 2017. De la mateixa manera, Rafael Nadal va superar el récort de Borg en Roland Garros 2020, guanyant un torneig gran sense cedir sets per quarta volta despuix d'haver-ho fet en el mateix torneig en 2008, 2010 i 2017. No obstant, el mèrit del suec és haver guanyat el torneig en menor cantitat de jocs perduts (32) en Roland Garros 1978, mentres que Nadal va cedir 35 en Roland Garros 2017. Aixina mateix, Ken Rosewall i Ilie Năstase ya havien guanyat tornejos de Grand Eslam sense cedir parcials. No obstant, quan Rosewall va guanyar l'Obert d'Austràlia 1971, els primers caps de série estaven exents de jugar la primera fase. En el cas de Năstase en Roland Garros 1973, els partits encara no eren al millor 5 de sets fins a la tercera ronda.

Biografia i carrera tenística

Borg va passar la seua infància en la seua ciutat natal de Södertälje, a on l'hockey sobre gèl era, com era habitual entre tots els chiquets suecs, el deport principal que practicava. El seu pare, jugador aficionat al tenis de taula va guanyar una competició i un dels possibles premis era una raqueta de tenis. Björn va demanar que triara la raqueta, el seu pare va decidir regalar-li-la i des d'aquell instant, en 8 anys, el tenis es va convertir en la seua passió; aixina va escomençar l'història d'un els tenistes més lluents de l'història.

Admirador de Rod Laver, es va sentir fascinat per la concentració i correcció en la pista d'este jugador, per lo que va decidir imitar el seu comportament dins del camp, encara que en els seus inicis va tindre sérios problemes de comportament en la pista pels seus incontrolables nervis i extrema competitivitat, lo que va provocar que ho sancionaren en sis mesos sense poder jugar despuix d'una série d'incidents de mal comportament en la pista.

Eixe fet va marcar el seu caràcter i va fer que la seua marca de la casa a partir de llavors anara un comportament absolutament intachable, caballeroso i imperturbable, ocorreguera lo que ocorreguera, induït pel seu mentor durant tota la seua carrera, el extenista i excapitán de Copa Davis Lennart Bergelin, encara que en el seu interior eixos nervis sempre varen seguir presents de forma silenciada i amagada.

En 1972, Borg, en tan sol 15 anys, es va convertir en el representant de Copa Davis més jove de l'història. En eixa primera série va enlluernar a tots en una victòria en 5 sets sobre el neozelandés Onny Parun (número 9 del món i finaliste del Obert d'Austràlia en 1973). Després va perdre el partit de dobles i va guanyar el partit d'individuals restant davant Jeff Simpson. Eixe mateix any guanyaria el torneig junior de Wimbledon, torneig en el que aplegaria a quarts de final del quadro absolut l'any següent (1973) causant furor entre el públic femení pel seu carisma, apariència i la seua inusualment potent joc, perdent davant l'ídol local Roger Taylor en cinc sets (7-5 en el quint), desnugant lo que va denominar la prensa britànica la “Borgmanía”.

En 1974, en 17 anys i 6 mesos, va guanyar el seu primer títul professional en Auckland, en l'herba neozelandesa (finals de 1973 i principis de 1974 varen ser l'única ocasió en que va participar en la gira australiana), seguit del segon, dos mesos més tart, en Londres, en el torneig en moqueta del circuit WCT en derrotar al britànic Mark Cox en la final (guanyaria també el títul de dobles, fent parella en Ove Bengston). Tres mesos més tart conseguiria el seu primer títul important en guanyar l'Obert d'Itàlia, que en aquells anys tenia l'estatus de ser casi el quint torneig de Grand Eslam. Immediatament despuix de Roma es va dur (en 18 anys recent complits) el seu primer Grand Eslam en conquistar En París el seu primer Roland Garros, en véncer en la final a l'espanyol Manuel Orantes despuix de perdre els 2 primers sets i apabullar en els 3 següents per 2-6 6-7 6-0 6-1 6-1. Aixina es convertia en el jugador més jove en triumfar en el torneig francés (després va ser superat per Mats Wilander en 1982 i Michael Chang en 1989). Formant parella de dobles en l'argentí Guillermo Vilas alcançaria en París també les semifinals de la prova de dobles. Aplega a Wimbledon com a quint cap de série pero pert en tres sets en tercera ronda davant l'egipcíac El Shafei. En Forest Hills (Us Open) entraria en lliça com a quart cap de série pero pert en segona ronda en l'hindú Vijay Amritraj en cinc sets. Eixe any va terminar en un total de 7 títuls en 4 superfícies diferents (5, si es considera a l'argila americana o Har-tru distinta de la pols de rajola).

En 1975, va defendre el seu títul en França, partint en París com a primer cap de série, cedint només un set en tot l'event (davant Adriano Panatta en semifinals) en véncer en la final de Roland Garros cómodament a l'argentí Guillermo Vilas per 6-2 6-3 6-4, en qui novament va formar parella de dobles aplegant a les semifinals en el mateix event. En Wimbledon aplegaria novament a quarts de final i en el US Open, encara disputat eixe any sobre la terra har-tru de Forest Hills, com a cap de série 5 perdria en semifinals davant el número 1, Connors per un triple 7-5. Eixe any es faria en atres 4 títuls més i alcançaria la final del Masters (actuals ATP Finals) jugat en Estocolm, a on perdria en sets correguts davant un inspiradísimo Ilie Năstase.

Per a 1976, ya tenia en el seu poder dos Roland Garros i una Copa Davis. En Roland Garros, a on partix com a cap de série número un, pert sorpresivamente en quartos en Adriano Panatta en quatre sets (l'únic teniste capaç de véncer-ho en Roland Garros), qui a la postre venceria en el torneig. Despuix d'eixa derrota, es va propondre centrar-se en conquistar el torneig de Wimbledon. Fins a eixe moment no havia passat de quarts de final en el torneig i molt pocs eren els qui creïen que el seu joc de fondo es poguera adaptar a la ràpida herba londinenca (moltíssim més ràpida que en l'actualitat i en un pot molt més

baix i esvarós que hui dia). Borg va practicar arduamente durant les dos semanes prèvies al torneig centrant-se en millorar el seu traga i la volea. En açò, “L'home de gèl”, que partia com a quart cap de série, va agranar a tots els jugadors durant el torneig sense perdre cap set, enrollant a Guillermo Vilas en quarts de final, sent Roscoe Tanner l'únic jugador que li va crear problemes en les semifinals, aplegant aixina sense perdre un set a la final per a sorpresa de molts, potser alguna cosa favorit per dos semanes molt caloroses que varen deixar l'herba molt seca. Allí es va trobar davant el favorit, el rumà Ilie Năstase, a qui també va enrollar en 3 sets correguts per 6-4 6-2 i 9-7 consumant aixina el triumfo en el torneig sense cedir un sol set. Nastase diria: “Deurien manar-ho a un atre planeta. Nosatres juguem al tenis. El juga a una atra cosa.” Aixina es va convertir (en 20 anys i 1 més) en el jugador més jove en l'Era Oberta en conquistar Wimbledon, récort després superat per Boris Becker, en 1985, en 17 anys. Eixe mateix any conquistaria atres 5 tornejos i alcançaria per primera volta la final del Obert d'Estats Units (jugat sobre canches llentes) en la que va perdre davant el local Jimmy Connors en 4 sets. Les seues victòries més dures del torneig varen ser en els octaus de final, davant Brian Gottfried, i els quartos davant Manuel Orantes (campeó defensor), abdós en 5 sets.

En 1977, va aumentar encara més el seu nivell. Va conseguir 12 títuls en 13 finals. No va jugar en Roland Garros per lesió i ser exclós per la FFT (Federació francesa de tenis) per haver participat en la ben pagada lliga WTT (va ocórrer en Roland Garros en numeroses figures en aquella época, casos de Martina Navratilova, Chris Evert o Jimmy Connors) i va defendre en èxit el seu títul de Wimbledon, a on partix com a segon cap de série per darrere de Connors, encara que esta volta va resultar molt més trabajoso per a ell. En el recort queden una increible semifinal de 5 sets davant el talentós nortamericà Vitas Gerulaitis (un dels seus millors amics en el tenis i en qui entrenava freqüentment), guanyada per 8-6 en l'últim set i també una bregada final davant Jimmy Connors en 5 sets, en la que va prevaldre el suec. Dos mesos més tart alcançaria per primera volta el n.º 1 del món, destronant les 160 semanes consecutives de regnat del nortamericà Jimmy Connors, encara que solament es mantindria en el lloc per una semana. A fi d'any va alcançar per segona volta la final del Masters (actuals ATP Finals), esta volta en el Madison Square Garden de Nova York, a on perdria davant Jimmy Connors.

Els dos anys finals dels anys 1970 i els primers anys 80 vorien a Borg al seu més alt nivell i en un marejant domini. Va conseguir el doblet de Roland Garros i Wimbledon durant tres anys consecutius (1978, 1979, 1980), alguna cosa jamai conseguit en l'història per ningú, ni tan sols durant dos anys consecutius (cal destacar que en eixa época la terra batuda era molt més llenta que en l'actualitat i l'herba molt més ràpida, havent, ademés, solament dos semanes entre abdós tornejos, lo que afig encara molt més mèrit a eixos tres doblets consecutius). Semblant proea no es repetiria fins que l'espanyol Rafael Nadal ho va conseguir en 2008, vencent en abdós finals al suís Roger Federer. Un any despuix, en 2009, el suís Roger Federer conseguix realisar esta mateixa proea, guanyant en abdós tornejos front al suec Robin Söderling i al nortamericà Andy Roddick respectivament. En 2010, l'espanyol Rafael Nadal va tornar a repetir el doblet, guanyant en Roland Garros al suec Robin Söderling i en Wimbledon al chec Tomáš Berdych. Novak Djokovic també va conseguir el doblet en 2021 guanyant en Roland Garros al grec Stéfanos Tsitsipás i en Wimbledon a l'italià Matteo Berrettini. Solament un quint jugador ho ha conseguit en l'Era Oberta: (Rod Laver en 1969).

En 1978, va batre en la final de Roland Garros a qui havia segut el rei de les canches llentes durant l'any anterior, Guillermo Vilas, enrollant-ho en tres cómodos sets per 6-1 6-1 6-3. Borg va eixercir un domini demoledor i va agranar a tots en el torneig sense perdre cap set, jugant 21 en total en 6 sets guanyats per 6-0 i 7 per 6-1. En la semifinal davant el correoso italià Corrado Barazzutti va cedir un sol joc en tota la trobada vencent per 6-0 6-1 6-0. En la seua tercer conquista en Wimbledon de forma consecutiva va tindre alguns problemes en el primer partit (les primeres rondes en Wimbledon sempre li varen resultar difícils) davant el canoner Víctor Amaya (5 sets) pero després es enfiló exitosamente cap a la final a on derrotaria en claritat de nou a Connors, esta volta en 3 sets correguts per 6-2 6-2 6-3, sorprenent-ho en una tàctica de revessos tallats i boles molt baixes que el nortamericà no va saber contrarrestar. Eixe any conseguiria 9 títuls en 10 finals. L'única final perduda va ser en l'Obert d'Estats Units (en les noves i ràpidíssimes canches de ciment de Flushing Meadows) una atra volta baix les llums de neó davant el seu archirrival Jimmy Connors en una lesió en el polze dret que li va fer jugar mermat de facultats, escapant-se de la mà inclús la raqueta en algun servici per este motiu.

En 1979, va defendre novament el seu títul en Roland Garros (va derrotar al paraguayà Víctor Pecci en 4 sets, en la final) i va conquistar el seu quarto Wimbledon consecutiu. Despuix de superar fàcilment a Connors en les semifinals, Borg es va trobar en el potent sacador nortamericà Roscoe Tanner a qui va guanyar en un duríssim partit a 5 sets. El propi Roscoe Tanner ho va derrotar unes semanes més tart en els quarts de final del US Open, servint a més de 250 km/h (quilómetros per hora) privant-li una volta més de l'ansiat triumfo en Nova York per a intentar tancar el Grand Eslam. Enguany, Borg reconquistaría el ceptre de n.º 1 del món coronant-se per primera volta com a n.º 1 al final de la temporada. A principis de 1980 conseguiria el seu primer Masters (actuals ATP Finals) de fin d'any (despuix de vàries finals perdudes) en véncer en la final a Vitas Gerulaitis per 6-2 6-2 en la final en Nova York despuix d'una èpica semifinal a tres sets davant John McEnroe. Va guanyar 13 títuls en 14 finals. Una temporada d'ensomi.

Durant 1980, Borg va mantindre el n.º 1 del món, (llevat per 4 semanes en que la nova jove estrela del tenis John McEnroe va ocupar el lloc). Conquistaria el seu segon títul en el Súper Séries de Las Vegas i el seu tercer títul en el de Montecarlo. Borg va tornar a fer història en conquistar el seu quint Roland Garros (quarto consecutiu) seguit del seu quint Wimbledon consecutiu. El seu pas per l'obert francés va ser novament arrollador no cedint cap set en el seu camí al títul i no permetent que cap jugador li traguera més de 4 jocs per set en un promig menor a 2 jocs perduts per set en una dominancia total de la terra batuda parisino. En la final va véncer a Vitas Gerulaitis per 6-4 6-1 6-2. En Wimbledon, en una lesió d'abdominals durant tot el torneig que li impedia sobretot servir com acostumava, camí a la final cediria tan sol 2 sets i es trobaria en la final en John McEnroe, la jove estrela en ple ascens. La final va ser una espectacular batalla entre dos jugadors d'extrema calitat i caràcters i estils oposts i és fins al dia de hui considerada per molts com el millor partit de tenis de l'història. Els mijos de comunicació la varen batejar com “El partit del sigle”. El partit va començar a favor de McEnroe qui es va dur el primer set per 6-1 a lo que Borg va respondre duent-se els dos següents. El quart set va ser d'alt nivell i es va aplegar a la mort súbita final en lo que podria haver segut la primera final de Wimbledon en definir-se en una mort súbita. En una increible demostració de concentració i ment freda abdós jugadors no conseguien traure's ventaja. Borg feya gala de les seues passing shots i McEnroe demostrava la seua subtilea en la volea. Despuix de 5 match points a favor de Borg (un salvat per McEnroe en ajuda de la ret) i de 7 set points a favor de “Big Mac” (un fallat en una volea relativament fàcil) el suec va deixar una volea en la ret i es va terminar la mort súbita 18-16 a favor del nortamericà. A pesar de que molts suponien en açò una injecció anímica important en McEnroe i una frustració per a Borg que inclinaven el partit cap al costat de McEnroe, “l'home de gèl” no es inmutó i va eixir a jugar en tot l'apassionant quint set que ho va conquistar per 8-6. McEnroe es va resquitar, un més més tart, en derrotar-ho en la final del Obert d'Estats Units, també en 5 disputadíssims sets per 7-6(4), 6-1, 6-7(5), 5-7, 6-4. La seua rivalitat en John McEnroe és considerada com una de les més grans de l'història del tenis. Venceria novament a McEnroe en novembre, en la final del torneig d'Estocolm, que fins a eixe moment se li havia resistit (en semifinals de 1978 va ser la seua primera derrota davant un jugador més jove que ell, John McEnroe) per 6-3 i 6-4. El suec terminaria el seu segon any consecutiu com a n.º 1 del món i es coronaria per segona volta en el Masters (actuals ATP Finals) de fin d'any (disputat en giner de 1981) en véncer en una espectacular i potent final al chec Ivan Lendl per 6-4, 6-4, 6-2, despuix d'haver superat en el camí a Connors i McEnroe, culminant d'esta forma una temporada absolutament extraordinària.

En 1981, despuix d'un inici d'any titubejant per les lesions durant tota la primavera, que varen fer que pràcticament no jugara fins al Open de França, Borg semblava enfilarse cap al seu quart doblet consecutiu Roland Garros-Wimbledon.

En França, a pesar d'aplegar falte de rodage, va tornar a dominar en total autoritat fins a la final en a on es va trobar de nou en eixa jove estrela en un estil molt similar al seu, el chec Ivan Lendl, a qui va derrotar en una gran final a 5 sets conseguint el seu sext títul (quarto consecutiu) per 6-1, 4-6, 6-2, 3-6, 6-1. La marca de 6 títuls en Roland Garros es va mantindre com un récort que es presumia insuperable fins a l'11 de juny de 2012 quan va ser superada per Rafael Nadal despuix d'impondre's en la final al serbi Novak Đoković. El récort de quatre victòries consecutives en el torneig francés va ser igualat també per Rafael Nadal en 2008 -de fet, va anar el propi Borg el que va entregar el trofeu de campeó al teniste espanyol-; i superat per Nadal també en 2014. En Wimbledon va passar alguns sofocones en el seu camí a la final, sobretot en el seu memorable semifinal davant Connors, qui va escomençar enrollant-ho en els dos primers sets. Borg va demostrar una volta més la seua sanc freda i va alçar el partit enrollant en els sets 4 i 5 (0-6 4-6 6-3 6-0 6-4) per a poder lliurar una nova batalla davant McEnroe en la final en l'intenció de conseguir el seu sext títul consecutiu. Allí va guanyar 6-4 el primer set, pero el talentós nortamericà va guanyar els dos següents en tie-breaks i en el quarto un nou 6-4 va consumar la primera derrota de Borg en Wimbledon en els últims sis anys, establint la marca, encara imbatida, de 41 partits guanyats de forma consecutiva en dit torneig en l'era oberta. Eixe mateix més de juliol, venç en la Mercés Cup de Stuttgart a Ivan Lendl en la final per 1-6, 7-6, 6-2, 6-4. Dos mesos més tart va alcançar la seua quarta final d'Obert d'Estats Units, vencent novament a Connors en una apabullante semifinal que ell mateixa considera un dels seus millors partits i caent de nou davant McEnroe baix les llums de neó, esta volta en protecció policial per unes amenaces de mort rebudes el dia anterior, també en 4 sets. Decepcionat, va abandonar l'estadi sense siquiera quedar-se a la cerimònia d'entrega de premis.

Ya mai més tornaria a participar en un torneig de Grand Eslam. Solament jugaria un torneig més eixe any, el de Ginebra, en setembre, en el que guanyaria el seu últim títul ATP vencent a Tomas Šmíd per 6-4, 6-3, no participant ya ni tan sols en el Masters (les actuals ATP Finals) que es jugaria en Nova York en giner de 1982, en les que el seu amic Vitas Gerulaitis va ocupar la plaça que va deixar vacant (aplegant a la final). Enguany 1981 va cedir el n.º 1 de fin d'any a mans de McEnroe. Va estar un total de 109 semanes com a n.º 1 del món.

Repassant els títuls oficials (ATP) guanyats en els seus anys de professional: 1974 (8 títuls), 1975 (5 títuls), 1976 (7 títuls), 1977 (12 títuls), 1978 (9 títuls), 1979 (13 títuls), 1980 (9 títuls), 1981 (3 títuls), lo que fa un total de 66 (font ATP https://www.atptour.com/en/players/bjorn-borg/b058/titles-and-finals)

Indiscutiblement, l'Obert d'Estats Units va ser la gran espina del suec, va estar molt prop en 4 oportunitats, dos finals perdudes davant Connors i dos davant McEnroe, no concretant la victòria final en cap d'elles a pesar de que en 1980 va disputar una apretada i espectacular final a 5 sets. Una de les causes per les que mai va aplegar a guanyar-ho varen ser les llums de neó que ho molestaven en les sessions nocturnes. Va ser l'esclavó que li va fallar tres anys consecutius, de 1978 a 1980 en el seu intent de completar el Grand Eslam.

En l'Obert d'Austràlia, va participar tan sol una volta, en 1973, en tan sol 17 anys, no tornant a jugar-ho més. Açò era lo habitual entre les grans estreles de l'época, que no ho varen jugar de forma regular fins que en 1983 va passar a jugar-se en giner i en això varen començar a incloure-ho en el seu calendari en passar de ser l'últim torneig de Grand Eslam a ser el primer, permetent tindre uns dies en Nadal abans de mamprendre el llarc viage a Austràlia. L'herba d'Austràlia, més llenta, s'adaptava molt millor al seu joc i a provablement hauria tingut grans resultats allí d'haver jugat. Vilas, un dels pocs top que varen ser, va guanyar dos títuls en l'herba australiana en un estil de joc molt similar. De fet, Borg va obtindre el seu primer títul professional precisament en l'herba d'Auckland a principis de 1974.

Els intensos anys passats des de la seua joventut en el tour, el seu exigent estil de joc i la seua extrema exposició i pressió mediàtica li varen produir falta de motivació. La situació es va agravar aixina en les dos grans finals perdudes en 1981 i els problemes sorgits en la ITF i l'ATP, en els qui no coincidia en la cantitat mínima de tornejos a jugar en l'any en voler reduir el seu número de tornejos per a 1982. Li exigien jugar un mínim de 10 tornejos per a poder entrar directe en el quadro final, inclús dels Grand Eslam, a pesar del seu historial i en eixos moments encara estar en el número 4 del rànquing ATP. Al no acceptar eixa imposició, va jugar les fases prèvies en Las Vegas i Montecarlo, a on va perdre en quarts de final en Yannick Noah per la seua falta de ritme de competició, sent eixos els dos únics tornejos oficials de l'any en que va participar. Björn Borg va sorprendre i va commocionar al món del tenis en anunciar en eixe moment la seua retirada definitiva del tenis en tan sol 26 anys per a eixa mateixa temporada (1982), quan encara es trobava en perfecta forma i el seu nivell estava en lo més alt. Va jugar numeroses competicions no ATP en les que va derrotar a tots els millors del moment, incloent a Connors, Lendl, McEnroe, Vilas o Gerulaitis durant eixe any i el següent. Encara que la seua retirada es va materialisar en 1982, en realitat va ser en 1981 (en 25 anys), despuix del torneig en Ginebra, quan va deixar de formar part de forma contínua de l'ATP Tour.

Va terminar aixina de forma prematura una enlluernant carrera que, d'haver seguit en actiu, en seguritat podria haver segut encara molt més exitosa. En 11 títuls de Grand Eslam, a solament un del récort que llavors tenia Roy Emerson (12), Björn Borg va deixar un increible llegat a les següents generacions, canviant el totalment el joc i sent considerat el pare del tenis modern.

Com sobre ell va dir Arthur Ashe en un famós artícul de Sports Illustrated, per a fer-se una idea de la grandea que en aquells moments representava (no solament en el pla deportiu sino també com a personage publicitari, mediàtic i enormement reconegut i conegut en tots els àmbits en el món), en aquells anys els seus récorts o el repte de completar el Grand Eslam no tenien per a ell un valor especial: “I think Björn could have won the US Open. I think he could have won the Grand Eslam. But by the clave he left, the historical challenge didn’t pixen anything. He was bigger than the game. He was like Elvis or Liz Taylor or somebody.He'd lost touch with the real world ” https://sports.jrank.org/pages/552/Borg-Bjorn-Retired-at-Age-26.html

Head to Head en els principals rivals de l'época:

• vs Jimmy Connors 15:8
• vs Guillermo Vilas 17:5
• vs Vitas Gerulaitis 16:0
• vs Ilie Nastase 10:5
• vs John McEnroe 7:7
• vs Arthur Ashe 7:7
• vs Ivan Lendl 6:2
• vs Rod Laver 5:2

Estil de joc

Borg, prototip de teniste complet, va jugar durant tota la seua carrera com un sòlit jugador de fondo de la pista. Els seus potents colps des del fondo de cancha en enorme càrrega de topspin, i els seus precisos "passing shots" ho varen convertir en el primer jugador exitós en amprar eixe tipo de joc, estrany, inusual i revolucionari en aquells dies pero que ha quedat com l'utilisat habitualment pels jugadors actuals, com per eixemple Rafael Nadal.

Encara que no va ser el primer jugador en colpejar el revés a dos mans sí que seria el primer en èxit fent-ho (junt en Connors) i sí que seria el primer que va colpejar un revés a dos mans en un swing molt llarc i una tremenda càrrega de liftado.

El seu joc de fondo era molt segur i agressiu per la potència, pes i profunditat dels seus tirs, que errava en contades ocasions.

Borg era destre i tenia un estil i un tipo de joc res ortodoxos, com lo era el seu estrany revés a dos mans i el seu potent i explosiva dreta liftada colpejada frontalment (en aquells anys no era habitual) en els que va construir un demoledor joc de fondo basat en un colp liftado exagerat i excessiu.

L'orige d'eixe estil poc ortodox va nàixer en part de l'absència d'entrenador durant els seus començos en el tenis ya que va deprendre entrenant-se sol jugant hores contra la porta del garaig de la seua casa i el seu revés a dos mans (soltant despuix de l'impacte la mà esquerra) provenia de la postura que usava jugant a l'hockey. Els seus dos entrenadors, primer Percy Rosberg i després Lennart Bergelin, qui ho va acompanyar ya durant tota la seua carrera, varen decidir acertadamente no modificar eixe estil).

Els seus colps de fondo, en un swing molt llarc, eren molt segurs (pràcticament no fallava) i potents, en una enorme càrrega de liftado (inusual en l'época) que li feyen impondre un ritme de joc ràpidíssim, molt difícil de seguir per als seus rivals, als que agotava sense pietat, movent-los de costat a costat, a pur de llarcs intercanvis en un ritme elevadíssim i una potència i altura de pot inusuals per a l'época i les raquetes amprades (ell utilisava raquetes de fusta molt pesades (415 grams) i una altíssima tensió de encordado, superior als 30 quilograms (88 lliures eren la seua tensió habitual en Nova York, per eixemple, lo que són uns 39 kg....) per a poder tindre molt control en raquetes tan rígides i de tamís tan chicotet i eixe estil de joc tan violent, lo que feya que el sò del seu colp anara molt agut i que les cordes moltes voltes trencaren elles soles de nit en l'habitació de l'hotel per eixa tensió tan bestial).

Les raquetes eren fabricades especialment per a ell per l'artesà José Thiry en Couvin (Bèlgica), en la factoria Donnay. Fabricava cada any dos séries de 400, fortament reforçades per a resistir eixes tensions, de les que elegia les 25 millors i les deixava secar baix un estricte control 6 mesos. Eixes serien les d'us personal de Borg, que era extraordinàriament meticuloso i exigent en la seua ferramenta de treball i inclús va fer viajar a Thiry a algun torneig per a solucionar problemes ocorreguts en la fusta pel clima o la humitat (detectava els més mínims canvis de pes per estos motius) com relaten en el seu llibre “Donnay La Légende”, publicat en 2013, Michel Guilluy i Louis Maraite. El model més famós, el que va amprar en els seus últims anys, a partir de 1980, el “Borg Pro” venia marcat en el lateral en la paraula “Personal Model” baix el logo de la marca, posant de manifest que eren models especialment fabricats per a ell.

Ademés, tenia una increible velocitat, anticipació i rapidea de cames i una condició atlètica extraordinària, lo que li permetia aplegar a boles casi perdudes o impossibles i aguantar durant hores el trement i agotador ritme de joc que imponia sense acusar el desgast ni desfallecer (ell ha aplegat a manifestar que jamai va aplegar a cansar-se en els seus llarcs i durs partits a cinc sets), producte d'un físic privilegiat i de les seues estrictes i extenses sessions d'entrenament físic, ademés del tenístico. Els seus entrenaments tenísticos diaris solien ser de l'orde de les cinc hores (a les que se sumava el físic).

Se li considera el pare del tenis modern, en impondre eixe estil de veloç i potent joc de fondo basat en colps en una forta càrrega de colp liftado tant de dreta com de revés a dos mans, a l'estil clàssic que imperava fins a llavors, de empuñadura continental i joc pla i revés predominantment tallat.

Va revolucionar l'estil de joc, que seguix vigent fins a l'actualitat. Ell i Guillermo Vilas (encara que este colpejava el revés a una mà) varen ser els jugadors que varen implantar eixe joc liftado, potent, veloç, pesat i molt físic que ya va quedar com el predominant fins a hui en dia.

Per a poder desenvolverse millor sobre l'herba de Wimbledon i les pistes ràpides (en aquells anys tant les d'herba com les ràpides eren molt més ràpides que en l'actualitat i la terra batuda molt més llenta) va millorar notablement el seu servici en un llauger canvi en la posició dels peus i en el moviment (aplegant a tindre un traga molt potent, segur, colocat i efectiu), aplegant també a tindre una volea aceptablemente efectiva en la que definia certerament en les seues escasses pujades a la ret.

El seu restant (normalment colpejat molt llunt de la llínea de fondo pel seu llarc swing i possible per a eixa distància per la seua enorme anticipació) va ser, junt en el de Connors, el millor de la seua época i va ser part important de la base de les seues victòries en pistes ràpides (en aquells anys eren molt més ràpides que en l'actualitat) davant grans sacadores.

La seua actitut tranquila, plenament concentrada, imperturbable, calmada, hierática i carent de mostra d'expressions d'emoció, tant en els punts guanyats com en els perduts, en el marcador a favor o en contra, li varen valdre el sobrenom de “L'home de gèl” o "Iceborg" en alusió als icebergs de les mars gelades. Borg mai perdia la compostura i les desventages en el tanteador semblaven no provocar-li cap colp anímic i desconcertaven als seus rivals, per lo que era usual vore-ho recuperar-se de situacions aparentment ventajoses per al rival protagonisant algunes remontades sorprenents.

Va ser el primer jugador que va començar a viajar en un entrenador permanentment, el extenista i excapitán suec de Copa Davis Lennart Bergelin, que ho acompanyaria des dels seus inicis fins a la seua retirada i seria qui va forjar el seu caràcter, actitut mental i solidea de joc.

Copa Davis

Com es va mencionar, Borg va tindre el seu debut triumfal en Copa Davis en 1972, en tan sol 15 anys, davant un jugador de fuste (Onny Parun, número 9 del món). Eixe any va participar en 2 séries guanyant dos partits d'individuals, perdent atres dos i perdent els dos partits de dobles junt a Ove Bengtson.

A l'any següent va guanyar tres partits d'individuals i un de dobles i va perdre en la que seria la seua última derrota en individuals en la Copa Davis davant l'espanyol Manuel Orantes. Al final de la seua carrera, Borg posseïa una série de 33 victòries consecutives en individuals, un récort més que manté vigent en l'actualitat (33 victòries consecutives entre maig de 1973 i juny de 1980, en un total de 40 victòries i 3 derrotes des del seu debut en 1972 en les 21 eliminatòries en les que va participar).

En 1974, Suècia va alcançar les semifinals de la zona europea pero va perdre davant Itàlia en Basteu a pesar de les victòries en els individuals de Borg.

En 1975, Björn va liderar a Suècia a la seua primera ensaladera d'argent de l'història. Despuix de guanyar les primeres 4 séries de visitant davant Polònia, Alemània Federal, Unió Soviètica i Espanya, i de locals davant Chile, Suècia va jugar la final contra Checoslovàquia en Estocolm sobre moqueta i gràcies a les victòries de Borg davant Jiří Hřebec i Jan Kodeš i en el dobles junt a Ove Bengtson, Suècia va triumfar per 3-2. Per a eixe llavors Borg duya 19 victòries consecutives en individuals, lo que ya era un récort.

En 1976 i 1977 Suècia no va superar la fase de grups Europea en que estava enquadrada, perdent en abdós edicions contra Itàlia (que aplegaria a la final en 1977) a pesar de les victòries de Borg en les eliminatòries en que va participar.

En 1978, Suècia va alcançar les semifinals davant Estats Units pero les victòries de Borg davant Arthur Ashe i Vitas Gerulaitis no varen alcançar per a dur-se la série.

En els anys següents Borg va conseguir 5 victòries en individuals i solament una derrota en dobles, pero la falta d'un companyer de jerarquia li varen impedir a Suècia alçar-se en una nova ensaladera.

Paradòxicament, immediatament despuix del retir de Borg, Suècia va tindre una generació d'excelents jugadors de tenis sorgits de la popularitat del tenis en el país per les seues victòries, com serien Mats Wilander, Stefan Edberg, Joakim Nyström, Henrik Sundstrom o Anders Järryd que li varen permetre alçar-se en la Copa 3 voltes més en els anys 1980 i ser junt a USA el gran dominador de la competició en la década.

Despuix de la retirada

Despuix del seu torneig de despedida, ya retirat, en Montecarlo 1983, a on va guanyar a l'argentí José Luis Clerc (un top tingues en eixos moments) en primera ronda per a caure en segona en tres sets davant Henri Leconte (el seu pròxim partit haguera segut davant l'emergent nova estrela sueca Mats Wilander, situació que volia evitar, per lo volia que eixa trobada en Leconte anara el final oficial) en el que se li va fer un homenage en el que era el seu club de tenis (oficialment residia en Mónaco), Borg va retornar fugazmente en 1984 (per motius publicitaris) per a jugar el torneig de Stuttgart, a on cauria novament davant el francés Henri Leconte en l'únic partit disputat. De forma esporàdica va participar en alguna exhibició obligat també pels contractes i compromisos publicitaris que encara tenia en vigor (roba Fila, calcer Diadora i raquetes Donnay, ademés de numeroses atres marques de tot tipo de productes aliens al tenis) pero la seua presència era molt esporàdica i sense continuïtat alguna.

En 1991, en 36 anys, apremiat per unes supostes dificultats financeres despuix del fracàs de la marca de roba que duya el seu nom, problemes personals i al buit que l'absència de tenis havia deixat en la seua vida, va intentar una tornada al tour professional per a demostrar-se a sí mateixa que encara era capaç de jugar al més alt nivell. Va elegir per a la seua reaparició novament el Open de Montecarlo, en una presència mediàtica tremenda per a ser testics de la reaparició d'un mit de la seua importància. Els seus intensos entrenaments en les estreles del moment (especialment en Boris Becker) varen causar una tremenda expectació i feyen tindre esperances de que el comeback anara un èxit. Va ser un fracàs rotunt, intentant jugar en les antigues i obsoletes raquetes de fusta, sense Lennart Bergelin i sense ritme de competició despuix de dèu anys inactiu no va guanyar un sol partit en els tornejos en els que va decidir participar de forma més o menys esporàdica per invitació de l'organisació. En eixe primer partit en Mónaco va caure davant l'espanyol Jordi Arrese en dos sets sense tindre opcions en cap moment d'inquietar al seu rival. Va jugar invitat en wild cards alguns tornejos menors més (Roland Garros i Wimbledon ho varen tentar en wild cards també pero no les va acceptar) per a tractar d'entrar en ritme de competició pero no ho va conseguir. Lo més prop que va estar de guanyar va ser en 1993 quan va forçar al rus Alexander Volkov a 3 sets en el torneig de Moscou pero va perdre la mort súbita final per 9-7. Despuix d'este partit va abandonar l'idea i es va retirar definitivament del circuit professional dedicant-se a jugar uns anys, de forma a voltes esporàdica i unes atres una miqueta més regular en l'ATP Senior Tour of Champions, ya en raquetes modernes, delectant al públic en els seus renovats duels davant els seus grans rivals de sempre: John McEnroe, Jimmy Connors i Guillermo Vilas o Johan Kriek, Andrés Gómez, Yannick Noah o Henri Leconte i inclús més jóvens com Mats Wilander o Sergi Bruguera. Si be, el seu estil de joc, molt basat en el físic i en la velocitat i anticipació, en eixes edats ya no marcava tant la diferència com en els seus anys d'absoluta dominancia del món del tenis seria suficient per a véncer en numerosos tornejos i en un Màster de fin d'any abans de deixar de formar part del circuit a finals de la primera década dels anys 2000.

Com a anècdota, en març de 2006, la casa de subastes londinenca Bonhams Auction va anunciar que subastaria els trofeus de Wimbledon de Borg i dos de les seues raquetes guanyadores. Molts jugadors ho varen cridar per a fer-ho reconsiderar pero va anar el seu amic John McEnroe (la seua rivalitat va derivar en una estreta amistat i mútua admiració) qui finalment ho va convéncer per a que reconsiderara la decisió i readquiriera els seus trofeus, en una cridada des de New York en la que li va recriminar: “¿Qué et passa?, ¿t'has tornat loco?” lloc que sembla que la motivació simplement era traslladar els seus trofeus als seus fanes alegant que ell tenia prou en el recort de lo vixcut. En l'actualitat, la seua marca de roba i artículs deportius, que du el seu nom, goja d'una extraordinària salut i despuix d'uns començos en els que causava furor en els països nòrdics i els Països Baixos es ven en tot lo món en èxit cada volta més creixent (especialment la seua llínea de roba interior).

Reconeiximent públic i honors

Junt a Jimmy Connors i John McEnroe, Borg va ser el principal artífex de dur al tenis a nivells de popularitat desconeguts fins a eixe moment, en cert modo gràcies a la rivalitat existent entre ells i a la seua poderosa i magnètica image. Eren les estreles del roc en el món del tenis, com se'ls denominava. La seua popularitat, especialment entre el públic femení va ser immensa duent en el seu moment a les autoritats londinenques en Wimbledon a demanar als coleges femenins de la zona a que controlaren a les seues alumnes mentres jugava el suec del cabell dorat.

Durant el seu esplendor, Borg es va convertir en una immensa estrela mundial, que apareixia en totes les revistes i la popularitat de les quals transcendia àmpliament el món del tenis. Quan en 1980 es va casar en la tenista rumana Mariana Simionescu la boda es va convertir en el major event social de l'any. Per a eixe llavors guanyava molt més diners per publicitat i assunts no relacionades en el tenis, que per les seues victòries, sent de llarc el deportiste millor pagat de la seua época i pioner en ser gestionat per una agència (la poderosa IMG de Mark McCormack que es convertiria gràcies a ell i als seus contractes en el grup més important a nivell mundial, gestionant també a numerosos atres deportistes i inclús al Papa).

Despuix del seu primer retir, a Borg se li va atribuir un ritme de vida en presunts abusos de drogues, mai confirmats de forma fefaent i un presunt intent de suïcidi (negat per ell, que va declarar que va ser una intoxicació alimentària que va motivar que tinguera que sometre's a un llavat d'estòmec) en el marc de la tumultuosa relació en la seua segona esposa, l'extravagant i polèmica cantant italiana Loredana Bertè, antiga esposa del teniste Adriano Panatta. El fracàs en eixos anys de la marca de roba “Björn Borg Design Group” li va carrejar importants problemes financers.

En el pla personal, despuix de casar-se en la tenista rumana Mariana Simionescu en juliol de 1980 (es varen conéixer en Roland Garros 1976 i des d'eixe moment varen permanéixer junts) es va divorciar d'ella en 1984, tenint a continuació una relació i un primer fill (Robin Borg) en la modele sueca Jannicke Björling abans de contraure un curt i tumultuoso matrimoni en 1989 en la polèmica i escandalosa cantant de roc italiana Loredana Berté, de la que es divorciaria en 1993. Despuix d'algunes atres relacions, en 2006 tornaria a contraure matrimoni, en esta ocasió en l'agent immobiliària d'Estocolm Patricia Östfeldt, en la que seguix casat i ha tingut un segon fill (Leo Borg, també teniste).

Borg va ser introduït al Saló de la Fama del Tenis Internacional de Newport en 1987, prenent possessió de la seua membresía en 1988 per problemes d'agenda l'any anterior.

Durant anys ha eixercit com a embaixador turístic del seu país, aprofitant la seua popularitat, image i reconeiximent en tot lo món..

Els propis atletes suecs ho varen nomenar recentment “Deportiste suec del sigle XX”. Borg va ser homenajat, entre moltes atres coses, en una estàtua en el seu país natal, a on seguix sent un personage (el suec més famós en tot lo món, com li diuen en el seu país) molt reconegut i en una poderosa image. Junt en l'esquiador Ingemar Stenmark i el grup ABBA va ser l'estandart del seu país en els 1970 i 1980.

Diverses publicacions especialisades ho han inclós dins dels més grans tenistes de l'història. La revista TENNIS, la més destacada del rubro, ho va ubicar dins dels 10 millors de l'història i els cinc millors jugadors/as de l'Era Oberta. La revista de deports nortamericana més important “Sports Illustrated” ho va ubicar segon dins dels més grans tenistes de l'història darrere de Pete Sampras, basant-se en el número de tornejos de Grand Eslam conseguits (si be és una comparació relativa en haver-se retirat molt jove i a no jugar-se per part dels grans el Open d'Austràlia en aquells anys).

El prestigiós diari deportiu francés L’Equipe ho va ubicar en 2019 2.º dins dels tenistes més grans de l'història darrere de Rod Laver i 13.º dins dels deportistes del sigle. El teniste Jack Kramer, creador del tenis professional, en el seu moment ho va incloure en la seua llista (sense orde) dels 21 millors jugadors de l'història.

Casi unànimement està considerat entre els cinc millors de l'història junt a Laver, Federer, Nadal, i Djokovic o Sampras, en independència de l'orde, variable dins del grup en funció de l'autor.^{cita requerida}

Lo que és indubtable és la seua enorme aportació en la transformació del joc i convertint al tenis en un deport enormement popular despuix dels seus memorables duels en Connors, McEnroe o Vilas i en un deport enormement interessant a nivell publicitari (ell era el deportiste millor pagat en la seua época en este aspecte, promocionant tot tipo de productes totalment aliens al tenis en la seua poderosa image i magnetisme) i televisiu i inclús a nivell estilístic i estètic. És per això que se li considera el pare del tenis modern.

Dins dels seus guanys deportius destacaran per sempre, l'haver conseguit tots els seus títuls (64) incloent els 11 de Grand Eslam, i 2 Master Cup, més l'haver segut finaliste 24 voltes (incloent 5 Grand Eslam i 2 Masters Cup) en una carrera professional de tan sol nou anys (en activitat contínua, sense prendre en conte els seus breus, fugaços i infructuosos intents de reprendre el seu nivell anterior en 1991 als 36 anys) mentres que en comparació als rivals de la seua época Connors va conseguir tots els seus trofeus en una carrera professional de 24 anys, Vilas en 23, Lendl, Laver i Nastase en 16, Gerulaitis en 15, McEnroe en 14 i Ashe en 11.

Adicionalment, en comparació a atres grans jugadors destacats en l'història cal apuntar que Federer ho va conseguir en 24 anys de carrera, Nadal en 23, Djokovic 22, Agassi 20, Emerson, Becker i Sampras 15; i Don Budge en 13. Atres notables com Andy Murray en 19 i Thomas Muster en 14.

Per una atra part des de 2017 fins a 2024 va ser capità de l'equip d'Europa en la Laver Cup, duent a l'equip d'Europa al triumfo en 2017, 2018, 2019, 2021 i 2024 (en 2020 no es va disputar per la pandèmia COVID19).

El seu segon fill, Leo Borg, (frut del seu tercer matrimoni, en Patricia Östfeldt), està començant una carrera com a teniste professional sense que Bjorn vullga involucrar-se en la seua carrera per a no perjudicar-ho en la presència mediàtica que encara hui suscita allà a a on va i evitar comparacions.

En 2017 es va estrenar una película comercial de producció sueca: “Borg vs McEnroe” que retratava els caràcters tan diferents de Borg i McEnroe i l'orige dels mateixos i centra els acontenyiments en la mítica final de Wimbledon de 1980. La película va ser un èxit de crítica i públic. cal resenyar que en eixa película el segon fill de Björn, Leo Borg ho interpreta en les imàgens d'infància.

Vida privada

El 24 de juliol de 1980, en la ciutat de Bucarest, Borg es va casar en Mariana Simionescu, tenista rumana que havia demanat asil en Estats Units i en qui va estar en parella des de juny de 1976. S'havien conegut en agost de 1975, presentats, casualment, per Helena Anliot, llavors nóvia del suec i amiga de Mariana. En la boda, la nóvia va lluir un vestit del dissenyador Guy Laroche. El matrimoni va terminar en divorç en 1984.

Entre 1984 i 1987 va mantindre una relació sentimental en la modele sueca Jannike Björling, en qui va tindre un fill, Robin, en 1985.

Borg va estar casat en la cantant italiana Loredana Bertè entre 1989 i 1993.

El 8 de juny de 2002 es va casar en la seua tercera esposa, Patricia Östfeld. Junts tenen un fill, Leo Borg, naixcut en 2003, qui també és teniste professional.

Classificació històrica

Artícul principal → Anexe:Estadístiques de Björn Borg.

Torneig	1973	1974	1975	1976	1977	1978	1979	1980	1981	Títuls	G-P	%
Grand Eslams
Erro al crear miniatura: Australian Open	-	3R	-	-	-	-	-	-	-	0 / 1	1–1	50.00
Erro al crear miniatura: Roland Garros	4R	G	G	CF	-	G	G	G	G	6 / 8	49–2	96.08
Erro al crear miniatura: Wimbledon	CF	3R	CF	G	G	G	G	G	F	5 / 9	51–4	92.73
US Open	4R	2R	SF	F	4R	F	CF	F	F	0 / 9	40–9	81.63
Total G-P	10-3	11–4	16–2	17–2	10–1	20–1	18–1	20–1	19–2	11 / 27	141–16	89.81
Master Grand Prix	-	RR	F	-	F	-	G	G	-	2 / 5	16–6	68.18
Total G-P	0-0	1-2	3-2	0-0	3-1	0-0	5-0	4-1	0-0	2 / 5	16-6	68.18
Grand Prix Super Séries
Las Vegas	-	-	-	-	-	-	G	G	-	2 / 2	10-0	100
Erro al crear miniatura: Montecarlo	F	-	CF	CF	G	-	G	G	1R	3 / 11	24-8	75
Erro al crear miniatura: Roma	1R	G	CF	-	-	G	-	-	-	2 / 3	15-1	94
Boston	-	G	G	G	-	ND				3 / 3	18-0	100
Erro al crear miniatura: Canadà	CF	CF	3R	ND		-	G	F	-	1 / 5	19-4	83
Erro al crear miniatura: Estocolm	F	SF	SF	CF	-	SF	-	G	ND	1 / 8	26-7	79
Estadístiques
	1973	1974	1975	1976	1977	1978	1979	1980	1981	Totals
Rànquing	18	3	3	2	3	2	1	1	4	$3,655,751

Vore també

• Anex:Récorts de l'ATP World Tour
• Deport en Suècia
• https://www.atptour.com/en/players/bjorn-borg/b058/titles-and-finals

Enllaços externs

• Plantilla:ATP