Rod Laver

Rod Laver

Rodne George Laver (Rockhampton, Queensland; 9 d'agost de 1938), més conegut com Rod Laver, és un extenista professional australiano, considerat per molts com, si no el millor, el jugador més preponderant en l'història del tenis, ya que és l'únic home en guanyar els quatre títuls del Grand Eslam en el mateix any en dos ocasions (1962 i 1969), ademés de guanyar el "Grand Eslam Pro" en 1967, durant la seua etapa professional en la que no podia competir en els majors, i el tercer en conseguir els quatre grans. Laver té el récort de títuls guanyats en carrera en 198 tornejos (47 en el circuit ATP) i va ser considerat com n.º 1 del món durant sèt anys consecutius, encara que oficialment mai va aplegar al primer lloc.

Carrera amateur

Era un chiquet quan va deixar l'escola per a començar la seua carrera en el tenis, en la qual estaria vintitrés anys.

Despuix d'haver conseguit els títuls del Campeonat de EE. UU. Junior en 1956 i del Campeonat australià Junior en 1957, Laver es va bolcar en el circuit amateur de varons. En 1959 va perdre en Wimbledon en a penes 71 minuts en Alex Olmedo. En 1960 el seu primer títul gran en derrotar en un dur partit de cinc sets al també australià Neale Fraser en el Campeonat Australià. Un any despuix conquistaria el seu primer títul de Wimbledon en derrotar en la final al nortamericà Chuck McKinley.

En 1962 es convertiria en el segon home de l'història en conseguir el Grand Eslam, és dir, guanyar els quatre tornejos més importants del tenis en el mateix any, en acabant de que ho fera Don Budge en 1938. Eixe any va conseguir un récort de l'era amateur en conquistar vintiun títuls, afegint al Grand Eslam els tornejos del Campeonat Italià i Campeonat Alemà conseguint aixina un difícil triplet en canches llentes junt al Campeonat Francés. En el Campeonat Australià va conseguir véncer en la final al seu compatriota Roy Emerson en quatre sets. El Campeonat Francés va ser el seu pas més complicat en la seua ruta al Grand Eslam en tindre que jugar tres durs partits a cinc sets a partir de quarts de final. Va salvar un punt de partit davant Martin Mulligan (a qui venceria de nou en la final de Wimbledon) en els quarts de final i en la final es va recuperar d'una desventaja de dos sets a un i zero a tres en el quart set per a véncer de nou a Roy Emerson. El seu pas pel torneig de Wimbledon va ser molt més senzill, ya que solament va perdre un set en tot el torneig, davant Manuel Santana en els quarts de final. En el seu últim escaló, va perdre només dos sets en l'US National Singles Championships per a derrotar una atra volta a Roy Emerson en la final.

En eixe temps els tenistes solament conseguien els diners suficients per a costejar-se la carrera. Quan el magnat industrial nortamericà Lamar Hunt va crear un circuit de tenis professional, va canviar el joc per a sempre, inclús per a Rod Laver. En 1963, Laver es va convertir en professional, fet que li va impedir seguir participant en els tornejos de Grand Eslam fins a 1968 i en la Copa Davis fins a 1973, ya que estos tornejos estaven reservats per a jugadors amateurs.

A pesar d'este inconvenient, durant la seua exitosa carrera va guanyar 11 títuls de Grand Eslam en individuals.

Estil de joc

A pesar de posseir una estatura llaugerament baixa (1,73 m), Laver va desenrollar un complet joc de traga i volea ademés d'agressius colps de fondo. Donen Maskell dia d'ell:

«Va ser tècnicament impecable, des del seu gran repertori de tragues, la seua temible volea en drop, el seu revés en un destructiu topspin o en slice quan ho requeria».

El seu traga d'esquerrera era molt ben ocultat i de gran balancege. Els seus colps de fondo eren en topspin tant de drive com de revés, una innovació en la década de 1960, com lo va ser la seua topspin lob d'atac, colp que Laver va desenrollar com una gran arma. La seua tècnica de colps forts en un excelent timing i la seua gobanella tremenda i nina forta li permetien una gran força en els seus colps sense perdre el control. Ademés, era molt ràpit i àgil. Rex Bellamy va escriure:

"La força de les seues nines i gobanelles li donaven un gran poder als seus colps, aun cuando estava a la carrera en els màrgens de la cancha. La seua combinació de rapidea i força, especialment força de nines, li permetien tirar feroços colps guanyadors encara estant fora de les llínees de la cancha".

En la ret tenia una volea forta, moltes voltes colpejada de forma potent. Julius Hedman dia:

«Està capacitat per a les pilotes baixes. Les maneja en under spin per a controlar-les, pero les fa picar sempre a l'altura de la cintura o més elevades».

Quan va accedir al professionalisme, va deure controlar el seu aventurat joc de colps per a donar pas a integrar un tenis promig en el seu joc. Podia adaptar el seu joc en qualsevol superfície que es presentara. Va tindre un fantàstic récort en partits de cinc sets, guanyant moltes voltes en sotils canvis de tàctica. Quan es ficava en la "zona", buscava decididament el break.

Com a professional

Ràpidament es va establir entre els jugadors més importants dins del circuit professional. Els seus duels contra Pancho Gonzales i Ken Rosewall delectaven al públic. En sèt anys va guanyar cinc voltes el US Pro Championships, incloses quatre de manera consecutiva entre 1966 i 1969.

En la primera mitat de 1963, va ser derrotat fàcilment per Hoad i Rosewall. Hoad va guanyar els primers huit trobades mentres Rosewall va guanyar onze de tretze. Al final de l'any, no obstant, Laver va conseguir ubicar-se com el n.º 2 dels professionals (junt a Hoad) en tres títuls per darrere de Rosewall. En 1964 va conseguir sèt títuls importants de la mateixa manera que Rosewall, pero Laver va guanyar els seus enfrontaments per 12-3 i els dos tornejos més prestigiosos, el US Pro (davant Pancho Gonzales) i el Wembley Pro (davant Rosewall). En 1965 va ser clarament el n.º 1 en guanyar quinze títuls. De dèu finals davant l'encara perillós Gonzales, va triumfar en huit. En 1966 va guanyar dèu títuls, incloent de nou el US Pro i el Wembley Pro. En 1967 va conseguir un récort de díhuit títuls, incloent el Wimbledon Pro, US Pro, Wembley Pro i el French Pro. El torneig de Wimbledon va ser l'únic jugat en el All England Tennis Club per jugadors professionals, lo que va obrir el camí per a l'Era Open. Laver va derrotar a Rosewall en la final per 6-2, 6-2 i 10-8. En total, varen jugar 111 partits, tots com a professionals, en 62 victòries per a Laver i 49 per a Rosewall.

L'Era Open

En el sorgiment de l'Era Open, tant amateurs com a professionals es varen mesclar en un circuit únic. Laver es va convertir en el primer jugador professional en conquistar el títul de Wimbledon en 1968 en derrotar en la final al seu compatriota Tony Roche.

No obstant, el major guany de Laver és haver conseguit el Grand Eslam novament en 1969, sent l'única persona en fer-ho dos voltes. Eixe any va véncer a Andrés Gimeno en Austràlia, a Ken Rosewall en França, a John Newcombe en Londres i a Tony Roche en Estats Units. Ademés, va guanyar dèsset dels 32 tornejos en els que va participar, en un récort de 106 victòries front a 16 derrotes. La seua conquista en Wimbledon davant Newcombe va ser el seu quart títul en el All England Club despuix de guanyar com amateur en 1961 i 1962 i com a professional en 1968. El seu récort de 31 victòries consecutives va ser eclipsat després pel suec Björn Borg entre 1976 i 1981.

En la seua ruta al Grand Eslam va jugar cinc partits de cinc sets, venint 2 voltes d'una desventaja de 0-2. El seu partit més dur va ser en la semifinal del Obert d'Austràlia davant Roche en una batalla de 90 jocs baix un sol agobiant (el periodiste Steve Flink ho va ubicar en el posat n.º 13 dins dels 30 millors partits de tenis de el XX). Laver va mostrar eixe any la seua versatilitat en guanyar tres Grand Eslam en herba i un en terra batuda (Roland Garros), els dos tornejos més importants de cancha dura (el US Pro i l'Obert de Suràfrica) i els tornejos baix sostre més importants (Wembley British Indoor i Filadèlfia US Pro Indoor).

Al començament dels anys 70, Laver va jugar limitadamente en els Grand Eslam. Pero en els tornejos de categoria World Champions Tour (WCT) es va mantindre com el jugador líder. En 1970 va guanyar tretze títuls i 200.000 dólars en premis. En 1971 va guanyar una série de 13 partits consecutius en partits a on «el guanyador es du tot» conseguint una suma de 160 000 dólars. En 1971 i 1972 va ser el líder en punts del campeonat WCT, pero va perdre les finals en Dallas davant Ken Rosewall. L'últim de les trobades és recordat com un dels millors de l'història en una audiència televisiva de 20 millons de persones, sent ubicat per Steve Flink en el posat n.º 4 en el seu llibre Els més grans partits de tenis del sigle XX en 1979. Es va convertir en el primer jugador en sobrepassar el milló de dólars en premis en la seua carrera.

Es va mantindre com a jugador top tingues fins a 1975. En 1974 va terminar en 6 títuls i com a n.º 4 del món als 36 anys, convertint-se en el jugador més veterà en terminar un any entre els top 5 en l'Era Open. A pesar de la seua edat, es va mantindre en un percentage superior a 80 % de victòries durant l'Era Open (5.º millor de l'història) i va conseguir 45 títuls.

Copa Davis

Entre 1959 i 1962, Laver va formar part d'un dels grans equips de Copa Davis de l'història, junt a Roy Emerson i Neale Fraser, conseguint quatre títuls consecutius. Laver va debutar en Copa Davis en l'any 1959, participant en les sis séries del seu país rumbo a la ensaladera d'argent d'eixe any. Va jugar dèu partits individuals, dels quals va triumfar en sis i va guanyar el dobles en la série front a Cuba junt a Roy Emerson. La seua actuació en la final no va ser destacada perdent els seus dos partits individuals davant Barry MacKay i Alex Olmedo d'Estats Units, encara que Austràlia va conseguir véncer sobre l'herba de Forest Hills gràcies a l'actuació de Neale Fraser.

En 1960 i 1961 va participar en les finals celebrades en Sídney i Melbourne, abdós davant Itàlia, en les que va véncer en els quatre partits individuals que va disputar.

En 1962, abans de convertir-se en professional, Laver va ajudar a Austràlia a conseguir la seua quarta ensaladera consecutiva. Rod va participar en la final davant Mèxic, en la qual va triumfar en els 2 individuals i en el dobles junt a Emerson, donant-li a Austràlia un contundent 5-0.

Fins a dèu anys més tart no es va permetre la participació de professionals en la Copa Davis. Ya en 1973, junt a John Newcombe i Ken Rosewall, varen formar un atre equip d'ensomi per a dur-se la primera Davis en que varen participar jugadors professionals. Laver va participar en tres victòries en la série davant la Checoslovàquia de Jan Kodeš i en atres tres en la final davant Estats Units en Cleveland, fent parella en Newcombe, i guanyant els individuals davant Tom Gorman i Stan Smith.

Laver posseïx el récort d'haver participat cinc anys en la Copa Davis i haver triumfat i participat en la final en tots eixos anys.

El seu lloc entre els més grans de l'història

Per l'inexistència d'un rànquing formal proveït per l'Associació de Tenistes Professionals fins a 1973, és difícil de medir l'alcanç real de la carrera de Laver. Les estadístiques dels llibres sobre els tornejos abans de l'Era Open són molt incompletes. Ademés, existix el problema de la divisió que va existir durant l'época en la que varen coexistir els tornejos amateurs i professionals.

Laver va ser considerat per la prensa com a n.º 1 del món en els anys 1961 i 1962 com amateur, i en 1968 i 1969 ya en l'Era Open. Entre estos dos periodos, va anar el millor jugador professional entre 1964-1967. L'únic paràmetro real d'eixa época era els diners guanyats en els tornejos, classificació que Laver va liderar des de 1964 fins a 1971 inclusivament. Hi ha diferents fonts sobre els seus títuls individuals. L'ATP li acredita oficialment en 39 títuls en l'era Open, pero estos són només tornejos aprovats per l'ATP. Uns atres li donen 47 títuls. Pero el conte total és molt major. El llibre Total Tennis (2003) li dona a Laver un total de 184 títuls individuals. En la llista que es mostra a continuació es detallen 163 títuls entre 1960 i 1975. En el moment de la seua retirada en 1975, Laver es trobava entre els top tingues del rànquing. A pesar de que els seus millors temps ya havien passat, una volta que la classificació de l'ATP es va iniciar en 1973, Laver va conseguir alcançar un respectable n.º 3 del rànquing com la seua millor posició.

Els seus onze títuls de Grand Eslam ho situen sext en la llista tots els temps, per darrere de Roger Federer, Rafael Nadal, Novak Djokovic, Pete Sampras i Roy Emerson. Ademés, cal tindre en conte que Laver no va poder participar en els tornejos de Grand Eslam entre 1963 i 1967 per la seua condició de professional. En dobles va guanyar ademés atres 8 títuls. Va ser malnomenat per la prensa com L'eixida de Rockhampton.

Si be hi ha molts jugadors que barallen pel 'títul' de millor jugador de l'història, casi ningú s'atreviria a deixar a Laver fòra dels 6 o 7 millors de la llista de tots els temps. El excampeón, i també candidat a millor de l'història, Jack Kramer posa a Laver solament en «el segon escaló» de grans jugadors, per baix dels sis millors. Escriu que a pesar de que va ser "absolutament invencible" durant un o dos anys al final dels 60, una "cuidadosa comparació" podria fer-se entre Laver i Pancho Gonzales, una miqueta més veterà est. Diu que és "positiu que Gonzales va poder haver-li guanyat a Laver regularment. Lew Hoad va manejar a Laver abans de lesionar-se i Rosewall ho va derrotar en eixes dos finals del World Champions Tour — i eixos eren títuls que Laver realment desijava". En una famosa trobada de 1970 a on el guanyador es duya els 10 000 dólars en joc en el Madison Square Garden davant 15 000 persones, Gonzáles, que contava llavors en 41 anys, va véncer a Laver, en aquells moments n.º 3 del món.

Uns atres com Donen Maskell, John Barrett, Ted Schroeder i Tony Trabert seguixen colocant a Laver com el millor de tots els temps. Schroeder dia:

"Tenint en conte tots els criteris —longevitat, jugar en canches ràpides i llentes, amateurisme, professionalisme, el seu comportament, la seua apariència— en tot criteri, Laver va ser el millor de l'història".

Els experts citen com a evidència els 184 títuls. Ostenta el récort de més títuls guanyats en un any tant com amateur (21 en 1962), com a professional (18 en 1967) i com a professional en l'Era Open (17 en 1969, encara que l'ATP registra oficialment solament cinc d'eixos títuls).

En 1967 va guanyar lo que es va cridar el "Grand Eslam Pro" en guanyar el US Pro, el Wembley Pro, el Campeonat Pro Francés i el Wimbledon Pro.

En un sondeig realisat per l'Associated Press en 2000, va ser votat com "El teniste masculí del sigle" per damunt de Pete Sampras, Bill Tilden, Björn Borg, Don Budge, John McEnroe i Lew Hoad (empatats), Ken Rosewall i Roy Emerson (empatats) i Jack Kramer.

En el seu llibre de 1989, My life with the pros, Bud Collins escriu: "Em mantinc escèptic a creure que alguna volta va haver un jugador de tenis millor que Rod Laver". No obstant, en un atre llibre publicat 14 anys despuix es mostra més cauto. Primer diu de Laver "és conegut possiblement com el millor jugador de tots", després de Gonzáles diu que "va ser potser tan bo com qualsevol que haja jugat este joc, si no millor" i despuix nomena a Bill Tilden com "potser el millor jugador de tots ells".

Despuix de la seua retirada

En 1981, Rod Laver va ser admés en el Saló Internacional de la Fama del tenis, en Newport, Rhode Island. En el seu Austràlia natal, l'estadi central del Melbourne Park en Melbourne es diu "Rod Laver Arena" en el seu honor, i allí es juga l'Obert d'Austràlia, ademés de realisar-se uns atres múltiples events com a recitals o distints events deportius. En les afores de l'estadi, es troba també l'estàtua que es va construir en el seu honor. En 1993 es va convertir en el primer home en formar part del Saló de la Fama del Tenis Australià.

En juliol de 1998, Laver va sofrir un greu ataque cardíac mentres estava sent entrevistat per la cadena ESPN per a una série de reportages dedicats als atletes més importants de el XX. En la seua recuperació, el tenis va tindre un paper molt important.

En 2003, tant Rod Laver com la també tenista i compatriota Margaret Smith Court, varen ser homenajats en el seu retrat en un sagell del seu país, Austràlia.

En 2017, per impuls del extenista i llegenda del deport Roger Federer, es va jugar la primera edició de la Laver Cup, nomenada en honor a Rod. Esta competició, inspirada en la Ryder Cup del gòlf, enfronta a un equip europeu contra un equip del restant del món. El torneig es disputa anualment i forma part oficial del circuit ATP, pese a no repartir punts.

Classificació històrica

Artícul principal → Anexe:Estadístiques de Rod Laver.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rod Laver.
• International Tennis Hall of Fame profile
• Plantilla:Perfil ITF
• Perfil Oficial de Wimbledon
• Perfil de la BBC