Anar al contingut

Bellees circasianas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pintura de 1898 retratant a Sehsuvar, l'esposa circasiana de l'últim sultà otomà Abdülmecit II.
Pintura de 1915 de Sehsuvar tocant el violí, la seua filla Hatice el piano i el seu fill Ömer el violonchelo en un palau otomà d'estiu. Despuix d'una històrica visita pionera de l'emperatriu hispà-francesa Eugenia de Montijo, des de 1870 la cort, noblea i alta societat otomanes varen adoptar costums i la moda occidentals.

El terme bellees circasianas (circasiano: Адыгэ пшъашъэ, Adıği pş'aş'i) és un antic estereotip en referència a una image idealizada de les dònes del poble circasiano del Caucas septentrional. Una història lliterària prou extensa sugerix que es pensava que les dònes circasianas eren inusualment belles, enèrgiques i elegants i, com a tals, desijables com concubines.

Esta reputació es remonta a la Baixa Edat Mija, quan la costa circasiana va escomençar a ser freqüentada per comerciants de Gènova, i despuix quan el fundador de la dinastia Medici, Cosme de Medici, va tindre un fill illegítim d'una esclava circasiana. Despuix durant les dinasties del Imperi Otomà i perses Safávida i Qajar, les dònes circasianas que vivien com a esclaves en l'Harem imperial del Sultà i els harenes del Shah varen escomençar a construir la seua reputació com extremadament belles i gentils, que despuix es va convertir en un tropo comuna en l'orientalisme occidental.[1]

Com a resultat d'esta reputació, en Europa i Amèrica les circasianas a sovint varen ser vistes com ideals de bellea femenina en poesia i art. Numerosos productes cosmètics es publicitaron, a partir del XVIII, utilisant la paraula "circasiano" en el títul, o afirmant que el producte es basava en substàncies utilisades per les dònes de Circasia.


En conseqüència, la majoria de les esposes i concubinas de varis sultans otomans varen ser circasianas convertides al Islam, per eixemple sultanes valide (sultana mare), incloent Perestü Vâlide Sultan, Şevkefza Vâlide Sultan, Tirimüjgan Vâlide Sultan, Nükhetseza Baş hanımefendi atres importants Hatuns (Dames) i Sultanes tals com Şemsiruhsar Hatun i Saçbağlı Sultan, Haseki sultanes (consortes principals ) com Hümaşah Haseki Sultan, Hatice Muazzez Haseki Sultan, i Aişi Hanım Sultan (consorte de Osmán II) ademés de numeroses Baş kadınefendis (consortes molt majors), incloses Bedrifelek I, Bidar II, Kamures I, i Servetseza I aixina com Kadınefendis (consortes majors) com Bezmara VI, Düzdidil III, Hayranıdil II, Meyliservet IV, Mihrengiz II, Neşerek III, Nurefsun II, Reftaridil II, Şayan III, entre moltes unes atres, o İkbals (consortes honrades), sent les més notables Cevherriz II, Ceylanyar II, Dilfirib I, Nalanıdil III, i Nergis IV ademés de les Gözdes (concubinas favorites), incloses Dürdane I, Hüsnicenan III, Safderun IV, entre unes atres. La "edat d'or" de la bellea circasiana pot considerar-se entre la década de 1770, quan l'Imperi rus es va apoderar del Kanato de Crimea i va tallar el seu comerç d'esclaus, lo que va aumentar la demanda de dònes circasianas en els harenes del Propenc Orient; i la década de 1860, quan els russos varen massacrar a mils de circasianos i varen conquistar Circasia.

Cap a 1860 l'empresari de l'espectàcul P. T. Barnum va exhibir dònes que, segons ell, eren bellees circasianas. Duyen un distintiu estil rullat, de pèl molt voluminós, que no tenia precedents en representacions anteriors de circasianos, pero que pronte va ser copiat per atres artistes femenines en els Estats Units, que es varen fer conegudes com "chiques de pèl verdet". Este pentinat era una espècie de marca registrada de l'exhibició i es conseguia llavant el cabell de les dònes en cervesa, secant-ho i despuix enrollándolo.[2] No està clar per qué Barnum va elegir este pentinat a lo afro. Pot haver segut una referència al capell de pell circasiano, en lloc del cabell.

També va haver vàries peces de música clàssica turca i poemes que elogien la bellea del grup ètnic circasiano com "Lepiska Saçlı Çerkes" (pla, circasiano de pèl ros de lli; "lepiska" fa referència al cabell llarc i ros molt pla, com si estiguera planchado). Com a grup estranger, sempre varen ser elogiats en Turquia pels varen etiquetar com en característiques distintives i pures d'Europa.

Alusions en la lliteratura

Inspecció de les nouvingudes, pintura de Giulio Rosati (1858–1917).

La llegenda de les dònes circasianas en el món occidental es va realçar en 1734, quan, en els seus Cartes angleses, Voltaire aludix a la bellea de les dònes circasianas:


Els circasianos són pobres i les seues filles són belles, i de fet és en elles en els qui comercien principalment. Adornen en eixes bellees el serrallo del sultà turc, de la persa Sofia i de tots aquells que són lo suficientment rics com per a comprar i mantindre tan preciosa mercaderia. Estes donzelles són instruïdes molt honorable i virtuosament sobre cóm acariciar i complaure als hòmens; se'ls ensenyen danses d'un tipo molt cortés i femení; i cóm realçar en els més voluptuosos artificios els plaers dels seus desdeñosos amos per a els qui estan destinades.
Carta XI, Sobre l'inoculació.[3]

La seua bellea és mencionada també en la novela Tom Jones (1749) d'Henry Fielding, ací Fielding indica que, "Cuán despreciable semblaria als meus ulls la més lluenta bellea circasiana, vestida en totes les joyes de les Índies!".[4]

Afirmacions eròtiques similars sobre dònes circasianas apareixen en l'obra Don Juan (1818–1824) de Lord Byron, en la qual es relata el història de la puja per una esclava:


La llegenda de les dònes circasianas també va ser repetida pel teòric llegal Gustav Hugo, qui va escriure que "Inclús la bellea és més provable que es trobe en una esclava circasiana que en una menic", referint-se al fet de que inclús una esclava té una miqueta de seguritat i protecció, pero una menic "lliure" no té cap. El comentari de Hugo va anar posteriorment condenat per Karl Marx en "El Manifest Filosòfic de l'Escola Històrica de Dret" (1842) en l'argument de que excusava l'esclavitut.[5] Mark Twain informa en Els inocents en l'estranger (1869) que "les chiquetes circasianas i georgianas encara són venudes en Constantinopla pels seus pares, pero no en forma pública."[6]

L'autor de llibres de viages i diplomàtic nortamericà Bayard Taylor en 1862 va afirmar que, "Pel que fa a la bellea femenina, les dònes circasianas no tenen parangón. Han conservat en la seua llar de montanya la purea dels models grecs i encara mostren la bellea física perfecta, el tipo de la qual es manifesta en la Venus de Medici."[7]

Característiques circasianas

Dòna circasiana, sense data. Provable fotografia de Nazikeda kadin, esposa del sultà otomà Abdul Hamid II.
Bella Kukan, "Miss Circasia", 2013.


Un lliterat antropòlec va sugerir que les circasianas es caracterisaven per lo que es dia "pàlit rosat" o "pell blanca translúcida". Si be la majoria de les tribus circasianas eren famoses per l'abundància de cabell ros clar o obscur i roig combinat en ulls blau grisáceos o verts,[8] moltes també tenien la combinació de cabell molt obscur en tez molt clara, una característica típica dels pobles del Caucas.[9] Moltes de les dònes circasianas en el harem otomà varen ser descrites en "ulls verts i cabell llarc i ros obscur, pell pàlida de color blanc translúcido, cintura d'avespa, estructura corporal prima i mans i peus molt atractius".[8] El fet de que les dònes circasianas foren tradicionalment encorajades a usar corsés per a mantindre la seua postura recta podria haver donat forma a la seua cintura d'avespa com a resultat. A finals del XVIII, els modisto d'Europa occidental varen afirmar que "el corsé circasiano és l'únic que mostra, sense falta de delicadea, la forma del pit en la major ventaja possible; dona un ample al pit que és igualment propici per a salut i apariència elegant".[10]

També s'indicava que els circasianos preferien un físic àgil i empinat, i molts llogarets tenien un gran número de vells sans, molts d'ells de més de cent anys.[11]

Maturin Murray Ballou va descriure a les circasianas com "de raça blanca i de galtes sonrosadas", i "en una forma de bellea enlluernant, ulls grans i lluents, i totes els elements necessaris per a constituir una Venus".[12]

En paraules d'Henry Lindlahr a principis del XX, "els regiments caucásicos d'ulls blaus hui formen la flor i nata de l'eixèrcit del sultà. Les bellees circasianas són admirades pel seu abundant i exuberante cabell ros i els seus ulls blaus".[13]


En el seu llibre "Un any entre els circasianos", John Augustus Longworth descriu a una jove circasiana de traces típiques de la següent manera: "Tenia traces regulars i bonicos, ulls blaus i tez clara; el seu cabell era d'un color castany clar i modelació en una profusió de trenes que caïen sobre els seus muscles, en un capell de tela escarlata, adornat i creuat en un ample encaix platejat, no molt diferent del gorro albanés. Era alta, encara que en una llaugera forma; i es va mantindre, com tots els circasianos, hòmens o dònes, molt empinada."[14]

També es desprén de les memòries de la princesa Emily Ruete, mitat circasiana i mitat omaní ella mateixa, que les dònes circasianas, que varen ser venudes en Constantinopla i dutes a Àfrica per a l'harem del zanzíbari Said bin Sultan, sultà de Mascate i Oman, varen ser envejades pels seus rivals que consideraven a les circasianas de la "odiosa raça dels gats d'ulls blaus":

En Bet il Sahel hi havia molt més lux i estil que en Bet il Mtoni. Les belles i agraciades dònes circasianas eren molt més numeroses que en Bet il Mtoni, a on la meua mare i la seua amiga Medine eren els únics membres d'esta raça. Ací la majoria de les dònes eren circasianas, que sense dubte alguna són molt més distinguides en apariència. ... Esta superioritat natural va ser motiu de molta mala voluntat i enveja. Una dòna circasiana, favorida en una apariència aristocràtica, va ser evitada i inclús odiada per les dònes africanes de color chocolate sense culpa seua, sino simplement perque es vea majestuosa. En estes circumstàncies era inevitable que de tant en tant esclatara una espècie de "racisme" ridícul entre els meus germans i germanes.... A nosatres, les filles de les dònes circasianas, les nostres germanes que tenien sanc africana en les venes solien cridar-nos "gates" perque algunes de nosatres vàrem tindre la desgràcia de tindre ulls blaus. De manera janglona nos cridaven "Alteza", una prova de lo molestes que estaven per haver naixcut en la pell més clara. Al meu pare, per supost, mai se li va perdonar el fet de que havia elegit als seus fills favorits Sharîfe i Chole, abdós de mares circasianas, Sharîfe inclús tenia els ulls blaus, de l'odiosa raça dels "gats".[15]

Respecte a una de les seues mig germanes que també era de mare circasiana, la princesa Ruete de Zanzíbar menciona que "La filla d'una circasiana era una bellea enlluernant en la tez d'una rossa alemana. Ademés, posseïa una intelecte agut, que la va convertir en una fidel consellera del meu pare."[15]


Les característiques de les dònes circasianas i del noroest de Geòrgia varen ser delineadas en gran detall en 1839 per l'escritora Emma Reeve qui, com va afirmar Joan DelPlato, diferenciava "entre 'les circasianas rosses' que són 'indolentes i agraciades, les seues veus baixes i dolces' i lo que denomina els georgians de pell llaugerament més obscura que són 'més animats' i tenen més 'inteligència i vivacitat que els seus delicats rivals".[16][17]

Descripcions similars de les dònes circasianas apareixen en el diari de viages de Florence Nightingale a on Nightingale va cridar als circasianos "les criatures més elegants i d'aspecte més sensual que jamai hi haja vist".[16]

Segons la feminista Harriet Martineau, els circasianos eren l'única virtut salvadora del harem egipcíac a on estes mares circasianas produïen els millors fills i si hagueren segut excloses del harem, la classe alta en Egipte haguera estat condenada.[16]

En parts d'Europa i Amèrica del Nort a on el cabell ros era més comú, la combinació de pell extremadament blanca en cabell molt obscur també present entre alguns circasianos va ser exaltada, inclús en Rússia, que estava en guerra en els circasianos; Semyon Bronevskii va exaltar a les dònes circasianas per tindre pell clara, cabell castany obscur, ulls obscurs i "les traces del rostre del grec antic".[18] En els Estats Units, les jóvens disfrassades de "circasianas" exhibides per P. T. Barnum eren en realitat chiques catòliques irlandeses del Lower Manhattan.[19]

Una jove "circasiana" de Barnum, 1870.

Els hòmens circasianos també varen ser exaltats per la seua bellea, virilitat i valentia en Europa Occidental, d'una manera que el historiador del Caucas Charles King aplega a descriure com "homoerótica".[20] En Escòcia, en 1862, els caps circasianos varen aplegar per a defendre la seua causa contra Rússia i per a persuadir a Gran Bretanya de que detinguera les accions de l'eixèrcit rus en eixe moment,[21] i despuix de l'arribada de dos líders circasianos, Hadji Hayder Hassan i Kustan Ogli Ismael, el Dundee Advertiser va informar que "els caps són dos hòmens d'aspecte extraordinari. El seu porte imponent, la seua vestimenta romàntica... i la seua natural dignitat de semblant, els marquen com molt superiors... Cabell negre com corp, barba negra, celles amples i ulls saltones d'un negre com la suja... estos jóvens de les montanyes, bronzejada i armats, tendixen a fer-nos desamor dels nostres propis eixemplars de hòmens, i sugerix pensaments no complementaris als tipos de hombría que, en este país, estan rodejats".[20]

Explicacions pseudocientífiques per a la pell clara

Durant el XIX, varis intelectuals occidentals varen oferir explicacions pseudocientíficas sobre la tez clara present entre els circasianos. El Doctor en Medicina Hugh Williamson, un dels firmants de la Constitució dels Estats Units, va argumentar que la raó de l'extrema blancor dels pobles circasianos i costers celto-germànics es podia explicar per l'ubicació geogràfica de les terres ancestrals d'estes persones, presents en latitut altes que van de 45° a 55° N prop d'una mar o oceà a on els vents de l'oest prevalen des de l'oest cap a l'est.[22]

No hi ha poble, en el vell continent, perfectament bell, llevat els que viuen en latitut altes, a on els vents de l'oest vénen de la mar, a no gran distància, tan templats que no són ni molt bruscs ni molt secs. Esta regla s'aplica a Gran Bretanya i Irlanda, als alemans, danesos, suecs i circasianos; pero anant cap a l'est en la mateixa latitut, quan partim de l'oceà o de la Mar Negra, tenint més terra seca a barlovent, per la qual l'aire es carrega en exhalació seques pel sol, la pell canvia de color; deixa de ser perfectament just.[23]

Segons Voltaire, la pràctica de l'inoculació (vore també variolizaació, una forma primerenca de vacunació) va resultar que els circasianos tingueren la pell neta de cicatrius de pigota:

Les dònes circasianas, des de temps inmemoriales, varen comunicar la pigota als seus fills quan no tenien més de sis mesos fent una incisió en el braç i colocant en esta incisió una pústula, extreta en esment del cos d'un atre chiquet. Esta pústula produïx el mateix efecte en el braç sobre el que es coloca que el rent en un tros de massa; fermenta i difon per tota la massa de sanc les qualitats en les que està impregnada. Les pústules del chiquet en el que s'ha inoculado aixina la pigota artificial s'ampren per a comunicar el mateix moquillo a uns atres.
Voltaire, Sobre l'inoculació.

Vore també

Referències

  1. ↑ Irvin Cemil Schick, Çerkes Güzeli: Bir Şarkiyatçı İmgenin Serüveni [The Fair Circassian: Adventures of an Orientalist Motif], trans. A. Anadol (Istanbul: Oğlak Yayınları, 2004).
  2. ↑ Bogdan, Robert (2014). Race, Showmen, Disabilities and the Freak Show, NY: Routledge, pp. 200, 201. ISBN 978-0-415-74393-8.
  3. ↑ «Voltaire's Letters on the English». Consultat el 2015-02-22.
  4. ↑ Henry Fielding, Tom Jones, book 5, ch. 10
  5. ↑ Marx, Karl, The Philosophical Manifesto of the Historical School of Law", first appearing in Supplement to the Rheiniche Zeitung No. 221, 9 August 1842. (Excerpts online)
  6. ↑ Twain, Mark (1869). «34», The Innocents Abroad, American Publishing Company.
  7. ↑ Taylor, Bayard (1862). «Circassian Beauty», Prose Writings of Bayard Taylor (vol. 7), G. P. Putnam, p. 155.
  8. ↑ 8,0 8,1 Osmanoğlu, Aişi (1960). Babam Abdülhamid, Istanbul: Güven Yayınevi, p. 12.
  9. ↑ Colarusso, John 1989. "Prometheus among the Circassians". In The World & I. Washington, D.C.: The Washington Claves Publishing Corporation. pp. 644–651. Page 644: "Els circasianos eren famosos en tot el Mig Orient per la bellea de les seues dònes i el corage dels seus hòmens. Físicament, la majoria dels circasianos són d'apariència europea en potser un llauger toc oriental en les seues traces. Molts circasianos són rossos i d'ulls blaus, mentres que uns atres mostren una característica comuna del Caucas: pell clara junt en cabell negre o extremadament obscur. Es va favorir un físic àgil i empinat, tant per als hòmens com per a les dònes, i molts llogarets encara hui tenen un gran número de vells sans, molts d'ells de més de cent anys."
  10. ↑ Morison, Stanley (2009). «The Fair Circassian», John Bell, 1745–1831: A Memoir, Cambridge: Cambridge University Press, p. 70. ISBN 978-0-521-14314-1.
  11. ↑ Colarusso, John(March 1989).«Prometheus among the Circassians: A modern oral tale from a little known people of the Caucasus shows striking parallels with myths from Ancient Greece, Ancient Índia and the paguen Germanic world».Washington Claves Publishing Corporation.: 644–651.
  12. ↑ Ballou, Maturin Murray (1851). The Circassian Slave, or, the Sultan's Favorite: A Story of Constantinople and the Caucasus, Frederick Gleason, p. 10. ISBN 9781465548719.
  13. ↑ Lindlahr, Henry (1974). «Iris color and Mental Characteristics», Natural Therapeutics: Iridiagnosis and Other Diagnostic Methods, Pomeroy, Washington: Health Research Books, p. 32. ISBN 978-0-787-30563-5.
  14. ↑ Longworth, Esq., John Augustus (1840). A Year Among the Circassians (vol. 1), London: Henry Colburn, p. 58.
  15. ↑ 15,0 15,1 Ruete, Princess Emily (1993). «3», E. J. van Donzel (ed.). An Arabian Princess Between Two Worlds: Memoirs, Letters Home, Sequels to the Memoirs, Leiden: Brill Publishers, p. 176. ISBN 978-9-004-09615-8.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 DelPlato, Joan (2002). «Chapter 2. The Colonial Contexts for the Harem Representation», Representing the Harem: 1800–1875, Madison, New Jersey: Fairleigh Dickinson University Press, p. 39. ISBN 978-0-838-63880-4.
  17. ↑ Allom, Thomas; Reeve, Emma (1839). Character and Costume in Turkey and Italy, London: Fisher, Són, & Co..
  18. ↑ King, Charles (2008). The Ghost of Freedom. Page 135
  19. ↑ King, Charles (2008). The Ghost of Freedom. Page 139
  20. ↑ 20,0 20,1 King, Charles (2008). The Ghost of Freedom. Page 134
  21. ↑ Rosser-Owen (2007). "The First 'Circassian Exodus' to the Ottoman Empire (1858–1867)". p. 46
  22. ↑ Williamson, Hugh (1811). Observations of the Climate in different parts of America, compared with the Climate in corresponding Parts of the other Continent, New York.
  23. ↑ (1816).«XLIV. Observations on the Hypothesis of some modern Writers, that America has been peopled by a distinct Race of Men and Animals; with some Proofs arising from the Natural History and Appearances of the new Continent in favour of the Mosaic Account of the Deluge».The Philosophical Magazine and Journal.Taylor and Francis.London:48: 207.Consultat el 11 de maig de 2016.

Bibliografia

  • Natalia Królikowska-Jedlinska. 2020. "The Role of Circassian Slaves in the Foreign and Domestic Policy of the Crimean Khanate in the Early Modern Period". in Slaves and Slave Agency in the Ottoman Empire, edited by Stephan Conermann, Gül Şen. V&R unipress and Bonn University Press.