Angls

Els anglos varen ser un dels pobles germànics procedents de l'Europa septentrional que varen ocupar alguns territoris anteriorment pertanyents al Imperi romà d'Occident. Es varen establir en l'actual Anglaterra i, junt en els sajones, donarien lloc als anglosaxons, que posteriorment es varen convertir en el poble anglés.

Historiografia grecorromana

Tácito

La primera menció coneguda dels anglos pot trobar-se en el capítul 40 de l'obra de Tácito Germania, escrita al voltant de l'any 98 d. C. Tácito descriu als anglos com una de les tribus suevas més remotes en comparació als semnones i els longobardos, que vivien en l'Elba i eren més coneguts pels romans. Va agrupar als anglos en vàries atres tribus d'eixa regió, els Reudigni, Varini, Eudoses, Suardones i Nuithones. Tots ells vivien darrere de muralles de rius i boscs, i per lo tant eren inaccessibles als atacs.

No dona cap indicació precisa de la seua situació geogràfica, pero afirma que, junt en les atres sis tribus, adoraven a Nerthus, o Mare Terra, el santuari de la qual estava situat en «una illa en l'Oceà». Els eudoses són els jutos; estos noms es referixen provablement a localitats de Jutlandia o de la costa bàltica. La costa conté suficients estuaris, ensenar, rius, illes, pantans i marismas com per a haver segut llavors inaccessible per a els qui no coneixien el terreny, com els romans, que la consideraven desconeguda, inaccessible, en poca població i d'escàs interés econòmic.

La majoria dels estudiosos creuen que els anglii vivien en les costes del mar Bàltica, provablement en la part meridional de la península de Jutlandia. Esta opinió es basa en part en les tradicions de l'anglés antic i danés sobre persones i acontenyiments del sigle IV, i en part perque en la religió precristiana d'Escandinavia es troben afinitats sorprenents en el cult a Nerthus descrit per Tácito.

Ptolomeo

Les versions conservades de l'obra de Ptolomeo, que va escriure al voltant de l'any 150 d. C., en el seu atles Geografia (2.10), els descriu de forma confusa. En un passage, els Sueboi Angeilloi (en grec equivalent a la grafia llatina Suevi Angili) viuen en una franja de terra entre el nort del Rin i el centre del Elba, pero aparentment sense tocar cap dels dos rius, en els suevos Langobardi en el Rin cap a l'oest, i els suevos Semnones en el Elba estenent-se a l'est. No obstant, com senyala l'historiador Gudmund Schütte, els langobardos també apareixen com els «Laccobardi» en una atra posició prop del Elba i els sajones, que es considera més provable que siga correcta, i els anglos provablement vivien en eixa regió també. Per l'incertitut d'este passage, es va especular molt sobre la llar original dels Anglii.

Una teoria és que ells o part d'ells habitaven o es movien entre atres pobles costers, tal volta confederados fins a la conca del Saale (en les afores de l'antic cantó d'Engilin) en les valls del Unstrut per baix del massiç Kyffhäuser, de la regió del qual molts creuen que procedix la Lex Anglorum et Werinorum hoc est Thuringorum. Els noms ètnics de Frisianos i Warinos també estan atestats en estos districtes sajones.

Una segona solució possible és que estos anglos de Ptolomeo no siguen en absolut els de Schleswig. Segons Julius Pokorny, el Angri- d'Angrivarii, el -angr d'Hardanger i el Angl- de Anglii procedixen de la mateixa raïl que significa «doblez», pero en sentits diferents. En atres paraules, la similitut dels noms és estrictament casual i no reflectix cap unitat ètnica més allà de la germànica. Gudmund Schütte, en el seu anàlisis de Ptolomeo, creu que els anglos han segut simplement desplaçats per un error derivat de l'us de fonts imperfectes per part de Ptolomeo. Senyala que els anglos se situen correctament just al norest dels langobardos, pero que estos han segut duplicats, de modo que apareixen una volta, correctament, en el baix Elba, i una segona volta, incorrectament, en el nort del Rin.

Historiografia medieval

Beda (fallit en 735) va afirmar que els anglios, abans d'aplegar a Gran Bretanya, habitaven en una terra anomenada Angulus, «que es troba entre la província dels jutos i la dels sajones, i que permaneix despoblada fins al dia de hui». La Història Brittonum, de el IX, aporta proves similars. El rei Alfredo el Gran i el croniste Æthelweard varen identificar este lloc en Anglia, en la província de Schleswig (Slesvig; encara que llavors va poder ser de major extensió), i esta identificació concorda en les indicacions donades per Beda.

En el relat del marí noruec Ohthere d'Hålogaland d'un viage de dos dies des del fiort d'Oslo al Ducado de Schleswig, informava de les terres a estribor, i Alfred afegia la nota «en estes illes habitaven els “Engle“ abans d'aplegar ací». Ho confirmen les tradicions anglesa i danesa relatives a dos reis cridats Wermund i Offa de Angeln, d'els qui la família real de Mercia reclamava la descendència i els ardits de la qual estan relacionades en Anglia, Schleswig i Rendsburg.

La tradició danesa ha conservat constància de dos governadors de Schleswig, pare i fill, al seu servici, Frowinus (Freawine) i Wigo (Wig), d'els qui la família real de Wessex reclamava la descendència.^{cita requerida} Durant el V, els Anglii varen invadir Gran Bretanya, moment a partir del com el seu nom no torna a aparéixer en el continent llevat en el títul del còdic llegal emés als Turingios: Lex Angliorum et Werinorum hoc est Thuringorum.

Els anglos són el tema d'una llegenda sobre el papa Gregorio I, que casualment va vore un grup de chiquets anglos de Deira a la venda com a esclaus en el mercat romà. Segons l'història contada per Beda, a Gregorio li va cridar l'atenció l'aspecte inusual dels esclaus i va preguntar pel seu orige. Quan li varen dir que es dien Anglii (anglos), va respondre en un joc de paraules en llatí que es traduïx be a l'espanyol: Bene, nam et angelicam habent faciem, et tals angelorum in caelis decet esse coheredes («Està be, perque tenen cara d'àngel, i eixes persones deurien ser coherederas dels àngels del cel»). Supostament, esta trobada va inspirar al papa a mamprendre una missió per a dur el cristianisme als seus compatriotes.

Població

Segons estudis arqueològics de cementeris fets per Catherine Hill, que va excavar unes trenta mil tombes d'inhumación i cremació, sabent que el periodo va comprendre uns trescents anys i comparant en l'esperança de vida promig de l'época (33-36 anys per a hòmens i 27-33 dònes, 30 per a tots), Alcock ha calculat, en 50 000 a 100 000 anglosaxons els que vivien en Britania a inicis de el VI. En canvi, Whittock parla de 65 000 a 130 000.

Coneixent el creiximent demogràfic de l'época i acceptant l'estimació de Alcock, Michael Jones creu que de 10 000 a 20 000 germans migraren a Britania. Este número està en marcat contrast en autors anteriors, que parlaven de 100 000, 200 000 i fins a 300 000-1 500 000 invasores. Jones considera que estos últims estudis no donen evidència suficient per a respalar les seues afirmacions. En temps recents, erudits com Charles Thomas parlen de 10 000 immigrants i que a penes 1000 o 2000 guerrers germans varen participar, com descriu en les seues cròniques sant Gildas. En canvi, Thompson diu que els germans eren «moltes decenes de mills».

Actualment, la majoria dels autors discutixen les sifres, sempre especulatives, pero conclouen que varen deure estar en algun punt entre els dèu i cent millers, encara que en els últims anys estos números tendixen a la baixa. Per eixemple, Laing i Laing estimaven en 1979 que de 50 000 a 100 000 germans varen conquistar a un milló de britano-romans; en 1990 els mateixos autors rebaixaven als invasores a només 10 000 o 25 000 i els locals aumentaven a quatre millons. La població urbana al moment del seu arribe seria de 200 000 persones.

Història

Migració a Gran Bretanya

Els anglos s'havien assentat des de temps molt antics (no datats) en la zona septentrional de l'actual Alemània, concretament en la regió al voltant d'Angeln.

En els sigles V i VI d. C., varen emigrar conjuntament en els sajones i els jutos a les illes britàniques, aprofitant la retirada del Imperi romà d'eixos territoris. No obstant, la població autòctona (els britones) va oferir una dura resistència. Es conserven molt poques cròniques escrites d'esta obscura época, que va donar lloc a la llegenda del rei Arturo. Finalment, els invasores varen quedar organisats en sèt regnes, coneguts com l'heptarquía anglo-sajona.

Els anglos varen colonisar Northumbria (en l'actual comtat de Northumberland), Anglia Oriental i Mercia. Els diversos regnes vivien en estat permanent de guerra, per lo que en busca d'un major poder, els seus caps varen prendre el títul de reis (seguirien sent elegits). Esta situació es prolongaria fins a prop de l'any 600, quan el rei Etelfrido de Northumbria va alcançar una certa hegemonia entre tots els regnes germànics de l'illa. El seu fill, Oswiu, va ampliar este poder ocupant Chester, Bangor i l'illa de Carhile, tallant aixina les comunicacions entre els britones de Gales i els de Strathclyde.

Adopció del cristianisme

L'adopció del cristianisme per part dels anglos es va produir gràcies a la llabor portada a terme per la missió gregoriana, enviada per Gregorio I i dirigida per Agustín de Canterbury. Durant l'invasió i colonisació de l'illa, estos eren contraris a qualsevol idea cristiana. No obstant, la seua actitut va canviar quan varen rebre predicadores enviats per Roma. El dificultoso procés de conversió va aplegar a un punt d'inflexió en l'any 660, quan va ser admesa la pràctica del cristianisme en tots els regnes anglos.

El monge grec Teodoro va tindre un paper decisiu en l'organisació de la primitiva Iglésia britànica, en respectar la divisió original dels regnes. Totes les sèus depenien a la seua volta del primat de Canterbury, a pesar de trobar-se este en territori sajón, i no anglo. Els alts càrrecs eclesiàstics pronte varen escomençar a ocupar posicions d'influència en tot el país, ademés d'una part important de la propietat de la terra, començant a configurar-se una primitiva societat feudal.

Va ser en esta época quan els anglos varen abandonar l'escritura rúnica per a adoptar l'alfabet llatí, encara que a diferència dels sajones, els anglos varen deixar poques obres escrites, a banda d'alguns monuments en inscripcions.

Fusió de anglos i sajones

L'hegemonia de Northumbria sobre la regió dominada pels anglos va terminar en 685, sent rei Egfrido. Agotat per les constants lluites contra Escòcia, el regne va ser vençut pels danesos. La posició dominant va passar al regne de Mercia, governat pel també rei anglo Offa. En terminar el VII, solament estos dos regnes quedaven com a forces representatives dels anglos, ya que els reis inferiors havien anat perdent poder fins a vore's reduïts simples nobles.

En esta conyuntura, el rei sajón de Wessex, Egberto, va sometre a abdós. En primer lloc va entrar en Mercia, rendint-se en ella Anglia Oriental. Més tart va ocupar Northumbria. A partir del punt en que és reconegut senyor d'este territori, en 827, es pot dir que l'història dels anglos queda fosa en la dels sajones.

Organisació social

Entre els anglos, la possessió i distribució de la terra era la base de tot dret. Esta es repartia en lots d'extensió variable, des del mínim per a alimentar a una família fins a grans extensions corresponents a nobles i reis. L'excepció a açò era el Folcland, extensió de terra comuna a tots els regnes i que necessitava aprovació d'una assamblea per a vendre's. El Folcland constituïx aixina un curiós fet diferencial que no es troba en cap atre poble germànic.

La societat estava formada per famílies d'hòmens lliures (ceorlas), en les que el cap de família o mundobora tenia absolut control sobre familiars, criats i esclaus. Les dònes eren lliteralment comprades per a contraure matrimoni. Els esclaus eren principalment britones somesos (especialment en zones occidentals) i germans duts de guerres anteriors (en zones orientals).

Vore també

• Angeln
• Pobles germànics
• Anglosaxons
• Poble sajón

Bibliografia

• H. Hubert, Els germans, Mèxic, 1956.
• R. G. Collingwodd i F. N. L. Myres, Roman Britain and the English settlements, en The Oxford History of England, Londres, 1937.
• F. M. Stanton, Anglo-Saxon England, Oxford, 1947.
• N. K. Chadwick i uns atres, Studies in the early British Church, Cambridge, 1958.

• I. Thurlow, The anglo-saxons in England, Uppsala, 1926.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre anglos.