Anex:Patrimoni de l'Humanitat en Japó

Anex:Patrimoni de l'Humanitat en Japó

Japó conte, en juliol de 2020, en 23 llocs declarats Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco, 4 de caràcter natural i 18 culturals. Ademés té 24 bens culturals immaterials en la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de l'Humanitat, sent un dels països que més bens protegit baix esta figura posseïx.

Bens culturals i naturals

Japó conta actualment en els següents llocs declarats com Patrimoni de l'Humanitat per l'Unesco:

	Monuments budistes de la regió d'Hōryū-ji
	Be cultural inscrit en 1993.
	Localisació: Prefectura de Nara
	Els monuments budistes de la zona de Horyu-ji, situada en la prefectura de Nara, sumen 48 en total. Construïdes cap a finals del sigle VII o principis del VIII, algunes de les edificacions d'este lloc figuren entre les construccions de fusta més antigues conservades fins a la data en el món. Són obres mestres importants per a el història de l'art, ya que ilustren l'adaptació del traçat i l'arquitectura budistes de China a la cultura japonesa. També marquen una fita en el història de les religions perque la seua construcció va coincidir en l'introducció del budisme, que es va propagar des de China fins al Japó passant per la península de Corea. (UNESCO/BPI)

	Himeji-jo
	Be cultural inscrit en 1993.
	Localisació: Prefectura de Hyōgo
	Himeji-jo és la més perfecta expressió arquitectònica d'un castell japonés de començos del sigle XVII. El lloc comprén un conjunt de 83 edificis en dispositius defensius molt perfeccionats i sistemes de protecció notablement ingeniosos, que daten de la primera época del sogunato. Obra mestra de l'arquitectura en fusta que unix els aspectes funcionals a un gran atractiu estètic, el castell de Himeji-jo es destaca per l'elegància de la seua silueta i els seus murs de terra blanquejats, aixina com per la sotil relació establida entre els volums dels seus edificis i els múltiples plans dels seus techumbres. (UNESCO/BPI)

	Yakushima
	Be natural inscrit en 1993.
	Localisació: Prefectura de Kagoshima
	El lloc de Yakushima es troba en l'interior de l'illa de Yaku, en el punt de confluència de les regions biològiques paleoártica i oriental. La seua flora és sumament rica (1.900 espècies i subespecies) i comprén antiquíssims espècimen de sugi, el cedre japonés. El lloc posseïx també vestigis, únics en el seu gènero, del bosc de zona templada càlida que cobria la regió en el passat. (UNESCO/BPI)

	Shirakami-Sanchi
	Be natural inscrit en 1993.
	Localisació: Prefectura de Aomori i Prefectura de Akita
	Desprovisto de camins i senderes, este lloc emplaçat en les montanyes del nort de Honshu conserva els últims vestigis del bosc verge de zona templada, poblat de hages de Siebold, que cobria antany les ales montanyoses del nort del Japó. El lloc alberga espècies animals com l'orso negre, la gamuza denominada serow i 87 classes de pardals. (UNESCO/BPI)

	Monuments històrics de l'antiga Kyoto (ciutats de Kyoto, Uji i Otsu)
	Be cultural inscrit en 1994.
	Localisació: Prefectura de Kyoto i Prefectura de Shiga
	Construïda l'any 794 a image i semblança de les capitals de l'antiga China, Kyoto va ser la capital imperial del Japó des de la seua fundació fins a mediats del sigle XIX. Núcleu central de la cultura japonesa des de mil anys arrere, Kyoto és un viu exponent del desenroll de l'arquitectura tradicional en fusta –sobretot la religiosa–, aixina com de l'art paisagístic nipó que ha influït en el disseny dels jardins en el món sancer. (UNESCO/BPI)

	Llogarets històrics de Shirakawa-go i Gokayama
	Be cultural inscrit en 1995.
	Localisació: Prefectura de Gifu i Prefectura de Toyama
	Situades en una regió montanyosa aïllada durant molt temps, els llogarets de Ogimachi, Ainokura i Suganuma han vixcut ancestralment del cultiu de les moreres i la cría del cuc de seda. Les seues cases d'estil gassho en sostres de palla de doble pendent molt inclinada són úniques en Japó. A pesar dels canvis radicals experimentats per l'economia, estos llogarets constituïxen un notable eixemple de la perfecta adaptació d'un estil de vida tradicional al mig ambient i les condicions socioeconòmiques de la població. (UNESCO/BPI)

	Santuari sintoísta de Itsukushima
	Be cultural inscrit en 1996.
	Localisació: Prefectura de Hiroshima
	Lloc sant del sintoísmo des de temps molt antics, l'illa de Itsukushima, situada en la mar interior de Bardiça, va vore alçar-se el seu primer temple en el sigle VI. El santuari actual data del sigle XII i els seus edificis, armónicament disposts, són testics del gran mestrage tècnic i artística dels seus constructors. El seu disseny i composició juguen en el contrast de colors i volums entre la mar i la montanya, ilustrant aixina perfectament el concepte japonés de la bellea escènica, que unix l'hermosura del paisage natural a la creativitat humana. (UNESCO/BPI)

	Memorial de la Pau de Hiroshima (Cúpula de Genbaku)
	Be cultural inscrit en 1996.
	Localisació: Prefectura de Hiroshima
	El Memorial de la Pau de Hiroshima, cridat també la Cúpula de Genbaku, és l'estructura de l'únic edifici que va permanéixer en peu prop del lloc a on va explotar la primera bomba atòmica el 6 d'agost de 1945. Gràcies als esforços d'innumerables persones –i en particular dels propis habitants de Hiroshima– s'ha conservat en el mateix estat en que va quedar despuix de l'explosió. Este lloc no només és un símbol descarnat i recio de la força més destructiva creada per l'home en tota la seua història, sino també una encarnació dels anhels de pau mundial i d'una supressió definitiva de totes les armes nuclears. (UNESCO/BPI)

	Monuments històrics de l'antiga Nara
	Be cultural inscrit en 1998.
	Localisació: Prefectura de Nara
	Nara va ser la capital de Japó entre els anys 710 i 784, época en la que la consolidació de l'estructura del govern nacional va donar una gran prosperitat a la ciutat, fent d'ella el foc de la cultura japonesa. Els seus temples budistes i santuaris sintoístas, aixina com els vestigis del palau imperial, són monuments històrics que oferixen una vívida image de lo que va anar la capital del Japó en el sigle VIII, un periodo de fondos canvis polítics i culturals. (UNESCO/BPI)

	Santuaris i temples de Nikkō
	Be cultural inscrit en 1999.
	Localisació: Prefectura de Tochigi
	Estretament vinculats a el història dels sogunes Tokugawa, els santuaris i temples de Nikko, aixina com el paisage natural circumdant, formen des de fa sigles un lloc sagrat en el que es poden admirar obres mestres de l'arquitectura i l'ornamentació artística. (UNESCO/BPI)

	Llocs Gusuku i bens culturals associats del regne de Ryukyu
	Be cultural inscrit en 2000.
	Localisació: Prefectura de Okinawa
	Este conjunt de llocs i monuments és representatiu de l'història de les illes Ryukyu entre els sigles XII i XVII. Els castells en ruïna, encaramallats en cims imponents, ilustren l'estructura social d'una gran part d'eixa época, mentres que els llocs sagrats són testics muts de la rara supervivència d'un antic cult religiós en l'edat moderna. Els múltiples contactes econòmics i culturals de les illes durant eixos cinc sigles varen donar orige a una cultura única en el seu gènero. (UNESCO/BPI)

	Llocs sagrats i rutes de pelegrinage dels Montes Kii
	Be cultural inscrit en 2004.
	Localisació: Prefectura de Nara, Prefectura de Mie i Prefectura de Wakayama
	Els tres llocs sagrats de Yoshino-Omine, Kumano Sanzan i Koyasan estan amagats en mig dels frondosos boscs dels monts Kii que dominen l'Oceà Pacífic. Units per rutes de pelegrinage a les antigues capitals de Nara i Kyoto, són una mostra excepcional de la fusió entre la religió sintoísta –emanada de l'antiga tradició japonesa del cult a la naturalea– i el budisme vingut al Japó des de China i la Península de Corea. Els tres llocs (495,3 hectàrees) i el bosc circumdant són exponents d'una tradició ancestral de sacralizaació de les montanyes, que es manté viva des de fa 1.200 anys i està sólidament atestada per una abundant documentació. Solcada per abundants rieres, rius i cascades, esta regió seguix estant molt arraïlada en les vivències culturals dels japonesos, com ho demostra el fet de que la visiten anualment 15 millons de persones per motius religiosos, o per a practicar l'excursionisme. Cada u dels tres llocs posseïx varis santuaris, alguns dels quals varen ser erigits en el sigle IX. (UNESCO/BPI)

	Shiretoko
	Be natural inscrit en 2005.
	Localisació: Prefectura de Hokkaido
	Situat al noroest de l'illa de Hokkaido, la més septentrional de l'archipèlec nipó, este lloc comprén una porció terrestre de la península de Shiretoko –des de la seua part central fins a la veta del mateix nom– i la zona marítima circumdant. Constituïx un eixemple notable de l'interacció dels ecosistemes marins i terrestres en la més baixa latitut del hemisferi nort, aixina com de la seua productivitat extraordinària baix l'influix de la formació de bancs marins de gèl estacionals. Té especial importància per a una série d'espècies marines i terrestres, endèmiques o en perill d'extinció, com el muçol manchú i la violeta de Kitami. Ademés, revist una importància mundial per a diverses espècies d'aus aquàtiques i migratòries amenaçades, aixina com per a alguns salmónidos, cetáceos i atres mamífers oceànics com el lleó marí de Steller. (UNESCO/BPI)

	Mines d'argent de Iwami Ginzan i el seu paisage cultural
	Be cultural inscrit en 2007.
	Localisació: Prefectura de Shimane
	Format per un conjunt de montanyes solcades per valls profundes i riques en jaciments argentíferos que s'empinen a 600 metros d'altura, este lloc posseïx vestigis arqueològics de vastes mines, fundició, fàbriques de refinat i assentaments miners dels sigles XVI a el XX, aixina com d'una ret s viària per la que es transportava el mineral d'argent fins a les ciutats portuàries de la costa per a ser exportat a Corea i China. Estes mines varen contribuir substancialment al desenroll econòmic del Japó i l'Àsia Sudoriental en els sigles XVI i XVII, impulsant la producció massiva d'or i argent en l'archipèlec nipó. L'antiga zona minera esta hui coberta de densos boscs. El lloc posseïx també fortalees, santuaris i trams de carreteres que van des de Kaidô fins al llitoral, i comprén les tres ciutats portuàries de Tomogaura, Okidomari i Yunotsu, a on s'embarcava el mineral. El lloc pròpiament dit té una superfície de 442 hectàrees i la zona de protecció circumdant comprén 3.221 hectàrees. (UNESCO/BPI)

	Hiraizumi - Temples, jardins i llocs arqueològics que representen la Terra Budista Pura
	Be cultural inscrit en 2011.
	Localisació: Prefectura de Iwate
	Hiraizumi - Temples, jardins i llocs arqueològics que representen la Terra Budista Pura consta de cinc llocs, entre ells el sagrat Mont Kinkeisan. Conta en vestigis de les oficines governamentals que daten dels sigles XI i XII quan Hiraizumi va ser el centre administratiu del regne del nort de Japó, que rivalizaba en Kyoto. El regne estava basat en la cosmologia de la Terra Budista, que es va estendre a Japó en el sigle VIII. Representava la terra pura de Buda a la que la gent aspira despuix de la mort, aixina com la pau mental en esta vida. combinació en l'adoració de la naturalea indígena japonesa i el sintoísmo, budisme de la Terra Pura ha desenrollat un concepte de planificació i disseny del jardí que és exclusiu de Japó. (UNESCO/BPI)

	Illes Ogasawara
	Be natural inscrit en 2011.
	Localisació: Prefectura de Tòquio
	El lloc que es compon de més de 30 illes agrupades en tres grups, cobrix la superfície de 7.393 hectàrees. Les illes oferixen una gran varietat de paisages i són la llar d'una important fauna, que inclouen el rat penat frutífero de Bonin, en amenaça d'extinció, aixina com 195 espècies d'aus també en perill d'extinció. Quatrecents cuarenta y uno tàxons de plantes natives han segut documentats en les illes les aigües de les quals estagen numeroses espècies de peixos, cetáceos i corals. Els ecosistemes de les illes de Ogasawara reflectixen una varietat de processos evolutius que van des d'espècies de plantes tant del surest com a noroest d'Àsia, aixina com espècies endèmiques. (UNESCO/BPI)

	Fujisan, lloc sagrat i font d'inspiració artística
	Be cultural inscrit en 2013.
	Localisació: Prefectures de Shizuoka i Yamanashi
	Mundialment conegut pel nom de Mont Fuji, este estratovolcán en el seu cim cobert de neu s'empina solitari dominant llogarets, llac rodejats d'arbres i les vores del mar. Lloc de pelegrinage i font d'inspiració d'artistes i poetes des de molts sigles arrere, el Mont Fuji ha segut representat en l'art japonés des del sigle XI, pero va anar sobretot a partir del sigle XIX quan les estampes xilográfiques varen fer d'ell un símbol internacional del Japó en una profunda influència en l'art occidental d'eixa época. El lloc inscrit comprén 25 elements que són un exponent del caràcter sagrat del mont i el seu paisage circumdant. En el sigle XII, el Fujisan va aplegar a ser un núcleu central de les activitats d'iniciació al budisme ascético, que comprén elements sintoístas. S'han inclós en el lloc els camins de pelegrinage i els santuaris dels cràters situats en els últims 1.500 metros d'este cim de 3.776 metros d'altura. També formen part del lloc diversos components culturals com els santuaris sengen-jinja i les posades tradicionals oshi, i toda una serie de elements naturals com a formacions volcàniques, arbres molejats en la lava, fonts i cascades, que es consideren sagrats. (UNESCO/BPI)

	Manufactura de seda de Tomioka i llocs conexos
	Be cultural inscrit en 2014.
	Localisació: Prefectura de Gunma
	Ubicat en la prefectura de Gunna, al noroest de Tòquio, este complex industrial de producció i hilado de seda es va crear en 1872. La manufactura, construïda pel govern japonés i equipada en maquinària importada de França, consta de quatre parts distintes, corresponents a les diferents etapes de producció de la seda bruta: un almagasén refrigerat per als ous dels cucs; una granja experimental per a produir els capolls; una factoria per a desenrollar la fibra d'estos i hilar la seda bruta; i un centre d'ensenyança per a difondre coneiximents relacionats en la sericicultura. Este lloc, que ejemplifica l'afany del Japó per adoptar les tècniques més alvançades de producció en massa, no només va aplegar a ser un element decisiu de la renovació de la sericicultura japonesa en l'últim quart sigle XIX, sino que ademés va marcar una fita en l'entrada del país en la moderna era industrial, convertint-ho en el primer exportador mundial de seda bruta, destinada principalment a França i Itàlia. (UNESCO/BPI)

	Llocs de la revolució industrial de l'era Meiji en Japó: siderúrgia, construccions navals i extracció de hulla
	Be cultural inscrit en 2015.
	Localisació:Prefectura de Yamaguchi, Prefectura de Kagoshima, Prefectura de Saga, Prefectura de Nagasaki, Prefectura de Kumamoto.
	El lloc comprén una série de vintitrés localisacions situades principalment en el suroest de Japó, que reflectixen i testimonien la ràpida industrialisació del país a partir de mediats del sigle XIX fins al sigle XX, a través del desenroll de la construcció naval, la siderúrgia i mineria de l'indústria de l'acer i del carbó. El lloc mostra el procés pel qual el Japó feudal va buscar transferir la tecnologia d'Europa i Amèrica a partir de mediats del sigle XIX i cóm esta tecnologia s'ha adaptat a les necessitats i tradicions socials del país; este procés testimonia lo que es considera ser el primer èxit de la transferència de l'industrialisació occidental a un país no occidental.(UNESCO/BPI)
	Múltiples ubicacions: Illa de Hashima, Mina de carbó de Miike.

	Obra arquitectònica de li Corbusier – Contribució excepcional al Moviment Modern
	Be cultural inscrit en 2016.
	Este ben és compartit en ' GER, [[Image:Flag_of_Argentina .png|20px]], Bélgica, FRA, i CHE
	Localisació: Tòquio
	Zona de protecció: 98,4838 ha. Zona de respecte: 1.409,384 ha.
	Repartits en sèt països, els 17 llocs integrants d'este ben del patrimoni mundial constituïxen un testimoni de l'invenció d'un nou modo d'expressió de l'arquitectura, en clara ruptura en les seues formes anteriors. Les obres arquitectòniques d'eixos llocs varen ser realisades per li Corbusier a lo llarc de cinquanta anys de “busca pacient”, segons les seues pròpies paraules. El Complex del Capitolio de Chandigarh (Índia), el Museu Nacional de Belles arts d'Occident de Tòquio (Japó), la casa del Dr. Curutchet en L'Argent (Argentina) i l'Unitat de Vivendes de Marsella (França), entre atres construccions, posen de manifest les solucions aportades en el sigle XX pel Moviment Modern al repte de renovar les tècniques arquitectòniques per a satisfer les necessitats de la societat. Estes obres mestres del geni humà també constituïxen un testimoni de l'internacionalisació de l'arquitectura a escala planetària. (UNESCO/BPI)

	Illa sagrada de Okinoshima i llocs associats de la regió de Munakata
	Be cultural inscrit en 2017.
	Localisació: Prefectura de Fukuoka
	Zona de protecció: 98.93 ha. Zona de respecte: 79,363.48 ha.
	Situat a uns 60 km de la costa occidental de l'illa de Kyushu, el lloc de Okinoshima és un eixemple excepcional de la pràctica ancestral de venerar illes considerades sagrades. Els vestigis arqueològics d'esta chicoteta illa s'han conservat pràcticament intactes i oferixen una visió cronològica de l'evolució dels ritos religiosos practicats en ella des del sigle IV a el IX de la nostra era. Durant les cerimònies celebrades, es depositaven en ofrena objectes votivos en distints parages de l'illa. La primorosa eixecució de molts d'eixos objectes i la seua procedència ultramarina atesten l'existència d'intercanvis intensos entre l'archipèlec japonés, la península coreana i el continent asiàtic. Pertanyent al gran santuari de Munakata, l'illa de Okinoshima se seguix considerant sagrada. (UNESCO/BPI)

	Llocs dels cristians amagats en la regió de Nagasaki
	Be cultural inscrit en 2018.
	Localisació: Prefectura de Nagasaki
	Zona de protecció: 5,566.55 ha. Zona de respecte: 12,252.52 ha.
	Situats al noroest de l'illa de Kyushu, els 12 elements constitutius d'est sitie serial estan integrats per dèu pobles, el castell Hara i una catedral, construïts entre els sigles XVII i XIX. Tots estos llocs són testics de les més antigues activitats dels misionero i colon cristians en el moment de la seua trobada en el Japó, de la prolongada etapa ulterior de proscripció del cristianisme i persecució dels seus adeptes, i de la fase de revitalisació de les comunitats cristianes despuix del fi de la prohibició en 1873. Este lloc constituïx un testimoni únic en el seu gènero de la tradició cultural específica sorgida de la vida clandestina dels cristians de la regió de Nagasaki, que des del sigle XVII fins a el XIX varen transmetre en secret la seua fe durant tot el periodo de proscripció del cristianisme en el Japó. (UNESCO/BPI)
	Múltiples ubicacions: Castell Hara, Vila Kasuga i llocs sagrats en Hirado (Vila Kasuga i Mont Yasumandake), Vila Kasuga i llocs sacrados en l'Illa Nakaenoshima, Vila Sakitsu en Amakusa, Vila Shitsu en Sotome, Vila Ono en Sotome, Viles en l'Illa Kuroshima, Restants de les viles en l'Illa Nozaki, Viles en l'Illa Kashiragashima, Viles en l'Illa Hisaka, Vila Egami en l'Illa Naru i Catedral de Ōura.

	Conjunt de kofun de Mozu-Furuichi: túmulos funeraris de l'antic Japó
	Be cultural inscrit en 2019.
	Localisació: tot el país
	Zona de protecció: 166.66 ha. Zona de respecte: 890 ha.
	Ubicada en un replanell sobre la planura d'Osaka, esta be comprén 49 kofun (montículs antics en japonés). Pertanyien a membres de l'èlit. Els kofun seleccionats entre els 160,000 en els que conta el país formen la representació material més rica del periodo Kofun, des del sigle III fins al sigle VI d.C.. Ilustren les diferències de les classes socials en eixa época i donen testimoni d'un sistema funerari molt sofisticat. Túmulos de tamanys considerablement diferents, els kofun pot prendre la forma de panys, de vieiras, de quadrats o de círculs. Estaven decorats en escultures d'argila, els haniwa, que pot prendre la forma de cilindres o de formes figuratives. Els kofun manifesten guanys tècnics excepcionals en la construcció de terra. (UNESCO/BPI)

Localisació del Patrimoni de l'Humanitat en Japó. 1. Manufactura de seda de Tomioka i llocs conexos - 2. Monuments històrics de l'antiga Nara - 3. Monuments budistes de la regió d'Hōryū-ji 4. Mines d'argent de Iwami Ginzan i el seu paisage cultural. * Forma part d'Obra arquitectònica de li Corbusier – Contribució excepcional al Moviment Modern ** Llocs dels cristians amagats en la regió de Nagasaki

Patrimoni cultural immaterial

Actualment Japó té 24 elements inscrits en la llista del Patrimoni Cultural Immaterial, lo que li convertix en el segon país en més elements inscrits en la mateixa, despuix de China:

	El teatre Nôgaku
	Be immaterial inscrit en 2008 (originalment proclamat en 2001).

	El teatre Kabuki
	Be immaterial inscrit en 2008 (originalment proclamat en 2005).

	El teatre de porritos Ningyo Johruri Bunraku
	Be immaterial inscrit en 2008 (originalment proclamat en 2003).

	Ojiya-chijimi i echigo-jofu, tècniques de fabricació de teixits en ramio en la regió de Uonuma (prefectura de Niigata)
	Be immaterial inscrit en 2009.
	Els textils llaugers i de gran calitat fabricats en la planta del ramio són ideals per als estius càlits i humits del Japó. Naixcudes en la regió de Uonuma (prefectura de Niigata), al noroest de l'illa principal del Japó, les tècniques de fabricació de teixits en ramio denominades ojiya-chijimi i echigo-jofu duen l'impronta del clima fret d'eixa regió, caracterisat per les precipitacions de neu hivernals. Les fibres del ramio se separen del restant de la planta en les ungles i es retuercen a mà per a formar fils. En la tècnica del teñir per amarres, els fils de ramio es nuguen fortament en cotó i després s'teñir de modo que, en el moment de teixir-los, es puguen produir motius geomètrics o florals en el teixit utilisant un senzill teler de cintura. El teixit es llava en aigua calenta, es restriega en els peus i, per últim, es posa a secar en els camps nevats per un periodo de dèu a vint dies per a que el sol i l'ozon lliberat per l'evaporament de la neu ho aclarixquen i allaugeren. Els teixits fabricats en estes tècniques són molt apreciats per gents de diverses classes socials des de fa sigles. Practicat hui principalment per artesans ya entrats en anys, este art textil seguix constituint un motiu d'orgull per a la comunitat en el pla cultural i, ademés, afiança el seu sentiment identitari. (UNESCO/BPI)

	Les tècniques de fabricació de paper sekishu-banshi en la regió de Iwami (prefectura de Shimane)
	Be immaterial inscrit en 2009.
	El paper més resistent del Japó és el fabricat en les tècniques sekishu-banshi, que són úniques en el seu gènero. La fabricació del paper en estos procediments es ve efectuant des de molt temps arrere en la regió de Iwami, situada en la prefectura de Shimane. En un principi, era una activitat generadora d'ingressos complementaris per als llauradors. Molt apreciat en atres temps pels comerciants de llibres de contes, el paper fabricat en estes tècniques s'utilisa hui principalment per als shoji (tabics mòvils), la caligrafia i els treballs de conservació i restauració. Este paper és excepcionalment durador i es fabrica a mà en la corfa de l'arbre cridat kozo (morera del paper), i més concretament en les fibres llargues i resistents situades baix de la corfa, que contenen massa impurees per a fabricar atres tipos de paper. El procés de la seua elaboració, compatible en la conservació del mig ambient, comprén vàries etapes: la collita hivernal de les corfes dels kozo cultivats in situ; la cocció al vapor de la seua corfa exterior; el hervir de les fibres; el colpejat a mà d'estes; la seua mescla en mucílac en l'aigua; el filtrat de la mescla en un garbell de bambú per a modelar els fulls de paper; i, per últim, el secat d'estes en planches de fusta o metal. Hui en dia, este procediment de fabricació ho utilisen paperers agrupats en una associació d'artesans. Per a ells, el procediment sekishu-banshi és la base essencial del seu art i un dels elements més importants del seu patrimoni cultural. Transmeten les seues tècniques tradicionals als seus successors més jóvens per mig de la formació en el treball, preservant aixina un sentiment identitari i un esperit de continuïtat. (UNESCO/BPI)

	La processó dels yamahoko, carros alegóricos del Festival de Gion de la ciutat de Kyoto
	Be immaterial inscrit en 2009.
	El 17 de juliol de cada any, el Festival de Gion, celebrat en la ciutat de Kyoto, situada en el centre del Japó, culmina en la gran processó dels yamahoko, carros alegóricos engalanats en tapissos i ornaments de fusta i metal. Són tan refinats que se'ls ha donat el nom de “museus ambulants”. Este festival ho organisa el temple de Yasaka en el barri de Gion. Els trenta carros de la processó són construïts pels habitants dels districtes autònoms de la ciutat, que vénen transmetent esta tradició des de fa molts anys. Cada districte recorre al concurs de músics per a que toquen en les orquestes acompanyants del corteig, aixina com al d'artesans de diversos oficis per a que monten, decoren i desmonten els carros alegóricos, que desfilen en un orde establit per sorteig cada any. Els carros són de dos classes: els yama, que transporten plataformes decorades de modo que s'assemblen a montanyes; i els hoko, arrematats per alts màstils de fusta, que tenien per objecte en un principi conseguir que la divinitat de la pesta es transformara en esperit protector gràcies a les músiques, danses i actes d'adoració que se li tributaven. Actualment, la desfilada dels yamahoko s'ha convertit en una gran festivitat estival urbana que no només brinda l'oportunitat de mostrar l'esperit d'inventiva i creativitat artística dels districtes de la ciutat en la construcció de carros alegóricos, sino que també oferix una ocasió per a l'espargiment general de tots els habitants de Kyoto. (UNESCO/BPI)

	La festivitat de Koshikijima no Toshidon
	Be immaterial inscrit en 2009.
	Segons una creència popular japonesa, quan comença un nou periodo ve a visitar el nostre món una deidad portadora de bendicions. La festivitat de Koshikijima no Toshidon, que té lloc la vespra de l'Any Nou en l'illa de Shimo-Koshiki, situada al suroest de l'archipèlec japonés, té per objecte celebrar l'arribada d'una d'eixes divinitats en visita, cridades raiho-shin. El dia de la festa, un grup de dos a cinc hòmens es disfrassen de deidades –cridades toshidon– vestint mants de palla ornados en plantes de l'illa per a protegir-se contra la pluja i cobrint els seus rostres en caraces monstruosas de llarcs nassos puntaguts, dents enormes i banyes demoniacos. Els toshidon recorren el poble colpejant les portes i parets de les cases i cridant als chiquets dels que saben, pels seus pares, que s'han portat mal en l'any que acaba. Se senten després en ells, els afean els seus travesuras i els sermonean per a que es porten millor. Despuix de regalar a cada chiquet, a guisa de despedida, un gran pastiç d'arròs en forma de bola per a que creixca en pau a l'any següent, els toshidon deixen la casa anant cap a arrere i es dirigixen a la llar d'una atra família. Estes visites eixerciten un paper important en la consolidació dels vínculs de la comunitat isleña de Shimo-Koshiki: en els chiquets es va desenrollant poc a poc un sentiment d'adheriment al seu poble natal i la seua cultura; i entre els hòmens que encarnen als toshidon es reforça el sentiment identitari i el desig de garantisar la continuïtat de les seues costums ancestrals. (UNESCO/BPI)

	La dansa tradicional dels ainu
	Be immaterial inscrit en 2009.
	Els ainu són un poble indígena que viu hui, en la seua majoria, en l'illa de Hokkaidō, al nort del Japó. La seua dansa tradicional es presenta en públic en el transcurs d'actes ceremoniales i convits, aixina com en el context de festivals culturals recent creats, o s'eixecuta en privat en diverses ocasions de la vida diària. Les diferents modalitats d'esta dansa estan íntimament vinculades al modo de vida i la religió del poble ainu. En la seua eixecució tradicional, els ballarins formen un ampli círcul. A voltes, els espectadors els acompanyen en vores interpretades sense cap tipo d'instrument musical. Algunes danses consistixen en imitar crits i mimar moviments d'animals o insectes i unes atres tenen un caràcter ritual, per eixemple la dansa de l'arc o la del sabre. Hi ha unes atres, per últim, que són improvisades o estan exclusivament destinades a l'espargiment. Els ainu creuen en l'existència de divinitats que poblen el món que els rodeja, d'ahí que a sovint recórreguen a la dansa per a venerar la naturalea i agrair-li els seus dons. La dansa també eixercita un paper essencial en cerimònies solemnes com la cridada Iyomante, en la que els participants envien al paraís la divinitat encarnada en l'orso que els ha servit d'aliment, mimant els moviments d'un orso viu. Per als ainu, la dansa no només representa un mig d'enfortir la seua relació en la naturalea i el seu univers religiós, sino que també constituïx un víncul en atres cultures àrtiques de Rússia i Amèrica del Nort. (UNESCO/BPI)

	El ritual oku-note no aenokoto
	Be immaterial inscrit en 2009.
	El oku-note no aenokoto és un ritual agrari transmés de generació en generació pels arroceros de la península de Note, situada al nort de la prefectura de Ishikawa, en la part central de l'illa de Honshu, la més important de l'archipèlec japonés. Celebrat dos voltes a l'any, este ritual impetratorio de bones collites és únic en el seu gènero entre tots els existents en Àsia. La seua particularitat estreba que els caps de família inviten a les divinitats dels arrossars a les seues llars i es conduïxen com si els esperits invisibles d'estes estigueren realment presents. En decembre, els llauradors expressen la seua gratitut a les divinitats per la collita, preparant-los un bany i un menjar, i fent sonar els malls i morters en que s'elaboren els pastiços d'arròs per a incitar-les a eixir dels arrossars. En paraments de cerimònia i farols en la mà les acullen en les seues cases, les duen a el habitació de hostes per a que descansen, els ajuden a banyar-se i els oferixen un menjar a pur de arròs, fríjoles i peix. Com les divinitats dels arrossars són reputades per no gojar de bona vista, els amfitrions els descriuen els plats del menjar a mida que els van servint. En febrer, abans de plantar l'arròs, els llauradors complixen en un rito similar per a demanar que la collita siga abundant. Segons els llocs de la regió, el ritual oku-note no aenokoto presenta variants específiques. Reflectix la vida diària del poble japonés, que ve cultivant l'arròs des de temps inmemoriales, i constituïx un signe d'identitat per als llauradors de la regió. (UNESCO/BPI)

	El kagura de Hayachine
	Be immaterial inscrit en 2009.
	Entre el sigle XIV i el sigle XV, la població de la prefectura de Iwate, situada al nort de l'illa major de l'archipèlec del Japó, rendia cult al mont Hayachine per considerar-ho una divinitat. Esta veneració va donar orige al kagura, una representació folklòrica que encara anima hui el Gran Festival del Santuari de Hayachine, celebrat el primer dia d'agost de cada any en la ciutat de Hanamaki. El kagura de Hayachine està integrat per una série de danses eixecutades per ballarins emmaixquerats al són de tambors, címbalos i flautes. L'espectàcul comença en sis danses rituals, seguides per atres cinc que narren llegendes de les divinitats i episodis de l'història del Japó migeval, i culmina en una dansa en la que un ballarí representa al shishi, una criatura fantàstica semblant a un lleó que és l'encarnació del sagrat mont Hayachine. En un principi, esta dansa l'eixecutaven els religiosos que custodiaven el santuari per a mostrar el poder de la divinitat de la montanya i beneir a la població, pero hui en dia el kagura de Hayachine ho interpreten representants del conjunt de la comunitat per als quals esta expressió cultural pròpia constituïx un motiu d'orgull. La transmissió d'este ritual de generació en generació i la seua representació pública no només reafirmen el sentiment identitari de la comunitat i contribuïxen a la perdurabilitat d'una tradició important, sino que ademés permeten commemorar episodis de l'història del Japó i rendir homenage a una divinitat de la montanya venerada en tot el país. (UNESCO/BPI)

	El gagaku
	Be immaterial inscrit en 2009.
	Caracterisat per les seues llargues vores llentes i la seua mímica coreogràfica, el gagaku és l'art escènic tradicional més antic del Japó. Es representa en els convits i cerimònies del Palau Imperial, aixina com en teatres de tot el país, i comprén tres gèneros artístics diferents. El primer, cridat kuniburi no utamai, consistix en l'interpretació de cançons antigues, eixecutades a voltes en un acompanyament musical d'arpa i flauta i en una coreografia senzilla. El segon consistix en l'eixecució de melodies musicals –en instruments de vent principalment– i l'eixecució d'una dansa ritual vinguda del continent asiàtic i adaptada posteriorment per artistes japonesos. El tercer, denominat utamono, és un gènero ballat al són de música vocal el repertori de la qual està integrat per cançons populars japoneses i poemes chinencs. Influït pels acontenyiments polítics i culturals ocorreguts a lo llarc dels distints periodos de la seua llarga història, el gagaku se seguix transmetent de mestres a aprenents en el Departament de Música de l'Agència de la Casa Imperial. Els mestres solen ser descendents de famílies en les que la pràctica d'este art està profundament arraïlada. Vector cultural important de l'identitat del Japó i cristalisació de l'història de la seua societat, el gagaku és un eloqüent eixemple de la manera en que diverses tradicions culturals poden fusionar-se per a donar a llum un patrimoni únic gràcies a una recreació constant a lo llarc del temps. (UNESCO/BPI)

	Fūryūmona de Hitachi
	Be immaterial inscrit en 2009.
	La desfilada procesional denominat fūryūmona de Hitachi té lloc en esta ciutat, situada en la part central del Japó, en la costa del Pacífic. Se celebra tots els anys en el més d'abril, durant el Festival dels Cerezos, o cada sèt anys en el més de maig, al mateix temps que el Gran Festival del Temple de Kamine. Cada una de les quatre comunitats locals –Kita-machi, Higashi-machi, Nishi-machi i Hom-machi– fabrica un carro alegórico que complix la funció de lloc de cult a una divinitat i que, al mateix temps, transporta un teatre de porritos de varis pisos d'altura. Un grup de tres a cinc marionetistas maneja els fils d'un sol títaro, mentres que els músics toquen melodies per a acompanyar l'espectàcul. Event comunitari organisat en el consens general de tota la població de Hitachi, el fūryūmona és una festivitat oberta a tots els que desigen participar en ella. No obstant, l'art dels porritos es transmet exclusivament dins de les famílies, sent els pares els qui transmeten els seus secrets als primogènits. Açò ha permés preservar tot un antic repertori de tècniques i arguments teatrals els orígens dels quals semblen remontar-se a les ensenyances d'un titareter ambulant que va passar per Hitachi en el sigle XVIII. En els festivals anuals dels cerezos en flor solament desfila un carro simbòlic preparat per una de les quatre comunitats, mentres que en el Gran Festival del Temple de Kamine totes les comunitats competixen entre sí per a determinar quin d'elles és la que conta en els marionetistas de més talent i quin és, per lo tant, la que pot oferir una millor hospitalitat a la divinitat local. (UNESCO/BPI)

	El daimokutate
	Be immaterial inscrit en 2009.
	En el santuari de Yahashira, situat en la ciutat de Nara, en el centre del Japó, jóvens de la comunitat Kami-fukawa, vestits de samuráis i colocats en semicírcul, es mantenen empinats en sengles arcs en les seues mans. Un per un van ocupant el centre del semicírcul a instàncies d'un vell que va pronunciant el nom de cada u dels personages dels relats sobre la lluita entre els clans Genji i Heike. Cada jove recita de memòria el text del seu personage respectiu en un to de veu característic, pero sense actuació gestual ni acompanyament musical algun. Quan els vintissís personages s'han expressat per boca dels jóvens, estos colpegen el sol rítmicament en els seus peus i ixen de l'escenari cantant. En els seus orígens, este ritual consagrava l'admissió oficial dels primogènits –als dèsset anys complits– en el círcul de les vintidós famílies de la comunitat Kami-fukawa. Actualment, el daimokutate es representa tots els anys a mitan d'octubre i participen en ell jóvens de diverses edats i de moltes atres famílies. En efecte, per la dispersió de les vintidós famílies primigènies, atres habitants de Nara han assumit també des del sigle XX la tasca de preservar la continuïtat d'este ritual. El daimokutate, que és l'únic art escènic existent en Japó sense actuació gestual ni música, constituïx un signe identitari important i eixercita un paper imprescindible en el manteniment de la solidaritat entre els habitants d'esta ciutat de montanya. (UNESCO/BPI)

	El chakkirako
	Be immaterial inscrit en 2009.
	Situada en el centre del Japó, en una península de la prefectura de Kanagawa banyada per les aigües del Pacífic, la ciutat de Miura es va desenrollar entorn a una base naval militar i un port civil a on fondejaven barcos de pas. Inspirant-se en les danses d'atres ciutats, depreses gràcies als mariners vinguts d'atres ports, la població de Miura va crear la dansa ritual del chakkirako per a celebrar l'Any Nou i impetrar prosperitat i peixca abundants en els mesos següents. A mitan del sigle XVIII, este ritual va cobrar la forma d'un espectàcul que tenia per objecte mostrar el talent artístic de les jóvens de la ciutat. Aixina, cada any, a mitan de giner, entre dèu i vint jóvens vestides en kimonos colorits dansen en un santuari, o davant de les cases dels veïns, acompanyades per un cor de cinc a dèu dònes de 40 a 80 anys que canten a capella. Les jóvens es coloquen front a front, alineant-se en dos files o formant una roglada, i oculten els seus rostres en un palmito en alguns balls o fan castañetear palillos de bambú en uns atres. El nom donat a esta dansa ritual, chakkirako, evoca precisament el sò d'eixos palillos. Transmés de mares a filles, el repertori del chakkirako està compost per vores i danses seculars que no només són una forma d'espargiment, sino que també constituïxen un mig per a reafirmar l'identitat cultural d'els qui ho interpreten i la del conjunt de la comunitat. (UNESCO/BPI)

	El bugaku de Dainichido
	Be immaterial inscrit en 2009.
	Segons la llegenda, uns artistes itinerants de bugaku, representació ritual de música i dansa del Palau Imperial, varen actuar en la ciutat de Hachimantai, situada al nort del Japó, a principis del sigle VIII, en temps de la reconstrucció del Dainichido, el pabelló del temple. D'ahí el nom de bugaku de Dainichido utilisat per a denominar esta expressió artística que, en el córrer del temps, va evolucionar considerablement i es va enriquir en aportacions autòctones transmeses als jóvens pels seus majors en el sí de les comunitats locals de Osato, Azukisawa, Nagamine i Taniuchi. Tots els anys, en la data del 2 de giner, els membres d'estes quatre comunitats es donen cita en llocs precisos abans de marchar en processó fins al santuari. Una volta allí, eixecuten des de l'alba fins al migdia nou danses sagrades, que són sengles rogativas destinades a impetrar felicitat per a l'Any Nou. Algunes d'eixes danses són interpretades per ballarins en caraces –entre les que figura la del mitològic lleó shishi– i unes atres per chiquets, en funció de les variants específiques de cada comunitat. La pràctica d'este ritual afonda el sentiment de pertinença a la comunitat, tant entre els participants com entre els numerosos veïns de la ciutat que acodixen cada any a participar en esta celebració tradicional. Reinstaurada despuix d'una interrupció de xixanta anys ocorreguda a finals del sigle XVIII, la tradició del bugaku del Dainichido no només és un motiu d'orgull per als habitants de Hachimantai, sino que ademés constituïx la mèdula espiritual de la solidaritat entre ells. (UNESCO/BPI)

	El akiu no taue odori
	Be immaterial inscrit en 2009.
	El akiu no taue odori és una dansa simuladora de les faenes de transplant de l'arròs que eixecuten els veïns de Akiu, una ciutat del nort del Japó, per a impetrar una bona collita. Ballada des de finals del sigle XVII per les comunitats de tota la regió, esta dansa s'eixecuta hui en festivals que tenen lloc en primavera i autumne. Dèu ballarines vestides en kimonos colorits, tocades en flors i acompanyades per un grup de dos a quatre ballarins, interpreten entre sis i dèu peces de ball, segons el repertori. Alineades en una o dos files i proveïdes de palmitos o campanillas, eixecuten passos de ball que evoquen les faenes del cicle de cultiu de l'arròs, en particular el taue, açò és, el transplant dels brots jóvens a l'arrossar inundat. En el passat existia la creència de que l'eixecució d'esta dansa assegurava una collita abundant, pero hui en dia ha anat perdent el seu significat religiós perque les actituts i conductes han evolucionat i, ademés, les tècniques agrícoles modernes han substituït els rituals de impetraació de prosperitat com el akiu no taue odori. Actualment, esta dansa té un caràcter cultural i estètic que recorda als habitants de la ciutat el seu patrimoni agrícola i la dependència tradicional del Japó sobre l'arròs, revivant al mateix temps el seu sentiment identitari de grup que s'ha vingut transmetent a lo llarc dels sigles por intermedio de les arts escèniques folklòriques. (UNESCO/BPI)

	Iūki-tsumugi, tècnica de fabricació de teixit de seda
	Be immaterial inscrit en 2010.
	La tècnica japonesa de teixit de la seda denominada Iūki-tsumugi es practica principalment en les ciutats d'Iūki i Oyama, situades a la vora del riu Kinu, al nort de Tòquio. Esta regió es beneficia d'un clima templat i de terres fèrtils, dos condicions ideals per al cultiu de les moreres i la pràctica de la sericicultura. La tècnica iūki-tsumugi s'utilisa per a fabricar la seda pongé, també cridada seda crua, un textil llauger i càlit, dotat d'una flexibilitat i suavitat especials, que s'utilisa tradicionalment per a la confecció de kimonos. La seua producció comprén vàries etapes: hilado a mà de l'adúcar, confecció manual de les madeixes, teñir del fil i teixit de la seda en un teler de cintura. El adúcar del que s'extrau el fil prové de capolls buits o deformats que, de no utilisar-se la tècnica iūki-tsumugi, serien inutilisables per a produir fil de seda. Este procediment de reciclage té una gran importància, ya que supon un increment d'ingressos per a les comunitats locals que practiquen la sericicultura. Les tècniques tradicionals iūki-tsumugi són transmeses pels membres de l'Associació per a la Preservació de les Tècniques de Teixit Honba Iūki-tsumugi. Esta entitat es dedica a mantindre vives les tècniques de hilado, teñir i teixit transmeses de generació en generació en el sí de la comunitat. També s'encarrega de fomentar la transmissió de la tècnica iūki-tsumugi per mig dels intercanvis de competències tècniques, la formació de tejedores jóvens i les demostracions pràctiques. (UNESCO/BPI)

	El kumiodori, teatre musical tradicional de Okinawa
	Be immaterial inscrit en 2010.
	El kumiodori és un art escènic japonés practicat en l'archipèlec de Okinawa. Basat en la música i dansa tradicionals d'este archipèlec, el kumiodori integra també una série d'elements procedents de les principals illes del Japó –com el nogaku i el kabuki– i de China. Les obres del kumiodori relaten acontenyiments històrics o llegendaris en l'acompanyament musical d'un instrument tradicional de tres cordes. Les declamació tenen un ritme molt particular, basat en la poesia tradicional i l'entonament característic de l'estil de Ryukyu, i s'interpreten en l'antic idioma de Okinawa. Els gests i moviments dels actors evoquen els de una pitonisa dels rituals ancestrals d'este archipèlec. Tots els papers són interpretats per hòmens i els pentinats, vestits i decorats usats en escena es preparen en tècniques úniques en el seu gènero, exclusives de Okinawa. La necessitat de consolidar la transmissió d'este art escènic ha incitat als artistes a fundar la Societat de Preservació del Kumiodori Tradicional, que es dedica a formar actors, revitalisar les obres teatrals caigudes en desús i organisar representacions periòdiques. Ademés de les obres clàssiques, els temes principals de les quals són la llealtat i el deure filial, s'han creat atres noves en coreografies i temes contemporàneus, pero conservant l'estil del kumiodori tradicional. El kumiodori eixercita un paper fonamental en la salvaguardia del vocabulari antic de Okinawa i en la transmissió de la lliteratura, el història, les arts escèniques i els valors ètics a les generacions venidores. (UNESCO/BPI)

	El Mibu no Hana Taue, ritual del transplant de l'arròs en Mibu (Hiroshima)
	Be immaterial inscrit en 2011.
	El Mibu no Hana Taue és un ritual agrícola japonés practicat per les comunitats de Mibu i Kawahigashi, en la ciutat de Kitahiroshima, situada en la prefectura de Hiroshima. Té per objecte honrar a la deidad de l'arròs per a que dispense una collita abundant. El ritual, que té lloc el primer dumenge de juny, quan ya s'ha finalisat el transplant de l'arròs, ilustra les etapes de plantació i transplant de l'arròs. Els llauradors duen al santuari de Mibu reses de ganado engalanades en collars de colors i cadires de montar ornamentadas. Un vell, portador d'una vara sagrada, conduïx després les reses fins a un arrossar especialment reservat per a la celebració del ritual. Una volta que s'ha llaurat el camp en les reses, chicones en vestits de colors coloquen les plantes d'arròs en una caixa interpretant una cançó baix la direcció d'una persona vella. Després es aplana el sol de l'arrossar en un instrument denominat “eburi”, que es reputa que conté a la deidad dels arrossars. Despuix les chicones transplanten les plantes d'arròs, una per una, marchant cap a arrere, mentres que la persona que maneja el eburi i la que du les plantes seguixen a les jóvens, alisando l'arrossar al seu pas. Al mateix temps s'interpreten vores rituals en acompanyament de tambors, flautes i menuts gongs. Quan el transplant ritual finalisa, el “eburi’” es coloca boca avall en l'aigua junt en tres fas de plantes d'arròs. La transmissió d'este ritual l'efectuen les persones d'edat que coneixen les vores i músiques de la plantació de l'arròs i velen per l'eixecució adequada del rito. (UNESCO/BPI)

	El Sada Shin Noh, conjunt de danses sagrades del Santuari de Sada (Shimane)
	Be immaterial inscrit en 2011.
	El Sada Shin Noh és un conjunt de danses rituals de purificació que s'eixecuten els dies 24 i 25 de setembre de cada any en el santuari de Sada, situat en la ciutat japonesa de Matsue, pertanyent a la prefectura de Shimane, en el marc del ritual gozakae de canvi de les estores de junc. L'eixecució de les danses té per objecte purificar les noves estores de junc (goja) en les que van a assentar-se els deus tutelares del santuari. En la substitució d'eixes estores la comunitat aspira a atraure's les seues bendicions. En un escenari especialment construït dins del santuari s'eixecuten diferents tipos de danses. En algunes d'elles els ballarins duen espases, vares de fusta sagrades i campanillas, mentres que en unes atres duen caraces en rostres de vells o de deus i fan reviure els mits japonesos. En la dansa ritual del gozamai, els ejecutantes ballen en les estores de junc per a purificar-les ans que siguen ofrendadas als deus. Les danses s'acompanyen en cançons i músiques de flautes i tambors eixecutades per intérprets assentats entorn a l'escenari. Alguns creuen que el ritual del Sada Shin Noh deu realisar-se periòdicament per a que el poder els deus tutelares renaixca i poder garantisar aixina un futur pròsper i pacífic a les persones, a les seues famílies i a la comunitat en el seu conjunt. Totes estes danses es transmeten de generació en generació entre els membres de la comunitat, i l'Associació per a la Preservació del Sada Shin Noh es dedica activament a salvaguardar-les. (UNESCO/BPI)

	Nachi no Dengaku: art escènic religiós representat en la festa del fòc de Nachi
	Be immaterial inscrit en 2012.
	L'art escènic popular japonés denominat nachi no dengaku està profundament vinculat al lloc sagrat de Kumano Sanzan, situat en Nachisanku. La seua representació s'efectua el 14 de juliol de cada any, dia de la Festa del Fòc de Nachi, en un escenari instalat dins del santuari de Kumano Nachi. L'element essencial de la representació i d'eixa festa és una dansa ritual que es balla, al són d'una flauta i de tambors, per a impetrar collites d'arròs abundants. Els passos d'eixa dansa són eixecutats per huit a dèu ballarins, alineats en formacions diverses, al compàs de la música tocada per un flautiste, quatre tamborileros en varis tambors nugats a la cintura, quatre intérprets de l'instrument de corda cridat binzasara i atres dos músics més. El repertori comprén 22 danses i l'eixecució de cada una d'elles dura 45 minuts. L'Associació per a la Preservació del Nachi Dengaku, composta per veïns de Nachisanku, s'encarrega d'organisar les representacions d'este art escènic i de la seua transmissió, que s'efectua en el context de les creències religioses relacionades en el lloc sacre de Kumano Sanzan i el seu santuari. La població local i els que transmeten la tradició respecten i veneren el santuari com a font d'assossec mental i pau espiritual. (UNESCO/BPI)

	Washoku: tradicions culinàries dels japonesos, en particular per a festejar l'Any Nou
	Be immaterial inscrit en 2013.
	El “washoku” és una pràctica social basada en un conjunt de competències pràctiques, tradicions i coneiximents vinculats a la producció, tractament, preparació i consum d'aliments. Este element del patrimoni cultural va unit a un principi essencial de respecte de la naturalea que està estretament vinculat a l'us sostenible dels recursos naturals. Els coneiximents bàsics i les traces socials i culturals característics del “washoku” es manifesten generalment durant les festes de l'Any Nou. Els japonesos preparen diversos manjares per a donar la benvinguda a les divinitats de l'any entrante: pastiços d'arròs i plats especials, hermosament ornamentados i preparats en ingredients frescs. Cada u d'ells té un significat simbòlic distint. Tots estos manjares se servixen en una vaixella especial i són compartits pels membres de la família o de la comunitat. Esta pràctica fomenta el consum d'ingredients naturals i locals com a arròs, peix, verdures i plantes selvades comestibles. Els coneiximents i competències pràctiques elementals que guarden relació en el “washoku” –per eixemple, la condimentació dels plats casers– es transmeten en el sí de la llar, durant els menjars familiars. Les associacions locals, els docents de les escoles i els professors de cuina també eixerciten un paper important en la transmissió d'eixos coneiximents i competències pràctiques por intermedio de l'ensenyança, formal o no formal, i de la pràctica. (UNESCO/BPI)

	El washi, art tradicional de fabricació manual de paper japonés
	Be immaterial inscrit en 2014.
	Les tres comunitats japoneses que practiquen el “washi” –art tradicional de fabricació manual de paper– són les següents: el barri de Misumi-cho, situat en la ciutat de Hamada (Prefectura de Shimane); la ciutat de Mine (Prefectura de Gifu); i els municipis de Higashi-chichibu i Ogawa (Prefectura de Saitama). El paper es fabrica a pur de fibres de morera paperera que s'empapen en aigües fluvials clares per a espesarlas i després es filtren en un garbell de bambú. El paper obtingut en esta tècnica artesanal no només s'utilisa per a la correspondència i la confecció de llibres, sino que també s'usa en la fabricació de panels, tabics de separació i portes correderas per a l'interior de les vivendes. La majoria dels membres de les comunitats mencionades eixerciten diferents funcions en el manteniment de la viabilitat d'este art tradicional, que van des del cultiu de les moreres fins a la formació professional, passant per la creació de nous productes en este tipo de paper artesanal i la promoció de la seua tècnica de fabricació a nivell nacional i internacional. La transmissió de les tècniques i coneiximents relatius a el “washi” l'assumixen les famílies d'artesans experts en este art, les associacions de preservació del mateix i els municipis. Les famílies i els seus empleats treballen baix la direcció de mestres en “washi” que han heretat este art dels seus pares. Tots els membres de les comunitats interessades estan orgullosos del seu art tradicional de fabricació de paper i ho consideren un símbol de la seua identitat cultural. El “washi” propicia també la cohesió social, ya que les comunitats estan integrades per persones que participen directament en esta pràctica cultural, o estan estretament vinculades a ella. (UNESCO/BPI)

	Yama, Hoko i Yatai, processons de carros alegóricos en Japó
	Be immaterial inscrit en 2016.
	Tots els anys, numeroses comunitats de ciutats i pobles del Japó organisen festivitats en desfilades de carros alegóricos per a impetrar dels deus la pau i la protecció contra els desastres naturals. L'element del patrimoni cultural immaterial denominat “Yama, Hoko i Yatai, processons de carros alegóricos en Japó” consta de 33 eixemples representatius practicats en vàries regions del país i constituïx una mostra de la diversitat de les cultures locals. Esta pràctica tradicional exigix la colaboració de diversos grups de les comunitats i constituïx un element important de l'identitat cultural de tots els que participen en ella. La responsabilitat de preparar i organisar les processons festives recau en hòmens, dònes, chiquets i vells de ciutats i pobles que s'encarreguen de les següents tasques: el disseny i la construcció de carros alegóricos representatius de la diversitat de les cultures locals; la preparació de les músiques d'acompanyament; i la coordinació de cada event en el seu conjunt. En la festa de Mikurumayama, celebrada en Takaoka, els veïns del centre d'esta ciutat construïxen els carros i els dels seus arravals tiren d'ells i interpreten les músiques procesionales. Les tasques que s'han de realisar s'adapten a persones de totes les edats. Els depositario més veterans d'esta tradició cultural guien als menys experimentats i, ademés, s'organisen cursos per als jóvens. En la festa de Tenjin, celebrada en Ueno, els participants deprenen primer a ser intérprets de les músiques (hayashikata) i després van passant successivament a les categories de manipuladors de carros (tekogata), guardians de carros (keigoyaku) i gestors del festival (saihaiyaku). (UNESCO/BPI)

Vore també Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de l'Humanitat.

Llista indicativa

L'inscripció en esta llista és la primera etapa per a qualsevol futura candidatura. Japó, la llista indicativa del qual va ser revisada per última volta l'1 de febrer de 2016, ha presentat els següents llocs:

	Temples, santuaris i atres estructures de l'antiga Kamakura Be cultural Propost en 1992
	Hikone-Jo (castell) Be cultural Propost en 2001
	Asuka-Fujiwara: llocs arqueològics de les antigues capitals de Japó i les propietats relacionades Be cultural Propost en 2007
	Llocs arqueològics del periodo Jōmon en Hokkaido, Tōhoku septentrional i atres regions Be cultural Propost en 2009
	El conjunt de patrimoni miner de Sado, principalment mines d'or Be cultural Propost en 2010
	Hiraizumi - Temples, jardins i llocs arqueològics que representen la Terra Budista Pura (extensió) Be cultural Propost en 2012
	Illes de Amami-Oshima i Tokunoshima, nort de l'illa de Okinawa i illa de Iriomote Be natural Propost en 2016

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Anex:Patrimoni de l'Humanitat en Japó.
• UNESCO Patrimoni de l'Humanitat en Japó (en anglés)
• UNESCO Patrimoni Cultural Immaterial de l'Humanitat en Japó (en espanyol)