Anar al contingut

Alquímia en el món islàmic medieval

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alquímia en el món islàmic medieval

L'alquímia en el món islàmic medieval es referix tant a la tradicional alquímia com a la primerenca química pràctica (la primerenca investigació química de la naturalea en general) realisada per erudits musulmans en el món islàmic medieval. La paraula alquímia es va derivar de la paraula àrap كيمياء o kīmiyāʾ[1][2] i pot derivar en última instància de la paraula antic egipcíac kemi, que significa negre.[2]

Despuix de la caiguda del Imperi Romà d'Occident i la conquista islàmica d'Egipte romà, el desenroll alquímico es va centrar en el Califato i la civilisació islàmica. Se sap molt més sobre l'alquímia islàmica ya que estava millor documentada; la majoria dels escrits anteriors que han aplegat fins als nostres dies es varen conservar com a traduccions a l'àrap.[3]

Definició i relació en les ciències medievals occidentals

[editar | editar còdic]

En considerar les ciències islàmiques com una pràctica distintiva i local, és important definir paraules com "àrap", "islàmic", "alquímia" i "química". Per a comprendre millor els conceptes discutits en este artícul, és important entendre lo que significaven històricament estos térmens. Açò també pot ajudar a aclarir qualsevol malentés sobre les possibles diferències entre l'alquímia i la química primerenca en el context medieval. Com escriu A.I. Sabra en el seu artícul titulat "Situating Arabic Science: Location versus Essence", "el terme ciència àrap (o islàmica) denota les activitats científiques d'individus que varen viure en una regió que s'estenia aproximadament des del sigle VIII d.C. fins al començ de l'era moderna, i geogràficament des de la península ibèrica i Àfrica del Nort fins a la vall del Indo i des d'Aràbia del Sur fins al Mar Caspio, és dir, la regió que va comprendre la major part d'eixe periodo per lo que cridem civilisació islàmica, i en la qual els resultats de les activitats a les que es fa referència es varen expressar en la seua major part en l'idioma àrap."[4] Esta definició de ciència àrap proporciona l'idea de que hi ha molts factors distintius per a contrastar en la ciència de l'hemisferi occidental sobre ubicació física, cultura i idioma, encara que també hi ha vàries similituts en els objectius perseguits pels científics de l'Edat Mija i en els orígens del pensament del com abdós es varen derivar.


Lawrence Principe descriu la relació entre l'alquímia i la química en el seu artícul titulat "Alchemy Restored", en el que afirma: "La busca de la transmutació metàlica, lo que cridem 'alquímia', pero que és més precisament denominada 'Crisopea', en el sigle XVII generalment es vea com a sinònim o com un subconjunt de la química."[5] Per lo tant, propon que l'antiga ortografia de la química com "chymistry" es referix a una ciència unificada que inclou tant l'alquímia com la química primerenca. Principe argumenta ademés que "[t]odes les seues activitats químiques estaven unificades per un enfocament comú en l'anàlisis, la síntesis, la transformació i la producció de substàncies materials."[5] Per lo tant, no hi ha un contrast definit entre els dos camps fins a principis de el XVIII.[5] Encara que la discussió de Principe se centra en la pràctica occidental de l'alquímia i la química, este argument també s'aplica al context de la ciència islàmica en considerar la similitut en la metodologia i inspiració aristotèliques, com es menciona en atres seccions d'este artícul. Esta distinció entre l'alquímia i la química primerenca és principalment semàntica, encara que en una comprensió dels usos anteriors de les paraules, podem entendre millor la falta històrica de connotacions distintives sobre els térmens, a pesar de les seues connotacions modificades en contexts moderns.

La transmissió d'estes ciències a lo llarc dels hemisferis oriental i occidental també és important per a comprendre les diferències entre les ciències d'abdós regions. Els inicis de la difusió cultural, religiosa i científica entre les societats occidental i oriental varen començar en les exitoses conquistes d'Alejandro Magne (334-323 a. C.). En establir territori en l'Est, Alejandro Magne va permetre una major comunicació entre els dos hemisferis, lo que continuaria a lo llarc de l'història. Mil anys despuix, aquells territoris asiàtics conquistats per Alejandro Magne, com Iraq i Iran, es varen convertir en centres de moviments religiosos en un enfocament en el cristianisme, el maniqueísmo i el zoroastrismo, que tots involucren texts sagrats com a base, fomentant aixina l'alfabetisació, la erudición i la propagació d'idees.[6] La llògica aristotèlica pronte es va incloure en el pla d'estudis d'un centre d'educació superior en Nísibis, ubicat a l'est de la frontera persa, i es va utilisar per a millorar la discussió filosòfica de la teologia que tenia lloc en eixe moment.[7] El Corán, el llibre sagrat de l'islam, es va convertir en una font important de "teologia, moralitat, llei i cosmologia", com descriu Lindberg, "el centre de l'educació islàmica". Despuix de la mort de Mahoma en 632, l'islam es va estendre per tota la península aràbiga, parts de l'Imperi bizantí, Pèrsia, Síria, Egipte i Palestina per mig de conquistes militars, consolidant la regió com predominantment musulmana.[8] Si be l'expansió de l'imperi islàmic va ser un factor important en la disminució de les barreres polítiques entre eixes àrees, encara existien una àmplia gama de religions, creències i filosofia que podien moure's lliurement i ser traduïdes en totes les regions. Este desenroll va permetre que es feren contribucions en nom de l'Est cap a la concepció occidental de ciències com l'alquímia.


Si be esta transmissió d'informació i pràctiques va permetre un major desenroll del camp, i encara que abdós es varen inspirar en la llògica aristotèlica i les filosofia helèniques, aixina com en aspectes místics,[9] també és important tindre en conte que varen existir llímits culturals i religiosos. Els elements místics i religiosos discutits anteriorment en l'artícul varen distinguir l'alquímia islàmica de la de la seua contraparte occidental, ya que Occident tenia predominantment ideals cristians sobre els quals basar les seues creències i resultats, mentres que la tradició islàmica diferia en gran mida. Si ben els motius diferien en certs aspectes, de la mateixa manera que els càlculs, la pràctica i el desenroll de l'alquímia i la química eren similars donada la naturalea contemporànea dels camps i la capacitat en la que els científics podien transmetre les seues creències.

Contribucions dels alquimistes islàmics a l'alquímia mística

[editar | editar còdic]

Marie-Louise von Franz descriu en la seua introducció a el "Llibre de l'Explicació dels Símbols - Kitāb Ḥall ar-Rumūz" d'Ibn Umail les contribucions de l'alquímia islàmica de la següent manera: En els sigles VII i VIII, els estudiosos islàmics es preocupaven principalment per traduir antics texts hermètics i gnósticos sense canviar-los. Gradualment varen començar a "confrontar" el seu contingut en la religió islàmica i varen començar a "pensar de manera independent i experimentar per sí mateixos en l'àmbit de l'alquímia". D'esta manera, varen afegir "émfasis en la perspectiva monoteista" (tawḥīd) i varen crear cada volta més una sinopsis de les diverses tradicions antigues. Unificant aixina el seu significat, els estudiosos islàmics varen aplegar a l'idea de que el secret i objectiu de l'alquímia era el guany de "una" experiència psíquica interna, és dir, l'image de Deu, i que la pedra, l'aigua, la primera matèria, etc., eren "tots aspectes del misteri intern a través del com l'alquimiste s'unix en el Deu transcendent". En segon lloc, varen afegir "un to de sentiment apassionat" per mig de l'us d'un llenguage molt més poètic que els hermetistas antics, també otorgant "major émfasis al motiu de la coniunctio", és dir, imàgens de l'unió del masculí i el femení, el sol i la lluna, el rei i la reina, etc.[10] "Els mestres místics de l'islam varen entendre l'alquímia com un procés transformador de la psique de l'alquimiste. El fòc que promovia esta transformació era l'amor a Deu."[11]

Alquimistes i obres

[editar | editar còdic]

Khālid ibn Yazīd

[editar | editar còdic]

Segons el bibliógrafo Ibn al-Nadim, el primer alquimiste musulmà va ser Khālid ibn Yazīd, qui es diu que va estudiar alquímia baix el cristià Marianos d'Aleixandria. La historicidad d'esta història no està clara; segons M. Ullmann, és una llegenda.[12][13] Segons Ibn al-Nadīm i Ḥajjī Khalīfa, ell és l'autor de les obres alquímicas Kitāb al-kharazāt (El Llibre de les Perles), Kitāb al-ṣaḥīfa al-kabīr (El Gran Llibre del Roll), Kitāb al-ṣaḥīfa al-saghīr (El Chicotet Llibre del Roll), Kitāb Waṣīyatihi ilā bnihi fī-ṣ-ṣanʿa (El Llibre del seu Testament al seu Fill sobre l'Artesania) i Firdaws al-ḥikma (El Paraís del Saber), pero novament, estes obres poden ser seudopigráficas.[14][13][12]

Jābir ibn Ḥayyān

[editar | editar còdic]
Representació artística del sigle XV de Jābir ibn Ḥayyān (Geber)

Jābir ibn Ḥayyān (àrap/persa: جابر بن حیان, fallit c. 806-816),[15] és el presunt[16] autor d'una enorme cantitat i varietat d'obres en àrap, a sovint cridades el corpus jabiriano. Conegut popularment com el pare de la química, les obres de Jabir contenen la classificació sistemàtica més antiga coneguda de substàncies químiques i les instruccions més antigues conegudes per a obtindre un compost inorgànic (com el Clorur d'amoni o Sal amoniacal) a partir de substàncies orgàniques (com a plantes, sanc i cabell) per mig de mijos químics.[17] Algunes obres jabirianas en àrap (com el "Llibre de la Misericòrdia" i el "Llibre dels Setanta") varen ser traduïdes al llatí baix el nom latinizado "Geber".[18] En el XIII, un escritor anònim, generalment conegut com pseudo-Geber, va començar a produir escrits alquímicos i metalúrgics baix este nom.[19]

Abū Bakr al-Rāzī

[editar | editar còdic]

Abū Bakr ibn Zakariyā’ al-Rāzī (llatí: Rhazes), naixcut al voltant de 865 en Rayy, va anar principalment conegut com un mege persa. Va escriure vàries obres alquímicas, inclosa Sirr al-asrār (llatí: Secretum secretorum; espanyol: El Secret dels Secrets).[20][21]

Ibn Umayl

[editar | editar còdic]

Muḥammad ibn Umayl al-Tamīmī va ser un alquimiste egipcíac de el X, pertanyent a la corrent simbòlica-mística. Un dels seus treballs supervivents és Kitāb al-māʿ al-waraqī wa-l-arḍ al-najmiyya (El Llibre de l'Aigua Plateada i la Terra Estrelada). Este treball és un comentari sobre el seu poema, el Risālat al-shams ilā al-hilāl (L'Epístola del Sol a la Lluna Creixent) i conté numeroses cites d'autors antics.[22] Ibn Umayl va tindre una important influència en l'alquímia medieval d'Europa Occidental (llatina),[23] a on el seu treball es troba baix diferents noms, principalment com Senior o Zadith.[24] La seua obra "Aigua Plateada" va ser reimpresa com "Les Taules Químiques de Senior Zadith" en la colecció de texts alquímicos: Theatrum chemicum, i comentada per Pseudo Aquino en Aurora Consurgens. Abdós també presenten la seua image (modificada) de l'sabio sostenint una taula química (vore image dalt).[25]

Al-Tughrai

[editar | editar còdic]

Al-Tughrai va ser un mege persa dels sigles XI-XII,[26] l'obra del qual Masabih al-hikma wa-mafatih al-rahma (Les Llànties del Saber i les Claus de la Misericòrdia) és una de les primeres obres de ciències materials.

Al-Jildaki

[editar | editar còdic]

Al-Jildaki va ser un alquimiste egipcíac que va instar en el seu llibre la necessitat de la química experimental i va mencionar molts experiments en Kanz al-ikhtisas fi ma'rifat al-khawas per Abu 'l-Qasim Aydamir al-Jildaki.

Teoria alquímica i química

[editar | editar còdic]
Esquema elemental utilisat per Jābir[27]
Calenta Fredor
Seca Fòc Terra
Humit Aire Aigua

Jābir va analisar cada element aristotèlic en térmens de les quatre qualitats bàsiques de calor, fret, sequetat i humitat d'Aristóteles. Per eixemple, el fòc és una substància que és calenta i seca, com es mostra en la taula.[27][28][29] Segons Jābir, en cada metal dos d'estes qualitats eren internes i dos externes. Per eixemple, el plom era externament fret i sec pero internament calent i humit; en canvi, l'or era externament calent i humit pero internament fret i sec. Creïa que els metals es formaven en la Terra per la fusió del sofre (que proporcionava les qualitats calentes i seques) en el mercuri (que proporcionava les qualitats fredes i humides). Estos elements, mercuri i sofre, devien pensar-se no com a elements ordinaris sino com a substàncies ideals i hipotètiques. El metal que es formava depenia de la purea del mercuri i el sofre i de la proporció en la que es combinaven.[27] Més vesprada, l'alquimiste al-Rāzī (c. 865-925) va seguir la teoria mercuri-sofre de Jābir, pero va afegir un tercer component, el component salino.[30]


Aixina, segons Jābir, en reorganisar les qualitats d'un metal, s'obtindria un metal diferent.[31] Per este raonament, la busca de la pedra filosofal va ser introduïda en l'alquímia occidental.[32][33] Jābir va desenrollar una elaborada numerología en la que les lletres raïl del nom d'una substància en àrap, tractades en vàries transformacions, guardaven correspondències en les propietats físiques de l'element.[27]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ "alchemy", entrada en The Oxford English Dictionary, J. A. Simpson i E. S. C. Weiner, vol. 1, 2dona ed., 1989, ISBN 0-19-861213-3.
  2. ↑ 2,0 2,1 p. 854, "Arabic alchemy", Georges C. Anawati, pp. 853-885 en Encyclopedia of the history of Arabic science, eds. Roshdi Rashed i Régis Morelon, Londres: Routledge, 1996, vol. 3, ISBN 0-415-12412-3.
  3. ↑ Plantilla:Cite document
  4. ↑ Sabra 1996, P. 655
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Principe 2011, P. 306
  6. ↑ Lindberg 2007, P. 163
  7. ↑ Lindberg 2007, P. 164
  8. ↑ Lindberg 2007, P. 166
  9. ↑ Marie-Louise von Franz (CALA IA) 2006, p. 26
  10. ↑ Marie-Louise von Franz (CALA IA) 2006, p. 26-27.
  11. ↑ Marie-Louise von Franz (CALA IA) 2006, p. 39.
  12. ↑ 12,0 12,1 Págs. 63-66, Alchemy, E. J. Holmyard, Nova York: Dover Publications, Inc., 1990 (reedició de l'edició de 1957 de Penguin Books), ISBN 0-486-26298-7.
  13. ↑ 13,0 13,1 M. Ullmann, "Ḵh̲ālid b. Yazīd b. Muʿāwiya, abū hās̲h̲im.", en Encyclopedia of Islam, segona edició, editat per P. Bearman, Th. Bianquis, C. E. Bosworth, E. van Donzel i W.P. Heinrichs, Brill, 2011. Brill Online. Accedit el 20 de giner de 2011. <http://www.brillonline.nl/subscriber/entry?entry=islam_SIM-4151 [1] archivat en Wayback Machine.>
  14. ↑ Anawati 1996, p. 864.
  15. ↑ Delva, Thijs 2017. "The Abbasid Activist Ḥayyān al-ʿAṭṭār as the Father of Jābir b. Ḥayyān: An Influential Hypothesis Revisited" en: Journal of Abbasid Studies, 4(1), pp. 35-61, pp. 36-37, nota 6.
  16. ↑ Plessner, Martin 1981. “Jābir Ibn Hayyān” en: Gillispie, Charles C. (ed.). Dictionary of Scientific Biography. Nova York: Charles Scribner's Sons, vol. 7, pp. 39-43; Forster, Regula 2018. “Jābir B. Ḥayyān” en: Encyclopaedia of Islam, Three.
  17. ↑ “Chemistry in Iraq and Pèrsia in the Tenth Century A.D.” (1927). Memoirs of the Asiatic Society of Bengal VIII (6): 317–418. OCLC 706947607. pp. 338-340; Kraus, Paul (1942–1943). Jâbir ibn Hayyân: Contribution à l'histoire dones idées scientifiques dans l'Islam. I. Li corpus dones écrits jâbiriens. II. Jâbir et la science grecque, Cairo: Institut Français d'Archéologie Orientale. OCLC 468740510. ISBN 978-3-487-09115-0. vol. II, pp. 41-42.
  18. ↑ Darmstaedter, Ernst. "Liber Misericordiae Geber: Eine lateinische Übersetzung dones gröβeren Kitâb l-raḥma", Archiv für Geschichte der Medizin, 17/4, 1925, pp. 181-197; Berthelot, Marcellin. "Archéologie et Histoire dones sciences", Mémoires de l’Académie dones sciences de l’Institut de France, 49, 1906, pp. 308-363; vore també Forster, Regula. "Jābir b. Ḥayyān", Encyclopaedia of Islam, Three.
  19. ↑ Newman, William R. "New Light on the Identity of Geber", Sudhoffs Archiv, 1985, 69, pp. 76-90; Newman, William R. The Summa perfectionis of Pseudo-Geber: A critical edition, translation and study, Leiden: Brill, 1991, pp. 57-103. S'ha argumentat per Ahmad Y. Al-Hassan que les obres pseudo-Geber varen ser realment traduïdes de l'àrap al llatí (vore el-Hassan, Ahmad Y. "The Arabic Origin of the Summa and Geber Latin Works: A Refutation of Berthelot, Ruska, and Newman Based on Arabic Sources", en: Ahmad Y. Al-Hassan. Studies in al-Kimya': Critical Issues in Latin and Arabic Alchemy and Chemistry. Hildesheim: Georg Olms Verlag, 2009, pp. 53-104; també disponible en llínea).
  20. ↑ pp. 867-879, Anawati 1996.
  21. ↑ pp. 86-92, Holmyard 1990.
  22. ↑ pp. 870-872, Anawati 1996.
  23. ↑ Marie-Louise von Franz (CALA IA) 2006, capítul: "Vida i obra de Muḥammad ibn Umail", p. 55
  24. ↑ Julius Ruska, "Senior Zadith = Ibn Umail." Orientalistische Literaturzeitung 31, 1928, pp. 665-666
  25. ↑ Theodor Abt: "The Transmission of Ibn Umail's Vision to the Occident" en: Book of the Explanation of the Symbols - Kitāb Hall ar-Rumūz by Muhammad ibn Umail. Psychological Commentary by Theodor Abt. Corpus Alchemicum Arabicum (CALA) IB, Living Human Heritage Publications, Zurich 2009, p. 59-64.
  26. ↑ El Khadem, H. S. (1995). “A Lost Text By Zosimos Reproduced in an Old Alchemy Book”. Journal of Chemical Education 72 (9): 774. doi:10.1021/ed072p774. Bibcode: 1995JChEd..72..774I.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 27,3 pp. 74-82, Holmyard 1990.
  28. ↑ Holmyard 1990, pp. 21-22.
  29. ↑ Aristóteles, Sobre la generació i la corrupció, II.3, 330a-330b.
  30. ↑ Holmyard 1990, p. 88.
  31. ↑ Plantilla:Cite document
  32. ↑ Ragai, Jehane (1992). “The Philosopher's Stone: Alchemy and Chemistry”. Journal of Comparative Poetics 12 (Metaphor and Allegory in the Middle Ages): 58–77. doi:10.2307/521636.
  33. ↑ Holmyard, E. J. (1924). “Maslama al-Majriti and the Rutbatu'l-Hakim”. Isis 6 (3): 293–305. doi:10.1086/358238.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alquímia_en_el_món_islàmic_medieval&oldid=862726»