Alfeo (mitologia)
En la mitologia grega, Alfeo (Ἀλφειός) és un dels oceánides, un deu del riu homònim del Peloponeso. Alfeo era fill d'Oceà i Tetis, com la majoria dels rius.[1][2]
Segons Pausanias Alfeo era un apassionat caçador que es va enamorar perdidamente de la nimfa Aretusa,[3] una caçadora del sèquit d'Artemisa que s'havia promés a sí mateixa permanéixer verge el restant de la seua vida. Per açò la nimfa va rebujar les pretensions de l'oceánida i va fugir a l'illa d'Ortigia, prop de Siracusa. Allí es va transformar en la font que du el seu nom, per a lliurar-se del seu acosador. Alfeo es va transformar llavors en el riu del Peloponeso, i conten que les seues aigües s'internen en la terra i viagen fins a Ortigia per a unir-se a les de la seua amada.
Ovidio oferix una atra versió segons la qual Alfeo era un riu d'Arcàdia a on es banyava Aretusa que, sorpresa pel deu, va fugir corrent i va demanar auxili a Artemisa. La deesa es apiadó d'ella i la va convertir en un manantial que corre baix terra fins a l'illa de Ortigia.
Esta història sembla devindre de la creència popular de que el riu Alfeo es comunicava subterráneament en les aigües del manantial de Aretusa. De fet, Estrabón afirmava que si es tirava una copa al Alfeo, apareixeria en la font de Ortigia.
Una atra història fa de la mateixa Artemisa l'objecte del desig de Alfeo. El deu-ric la va perseguir fins a Letrini, a on la deesa es va cobrir el rostre en fanc i va ordenar a les nimfes del seu sèquit que feren lo mateix. Aixina, Alfeo no va poder distinguir a la seua amada i, humiliat, es va retirar. Deixa constància d'esta llegenda el que abdós deus compartien altar en la ciutat d'Olimpia.
Plutarco narra una història sobre este personage que dista totalment de les anteriors. Segons ell, Alfeo era un fill del deu Heli que va matar al seu germà Cércafo en una competició. Desesperat pels remordiments i acossat per les Erinias, Alfeo es va tirar al riu Níctimo, que des de llavors va prendre el seu nom.
Família
Pausanias arreplega la tradició mesenia que diu que Telégone va engendrar en Alfeo a Ortíloco. La pròpia Telégone era filla de Faris (epónimo de Faris) i neta d'Hermes i Filodamía, la filla de Dánao.[4] Homero alega que el riu Alfeo, que rega la terra dels pilios, va engendrar a Ortíloco, este a Diocles i este als bessons Cretón i Orsíloco.[5] En atres versions Alfeo va ser pare de vàries filles, sense mencionar-se la consorte. Uns diuen que Melancia era la seua filla i esta, unida a Poseidón va engendrar a Irene.[6] Un atre text, prou corrupte, diu que Fenisa, filla de Alfión (que es corrig per Alfeo) va ser la mare Endimión en la seua unió en Zeus.[7]
En la música
- Myhtes (Mity, 1915, per a violí i piano), Op. 30, n.°1: La fontaine d'Aretuse (Źródło Aretuzy), de Karol Szymanowski.
Vore també
Referències
- ↑ Hesíodo: Teogonía 338
- ↑ Higino: Faules, prefacio
- ↑ CONTI, Natale (1988). Mitologia, 2.ª -2006- edició, Universitat de Múrcia: Editum, p. 641. ISBN 978-84-83715994.
- ↑ Pausanias: Descripció de Grècia IV 30, 2
- ↑ Homero: Ilíada V 541-550
- ↑ Plutarco: Qüestions gregues 19
- ↑ Pseudoclementinas: Reconeiximents X 21-23
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alfeo (mitología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.