Alfarería en la província de Saragossa

Botija de torre, peça tradicional de l'alfarería d'aigua aragonesa fabricada en Ateca. En el centre, una botija “d'enganye o de trampa”, d'us lúdic o decoratiu.

L'alfarería en la província de Saragossa (Espanya), més allà dels precedents arqueològics datats en anterioritat a la romanización, reunix el conjunt de l'obra artesanal produïda en llimitada o primitiva tecnologia i tosca elaboració, en un context social familiar i per a us utilitari i funcional. A partir d'estudis generals i treballs de camp realisats en el sigle xx per etnógrafos com Natacha Seseña,María Isabel Álvaro Zamora o Guadalupe González-Hontoria, té precedents documentals des del sigle xviii en el Catastre d'Ensenar (1752) i en les Memòries polítiques i econòmiques d'Eugenio Larruga (1792), i després en el Diccionari geogràfic-estadístic-històric (1846-1850) de Pascual Madoz.

Història

Destaca Seseña el «arcaisme de la cantería manual», o decoració característiques com el “cordoncillo”, i els “pessics” o “peñones” (tradicions l'orige de les quals es remonta potser a l'Edat del Bronze). També resulten singulars algunes formes de la cantarería, en centres alfareros provincials com Sestrica, Illueca, Jarque, o Tierga. En el capítul de l'alfarería del vi deuen mencionar-se aixina mateix la cacharrería de fanc composta per gerres, gerros i cantarillas vinateras, per al consum de taula.

A pesar de l'expulsió dels moriscos en 1610, és destacable el llegat mudéjar en el camp de l'azulejería i la seua aplicació en els recursos arquitectònics usats en edificis religiosos, en eixemples singulars com les iglésies de Maluenda o Tobed, o la basílica del Pilar en la capital de la província.

Alfares més importants

Entre els focs més productius en el camp de l'ollería (en centres encara actius), poden destacar-se els situats a lo llarc de la vega del riu Xaló (en l'àmbit comarcar de Calatayut), i els alfares de cantarería de Muel, actius des del sigle xvi.

Muel

Artícul principal → Escurada de Muel.

Un dels focs en major producció i varietat, tant en alfarería de baste com en vaixella morisca de plats, escudilles, gerros, cantarilles, orzes, i bols. Excavacions realisades per José Galiay en192 i Luis María Llubiá en 1952, situen els primers alfares i obradores fora del recint amurallado, junt al riu Huerva i confrontants en el camí real a Saragossa. El propi Llubiá va aplegar a documentar 128 alfareros des de 1575 fins a 1883. Entre l'àmplia varietat de peces estudiades, l'etnógrafa Álvaro Zamora cita les curioses “escudillas de part”, datades ya entre els sigles xv a el xvii, «usades per a donar caldo a les recent parides: tazones semiesfèrics en torres, que varen deure incloure algun tipo de vertedor que permetera beure d'elles sense incorporar-se del llit».

Capítul a banda mereixen les mencionades escurades de Muel, la fama de les quals i tradició com a artífexs del reflex metàlic va quedar documentada ya en 1585 en el relat del arquero Henrique Cock, membre del sèquit de Felipe II, al seu pas per eixa localitat.

Sestrica

De l'obra basta més antiga, destaquen les “terrizas i terrizones”, i especialment les tinajes, de vàries mides, aplegant a tindre les d'encàrrec fins a 300 o 400 litros de cabuda.

Lumpiaque

Seseña anota l'obra documentada de alfareros en esta localitat des del sigle xvii. Varen treballar en forns quadrats tant exteriorment com en el seu interior, i de la seua producció, destaca l'orginalitat dels seus cànters de «cos estilisat, abombat en el seu palte superior, coll molt curt i moldurado, del que partia la seua única torra», que es va aplegar a fabricar en tres tamanys, per a l'aigua, i en un model similar com a cànter per a arrope. Una atra peça singular són els “terrizos”, llibrells vidriados en el seu interior i decorats en quatre bandes groga en l'ala; els seus sis tamanys es dien: lavamanos, herbes menut, herbes gran o bàssia, mondonguero i arrobero. També es poden citar les parres o orzas para conserves, similars a la de Miravet, en Tarragona.

Fonts d'Ebre

Foc alfarero ya documentat en 1509, de clara raïl mudéjar (la població de la qual morisca alcançava les 1.025 persones, i que va ser expulsada en 1610), la seua àrea de venda aplegava fins a Belchite. De la producció tradicional destaca la conservació de peces tan originals com el ginebro, la calabacica, la pastora, el rallo i la botija chata.

Vore també

• Alfarería
• Província de Saragossa

Bibliografia

• (1981) Lèxic de la ceràmica i alfarería aragoneses, Saragossa: Llibres Pòrtic. ISBN 84-85264-40-1.
• Álvaro Zamora (1999). L'alfarería popular aragonesa, Saragossa: Fundació CAI. ISBN 84-88305-84-2.

• «La ceràmica en el cicle humà (l'àmplia funcionalitat de la ceràmica aragonesa)». antropologiaaragonesa. Archivat des d'el original, el 4 de juny de 2016. Consultat el 29 de març de 2021.
• (2004) Les artesania d'Espanya. Tom IV: Zona central nort (Castella i Lleó, La Rioja i Aragó) (en ES), Serbal, pp. 24-25. ISBN 84-7628-459-4.
• Seseña. «Aragó», Cacharrería popular, 1997 edició (en ES), Madrit: Aliança Editorial, pp. 152-155. ISBN 84-206-4255-X.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFVossen1975">Vossen (1975). Guia dels alfares d'Espanya, Madrit, Editora Nacional.