Llengües d'Oc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 14:50 8 jul 2008 per Admin (Discussió | contribucions) (1 revisió/ons)
Anar a la navegació Anar a la busca

Plantilla:Article de qualitat

Occità
'
Pronunciació: AFI: [utsiˈta]/[u(k)si'tan]/[uk∫i'tɔ]
Atres denominacions: {{{atresdenominacions}}}
Parlat en: Espanya, França, Itàlia, Mònaco
Regió: Europa
Parlants: 1.900.000[citació necessària]
Rànquing: no està al top 100
Família: Indoeuropea

  Itàlica
   Romànica
    Itàlica occidental
     Gal·loibèrica
      Occitanoromànic
        Occità

estatus oficial
Llengua oficial de: Catalunya
Regulat per: Conselh de la Lenga Occitana
còdics de la llengua
ISO 639-1 oc
ISO 639-2 oci
ISO/FDIS 639-3 {{{iso3}}}
SIL auv, gsc, lnc, lms, prv, sdt; segons dialecte
{{{mapa}}}
vore també: llengua

L'occità o llengua d'oc (occitan, lenga d'òc) és la llengua romànica pròpia d'Occitània. El domini lingüístic actual de l'occità s'estén per quatre estats:

Introducció i definició

Bandera d'Occitània

Es denomina occità la llengua romànica que es parla a Occitània. La llarga persecució per part de l'estat francès i la manca d'un estàndard suficientment difòs han exercit una relativa fragmentació de la llengua a nivell dialectal, més forta que en català però menys forta que en francès o en italià. Així una gran majoria de filòlegs especialistes de l'occità no dubten de la unitat d'aquesta llengua, i només una petita minoria la posen en dubte. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 milions de parlants nadius[citació necessària], i 7 milions de persones que poden entendre'l però no parlar-lo.[citació necessària]

L'occità, junt al català, és una llengua occitano-romànica. Juli Ronjat la va caracteritzar així atenent-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics. El nom de la llengua, occità, aparegut cap al 1290, ve d'òc (pronunciat [ɔ(k)]) del llatí hoc ("això"), que ve a dir "sí" en occità, i més exactament dels termes següents que Dant va crear a la fi del segle XIII: la "llengua d'oc" (l'occità) en contrast a la "llenga d'oïl" (el francès) i la "llengua de si" (l'italià). Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la parla més propera al català que existeix.

Extensió

L'occità no sols es parla als antics territoris de l'Occitània i àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre el catarisme) o per altres motius. A continuació es detalla una llista de les zones on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:

En la següent llista es detallen zones on es parla occità o es parlà a causa de la forta emigració d'occitans fora d'Occitània:

Ortografia

Actualment, hi ha cinc ortografies occitanes, la més utilitzada en tots els dialectes i conciliadora coneguda com la clàssica o alibertina, basada en l'occità medieval i avalada pel Conselh de la Lenga Occitana (i també per l'Institut d'Estudis Occitans); la mistralenca pel provençal (en concurrència amb la clàssica) (també ha existit en gascó amb la seva variant dita febusiana però ara hi ha gairebé desaparegut), creada per Josèp Romanilha, Frederic Mistral i el Felibritge, la bonaudiana, feta per Pèire Bonaud per l'alvernès (en concurrència amb la clàssica), la de l' Escòla dau pò, pel vivaroalpí de les Vallades Occitanes (en concurrència amb la clàssica). La mistralenca (febusiana inclosa) està basada en l'ortografia del francès modern, la bonaudiana té trets francesos, altres de la clàssica i molts de nous i la norma de l'Escola dau Pò és independent amb alguns trets compartits amb la mistralenca i la clàssica. Hi ha alguns conflictes, però no sistemàtics, entre els seguidors de cada sistema.

L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn (i també dia), però en la mistralenca, pot ser jour, joun o journ, en funció de la procedència de l'escriptor. A més, la grafia clàssica té l'avantatge per als catalanoparlants de ser molt més semblant a la grafia catalana. La Wikipèdia occitana és escrita en grafia clàssica.

En canvi, l'ortografia mistralenca té l'avantatge de no forçar els parlants alfabetitzats en francès a aprendre un sistema completament nou. També l'han emprada un gran nombre d'escriptors eminents, particularment en el dialecte provençal.

Com a mostra de la diferència entre les dues grafies, podem veure un fragment del cant de la Copa Santa, de Frederic Mistral (a l'article Copa Santa hi ha els dos textos complets):

En grafia mistralenca (original): «Prouvençau, veici la Coupo / Que nous vèn di Catalan : / A-de-rèng beguen en troupo /Lou vin pur de noste plan (tornada) Coupo Santo / E versanto / Vuejo à plen bord, / Vuejo abord / Lis estrambord / E l'enavans di fort ! (...)»

En grafia clàssica: «Provençaus, vaicí la copa / Que nos ven dei catalans : / A de reng beguem en tropa / Lo vin pur de nòstre plant ! (tornada) Copa santa, / E versanta, / Vueja a plen bòrd, / Vueja abòrd / Leis estrambòrds / E l'enavans dei fòrts ! (...)»

L'adaptació de la grafia mistralenca al bearnès i al gascó en general s'anomena grafia febusiana i va ser establerta a final del segle XIX; actualment ha reculat força davant la norma clàssica.

Lèxic

Taula de comparació de llengües romàniques:

Llatí Francès Italià Castellà Occità Català Portuguès Romanès Sard Cors Francoprovençal
clave clef chiave llave clau clau chave cheie crae chjave/chjavi clâ
noctem nuit notte noche nuèch (nuèit) nit noite noapte notte notte/notti nuet
cantare chanter cantare cantar cantar (chantar) cantar cantar cânta cantare cantà chantar
capra chèvre capra cabra cabra (chabra, craba) cabra cabra capra cabra capra cabra / chiévra
lingua langue lingua lengua lenga llengua língua limbă limba lingua lenga
platea place piazza plaza plaça plaça praça piaţă pratza, pratha piazza place
pons pont ponte puente pont (pònt) pont ponte pod ponte ponte/ponti pont
ecclesia église chiesa iglesia glèisa (glèia) església igreja biserică creia, cresia ghjesgia églésé
hospitalis hôpital ospedale hospital espital (espitau) hospital hospital spital ispidale spedale/uspidali hèpetâl
caseus
llatí vulgar formaticum 		fromage formaggio queso formatge (hormatge) formatge queijo caş casu casgiu tôma / fromâjo

Diferències amb el català

S'ha dit que en els primers estadis de la llengua, l'occità i el català es podrien considerar la mateixa llengua, però el fet que s'escrivís exclusivament en llatí en aquest estadi fa impossible refutar-ho o no. En tot cas, els primers texts en llengües vulgars, per bé que molt semblants ja mostren diferències, les quals es van accentuar a mitjan segle XII, a causa de les pressions d'aïllament polític i geogràfic. El gascó fou considerat com a un dialecte occità, mentre que el català, més proper al llenguadocià des d'un punt de vista lingüístic, que d'altres dialectes occitans fou considerat com a una llengua diferent. En l'obra del filòleg del segle XIX Friedrich Christian Diez es manté la consideració del català com a part integrant de l'occità, anomenat encara provençal; tanmateix n'assenyala les diferències.

L'occità i el català es distingeixen també per la manera d'escriure la llengua (grafia). Els parlants actuals de l'occità han escollit majoritàriament la grafia clàssica, derivada de la llengua medieval, encara que d'altres han preferit usar les seues pròpies grafies (els provençals avinyonesos, l'escola lingüística Gaston Febus de Gascunya, etc.). Mentre que el català ha escollit una grafia basada en la manera de pronunciar. També varia molt la pronunciació. Per exemple,

  • L' "o"/"ó" es pronuncia sempre com a [u], excepte quan té accent greu "ò": [ɔ] (pònt -pont-: /pɔnt/, onze: /'unze/, antropologia: /antrupulu'dʒiɔ/)
  • Quan un mot finalitza amb -a, o porta accent tancat, "á", aquesta es pronuncia com a [o]/[ɔ] (plaça: /plásɔ/, sentiái -jo sentia-: /sentj'ɔj/) excepte quan té accent greu "-à": [a].
  • L'occità (sobretot el llenguadocià) evita la pronunciació de dues consonants seguides, sovint no pronunciant la primera i reforçant la segona (abdicar es diria "addicà", tot i que "cc" es pronuncia "ts" en llenguadocià i occitan es pronuncia "utsità").
  • En l'occità la síl·laba tònica de les paraules tendeix a ser propera al francès i existeixen molt poques paraules esdrúixoles (algunes acabades en -ia -enciclopédia, istòria, occitània-). La majoria de les esdrúixoles en català canvien a planes a l'occità (MÚsica (cat) → muSIca (oc), PÀgina (cat) → paGIna (oc), boTÀnica (cat) → botaNIca (oc)...).

Pels catalanoparlants, la grafia clàssica té l'avantatge d'assemblar-se força a la catalana, en bona part perquè els treballs d'actualització i fixació d'aquesta grafia, culminats per Loís Alibèrt el 1937, van seguir uns criteris molt semblants als seguits per Pompeu Fabra pel català. També perquè ambdós es van van basar en la grafia medieval, formada quan totes dues llengües es trobaven més properes als seus orígens comuns i a més els contactes eren més intensos (la poesia a Catalunya es va fer principalment en provençal fins entrat el segle XIV). amb tot, hi ha algunes diferències que cal tenir en compte per llegir amb facilitat els textos occitans:

  • Es conserva la n final de les paraules agudes, tot i que a la majoria de dialectes no es pronuncia (les excepcions són el provençal, i el gascó, que inclou l'aranès). Exemples: occitan, concepcion.
  • La h no s'escriu quan no es pronuncia (que sol coincidir amb quan es posa h en català): i a un òme (cat: hi ha un home). Quan es posa h és en gascó per indicar que es pronuncia aspirada, habitualment substituint una f de la resta de dialectes i del català. Exemple: en gascó hèsta, en els altres dialectes fèsta, en català festa.
  • Els dígrafs lh, nh i sh corresponen als catalans ll, ny i ix. El dígrafs lh i nh foren adoptats des de l'edat mitjana per les normes portugueses i modernament en la grafia romànica de la llengua vietnamita.

L'aspecte polític, cultural i religiós és important també. Catalunya, contràriament a l'Occitània, ha gaudit d'una major independència estatal i un fort desenvolupament econòmic. A més a més, des del moment que la majoria dels territoris de llengua catalana estan englobats dins Espanya i Occitània dins França, el català segueix una tendència a castellanitzar-se, mentre que l'occità la té gal·licitzar-se.

Per a concloure cal dir que l'occità i el català no són tan diferents. Existeix una bona intercomprensió entre catalanoparlants i occitanoparlants, i a més, el nombre de contactes històrics, culturals i amicals són nombrosos.

Dites en occità

Un dels passatges més notables en occità en la literatura occidental, es troba en el 26è cant del Purgatori de Dante, en què el trobador Arnaut Daniel respon al narrador:

«Tan m'abelhis vostre cortes deman, / qu'ieu no me puesc ni voill a vos cobrire. / Ieu sui Arnaut, que plor e vau cantan; / consiros vei la passada folor, / e vei jausen lo joi qu'esper, denan. / Ara vos prec, per aquella valor / que vos guida al som de l'escalina, / sovenha vos a temps de ma dolor»

I traduït al català modern:

«Tant m'abelleix la vostra cortesa demanda, / que no puc ni vull amagar-me de vós. / Jo sóc Arnaut, el que plora i va cantant; / consirós veig la passada follia, / i joiós veig el que esperava el dia després de mi. / Ara us pregue, per aquell valor / que vos guia al cim de les escales, / assegureu-vos-en del meu dolor»

També als articles de la categoria de trobadors es poden trobar nombroses composicions en occità amb les seues traduccions al català modern.

Pronúncia de l'occità

Artícul principal → Pronúncia de l'occità.
Artícul principal → Característiques fonètiques de l'occità.

La pronunciació de l'occità, en norma clàssica occitana, es fa segons regles de lectura constants i regulars, amb ben poques excepcions. A continuació hi ha un breu resum de la pronúncia de l'occità llenguadocià, considerat la base de l'occità estàndard. A banda de les lletres bases, l'occità té símbols modificadors que canvien la pronunciació de certes lletres o simplement marquen la tonicitat de la paraula sense haver de canviar la pronunciació com: l'accent tancat (´), l'accent obert (`) i la dièresi (¨).

Vocals

  • a:
    • -a-, a- i à es pronuncia [a].
    • -a final àtona es pronuncia [ɔ / o̞].
    • á final es pronuncia [ɔ].
  • e:
    • e o é es pronuncia [e].
    • è es pronuncia [ɛ].
  • i o í es pronuncia [i] o [j].
  • o
    • o o ó es pronuncia [u] o [w].
    • ò es pronuncia [ɔ].
  • u es pronuncia [y] o [ɥ] en posició semivocàlica excepte quan va després d'una vocal [w].

Consonants

  • b: [b]/[β]
  • c: [k]. [s] davant "e" i "i". Quan és doble cc, [ts].
  • ch: [tʃ]
  • ç: [s]
  • d: [d]/[ð]
  • f: [f]
  • g: [g]/[ɣ] davant "a", "o", "u". [dʒ] davant "e" i "i". Quan és final, es pronuncia [k] i en certs mots [tʃ]. gu davant "e" i "i" és [g]/[ɣ]
  • h: muda, [h] en gascó
  • j: [dʒ], [dz]
  • k: [k]
  • l: [l]. Quan és doble ll, es pronuncia [ll].
  • lh: [ʎ], a final de paraula [l].
  • m: [m], a final de paraula [n]. Quan és doble mm, [mm].
  • n: [n]. Muda a final de paraula. [m] davant "p", "b" i "m". [ŋ] davant c/qu i g/gu. [ɱ] davant "f". nd i nt [n]
  • nh: [ɲ]. En posició final [n]
  • p: [p]
  • qu: [k] davant "e" i "i". [kw] la resta.
  • r: [r] i [ɾ]. En posició final és muda en la majoria de mots. rn i rm [ɾ].
  • s: [s]. [z] entre vocals. ss és [s].
  • t: [t]. tg/tj és [tʃ]. tl és [ll]. tn és [nn]. tm és [mm]. tz és [ts]
  • v: [b]/[β], [v] en nord-occità i occità oriental
  • w: [w], [b]/[β]
  • x: [ts], [s] davant una consonant.
  • y: [i]/[j]
  • z: [z], [s] en posició final.

Fonologia

Aquesta és una presentació simplificada. Per a més detalls, vegeu en occità: oc:Fonologia de l'occitan.
L'accent tònic té una mobilitat limitada: només pot tombar
  • sobre la darrera síl·laba (mots oxítons o aguts)
  • sobre la penúltima síl·laba (mots paroxítons o plans).
  • Tanmateix, en niçard, i més rarament en cisalpí (Valls Occitanes), l'accent tònic pot tombar també sobre l'antepenúltima (mots proparoxítons o esdrúixols).
VOCALS
EN GENERAL 		anteriors centrals posteriors
no
arrodonides 		arrodonides no
arrodonides 		arrodonides
tancades /i/ /y/ /u/
semitancades /e/
semiobertes /ɛ/ /ɔ/
obertes /a/

Regionalment, existeixen també els fonemes /œ/ i /ə/.

Cal assenyalar el fenomen de l'alternància vocàlica, prou similar al que passa en català. En posició àtona, certes vocals són impossibles i es transformen en vocals més tancades:

  • La vocal tònica /ɛ/ es transforma en la vocal àtona /e/.
  • La vocal tònica /ɔ/ es transforma en la vocal àtona /u/.
CONSONANTS
EN GENERAL 		labials dentals i
alveolars 		palatals velars
sordes sonores sordes sonores sordes sonores sordes sonores
oclusives /p/ /b/ /t/ /d/ /k/ /g/
fricatives /f/ (/v/) /s/ /z/ (/ʃ/)
africades /ts/ (/dz/) /tʃ/ /dʒ/
nasals /m/ /n/ /ɲ/
laterals /l/ /ʎ/
vibrants /r/
batudes /ɾ/
semiconsonants /w/, /ɥ/ /j/
Remarca - S'ha de notar que els fonemes /r/ (vibrant) i /ɾ/ (batuda), notats així segons les habituds de les publicacions catalanes, solen ésser notats /rr/ (vibrant) i /r/ (batuda) respectivament en les publicacions científiques occitanes.

Regionalment, existeixen també els fonemes /ʀ/, /h/ i /ʒ/.

La distinció entre /v/ i /b/ és general en provençal, vivaroalpí, alvernès i llemosí. En canvi, en llenguadocià i gascó, els fonemes /b/ i /v/ s'han neutralitzat en /b/ (doncs /v/ hi ha desaparegut).

Dialectes de l'occità

Els dialectes occitans s’agrupen en tres blocs[1]: nord-occità, occità meridional i aquitano-pirinenc (que correspon aproximadament al gascó). El principal tret que diferencia el nord-occità és la palatalització dels sons ca i ga llatins en cha i ja, mentre que l'occità meridional conserva els originals ca i ga (nota: cha es llegeix en occità com en català txa). Aquesta diferència entre els dos blocs és la continuació de les característiques de les llengües veïnes, ja que el francès i el francoprovençal fan la palatalalització com el nord-occità, mentre que el català, i el castellà no la fan. Per exemple: llatí: cantat , oc.merid., cat, i cast.: canta, nord-oc: chanta, francès: chante. El gascó es diferencia de la resta de l'occità per nombrosos trets. Entre ells citem la transformació de la f en h aspirada (gascó: hilha, llenguadocià: filha, cat:filla) i la pèrdua de la n intervocàlica (gascó: lua, llenguadocià: luna, cat:lluna). thumb|350 px|Geografia supradialectal de l'occitàthumb|350 px|Dialectes de l'Occità, amb els seus noms occitansL'occità presenta diversos dialectes:

Història de la llengua

Orígens de l'occità

L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentre les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria lingüística romànica, aquesta zona central ha anat rebent menys influències, i així ha nascut l'occità. Una altra hipòtesi sobre el naixement de l'occità pot ser que fou una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità deu haver estat influenciat per circumstàncies úniques (pel que fa a Europa) com són:

  • L'estructura orogràfica: l'occità és blocat a totes bandes per barreres naturals: la mar Mediterrània, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massís Central i els Alps.
  • Abundància de zones poc propenses a l'agricultura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguitat.
  • La immobilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa va generar un substrat bastant homogeni.
  • Una menor celtització que les regions veïnes.
  • Una antiga i llarga romanització.
  • Una feble germanització.

L'occità a l'Edat Mitjana

L'esplendor de la civilització occitana fou des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, l'occità era una llengua unificada, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com va poder ser que una llengua estigués tan normalitzada en aquella època.

L'occità havia estat la llengua de la lírica dels trobadors a l'Edat Mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes.

Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (vegeu l'article sobre el catarisme per a més informació sobre aquest fet), l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.

La decadència

La decadència de l'occità com a llengua administrativa i literària va des del final del segle XV fins al XIX, en què l'occità va anar perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, però ja en 1550 el divorci era patent.

El francès acabarà per imposar-se a nivell oral en antigues províncies occitanòfones com el Poitou, la Saintonge o les Charenta, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'imposa als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitanòfones.

La Revolució Francesa empitjorarà la situació de l'occità, car els jacobins, sota el pretext de la unitat nacional, imposen el francès com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la literatura occitana va decaient i sols es va utilitzant en el nivell oral, l'occità s'utilitza com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fos ben entesa pel poble.

La llengua, malgrat algunes temptatives literàries del segle XVI (Pèir de Garròs, Isaac Despuech Sage), no s'utilitza més que per a usos populars, rarament escrits, fins al segle XIX, amb l'arribada del ressorgiment del Felibritge.

Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada fins al començament del segle XX, fins que l'escola republicana francesa comença amb una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitanòfons.

Les renaixences

Primera Renaixença

Mentre que la llengua estava fortament atacada, van anar apareixent diferents moviments de defensa de la literatura occitana. Durant el període 1650-1850 la llengua va renàixer. Van aparèixer diferents corrents literaris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeixement de la literatura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Aquesta primera renaixença va preparar l'adveniment del Felibritge. Es pot distingir entre:

  • El moviment dels savis
Després de l'oblit dels trobadors, sorgeix un grup d'erudits a la segona meitat del segle XVIII, en els cercles aristocràtics meridionals. Aquest grup es dedica a la recerca lingüística i literària de l'Edat Mitjana, el folklore, les novel·les i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francès.
  • El moviment obrer
"Apelavam ma lenga una lenga romana". Aquest vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'aquests dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'altre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonès) és vist com una llengua d'un rang bastant alt. Víctor Gelu era un cantant representant d'aquest moviment.
  • El moviment burgès i esteta
Al contrari que els "savis", que es varen dedicar al passat en un sentit de recerca erudita, i dels "obrers", que usen el seu dinamisme de proletaris, els poetes burgesos (o de la xicoteta noblesa) es van situar entre aquests dos. És un moviment amateur, però amb una gran passió per la llengua.
  • El moviment utilitari
El Dr. Simon Honnorat va comprendre la necessitat de més realisme lingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era reivindicada en el moviment obrer. Així doncs, Honnorat va publicar el seu diccionari provençal-francès el 1840. Actualment se'l considera un percussor que va dotar l'occità de coherència.

Segona Renaixença

La segona renaixença literària de l'occità va tenir lloc al segle XIX, sota el lideratge de Frederic Mistral i el Felibritge (Loïs Romieu, Teodòr Aubanèl, Josèp Romanilha) . En aquesta època, la llengua era utilitzada essencialment per la gent rural. Mistral i els seus contemporanis van retornar el prestigi perdut, van dotar l'occità d'una normativa i d'obres literàries. Llur acció va estar barrejada, a vegades, amb una voluntat política. Els felibres van dir: «una nació que solament té una literatura, una nació que destrueix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, sota la forma del provençal i la grafia avinyonesa, va ser difós més enllà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la literatura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó.

Mistral ha estat l'únic autor occitanòfon recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li va ser atorgat el premi Nobel de Literatura en 1904, compartit amb el dramaturg madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma lingüística mistraliana trobà el seu millor activista en August Fourès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tard, altres escriptors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prospèr Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Van restaurar la grafia clàssica i van purgar l'occità de gal·licismes. El sistema Perbòsc-Estieu va esdevenir la base de la grafia de l'occità modern. Més tard Loïs Alibert va publicar en 1935, a Barcelona, la Gramàtica occitana segon los parlars lengadocians, on perfecciona la grafia.

Època contemporània

Al començament del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'ús de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilitzar els parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francès. La repressió de l'ús de la llengua en el si de l'escola va ser molt intens, fins i tot amb càstigs físics i humiliacions. En aquesta època, es deia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patuès». El terme patuès és des d'aleshores despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot plegat era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'ús de l'occità era obscur, car no era pas el mateix d'un poble a l'altre.

Els canvis socials del començament de segle són també l'origen del menyscabament de la llengua. Amb la Revolució Industrial i la urbanització, l'occità era un obstacle per accedir als llocs de treball, per tant, nombrosos pares van prendre la decisió de parlar en francès als seus fills.

Però, malgrat aquest període de forta desvalorització de la llengua, van aparèixer nombrosos autors:

Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava suport a l'occitanisme, va revifar i dinamitzar aquest moviment social. Alhora, la tasca de destacats lingüistes com Jùli Rounjat o Loïs Alibert permeteren la normalització lingüística, si més no, de les parles provençal i llenguadociana.

L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir el 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenvolupament de l'occità. Promou la recerca, estudis, col·loquis, publicacions i l'ensenyament de l'occità, a més de moltes altres activitats, totes orientades al mateix fi. També cal mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'on s'està introduint la llengua als més joves.

Placa de carrer a Tolosa de Llenguadoc en francés i en occità

Situació actual de la llengua

On més es parla de manera proporcional és als territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya) i el Piemont (Itàlia). A la Comunitat Autònoma de Catalunya (des de l'aplicació d'un nou estatut el 9 d'agost del 2006) l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piemont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità no és cooficial i és bastant complicat que algun dia ho arribe a ser, car l'estat francès no té ni tan sols la intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Com ja s'ha dit en la introducció, a França encara hi ha de 2 a 10 milions de parlants nadius[citació necessària], però majoritàriament en generacions majors, i 7 milions[citació necessària] que l'entenen però no el parlen. El seu nombre de parlants a l'Occitània sota jurisdicció francesa, segons una enquesta publicada per Baldit el 1980, era:[citació necessària]

  • 1.500.000 (13%) en són parlants habituals.
  • 3.500.000 (30%) el parlen sovint.
  • 4.500.000 (38%) el parlen rarament.
  • 6.000.000 (50%) no el parlen mai.

Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ja que dades més recents indiquen que només el parlen un 28%, un 9% l'usa quotidianament, un 13 % el pot llegir, i l'escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50% l'entenen.[citació necessària]

L'Alt Consell Nacional de Llengües de França va fer una enquesta el 1994, de la qual es desprèn que el 77% dels francesos eren partidaris d'adoptar una llei que reconegués i protegís les parles regionals, i el 68% creia que els llengües regionals afavorien els intercanvis fronterers.[citació necessària]

Pel que fa a la Vall d'Aran, l'aïllament tradicional ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució lingüística característic de França. Mentre que a Occitània la reculada de l'occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si a la Vall una part de la població no coneix l'aranès només és conseqüència de la presència d'un nombre important de forasters. Segons una enquesta efectuada el 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha nascut a la vall, el 79,19% són capaços de parlar aranès, el 60,44 % el parlava habitualment amb els veïns i un 13,94 % més l'entenia. Ací s'observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitanòfons) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitanòfons), però amb un augment de la tendència entre els més joves entre 5 i 10 anys (65,7 % occitanòfons). Endemés, hi ha un augment dels parlants que han adquirit l'aranès com a segona llengua a partir del grup d'edats comprès entre els 11 i 20 anys (12%) en contrast amb el grup comprès entre els 21 i 30 anys (10,4%).

Aquesta recuperació es pot atribuir tant al moviment d'opinió que va precedir les normes lingüístiques del 1982, la capacitat socialitzadora de la llengua i que el 72 % dels més joves són nascuts a la Vall. Segons les enquestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:

  • 64 % Aranès
  • 28 % Castellà
  • 8 % Català

Notícies recents sobre l'occità

  • El 17 de març té lloc a Besièrs la manifestació per la llengua occitana. La policia dóna una xifra d'uns 18.000 manifestants i l'organització uns 21.000.
  • El 27 de gener del 2007 te lloc a diverses ciutats occitanes i a Barcelona la Dictada Occitana.
  • Convocada la manifestació d'enguany per demanar la reconeixença de la llengua a Besiers, el 17 de Març del 2007, amb el mateix lema "Anem, òc, per la lenga occitana!".
  • El 22 d'octubre del 2005 a Carcassona, manifestació de més de 12.000 persones demanant la reconeixença de la llengua.
  • El govern francès redueix el nombre d'escoles on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels pressupostos en l'ensenyament, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents col·lectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francès.
  • Occità, llengua olímpica (març de 2004): els Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraren a valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, a la província de Torí). L'occità hi fou "llengua olímpica", però no pas oficial.
  • L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans comencen a col·laborar (juliol de 2004): aquests dos centres d'estudis es posen a treballar junts amb l'objectiu de publicar, al 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòbil.

Música i dansa

  • La Talvera
  • menestrers gascons JFTisnèr Verd e Blu
  • Nadau
  • Claudi Martí
  • Massilia Sound System
  • Parpalhon
  • Fabulous Trobadors
  • Carlos Gardel toulousain inventeur du tango
  • Lou Dalfin
  • Lou Seriol
  • Goulamas'k
  • Rosina de Pèira
  • Manufactures Verbales
  • Moussu T e lei Jovents
  • Lucia de la Val d'Aran
  • Jan dau Melhau, du Limousin
  • joanda de Montpelhièr
  • Ténarèze
  • lo grope ÒC
  • Joan-Pau Verdier
  • les niçois de Nux Vomica
  • Marilis Orionaa
  • Peiraguda
  • Lo cor de la plana
  • Bernat Combi, cantant i music "hors du commun du Limousin"
  • Aiga linda (música popular de les Cevenes)

Vegeu també

Referències

  1. ↑ BEC, P. La lléngua occitana. Barcelona, Edicions 62, 1977 (Traducció de l'original francès La langue occitane. Paris, Presses Universitaires de France, 1973 (1963)

Enllaços relacionats

Plantilla:Enllaços externs Plantilla:InterWiki

Llengües romàniques
Aragonés · Asturià · Balear · Castellà · Català · Cors · Dalmàtic (llengua morta) · Extremeny · Francés ·
Francoprovençal · Gallec · Italià · Lleonés · Napolità · Occità · Portugués · Retoromànic · Rumà · Sart · Sicilià · Valencià · Venecià

af:Oksitaans als:Okzitanische Sprache an:Idioma oczitán ar:لغة قسطانية ast:Occitanu bg:Окситански език bn:অক্সিটান ভাষা br:Okitaneg ce:Окситан мотт co:Lingua occitanica cs:Okcitánština cv:Окситан чĕлхи cy:Ocsitaneg da:Occitansk de:Okzitanische Sprache el:Οξιτανική γλώσσα en:Occitan language eo:Okcitana lingvo es:Idioma occitano eu:Okzitaniera fi:Oksitaani fr:Occitan frp:Occitan gl:Lingua occitana gv:Occitaanish he:אוקסיטנית hr:Oksitanski jezik hu:Okcitán nyelv id:Bahasa Occitan it:Lingua occitana ja:オック語 ko:오크어 kw:Oksitanek la:Lingua Occitanica li:Occitaans lmo:Ucitan lt:Oksitanų kalba mk:Окситански (Провансалски) јазик ms:Bahasa Occitan nds:Okzitaansche Spraak nl:Occitaans nn:Oksitansk språk no:Oksitansk nrm:Occitan oc:Occitan pl:Język oksytański pms:Lenga ossitan-a pt:Língua occitana rm:Lingua occitana ro:Limba occitană ru:Окситанский язык simple:Occitan language sk:Okcitánčina sl:Okcitanščina sr:Окситански језик sv:Occitanska th:ภาษาอ็อกซิตัน tr:Oksitanca uk:Окситанська мова wa:Occitan zh:奥克语

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Llengües_d%27Oc&oldid=2621»