Reajustament de les sibilants de l'idioma espanyol

El reajustament de les consonant sibilants del espanyol va ser un canvi fonètic ocorregut durant els sigles XVI i XVII que va consolidar el sistema consonàntic de l'espanyol modern.

Canvis fonètics involucrats en l'ajust de les sibilants de l'espanyol.

Descripció fonètica

Entre les consonants del espanyol medieval, parlat aproximadament fins a entrat el sigle XIII, es trobaven els següents tres parells de sibilants, sordes i sonores en valor de distinció fonològica:

• Dos africadas predorsodentoalveolares sorda i sonora: /t͡s/ i /d͡z/, representades per les grafies ç (c davant i, i) i z;
• Dos fricativas apicoalveolares sorda i sonora: /s/ i /z/, representades per la s en inici de sílaba i final de paraula o per ss intervocàlica, i s intervocàlica;
• Dos fricativas prepalatales (postalveolares) sorda i sonora: /ʃ/ (en la llingüística hispànica, com [š]) i /ʒ/ (en la llingüística hispànica, com [ž]) representades per x, i j o g davant les vocals palatals i, i.

Durant els sigles XVI i XVII, va ocórrer un procés de canvi fonètic en l'espanyol mig, que deu haver començat ya en el sigle XV i que pot resumir-se en tres etapes principals:

1. Es va perdre l'oposició sonora/sorda, a favor de les sordes; aixina, els sis fonemas es varen reduir a tres: /t͡s/, /s/ i /ʃ/.
2. L'africada predorsodentoalveolar sorda /t͡s/ primer es fricativizó (es desafricó), resultant en una [s] predorsodental —com en la pronunciació actual de les varietats americanes i zones andaluses seseantes—, i després, en les varietats nortenyes, el seu punt d'articulació es va alvançar cap al sò interdental fricativo sort /θ/ —en alguns dialectes (Andalusia, Canàries i Hispanoamèrica) el canvi cap a /θ/ no es va donar, sino que es va mantindre com [s] predorsodental—. Ademés, la /s/ apicoalveolar va passar també a predorsodental en les zones de seseo: Andalusia, Canàries i Hispanoamèrica.
3. La fricativa prepalatal (o postalveolar) sorda /ʃ/ va pospondre el seu punt d'articulació i es velarizó /x/, donant el sò de la j i la g (davant i/i) actuals —encara que se supon que hi havia un estat intermig entre /ʃ/ i /x/, que correspon a [ç] i que despuix s'hi hauria velarizado—. L'aparició del sò velar es documenta per primera volta per a l'àrea de Sevilla, a on sembla tindre el seu orige.

En completar-se estos canvis fonètics es va consolidar el sistema consonàntic del castellà modern. No obstant, en l'idioma judeoespañol, per l'aïllament del núcleu hispànic despuix de l'expulsió dels judeus en 1492, les sibilants varen prendre un rumbo diferent, molt similar al del portugués modern i igual al del seu contemporàneu del sigle XVI.

Símbols AFI

Reajustament per a zones de distinció entre /s/ i /θ/

Grafia antiga	Ortografia antiga	Pronunciació AFI					Ortografia actual	Grafia actual
		XIV	XV	XVI	XVII	XX
c (davant i/i), ç	parecer, coraçón	[t͡s̻]	[s̻]	[s̻]	[θ]		parecer, corazón, razón, hacer, diez	c (davant i/i), z
z	razón, fazer, diez	[d͡z̻]	[z̻]
s- (a l'inici), -ss- (intervocàlica)	ser, va serssi	[s̺]		[s̺]			ser, va sersi, casa, piso, ems	s
-s- (intervocàlica), -s (al final)	casa, piso, ems	[z̺]
ch	cachorro	[t͡ʃ]				[t͡ʃ t͡s̺]	cachorro	ch
x	Xavier, vaig donarxi	[ʃ]		[ʃ ç]	[x]		Javier, vaig donarji	g (davant i/i), j
g (davant i/i), j	gent, viejo	[d͡ʒ]	[dʒ ʒ]				gent, viejo

Reajustament per a zones de indistinció entre /s/ i /θ/

Grafia antiga	Ortografia antiga	Pronunciació AFI					Ortografia actual	Grafia actual
		XIV	XV	XVI (1.ª fase)	XVI (2.ª fase)	XVII
c (davant i/i), ç	parecer, coraçón	[t͡s̻]	[s̻]	[s]	[s]		parecer, corazón	c (davant i/i), z
s- (a l'inici), -ss- (intervocàlica)	ser, va serssi	[s̺]					ser, va sersi	s
z	razón, fazer, diez	[d͡z̻]	[z̻]	[z]			razón, hacer, diez	c (davant i/i), z
-s- (intervocàlica), -s (al final)	casa, piso, ems	[z̺]					casa, piso, ems	s
ch	cachorro	[t͡ʃ]					cachorro	ch
x	Xavier, vaig donarxi	[ʃ]			[ʃ ç]	[x]	Javier, vaig donarji	g (davant i/i), j
g (davant i/i), j	gent, viejo	[dʒ]	[dʒ ʒ]	[ʒ]			gent, viejo

Reajustament en judeoespañol

Grafia	Ortografia	Pronunciació AFI
		XIV	XV	XVI
c (davant i/i), ç ס	parecer, coraçón קוֹראסוֹן, פּארֵיסֵיר	[t͡s]	[s̻]	[s̻]
s- (a l'inici), -ss- שׂ	ser, va serssi שֵׂיר, פֿוּאֵישֵׂי	[s̺]
z ז	razón, fazer, diez ראזוֹן, פֿאזֵיר, דיֵיז	[d͡z]	[z̻]	[z̻]
-s- (intervocàlica), -s (al final) ז	casa, piso, ems קאזה, פִּיזוֹ, מֵיז	[z̺]
ch גּ׳	cachorro קאגּ׳וֹרּוֹ	[t͡ʃ]
x שׁ	Xavier, vaig donarxi שׁאבֿיֵיר, דִישֵׁי	[ʃ]
g (davant i/i), j גֿ׳, ז׳	gent, viejo גֵֿ׳ינטֵי, בֿיֵיז׳וֹ	[d͡ʒ, ʒ]

Possibles causes

Els canvis fonètics són processos naturals que es donen en totes les llengües. Encara que existixen lleis fonètiques generals que són independents de la genealogia llingüística, és difícil parlar de causalitat estricta posat que en alt grau es consideren processos aleatoris recolzats en la tendència de simplificació dels parlants, per més que en certs casos s'aprecien factors condicionants.

En el cas del reajustament consonàntic del castellà, es menciona en freqüència que els alòfons principals [s̻, s̺, ʃ] (predorsoalveolar, apicoalveolar, postalveolar) de les tres sibilants del castellà mig del sigle XVI es concentraven en un espai articulatori reduït per lo que el seu contrast fonètic era menut; despuix del canvi, el contrast era més clar. Per supost, tals processos d'evolució no ocorren d'un dia per a un atre, sino que són fenomens relativament molt llents que requerixen d'un llarc temps, medit normalment en sigles.

En tractar sobre evolució o canvis fonètics, cal tindre en conte que estos mai tenen un sol motiu, sino varis actuant junts. Entre les causes motivadoras, els llingüistes distinguixen causes externes i internes, i tant les primeres com les últimes deuen tindre's en conte en examinar un fet concret. Causes externes poden ser, per eixemple, les diferents influències de substrat, i les causes internes, les tendències de simplificació o el nivell cultural dels parlants. ^{cita requerida}

En tota llengua, aquells sons la funció dels quals distinguidora és chicoteta tenen major possibilitat de desaparéixer puix són menys estables a fluctuacions de la pronunciació. Per eixemple, en l'espanyol mig no existien moltes paraules (si no és que cap) en les que haguera contat si duyen /t͡s/ ⟨ç⟩ o /d͡z/ ⟨z⟩, o be /s/ o /z/, per lo tant no va causar molt problema la desaparició de la sonoritat. Pel contrari, tenint en conte que la pronunciació de la /s/ era apicoalveolar (tal com és hui en les varietats septentrionals peninsulars), no hi havia molta diferència acústica entre /s/ i /ʃ/. Per lo tant, per a mantindre i reforçar la diferència fonològica entre estos últims fonema, els parlants varen escomençar a exagerar la pronunciació de /ʃ/, posponent cada volta més el seu punt d'articulació, produint provablement primer un sò [ç], fins a aplegar al sò actual de /x/. Un procés similar va passar en les varietats septentrionals peninsulars despuix de la fricativizaació de /t͡s/ sent el sò resultant una /s/ predorsodental que acústicament era casi impossible de distinguir de la /s/ apicoalveolar: per lo tant la solució del problema era alvançar el punt d'articulació de la /s/ predorsodental aplegant al sò interdental modern /θ/; no obstant, en les varietats meridionals varen optar per la neutralisació total d'estos dos sons casi idèntics, donant lloc als fenomens de «seseo» i «ceceo».

Vore també

• Canvi fonètic «f → h» de l'espanyol
• Fonologia de l'espanyol
• Història de l'idioma espanyol

Referències

Bibliografia

• Alvar, Manuel (2007 [1996]). Manual de dialectologia hispànica. L'espanyol d'Espanya. Barcelona: Ariel Llingüística.
• Cano, Rafael (2005). Història de la llengua espanyola. Barcelona: Ariel Llingüística.
• Gargallo Gil, José Enrique, i María Regna Bastardas (2007). Manual de llingüística romànica. Barcelona: Ariel Llingüística.

Gramàtiques antigues

Antonio de Nebrija (1492): Grammatica Antonii Nebrissensis.

• Villalón (1555): Gramàtica Castellana, Amberes, reeditada per CSIC, Madrit, 1971.

Anònim (1559): Gramàtica de la llengua vulgar d'Espanya, Lovaina, reditada per CSIC, Madrit, 1966.