La Orsa Menor o Ursa Minor és una constelació de l'hemisferi nort. La seua forma s'assembla a la de l'Orsa Major, a la que també es compara en un carro o un cace: sèt estreles, quatre formen un rectàngul i les atres tres una llínea, que pot vore's com el mànec d'una cullera o el tir d'un carro. Va ser una de les 48 constelacions enumerades originalment per l'astrònom Claudi Ptolomeu en el II, i des de llavors forma una de les 88 constelacions contemporànees.

Orsa Menor

L'element més conegut de l'Orsa Menor és l'estrela polar, cridada Polaris,[1] la qual es troba situada aproximadament en la prolongació de l'eix de la Terra, de modo que permaneix casi fixa en el cel i senyala el pol nort geogràfic, per lo que ha segut usada per navegants com a punt de referència en les seues travessies. Donada la seua ubicació, l'Orsa Menor solament es pot vore en el hemisferi nort, pero a canvi, en dit hemisferi es veu tot l'any. Junt en l'Orsa Major, és un dels elements més característics del firmament del hemisferi nort.

Història

 
Image de l'Orsa Menor capturada en Celestia

En els catàlecs d'estreles babilonios, l'Orsa Menor era coneguda com «el Carro del Cel» (MULMAR.GÍD.DA.AN.NA, també associada a la deesa Damkina). Apareix en el catàlec MUL.APIN, compilado al voltant de l'any 1000 a. C., entre les «Estreles d'Enlil», és dir, del cel septentrional.[2]

Com l'Orsa Menor està formada per sèt estreles, la paraula llatí per a «nort» (és dir, a on apunta Polaris) és septentrio, de septem (sèt) i triones (bous), de sèt bous que conduïxen un llaurat, als que també s'assemblen les sèt estreles. Este nom també s'ha atribuït a les estreles principals de l'Orsa Major.[3]

El nom antic de la constelació és Cynosura (grec Κυνοσούρα «coa de gos»). L'orige d'este nom no està clar (que l'Orsa Menor siga una «coa de gos» implicaria que una atra constelació propenca és «el gos», pero no es coneix tal constelació).[4]«L'orige d'esta paraula és incert, ya que el grup d'estreles no respon al seu nom a menos que el propi gos s'adjunte; no obstant, alguns, recordant una llegenda variant de Calisto i el seu gos en lloc d'Arques, han pensat que ací es troba l'explicació. Uns atres han tret este títul del promontori àtic a l'est de Marató, perque els mariners, quan s'acostaven a ell des de la mar, veen estes estreles lluint per damunt i més allà; pero si hi ha alguna conexió ací, la derivació inversa és més provable; mentres que Bournouf va afirmar que no està associat de cap manera en la paraula grega per a «gos».


George William Cox ho va explicar com una variant de Λυκόσουρα, entés com a «coa de llop» pero per ell etimologizado com a «rastre, o tren, de llum» (és dir, λύκος «llop» front a λύκ- «llum»). Allen senyala el nom irlandés antic de la constelació, drag-blod «rastre de fòc», a modo de comparació. Brown (1899) va sugerir un orige no grec del nom (un préstam d'una asiria An-nas-sur-ra «alta elevació»).[5]

Segons Diógenes Laercio, citant a Calímaco, Tales de Milet «va medir les estreles del Carro pel que naveguen les Fenicias». Diógenes identifica estes com la constelació de l'Orsa Menor, que pel seu us reportat pels fenicis per a la navegació en la mar també varen ser nomenats Phoinikē.[6][7]

La tradició de denominar «orsos» a les constelacions septentrionals sembla ser genuinament grega, encara que Homero es referix a un únic «orso».[8]La «orsoa» original és, puix, l'Orsa Major, i l'Orsa Menor va ser admesa com la segona, o «Orsoa Fenicia» (Ursa Phoenicia, d'ahí Φοινίκη, Phoenice) solament més tart, segons Estrabó (I.1.6, C3) per una sugerència de Tals, que la va propondre com a ajuda per a la navegació als grecs, que havien estat navegant per l'Orsa Major. En l'antiguetat clàssica, el pol celest estava alguna cosa més prop de Beta Ursae Minoris que d'Alfa Ursae Minoris, i es considerava que tota la constelació indicava la direcció nort. Des del periodo migeval, s'ha tornat convenient utilisar Alpha Ursae Minoris (o «Polaris») com l'Estrela del Nort. A pesar de que, en el periodo migeval, Polaris encara estava a varis graus de distància del pol celest.[9][10] Ara, Polaris es troba a uns 3/4 de grau del pol nort celest i seguix sent l'actual estrela polar. El seu nou nom llatí de stella polaris no es va falcar fins a principis de l'Edat Moderna.[11]

Mitologia

 
L'Orsa Menor, en el bucle del Dragó entorn. Image de l'obra Urania's Mirror,[12] un joc de cartes de constelacions publicat en Londres cap a 1825.

El catasterisme de l'Orsa Menor té, en la mitologia grega, variants, i en la majoria de casos es tracta de versions dels mits associats a l'Orsa Major. Eratóstenes diu que esta orsoa és la que criden «menor». La majoria li va donar el nom de Fenice («fenicia») i va ser molt apreciada per Artemisa. La va convertir en fera sense saber que Zeus el havia seduït. Es diu que més tart, despuix de haver-la perdonat, la va rodejar de glòria en colocar una segona image d'ella entre les estreles, de manera que tinguera un doble honor. Aglaóstenes, en les Náxicas, declara que va ser una nodriça de Zeus, Cinosura, i que era una de les nimfes del monte Anada: per ella varen rebre el nom de Cinosura tant el port com la zona limítrofa en la ciutat nomenada Histos (est era el nom) que va fundar el grup de Nicóstrato. La nimfa va aplegar allí junt en els telquines, que —diu— eren servidors de Rea, de la mateixa manera que els curetes i els dàctils de l'Anada. Arato la flama Hèliç, oriunda de Creta; i diu que va ser nodriça de Zeus i que per això li la va considerar digna de contar en un lloc de honor entre els astres.[13]


Pero molts han dit que l'Orsa Major és com un carro, i els grecs la criden amaza. Aquells que, al principi, varen observar les estreles i varen supondre el número d'estreles en les diverses constelacions, no varen cridar a este grup «gosa» sino «carro o carreta», perque dos de les sèt estreles que semblaven d'igual tamany i més propenques juntes es consideraven bous, i les atres cinc eren com la figura d'una carreta. I aixina la constelació més pròxima a esta la varen cridar Boyero. Arato, en efecte, diu que ni Boyero ni el Carro tenen estos noms per la raó anterior, sino perque l'Orsoa sembla, a manera de carreta, girar al voltant del pol nort, i el Boyero sembla ser el seu conductor. Diu Parmenisco que vinticinc de les estreles varen ser agrupades per certs astrònoms per a completar la forma de l'Orsoa, no sèt. I aixina, la que seguia a la carreta i abans es dia Boyero, ara és coneguda com Arctophylax («vigilant de l'orsoa»), i en la mateixa época en que vivia Homero li la coneixia com a Orsoa. Sobre els Septentriones Homero diu que es dia tant Gosa com a Carro.[14] Una llegenda cretense diu que, per a escapar de Cronos, Zeus es va transformar en serp (Dragó) i a les seues nodrices en dos orsoes.[15][16]

Vore també

Referències

  1. ↑ «IAU-Catalog of Star Names (CSN)». Consultat el 9 de febrer de 2026.
  2. ↑ Rogers, John H.(1998).«Orígens de les constelacions antigues: I. Les tradicions mesopotámicas».Journal of the British Astronomical Association.108: 9-28.
  3. ↑ Wagman, Morton (2003). Lost Stars: Lost, Missing and Troublesome Stars from the Catalogues of Johannes Bayer, Nicholas Louis de Lacaille, John Flamsteed, and Sundry Others, Blacksburg, Virginia: The McDonald & Woodward Publishing Company, pp. 312, 518. ISBN 978-0-939923-78-6.
  4. ↑ Allen, Richard Hinckley (1899). Star Names: Their Lore and Meaning. 447f.
  5. ↑ «Molt recentment, no obstant, Brown [Robert Brown, Researches into the origin of the primitive constellations of the Greeks, Phoenicians and Babylonians] ha sugerit que la paraula no és d'orige helènic, sino eufrático; i, en confirmació d'açò, menciona un títul de constelació d'eixa vall, transcrito per Sayce com An-ta-sur-ra, l'Esfera Superior. Brown llig este An-nas-sur-ra, Alta en Elevació, certament molt apropiat per a l'Orsa Menor; i ho compara en Κ-υν-όσ-ου-ρα, o, omesa la consonant inicial, Unosoura». (Allen, Richard Hinckley (1963). «Star Names: Their Lore and Meaning». Nova York, Dover Editions; p. 448). Brown senyala que Arato descriu acertadament a «Cynosura» com «que corre alt» («al final de la nit el cap de Cynosura corre molt alt», κεφαλὴ Κυνοσουρίδος ἀκρόθι νυκτὸς ὕψι μάλα τροχάει v. 308f).
  6. ↑ Hermann Hunger, David Edwin Pingree, Ciències Astrales en Mesopotamia (1999), google.ch/books?id=7hnTZ8tdOS0C&pg=PA68 p. 68.
  7. ↑ Albright, William F.(1972).«Factors oblidats en la revolució intelectual grega».Proceedings of the American Philosophical Society.116(3): 225–42.
  8. ↑ Ridpath, Ian. «Ursa Minor». Star Tals. Self-published. Consultat el 2015-03-07. Blomberg, Peter E. (2007). «¿Cóm va rebre el seu nom la constelació de l'Orsoa?», Pásztor, Emília (ed.). Arqueoastronomía en Arqueologia i Etnografia: Papers from the Annual Meeting of SEAC (European Society for Astronomy in Culture), held in Kecskemét in Hungary in 2004, Oxford, UK: Archaeopress, pp. 129-32. ISBN 978-1-4073-0081-8.
  9. ↑ Kenneth R. Lang (2013). Essential Astrophysics, Springer Science & Business Media, pp. 10-15. ISBN 978-3-642-35963-7.
  10. ↑ La posició del pol nort celest es mou d'acort en la precesió axial de la Terra, de tal forma que dins de 12 000 anys, Vega serà l'estrela polar
  11. ↑ «Ursa Minor - Polaris». Star Tals. Consultat el 2023-01-13.
  12. ↑ Ridpath, Ian. «Urania's Mirror c.1825 – Ian Ridpath's Old Star Atlases». Self-published. Consultat el 2012-02-13.
  13. ↑ Eratóstenes: Catasterismos II (Orsa Menor)
  14. ↑ Higino: De Astronomica II, 2 (Orsa Menor)
  15. ↑ Escolio a Arato: Fenomens, 46
  16. ↑ Rogers, John H.(1998).«Orígens de les antigues constelacions: II. Les tradicions mediterrànees».Journal of the British Astronomical Association.108: 79-89.