Joni Mitchell
Roberta Joan Anderson (Fort Macleod, 7 de novembre de 1943), coneguda per la seua nom artístic Joni Mitchell, és una cantautora, productora i pintora canadenca. Va escomençar la seua carrera musical en Toronto, es va relacionar despuix en la floreciente escena de folk de Nova York de mitan dels xixanta. Autora de la cançó icònica «Woodstock», a lo llarc dels anys 1970 va ampliar els seus horisons musicals, dirigint el seu interés cap al pop i el jazz, per a convertir-se en una de les cantants i compositoras més respectades de finals de el XX. És també una exitosa artista plàstica; les portades de casi tots els seus àlbums han segut creades per ella. Insistix a sovint en que la pintura era la seua vocació original, es descriu a sí mateixa com una «pintora descarrilada per les circumstàncies».

Biografia
Inicis
Des de molt jove es va interessar tant per la pintura com per instruments musicals com el piano, la guitarra i l'ukelele. El llinage Mitchell procedix del seu breu matrimoni en el cantant folk Chuck Mitchell, en 1965. Va escomençar la seua carrera musical actuant en pubs i bars, i es va fer famosa per la calitat de les seues lletres i el seu innovador estil en la guitarra. Personals i a voltes de conscient poètica, les seues cançons es varen vore reforçades per la calitat de la seua veu, en registres (en una extraordinària amplitut de to que cobrix al mateix temps més de quatre octaves), i pel seu estil únic de guitarra, que fa un us freqüent de afinaciones alternatives. Ha segut fumadora des dels 9 anys, lo que pot explicar per qué la seua veu és tan singular. Açò s'ha fet evident en els seus àlbums posteriors. Ella diu que ha segut adicta al cigarret des de que va prendre la seua primera bocanada.
En l'época en que va abandonar la seua llar en Saskatoon, Saskatchewan, va quedar embarassada. Al no vore una atra alternativa, va donar la seua filla en adopció. Ho va mantindre en secret durant la major part de la seua exitosa carrera musical. Una nit, tocant en un club de Nova York, un jove David Crosby va presenciar la seua actuació i va quedar impressionat per la seua habilitat i els seus dots com a artiste, i va decidir prendre-la baix la seua protecció.
Els començos del seu èxit es varen deure en gran mida al fet de que atres intérprets versionaran els seus temes: la seua cançó "Urge for Going" va ser un èxit en les interpretacions del cantant country George Hamilton IV, de l'intérpret folk Tom Rush i, molts anys despuix, de la banda escocesa Travis. També l'irlandesa Luka Bloom va gravar la cançó. La versió original d'este tema, gravada per Mitchell en 1967, no va vore la llum fins a 1972, com a cara B del senzill de 1972 "You Turn Em On I'm A Radi", i no va ser editada en àlbum fins al recopilatori "Hits", en 1996.
Atres intérprets varen conseguir èxits en les seues cançons: Judy Collins, a principis de 1968, va gravar "Both Sides Now" i el grup de folk roc britànic Fairport Convention va incloure "Chelsea Morning" i "I Don't Know Where I Stand" en el seu àlbum de debut, gravat a finals de 1967, i "Eastern Rain" en el seu segon àlbum a l'any següent.
Les cançons dels primers dos àlbums de Joni Michell, "Song To A Seagull" (de 1968, també conegut com "Joni Mitchell"), i "Clouds" (de 1969) eren arquetips del moviment de cantautors emergent en eixe moment.
El tercer disc va significar la madurea: "Ladies of the Canyon" (1970) és un disc imbuido de l'esperit de la vida en Califòrnia (el "canó" del títul de l'àlbum fa referència a Llorer Canyon,[1] en Los Àngeles, a on en eixa época vivien diversos artistes com Carole King, James Taylor, Crosby, Stills & Nash, Jackson Browne, The Mames & the Papes o John Mayall), que contenia el seu primer gran èxit, "Big Yellow Taxi" i la seua recordada cançó "Woodstock", sobre el festival (que despuix seria un èxit en les veus de Crosby, Stills, Nash and Young). Mitchell va escriure la cançó despuix d'haver-li-ho perdut i escoltar diverses històries glorificables sobre est. Ella havia cancelat la seua aparició en el festival per consell del seu mánager per por a perdre una aparició en "The Dick Cavett Show". Des de llavors ha dit que la decisió de cancelar el concert ha segut un dels seus més grans #arrepenediment. "For Free" és la primera de moltes de les seues cançons que parlen sobre la dicotomia entre els beneficis del seu estrellato i els seus costs, tant la seua pressió com la pèrdua de llibertat i privacitat que representa.
Èxit en els anys 1970
L'enfocament confessional de Mitchell es va notar més en àlbum Blue (1971), àmpliament considerat el millor d'este periodo. Explorant les múltiples facetes de les relacions, des de l'encaprichamiento (en "A Case of You"[2]) fins a l'inseguritat (en "This Flight Tonight"), les cançons es varen caracterisar per un us creixent de piano i dulcimer apalache en "Carey", "Califòrnia" i "All I Want". Atres cançons es basaven en el piano, i algunes exhibien ritmes associats en el Roc and roll.
La seua influència més directa en el roc va ser prou fort en els seus següents dos àlbums, gravats per a la seua nova discogràfica Asylum. "For The Roses" (1972), la cançó titular del qual va continuar en la seua exploració de la temàtica de "For Free", es va vendre be, gràcies en part a l'exitós senzill "You Turn Em On, I'm A Radi", influenciat per la música country. Pero va ser "Court and Spark" (de 1974), un híbrit de pop, roc i folk en tocs de jazz, el que va tindre un major èxit, produint clàssics com "Free Man in Paris" (inspirada per les històries contades pel seu productor i amic David Geffen), "Car On A Hill", i en especial "Help Em", que seguix sent el seu senzill més venut (i que va aplegar als primers 10 llocs).
Court and Spark també va ser notable pels primers ecos de l'influència de jazz en l'obra de Mitchell, i potser per l'èxit comercial d'eixe àlbum, i del següent àlbum en viu "Mills of Aisles", (en el que va ser acompanyada pel conjunt de pop-jazz dels 70 LA Express), ella passaria el restant de la década creant música en elements de jazz.
El periodo de jazz
El primer d'eixos àlbums, The Hissing of Summer Lawns (1975), va marcar un canvi sobre les lletres, en el que el seu estil confessional va ser reemplaçat per una série de vinyetes, des de ballarins de clubs nocturns ("Edith and the Kingpin") a les dònes en marits rics avorrides ("The Hissing of Summer Lawns" i "Harry's House/Centerpiece"). L'àlbum va ser divers estilísticament, en complexes #harmonia vocals acompanyades de percussió africana (els Tambors de Burundi inventats per la fundació "The Jungle Line"). Encara que molts fanes i atres artistes consideren a Hissing... com la seua obra favorita de Mitchell, l'àlbum no va ser molt ben rebut quan va ser llançat. Rumors diuen que la revista Rolling Stone ho va declarar "The Worst Album of The Year" (el "Pijor Àlbum de l'Any"); pero en realitat només va ser denominat "el pijor títul" per a un àlbum [1]. Mitchell i Rolling Stone no varen tindre una bona relació des de que, uns anys abans, la revista publicara un "arbre" que ilustrava tots els suposts amants de l'artista, principalment compost per atres músics.
Durant 1975, va participar en molts concerts en les gires Rolling Thunder Revue, i en 1976, va actuar per a "The Last Waltz" de The Band.
Hejira (1976) va continuar la tendència de Mitchell en el jazz, en vàries cançons liderades pel Baix fretless, (és dir, sense trast) de Jaco Pastorius (músic de jazz). No obstant, les cançons en sí presentaven lletres densament metafòriques i melodies vocals complexes que contrastaven i proveïen contrapunt als ritmes de jazz dels apanys. Ademés, este àlbum va resaltar com mai abans per l'inusual afinación "oberta" de la guitarra de Mitchell.
Don Juan's Reckless Daughter (1977) va ser un àlbum que s'alluntava més del pop per a adinsar-se en la llibertat i abstracció del jazz, un renomenat doble àlbum per la llarga part improvisada "Paprika Plains". L'àlbum va rebre diferents crítiques: alguns gojaven la seua originalitat i experimentació, inesperats per moltes de les estreles i celebritats de l'àmbit musical en eixe llavors. Uns atres varen argumentar que este estil de música ya s'havia implementat, citant el fet de que numeroses bandes de jam ya tocaven per a estudiants colegials en un estil similar i freqüents voltes en un similar grau de convicció. La tapa de l'àlbum va crear la seua pròpia controvèrsia; Mitchell figurava en moltes fotografies de la portada, incloent una en la que ella estava disfrassada com un home negre.
El següent treball de Mitchell va tindre la colaboració del baixiste Charles Mingus, que va morir abans que el proyecte terminara en 1979. Mitchell va terminar les cançons en una banda que incloïa a Pastorius, Wayne Shorter i Herbie Hancock. Mingus va ser mal rebut; les audiències de roc no varen ser receptives, i els puristes del jazz no estaven convençuts. No obstant, l'apreciació per este treball va ser creixent considerablement en passar els anys.
L'era Geffen
Els anys 1980 varen tindre la menor cantitat d'àlbums editats per Mitchell des dels inicis de la seua carrera: només varen aparéixer tres àlbums en material nou, i cap va causar una gran impressió. Wild Things Run Fast (de 1982) va ser un intent de tornar a escriure cançons pop, i incloïa la cançó "Chinese Cafe/Unchained Melody" que va incorporar el estribillo i parts de la melodia de l'èxit dels Righteous Brothers, i "(You're Baix Square) Baby I Don't Care". Va ser clarament influenciat pel matrimoni, en 1982, de Mitchell en el productor i baixiste Larry Klein - Mitchell es va referir en moltes entrevistes a estes cançons com a cançons "amo a Larry". Encara que sòlit compositivament, va ser llançat en una época en que estava de moda la música més obscura i en múltiples capes dels moviments New Wave i New Romantic.
El productor i intérpret britànic de synth pop Thomas Dolby, va treballar en ella en Dog Eat Dog (1985), pero els apanys de sintetisador i de caixa de ritmes, junt a les lletres més estridents i enujades de Mitchell, varen passar de moda més ràpidament que les seues primeres obres.
En Chalk Mark in a Rainstorm (1988) Mitchell va colaborar en talents que incloïen a Willie Nelson, Billy Idol, Wendy and Lisa, Tom Petty i Don Henley. Les cançons comprenien diversos gèneros, incloent un dueto en Peter Gabriel en "My Secret Plau" que recordaven el material "clàssic" de Mitchell. Encara que hi havia algunes transicions discordantes de gèneros ("Dancing Clown" i "Cool Water"), els sons sintetisats de vàries capes de "My Secret Plau", "Beat of Black Wings" i "Tea Leaf Prophecy" varen ser una millor unió de la veu de Mitchell en l'electrònica.
Despuix del llançament de Chalk Mark in a Rainstorm, Mitchell va participar en The Wall Live in Berlin, el show de Roger Waters' de The Wall en Berlín.
Els turbulentos anys 1990
Night Ride Home, àlbum de 1991 que Mitchell va descriure com "middle-aged love songs" ("cançons d'amor de mijana edat"), va tindre una millor recepció i va marcar un acostament a les seues raïls acústiques. Pero per a molts, la tornada a la forma va aplegar en l'àlbum guanyador del Grammy Turbulent Indigo (1994). Per a estos, "Indigo" va ser el conjunt de cançons més sòlit de Mitchell en anys. Mitchell va llançar el seu últim grup de noves cançons 'originals' en Taming The Tiger (1998).
"Odie la música": 2000-2006
Both Sides Now (2000) va ser un àlbum conformat en la seua major part per versions de cançons clàssiques, eixecutades en una orquesta. El mateix va rebre crítiques molt favorables i va vendre una cantitat important de còpies. L'àlbum contenia noves versions de "A Case of You" i la pista titular "Both Sides Now," dos èxits primerencs eixecutats en el seu actual i commovedor registre contralto. El seu èxit la va dur a crear Travelogue, una colecció de noves versions de les seues velles cançons, acompanyades per apanys d'orquesta. Mitchell va afirmar que este seria el seu últim àlbum.
Recentment, Joni Mitchell va mencionar el seu descontent en l'estat actual de l'indústria, dient que havia caigut en un gran "pou negre", i afirmant que "odia la música" i que volguera recordar lo que alguna volta li va agradar d'ella. Va expressar la seua aversió cap al domini de l'indústria discogràfica, i el seu desig de controlar el seu propi destí, possiblement llançant la seua pròpia música per internet.
En els últims anys es varen llançar una série de compilados temàtics de cançons dels seus primers àlbums: "The Beginning Of Survival" (2004), "Dreamland" (2004) i "Songs of a Prairie Girl" (2005), que ella va editar despuix d'acceptar una invitació per a participar en el concert Saskatchewan Centennial en Saskatoon, front a la reina. En les notes d'esta última compilació, Mitchell va escriure que la colecció és la seua contribució a les celebracions.
El seu àlbum "Both Sides Now" apareix en la película "Love Actually", en la que varis dels protagonistes escolten el disc.
2007: Tornada
En octubre de 2006, Joni Mitchell va comunicar que en els últims mesos es va vore component i gravant material per a un nou treball discogràfic. En juliol de 2007, despuix de vàries semanes de rumors, es va oficialisar que el flamant sagell discogràfic Hear Music, en el que Paul McCartney va publicar el seu exitós àlbum Memory Almost Full en juny d'eixe any, estaria publicant el nou àlbum de Joni Mitchell, titulat Shine, en setembre de 2007. Seria est el primer àlbum de nou material de Joni en 9 anys.
En estos últims anys Mitchell viu com una reclusa, dividint el seu temps entre la casa que ha construït en un àrea remota de la Columbia Britànica i la vila en Bel Air, Califòrnia, sobre Los Àngeles. És molt negativa en el seu juí sobre la Norteamérica actual: 'En Amèrica tot ha segut homogeneizado. La seua música ha segut homogeneizada, la seua cervesa està aguada, les seues bellees són totes iguals. La música és sempre la mateixa cançó'.[1]
El 31 de març de 2015 va sofrir una hemorràgia cerebral secundària a un aneurisma cerebral en la seua casa de Los Àngeles pel qual va tindre que ser hospitalisada i del que es va recuperar satisfactòriament en uns mesos podent tornar a caminar i a desenrollar les seues activitats preferides com la pintura.[3]
Vida privada
Despuix de quedar embarassada als 21, Mitchell va ser abandonada per la seua parella. També abandonada per Charles Scort Mitchell, per la seua situació econòmica es va vore obligada a dur a un orfenat la seua filla, Kelly Dona-li Anderson, qui anys despuix, ya una model i en el nom de Kilauren Gibb, la va contactar. Mitchell va tindre romançades en els músics James Taylor i Graham Nash i en l'escritor Sam Shepard.[4]
Estil
Casi totes les cançons que ella va compondre en la seua guitarra usen una afinación oberta, o no estàndar; ella ha escrit cançons en al voltant de 50 afinaciones diferents. L'us de afinaciones alternatives permet una major varietat i complexitat d'harmonias que poden ser produïdes en la guitarra, sense la necessitat de combinacions de concordes difícils. De fet, moltes de les cançons de Mitchell usen combinacions molt simples, pero el seu us de afinaciones alternatives i el seu estil de rasgueo altament rítmic crea un sò ric i únic. El seu estil ha evolucionat en els anys, des d'un estil intrincado, tipificat per les cançons de guitarra del seu primer àlbum, a un més folgat i rítmic, a voltes incorporant "slaps" percusivos, com en els seus més recents àlbums.
Influència
Mitchell pot ser considerada una "música dels músics"; la seua obra ha tingut una enorme influència en una gran cantitat d'artistes; no solament ha influenciat a cantautors similars com Sheryl Crow i Shawn Colvin, sino a un número important d'artistes en diversos gèneros, com Pink Floyd, Led Zeppelin, K.D. Lang, Elvis Costello, PM Dawn, Janet Jackson, Agnes Chan i Prince.
Per eixemple, la cançó de Prince cridada "The Ballad of Dorothy Parker" (del seu àlbum Sign 'O' the Claves), deu molt a Mitchell, tant per les seues #harmonia evocadores de l'estil de Mitchell com per l'us de tècniques pròpies d'ella: com en la cançó de Mitchell "This Flight Tonight", Prince fa referència a una cançó en la seua lletra ("Help Em", de Joni) mentres que la música emula els concordes i melodies d'eixa cançó.
Janet Jackson va usar un sample de "Big Yellow Taxi" en un senzill de 1998, "Got 'Til It's Gone" (segons pareix, a Mitchell li va agradar, per lo que va aparéixer en #MTV/VH1 en un clip curt en el que aprovava la cançó). Counting Crows va tindre un hit en 2002 en una versió de "Big Yellow Taxi". La banda nortamericana Sonic Youth va homenajar a Mitchell en el seu disc Daydream Nation de 1988, dedicant-li la cançó "Hey Joni". Encara que Mitchell usualment evita parlar sobre atres artistes, en especial d'aquells als que va influir, ella ha quedat impressionada per dos artistes de jazz que varen interpretar part de la seua obra, Cassandra Wilson i Diana Krall. Encara que la majoria dels oyents tendixen a recordar els èxits primerencs de Mitchell (dels seus àlbums més comercials), molts músics es varen inspirar en els seus treballs més experimentals, particularment en The Hissing of Summer Lawns i Hejira. Ella també va elogiar als New Radicals.
Mitchell va ser afegida al Canadian Music Hall of Fame (o "Saló de la Fama de la Música Canadenca") en 1981 i en el Roc and Roll Hall of Fame (o "Saló de la Fama del Roc and Roll" en 1997. En 1995 va rebre el "Century Award" de Billboard. El primer de maig de 2002 va rebre el nivell Companion de l'Order of Canada ("Orde de Canadà"). També va rebre el premi "Grammy Lifetime Achievement Award" en 2002, acompanyat d'una menció que la descrivia com "una de les artistes femenines més importants de l'era del roc" i "una poderosa influència en tots els artistes que adopten l'idea de la diversitat, imaginació i integritat."
Mitchell va rebre un doctorat honorari de la McGill University el 27 d'octubre de 2004.
Discografia
Àlbums
- Song to a Seagull (1968, també conegut com Joni Mitchell)
- Clouds (1969)
- Ladies of the Canyon (1970)
- Blue (1971)
- For the Roses (1972)
- Court and Spark (1974)
- Mills of Aisles (1974, en viu)
- The Hissing of Summer Lawns (1975)
- Hejira (1976)
- Don Juan's Reckless Daughter (1977)
- Mingus (1979)
- Shadows and Light (1980, en viu)
- Wild Things Run Fast (1982)
- Dog Eat Dog (1985)
- Chalk Mark in a Rainstorm (1988)
- Night Ride Home (1991)
- Turbulent Indigo (1994)
- Taming the Tiger (1998)
- Both Sides Now (2000)
- Travelogue (2002)
- Shine (2007)
Recopilatorio
- The World of Joni Mitchell (1972)
- Hits (1996)
- Misses (1996)
- The Complete Geffen Recordings (2003)
- The Beginning of Survival (2004)
- Dreamland (2004)
- Starbucks Artist's Choice (2004)
- Songs of a Prairie Girl (2005)
- River: The Joni Letters (2008)
Senzills
- "Night in the City" (1968)
- "Chelsea Morning" (1969)
- "Big Yellow Taxi" (1970)
- "Carey" (1971)
- "You Turn Em On, I'm A Radi" (1972)
- "Free Man in Paris" (1974)
- "Help Em" (1974)
- "Big Yellow Taxi" (1975, en viu)
- "In France They Kiss On Main Street" (1975)
- "Coyote" (1976)
- "Off Night Backstreet" (1977)
- "The Dry Cleaner from Dones Moines" (1979)
- "Why Do Fools Fall In Love" (1980)
- "Chinese Cafe/Unchained Melody" (1982)
- "(You're Baix Square) Baby, I Don't Care" (1982)
- "Good Friends" (1985)
- "My Secret Plau" (1988)
- "Snakes and Ladders" (1988)
- "Menja in from the Cold" (1991)
- "How Do You Stop" (1994)
- "Big Yellow Taxi" (1996, remix)
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «The tortured mind of Joni Mitchell laid bare in new book». Consultat el 9 de setembre de 2016.
- ↑ «Joni Mitchell - A Case of You songtekst». Songteksten.nl - Your Lyrics Source. Consultat el 9 de setembre de 2016.
- ↑ «Joni Mitchell 'Making Good Progress,' Judy Collins Says». Consultat el 9 de setembre de 2016.
- ↑ Espinosa, P. (2021). Joni Mitchell: eixe univers en expansió. La Jornada, juliol 17, columna Disquero, suplement La Jornada de Enmedio, p. 12a, secció Cultura. (Consultat dissabte, 17 de juliol del 2021.)
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Joni Mitchell.
- Pàgina oficial de Joni Mitchell (anglés)
- Informació, discografia i vídeos sobre Joni Mitchell (anglés)
- Lletres de les seues cançons.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Joni Mitchell» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.