Orfenat
Un orfenat[1], orfanatorio, orfelinato, centre d'acolliment de menors o "centre de protecció de menors" (del llatí: orphanus+torium (lloc) i este del grec ορφανος "abandonat") és una institució encarregada del conte dels menors d'edat, òrfens o abandonats (expósitos) i dels chiquets o adolescents a els qui les autoritats han separat dels seus progenitors, retirant-los la pàtria potestat.
Història
Els romans varen formar els seus primers orfenats al voltant de l'any 400 d. C. La llei judeua prescrivia el conte de la viuda i l'orfe, i la llei ateniense recolzava a tots els òrfens dels morts en el servici militar fins a la díhuit anys. Platón (Lleis, 927) diu: "Els òrfens deuen ser llocs baix el conte de tutors públics. Els hòmens deuen tindre por de la soletat dels òrfens i de les ànimes dels seus pares fallits. Un home deu amar al desafortunat orfe del que és tutor com si fora el seu propi fill. Deu ser tan cuidadós i diligent en l'administració dels bens de l'orfe com dels seus propis, o inclús més cuidadós encara"[2] El conte dels òrfens s'encomanava als bisbes i, durant l'Edat Mija, als monasteris. En quant tenien l'edat suficient, els chiquets solien ser entregats com aprenents a les llars per a assegurar la seua manutenció i deprendre un ofici.
En l'Europa medieval, el conte dels òrfens solia residir en l'Iglésia. La Llei de Pobres isabelinas va ser promulgada en l'época de la Reforma i va colocar la responsabilitat pública en les parròquies individuals per al conte dels pobres indigents.
Hospitals Foundling

El creiximent de la filantropia sentimental en el XVIII va dur a la creació de les primeres institucions de caritat que atendrien als òrfens. L'Hospital de Chiquets Expósitos va ser fundat en 1741 pel filantrópico capità de barco Thomas Coram en Londres, Anglaterra, com a llar infantil per a la "educació i manteniment de chiquets menuts exposts i abandonats". Els primers chiquets varen ser admesos en una casa provisional situada en Hatton Garden. Al principi, no es feyen preguntes sobre el chiquet o els pares, pero els pares posaven una ficha distintiva a cada chiquet.[3]
En ser rebuts, els chiquets eren enviats a nodrices en el camp, a on permaneixien fins als quatre o cinc anys. Als setze anys, les chiquetes eren generalment aprenentes com servidors durant quatre anys; als catorze, els chiquets eren aprenents en una varietat d'ocupacions, normalment durant sèt anys. Hi havia un menut fondo de beneficencia per als adults.
En 1756, la Cámara va resoldre que tots els chiquets que s'oferiren devien ser rebuts, que devien designar-se llocs de recepció locals en tot el país i que els fondos devien ser garantisats públicament. En conseqüència, es va penjar una cistella en l'exterior de l'hospital; l'edat màxima d'admissió es va elevar de dos mesos a dotze, i una remugada de chiquets va aplegar des de les cases de treball del país. El Parlament pronte va aplegar a la conclusió de que l'admissió indiscriminada devia cessar. L'hospital va adoptar un sistema de recepció de chiquets només en sumes considerables. Esta pràctica es va interrompre finalment en 1801, i a partir de llavors es va convertir en una norma fonamental que no es rebera diners.[4]

A principis del XIX, el problema dels chiquets abandonats en les zones urbanes, especialment en Londres, va començar a alcançar proporcions alarmants. El sistema de workhouse, instituït en 1834, encara que a sovint brutal, va anar un intent en el seu moment d'albergar als òrfens aixina com a atres persones vulnerables de la societat que no podien mantindre's a canvi de treball. Les condicions, especialment per a les dònes i els chiquets, eren tan males que varen provocar una protesta entre la reforma social de la classe mija; algunes de les noveles més famoses de Charles Dickens, com Oliver Twist, destacaven la difícil situació dels vulnerables i les condicions a sovint abusives que prevalien en els orfenats de Londres.
La clamor pel canvi va dur al naiximent del moviment dels orfenats. En Anglaterra, el moviment va desapegar realment a mitan del XIX, encara que ya abans s'havien creat orfenats com el Orphan Working Home de 1758 i el Bristol Asylum for Poor Orphan Girls de 1795. Els orfenats privats varen ser fundats per benefactors particulars; estos solien rebre mecenage real i supervisió governamental.[5] També es varen crear escoles de drap, fundades per John Pounds i Lord Shaftesbury per a proporcionar als chiquets indigents una educació bàsica.
En Estats Units també es varen crear orfenats des de principis del XIX; per eixemple, en 1806, el primer orfenat privat de Nova York (la Orphan Asylum Society, actual Graham Windham) va ser cofundado per Elizabeth Schuyler Hamilton, viuda d'Alexander Hamilton, un dels Pares Fundadors dels Estats Units.[6] Baixe l'influència de Charles Loring Brace, l'acogimiento familiar es va convertir en una alternativa popular des de mediats del XIX.[7] Més tart, la Llei de Seguritat Social de 1935 va millorar les condicions en autorisar l'ajuda a les famílies en fills depenents com una forma de seguritat social.

Un filántropo molt influent de l'época va ser Thomas John Barnardo, fundador de l'organisació benèfica Barnardos. Conscient del gran número de chiquets sense llar i indigents a la deriva en les ciutats d'Anglaterra i animat pel 7.º comte de Shaftesbury i Hugh Cairns, ORD comte Cairns, va obrir el primer dels "Llars del Dr. Barnardo" en 1870. A la seua mort, en 1905, havia establit 112 llars de districte, que buscaven i rebien a chiquets abandonats i vagabunts, per a alimentar-los, vestir-los i educar-los.[8] El sistema baix el qual es portava a terme l'institució és el següent: els bebés i les chiquetes i chiquets més menuts eren principalment "estajats" en districtes rurals; les chiquetes majors de catorze anys eren enviades a les llars de formació industrial, per a que se'ls ensenyaren ocupacions domèstiques útils; els chiquets majors de dèsset anys eren primer provats en les llars de treball i despuix colocats en l'ocupació en la llar, enviats a la mar, o emigrats; els chiquets d'entre tretze i dèsset anys d'edat eren entrenats per als diversos oficis per als que podien ser mentalment o físicament aptes.[8] [[Archiu:Armand Pallière Dom Pedro i Dona Leopoldina 1 826.jpg|miniatura|Upright|L'emperador Pedro I de Brasil i la seua esposa Maria Leopoldina visitant un orfenat en Rio de Janeiro, 1826.]]
Desinstitucionalisació
Les proves de diversos estudis respalen l'importància vital de la seguritat del apego i el desenroll posterior dels chiquets. La desinstitucionalisació del programa d'orfenats i llars infantils en Estats Units va començar en la década de 1950, despuix d'una série d'escàndals relacionats en la coacció als pares biològics i l'abús dels òrfens (especialment en la Geòrgia Tann de la Tennessee Children's Home Society). En Romania, es va establir un decret que promovia agresivamente el creiximent de la població, prohibint la anticoncepción i els aborts a les dònes en menys de quatre fills, a pesar de la miserable pobrea de la majoria de les famílies. Despuix del derrocament de Ceausescu, va deixar una societat incapaç i poc disposta a cuidar dels seus fills. Els investigadors varen portar a terme un estudi per a vore les implicacions d'esta negligència en la primera infància en el desenroll. Els chiquets rumans criats de forma típica mostraven alts índexs de apego segur. Mentres que els chiquets criats institucionalment varen mostrar enormes taxes de apego desorganisat.[9] Molts països varen acceptar la necessitat de desinstitucionalizar el conte dels chiquets vulnerables, és dir, tancar els orfenats en favor de l'acolliment i l'adopció accelerada.
El conte d'acolliment funciona arreplegant als chiquets de les seues llars per la falta de contes o als abusos dels seus pares, mentres que els orfenats acullen a chiquets sense pares o a chiquets els pares dels quals els han abandonat en busca d'una vida millor, normalment pels ingressos. Les principals organisacions benèfiques centren cada volta més els seus esforços en el reintegrament dels òrfens per a que permaneixquen en els seus pares o en la seua família i comunitats. Els orfenats ya no són comuns en la Comunitat Europea, i Romania, en particular, ha lluitat molt per a reduir la visibilitat de les seues institucions infantils per a complir les condicions de la seua entrada en l'Unió Europea.
Alguns han afirmat que és important entendre les raons de l'abandó dels chiquets, i despuix establir servicis alternatius espe cíficos per a recolzar a les famílies vulnerables en risc de separació[10] com les unitats matern-infantils i els centres de dia.[11]
La prevenció en centres d'acolliment de menors implica brindar entorns segurs, educatius i terapèutics que aborden les causes de la vulnerabilitat, mentres que el tractament s'enfoca en l'atenció integral, incloent respal emocional, educatiu i social, per a promoure el seu benestar i reintegrament.[12]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ «La Enciclopedia Católica, Volumen XI».
- ↑ «Ashlyns School, Berkhamsted, Hertfordshire». Ashlyns.herts.sch.uk. Archivat des de l'original, el 27 May 2012. Consultat el 2012-05-19.
- ↑ Oliver, Christine and Peter Aggleton (2000). Coram's Children: Growing Up in the Care of the Foundling Hospital: 1900-1955, Coram Family. ISBN 978-0-9536613-1-2.
- ↑ «Orfanatos ingleses». Archivat des de l'original, el 13 de noviembre de 2013. Consultat el 13 de noviembre de 2013.
- ↑ Segedin, Andy(17 de maig de 2016).«Hamilton impulsa l'història de l'orfenat, l'història».The NonProfit Claves.Consultat el 20 de novembre de 2022.
- ↑ (1872) America Past and Present Online-Charles Loring Brace, The Life of The Street Rats.
- ↑ 8,0 8,1 Chisholm, 1911.
- ↑ Dozier, Mary(2014-06-01).«Los niños abandonados de Rumanía: Deprivación, desarrollo cerebral y lucha por la recuperación».American Journal of Psychiatry.171(6): 693-694.ISSN 0002-953X.doi:10.1176/appi.ajp.2014.14030320.
- ↑ «Inclusión Europa | Comité de Ministros: Recomendación sobre la desinstitucionalización de niños con discapacidades». E-include.eu. Archivat des de l'original, el 17 de septiembre de 2011. Consultat el 17 de octubre de 2011.
- ↑ «Europa y Asia Central». UNICEF Europa y Asia Central. Archivat des de l'original, el 17 de octubre de 2012. Consultat el 7 de agosto de 2011.
- ↑ «[https://www.cepc.gob.es/sites/default/files/2022-07/3979708b-olaguibel.html Olaguibel Echeverria-Torres: LOS CENTROS DE PROTECCIÓN DE MENORES COMO ENTORNOS SEGUROS Y PROTECTORES DESDE LA ÓPTICA DE LA NUEVA LEY ORGÁNICA 8/2021]» (en es). www.cepc.gob.es. Consultat el 2024-05-15.