Alexander Hamilton

Alexander Hamilton

Alexander Hamilton (Sant Cristóbal i Nieves, 11 de giner de 1757-Nova York, 12 de juliol de 1804) va ser un economiste, estadiste, polític, escritor, advocat, i el primer secretari del Tesor dels Estats Units. Va ser un dels pares fundadors dels Estats Units. A la seua volta, fon un influent intérpret i promotor de la Constitució dels Estats Units, aixina com el fundador del sistema financer de la nació, el Partit Federaliste, la Guàrdia Costera d'Estats Units i del periòdic The New York Post.

Com el primer secretari del Tesor, Hamilton va ser l'autor principal de les polítiques econòmiques de l'administració de George Washington. Va liderar la finançació dels deutes dels estats pel govern federal, aixina com l'establiment d'un banc nacional, un sistema tarifari, i unes relacions comercials amistoses en Gran Bretanya. La seua visió incloïa un fort govern central liderat per una vigorosa branca eixecutiva, una forta economia comercial, en un banc nacional i respal a les #manufactura, més un eixèrcit potent.

A açò es varen opondre els agrícoles de #Virginia, Thomas Jefferson i James Madison, els qui varen formar un partit rival, el Partit Demòcrata-Republicà. Preferien estats forts basats en l'Amèrica rural i protegits per milícies estatals en oposició a un eixèrcit i una marina federals poderoses. Varen denunciar que Hamilton era massa amistós cap a Gran Bretanya i la monarquia en general, i massa orientat a les ciutats, els negocis i la banca.

Va nàixer fòra del matrimoni en Charlestown, Illa Nieves. El seu pare, d'orige escocés, James A. Hamilton, era el quart fill d'Alexander Hamilton, laird de Grange (Ayrshire).

La seua mare, Rachel Faucette, era mig britànica i mig francesa hugonote. Orfe de chiquet per la mort de la seua mare i l'abandó del seu pare, Hamilton va ser criat per un cosí major i més tart per una pròspera família de comerciants. Se li va reconéixer la seua inteligència i talent, i un grup de rics hòmens locals li varen finançar viajar a la ciutat de Nova York a continuar la seua educació. Hamilton va acodir al King's College (hui universitat de Columbia), i va elegir quedar-se en les Tretze Colónies en busca de fortuna.

Va interrompre els seus estudis abans de graduar-se quan el college va tancar les seues portes durant l'ocupació britànica de la ciutat, va participar de manera destacada en la guerra de l'Independència. Al començament de la guerra en 1775, es va unir a una companyia de milícia. A principis de 1776, va reunir una companyia d'artilleria provincial, de la que va ser nomenat capità. Pronte es va convertir en ajudant de camp del general Washington, el comandant en cap de l'eixèrcit de les Tretze Colónies. Hamilton va portar a terme numeroses missions encarregades per Washington per a que transmetera plans als seus generals. Despuix de la guerra, Hamilton va ser elegit com a representant del Congrés de la Confederació per Nova York. Va dimitir per a dedicar-se al dret, i va fundar el Banc de Nova York.

Hamilton estava entre aquells insatisfets en un govern nacional dèbil. Va liderar la Convenció de Annapolis, que va influir decisivament per a que el Congrés emetera una cridada per a la Convenció de Filadèlfia per a crear una nova constitució. Va prendre part en la redacció de la Constitució dels Estats Units. Per a conseguir convéncer als neoyorquins de la necessitat d'aprovar-la, va demanar a James Madison i John Jay que contribuïren a una série d'ensajos baix l'pseudónimo «Publius», coneguts habitualment com els «Papers Federalistes» (The Federalist Papers). Els experts en Història i erudits atribuïxen 51 dels 85 Papers federalistes a Alexander Hamilton, 5 a John Jay i 29 a James Madison; motiu pel qual també es coneix a Alexander Hamilton com «El Pare dels Papers Federalistes». Els «Papers Federalistes» són, fins a la data, la referència única més important per a l'interpretació constitucional.

Hamilton es va convertir en el membre líder del gabinet en el nou govern baix el president Washington. Era un nacionaliste que va emfatisar un fort govern central i en èxit arguyó que els poders implícits de la Constitució proporcionaven l'autoritat llegal per a fundar la deute nacional, assumir els deutes dels estats, i crear un banc respalat pel govern, el Banc dels Estats Units. Estos programes es varen finançar principalment en un aranzel sobre les importacions, i més tart també per un impost sobre el whisky molt controvertit.

Per a superar la localisme, Hamilton va movilisar una ret nacional d'amics del govern, especialment banquers i home de negocis, en lo que va passar a ser el Partit Federal dels Estats Units, primer partit polític de l'història dels Estats Units, el qual va dirigir fins a la seua mort. Un tema principal en l'emergència del sistema bipartidista dels Estats Units va ser el Tractat Jay, en gran mida dissenyat per Hamilton en 1794. Va establir relacions comercials amistoses en Gran Bretanya, per a disgust de França i els defensors de la Revolució francesa. Hamilton va eixercitar un paper central en el Partit Federal, que va dominar la política nacional i estatal fins que va perdre l'elecció de 1800 front al Partit Demòcrata-Republicà de Jefferson.

Alexander Hamilton és considerat a sovint el «sant patró» de l'Escola nortamericana que, segons alguns historiadors, va dominar la política econòmica nortamericana a partir de 1861. Va recolzar fermament inclús des de l'autumne de 1781 l'intervenció governamental en favor de l'indústria i el comerç nacionals, a la manera de Jean-Baptiste Colbert.

Hamilton s'oponia als postulats britànics del comerç lliure, que considerava que favorien els interessos de les potències colonialista i imperialista, en favor del proteccionisme nortamericà, que segons ell favoririen el desenroll industrial i l'economia de les nacions emergents.

En 1795, va tornar a la pràctica del dret en Nova York. Va intentar controlar la política del president John Adams (1797-1801). En 1798-99, Hamilton va cridar a la movilisació contra França despuix del Cas XYZ i es va convertir en comandant d'un nou eixèrcit, que va preparar per a la guerra. No obstant, la cuasi-guerra mai va anar oficialment declarada i no va implicar cap acció militar, encara que sí va haver forts combats navals. Al final, el president Adams va trobar una solució diplomàtica que va evitar la guerra en França. L'oposició d'Hamilton a la reelecció d'Adams va ajudar a causar la seua derrota en les eleccions presidencials de 1800. Jefferson i Aaron Burr varen empatar per la presidència en el colege electoral en 1801, i Hamilton va ajudar a derrotar a Burr, a qui ell trobava carent de principis, i a l'elecció de Jefferson a pesar de les seues diferències filosòfiques.

Hamilton va continuar les seues activitats llegals i de negocis en la ciutat de Nova York, i va ser actiu a l'hora d'illegalisar el comerç internacional d'esclaus. El vicepresident Burr va concórrer a les eleccions a governador de l'estat de Nova York en 1804 i Hamilton va fer campanya contra ell, puix ho considerava indigne. Burr es va ofendre i ho va desafiar a duel, que va tindre lloc l'11 de juliol de 1804. Va sofrir ferides mortals i va fallir un dia més tart.

Infància en el Carib

Alexander Hamilton va nàixer i va viure part de la seua infància en Charlestown, la capital de l'Illa Nieves en les Illes de Barlovent (llavors partix de l'Índies Occidentals Britàniques). Hamilton i el seu germà major James Jr. (1753-1786) eren fills no matrimonials de Rachel Faucette, una dòna casada d'ascendència britànica i hugonote francesa, i James A. Hamilton, un escocés qui va anar el quart fill del laird Alexander Hamilton de Grange, Ayrshire. Encara que s'ha especulat en certa persistència que la mare d'Hamilton era de raça mixta, lo cert és que no hi ha evidència verificable que ho sostinga.

No se sap en certea si Hamilton va nàixer en 1755 o en 1757. La major part de l'evidència històrica despuix de l'arribada d'Hamilton a Norteamérica recolza l'idea de que ho va fer en 1757, incloent els propis escrits d'Hamilton. Això va ser lo que va afirmar quan va aplegar per primera volta a les Tretze Colónies, i celebrava el seu natalici l'11 de giner. En moments posteriors de la seua vida, va tendir a donar la seua edat només en número redondo. Els historiadors varen acceptar 1757 com el seu any de naiximent fins a al voltant de 1930, quan es va publicar documentació adicional dels seus primers anys en el Carib, inicialment en danés. Un paper de llegitimació procedent de St. Croix en 1768, en borrador despuix de la mort de la mare d'Hamilton, diu que ell tenia 13 anys d'edat, lo que ha fet que alguns historiadors des dels anys 1930 preferiren senyalar com a any de naiximent 1755.

La majoria dels historiadors han especulat sobre possibles raons per a dos anys de naiximent diferent en documents històrics. Si 1755 és correcte, Hamilton podria estar intentant aparéixer més jove que els seus companyers de colege, o potser desijara evitar destacar com a major. Si 1757 és correcte, l'únic document de llegitimació que indicava un any de naiximent de 1755 va poder haver segut inclós simplement un error, o Hamilton podria una volta haver donat la seua edat com 13 despuix de la mort de la seua mare en un intent d'aparéixer com de major edat i per tant més mereixedor de ser amprat. Els historiadors han senyalat que el document de llegitimació contenia atres inexactitudes demostrades que mostrarien que no és enterament mereixedor de confiança, i Richard Brookhiser va senyalar que «un home és més provable que sàpia el seu propi natalici que un tribunal de llegitimació».

La mare d'Hamilton s'havia casat anteriorment en Johann Michael Lavien, en St. Croix de les Illes Vérgens, llavors governades per Dinamarca. Varen tindre un fill, Peter Lavien. En 1750, Faucette va abandonar al seu marit i al seu primer fill, i va viajar a Sant Cristóbal a on va conéixer a James Hamilton. Hamilton i Faucette es varen traslladar junts a Nieves, el lloc de naiximent d'ella, a on tenia una propietat heretada del seu pare.

James Hamilton va abandonar a Rachel Faucette i als seus dos fills, James Jr. i Alexander, supostament per a «evitar[li] [a ella] un càrrec de bigàmia... despuix de descobrir al seu primer espós pretenia divorciar-se d'ella baix la llei danesa per motiu d'adulteri i abandó». Despuix d'això Rachel es va traslladar en un chicotet Hamilton a St. Croix, a on ella va recolzar als seus fills mantenint una chicoteta tenda en Christiansted. Va contraure una febra severa i va morir el 19 de febrer de 1768 a la 1:02 a. m., deixant orfe a Hamilton. Açò va poder haver tingut severes conseqüències emocionals per a ell, inclús per als estàndarts d'una infància de el XVIII. En un jujat de successions, «el primer espós [de Faucette] es va apoderar del seu patrimoni» i va obtindre uns pocs bens valiosos que li havien pertanygut a ella, incloent una miqueta d'argent domèstic. Molts elements varen ser subastados, pero un amic va adquirir els llibres de la família i li'ls va tornar a Hamilton.

Hamilton es va convertir en empleat en una firma local d'importació-exportació, Beekman i Cruger, que comerciava en Nova York i Nova Anglaterra; va quedar a càrrec de la firma durant cinc mesos en 1771 mentres el propietari estava en l'mar. Ell i James Jr. varen ser breument acollits pel seu primer Peter Lytton; no obstant, Lytton es va suïcidar. Els germans varen ser posteriorment separats. James es va posar d'aprenent en un carpintero local, mentres que a Alexander li va proporcionar llar un comerciant d'Nieves, Thomas Stevens. Algunes claus han dut a especular que Stevens podria haver segut el pare biològic d'Alexander Hamilton: el seu fill Edward Stevens es va convertir en amic íntim d'Hamilton, els dos chics varen ser descrits com molt semblats en lo físic, abdós parlaven francés en fluïdea i compartien interessos similars. No obstant, esta alegació, basada en la seua major part en els comentaris de Timothy Pickering en l'apariència entre els dos hòmens, sempre ha segut vaga o no confirmada. Rachel Faucette havia estat vivint en Sant Cristóbal i Neus durant anys en l'época en que va ser concebut Alexander, mentres que Thomas Stevens vivia en Antiga i St. Croix; també, James Hamilton mai va desmentir la paternitat, i inclús en anys posteriors, va firmar les seues cartes a Hamilton en «La teua molt afectuós pare».

Mentres Hamilton treballava com a empleat, va seguir sent un ávido llector i més tart va desenrollar un interés per l'escritura. Va escomençar a desijar una vida fòra de l'illa a on va viure. Va escriure una carta al seu pare que fon un relat detallat d'un huracà que havia devastat Christiansted el 30 d'agost de 1772. Hugh Knox, un ministre i periodiste, va publicar la carta en la Gasseta Real Americà-Danesa. Chernow va trobar la carta sorprenent per dos raons; primer, que «pese a tots els seus excessos grandilocuentes, sembla sorprenent [que un] amprat autodidacta poguera escriure en tal brío i entusiasme», i segon, que un chic adolescent produïra un apocalíptico «sermón de fòc i sofre» veent l'huracà com una «reprimenda divina a la pomposidad i vanitat humanes». L'ensaig va impressionar als líders de la comunitat, els qui varen reunir fondos per a enviar a Hamilton a les colónies de Norteamérica per a la seua educació.

Educació

l'iglésia d'Anglaterra va negar la membresía a Alexander i James Hamilton, Jr.—i l'educació en l'escola de l'iglésia—degut a que els seus pares no estaven llegalment casats. Varen rebre una «tutoria individual» i classes en una escola privada dirigida per una directora de colege judeua. Alexander va complementar la seua educació en una biblioteca familiar de 34 llibres.

En octubre de 1772, va aplegar al continent i va escomençar a deprendre sobre temes fonamentals que faltaven en la seua educació. Va acodir a l'acadèmia Elizabethtown, un institut en Elizabethtown (Nova Jersey). En 1773, va estudiar en Francis Barber en Elizabethtown en preparació de treball de facultat. Va caure baix l'influència de William Livingston, un líder intelectual i revolucionari, en qui ell va viure durant un temps en el seu Liberty Hall. Hamilton va entrar en el The King's College en la ciutat de Nova York (ara Universitat de Columbia) en l'autumne de 1773 «com un estudiant privat», i oficialment es va matricular en maig de 1774. El seu amic Robert Troup va parlar elogiosamente de l'habilitat d'Hamilton per a explicar de forma clara i concisa els drets i les raons que els patriotes varen tindre en el seu cas contra els britànics, en lo que es considera com la primera aparició pública el 6 de juliol de 1774 en el pol de la llibertat en el King's College. Hamilton, Troup, i atres quatre estudiants universitaris varen formar una societat lliterària sense nom que és considerat com un precursor de la Societat Filolexiana.

El clerc de l'Iglésia d'Anglaterra Samuel Seabury va publicar una série de panflets promovent la causa lealista en 1774, als que Hamilton va respondre anónimamente en els seus primers escrits polítics, A Full Vindication of the Measures of Congress i The Farmer Refuted. Seabury essencialment va intentar provocar por en les colónies, i el seu principal objectiu era detindre la potencial unió entre les colónies. Hamilton va publicar dos peces adicionals atacant la Llei de Quebec, i va poder també haver segut autor de quinze entregues de «The Monitor» per al New York Journal de Holt. Hamilton va ser un defensor de la causa revolucionària en esta etapa de preguerra, encara que no va aprovar represàlies de la flota contra els lealistas. El 10 de maig de 1775, Hamilton va obtindre crèdit per salvar al president de la seua facultat Myles Cooper, un lealista, d'una flota enujada parlant a la multitut durant suficient temps per a que Cooper escapara.

Hamilton es va vore obligat a suspendre els seus estudis abans de graduar-se quan la facultat va tancar les seues portes durant l'ocupació britànica de la ciutat. Quan va terminar la guerra, despuix d'alguns mesos d'estudi autònom per a juliol de 1782 Hamilton va aprovar l'examen d'accés al fòrum i en octubre de 1782 se li va permetre defendre casos davant el Tribunal Suprem de l'Estat de Nova York.

Durant la guerra d'independència

Principis de la seua carrera militar

En 1775, despuix del primer enfrontament de tropes nortamericanes en els britànics en Lexington i Concord, Hamilton i atres estudiants del King's College es varen unir a una companyia de milícia voluntària de Nova York cridada the Corsicans (‘els #Cors’), més tart renombrada o reformada com els Cors de Roure (Hearts of Oak).

Feya eixercicis en la companyia, abans de les classes, en el cementeri de la propenca capella de sant Pablo. Hamilton va estudiar història militar i tàctiques per sí mateix i pronte va ser recomanat per a promoció. Baix fòc del HMS Àsia, va liderar un exitós atac als canons britànics en the Battery, que la seua captura va donar com a resultat que els Cors de Roure es convertira en una companyia d'artilleria poc despuix.

A través de les seues conexions en influents neoyorquins com Alexander McDougall i John Jay, Hamilton va reunir la Companyia d'Artilleria Provincial de Nova York de xixanta hòmens en 1776, i va ser elegit capità. Va intervindre en la campanya de 1776 al voltant de la ciutat de Nova York, particularment en la Batalla de White Plains; en la batalla de Trenton, va ser estacionat en el punt alt de la ciutat, la trobada de lo que hui són els carrers Warren i Broad, per a mantindre als hessianos subjectes als Barracons de Trenton.

Hamilton va participar en la batalla de Princeton el 3 de giner de 1777. Despuix d'un revés inicial, Washington va juntar a les tropes nortamericanes i els va liderar en una exitosa càrrega contra les forces britàniques. Despuix de mantindre una breu posició, els britànics es varen quedar arrere, alguns deixant Princeton, i uns atres refugiant-se en Nassau Hall. Hamilton va dur tres canons i va fer fòc contra l'edifici. Despuix alguns americans es varen afanyar a la porta principal, i ho varen tirar. Els britànics posteriorment varen traure una bandera blanca fora d'una de les finestres. 194 soldats britànics varen eixir de l'edifici i varen depondre les armes, acabant aixina la batalla en una victòria nortamericana.

El personal de George Washington

Hamilton es va vore invitat a convertir-se en un ajudant a William Alexander, Lord Stirling i un atre general, potser Nathanael Greene o Alexander McDougall. Va declinar estes invitacions, creent que la seua millor oportunitat per a millorar la seua posició en vida era glòria en el camp de batalla. Hamilton en el temps va rebre una invitació que ell creïa que no podia rebujar: per a servir com ajudant de camp de Washington, en el ranc de tinent coronel. Washington considerava, «ajudants de camp són persones en els qui tota la confiança deu ser colocada i requerix hòmens d'habilitats per a eixecutar els deures en propietat i resolució».

Hamilton va servir durant quatre anys com a ajudant de camp cap de Washington. Manejava cartes al Congrés, als governadors de l'estat, i els més poderosos generals en l'Eixèrcit continental; va fer el borrador de moltes de les cartes i órdens de Washington en la direcció d'este últim; en el temps va emetre órdens de Washington sobre la pròpia firma d'Hamilton. Hamilton es va vore involucrat en una àmplia varietat de deures d'alt nivell, incloent inteligència, diplomàcia, i negociació en principals oficials de l'eixèrcit com a emissari de Washington.

Durant la guerra, Hamilton es va convertir en amic íntim de varis companyers oficials. Les seues cartes al marqués de Lafayette i a John Laurens, amprant les convencions lliteràries sentimentals de finals de el XVIII i aludint a la mitologia i l'història gregues, havien segut llegides per Jonathan Ned Katz, com a reveladora d'una relació homosocial o potser homosexual. Per un atre costat, el biógraf Gregory D. Massey desdenya totes les especulacions sobre una relació Laurens-Hamilton com alguna cosa carent de fonament, descrivint la seua amistat com a pura camaraderia platònica i colocant la seua correspondència en el context de la florida forma d'escriure en aquella época.

Mando en el camp

Estant entre el personal de Washington, Hamilton durant molt temps va buscar el mando i tornar al combat actiu. Conforme la guerra aplegava al final, sabia que les oportunitats per a la glòria militar varen ser disminuint. En febrer de 1781, Hamilton va rebre una llaugera reprimenda de Washington i va usar açò com una excusa per a dimitir de la seua posició en el personal. Va demanar a Washington i uns atres un mando en el camp. Açò va seguir fins a principis de juliol de 1781, quan Hamilton va sometre una carta a Washington en la seua comissió inclosa, «aixina tácitamente amenaçant en dimitir si no conseguia el mando desijat».

El 31 de juliol de 1781, Washington es va ablanir i va assignar a Hamilton com a comandant d'un batalló de companyies d'infanteria llaugera dels Regiments 1.º i 2.º de Nova York i dos companyies provisionals de Connecticut. En el planejament per a l'assalt sobre Yorktown, a Hamilton se li va donar el mando de tres batallons, que anaven a lluitar junt en les seues aliades tropes franceses en prendre els Reductes (Redoubt) núm. 9 i núm. 10 de les fortificacions britàniques en Yorktown. Hamilton i els seus batallons varen combatre bravamente i varen prendre el Reducte núm. 10 en bayonetas en una acció nocturna, com planejat. Els francesos també varen lluitar bravamente, varen sofrir moltes baixes, i varen prendre el Reducte núm. 9. Estes accions varen forçar als britànics a rendir tot un eixèrcit en Yorktown (#Virginia), efectivament posant fi a les grans operacions militars en Norteamérica.

El congrés de la confederació

Despuix de la batalla de Yorktown, Hamilton va renunciar a la seua comissió. Va ser nomenat en juliol de 1782 per al Congrés de la Confederació com un representant de Nova York per al periodo que escomençava en novembre de 1782. Abans del seu nomenament al Congrés en 1782, Hamilton ya estava compartint les seues crítiques del Congrés. Va expressar estes crítiques en la seua carta a James Duane datant el 3 de setembre de 1780. En esta part va escriure, «El defecte fonamental és un desig de poder en el Congrés... la confederació en sí mateixa és defectuosa i requerix ser alterada; ni és adequada per a la guerra ni per a la pau».

Mentres estava en el personal de Washington, Hamilton s'havia frustrat en la naturalea descentralisada del Congrés Continental en temps de guerra, particularment la seua dependència sobre els estats per a respal financer voluntari. Baixe els Artículs de la Confederació, el Congrés no tenia poder per a recaptar imposts o exigir diners als estats. Esta falta d'una font estable de fondos havien fet que resultara difícil per a l'Eixèrcit Continental tant l'obtindre els seus recaptes necessaris com el pagar als seus soldats. Durant la guerra, i durant un temps despuix, el Congrés va obtindre els fondos que va poder de subsidis del rei de França, d'una ajuda demanada per varis estats (que a sovint no eren capaços o no volien contribuir), i de préstams europeus.

Una esmena als Artículs havia segut proposta per Thomas Burke, en febrer de 1781, per a donar al Congrés el poder de recaptar un impost del 5%, degut sobre totes les importacions, pero açò requeria la ratificació de tots els estats; la seua aprovació com a llei es va vore que era impossible en acabant de que Rhode Island ho rebujara en novembre de 1782. Madison es va unir a Hamilton a l'hora de persuadir al Congrés per a que enviara una delegació per a convéncer a Rhode Island de que canviara d'opinió. El seu informe recomanant a la delegació va argumentar que el govern federal necessitava no només cert nivell d'autonomia financera, pero també la capacitat de fer lleis que se sobreponien a les dels estats individuals. Hamilton va transmetre una carta argumentant que el Congrés ya tenia el poder d'impondre imposts, ya que tenia el poder de fixar les sumes degudes per varis estats; pero la rescissió de #Virginia de la seua pròpia ratificació va acabar en les negociacions en Rhode Island.

El Congrés i l'eixèrcit

Mentres Hamilton estava en el Congrés, soldats descontents varen escomençar a supondre un perill per als jóvens Estats Units. La major part de l'eixèrcit estava llavors situat en Newburgh, Nova York. Aquells en l'eixèrcit estaven pagant per la major part dels seus suministraments, i no se'ls havia pagat en huit mesos. Més encara, els oficials continentals havien segut promesos, en maig de 1778, despuix de Valley Forge, una pensió de la mitat de la seua paga quan es llicenciaven. A principis de la década de 1780, per l'estructura del govern baix els Artículs de Confederació, no tenia poder d'impondre imposts ben para recaptes o per a pagar als seus soldats. En 1782 despuix de varis mesos sense paga, un grup d'oficials es varen organisar per a enviar una delegació per a fer pressió en el Congrés, liderada pel capità Alexander McDougall. Els oficials tenien tres demandes: la paga de l'eixèrcit, les seues pròpies pensions i la conmutación d'aquelles pensions en un pagament únic si el Congrés no va ser capaç de permetre's les pensions de mig salari de per vida. El Congrés va rebujar la proposta.

Varis congressistes, inclosos Hamilton, Robert Morris i Gouverneur Morris, varen intentar usar esta conspiració de Newburgh com a ventaja per a assegurar respal dels estats i en el Congrés per a finançar al govern nacional. Varen animar a MacDougall a continuar el seu enfocament agressiu, amenaçant en conseqüències desconegudes si les seues demandes no es complien, i va derrotar propostes que hauria resolt la crisis sense establir uns imposts federals generals: que els estats assumiren el deute en l'eixèrcit, o que un impost s'establira dedicat al sol propòsit de pagar eixe deute.

Hamilton va sugerir usar les pretensions de l'Eixèrcit prevalguera sobre els estats per al sistema de finançació nacional propost. Els Morrises i Hamilton varen contactar en Knox per a sugerir que ell i els oficials desafien a l'autoritat civil, a lo manco no dissolent si l'eixèrcit no era satisfet. Hamilton va escriure a Washington per a sugerir que Hamilton encubiertamente «assumia la direcció» dels esforços dels oficials per a assegurar rectificacions, per a assegurar la finançació continental pero mantenint a l'eixèrcit dins dels llímits de moderació. Washington va contestar a Hamilton, declinant introduir a l'eixèrcit. En acabant de que la crisis haguera acabat, va advertir dels perills d'usar a l'eixèrcit com a palanca per a obtindre respal per al pla de finançació nacional.

El 15 de març, Washington va assossegar la situació en Newburgh donant un discurs als oficials. El Congrés va ordenar a l'Eixèrcit que es dissolguera oficialment en abril de 1783. En el mateix més, el Congrés va aprovar una nova mida per a un impost de 25 anys —contra lo que va votar Hamilton— que de nou va requerir el consentiment de tots els estats; també va aprovar una conmutación de les pensions dels oficials a cinc anys de paga plena. Rhode Island de nou es va opondre a estos recaptes, i les robustes afirmacions d'Hamilton de prerrogatives nacionals en la seua carta precedent varen ser àmpliament considerades com a excessives.

En juny de 1783, un grup diferent de soldats descontents de Lancaster (Pennsilvània), va enviar al Congrés una petició exigint que se'ls tornara la seua paga. Quan varen escomençar a marchar fins a Filadèlfia, el Congrés va encarregar a Hamilton i atres dos que interceptara a la flota. Hamilton va exigir a la milícia al Consell Eixecutiu Suprem de Pennsilvània, pero va ser rebujat. Hamilton va ordenar al Secretari Assistent de Guerra William Jackson que interceptara als hòmens. Jackson no va tindre èxit. La flota va aplegar a Filadepfia, i els soldats varen exigir el seu paga al Congrés. El President del Congrés Continental, John Dickinson, temia que no es poguera confiar en la milícia de l'estat de Pennsilvània, i va rebujar la seua ajuda. Hamilton arguyó que el Congrés devia reunir-se en Princeton (Nova Jersey). El Congrés va estar conforme, i es va reubicar allí. Frustrat en la debilitat del govern central, estant Hamilton en Princeton va fer una cridada per a revisar els Artículs de la Confederació. Esta resolució contenia moltes traces de la futura Constitució dels EE. UU., incloent un fort govern federal en la capacitat per a recaptar imposts i organisar un eixèrcit. També incloïa la separació de poders en les branques eixecutiva, llegislativa i judicial.

Tornada a Nova York

Hamilton va dimitir del Congrés, i en juliol de 1782 va aprovar la prova d'accés a la abogacía i va obrir un bufet en Albany despuix de sis mesos d'educació autodidacta. Quan els britànics varen deixar Nova York en 1783 va treballar allí en companyia de Richard Harison. Es va especialisar en defendre als tories i a britànics, com en Rutgers v. Waddington, cas en el que va derrotar una pretensió per danys sofrits per una cerveseria pels anglesos que la varen ocupar durant l'ocupació militar de Nova York. Va solicitar al Tribunal de l'Alcalde que interpretara la llei estatal de forma coherent en el Tractat de París de 1783 que havia posat fi a la Guerra d'Independència.

En 1784, va fundar el Banc de Nova York que es va convertir en un dels bancs que va estar actiu durant més temps en l'història nortamericana, va seguir en els negocis durant més de 220 anys despuix de fusionar-se en un atre banc en 2007. Hamilton va ser un dels hòmens que varen restaurar el King's College, que s'havia suspés des de 1776 i severament danyat durant la guerra, com el Columbia College. Insatisfet des de fa temps en els dèbils Artículs de la Confederació, ya que va tindre un liderage principal en la Convenció de Annapolis en 1786. Va fer el borrador de la seua resolució per a una convenció constitucional, i en fer-ho es va acostar una miqueta més al seu llarc desig de tindre un govern federal més poderós, més independent financerament.

La constitució i els Papers federalistes

Artícul principal → Constitució dels Estats Units.

Convenció constitucional i ratificació de la Constitució

En 1787, Hamilton va eixercitar el càrrec de parlamentari per al comtat de Nova York en la Llegislatura de l'Estat de Nova York i va ser elegit com un delegat per a la Convenció constitucional pel seu sogre Philip Schuyler. Inclús encara que Hamilton havia segut un líder en reclamar una nova Convenció constitucional, la seua influència directa en la pròpia Convenció va ser prou llimitada. La facció del governador George Clinton en la Llegislatura de Nova York havia elegit els atres dos delegats neoyorquins, John Lansing, Jr. i Robert Yates, i els dos s'oponien a la pretensió d'Hamilton d'un fort govern nacional. Aixina, quan qualsevol dels atres dos membres de la delegació de Nova York estava present, decidien el vot de Nova York, per a assegurar que no es produïen grans alteracions dels Artículs de la Confederació.

A principis de la Convenció va pronunciar un discurs proponent President vitalici; no va tindre cap efecte en les #delliberació de la convenció. Va propondre tindre un president electe i senadors que eixercitaven el càrrec durant tota la seua vida, depenent de «bon comportament» i subjecte a la possibilitat de ser cessat per corrupció o l'abús; esta idea va contribuir més tart a un punt de vista hostil d'Hamilton com un simpatisant monàrquic, sostingut per James Madison. Segons les notes de Madison, Hamilton va dir que en relació en l'Eixecutiu, «el model anglés era l'únic bo en este aspecte. L'interés hereditari del rei estava tan entrellaçat en lo de la nació, i els seus ingressos personals tan grans, que ell estava colocat per damunt del perill de ser corrompido des de l'estranger... Deixem que es nomene un Eixecutiu de per vida que s'atrevixca a eixercir els seus poder».

Hamilton arguyó, «I deixa'm observar que un eixecutiu és menys perillós per a les llibertats del poble quan en el càrrec ho eixercita de forma vitalícia en lloc de durant sèt anys. Pot dir-se que açò constituïx com una monarquia electiva... Pero fent que l'eixecutiu estiguera subjecte a impeachment, el terme 'monarquia' no pot aplicar-se...» Durant la convenció, Hamilton va escriure un borrador de Constitució basat en els debats de la convenció, pero mai ho va presentar. Este borrador tenia la major part de les traces de la Constitució real. En este borrador, el Senat anava a ser elegit en proporció a la població, sent dos quints el tamany de la Casa, i el president i els senadors anaven a ser elegits per mig de complexes eleccions en diverses etapes, en la que electors triats elegirien cossos d'electors menors; eixercitarien el càrrec de per vida, pero se'ls podia llevar si es comportaven mal. El president tindria un vet absolut. El Tribunal Suprem tindria una jurisdicció immediata sobre tots els litigis que implicaren als Estats Units, i els governadors dels estats serien nomenats pel govern federal.

Al final de la Convenció, Hamilton encara no estava satisfet en la Constitució final, pero la va firmar de totes formes com una vasta millora sobre els Artículs de la Confederació, i urgió als seus companyers delegats que ho feren també. ya que els atres dos membres de la delegació de Nova York, Lansing i Yates, ya s'havien retirat, Hamilton va ser l'únic firmant de Nova York de la Constitució dels Estats Units. Llavors va prendre una part molt activa en l'exitosa campanya per la ratificació del document en Nova York en 1788, que fon un pas crucial en la seua ratificació nacional. Primer va usar la popularitat de la Constitució per les masses per a obligar a George Clinton a firmar-ho, pero no va tindre èxit. La convenció de l'estat en Poughkeepsie en juny de 1788 va enfrontar a Hamilton, Jay, James Duane, Robert Livingston, i Richard Morris en la facció clintoniana liderada per Melancton Smith, Lansing, Yates, i Gilbert Livingston.

La facció d'Hamilton va estar en contra de qualsevol ratificació condicional, baix l'impressió de que Nova York no seria acceptada en l'Unió, mentres que la facció de Clinton volia esmenar a la Constitució, mentres que mantenia el dret de l'estat a separar-se si els seus intents fracassaven. Durant la convenció de l'estat, Nova Hampshire i #Virginia es varen convertir en els estats nové i dècim en ratificar la Constitució, respectivament, havien assegurat qualsevol prorrogació no es produiria i es podria alcançar un compromís. Els arguments d'Hamilton que es varen usar per a les #ratificació varen ser en gran medida reiteracions de l'obra de The Federalist Papers, i Smith al final va acceptar la ratificació, encara que era més per necessitat que per la retòrica d'Hamilton. El vot sobre la constitució de l'estat va ser ratificat 30 a 27, el 26 de juliol de 1788.

En 1788, Hamilton va servir durant un atre periodo en el que va demostrar que era l'última sessió del Congrés continental baix els Artículs de la Confederació. Quan va terminar el periodo de Philip en 1791, va ser elegit en el seu lloc el fiscal general de Nova York, un tal Aaron Burr. Hamilton va culpar a Burr per este resultat, i varen aparéixer males imàgens de Burr en la seua correspondència posterior. Els dos hòmens varen treballar junts de tant en tant en diversos proyectes, incloent l'eixèrcit d'Hamilton de 1798 i la Manhattan Water Company.

The Federalist Papers

Hamilton va reclutar a John Jay i James Madison per a escriure una série d'ensajos defenent la Constitució proposta, hui coneguts com The Federalist Papers, i va ser qui més va contribuir a este esforç, escrivint 51 dels 85 ensajos publicats (Madison va escriure 29, Jay cinc). Hamilton va supervisar tot el proyecte, va implicar als participants, va escriure la majoria dels ensajos, i va supervisar la publicació. Durant el proyecte cada persona era responsable de les seues àrees d'experiència. Jay es va dedicar a les relacions exteriors, Madison va cobrir l'història de les repúbliques i confederacions, junt en l'anatomia del nou govern i Hamilton es va dedicar a les branques del govern que li eren més propenques: les branques judicial i eixecutiva, en alguns aspectes del Senat, aixina com cobrint assunts militars i imposts Els papers varen aparéixer per volta primera en The Independent Journal el 27 d'octubre de 1787.

Hamilton va escriure el primer paper firmat com Publius («Publio») i tots els papers posteriors varen ser firmats en este nom. Jay va escriure els següents quatre papers per a parlar de les debilitats de la confederació i la necessitat d'unitat contra l'agressió estrangera i contra la divisió en confederacions rivals, i, llevat pel número 64, no es va vore implicat més. Lo més destacat d'Hamilton inclou discussions que encara que les repúbliques havien segut culpables de desórdens en el passat, els alvanços en la «ciència de la política» havien cultivat principis que asseguraven que aquells abusos podien evitar-se, com la divisió de poders, els checks and balanços llegislatius, un Poder Judicial independent, i llegisladors que estaven representats per electors (Números 7-9). Hamilton també va escriure una àmplia defensa de la constitució (N.º 23-36), i va discutir el Senat i les branques judicial i eixecutiva en els números 65-85. Hamilton i Madison varen treballar per a descriure l'anàrquic estat de la confederción en números 15-22, i han segut descrits com alguna cosa no totalment diferent en pensament durant esta época en contrast en la franca oposició en un moment posterior de la seua vida. Varen aparéixer sotils diferències en els dos quan varen discutir la necessitat d'alçar eixèrcits.

Reconciliació entre Nova York i Vermont

Vore també: República de Vermont

En 1764 el rei Jorge III havia decidit en favor de Nova York en una disputa entre Nova York i Nou Hampshire sobre la regió que més tart es convertiria en l'estat de Vermont. Nova York va rebujar llavors reconéixer les pretensions a la propietat derivada de cessions del governador de Nova Hampshire Benning Wentworth durant els seus precedents quinze anys quan el territori hi havia estat governat com una part, de facto, de Nova Hampshire. Conseqüentment, el poble del territori en disputa, cridats els Concessions de Nou Hampshire (New Hampshire Grants), varen resistir l'aplicació per la força de la llei de Nova York dins dels Grants. La milícia d'Ethan Allen va cridar als Green Mountains Boys, coneguts per èxits en la guerra contra els britànics en 1775, va anar originalment format en el propòsit de resistir al govern colonial de Nova York. En 1777 els estadistes dels Grants varen declarar que era estat separat que es cridaria Vermont, i a principis de 1778 havien erigit un govern estatal.

Durant 1777-1785, es va denegar repetidament la representació en el Congrés Continental, en gran mida perque Nova York va insistir que Vermont era llegalment partix de Nova York. Vermont va assumir la posició de que degut a que les seues peticions d'admissió en l'Unió es denegaven, no era part dels Estats Units, no subjectes al Congrés, i en llibertat per a negociar per separat en els britànics. Les posteriors negociacions de Haldimand varen dur a alguns intercanvis de presoners de guerra. El tractat de pau de 1783 que va posar fi a la guerra va incloure a Vermont dins dels llímits dels Estats Units. El 2 de març de 1784, el governador George Clinton de Nova York va demanar al Congrés que declarara la guerra en el propòsit de derrocar al govern de Vermont, pero el Congrés no va prendre cap decisió.

Per a 1787 el govern de Nova York casi havia abandonat els plans per a subyugar Vermont, pero encara pretenia jurisdicció. Com un membre de la llegislatura de Nova York, Hamilton va argumentar en força i en molta extensió en favor de la llei per a reconéixer la sobirania de l'estat de Vermont, contra les numeroses objeccions la seua constitucionalitat i política. Es va retardar per a un moment posterior considerar esta llei. Des de 1787 fins a 1789 Hamilton va intercanviar cartes en Nathaniel Chipman, un advocat que representava a Vermont. En 1788 la nova Constitució dels Estats Units va entrar en vigor, en el seu pla per a reemplaçar el Congrés Continental unicameral en un nou Congrés format pel Senat i una Casa de Representants. Hamilton va escriure:

Un dels primers temes que es deliberaron dins del nou Congrés seria l'independència de Kentucky [en aquella época encara una part de #Virginia], per lo que estaven ansiosos els estats meridionals. Els norteño estarien satisfets per trobar un contrapeso en Vermont.

En 1790 la llegislatura de Nova York va decidir abandonar la pretensió de Nova York sobre Vermont si el Congrés decidia admetre a Vermont dins de l'Unió i si les negociacions entre Nova York i Vermont sobre el llímit entre els dos estats es conclogueren satisfactòriament. En 1790, els negociadors varen discutir no només la frontera, sino també una compensació financera d'els qui varen cedir terra de Nova York les cessions de la qual Vermont varen rebujar reconéixer-ho perque s'enfrontaven en cessions anteriors de Nova Hampshire. Es va dur a un acort de compensació en cantitat de 30.000 dólars espanyols, i Vermont va ser admés dins de l'Unió en 1791.

Secretari del Tesor

El president George Washington va nomenar a Hamilton com el primer Secretari del Tesor dels Estats Units l'11 de setembre de 1789. Va deixar el càrrec l'últim dia de giner de 1795. Molta de l'estructura del govern dels Estats Units es va fixar en aquells cinc anys, començant en l'estructura i funció del propi gabinet. El biógraf Forrest McDonald arguye que Hamilton va vore el seu càrrec, com el del britànic Primer lord del Tesor, com l'equivalent d'un primer ministre. Hamilton va supervisar als seus colegues baix el regnat electiu de George Washington. Washington va requerir el consell d'Hamilton i ajuda en matèries fòra de l'alcanç del Departament del Tesor. En 1791, sent secretari, Hamilton va ser elegit fellow de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències. Hamilton va sometre varis informes financers al Congrés. Entre estos estaven el Primer informe sobre el crèdit públic, Operacions de la Llei que establix obligacions sobre les importacions, Informe sobre un banc nacional, Sobre l'establiment d'una ceca, Informe sobre #manufactura, i l'Informe sobre un pla per a recolzar més al crèdit públic. Aixina, els grans objectius del proyecte d'Hamilton d'una república administrativa és l'establiment d'estabilitat.

Informe sobre el crèdit públic

Artícul principal → Primer informe sobre el crèdit públic.

Abans de la suspensió de la Casa en setembre de 1789, varen demanar a Hamilton que elaborara un informe en sugerències sobre cóm millorar el crèdit públic en giner de 1790. Hamilton havia escrit a Robert Morris ya tan pronte com 1781 que arreglar el crèdit públic guanyaria el seu objectiu d'independència. Les fonts que Hamilton va usar anaven des de francesos com Jacques Necker i Montesquieu a escritors britànics com Hume, Hobbes, i Malachy Postlethwayt. Mentres escrivia l'informe també va buscar sugerències de contemporàneus com John Knox Witherspoon, i Madison. Encara que es varen mostrar d'acort en imposts adicionals com les destilerías i les obligacions sobre licors importats i imposts sobre la terra, Madison temia que els abonaments del govern cauria en mans estrangeres.

En l'informe, Hamilton sentia que els abonaments deurien pagar-se al seu valor ple als seus llegítims propietaris, incloent aquells que varen assumir el risc financer de comprar abonaments del govern que la major part dels experts varen creure que mai es redimirían.

Informe sobre un banc nacional

L'informe d'Hamilton sobre un banc nacional va ser una proyecció del primer informe sobre el crèdit públic. Encara que Hamilton havia estat pensant sobre un banc nacional ya en 1779, va reunir idees de formes diverses a lo llarc d'onze anys. Entre elles s'arreplegaven teories preses d'Adam Smith, amplis estudis sobre el Banc d'Anglaterra, les equivocacions del Banc de Norteamérica i la seua experiència a l'hora d'establir el Banc de Nova York. També va usar informes americans de James Wilson, Pelatiah Webster, Gouverneur Morris, i del seu secretari del tesor ajudant Tench Coxe.

Hamilton va sugerir que el Congrés tenia que constituir el Banc Nacional en una capitalisació de 10 millons, un quint del com seria manejat pel govern. ya que el govern no tenia els diners, podia demanar prestat els diners del banc mateix, i tornar el préstam en dèu pagaments anuals idèntics. El restant anava a estar disponible per a inversors privats. El banc seria governat per un consell de directors de vinticinc membres que representarien a una àmplia majoria dels partícips privats, que Hamilton va considerar essencial per a que estiguera baix una direcció privada. El model de banc d'Hamilton s'assemblava molt al Banc d'Anglaterra, excepto que Hamilton volia excloure que el govern es vera involucrat en la deute públic, sino proporcionar diners flexibles, ferm i gran, per al funcionament dels negocis normals i l'habitual desenroll econòmic, entre atres diferències. Per a obtindre ingressos fiscals que posaren en marcha el banc, era lo mateix que havia propost anteriorment; imposts sobre les begudes alcohòliques importades: rom, licor, i whisky.

El proyecte de llei va passar pel Senat pràcticament sense problemes, pero es varen ser incrementant les objeccions a la proposta per a l'época en que va aplegar a la Casa de Representants. Se solia dir pels crítics que Hamilton estava servint als interessos del Noreste per mig del banc, i que aquells en un estil de vida agrari no es beneficiarien d'això. Entre aquells crítics estava James Jackson de Geòrgia, qui també intentava rebujar l'informe agarrant cites de The Federalist Papers. Madison i Jefferson també es varen opondre a la proposta de llei sobre el banc. El potencial de que el capital no es traslladara al Potomac si el banc anava a tindre un ferm establiment en Filadèlfia (la que llavors era capital dels Estats Units) era una raó més significativa, i les accions que els membres de Pennsilvània del Congrés varen mamprendre per a mantindre la capital allí va posar nerviosos a abdós hòmens.

Madison va advertir que els membres del congrés de Pennsilvània que ell atacaria el proyecte com a inconstitucional en la Casa, i va portar a terme la seua amenaça. Madison va defendre el seu cas d'on podria establir-se un banc dins de la Constitució, pero va fracassar en el seu intent de convéncer a membres de la Casa, i la seua autoritat sobre la constitució va ser qüestionada per uns pocs membres. El proyecte en el temps va ser aprovat de forma aplastant 39 a 20, el 8 de febrer de 1791.

Washington va dubtar a l'hora de firmar la llei, puix va rebre sugerències del fiscal general Edmund Randolph i Thomas Jefferson. Jefferson va descartar la clàusula «necessari i adequat» com una raó per a la creació d'un banc nacional, afirmant que els poders enumerats «poden tots eixecutar-se sense un banc». Junt en les objeccions de Randolph i Jefferson, l'implicació de Washington en el moviment de capital de Filadèlfia també es creu que va ser la raó per als seus dubtes. En resposta a l'objecció de la clàusula «necessari i adequat», Hamilton va afirmar que «Necessitat a sovint significa que res més que necessari, imprescindible, incidental, útil o dirigit a», i el banc era una «espècie convenient de mig en el que (els imposts) han de pagar-se». Washington al final firmaria la proposta per a que es convertira en una llei.

Establiment de la ceca nortamericana

Artícul principal → Casa de Moneda dels Estats Units.

En 1791, Hamilton va sometre l'Informe sobre l'Establiment d'una ceca a la Casa de Representants. Moltes de les idees d'Hamilton per a este informe procedien d'economistes europeus, decisions de reunions del Congrés Continental de 1785 i 1786, i de persones com Robert Morris, Gouverneur Morris i Thomas Jefferson.

Degut a que les monedes que més circulaven en els Estats Units en l'época era moneda espanyola, Hamilton va propondre que es falcara un dólar nortamericà que pesara casi tant com el pes espanyol i eixa seria la manera més senzilla d'introduir una moneda nacional. Hamilton diferia dels equivalents europeus en política monetària en el seu desig de sobrevalorar l'or en relació en l'argent, sobre la base de que els Estats Units sempre rebrien un influix d'argent de les Índies Occidentals. A pesar de la seua preferència personal per un patró ore monometálico, al final va emetre una moneda bimetálica en una proporció fixa de 15:1 d'argent en relació en l'or.

Hamilton va propondre que el dólar nortamericà tinguera monedes fraccionades usant decimals, més que octaus com la moneda espanyola. Esta innovació va ser sugerida, inicialment, pel Superintendente de finances Robert Morris, en qui Hamilton va tindre correspondència despuix d'examinar una de les monedes Nova Constellatio de Morris en 1783. També desijava l'acunyament de monedes de menor valor, per a reduir el cost de la vida per als pobres. Un dels seus principals objectius va ser que el públic en general s'acostumara a manejar diners en freqüència.

Per a 1792, els principis d'Hamilton varen ser adoptats pel Congrés, lo que va donar com resultat la Llei d'Acunyament de 1792, i la creació de la Casa de Moneda dels Estats Units. Anava a haver una moneda Gold Eagle de dèu dólars, un dólar d'argent i moneda fraccionaria que anava d'un mig a cinquanta centaus. L'acunyament d'argent i or va ser emesa per a 1795.

Revenue Cúter Service

Vore també: Guàrdia Costera d'Estats Units#Història

El contrabando front a les costes nortamericanes va ser un problema ya abans de la guerra de l'independència, i despuix de la revolució es va fer més problemàtic. Junt en el contrabando, la carència de control dels barcos, la pirateria i el desequilibri fiscal eren també grans problemes. Com a resposta, Hamilton va propondre al Congrés constituir una força de policia naval cridada revenue cúters per a patrullar les aigües i ajudar als recaptadors de #aduana en l'el confisc del contrabando. Esta idea també va ser proposta per a ajudar en el control tarifari, impulsant l'economia nortamericana, i promoure la marina mercant. Es creu que la seua experiència, obtinguda mentres era aprenenta de Nicholas Kruger, va influir molt en les seues decisions.

En relació en els detalls del «Sistema de cúters», Hamilton volia que els primers dèu cúteres en diferents zones en els Estats Units, des de Nova Anglaterra fins a Geòrgia. Cada u d'aquells cúteres anava a armar-se en dèu mosquetes i bayonetes, vint pistoles, dos buriles, un astral ampla i dos llanternes. El material de les veles era d'elaboració domèstica; i es va prevore el suministrament de menjar als empleats i l'etiqueta a l'hora d'abordar embarcacions. El Congrés va establir el Revenue Cúter Service el 4 d'agost de 1790, lo que és vist com el naiximent de la Guàrdia Costera d'Estats Units.

El whisky i els ingressos fiscals

Vore també: Rebelió del whisky

Una de les principals fonts d'ingressos que Hamilton va conseguir que el Congrés aprovara va ser un impost indirecte sobre el whisky. En la seua primera Llei Tarifària en giner de 1790, Hamilton va propondre pujar els tres millons de dólars necessaris per a pagar per les despeses del govern i interés sobre deute domèstic i estrangera per mig d'un increment d'obligacions sobre vins importats, licors destilats, té, café i licors domèstics. Va fracassar, en el Congrés complint en la major part de les recomanacions excloent l'impost sobre el consum del whisky (l'aranzel de Madison del mateix any va ser una modificació d'Hamilton que implicava només sobre bens importats i va ser aprovat en setembre).

En resposta a la diversificació d'ingressos fiscals, com tres quartes parts dels ingressos reunits era del comerç en Gran Bretanya, Hamilton va intentar de nou durant el seu Informe sobre el crèdit públic quan ho va presentar en 1790 per a implementar un impost sobre el consum tant sobre licors nacionals com importats. El grau d'imposició es va graduar en proporció a la prova de whisky, i Hamilton pretenia igualar la càrrega fiscal sobre licors importats i els nacionals. En lloc de les taxes sobre la producció els ciutadans podien pagar 60 centaus pel galó de capacitat per a dispensar, junt en una excepció sobre menuts alambiques usats exclusivament per al consum domèstic. Es va donar conte de que l'odi que l'impost rebria en les zones rurals, pero va pensar que l'impost sobre licors més raonable que les contribucions sobre la terra.

L'oposició va vindre inicialment de la Casa de Representants de Pennsilvània protestant contra l'impost. William Maclay havia senyalat que ni tan sols els llegisladors de Pennsilvània havien segut capaços de fer complir els imposts especials en les regions occidentals de l'estat. Hamilton era conscient de les potencials dificultats i va propondre que els inspectors pogueren tindre l'habilitat de registrar edificis que els destiladores havien ideat per a almagasenar els seus licors, i serien capaços de buscar en llocs sospitosos d'almagasenar licors illegals per a confiscar contrabando en un warrant. Encara que els inspectors no tenien permés buscar en cases i cellers, visitarien dos voltes al dia i redactarien informes semanals en ampli detall. Hamilton els va advertir contra mijos judicials expeditivos, i va favorir un juí per jurat en potencials ofensores. Tan pronte com 1791 els locals varen escomençar a amenaçar o evitar als inspectors, puix sentien que els métodos d'inspecció eren intrusivos. Els inspectors eren també embreados i emplumados, cegats i assotats. Hamilton havia intentat calmar a l'oposició en baixos nivells fiscals, pero no va ser suficient.

La forta oposició als imposts sobre el whisky elaborat per productors artesanals en regions rurals i remotes va esclatar en la rebelió del whisky en 1794; en Pennsilvània occidental i #Virginia occidental, el whisky era el producte d'exportació bàsic i era fonamental per a l'economia local. En resposta a la rebelió, creent que complir les lleis era alguna cosa vital per a establir l'autoritat federal, Hamilton va acompanyar al lloc de la rebelió al president Washington, el general Henry «Cavall Llauger Harry» Lee, i més tropes federals que mai s'havien reunit en un sol lloc durant la Revolució. Esta impressionant mostra de força va intimidar als líders de l'insurrecció, posant fi a la rebelió virtualment sense derramament de sanc.

#Manufactura i indústria

El següent informe d'Hamilton va ser el seu Informe sobre #manufactura. Encara que va ser una petició del Congrés el 15 de giner de 1790 per a un informe sobre #manufactura que expandiria l'independència dels Estats Units, l'informe no va ser somés fins al 5 de decembre de 1791. En l'informe, Hamilton va fer cita de La riquea de les nacions i va usar als fisiócratas francesos com un eixemple per a rebujar l'agrarismo i la teoria fisiocrática; respectivament. Hamilton també va rebujar les idees de Smith de la no interferència del govern, puix podria haver anat en detriment del comerç en atres països. Hamilton també pensava que els Estats Units, sent un país principalment agrícola, estaria en desventaja en tractar en Europa. En resposta als detractors agrícoles, Hamilton va afirmar que els interessos dels agricultors millorarien per les #manufactura, i que l'agricultura seria tan productiva com la manufactura.

Entre les maneres en que el govern podia ajudar a les #manufactura, Hamilton va mencionar l'aplicació d'imposts de protecció als productes estrangers importats que també es fabricaven en els Estats Units, per a retirar obligacions creades sobre matèries primeres necessàries per a les #manufactura domèstiques, fronteres pecuniarias, i va animar l'immigració per a que la gent millorara en unes oportunitats d'ocupació similars. El Congrés va aparcar l'informe sense molt debat (llevat per l'objecció de Madison a la formulació d'Hamilton de la clàusula del benestar general, que Hamilton interpretat liberalmente com una base llegal per als seus extensos programes).

Posteriorment, en 1791, sent les seues idees sobre les #manufactura una gran influència, Hamilton, junt en Coxe i atres mamprenedors de Nova York i Filadèlfia varen ajudar a formar la Societat per a l'Establiment de #Manufactura Útils, una corporació industrial privada. En maig de 1792, els directors varen decidir buscar The Passaic Falls. El 4 de juliol de 1792, els directors de la societat varen conéixer a Philip Schuyler en l'hotel d'Abraham Godwin junt al riu Passaic, a on ells dirigirien una gira inspeccionant la zona per a la manufactura nacional. Originalment es va sugerir que excavaren trincheres d'una milla de llarc i construïxquen les fàbriques llunt de les catarates, pero Hamilton arguyó que seria massa costós i laboriós.

L'ubicació de les Grans cascades del riu Passaic en Nova Jersey va ser seleccionat per l'accés a matèries primeres, estant densament poblat, i en accés a l'energia de l'aigua de les catarates del Passaic. La ciutat industrial va rebre el nom de Paterson pel governador de Nova Jersey William Paterson, qui va firmar l'acta constitutiva. Els beneficis derivarien d'entitats corporatives específiques més que els beneficis anaren conferits a la nació i els ciutadans, que era distint a l'informe. Hamilton també va sugerir la primera oferta que anara a mig milló de dólars i en el temps s'incrementara a un milló, i va donar la benvinguda lo mateix a l'estat que al govern nacional. La companyia mai va tindre èxit: numerosos accionistes varen renegar dels pagaments, alguns membres pronte varen quebrar, i William Duer, el governador del programa, va ser enviat a presó per deutes. A pesar dels esforços d'Hamilton per esmenar el desastre, la companyia desapareixeria per a l'any 1796.

Sorgiment dels partits polítics

Vore també: Partit Federaliste i Partit Demòcrata-Republicà (Estats Units)

Durant l'eixercite del càrrec de Secretari del Tesor, les faccions polítiques varen escomençar a emergir. Un caucus congresional, liderat per James Madison i William Branch Giles, va començar com un grup d'oposició als programes financers d'Hamilton, i Thomas Jefferson es va unir a este grup quan va retornar de França. Hamilton i els seus aliats varen escomençar a cridar-se a ells mateixos Federalistes. El grup d'oposició, ara cridat el Partit Demòcrata-Republicà per científics polítics, era en aquella época coneguts com a Republicans.

Hamilton va reunir una coalició nacional per a obtindre respal per a l'administració, incloent els programes d'expansió financera Hamilton havia fet una política d'administració i especialment la política de neutralitat del president en la guerra europea entre Gran Bretanya i França. La campanya de relacions públiques d'Hamilton va atacar al ministre francés Edmond-Charles Genêt (es va cridar a sí mateix «Ciutadà Genêt») qui va intentar apelar directament als votants, que els Federalistes varen denunciar com a interferència estrangera en els assunts nortamericans. Si la república administrativa d'Hamilton anava a tindre èxit, els nortamericans tenien que vore's sí mateixos com a ciutadans de la nació, i experimentar una administració que va demostrar ser ferma i els conceptes que es poden trobar dins de la Constitució dels Estats Units. Els federalistes varen impondre alguns imposts directes interns pero es varen alluntar de la major part de les implicacions de la república administrativa d'Hamilton com arriscada.

Els republicans jeffersonianos es varen opondre als bancs i les ciutats, i varen favorir a França. Varen construir la seua pròpia coalició nacional per a opondre's als federalistes. Abdós costats varen guanyar el respal de faccions polítiques locals; cada costat va desenrollar els seus propis periòdics partidistes. Noah Webster, John Fenno, i William Cobbett varen ser enèrgics editors per als federalistes; Benjamin Franklin Clot i Philip Freneau varen ser feroços editors republicans. Tots els periòdics es caracterisaven per intensos atacs personals, grans #exageració i afirmacions inventades. En 1801, Hamilton va establir un periòdic diari, el New York Evening Post i va dur a William Coleman com a editor. Encara es publica (com el New York Post).

La disputa més coneguda és la que es va desenrollar entre Hamilton i Jefferson, i històricament és la més important de l'història nortamericana. L'incompatibilitat entre Hamilton i Jefferson va ser realçat per un desig res dissimulat de cada u de ser el principal assessor de Washington, el de més confiança.

Tractat Jay i Gran Bretanya

Artícul principal → Tractat Jay.

Quan França i Gran Bretanya varen mamprendre la guerra a principis de 1793, els quatre membres del gabinet varen ser consultats sobre qué fer. Ells i Washington unànimement es varen mostrar d'acort en permanéixer neutrals, i enviar a Genêt a la seua casa. No obstant, en 1794 la política cap a Gran Bretanya es va convertir en un punt d'enfrontament entre els dos partits. Hamilton i els Federalistes desijaven més comerç en Gran Bretanya, el principal soci comercial de la nova nació. Els republicans veen a Gran Bretanya com la principal amenaça al republicanisme i va propondre en lloc d'això una guerra comercial.

Per a evitar la guerra, Washington va enviar al president del Tribunal Suprem John Jay a negociar en els britànics; Hamilton en gran mida va escriure les instruccions de Jay. El resultat va ser el tractat Jay. Va ser denunciat pels republicans, pero Hamilton va movilisar respal per tota la terra. El tractat Jay va ser aprovat pel Senat en 1795 per exactament la majoria de dos terços requerides. El tractat resolia assunts que permaneixien pendents des de la Revolució, va evitar la guerra i va possibilitar dèu anys de comerç pacífic entre els Estats Units i Gran Bretanya. L'historiador George Herring senyala les «notables i fortuïts guanys diplomàtics i econòmiques» produïdes pel tractat.

Vàries nacions europees havien format una Lliga de neutralitat armada contra les incursions sobre els seus drets neutrals; el gabinet va ser també consultat sobre si els Estats Units devia unir-se a ell, i va decidir no fer-ho. Va mantindre secreta la seua situació, pero Hamilton ho va revelar en privat a George Hammond, el ministre britànic davant els Estats Units, sense dir-li-ho a Jay o a ningú més. El seu acte va seguir desconeixent-se fins que els despachos de Hammond es varen llegir en els anys 1920. Esta «sorprenent revelació» va poder haver un efecte llimitat sobre les negociacions; Jay va amenaçar en unir-se a la Lliga en un determinat moment, pero els britànics tenien atres raons per a no vore la Lliga com una amenaça séria.

Segon informe sobre el crèdit públic i dimissió del càrrec

Hamilton va dimitir del càrrec l'1 de decembre de 1794, donant a Washington un preaviso de dos mesos, seguint els passos de l'abort del seu esposa Eliza mentres ell estava absent durant la seua repressió armada de la rebelió del whisky. Abans d'abandonar el seu càrrec el 31 de giner de 1795, Hamilton va propondre un Informe sobre un Pla per a l'ulterior respal al crèdit públic al Congrés per a enfrontar-se al problema de deute. Hamilton va quedar cada volta més insatisfet en lo que ell vea com una falta d'un pla global per a arreglar el deute públic. Desijava que s'aprovaren nous imposts convertint en permanents els antics i va afirmar que qualsevol afegitó sobre la taxa de consum sobre el licor i el whisky serien compromesos a un inferior deute públic. Les seues propostes es varen incloure en una llei davant el Congrés en poc de temps més d'un més despuix de la seua marcha com a secretari del tesor. Alguns mesos despuix Hamilton va tornar a practicar el Dret en Nova York per a permanéixer prop de la seua família.

Anys posteriors al seu Secretariat

Elecció presidencial de 1796

La dimissió d'Hamilton com a Secretari del Tesor en 1795 no ho va apartar de la vida pública. En el recomençament del treball en el bufet, va seguir propenc a Washington com un assessor i amic. Hamilton va incloure en Washington en la composició de la seua Despedida de George discurs de despedida escrivint borradors per a Washington per a comparar en el borrador del segon, encara que quan Washington va contemplar el retir en 1792, havia consultat en James Madison per a un borrador que va ser usat de forma similar al d'Hamilton.

En les elecció de 1796, baix la Constitució tal com estava llavors, cada u dels electors presidencials tenia dos vots, que podien entregar a hòmens diferents. El que rebia la major part dels vots es convertia en president, el segon vicepresident. Este sistema no estava dissenyat per a un sistema de partits, ya que havien segut considerats de mala reputació i facciosos. Els federalistes planejaven enfrontar-se en açò fent que tots els seus electors votaren per John Adams, el vicepresident, i tots llevat uns pocs varen ser a Thomas Pinckney de Carolina del Sur.

Adams estava resentit en l'influència d'Hamilton sobre Washington i ho considerava excessivament ambiciós i escandalós en la seua vida privada; Hamilton comparava a Adams desfavorablemente en Washington i creïa que era massa inestable emocionalment per a ser president. Hamilton va prendre l'elecció com una oportunitat: urgió a tots els electors nortenys per a que votaren per Adams i Pinckney, per a que Jefferson no entrara; pero va cooperar en Edward Rutledge per a fer que els electors de Carolina del Sur votaren per Jefferson i Pinckney. Si tot açò funcionava, Pinckney tindria més vots que Adams, Pinckney es convertiria en president i Adams seria vicepresident, pero no va funcionar. Els federalistes varen descobrir la trama (inclús el ministre francés en els Estats Units ho sabia), i els federalistes del nort varen votar per Adams pero no per Pinckney, en número suficient per a que Pinckney quedara el tercer i Jefferson es convertira en vicepresident. Adams estava molest per l'intriga puix sentia que el seu servici a la nació era molt més àmplia que la de Pinckney.

L'escàndal Reynolds

En l'estiu de 1797 Hamilton es va convertir en el primer polític important nortamericà públicament involucrat en un escàndal sexual. Sis anys abans, en l'estiu de 1791, un Hamilton de 34 anys va escomençar una romançada en Maria Reynolds, de 23 anys. Segons el relat d'Hamilton, Maria es va dirigir a ell en la seua casa de Filadèlfia, pretenent que el seu espós, James Reynolds, l'havia abandonat i desijava tornar en els seus parents en Nova York pero caria de mijos. Hamilton va recuperar la seua direcció i li va entregar trenta dólars personalment en la seua casa d'hostes a on ella ho va dur a la seua habitació i «va haver una miqueta de conversació a partir de la qual es va fer pronte aparent que seria acceptable algun atre consol aparte del pecuniario». Els dos varen escomençar una relació extramatrimonial que va durar, en freqüència variada, aproximadament fins a juny de 1792.

A lo llarc del curs d'eixe any, mentres es va desenrollar l'embroll, James Reynolds era ben conscient de l'infidelitat de la seua esposa. Contínuament va recolzar la seua relació per a poder extorsionar a Hamilton. La pràctica habitual en aquella época era que el marit ofés buscara retribució en un duel a pistola, pero Reynolds, donant-se conte de lo molt que Hamilton tenia que perdre si la seua activitat es coneguera públicament, va insistir en una compensació monetària. Despuix d'una petició inicial de mil dólars a la que Hamilton va accedir, Reynolds va invitar a Hamilton per a renovar les seues visites a la seua esposa «com un amic» només per a obtindre «préstams» obligats despuix de cada visita que la provablement còmpliç Maria li demanava en les seues cartes. Al final els pagaments del chantage varen sumar més de 1300 dólars incloent l'extorsió inicial. Possiblement en este moment Hamilton ya fora conscient de que els dos Reynolds estaven implicats en este chantage i va donar la benvinguda i va complir estrictament en la solicitut de Reynolds per a finalisar l'assunt.

En novembre de 1792 James Reynolds i el seu associat Jacob Clingman varen ser arrestats per falsificació i especulació en salaris atrassats de veterans. Clingman va eixir baix fiança i va revelar informació a James Monroe de que Reynolds tenia evidència que incriminaria a Hamilton. Monroe va consultar en els congressistes Muhlenberg i Venable sobre quines accions mamprendre i els congressistes es varen enfrontar a Hamilton el 15 de decembre de 1792. Hamilton va rebujar les sospites de l'especulació exponent el seu embroll en Maria i presentant com a evidència les cartes d'abdós Reynolds, demostrant que els seus pagaments a James Reynolds es varen relacionar en el chantage sobre el seu adulteri, i no una mala conducta del tesor. El trio mantindria els documents privadament en la major confiança.

En l'estiu de 1797, no obstant, quan el «periodiste notòriament difamatorio» James T. Callender va publicar A History of the United States for the Year 1796, va contindre acusacions de que James Reynolds era un agent d'Hamilton, usant documents de la confrontació del 15 de decembre de 1792. El 5 de juliol de 1797, Hamilton va escriure a Monroe, Muhlenberg i Venable demanant-los que confirmaren que no hi havia res que poguera danyar la percepció de la seua integritat mentres era Secretari del Tesor. Tots varen complir en la petició d'Hamilton llevat Monroe, i despuix de vàries discussions, els dos casi varen aplegar a un duel. Quan Hamilton no va obtindre una resposta explícita de Monroe, va publicar un fullet de cent pàgines, més tart usualment anomenat el Panflet Reynolds, per a conservar la seua reputació pública, i va discutir l'assunt en detalle exquisit. El seu esposa Elizabeth en el temps ho va perdonar, pero no Monroe. Encara que es va enfrontar al ridícul de la facció republicà-demòcrata, va mantindre la seua disponibilitat per al servici públic.

Casi-guerra

Artícul principal → Cuasi-Guerra.

Durant l'escalada militar de la Cuasi-Guerra de 1798-1800, i en el decidit respal de Washington (qui havia segut tret del seu retir per a liderar l'eixèrcit si es materialisava una invasió francesa), Adams a regañadientes va nomenar a Hamilton com major general de l'eixèrcit. Per insistència de Washington, Hamilton va ser nomenat el major general senior, impulsant a Henry Knox a declinar el nomenament per a servir com a segon d'Hamilton (Knox havia segut un major general en l'Eixèrcit Continental i creïa que seria degradant servir per baix d'ell).

Hamilton va servir com inspector general de l'eixèrcit nortamericà des del 18 de juliol de 1798 fins al 15 de juny de 1800. Perque Washington no estava desijant deixar Mount Vernon a menos que fora para comandar un eixèrcit en el camp, Hamilton va ser de facto cap de l'eixèrcit, per a profunda insatisfacció d'Adams. Si esclatara una guerra a gran escala en França, Hamilton va argumentar que l'eixèrcit deuria conquistar les colónies nortamericanes de l'aliat de França, Espanya, que llimitaven en els Estats Units. Hamilton estava preparat per a marchar en el seu eixèrcit a través del sur dels Estats Units si fora necessari, possiblement usant també el seu eixèrcit en #Virginia per a esclafar l'oposició a Adams i ell mateixa.

Per a obtindre fondos per al seu eixèrcit, Hamilton va escriure en regularitat a Oliver Wolcott Jr., el seu successor en la Tesoreria William Loughton Smith, del comité House Ways and Means i el senador Theodore Sedgwick de Massachusetts. Els va dirigir per a que aprovaren un impost directe per a finançar la guerra. Smith va dimitir en juliol de 1797, ya que Hamilton li va reprochar la seua llentitut, i li va dir a Wolcott per a que gravara en imposts les cases en lloc de la terra. L'eventual programa incloent una Llei del sagell com el dels britànics abans de la Revolució i atres imposts sobre la terra, cases, i esclaus, calculant a diferents taxes en diferents estats, i exigint una difícil i intrincada valoració de les cases. Açò va provocar resistència en el surest de Pennsilvània, liderat principalment per hòmens com John Fries qui havia marchat en Washington contra la rebelió del whisky.

Hamilton va ajudar en totes les àrees del desenroll de l'eixèrcit, i despuix de la mort de Washington ell era per defecte l'Oficial principal de l'eixèrcit dels Estats Units des del 4 de decembre de 1799 fins al 15 de juny de 1800. L'eixèrcit era la salvaguarda front a una invasió per part de França. Adams, no obstant, va alterar tots els plans per a la guerra entrant en negociacions en França. Adams havia considerat apropiat retindre als membres del gabinet de Washington, llevat per causa; va descobrir, en 1800 (despuix de la mort de Washington), que ells estaven obedint a Hamilton més que ell mateixa, i va despedir a varis d'ells.

Elecció presidencial de 1800

Artícul principal → Eleccions presidencials d'Estats Units de 1800.

En l'elecció de 1800, Hamilton va treballar per a derrotar no només als candidats rivals demòcrates-republicans, sino també al nominat del seu propi partit, John Adams. En novembre de 1799, les lleis Alien and Sedition Acts havien deixat un periòdic republicà-demócrata que funcionava en Nova York; quan l'últim, el New Daily Advertiser, va reeditar un artícul dient que Hamilton had havia intentat adquirir el Aurora de Filadèlfia i ho va tancar, Hamilton va fer que es perseguira a l'editor per libelo sedicioso, i l'acusació va obligar al propietari a tancar el periòdic.

Aaron Burr havia guanyat Nova York para Jefferson en maig; ara Hamilton va propondre una repetició de l'elecció baix diferents regles —en districtes cuidadosadament dissenyats i cada u d'ells elegint a un elector— de manera que els Federalistes dividirien el vot electoral de Nova York. (John Jay, un federaliste que havien entregat el Tribunal Suprem per a ser governador de Nova York, va escriure en la part posterior de la carta les paraules, «Proponent una mida per a propòsits partidaris que no em vindria be adoptar», i va declinar respondre.)

John Adams es presentava esta volta en Charles Cotesworth Pinckney de Carolina del Sur (el germà major del candidat Thomas Pinckney de l'elecció de 1796). Hamilton llavors va fer una gira per Nova Anglaterra, de nou urgiendo als electors nortenys que es mantingueren ferms per Pinckney en l'esperança renovada de fer president a Pinckney; i de nou intrigó en Carolina del Sur. Les idees d'Hamilton implicaven enganyar a federalistes de mitat de l'estat per a que confirmaren la seua falta de respal per Adams si no hi havia respal per a Pinckney i escrivint a més dels defensors més modests d'Adams en relació en la seua suposta mala conducta mentres era president. Hamilton confiava en vore els estats meridionals com les Carolinas emeteren els seus vots per Pinckney i Jefferson, i açò donaria com a resultat en que el primer estiguera per davant tant d'Adams com de Jefferson.

D'acort en el segon dels plans mencionats, i una recent discussió personal en Adams, Hamilton va escriure un panflet cridat Letter from Alexander Hamilton, Concerning the Public Conduct and Character of John Adams, Esq. President of the United States que va ser molt crític en ell, encara que es tancava en una tébea alabanza. Buzoneó açò a doscents federalistes destacats; quan una còpia va caure en mans de republicans-democràtics, ho varen imprimir. Açò va perjudicar la reelecció d'Adams en 1800 i va dividir al partit federaliste, assegurant virtualment la victòria del partit republicà-democràtic, liderat per Jefferson, en l'elecció de 1800; va destruir la posició d'Hamilton entre els federalistes.

Jefferson havia derrotat a Adams, pero tant ell com el seu companyer d'elecció, Aaron Burr, havia rebut 73 vots en el Colege Electoral (Adams va terminar en tercer lloc, Pinckney en quarto, i Jay va rebre un vot). En Jefferson i Burr empatats, La Casa de Representants dels Estats Units tenien que elegir entre els dos hòmens. Varis federalistes que s'oponien a Jefferson varen recolzar a Burr, i per les primeres 35 paperetes, a Jefferson se li va negar la majoria. Abans de la papereta 36, Hamilton va posar tot el seu pes en apoyo de Jefferson, recolzant l'apany alcançat per James A. Bayard de Delaware, en que cinc representants federalistes de Maryland i Vermont es varen abstindre de votar, varen permetre que les delegacions d'aquells estats anaren per Jefferson, posant fi al impasse i elegint president a Jefferson abans que a Burr.

Inclús encara que a Hamilton no li agradava Jefferson i discrepava en ell en molts temes, vea a Jefferson com el menor de dos mals. Hamilton va dir que Jefferson era «de llunt un home no tan perillós», i que Burr era un «enemic amolador» per a la mida principal de la passada administració. Va ser per açò, junt pel fet de que Burr era un norteño i no un virginiano, per lo que molts representants federalistes varen votar per ell.

Hamilton va escriure un número elevat de cartes a amics en el Congrés per a convéncer als membres per a que ho veren d'una atra manera. Els federalistes varen rebujar la diatriba d'Hamilton com la raó per a no votar per Burr. A pesar de tot, Burr es convertiria en vicepresident pels Estats Units. Quan va quedar clar que Jefferson havia desenrollat les seues pròpies preocupacions sobre Burr i no recolzaria la seua tornada a la vicepresidència,^{cita requerida} Burr va buscar convertir-se en governador de Nova York en 1804 en el respal federaliste, contra el jeffersoniano Morgan Lewis, pero va ser derrotat per les forces incloent Hamilton.

Duel en Burr i mort

Artícul principal → Adolixc Burr-Hamilton.

Poc despuix de l'elecció a governador de 1804 en Nova York —en la que Morgan Lewis, ajudat en gran mida per Hamilton, va derrotar a Aaron Burr— el Albany Register va publicar cartes de Charres D. Cooper, que citaven l'oposició d'Hamilton a Burr i alegant que Hamilton havia expressat «una opinió encara més despreciable» del vicepresident en un sopar en el nort de l'estat de Nova York. Cooper va senyalar que la carta va ser interceptada despuix de transmetre l'informació, pero va afirmar que ell era «inusualment precavido» en arreplegar l'informació del sopar.

Burr, sentint que s'atacava al seu honor, i recuperant-se de la seua derrota, va exigir una disculpa en forma de carta. Hamilton va escriure una carta en resposta i al final va rebujar perque no podia recordar en quina ocasió va insultar a Burr. Hamilton també hauria segut acusat de retractar-se de la carta de Cooper per covardia. En acabant de que una série d'intents de reconciliar-los no tingueren èxit, es va organisar un duel a través de coneguts el 27 de juny de 1804.

Abans del duel, Hamilton va escriure una defensa de la seua decisió de batre's en duel mentres que, al mateix temps, pretenia desperdiciar el seu tir.

Hamilton vea que Burr era un pare i un espós, posant en risc als seus acreedors, colocant el benestar de la seua família en perill i les seues conviccions religioses i morals eren raons per a no batre's en duel, pero va sentir que era impossible evitar-ho degut a que havia atacat a Burr que no era capaç de retractar-se, i pel comportament de Burr abans del duel. Va intentar reconciliar les seues raons morals i religioses i els còdics de l'honor i la política. Pretenia acceptar el duel i desperdiciar el seu tir per a satisfer al temps el seu còdic moral i el polític, respectivament. El seu desig d'estar disponible per a futurs assunts polítics també va tindre un paper.

El concepte d'honor era fonamental per a la visió que Hamilton tenia de sí mateix i de la nació. Els historiadors s'han donat conte de que, com a evidència de l'importància que l'honor tenia en el sistema de valors d'Hamilton, est havia participat prèviament en sèt «assunt d'honor» com a principal, i en atres tres com un assessor o segon. Semblants assunts a sovint acabaven abans d'alcançar la seua etapa final, un duel.

El duel va escomençar en amanecer de l'11 de juliol de 1804, a lo llarc de la vora occidental del riu Hudson en una vora rocosa en Weehawken, Nova Jersey. Per coincidència, el duel va tindre lloc en un lloc relativament propenc a l'ubicació del duel que va terminar en la vida del fill major d'Hamilton, Philip, tres anys abans. En acabant de que segons mediren els passos, Hamilton, tant segons William P. Van Ness com Burr, va alçar la seua pistola «com per a provar la llum» i va tindre que posar-se les seues ulleres per a impedir que la seua visió s'enfosquira. Hamilton també va rebujar el conjunt espiral de pistoles de duel (que faria més llauger l'apretar el gatell) oferit per Nathaniel Pendleton.

El vicepresident Burr va disparar a Hamilton, conseguint lo que demostraria ser una ferida fatal. El tir d'Hamilton va trencar la branca d'un arbre directament sobre el cap de Burr. Cap dels segons, Pendleton ni Van Ness, va poder determinar quí va disparar primer, puix cada u va sostindre que va ser l'atre el que havia disparat primer.

Poc despuix, varen medir i triangularon el dispar, pero no varen poder determinar des de quin àngul havia disparat Hamilton. El tir de Burr va impactar a Hamilton en el baix abdomen sobre la cadera dreta. La bala va rebotar a la segona o tercera falsa costella, fracturant-la i causant un dany considerable als seus òrguens interns, particularment el seu fege i diafragma, abans d'estajar-se en la seua primera o segona vèrtebra lumbar. El biógraf Ron Chernow va considerar les circumstàncies per a indicar que, despuix d'apuntar deliberadament, Burr va disparar segon, mentres que el biógraf James Earnest Cooke va sugerir que Burr va tindre molt cuidat d'apuntar i va disparar primer, i Hamilton va disparar segon mentres caïa, despuix de ser alcançat per la bala de Burr.

Hamilton, paralisat, que sabia que estava mortalment ferit, va ser transportat a la casa, en Greenwich Village, del seu amic William Bayard Jr., qui havia estat esperant en el moll. Despuix de visites finals de la seua família i amics, i considerable sofriment, Hamilton va morir a les dos de la vesprada del dia següent, 12 de juliol de 1804, en la casa de Bayard en lo que és hui el número 80-82 de Jane Street. Gouverneur Morris va pronunciar la alabanza en el seu funeral i va establir secretament un fondo per a recolzar a la seua viuda i els seus fills. Hamilton va ser enterrat en el cementeri de l'iglésia de la Trinitat en Manhattan.

Vida personal

Famílies

Vore també: Família Hamilton

Mentres Hamilton estava estacionat en Morristown (Nova Jersey) en l'hivern de decembre de 1779 a març de 1780, va conéixer a Elizabeth Schuyler, filla del general Philip Schuyler i Catherine Van Rensselaer. Els dos es varen casar el 14 de decembre de 1780, en la mansió Schuyler en Albany (Nova York).

Elizabeth i Alexander Hamilton varen tindre huit fills, encara que a sovint hi ha confusió degut a que dos fills varen rebre el nom de Philip:

• Philip (1782-1801), va morir en un duel, just com li passaria al seu pare tres anys més tart.
• Angélica (1784-1857), que va sofrir un colapse mental despuix de la mort del seu germà major i finalment va ser internada baix el conte del Dr. Macdonald en Flushing, Queens
• Alexander, Jr. (1786-1875)
• James Alexander (1788-1878)
• John Church (1792-1882)
• William Stephen (1797-1850)
• Eliza (1799-1859)
• Philip, també cridat Chicotet Phil (1802-1884), va rebre el nom del seu germà major en acabant de que este resultara mort en un duel l'any anterior

Despuix de la mort d'Hamilton en 1804, Elizabeth va conseguir preservar el seu llegat. Ella va reorganisar totes les cartes d'Alexander, els seus papers i escrits en l'ajuda del seu fill, John Church Hamilton, i perseveró a pesar de molts contratemps a l'hora de conseguir que es publicara la seua biografia. Ella també es va dedicar a la memòria d'Alexander que ella duya un chicotet paquet al voltant del seu coll contenint les peces d'un sonet que Alexander li va escriure a ella durant els primers anys del seu festeig.

Hamilton estava també propenc a les germanes d'Elizabeth. Durant la seua vida inclús es rumoreó que tenia una romançada en la germana major de la seua esposa, Angelica, que tres anys abans del matrimoni d'Hamilton en Elizabeth s'havia fugat en John Barker Church, un anglés que va fer una fortuna en Norteamérica durant la Revolució i més tart va retornar a Europa com la seua esposa i en els seus fills entre 1783 i 1797. Inclús encara que l'estil de la seua correspondència durant l'estància d'Angélica en 14 anys en Europa era coqueta, alguns historiadors com Chernow i Fielding estan d'acort que a pesar de sòries contemporànees no hi ha cap evidència concloent de que la relació d'Hamilton en Angélica fora mai física o fora més allà d'una afinitat forta entre cunyats. Hamilton també va mantindre una correspondència en la germana menor d'Elizabeth, Margarita, malnomenada Peggy, qui va anar la receptora de les seues primeres cartes alabant a la seua germana Elizabeth al temps del seu festeig a principis de 1780.

Religió

Fe religiosa d'Hamilton

Com a jove de les Índies occidentals, Hamilton va ser un presbiteriano convencional i ortodox del tipo evangèlic de la «Nova Llum» (en oposició als calvinistas de la «Vella llum»); allí li va ensenyar un estudiant de John Witherspoon, un moderat de la Nova Escola. Va escriure dos o tres himnes, que varen ser publicats en el periòdic local. Robert Troup, el seu companyer d'habitació en l'universitat, va senyalar que Hamilton tenia «la costum d'orar sobre els seus genolls nit i dia».

Segons Gordon Wood, Hamilton va abandonar la seua religiositat jovenil durant la Revolució i es va convertir en «un lliberal convencional en inclinaments teistes que anava a l'iglésia com a molt, en irregularitat»; no obstant, va retornar a la religió en els seus últims anys. Chernow va escriure que Hamilton va ser nominalmente un episcopaliano, pero:

No estava clarament afiliat en la denominació i no sembla que acodia a l'iglésia regularment o prendre la comunió. Com Adams, Franklin, i Jefferson, Hamilton hi havia provablement caigut baix l'influència del deísmo, que buscava substituir la raó per la revelació i abandonant la noció d'un Deu actiu que intervindria en assunts humans. Al mateix temps, mai va dubtar de l'existència de Deu, va abraçar el cristianisme com un sistema de moralitat i justícia còsmica.

Varen circular històries de que Hamilton havia fet dos bromes sobre Deu en l'época de la Convenció Constitucional de 1787. Durant la revolució francesa, va mostrar un enfocament utilitari per a usar la religió en propòsit polític, com calumniar a Jefferson com «l'ateu», i insistint que cristianisme i la democràcia jeffersoniana eren incompatibles. Despuix de 1801, Hamilton més tart va afirmar la veritat del cristianisme; va propondre una Societat Constitucional Cristiana en 1802, per a apropiar-se de «alguns forts sentiments de la ment» per a elegir «hòmens adequats» per al càrrec, i va escriure de «societats de benestar cristianes» per als pobres. En acabant de que li dispararen, Hamilton va parlar de la seua creència en la misericòrdia de Deu.

En el seu llit de mort, Hamilton va demanar al bisbe episcopaliano de Nova York, Benjamin Moore, que li donara la sagrada comunió. Moore inicialment va declinar fer-ho, per dos motius: que participar en un duel era un pecat mortal, i que Hamilton, encara que sense dubte alguna sincer en la seua fe, no era un membre de la denominació episcopaliana. Despuix d'anar-se, Moore va ser persuadit de tornar aquella vesprada per les urgents peticions dels amics dels amics d'Hamilton, i en rebre la solemne garantia d'Hamilton que s'arrepenedia de la seua intervenció en el duel, Moore li va donar la comunió. El bisbe Moore va retornar al matí següent, va estar en Hamilton durant vàries hores fins a la seua mort, i va presidir el servici funeral en l'Iglésia de la Trinitat.

Relació en els judeus i el judaisme

Hamilton va nàixer en Nieves, una illa que va tindre una àmplia comunitat judeua que, en la década dels anys 1720, suponia una quarta part de la població blanca de Charlestown. En freqüència va tindre contactes en judeus; judeua era la directora del colege que li va ensenyar de chiquet, i va deprendre a recitar els Dèu manaments en el hebreu original.

Hamilton va mostrar un grau de respecte als judeus que va ser descrit per Chernow com «una reverència de tota la vida». Creïa que el guany judeu era el resultat de la providència divina:

L'estat i progrés dels judeus, des de la seua primera història fins al moment actual, ha estat tan enterament fora del curs ordinari dels assunts humans, que la conclusió correcta seria considerar que la causa també és extraordinària —en atres paraules, ¿no és l'efecte d'algun gran pla providencial? L'home que aplegue a esta conclusió buscarà la solució en la Bíblia. Qui no ho considere aixina, deuria donar-nos una atra explicació justa.

Llegat

L'interpretació que Hamilton va fer de la Constitució en els Federalist Papers seguix sent molt influent, tal com es veu en els estudis acadèmics i en les resolucions judicials.

Encara que la Constitució és ambigu sobre l'equilibri exacte de poder entre el govern nacional i l'estatal, Hamilton en freqüència va optar per un poder federal major a costa dels estats. Com a Secretari del Tesor, va establir, tenint en contra la forta oposició del Secretari d'Estat Jefferson, el primer banc nacional del país. Hamilton va justificar la creació d'este banc, i atres poders federals incrementats, baix la competència constitucional del Congrés d'emetre moneda, per a regular el comerç entre estats, i fer lo que fora «necessari i adequat» per a dur a efecte les previsions constitucionals.

Jefferson, per un atre costat, assumia una visió més estricta de la Constitució: disseccionant el text en esment, no va trobar una autorisació específica per a l'establiment d'un banc nacional. Esta controvèrsia va ser resolta finalment pel Tribunal Suprem dels Estats Units en McCulloch v. Maryland, que en essència va adoptar el punt de vista d'Hamilton, otorgant al govern federal àmplia llibertat per a seleccionar els millors mijos per a eixecutar els seus poders enumerats constitucionalment, específicament la doctrina de poders implícits. A pesar de tot, la guerra de Secessió i l'Era progressiva varen demostrar el tipo de crisis i política que la república administrativa d'Hamilton intentava evitar.

La política d'Hamilton com a secretari del Tesor en gran mida va afectar al govern nortamericà i encara seguix influint-ho. La seua interpretació constitucional, específicament sobre la Clàusula de lo necessari i apropiat, va establir un precedent per a l'autoritat federal que encara s'usa en els tribunals i està considerat una autoritat en interpretació constitucional. El destacat diplomàtic francés Charles Maurice de Talleyrand, que va passar l'any 1794 en els Estats Units, va escriure, «Considere que Napoleón, Fox, i Hamilton són els tres grans hòmens de la nostra época, i si em vera obligat a elegir entre els tres, sense dubte donaria el primer lloc Hamilton», afegint que Hamilton havia intuït els problemes dels conservadors europeus.

Les opinions sobre Hamilton han recorregut tot l'espectre: tant John Adams com Thomas Jefferson ho varen vore com un home sense principis i perillosament aristocràtic. La reputació d'Hamilton va ser en la seua major part negativa en l'época de la democràcia jeffersoniana i democràcia jacksoniana. En l'era progressiva, Herbert Croly, Henry Cabot Lodge, i Theodore Roosevelt varen alabar el seu liderage en pro d'un govern fort. Varis republicans dels sigles XIX i XX varen entrar en política escrivint biografies alabant a Hamilton.

En anys més recents, segons Sean Wilentz, els punts de vista favorables sobre Hamilton i la seua reputació han pres l'iniciativa, decididament, entre els acadèmics, els qui ho representen com l'arquitecte visionari de la moderna economia capitaliste lliberal i d'un dinàmic govern federal encapçalat per un eixecutiu enèrgic. Els estudiosos moderns que favorixen a Hamilton han representat a Jefferson i els seus aliats, en comparació, com a ingenus, idealistes somiadors. L'antic punt de vista jeffersoniano va atacar a Hamilton com un centraliste, a voltes fins al punt d'acusar-ho de defendre la monarquia.

Monuments i memorials

Retrats en monedes i sagells

Des del començ de la Guerra de Secessió, Hamilton ha segut representat en més denominacions de la moneda nortamericana que ningú més. Ha aparegut en billets de $2, $5, $10, $20, $50, i $1.000. Hamilton també apareix en la série EE Savings Bond de 500 dólars.

El retrat d'Hamilton apareix en el billet de 10 dólars des de 1928. La font del gravat és el retrat que John Trumbull va fer d'Hamilton en 1805, en la colecció de retrats del New York City Hall. En juny de 2015, el Tesor dels Estats Units va anunciar la seua decisió de reemplaçar el gravat d'Hamilton pel de una dòna. Ans que es redissenyara el billet, la decisió va canviar per l'inesperat èxit popular del musical de Broadway de 2015 Hamilton.

El primer sagell de correus que va honrar a Hamilton va ser emés per l'Oficina Postal dels Estats Units en 1870. Les representacions en les emissions de 1870 i 1888 són de la mateixa matriu gravada, que va ser modelada a partir d'un bust d'Hamilton realisat per l'escultor italià Giuseppe Ceracchi. L'emissió d'Hamilton de 1870 va ser el primer sagell de correus nortamericà que va honrar a un Secretari del Tesor. L'emissió commemorativa roja de tres centaus, que va ser llançada en motiu del 200.º aniversari del naiximent d'Hamilton en 1957, inclou una representació de l'edifici Federal Hall, ubicat en Nova York. El 19 de març de 1956, el Servici Postal dels Estats Units va emetre sagells Liberty Issue de cinc dólars honrant a Hamilton.

The Grange

The Grange és l'única casa que va ser propietat d'Alexander Hamilton. És una mansió estil federal dissenyada per John McComb Jr.. Va ser construïda en la finca rural de 32 acres d'Hamilton en Hamilton Heights en la part superior de Manhattan, i va ser terminada en 1802. Hamilton va cridar a la seua casa «The Grange» per la finca del seu yayo Alexander en Ayrshire, Escòcia. La casa va seguir sent propietat de la família fins a 1833, quan la seua viuda Eliza li la va vendre a Thomas I. Davis, un promotor immobiliari britànic de naiximent, per 25 000 dólars. Eliza va usar part del preu per a adquirir una nova casa en la ciutat que Davis li va vendre en Greenwich Village (hui coneguda com la Casa Hamilton-Holly, a on Eliza va viure fins a 1843 en els seus fills adults Alexander i Eliza, i els seus cònjuges).

The Grange va ser traslladada per volta primera de la seua ubicació original en 1889, i va ser traslladat de nou en maig de 2008, al seu lloc actual en St. Nicholas Park en Hamilton Heights, sobre un terreny que en el passat va pertànyer al patrimoni d'Hamilton, a través d'un procés de vàries hores de duració, esgolant la construcció en la seua totalitat a 13 metros d'altura, usant gates hidràuliques, cadenes, soports de fusta i demés. L'històrica estructura, hui cridada Hamilton Grange National Memorial, va ser restaurada a la seua apariència original de 1802 en 2011, i la conserva el Servici de Parcs Nacionals.

Coleges i universitats

l'Universitat de Columbia, ànima mater d'Hamilton, té commemoracions oficials dedicades a Hamilton en el seu campus de Nova York. El principal edifici d'aules del colege per a humanitats és el Hamilton Hall, i una gran estàtua d'Hamilton s'alça enfront d'ell. l'editorial de l'universitat ha publicat les seues obres completes en una edició de varis volums en impressió tipogràfica. El grup d'estudiants de l'universitat de Columbia para cadets ROTC i candidats a oficials de l'armada du el nom de Societat Alexander Hamilton.

Hamilton va servir com un dels primers administradors de l'Acadèmia Hamilton-Oneida de Clinton, Nova York, que va ser rebatejada com Hamilton College en 1812, despuix de dotar-se d'una carta de colege.

El principal edifici administratiu de l'Acadèmia de la Guàrdia Costera d'Estats Units en New London, Connecticut, es diu Hamilton Hall per a commemorar la creació d'Hamilton del United States Revenue Cúter Service, un dels servicis antecessors de la Guarda Costera dels Estats Units.

Edificis i art públic

El lloc a on va nàixer Hamilton en Charlestown, Nieves, l'Alexander Hamilton Museum es troba en Hamilton House, un edifici d'estil georgiano reconstruït sobre els fonaments de la casa a on es creu que va nàixer Hamilton i va viure durant la seua infància. La segona planta d'Hamilton House alberga les oficines i lloc de trobada de la llegislatura de l'illa, l'Assamblea de l'illa d'Nieves.

En 1880, el fill d'Hamilton John Church Hamilton va encarregar a Carl Conrads que esculpiera una estàtua en granit, hui ubicada en Central Park, ciutat de Nova York.

Una estàtua de bronze d'Hamilton realisada per Franklin Simmons, data de 1905-06, i es troba sobre les Great Falls del riu Passaic en el Parc històric nacional de Paterson Great Falls de Nova Jersey.

En 1952 es va instalar una estàtua d'Alexander Hamilton en el Lincoln Park de Chicago.

En 1990, l'O.S. Custom House de Nova York va ser rebatejat per Hamilton.

El Fort Hamilton de l'eixèrcit nortamericà en Brooklyn rep este nom per Hamilton.

En Washington, D. C., el terrat sur del Edifici del Tesor mostra una estàtua d'Hamilton realisada per James Earle Fraser, que va ser dedicada el 17 de maig de 1923.

En Chicago, una estàtua de casi 4 metros d'Hamilton realisada per l'escultor John Angel va ser fosa en 1939. No es va instalar en Lincoln Park fins a 1952, per problemes al refugi per a protegir-la, controvertit, de columnes de 23 m d'alt, i més tart demolit en 1993. L'estàtua ha permaneixcut en públic, i va ser restaurada i dorada de nou en 2016.

Una escultura en bronze d'Hamilton titulada The American Cape, per Kristen Visbal, va ser desvelada en la plaça Journal en el centre d'Hamilton (Ohio), en octubre de 2004.

Llocs geogràfics

Numerosos pobles i ciutats per tot Estats Units honren a la figura d'Alexander Hamilton, incloent Hamilton (Kansas), Hamilton (Misuri), Hamilton (Massachusetts), i Hamilton (Ohio). En huit estats, hi ha comtats en el nom d'Hamilton:

Sobre l'esclavitut

Com un jove en St. Croix, Hamilton va treballar per a una companyia que comerciava en mercaderies que incloïen esclaus. A lo llarc de la seua carrera, Hamilton va comprar o va vendre esclaus per a uns atres com el seu representant llegal.

Para quan Hamilton va escomençar a participar en la guerra d'independència nortamericana, les seues sensibilitats abolicionistes s'havien fet evidents. Hamilton va ser actiu durant la revolució en intentar reunir tropes negres per a l'eixèrcit, en la promesa de llibertat. En les décades dels anys 1780 i 1790 es va opondre en general als interessos meridionals pro-esclavitut, que ell considerava una hipocresia respecte als valors de la revolució nortamericana. En 1785 es va unir en el seu íntim colaborador John Jay per a fundar la New-York Society for Promoting the Manumission of Slaves, and Protecting Such of Them as Have Been, or May be Liberated, la principal organisació antiesclavista de Nova York. La societat va promocionar en èxit l'abolició del comerç internacional d'esclaus en Nova York i (poc despuix de la seua mort) va aprovar una llei que va posar fi a l'esclavitut en Nova York a través d'un procés que va dur décades d'emancipació, posant-se fi a l'esclavitut en l'estat el 4 de juliol de 1827.

En una época en la que la majoria dels líders blancs dubtaven de la capacitat dels negres, Hamilton creïa que l'esclavitut estava moralment equivocada i va escriure que «les seues facultats naturals són tan bones com les nostres». A diferència de contemporàneus com Jefferson, qui considerava el desterro dels libertos (a territori occidental, les Índies Occidentals, o Àfrica) com alguna cosa essencial per a qualsevol pla d'emancipació, Hamilton va pressionar per l'emancipació sense semblants plans de futur. Hamilton i atres federalistes varen recolzar la revolució de Toussaint Louverture contra França en Haití, que s'havia originat com un tumult d'esclaus. Les sugerències d'Hamilton varen ajudar a redactar la constitució haitiana, i quan Haití es va convertir en la primera nació negra independent de l'hemisferi Occidental en 1804, Hamilton urgió per a que s'estretiren llaços econòmics i diplomàtics.

Sobre l'economia

Hamilton ha segut retratat com el «sant patró» de l'Escola americana de filosofia econòmica que, segons un historiador, va dominar la política econòmica despuix de 1861. Va recolzar fermament l'intervenció governamental en l'economia en favor dels negocis, en l'estil de Jean-Baptiste Colbert, en moments tan primerencs de la seua carrera com l'autumne de 1781. Hamilton es va opondre a les idees britàniques de lliure comerç, que creïa que distorsionava els beneficis per als poders imperials i colonials, en favor del proteccionisme, que creïa que ajudaria a desenrollar l'economia emergent de la nova nació. Henry C. Carey es va inspirar en els seus escrits. Hamilton va influir en les idees i l'obra de l'alemà Friedrich List. Des del punt de vista d'Hamilton, un eixecutiu fort, unit al respal del poble, podria convertir-se en l'eix d'una república administrativa. El domini del liderage de l'eixecutiu en la formulació i eixecució de la política va ser essencial per a resistir la deterioració del govern republicà. Ian Patrick Austin ha explorat les similituts entre les recomanacions hamiltonianas i el desenroll del Japó Meiji despuix de 1860.

En la cultura popular

Aparte del billet de dèu dólars, una obra de 1917, i una película de 1931, Hamilton no va atraure molta atenció per a la cultura popular nortamericana fins que es va produir l'enorme èxit en 2015 de l'espectàcul de Broadway Hamilton: An American Musical.

En 2009, el guanyador del Tony, cantant, actor i artiste de Broadway, Lin-Manuel Miranda va llegir el llibre Hamilton escrit per Ron Chernow. El llibre ho va inspirar a escriure un rap sobre Hamilton per a la “Nit Poesia, Música i la Paraula Parlada de la Casa Blanca” front al President Obama, la seua esposa Michelle, i demés invitats el 12 de maig de 2009. Lin-Manuel Miranda, acompanyat per Alex Lacamoire en el piano, presentaria el seu performance com «Alexander Hamilton», cançó de lo que ell cridaria el «Hamilton Mixtape».

El musical Hamilton, en música, lletres, i llibret de Lin-Manuel Miranda, es basa en la biografia de Chernow. The New Yorker va cridar a l'espectàcul «un guany de la reimaginación cultural i històrica. En el relat de Miranda, l'afanyat auge d'un immigrant fet a sí mateixa es convertix en l'història dels Estats Units». Va vendre més de 30 millons de dólars en entrades abans de la seua estrena oficial en juliol de 2015. La producció Off-Broadway de Hamilton va guanyar el Drama Desk Award for Outstanding Musical de 2015 aixina com atres sèt Drama Desk Awards. En 2016, Hamilton va rebre el Premi Pulitzer de Teatre i un récort de 16 nominacions als Premis Tony, guanyant 11 d'ells, incloent el Millor Musical. Les entrades per a Hamilton són de les més cotisades i precioses a causa d'haver-se agotat totalment a les poques hores de posar-se a la venda. El musical ha contat en l'assistència del president Barack Obama dos voltes, una d'elles com a part d'un event de recaptació de fondos del Partit Demòcrata dels Estats Units.

Hamilton també ha aparegut com una figura significativa en obres populars que se centren en atres figures polítiques nortamericanes de l'época. Va ser un personage principal en la novela històrica de Gore Vidal de 1973 Burr and in episodes of the 1976 PBS miniseries The Adams Chronicles, i un vilà destacat en la série d'història alternativa libertaria de L. Neil Smith North American Confederacy. Hamilton va ser un personage principal en la série de televisió de 1986 George Washington II: The Forging of a Nation, a on va ser interpretat per Richard Bekins. En 2008, Rufus Sewell va interpretar a Hamilton en dos episodis de la miniserie en sèt parts de la HBO John Adams.

L'Alexander Hamilton Awareness Society, una organisació sense fins de lucre, es va fundar en octubre de 2011, que a través de ferramentes educatives, events, investigació, conferències i rets socials, consciència sobre l'importància i el llegat de les contribucions d'Alexander Hamilton en la visió i fonaments dels Estats Units. L'Alexander Hamilton Awareness Society, o AHA Society com també li la coneix, treballa en associació en el National Park Service, Museu de Finances Americà i la Guàrdia Costera dels Estats Units entre uns atres.

En octubre de 2014 es va inaugurar l'exposició “Alexander Hamilton, Visionari i Fundador Indispensable” en el Museu de Finances Americà en Wall Street, Nova York. El exsecretario del Tesor, Timothy Geithner, va tallar la cinta inaugural en l'ambient Hamilton, exclusiu per a l'exhibició, que es manté fins al present.

Vore també

• Argument de l'indústria naixent

Bibliografia

Biografies

• Ambrose, Douglas; W. T. Martin, {{{nom2}}} (2006). The Many #Faç of Alexander Hamilton: The Life & Legacy of America's Most Elusive Founding Father, NYU Press. ISBN 978-0814707142.
• (1933) An American Colossus: The Singular Career of Alexander Hamilton, Lothrop, Lee & Shepard Co.
• Brookhiser, Richard (2000). Alexander Hamilton, American, Simon & Schuster. ISBN 978-0684863313.
• Chernow, Ron (2004). Alexander Hamilton, Penguin Books. ISBN 978-1-59420-009-0.
• Cooke, Jacob Ernest (1982). Alexander Hamilton, Charres Scribner's Sons. ISBN 0-684-17344-1.
• Ellis, Joseph J. (2002). Founding Brothers: The Revolutionary Generation, Vintage. ISBN 978-0375705243.
• Ellis, Joseph J. (2005). His Excellency: George Washington, Vintage. ISBN 978-1400032532.
• Emery, Noemie (1982). Alexander Hamilton: An intimate portrait, Putnam. ISBN 978-0399126819.
• Flaumenhaft, Harvey (1980). The Administrative Republic of Alexander Hamilton, University of Chicago, Department of Political Science.
• Fleming, Thomas (2000). Duel: Alexander Hamilton, Aaron Burr, and the Future of America, Basic Books. ISBN 978-0465017379.
• Flexner, James Thomas (1997). The Young Hamilton: A Biography, Fordham University Press (2nd ed.). ISBN 978-0823217908.
• Hendrickson, Robert (1976). Hamilton I (1757-1789), Mason/Charter, 1976.
• McDonald, Forrest (1982). Alexander Hamilton: A Biography, W. W. Norton Company. ISBN 978-0-393-30048-2.
• Miller, John Chester (1959). Alexander Hamilton: Portrait in Paradox, Harper & Row. ISBN 978-0060129750.
• Mitchell, Broadus (1957). Alexander Hamilton: Youth to Maturity (1755-1788), Volume 1, Macmillan.
• Mitchell, Broadus (1957). Alexander Hamilton: The National Adventure (1788-1804), Volume 1, Macmillan.

• Murray, Joseph A. (2007). Alexander Hamilton: America's Forgotten Founder, Algora. ISBN 978-0875865010.
• (2015) Alexander Hamilton: The Formative Years, Eleftheria Publishing. ISBN 978-0982604038.
• Randall, William Sterne (2003). Alexander Hamilton: A Life, HarpersCollins.
• (1946) Alexander Hamilton, New York: D. Appleton Century Co.

Estudis especialisats

• (1955).William and Mary Quarterly.12(2)

308-29.doi:10.2307/1920511.

• Austin, Ian Patrick (2009). Common Foundations of American and East Asian Modernisation: From Alexander Hamilton to Junichero Koizumi, Singapore: Select Books. ISBN 978-981-4022-52-1.
• (2008).American Political Science Review.102(4)

453-65.doi:10.1017/S0003055408080337.

• Balogh, Brian. 2009. A Government out of Sight: The Mystery of National Authority in Nineteenth Century American. New York: Cambridge University Press.
• Bordewich, Fergus M. The First Congress: How James Madison, George Washington, and a Group of Extraordinary Men Invented the Government (2016) on 1789–1791.
• Brant, Irving (1970). The Fourth President: a Life of James Madison, Indianapolis: Bobbs-Merill. A one-volume recasting of Brant's six-volume life.
• (2007) Infamous Scribblers: The Founding Fathers and the Rowdy Beginnings of American Journalism, New York: PublicAffairs. ISBN 978-1-58648-428-6.
• (2004).Review of Politics.66(2)

207-31.doi:10.1017/s003467050003727x.

• (2010) Washington: A Life, New York: Penguin Books. ISBN 978-1-59420-266-7. Full-length, detailed biography.
• Denboer, Gordon R. (1987). The Documentary History of the First Federal Elections, 1788–1790, Volume III, Madison: University of Wisconsin Press. ISBN 978-0299106508.
• Derthick, Martha (13 de juny de 1999). Dilemmas of Scale in America's Federal Democracy, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-64039-8.
• (1993) Age of Federalism, New York: Oxford University Press. Detailed political history of the 1790s.

• Engerman, Stanley L. (2000). The Cambridge Economic History of the United States, Cambridge University Books. ISBN 9780521553070.
• (2004).American Journal of Political Science.48(3)

429-44.doi:10.1111/j.0092-5853.2004.00079.x.

• Federici, Michael P. (2012). Alexander Hamilton: America's Forgotten Founder, Johns Hopkins University Press. ISBN 9781421405391.
• Flaumenhaft, Harvey (1992). The Effective Republic: Administration and Constitution in the Thought of Alexander Hamilton, Durham, NC: Duke University Press. ISBN 0-8223-1214-X.
• (1965-1972) George Washington, Little Brown.. Four volumes, with various subtitles, cited as "Flexner, Washington". Vol. IV. ISBN 978-0-316-28602-2.
• Garrity, Patrick J. (2000). A Sacred Union of Citizens: George Washington's Farewell Address and the American Character, Rowman and Littlefield. ISBN 978-0847682621.
• Levine, Yitzchok (2 de maig de 2007). «The Jews of Nevis And Alexander Hamilton», Glimpses into American Jewish History, The Jewish Press.
• (2004) American Machiavelli: Alexander Hamilton and the Origins of US Foreign Policy, New York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-83485-6.
• (2004).New York Journal of American History.65(3)

16-24.

• Gibowicz, Charres J. (2007). Mess Night Traditions, Author House. ISBN 9781425984465.
• Kaplan, Edward (1999). The Bank of the United States and the American Economy, Westport, CT: Praeger. ISBN 978-0313308666.
• Kaplan, Lawrence S. (2001). Alexander Hamilton: Ambivalent Anglophile, Rowman and Littlefield. ISBN 9780842028783.
• Keister, Doug (2011). Stories in Stone New York: A Field Guide to New York City Area Cemeteries & Their Residents, Gibbs Smith. ISBN 978-1423621027.
• (2000) Burr, Hamilton, and Jefferson: A Study in Character, New York: Oxford University Press. ISBN 0-19-513055-3.
• (2002) Alexander Hamilton and the Persistence of Myth, Lawrence: University Press of Kansas. ISBN 0-7006-1157-6.

• (1970).The William and Mary Quarterly.27(2)

188-220.doi:10.2307/1918650. A review of the evidence on Newburgh; despite the title, Kohn is doubtful that a coup d'état was ever seriously attempted.

• (1952).William and Mary Quarterly.9(2)

139-51.doi:10.2307/1925345.

• (1994).The Wilson Quarterly.18(3)

40-52.

• (2000).New York History.81(1)

91-132.ISSN 0146-437X.

• McCraw, Thomas K. The Founders and Finance: How Hamilton, Gallatin, and Other Immigrants Forged a New Economy (2012)
• (1979) Aaron Burr, the Years from Princeton to Vice President, 1756–1805, New York: Farrar, Straus & Giroux. ISBN 0-374-10016-0. First volume of two, but this contains Hamilton's lifetime.
• (2005).Journal of the Early Republic.25(1)

21-46.doi:10.1353/jer.2005.0012.

• (1966) History of Negre Slavery in New York, Syracuse University Press.
• (1951).Proceedings of the New Jersey Historical Society.69

88-115.

• Monaghan, Frank (1935). John Jay, Bobbs-Merrill.
• (2006) «Arming slaves in the American revolution», Christopher Leslie Brown Christopher Leslie Brown (ed.). Arming slaves: from classical claves to the modern age, New York: Yale University Press, pp. 180-208. ISBN 0-300-10900-8.
• Nester, William R. The Hamiltonian Vision, 1789–1800: The Art of American Power During the Early Republic (2012).
• Newman, Paul Douglas (2004). Fries's Rebellion: The Enduring Struggle for the American Revolution, Philadelphia: University of Pennsylvania Press. ISBN 0-8122-3815-X.
• (1962) The Emergence of a National Economy, 1775–1815, New York: Holt, Rinehart and Winston.
• (2003) Encyclopedia of Tariffs and Trade in O.S. History, Greenwood Press. ISBN 978-0313319433.
• Norton, Joseph (2005). Shapers of the Great Debat at the Constitutional Convention of 1787: A Biographical Dictionary (Shapers of the Great American Debats), Greenwood; annotated edition. ISBN 978-0313330216.

• (1979) The beginnings of National Politics: an interpretive history of the Continental Congress, New York: Knopf. ISBN 0-394-42370-4.
• (1964) Alexander Hamilton and the Constitution, New York: Harcourt, Brace & World.
• Sharp, James (1995). American Politics in the Early Republic: The New Nation in Crisis, New Haven: Yale University Press. ISBN 0-300-06519-1. Survey of politics in the 1790s.
• (2004).American Political Science Review.98(3)

405-24.doi:10.1017/S0003055404001248.

• Smith, Robert W. (2004). Keeping the Republic: Ideology and Early American Diplomacy, DeKalb: Northern Illinois University Press. ISBN 0-87580-326-1.
• (2005) Hamilton, Adams, Jefferson: The Politics of Enlightenment and the American Founding, New York: Hill and Wang. ISBN 0-8090-7784-1.
• Storbridge, Truman R. (1999). Alaska and the O. S. Revenue Cúter Service: 1867–1915, Naval Institute Press. ISBN 9781557508454.
• Stourzh, Gerald (1970). Alexander Hamilton and the Idea of Republican Government, Stanford: Stanford University Press. ISBN 0-8047-0724-3.
• (1898) The Battles of Trenton and Princeton, Boston: Houghton, Mifflin & Co..
• Studenski, Paul (2003). Financial History of the United States, 5ª edició, Frederick, Md.: Beard Books. ISBN 978-1587981753.
• (2009).Business History Review.83(1)

61-86.doi:10.1017/s0007680500000209.

• (1931) American neutrality in 1793; a study in cabinet government, New York: Columbia University Press.
• (2005).Reviews in American History.33(1)

8-14.doi:10.1353/rah.2005.0019.

• Trees, Andrew S. (2004). The Founding Fathers and the Politics of Character, Princeton: Princeton University Press. ISBN 0-691-11552-4.
• Tucker, Spencer C. (2014). The Encyclopedia of the Wars of the Early American Republic, 1783–1812 [three volumes]: A Political, Social, and Military History, ABC-CLIO. ISBN 978-1598841565.
• (1915) Life of Henry Laurens, with a sketch of the life of Lieutenant-Colonel John Laurens, New York: Putnam.

• (1994).Afro-Americans in New York Life and History.18(1)

31-45.ISSN 0364-2437. An undergraduate paper, which concludes that Hamilton was ambivalent about slavery.

• (1949) The Federalists, New York: Macmillan. Coverage of how the Treasury and other departments were created and operated.
• (2000).Public Administration Review.60(2)

186-90.doi:10.1111/0033-3352.00077.

• (2009) Empire of Liberty: A History of the Early Republic, 1789–1815, New York: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-503914-6. The most recent synthesis of the era.
• Wright, Robert I. (2002). Hamilton Unbound: Finance and the Creation of the American Republic, Westport: Greenwood Press. ISBN 0-313-32397-6.
• (2008) One Nation Under Debt: Hamilton, Jefferson, and the History of What We Owe, New York: McGraw-Hill. ISBN 978-0-07-154393-4.

Fonts primàries

• Syrett, Harold C., Jacob I. Cooke i Barbara Chernow, eds. The Papers of Alexander Hamilton. 27 vols. Columbia University Press, 1961-1987. (Inclou totes les cartes i escrits d'Hamilton, i totes les cartes importants que li varen ser escrites a ell; esta és l'edició definitiva de les obres d'Hamilton, profusamente anotades)
  • Founders Online, edició buscable
• Cooke, Jacob I., ed. Alexander Hamilton: A Profile. 1967. (Extractes breus d'AH i els seus crítics)
• Cunningham, Noble I. Jefferson vs. Hamilton: Confrontations that Shaped a Nation. 2000. (Breu colecció de fonts primàries, en comentaris)
• Federalist Papers. Baixe l'pseudónimo compartit de "Publius". Per Alexander Hamilton (c. 52 artículs), James Madison (28 artículs) i John Jay (cinc artículs).
• (2001) Joanne B. Freeman Joanne B. Freeman (ed.). Alexander Hamilton: Writings, The Library of America, p. 1108. ISBN 978-1-931082-04-4. (Tots els escrits principals d'Hamilton i moltes de les seues cartes)
  • Joanne B. Freeman, ed., The Essential Hamilton: Letters & Other Writings (Library of America, 2017) 424 pp.; edició abreviada
• Frisch, Morton J., ed. Selected Writings and Speeches of Alexander Hamilton. 1985.
• Hamilton, Alexander; Hamilton, John Church. The Works of Alexander Hamilton: Miscellanies, 1789–1795: France; Duties on imports; National bank; Manufactures; Revenue circulars; Reports on claims. 1850. John F. Trow, Printer. edició digital en línra debades
• Goebel, Julius, Jr., i Joseph H. Smith, eds. The Law Practice of Alexander Hamilton. 5 vols. Columbia University Press, 1964-1980. (La contraparte llegal de The Papers of Alexander Hamilton)
• (1904) Henry Cabot Lodge Henry Cabot Lodge (ed.). The Works of Alexander Hamilton. També disponible com a The Works of Alexander Hamilton, text complet en d'HTML edició. (L'única colecció en llínea dels escrits i les cartes d'Hamilton, que conté al voltant d'1,3 millons de paraules)
• Morris, Richard, ed. Alexander Hamilton and the Founding of the Nation. 1957. (Extractes dels escrits d'Hamilton)
• Informe sobre #Manufactura (Report on Manufactures), programa econòmic d'Hamilton per als Estats Units.

• Informe sobre el Crèdit Públic (Report on Public Credit), programa financer d'Hamilton per als Estats Units.
• Taylor, George Rogers, ed. Hamilton and the National Debt. 1950. (Extractes de tots els costats en la década de 1790)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Alexander Hamilton.

Alexander Hamilton en Viquidites.

En anglés

• Alexander Hamilton en MetaLibri
• Societat Històrica Alexander Hamilton (AHHS, sigles en anglés)
• La Pujada i Caiguda d'Alexander Hamilton per Ian Finseth
• Archivat el 24 de novembre de 2015 archivat en Wayback Machine.
• Biografia del Congrés sobre Hamilton
• Exposició de la Societat Històrica de Nova York sobre Alexander Hamilton
• Alexander Hamilton: Debat sobre el Banc Nacional (23/02/1791)
• Vida i época d'Alexander Hamilton, per Samuel M. Smucker: prosa poètica del sigle XIX
• Alexander Hamilton segons C.C. Hazewell: un panegíric del sigle XIX
• Alexander Hamilton segons Henry Cabot Lodge
• Alexander Hamilton en la Enciclopèdia Britànica (1911)
• Alexander Hamilton en PBS' American Experience [6] archivat en Wayback Machine.
• Alexander Hamilton: A Resource Guide from the Library of Congress
• Alexander Hamilton Papers from the Library of Congress (newly available August 2017)
• The Papers of Alexander Hamilton, subset of Founders Online from the National Archives
• Plantilla:Internet Archive author
• Hamilton's Report on Manufactures (Columbia University Press)
• Alexander Hamilton's Pla of Government
• Hamilton Grange National Memorial
• Reenactment of the Burr–Hamilton duel on July 12, 2004
• Alexander Hamilton and the National Triumph of New York City, WNET video lecture; overview of Hamilton's career
• Alexander Hamilton records [7] archivat en Wayback Machine. at Trinity Wall Street Archives