L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Dote

La dot és el patrimoni que el futur espós o la seua família entreguen a la nóvia, o viceversa, sent en molts casos proporcional al estatus social del beneficiari. El seu propòsit, segons diferents cultures, be seria el de contribuir a la manutenció de la família del beneficiari o contribuir a les càrregues matrimonials. En el medioevo, la dot s'otorgava a la dòna qui l'administrava durant la duració del matrimoni i de produir-se el repudie, la separació o el divorç tindria que rebre el triple de diners per part del seu marit i la família d'est.[1][2]

Jove en un Aussteuerschrank alemà, arcón a on guarda el seu dot (circa 1930).

En algunes cultures, la dot forma part d'un intercanvi de riquees entre les famílies contrayentes acompanyada d'un cert pagament del nóvio o la seua família a la família de la nóvia, o viceversa, denominat excrex. Este pagament és relativament freqüent en algunes cultures africanas, mentres que la dot seria més pròpia d'Àsia del Sur i algunes societats europees. En països com Índia, Pakistan, Bangladés, Nepal o Sri Lanka és la nóvia la que té que pagar una dot a la família del nóvio. A pesar de que en estos països asiàtics es prohibira expressament la dot a mitan d'el XX (en l'Índia va ser illegalisada en 1961), esta pràctica seguix sent prou comuna i en ocasions ha suscitat problemes quan no es poden satisfer les exigències del marit, lo que carreja maltracte o inclús uxoricidios o atres tipos d'assessinats.[3][4]


En algunes regions d'Europa s'ha conservat la tradició del aixovar, que antigament consistia en el conjunt de tifells, mobles i robes aportats per la família de la nóvia i que hui també pot fer-se extensible a la família del nóvio. En atres cultures, com en els pobles germànics del Medievo, apareix un fenomen marital denominat Morgengabe, que consistiria en un pagament del nóvio a la família de la nóvia. el mahr és un fenomen semblat al Morgengabe germànic pero en la cultura islàmica que es menciona en el Corán en el versícul 4:4, a on el nóvio li paga a la nóvia un cert monte de diners, joyes o bens immobles.

Orige

editar
 
Aussteuerschrank - un armari de dot, actualment en un museu alemà en Hauenstein.

L'estudi comparatiu de l'antropòlec Jack Goody sobre els sistemes de dot en tot lo món utilisant l'Atles Etnogràfic va demostrar que la dot és una forma d'herència que es troba en l'àmplia franja de societats d'Eurasia des de Japó fins a Irlanda que practiquen la "devolució divergent", és dir, que transmeten la propietat als fills d'abdós sexes. Esta pràctica diferix de la majoria de les societats del Àfrica subsahariana que practiquen la "herència homogénea", en la que la propietat es transmet només als fills del mateix sexe que el propietari. Estes últimes societats africanes es caracterisen per la transmissió d'el "preu de la nóvia", els diners, els bens o la propietat entregats pel nóvio o la seua família als pares de la nóvia (no a la pròpia nóvia).[5]

  • Goody ha demostrat l'existència d'una correlació històrica entre les pràctiques de "devolució divergent" (dote) i el desenroll de l'agricultura intensiva de llaurat per un costat, i l'herència homogénea (preu de la nóvia) i l'agricultura extensiva d'hoe per un atre.[6] Basant-se en el treball d'Ester Boserup, Goody senyala que la divisió sexual del treball varia en l'agricultura intensiva de llaurat i en l'horticultura extensiva itinerant. En les regions poc poblades a on es practica l'horticultura itinerant, la major part del treball ho realisen les dònes. Estes són les societats que utilisen el concepte de preu de la nóvia. Boserup associa ademés l'horticultura itinerant en la pràctica de la poligàmia, i d'ahí que es pague el preu de la nóvia com a compensació a la seua família per la pèrdua del seu treball. En l'agricultura de labranza, el treball és majoritàriament masculí; ací és a on es dona la dot.[7] En canvi, l'agricultura de llaurat s'associa en la propietat privada i el matrimoni tendix a ser monógamo, per a mantindre la propietat dins del núcleu familiar. La família propenca és la parella matrimonial preferida per a mantindre la propietat dins del grup.[8]

Existix un debat acadèmic sobre la teoria de Goody. Sylvia Yanagisko argumenta, per eixemple, que hi ha una série de societats, incloent parts de Japó, el sur d'Itàlia i China, que no recolzen l'afirmació de Goody de que la dot és una forma d'herència femenina de la propietat masculina. Senyala que el de Goody és un model evolutiu en el que estes variables històriques poden no ser els factors decisius en l'actualitat.[9] Susan Mann argumenta, en canvi, en eixemples en els que inclús en la China imperial tardana, la dot era una forma d'herència femenina.[10]

Stanley J. Tambiah (coautor en Goody en l'anterior "Bridewealth and Dowry"[11]) va argumentar posteriorment que la tesis general de Goody seguia sent pertinent en el Nort de l'Índia, encara que requeria una modificació per a adaptar-se a les circumstàncies locals. Senyala que la dot en el nort de l'Índia només s'utilisa parcialment com a fondo conjugal de la nóvia, i que una gran part va directament a la família conjunta del nóvio. En principi, açò sembla descartar el model de Goody, llevat que en el nort de l'Índia la família conjunta està composta pels pares del nóvio, els seus germans casats i les seues germanes fadrines, i els seus fills de tercera generació. Esta família conjunta controlava esta part de la dot, que utilisava per a ajudar a finançar les dot de les seues pròpies filles i germanes. Pero quan els pares morien i la família conjunta es dividia, este patrimoni conjunt es repartia entre els fills casats, de modo que, en última instància, la dot de la nóvia entregada a la família conjunta tornava a ella i al seu marit com "fondo conjugal"."[12]

  • Schlegel i Eloul varen ampliar el model de Goody per mig d'un nou anàlisis estadístic de l'atles etnogràfic. Sostenen que un factor important per a determinar el tipo de transacció matrimonial és el tipo de propietat que controla la llar. La dot fa circular la propietat i a les dònes, i és típica de les societats en les que la propietat és llimitada. La dot concentra la propietat i es troba en les classes propietàries o en els pobles comercials o de pastors en terres. Quan les famílies donen la dot, no només garantisen la seguritat econòmica de la seua filla, sino que també "compren" el millor marit possible per a ella i el millor gendre per a ells.[13]

Pràctiques històriques

editar

Babilonia

editar

Inclús en els registres més antics disponibles, com el Còdic d'Hammurabi en l'antiga Babilonia, la dot es descriu com una costum ya existent. Normalment, les filles no heretaven res del patrimoni del seu pare. En el seu lloc, en el matrimoni, la nóvia obtenia una dot dels seus pares, que pretenia oferir-li tanta seguritat de per vida com la seua família poguera permetre's.[14][15]

 
El mercat de nóvies de Babilonia, Edwin Long, 1875.

En Babilonia es practicava tant el preu de la nóvia com la subasta de la dot. No obstant, el preu de la nóvia casi sempre formava part de la dot.[14] Segons Heródoto, les subastes de donzelles se celebraven anualment. Les subastes començaven en la dòna que el subastador considerava més bella i progressaven fins a la menys. Es considerava illegal permetre la venda d'una filla fòra del método de subasta.[16] Les donzelles atractives s'oferien en una subasta per a determinar el preu de la nóvia que devia pagar un zagal, mentres que en el cas de les donzelles carents d'atractiu era necessària una subasta inversa per a determinar la dot que devia pagar un zagal.[17] En cas de divorç sense motiu, l'home devia entregar a la seua dòna la dot que duya, aixina com el preu de la nóvia que el marit li havia donat. La devolució de la dot podia ser discutida, si el divorç era per un motiu permés per la llei babilònica.[18][19]

La dot de l'esposa era administrada pel seu marit com a part del patrimoni familiar. No obstant, ell no tenia res que dir sobre la seua disposició final; i llegalment, la dot devia mantindre's separada, ya que s'esperava que servira per a mantindre a l'esposa i als seus fills. L'esposa tenia dret al seu dot a la mort del marit. Si moria sense fills, la dot passava a la seua família, és dir, al seu pare si estava viu, i si no, als seus germans. Si tenia fills varons, estos la compartien a parts iguals. El seu dot només podia ser heretada pels seus propis fills, no pels fills del seu marit en atres dònes.[14]

La Grècia antiga

editar

En la Grècia arcaica, la pràctica habitual era donar un preu de la nóvia (hédnon (ἕδνον)). Les dot (pherné (φερνή)) s'intercanviaven a finals del periodo clàssic (V). El marit tenia certs drets de propietat sobre la dot de la seua esposa. Ademés, l'esposa podia aportar al matrimoni una propietat pròpia, que no estava inclosa en la dot i que, per tant, era només seua. Esta propietat estava "més allà de la dot" (en grec parapherna, raïl de parafernalia) i es denomina propietat parafernal o propietat extradotal. Una dot també pot haver servit com una forma de protecció per a l'esposa contra la possibilitat de malos tratos per part del seu marit i la seua família,[20] proporcionant un incentiu per a que el marit no danye a la seua esposa. Açò s'aplicava en cultures en les que s'esperava que la dot fora tornada a la família de la nóvia si esta moria poc despuix de casar-se. En la Grècia contemporànea, la dot va ser eliminada del dret de família per mig de reformes llegals en 1983.[21] Donem, Vasilikie. (2007) "The Intersection of Gender, Class and Nationality and the Agency of Kytherian Greek Women". Ponència presentada en la reunió anual de la American Sociological Association. 11 d'agost.</ref>

Imperi Romà

editar

Els romans practicaven la dot (dos).[22][23] La dot era una propietat transferida per la nóvia, o en el seu nom per qualsevol atra persona, al nóvio o al pare del nóvio, en el seu matrimoni. La dot era una institució molt comuna en l'época romana,[24] i va començar pel desig de que la família de la nóvia contribuïra en una part de les despeses que implicava la creació d'una nova llar.[25] La dot s'entregava en la finalitat de que el marit poguera sostindre les càrregues de l'estat matrimonial (onera matrimonii). Tots els bens de l'esposa que no anaren dote, o no anaren una donatio propter nuptias, seguien sent de la seua propietat, i es dien Parapherna.[22] La dot podia incloure qualsevol forma de propietat, donada o promesa en el moment del matrimoni, pero només lo que quedava despuix de deduir els deutes. No només la família de la nóvia, qualsevol persona podia donar els seus bens com a dot per a la dòna. Es coneixien dos tipos de dot: dos profectitia i dos adventitia.[23] Eixe dos és profectitia que va ser donat pel pare o el pare de la nóvia. El restant de dos és adventitia. El dret romà també permetia una espècie de dot, cridada dos receptitia, que era entregada per alguna atra persona que no fora el pare o el pare de la nóvia, en consideració al matrimoni, pero en la condició de que fora tornada al dador de la dot, a la mort de l'esposa. La família de la nóvia devia donar una dot quan una chica es casava, i en proporció als seus mijos.[26] Era costum que la família i els amics de la nóvia pagaren les dot promeses en quotes a lo llarc de tres anys, i alguns romans es guanyaven grans elogis entregant la dot en una sola suma..[27]

Subcontinent indi

editar

La pràctica de la dot en el subcontinent indi és un tema controvertit. Alguns estudiosos creuen que la dot es practicava en l'antiguetat, pero uns atres no. Els informes de testics històrics (que es comenten més alvance) sugerixen que la dot en l'Índia antiga era insignificant, i que les filles tenien drets d'herència, que per costum s'eixercien en el moment del seu matrimoni. Les proves documentals sugerixen que a principis d'el XX, el dotació, més que la dot era la costum comuna, lo que a sovint feya que els chics pobres es quedaren sense casar.[28][29]

Stanley J. Tambiah afirma que l'antic Còdic de Manu sancionava la dot i la riquea nupcial en l'antiga Índia (típicament en Rohtak) i especialment en les famílies Kadia, pero la dot era la forma més prestigiosa i estava associada a la casta brahmánica (sacerdotal). La dot estava restringida a les castes inferiors, que no podien donar-la. Cita dos estudis de principis d'el XX en senyes que sugerixen que este patró de dot en les castes superiors i de patrimoni nupcial en les castes inferiors va persistir durant la primera mitat d'el XX.[30] No obstant és més provable que els matrimonis implicaren regals recíprocs entre les dos famílies, afirma Tambiah, de modo que en la mida en que la família del nóvio donava la riquea de la nóvia, esta solia tornar-li-la com a dot a la nóvia com a part del seu patrimoni conjugal.[31]

Michael Witzel, pel contrari, afirma que l'antiga lliteratura índia sugerix que les pràctiques de dot no eren significatives durant el periodo védico.[32] Witzel també senyala que les dònes de la Índia antiga tenien drets d'herència de propietats, ya siga per designació o quan no tenien germans. Les conclusions de MacDonell i Keith són similars a les de Witzel, i diferixen de les de Tambiah; citen la lliteratura índia antiga que sugerix que la dot es pagava inclús en els matrimonis de tipo brahmánico i daiva, associats a la casta superior brahmánica (sacerdotal). La dot no era infreqüent, quan la chica sofria algun defecte corporal. Els drets de propietat de les dònes varen aumentar en l'Índia antiga, sugerixen MacDonell i Keith, durant l'época èpica (200 a. C.-700 d. C.).[33] Kane afirma que la lliteratura antiga sugerix que la riquea nupcial només es pagava en els matrimonis de tipo asura, que eren considerats reprobables i prohibits per Manu i atres antics escrigues indis. Lochtefeld sugerix que els deures religiosos enumerats per Manu i uns atres, com "que la nóvia s'adorne ricament per a celebrar el matrimoni", eren el vestit ceremonial i les joyes junt en els regals que eren de la seua propietat, no una propietat exigida pel nóvio o destinada a ell; Lochtefeld senyala ademés que l'adorn nupcial no es considera actualment com a dot en la ment de la majoria de la gent..[34]

L'anàlisis anterior realisat per varis estudiosos es basa en l'interpretació de versos d'antigues escritures sánscritas de l'Índia, no en relats de testics presencials. Les observacions disponibles de testics oculars de l'antiga Índia donen una image diferent. Un d'ells són els registres de testics oculars de la conquista d'Alejandro Magne (ca. 300 a. C.), tal i com arrepleguen Arriano i Megástenes. El primer llibre d'Arriano menciona la falta de dot,

Ells (este antic poble indi) fan els seus matrimonis d'acort en este principi, ya que en la selecció d'una nóvia no els importa si té una dot i una bona fortuna, sino que només miren la seua bellea i atres ventages de la persona exterior. Arriano, L'invasió de l'Índia per Alejandro Magne, III[35]

El segon llibre d'Arriano senyala de manera similar,

Ells (els indis) es casen sense donar ni prendre dots, pero les dònes tan pronte com són casables són presentades pels seus pares en públic, per a ser seleccionades pel vencedor en la lluita o el boxeig o la carrera o algú que descolla en qualsevol atre eixercici varonil. Arriano, Indika en Megasthenes i Arriano, III[36]

Les dos fonts sugerixen que la dot estava absent, o era lo suficientment infreqüent com per a ser notada per Arrian.[37] Uns 1200 anys despuix de la visita d'Arrian, un atre erudit testic ocular va visitar l'Índia cridat Abū Rayḥān al-Bīrūnī, també conegut com Al-Biruni, o Alberonius en llatí. Al-Biruni va ser un erudit persa de l'época islàmica que va anar a viure a l'Índia durant 16 anys a partir de 1017. Va traduir molts texts indis a l'àrap i va escriure unes memòries sobre la cultura i la vida índies que va observar. Al-Biruni va afirmar,

S'alvancen els utensilis dels regocijos nupcials. No s'establix cap regal (dower o dote) entre ells. L'home només dona un regal a l'esposa, segons ho considere oportú, i un regal matrimonial per avant, que no té dret a reclamar, pero l'esposa (proposta) pot tornar-li-ho per la seua pròpia voluntat (si no vol casar-se). Al-Biruni, Capítul sobre el matrimoni en l'Índia, al voltant de 1035 d. C.[38]

Al-Biruni afirma ademés que una filla, en l'Índia d'el XI, tenia dret llegal a heretar del seu pare, pero només una quarta part del seu germà. La filla es duya esta cantitat de l'herència quan es casava, afirmava Al-Biruni, i no tenia dret als ingressos dels seus pares despuix del seu matrimoni ni a cap herència adicional despuix de la mort del seu pare. Si el seu pare moria abans del seu matrimoni, el seu tutor pagava primer el deute del seu pare, després destinava una quarta part de la riquea restant a la seua manutenció fins que estiguera llista per a casar-se, i després li donava el restant per a que ho duguera en si en la seua vida de casada.[39]

China

editar
 
Col de jadeíta - Jin la va rebre com a part del seu dot per la seua boda en Guangxu, en 1889; originalment exposta en la Ciutat Prohibida (Pequín), ara es troba en el Museu del Palau Nacional (Ciutat de Taipei).[40]

La dot va ser comuna en diferents periodos històrics de China i va continuar a través de l'història moderna. Cridada localment "Plantilla:Linktext (pinyin, Jiàzhuāng), la dot comprenia des de terres, joyes, diners fins a una colecció de roba, equips de costura i colecció d'artículs domèstics. Mann[10] i atres[41][42][43] troben que la dot era una forma d'herència per a les filles. En la China tradicional, els bens que posseïa una família, si els hi havia, es destinaven a la divisió equitativa o a l'herència només per als fills. La dot era l'única forma de transferir bens a una filla. Incloïa bens immobles, com la terra, i bens mobles, com a joyes i roba fina. La dot que duya en si solia estar separada dels bens del marit i d'atres membres masculins de la família. A sovint venia esta propietat per a obtindre diners en efectiu per a superar els temps econòmics difícils o les necessitats dels seus fills i el seu marit. En alguns casos, pot transferir els bens que duya com a dot a la seua filla o nora. Els bens de la dot, una volta transferits, constituïen a la seua volta un patrimoni independent de la dòna que els rebia (sifang qian, etc.). A sovint, una dòna que aportava una gran dote era considerada més virtuosa en la cultura chinenca que una atra que no ho feya.[10] En algunes parts de China, tant la dote com el preu de la nóvia (pinjin) es practicaven des de l'antiguetat fins a el XX. Encara que a lo llarc de l'història de China, la pràctica d'utilisar un preu de nóvia s'ha utilisat en gran mida en lloc de les dot, pero ha disminuït llentament en els temps moderns.[44]

Europa

editar

La dot es va practicar àmpliament en Europa fins a principis de l'era moderna. Els foloristas solen interpretar el conte popular Cenicienta com la competència entre la madrastra i la fillastra pels recursos, que pot incloure la necessitat de proporcionar una dot. L'òpera de Gioachino Rossini La Cenerentola fa explícita esta base econòmica: Dò Magnifique desija que la dot de les seues pròpies filles siga major, per a atraure a un partit més gran, lo que és impossible si deu aportar una tercera dot.[45]

Una pena comuna per al seqüestre i la violació d'una dòna fadrina era que el seqüestrador o violador tenia que proporcionar la dot de la dòna. Fins a finals d'el XX açò es dia a voltes diners de la corona, o l'incompliment de la promesa.

 
La dot de les tres donzelles (Gentile dona Fabriano, c. 1425, Pinacoteca Vaticana, Roma), llegenda de Sant Nicolás.

Proporcionar dots a les dònes pobres era considerat com una forma de caritat pels feligresos més rics. La costum dels calcetins de Nadal té el seu orige en una llegenda de San Nicolás, en la que va tirar or en els calcetins de tres germanes pobres, en lo que els va proporcionar la dot. Santa Isabel de Portugal i Sant Martín de Porres es varen distinguir especialment per proporcionar tals dots, i la Archicofradía de la Anunciación, una organisació benèfica romana dedicada a proporcionar dot, va rebre tot el patrimoni del Papa Urbà VII. En 1425, la República de Florencia va crear un fondo públic, cridat Mont delle doti, per a proporcionar dots a les nóvies florentinas. Durant l'Edat Mija, les nóvies de l'aristocràcia i la realea rebien grans herències com a dot. La Corona portuguesa va donar dos ciutats en l'Índia i Marroc com a dot a la Corona britànica en 1661 quan el rei Carlos II d'Anglaterra es va casar en Catalina de Bragança, una princesa de Portugal. En alguns casos, les monjas devien dur una dot en ingressar en un convent.[46] En algunes époques, com Antic Règim França, els convents també varen ser utilisats per alguns pares per a colocar a les filles menys atractives, de modo que les més casaderas pogueren tindre dots més grans.[47] Les famílies de l'Antic Règim que no podien proporcionar dot adequades també utilisaven els convents com a llocs per a colocar a les seues filles.[48]

En el Comtat de Bentheim, per eixemple, els pares que no tenien fills varons podien donar una dot de terres al seu nou gendre. La dot se solia donar en la condició de que adoptara ellinage de la nóvia, per a que continuara el nom de la família.

Anglaterra

editar

La dot s'utilisava en Anglaterra. No obstant, el dret de les filles a heretar i de les dònes a tindre propietats i atres drets en el seu propi nom la convertien en un instrument diferent al del continent. la llei sálica, que obligava a desheredar a les dònes i a privar-les de la propietat de la terra, no s'aplicava en Anglaterra. Les dònes fadrines tenien molts drets que els hòmens sí tenien. L'eixemple més famós d'este dret d'herència i agència femení anglés és potser Isabel I d'Anglaterra, que tenia tots els drets que tenia un monarca masculí. Si be les dònes fadrines tenien drets per a posseir propietats equivalents a les dels hòmens, el matrimoni i les dònes casades es varen vore afectades pels canvis de la conquista normanda d'Anglaterra a la llei en el XII. la Coverture es va introduir en el dret consuetudinari en algunes jurisdiccions, requerint que la propietat d'una esposa es mantinga a nom, custòdia i control del marit. Els normandos també varen introduir la dot en Anglaterra reemplaçant la costum anterior de que el nou espós li donara un regal matutino a la seua nóvia. Al principi l'espós entregava públicament [¿o rebia?] la dot en la porta de l'iglésia en la boda. Si el marit moria primer, lo que era freqüent, hi havia una dot de viudes d'un terç de les terres del marit en el moment del seu matrimoni; els ingressos i, en alguns casos, la gestió de les terres li varen ser assignats pel restant de la seua vida. Este concepte està inclós en la Gran Carta, i junt en el reconeiximent de l'herència femenina i l'absència de la llei sálica, i les dònes, particularment les dònes fadrines, que tenen molts drets equivalents als que tenen els hòmens, manifesta anglés llei que diferix fonamentalment de la llei del Continent, especialment la llei del Sacre Imperi Romà Germànic. Els registres judicials d'el XIII estan plens de disputes sobre dots i la llei es va tornar cada volta més complexa.[49]

El sistema de dot anglés permetia a la majoria de les famílies nobles casar a les seues filles i, d'esta manera, obtindre majors vínculs de parentesc i patrocini. Les filles casaderas eren un ben valiós per als pares ambiciosos, i l'aristocràcia anglesa enviava a pocs de les seues filles elegibles als convents.[50]

La falta d'una dot habitual, o acordada, pot provocar l'anulació d'un matrimoni. William Shakespeare va fer us d'un event d'este tipo en El Rei Lear: un dels pretenents de Cordelia renuncia a la seua demanda en enterar-se de que el Rei Lear no li donarà cap dot. En Mida per mida, les relacions prematrimonials de Claudio i Julieta varen ser provocades per les disputes de les seues famílies sobre la dot despuix dels esponsals. El motiu de Ángelo per a desistir del seu compromís en Mariana va ser la pèrdua del seu dot en el mar. En l'Anglaterra victoriana, les dot eren considerades per alguns membres de la classe alta com un pagament anticipat de l'herència de la filla. En alguns casos, les filles que no havien rebut el seu dot eren les úniques hereues en dret a part de l'herència quan els seus pares morien. Si una parella moria sense fills, la dot de la dòna solia tornar-se a la seua família.[51]

la Coverture mai es va aplicar universalment en Gran Bretanya i va ser derogada en el XIX. Açò va acabar efectivament en el concepte de dot, ya que la propietat d'una dòna fadrina era retinguda per ella despuix del matrimoni o els seus ingressos es convertien en propietat marital baix control conjunt en el marit (no baix el seu control exclusiu com en el coverture).

Rússia

editar
 
La dot del pintor rus d'el XIX, Vasili Pukirev. La dot era una pràctica comuna en Rússia durant el XIX.

En algunes parts d'Europa, especialment en Europa de l'Est, les dot per terra eren comunes. el Domostroy, un llibre de consells rus d'el XVI per a les classes altes, inclou el consell de reservar una propietat per als fins de la dot, i utilisar-la per a acumular roba de llit, roba i atres coses per a ella, en lloc de tindre que comprar-ho tot de sobte per a la boda; si la filla morira, la dot deuria utilisar-se per a donar almoines i per a resar per la seua ànima, encara que una part podria reservar-se per a atres filles.[52] En la tardana Rússia zarista la dot consistia originalment en roba per a la nóvia, lli i roba de llit.[53] Elli es va fer menys comú, fet que es va atribuir a la mala collita de lli i a que les chiquetes eren mals hilanderas, pero es va fer recalcament en la finura de la roba, i a voltes es va afegir una dot de diners, sobretot si es considerava que la nóvia tenia algun defecte.[53] Els futurs sogres, que solien preocupar-se sobretot per la seua capacitat de treball, es preocupaven més per la dot econòmica.[54]

Espanya

En Espanya, la dot matrimonial aplega a través de la cultura romana. Devem tindre en conte que en l'Antiga Roma la dot no va ser considerada en principi un institut jurídic, sino una costum social, que va produir un víncul obligacional.[55]No podem afirmar el motiu de la seua aparició, pero si coneixem que la creació de la dot va provocar múltiples efectes. La dot servia com a llaç o unió entre famílies, pero també era una forma de demostrar el seu poder adquisitiu i la seua posició social, lo que era usat a modo de carta de presentació entre les grans figures de les famílies. En un principi, l'encarregat de l'administració de la dot matrimonial era exclusivament el marit, que l'administrava com si d'un ben propi es tractara, tenint l'única obligació de tornar lo que haguera sobrat en cas que ho fera. En el temps, es varen realisar diversos canvis en les llegislacions. Un dels canvis més importants es va produir en l'arribada de les denominades "Sèt Partides", un cos normatiu redactat en Castella durant el regnat d'Alfonso X (1221-1284). Esta va ser la gran regulació que va afectar a les dot matrimonials. Entre atres mides, la regulació recogia tres casos a on la dòna perdria el dret a rebre la part sobrera de la dot. Estos tres casos són els següents: ser trobada culpable d'adulteri, ser vençuda en juí o la creació d'alguna costum local.[56]

Romania

editar

En Romania, a finals d'el XVIII i principis d'el XIX (1750-1830), l'exclusió de les filles de l'herència familiar va conduir a una major cohesió dins del núcleu familiar. Els parents masculins de l'esposa controlaven la dot, pero ella conservava la propietat exclusiva de la mateixa i dels regals de boda. Els seus parents podien perseguir al marit per despilfarrar la dot; les esposes adquirien certa capacitat per a abandonar un matrimoni abusiu. El resultat a llarc determini va ser un major empoderamiento llegal de les dònes, al mateix temps que es proporcionava seguritat econòmica a les dònes divorciades, les viudes i els chiquets.[57]

Tailàndia

editar

En Tailàndia, la dot es coneix com "Sinsod" i és una tradició important en moltes cerimònies de matrimoni. Consistix en una suma de diners, joyes o atres bens que el nóvio entrega a la família de la nóvia com a mostra de respecte i agraïment per haver-la criat. També simbolisa la capacitat de l'home per a mantindre a la seua futura esposa. Encara que no és un requisit llegal, la dot és comunament esperada, especialment en zones rurals o quan la nóvia prové d'una família en bona reputació. En molts casos, part o la totalitat de la dot es torna a la parella despuix del matrimoni com a respal inicial per a la seua nova vida junts.

Amèrica

editar

Cultures indígenes

editar

Segons un estudi etnogràfic de les cultures indígenes de tot lo món, al voltant del sis per cent de les cultures indígenes nortamericanes practicaven l'intercanvi recíproc, que implicava l'entrega de regals entre les famílies dels nóvios.[58] Entre les tribus de les planures americanes, s'utilisava una combinació de dot i de dot. El nóvio regalava cavalls als pares de la nóvia, mentres que ells, a la seua volta, donaven un regal al nóvio. L'intercanvi era en cert modo recíproc.[59]

Mèxic

editar

Els colon espanyols varen dur la costum de la dot a Mèxic. Les lleis espanyoles varen otorgar a les nóvies el dret a controlar el seu dot despuix del matrimoni, en contra de la pràctica europea habitual de transferir la dot al control del nóvio i la seua família.[60] Les dònes, en la pràctica, solien mantindre el control sobre el seu dot despuix del matrimoni. El marit podia rebre fondos de la dot per a invertir-els en benefici mutu de la parella i dels seus fills, pero les esposes també solien utilisar els fondos del seu dot per a gestionar els seus propis negocis, com tendir-vos, taberneros i propietaris de tendes en les zones urbanes.[61] Les dot eren una costum comuna en els primers anys de la colónia, pero varen ser passant de moda a mitan d'el XVIII. Per a llavors, les filles menys adinerades solien casar-se sense dot.[62]

Nova França

editar

El govern francés es va esforçar per fomentar el matrimoni dels soldats i comerciants varons de Nova França concedint dot a les dònes dispostes a viajar a la colónia de Quebec. Com la Corona francesa proporcionava dot a moltes de les dònes convençudes de viajar a Nova França per a casar-se i establir-se allí, li les coneixia com filles du roi (filles del rei). Els convents de Quebec, de la mateixa manera que en Europa, exigien una dot als pares de les chiquetes que es convertien en monges, de la mateixa manera que s'esperava la dot en els matrimonis de les nóvies de classe alta. L'Iglésia catòlica i les autoritats llaiques pretenien que este requisit regulara l'admissió en les comunitats religioses. No obstant, les chicones sense dot solien contar en el respal de benefactors i, en ocasions, els convents rebaixaven la suma requerida per a admetre a noves monges.[63]

Estats Units

editar
 
Pintura de Fra Angelico: L'història de Sant Nicolás - Donant dot a tres chiquetes pobres. La pintura d'el XV es referix a l'història d'un home pobre en tres filles. En aquella época, el pare d'una jove tenia que oferir una dot als possibles marits. Sense una dot, era poc provable que una dòna es casara. Misteriosament, en tres ocasions, segons conta l'història, va aparéixer en la seua casa una bossa d'or per a les dot, per cortesia de Sant Nicolás. Més vesprada, Sant Nicolás va passar a ser conegut com a Santa Claus.[64]

La dot va ser una costum duta als Estats Units pels colon d'Anglaterra i atres llocs d'Europa. Una llegenda conta que John Hull, el Mestre de la Casa de la Moneda en Boston i un home ric, va determinar la dot per al matrimoni de la seua filla Hannah en Samuel Sewall. Es diu que Hull va posar a la seua filla de 18 anys en un costat de la gran balança del seu almagasén. Va apilar chelins en l'atre costat de la balança fins a aplegar al seu pes en argent, i eixa va ser el seu dot.[65]

Les filles dels industrials rics d'el XIX, que podien heretar grans cantitats de diners i propietats, rebien "dots" dels seus pares per a casar-se en aristócrates europeus que posseïen un títul pero tenien poca riquea. L'intercanvi mutu de títul i riquea elevava l'estatus de la nóvia i del nóvio.[58]

Brasil

editar

La dot va ser una costum duta a Brasil pels colon portuguesos. L'economia colonial va fer que les famílies tingueren un gran interés en les herències de terres en particular. Com en Europa, la filla major solia rebre la major dot del seu pare. No obstant, les variacions no eren inusuals, ya que l'investigació ha demostrat que en São Paulo, el 31 % dels pares donaven dots de tamany creixent a les filles més jóvens, i el 21 % distribuïen les dot sense favorir especialment l'orde de naiximent de les filles.[66] Ademés de les dot, les filles també podien rebre una herència del seu pare, una part de la legìtima. Les lleis d'herència eren complexes en el Brasil colonial. Segons la llei portuguesa, l'herència devia dividir-se entre els fills que no hagueren rebut una dot. A principis del periodo colonial, les filles casades que rebien una gran dote es negaven a acceptar una atra herència despuix de la mort del seu pare. En el XVIII, a mida que les herències i les dot es varen ser reduint, esta costum va desaparéixer. Les filles acceptaven una dot, més una legìtima. D'esta manera, integraven el seu dot en l'herència en la legìtima, lo que es dia dur la dot à colação. El terç restant de l'herència, la terça, quedava lliure per a que el pare ho repartira com volguera entre els seus hereus.[67]

Va haver casos en els que es va deixar que una filla es casara sense dot, mentres que a les seues germanes se'ls va donar dote, una indicació del control patern sobre les eleccions matrimonials. Durant el XVIII, a mida que les herències disminuïen en tamany, els litigis entre germans es varen fer més comuns. Les dot podien incloure terres, una casa en la ciutat, diners en efectiu, pols d'or, lingots d'or, ferramentes i maquinària, ganado o cavalls.[68] En el XIX, els canvis econòmics varen fer que els hòmens, normalment comerciants, aportaren més al matrimoni des del punt de vista material, i la dinàmica econòmica del mateix va canviar.[69]

La dot en Grècia

editar

Esta pràctica s'observava en les classes socials altes; el restant de la societat no contava en tants recursos, i era un assunt més pràctic. Esta tradició va tindre el seu auge en l'Edat Obscura.cita requerida

La família del nóvio era qui donava els presents (cridada hedna l'entrega de regals), i aixina es formava la dot, el patrimoni de la casa.cita requerida

La nóvia podia tindre molts pretenents i rebre regals de tots- En açò no es vol dir que qui regalava més o millors coses, comprava a la nóvia. Els regals no es tornaven, i tot lo que un pretenent donava ho perdia si elegien a un atre.cita requerida

Els matrimonis es concretaven a través del cap dels gens (de la paraula genos= família real). Moltes voltes estos matrimonis eren per amistat entre les famílies o per aliances polítiques, alguna cosa molt important per als basileus, per l'influència política entre els demés basileus. Les famílies no tenien per qué ser del mateix lloc ni comarca.cita requerida

Vore també

editar

Referències

editar
  1. ↑ La dòna en la societat medieval, ArteHistoria
  2. ↑ Jorge Augusto Gamboa, La dot matrimonial del sigle XVI: el cas de la provinvia de Pamplona en el Nou Regne de Granada (1575-1630)
  3. ↑ La dot matrimonial genera bosses de pobrea i marginalitat femenina en Índia elEconomista. és, 09/01/2010
  4. ↑ "La dot, rito mortal en l'Índia", en elmundo. és (23/05/2007)
  5. ↑ Goody, Jack (1976). Producció i reproducció: A Comparative Study of the Domestic Domain, Cambridge: Cambridge University Press, p. 7.
  6. ↑ Goody, Jack (1976). Production and Reproduction: A Comparative Study of the Domestic Domain, Cambridge: Cambridge University Press, pp. [1]-29.
  7. ↑ Goody, Jack (1976). Producció i reproducció: A Comparative Study of the Domestic Domain, Cambridge: Cambridge University Press, p. 32.
  8. ↑ Goody, Jack (1976). Producció i reproducció: A Comparative Study of the Domestic Domain, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 33-34.
  9. ↑ Plantilla:Cite journalast=Yanagisako
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Mann, S. (2008). Dowry Wealth and Wifely Virtue in Mid-Qing Gentry Households. Clapix Imperial China, 29(1S), 64-76.
  11. ↑ (Cambridge University Press, 1973)
  12. ↑ Plantilla:Cite journalast=Tambiah
  13. ↑ Plantilla:Cite journalast=Schlegel
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Thompson, James C., Women in Babylonia Under the Hammurabi Law Code [2] archivat en Wayback Machine. Women in the Ancient World (2009)
  15. ↑ El Còdic d'Hammurabi Traducció de Robert Harper (1923)
  16. ↑ Shubik, 2004: p214
  17. ↑ Subastes i subastes (en en), University of Califòrnia Press, pp. 27-28. ISBN 978-0-520-03978-0.
  18. ↑ Còdic d'Hammurabi [3] archivat en Wayback Machine., Traduït per L. W. King (1915), Vegen-se les Lleis 137 a 164, i les Lleis 178 a 184
  19. ↑ htmEl Còdic d'Hammurabi i la llei babilònica [4] archivat en Wayback Machine. Mindi Bailey (2007)
  20. ↑ Nigel Guy Wilson. "Dowry". Encyclopedia of Ancient Greece. 2002.
  21. ↑ AROUND THE WORLD; Greece Approves Family Law Changes.
  22. ↑ 22,0 22,1 William Smith (1875), htmlDos, A Dictionary of Greek and Roman Antiquities, John Murray, London; pp. 436-438
  23. ↑ 23,0 23,1 Ferdinand Mackeldey (1883), Handbook of the Roman law: Volums 1-2 [5] archivat en Wayback Machine., Llibre III; pp. 419-430
  24. ↑ Roger S. Bagnall et al. (Editor), The Encyclopedia of Ancient History, vore artícul sobre Dowry, Roman; ISBN 978-1-4051-7935-5, decembre de 2011, Wiley-Blackwell; DOI: 10.1002/9781444338386. wbeah13088
  25. ↑ l'antiga Roma [6] archivat en Wayback Machine. James C. Thompson (2010), Women in the Ancient World; vejau també la resenya i el resum en Women in the Classical World [7] archivat en Wayback Machine., Michigan State University (2013)
  26. ↑ [8] [9] archivat en Wayback Machine. Cicerón, Dret romà (en llatí, use el traductor)
  27. ↑ Library of History Diodoro Sículo, Llibre XXXI, Paràgraf 27, Edició de la Biblioteca Clàssica Loeb, pp. 385-387
  28. ↑ Muni Buddhmal, Terapanth ke Drudhdharmi Shravak Arjunlji Porwal, Kesrimal ji Surana Abhinanda Granth, 1982, p. 95
  29. ↑ Parwar Directory, Pub. Singhai Pannal Raer ed. Pandit Tulsiram, 1924, p. 15
  30. ↑ Tambiah, Stanley (1973). Bridewealth and Dowry, Cambridge UK: Cambridge University Press, pp. [10]-69.
  31. ↑ Tambiah, Stanley; Goody, Jack (1973). Bridewealth and Dowry, Cambridge University Press, p. 71.
  32. ↑ Witzel, Michael. "Poca dote, no sati: The Lot of Women in the Vedic Period". Journal of South Àsia Women Studies 2, no. 4 (1996).
  33. ↑ MacDonell, Arthur i Keith, Arthur. Vedic Index: Names and Subjects, Indian Text Séries (John Murray, Londres, 1912), Volum 1:482-485 ページ出版
  34. ↑ James G. Lochtefeld, The Illustrated Encyclopedia of Hinduism: A-M, Rosen Publishing, ISBN 9780823931798; 203 ページ出版
  35. ↑ John Watson McCrindle (traductor), The Invasion of Índia by Alexander the Great as described by Arrian, Archibald Constable & Co. (Westminster, Regne Unit): 280
  36. ↑ JW McCrindle, Megasthenes i Arriano, Trubner & Co (Londres): 222
  37. ↑ CV Vaidya, Epic Índia, Or, Índia as Described in the Mahabharata and the Ramayana, ISBN 978-8120615649
  38. ↑ Edward Sachau (Traductor), Bīrūnī, Muḥammad ibn Aḥmad, L'Índia d'Alberuni (Vol. 2), Kegan Paul, Trench, Trübner & Co. (Londres, 1910.) CapítulXIX: 154 ; vejau també Al-Hind.
  39. ↑ Edward Sachau (Traductor), Bīrūnī, Muḥammad ibn Aḥmad, L'Índia d'Alberuni (Vol. 2), Trübner & Co. (Londres, 1910.) CapítulXXII: 164 ページ出版
  40. ↑ «Taipei's trove of Chinese art». The New York Claves.
  41. ↑ “La terra de la dot nupcial i la situació econòmica de les dònes de famílies riques en la dinastia Song” (2010). Frontiers of History in China 5 (1): 106-124. doi:10.1007/s11462-010-0005-z.
  42. ↑ Cooper, G. (1998). Life-cycle rituals in Dongyang County: clave, affinity, and exchange in rural China. Ethnology, pp. 373-394
  43. ↑ “Dowry and Intrahousehold Bargaining Evidence from China” (2009). Journal of Human Resources 44 (1): 25-46. doi:10.1353/jhr.2009.0016.
  44. ↑ “El posicionament de la cambra: nóvies, nóvios i els seus fotógrafs en l'indústria nupcial de Taipei” . Ethos 32 (2): 140-163. doi:10.1525/eth.2004.32.2.140.
  45. ↑ Marina Warner, From the Beast to the Blonde: On Fairy Tals And Their Tellers, pp. 213-14 ISBN 0-374-15901-7
  46. ↑ "Convent [11] archivat en Wayback Machine.", Enciclopèdia Catòlica
  47. ↑ Louis Auchincloss, Fals amanecer, p. 42 ISBN 0-385-18021-7
  48. ↑ Louis Auchincloss, Fals amanecer, p. 48 ISBN 0-385-18021-7
  49. ↑ S. H. Steinberg et al. eds. A New Dictionary of British History (1963) pp. 110-11.
  50. ↑ “Una nova mirada a la Reforma: Aristocratic women and nunneries, 1450-1540” (1993). Journal of British Studies 32 (2): 89-113. doi:10.1086/386024.
  51. ↑ Gail MacColl i Carol McD. Wallace, To Marry An English Lord, pp. 166-67, ISBN 0-89480-939-3
  52. ↑ Carolyn Johnston Pouncey, The Domostroi: Rules for Russian Households in the Clave of Ivan the Terrible, p. 95 ISBN 0-8014-9689-6
  53. ↑ 53,0 53,1 Olga Semyonova Tian-Shanskaia, Village Life in Clapix Tsarist Russia, pp. 3-4, 1993, Indiana University Press, Bloomington i Indianápolis.
  54. ↑ Olga Semyonova Tian-Shanskaia, Village Life in Clapix Tsarist Russia, p. 66, 1993, Indiana University Press, Bloomington i Indianapolis
  55. ↑ ÁREVALO CAVALLER, W. (2003). “A propòsit de la dot de Licinia”. Fonaments Romanísticos del Dret Contemporàneu. Bolletí Oficial de l'Estat.
  56. ↑ AUGUSTO GAMBOA, J. (1997). “La dot matrimonial a finals del sigle XVI: el cas de la província de Pamplona en el Nou Regne de Granada” (1574-1630). Universitat Nacional de Colòmbia, Facultat de Ciències Humanes: Departament d'Història.
  57. ↑ “Women, Dowries, and Patrimonialaw in Old Regime Romania (c. 1750-1830)” (2009). Journal of Family History 34 (2): 189-205. doi:10.1177/0363199008330732. PMID 19618556.
  58. ↑ 58,0 58,1 (2009) Antropologia cultural: Una perspectiva aplicada, Cengage Learning, p. [12]. ISBN 9780495601920.
  59. ↑ Deogaonkar, S. G. (2002). Els natius americans i els indis natius, Concept Publishing Company, p. 48. ISBN 9788170229094.
  60. ↑ Mangan, Jane I. (2005). Trading Rols: Gender, Ethnicity, and the Urban Economy in Colonial Potosí, Duke University Press, p. [13]. ISBN 9780822334705.
  61. ↑ Mangan, Jane I. (2005). Trading Rols: Gender, Ethnicity, and the Urban Economy in Colonial Potosí, Duke University Press, p. [14]. ISBN 9780822334705.
  62. ↑ Socolow, Susan Migden (2000). The Women of Colonialatin America, Cambridge University Press, p. [15]. ISBN 9780521476423.
  63. ↑ (1997) Larry D. Eldridge (ed.). Women and Freedom in Early America, NYU Press, p. [16]. ISBN 9780814721988.
  64. ↑ és Sant Nicolás? [17] archivat en Wayback Machine. Centre de Sant Nicolás
  65. ↑ (1857) Archaeologia Americana: transactions and collections of the American Antiquarian Society, Volume 3, American Antiquarian Society, digitized by University of Wisconsin at Madison, pp. 274-75.
  66. ↑ Nazzari, Muriel (1991). Disappearance of the Dowry: Women, Families, and Social Change in São Paulo, Brazil (1600-1900), Stanford University Press, p. [18].
  67. ↑ Nazzari, Muriel (1991). Disappearance of the Dowry: Women, Families, and Social Change in São Paulo, Brazil (1600-1900), Stanford University Press, pp. [19]-67.
  68. ↑ Nazzari, Muriel (1991). Disappearance of the Dowry: Women, Families, and Social Change in São Paulo, Brazil (1600-1900), Stanford University Press, p. [20].
  69. ↑ Nazzari, Muriel (1991). Disappearance of the Dowry: Women, Families, and Social Change in São Paulo, Brazil (1600-1900), Stanford University Press, p. [21].


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dote&oldid=1285336»