Barba
La barba[1] és el pèl que creix sobre el mentó (barbeta), el coll, els pòmuls i baixe el llavi inferior de l'home.[2][3][4][5] Ocasionalment apareix en dònes quan es dona hirsutisme.[6]
A lo llarc de l'història i en les diferents cultures, als hòmens en pelussa facial se'ls ha atribuït la saber, la potència sexual o un estatus social alt, pero també la falta de higiene o refinament i una disposició excèntrica. En algunes religions els hòmens deuen dur la barba completa. També va ser inclosa en la moda, per a les que s'han definit varis estils de barbes, que es poden usar enfocades en diferents tipos i formes de rostres.
La barba es retalla per mig de l'afaitat. En ocasions, també es retalla procedint a rasurar parts dels pòmuls i el coll. Algunes persones opten per molejar la barba en tijeras o inclús pinces.[7] Ademés, pot ser pentinada per mig de raspalls especialisats o el popular pentine de javalí.[8]
A sovint es combina la barba en el bigot, que és el pèl que creix sobre el llavi superior. Existixen també estils específics en els quals es preferix tallar el bigot, com la barba Amish o Islàmica.[9]
Desenroll
La barba comença a desenrollar-se durant la pubertat. El creiximent del pelussa androgénico en el rostre, està vinculat a l'estimulació dels folículs pilosos de la cara per la dihidrotestosterona, el qual genera el creiximent i desenroll de la barba, durant i despuix de la pubertat. La dihidrotestosterona és una hormona que es produïx a partir de la testosterona. El temps de creiximent i la cantitat de barba, depén de la genètica heretada de cada individu.[10] Per lo general, la barba en els hòmens alcança el seu punt màxim de desenroll als trenta anys d'edat.[11]
Funció
No existixen motius comprovats de la funció exacta del creiximent de la barba, pero sí teories. Una d'elles, és que protegix la pell dels rajos ultravioletas del sol, ajudant també a frenar el procés d'envelliment en evitar l'exposició permanent de la pell al sol. La barba evita que la pell es veja afectada per atres factors externs com l'aire, el fret o la contaminació.[12]
El professor i sicòlec evolucioniste de l'Universitat de Nou Mèxic, Geoffrey Miller, va argumentar que la barba posseïx diverses funcions ornamentals, entre elles: l'atracció intersexual (dònes solen sentir-se atretes instintivament) i la competència intrasexual (intimidació cap a hòmens rivals).[13]
Història
.jpg)
Edat Antiga i el món clàssic
La classificació més primerenca es dona en l'antic Egipte prop de 3000 a 1580 abans de Crist, quan es deixaven créixer la barba en la barbeta i que en freqüència li l'teñir en henna (marró rojós) i atres voltes, feyen trenats en fils d'or entrellaçats en el propi pèl. Una barba real o postiça, era un signe de la sobirania, va ser usat per les reines, els reis i, a voltes les vaques. Açò es va portar a terme en lloc per un llaç nugat en el cap i unida a una correja d'or a la barbeta. Esta moda va transcórrer del 3000, al 1580 a. C.
Les civilisacions de Mesopotamia (els sumerio, els assiris, els babilonios, caldeos…) es esmeraban en el conte i dedicació de les seues barbes, en pinces i tenazas per a crear rulls elaborats o tirabuzones. Els perses eren aficionats a les llargues barbes.
L'antiga Índia
En l'antiga Índia es permetia un creiximent important de la barba, considerat d'esta forma, un símbol de dignitat i de saber (eixemple dels sadhu). Per lo general tracten les seues barbes en sum conte i veneració, i el castic pel llibertinage i l'adulteri era tindre la barba afaitada en públic. Tenien un sentit sagrat en la preservació de la barba, ademés un home podia saldar el pagament d'un deute.
Grècia antiga
Els antics grecs consideraven la barba com a símbol o signe de virilitat, i havia adquirit un significat casi santificado. Només es rapava com a senyal de duel. Una cara plana era considerada com un signe de afeminament. Els espartans que mostraven signes de covardia, eren castigats en l'afaitat de les seues barbes. Des dels primers temps, no obstant, el rasurado del llavi superior no era res rar. Els grecs també rullaven la barba en tenazas.
Antiga Macedònia
En l'época d'Aleixandre Magne, es va introduir la costum d'afaitar-se. Segons s'informa, Alejandro va ordenar als seus soldats estar ben afaitats, tement que les seues barbes serviren com torres per a que els seus enemics els prengueren i els tiraren dels cabells. Aixina que, l'afaitat es va difondre entre els macedonios per imitació, els reis de la qual estan representats en les monedes en les cares planes. Poc despuix es varen implantar lleis en contra, llevat en Rodas i Bizanci. Inclús Aristòtil s'ajustava a la nova costum, a diferència dels atres filòsofs, i conserva la barba com a símbol de la seua professió.
L'antiga Roma
L'afaitat sembla que estava estés entre els romans durant la seua història primitiva (en els reis de Roma i els principis de la República). Plinio nos diu que P. Ticinius va ser el primer que va dur un barber a Roma, que va anar en l'any 454 despuix de la fundació de la ciutat (és dir, al voltant de 299 a. C.). Escipión l'Africà va ser aparentment el primer entre els romans que es va afaitar la barba. No obstant, molt pronte casi tots els hòmens romans varen ser ben afaitats, ya que es va convertir en un signe diferenciador entre romans i grecs. Solament en els últims temps de la República, els jóvens romans varen començar a retallar-se la barba solament per parts, segons la moda. Els chiquets preadolescentes s'untaven la barbeta en oli en l'esperança de forçar el creiximent prematur de la barba.
No obstant, en els últims anys de la república vore una barba era alguna cosa inusual. De manera general, en Roma en eixe moment una llarga barba era considerada un signe de nocura i de misèria. El primer afaitat era considerat com el començ a l'edat adulta i era celebrat en una festa. Per lo general, en esta festa als adolescents romans se'ls otorgava la toga virilis. Augusto ho va fer als seus vintiquatre anys, Calígula en el seu vigèsim natalici. Moltes voltes, el pèl tallat en estes festivitats era consagrat a un deu. Aixina, Nerón ho va posar en una caixa d'or en perles, i ho va dedicar a Júpiter. Els romans, a diferència dels grecs, deixaven créixer les seues barbes en época de duel; ho va fer Augusto per la mort de Juli Cèsar. Per una atra part, els hòmens de les zones rurals al voltant de Roma no sembla que s'afaitaren, exceptuant quan anaven al mercat cada huit dies, per lo que la seua apariència habitual provablement canviava per una barba més curta.
En el II, l'emperador Adriano, segons Dion Casio, va anar el primer de tots els césares en deixar-se créixer la barba. L'Història Augusta diu que ho va fer per a ocultar les cicatrius en el seu rostre. Est va ser un periodo d'imitació generalisada de la cultura grega en Roma. Molts atres hòmens es varen deixar créixer la barba imitant a Adriano i la moda grega. Fins a l'época de Constantino el Gran els emperadors apareixen en busts i monedes en barba.
Celtes i germans
Entre els celtes d'Escòcia i Irlanda els hòmens solien deixar-se créixer la barba donant-los forma circular, i inclús el fet de no tindre pelussa facial era vist a sovint com deshonroso. Tácito va afirmar que entre els Catti, una tribu germànica, no se li permetia afaitar-se o tallar-se el pèl a un jove fins que no havia matat a un enemic. Els lombardos tenien fama de dur barbes molt llargues. Com els romans estaven obligats a anar ben afaitats, per als pobles celtes i germans era també un signe diferenciador dur barba, tal i com feyen els romans en els grecs. Aixina que, aparte d'un signe de virilitat, també era un símbol de llibertat.
L'Edat Mija
En l'Edat Mija la barba va adquirir un símbol de virilitat, llibertat, honor i, sobretot, de saber.
De la Renaixença a hui en dia
En el XV la majoria dels hòmens europeus estaven ben afaitats. Les barbes del XVI es varen deixar créixer a llongituts increibles, pero era qüestió de modes (vore els retrats de John Knox, Gardiner i Thomas Cranmer). Algunes barbes d'estos temps varen ser l'espasa espanyola, la barba anglesa de tall quadrat, la barba bifurcada i la barba d'agulla entre uns atres. Curiosament, esta tendència de deixar les barbes llargues va ser més accentuada durant el regnat de la reina María, un temps de reacció contra la reforma protestant.
En els círculs urbans d'Europa occidental i Amèrica, la barba va passar de moda despuix de principis del XVII, fins a tal punt que en 1698 Pedro el Gran de Rússia, va ordenar als hòmens a que s'afaitaren la barba, i en 1705 va establir un impost sobre barbes en la finalitat de que la societat russa estiguera més en consonancia con l'Europa occidental contemporànea.
La popularitat de la barba es va reduir en la societat occidental, i la majoria dels hòmens del XVIII, sobretot entre la noblea i classes altes, anaven ben afaitats. Va haver, no obstant, un canvi dramàtic en la popularitat de la barba durant la década de 1850, en lo que es convertirien en marcadament més populars. Per lo tant, les barbes varen ser adoptades per molts líders, tals com Martín Carrera Sabat (president de Mèxic), Alejandro III de Rússia, Napoleón III de França, Federico III d'Alemània, aixina com molts estadistes i personalitats de la cultura, tals com Benjamin Disraeli, Charles Dickens, Giuseppe Garibaldi, Karl Marx i Giuseppe Verdi. Esta tendència pot ser reconeguda en Estats Units, a on es pot vore el canvi entre els presidents posteriors a la Guerra Civil. Abans de Lincoln, els presidents nortamericans no usaven barba, despuix de Lincoln fins a William Howard Taft, cada president, llevat Andrew Johnson i William McKinley, duyen barba o bigot.
La barba es va vincular en este periodo en les nocions de masculinitat i corage. La popularitat ha contribuït a l'estereotipada figura masculina victoriana en la ment popular, la figura severa vestits de negre, que la seua es riedad era accentuada per una barba tupida.
No obstant, la pelussa facial va sofrir un llent descens en la seua popularitat. A pesar de mantindre's en alguns personages, que eren hòmens jóvens de l'época victoriana (com Sigmund Freud), la majoria dels hòmens que varen conservar la pelussa facial durant els anys 1920 i 1930 es varen llimitar a un bigot o una barba de chivo (per eixemple: Marcel Proust, Albert Einstein, Vladimir Lenin, León Trotski, Adolf Hitler i Iósif Stalin). En esta época també es va estendre la moda de dur barba en ambients obrers o sindicalistes, és dir, en els moviments d'esquerra. Des de la segona mitat del XX destaquen en l'esquerra política els casos de Fidel Castro, Ernesto "Che" Guevara i Lula da Silva i en la dreta el cas de José María Aznar, Mariano Rajoy, Pablo Casat i Santiago Abascal.
En Estats Units, per la seua banda, els galans cinematogràfics i els superhéroes eren retratats en els rostres afaitats. Els pocs hòmens que duyen barba o bigot, durant este periodo, varen anar en freqüència immigrents centreeuropeus, els membres de sectes religioses o membres sindicalistes.
La barba es va tornar a introduir en la societat per la contracultura, en primer lloc en els Beatniks en la década dels 50 i despuix en el moviment hippie en els 60. Des de la guerra de Vietnam les barbes varen explotar en popularitat. El major auge es va donar de mitan de la década dels 60 fins a fins dels 70, quan la barba va ser usada pels hippies, músics i hòmens de negocis. Per eixemple, alguns músics de pop, roc, hard roc, reggae, soul i pop llatí que alguna volta varen utilisar o utilisen barba varen ser Barry White, Bob Marley, Jim Morrison (de The Doors), els membres masculins de Peter, Paul and Mary, Ian Gillan, Roger Glover i Jon Lord (els tres de Deep Purple), Jethro Tull, Jerry García (dels Grateful Dead), David Gilmour, Rick Wright i Nick Mason (els tres de Pink Floyd), Doug Clifford (de [[Creedence Clearwater Revival]]), Björn Ulvaeus (d'ABBA), Phil Collins i Mike Rutherford (abdós de Genesis), The Eagles, Rob Halford i Ian Hill (abdós de Judas Priest), Marco Antonio Solís, Juan Luis Guerra, ZZ Top i inclús Els Beatles en la seua última etapa. La tendència de la barba aparentment omnipresent en la cultura nortamericana va disminuir a finals de la década de 1970.
Un estrat de la societat nortamericana en a on la pelussa facial és pràcticament inexistent és la política. L'últim president dels Estats Units que va usar qualsevol tipo de pelussa facial va ser William Howard Taft, qui va estar en el poder des de 1909 fins a 1913. L'últim vicepresident dels Estats Units que va usar algun tipo de pelussa facial va ser Charles Curtis, que va estar en el poder des de 1929 fins a 1933.
Des de la década de 1990 en avant, la moda en les barbes en general ha anat cap a una barba de chivo o perilla, o una barba molt curta completa redonejada a l'altura de la gola; i des de 1985 la moda es va acostar a «una «barba de dos dies», donant un aspecte de descuidat, encara que siga una estètica molt treballada. A finals del XX, la barba estil candar s'havia convertit en relativament comú.
Al començ del XXI, les barbes llargues s'han tornat a popularisar entre els hòmens jóvens occidentals. Cada volta està sent més utilisada i s'han tornat a posar de moda les barbes poblades dels anys 50.
Referències
- ↑
- ↑ «¿Por qué los hombres tienen barba y las mujeres no?» (en es). El HuffPost (2019-01-31). Consultat el 2021-03-28.
- ↑ Arteaga, Sandra (2020-05-26). «Esta es la razón por la que los hombres tienen barba, según la ciencia» (en es). ComputerHoy. Consultat el 2021-03-28.
- ↑ «¿Por qué los hombres tienen barba?» (en es). MuyInteresante.es (2020-05-27). Consultat el 2021-03-28.
- ↑ «La barba humana» (en es). Cuaderno de Cultura Científica (2020-08-02). Consultat el 2021-03-28.
- ↑ «Vello excesivo o indeseado en las mujeres». medlineplus.gov. Consultat el 1 de mayo de 2021.
- ↑ «Recortar la barba - Rincón Barbero» (en es-es). Rincón Barbero. Archivat des de l'original, el 16 de octubre de 2018.
- ↑ «Peinar la barba | Rincón Barbero» (en es-es). Rincón Barbero. Archivat des de l'original, el 15 de octubre de 2018.
- ↑ Alan Bardiz. «Barba sin Bigote». Archivat des de l'original, el 19 de julio de 2018. Consultat el 19 de julio de 2018.
- ↑ Randall VA(2008).«Androgens and hair growth».Dermatol Ther.21(5): 314-28.doi:10.1111/j.1529-8019.2008.00214.x.
- ↑ https://www.capilarcenter.com/capilares/a-que-edad-crece-la-barba/
- ↑ https://www.menshealth.com/es/salud-bienestar/a32624012/barba-hombre-guapo-funcion-golpe-cara//
- ↑ https://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2020-12-29/barba-bigote-biologico-vello-facial-psicologia-fisiologia_2881336/
