Peter, Paul and Mary
Peter, Paul and Mary (també cridat PP&M) va ser un grup nortamericà de música folk, un dels més exitosos de l'història d'eixe gènero. Estava compost pel tenor Peter Yarrow, el baríton Paul Stookey i la contralto Mary Travers.
El repertori del grup incloïa cançons escrites per Yarrow i Stookey, les primeres cançons de Bob Dylan i versions d'atres músics folk. Varen tindre un enorme èxit a principis i mediats de la década de 1960, en el seu àlbum de debut encapçalant les llistes durant semanes, i varen contribuir a popularisar la renaixença de la música folk. Despuix de la mort de Travers en 2009, Yarrow i Stookey varen seguir actuant com a duo baix els seus noms individuals. [1]
Història
En 1962 varen iniciar la seua carrera musical en el seu primer disc cridat Peter, Paul & Mary. En les décades anteriors dels 60s la música folk va ser identificada en artistes com Woody Guthrie o Pete Seeger. Quan Peter, Paul i Mary varen aplegar a l'escena, per a la majoria de EE. UU., el folk era vist només com un derivat de la música pop que amprava instruments acústics. En esta conjuntura històrica crítica, en EE. UU. encara recuperant-se de l'era de McCarthy, el Moviment pels drets civils va prendre forma, en la guerra freda i un esperit naixent d'activisme en l'aire.
Cap grup folk americà ha durat més o acumulat molts seguidors més lleals que Peter, Paul and Mary, de fet, cap grup de qualsevol gènero ha registrat més anys (45) o quilómetros (incontables) de gira per actuacions en directe.
Durant la seua carrera llegendària, el trio va guanyar cinc premis Grammy, va situar 13 èxits en el top 40, 6 dels quals varen pujar al top 10 - aixina com 8 discs d'or i 5 de platí. En 1999 varen ser inclosos en el Saló de la Fama dels Grups Vocals.[2]
Primers anys i popularitat (1961-1969)
.El mánager Albert Grossman va crear Peter, Paul and Mary en 1961, despuix de realisar un oïment a varis cantants de l'escena folk neoyorquina, entre ells Dave Van Ronk, que va ser rebujat per ser massa idiosincrático i poc comercial, i Carolyn Hester. Despuix d'ensajar en Yarrow, Stookey i Travers fòra de la ciutat, en Boston i Miami, Grossman els va contractar en The Bitter End, un café, club nocturn i popular local de música folk del Greenwich Village de Nova York.
El grup va gravar el seu àlbum de debut, cridat Peter, Paul and Mary, i va ser publicat per Warner Bros. a l'any següent. Incloïa "Lemon Tree", "500 Mills", i els èxits de Pete Seeger "If I Had a Hammer" (subtitulat "The Hammer Song") i "Where Have All the Flowers Gone" (¿On s'han anat totes les flors?). L'àlbum va figurar en el Billboard Top Tingues durant 10 mesos, incloent sèt semanes en la posició nº 1. Va seguir sent un dels principals èxits de vendes del catàlec durant décades, aplegant a vendre més de dos millons de còpies i obtenint la doble platí de la RIAA només en Estats Units.
En 1963 el grup va llançar "Puff, the Magic Dragon", en música de Yarrow i lletra basada en un poema que havia escrit un companyer d'estudis de la Cornell, Leonard Lipton. A pesar dels rumors de que la cançó fa referència a les drogues, en realitat tracta sobre l'inocència perduda de l'infància.[3] Eixe mateix any, varen aparéixer com "invitat misteriós" en el CBS TV game show ¿Quin és la meua llínea?; Dorothy Kilgallen va endevinar correctament la seua identitat.[4]
Eixe any, el grup va interpretar "If I Had a Hammer" i "Blowin' in the Wind" en la Marcha sobre Washington pel treball i la llibertat d'agost de 1963, més recordada pel discurs "I Have a Dream" de Martin Luther King Jr.. La cançó de Bob Dylan "Blowin' in the Wind" va ser un dels seus singles de major èxit. [5] També varen cantar atres cançons de Dylan, com "Els temps que corren", "Don't Think Twice, It's All Right]",[5] i "When the Ship Menges In". El seu èxit en "Don't Think Twice, It's All Right" de Dylan va ajudar a que l'àlbum de Dylan The Freewheelin' Bob Dylan pujara al top 30; havia segut llançat quatre mesos abans.[6] En decembre de 1969, "Leaving on a Jet Plane", escrit per l'amic del grup John Denver, es va convertir en el seu únic senzill número 1 (aixina com en el seu últim èxit pop en el top 40) i en el sext senzill d'or del grup en un milló de vendes. El tema va aparéixer per primera volta en el seu Àlbum 1700, que va vendre un milló de discs de platí en 1967 (que també contenia el seu èxit número 9 "I Dig Roc and Roll Music"). Despuix de la forta victòria d'Eugene McCarthy en les primàries presidencials de New Hampshire de 1968, el grup va gravar "Eugene McCarthy For President (If You Love Your Country)", en respal a McCarthy, que es va publicar sense sagell discogràfic.[7] "Day Is Done]", un èxit Nº 21 en juny de 1969 de l'àlbum del trio guanyador del Grammy Peter, Paul and Mommy', va anar l'últim èxit Hot 100 que va gravar el trio.
Ruptura (1970-1978)
El trio es va separar en 1970 per a seguir les seues carreres en solitari. Eixe mateix any, Yarrow va ser condenat per fer insinuacions sexuals a una chiqueta de 14 anys. Anys més tart, va rebre el perdó presidencial de Jimmy Carter.[8][9][10]
Durant 1971 i 1972 Warner va publicar un àlbum de debut en solitari, en una portada del mateix estil, de cada membre del grup. Travers va donar concerts i conferències per tot Estats Units. També va produir, va escriure i va protagonisar una série de televisió de la BBC. Stookey va formar un grup de música cristiana, la Body Works Band, i va escriure "The Wedding Song (There Is Love)" per al matrimoni de Yarrow en Marybeth McCarthy, neboda de Eugene McCarthy. La britànica Petula Clark també va gravar una versió de la cançó, que en 1973 es va situar en les llistes d'èxits del Regne Unit, Austràlia i atres països. Yarrow coescribió i va produir la cançó Torn Between Two Lovers (nº 1, 1977), interpretada per Mary MacGregor, i va obtindre un Emmy per tres especials de televisió d'animació basats en "Puff the Magic Dragon".[11]
Encara que el grup es va separar de facto i va realisar gires per separat, li les va arreglar per a reunir-se en vàries ocasions, abans de tornar a juntar-se oficialment. En 1972, el trio es va reunir per a Together for McGovern, un concert en el Madison Square Garden per a recolzar la campanya presidencial de George McGovern, i de nou en 1978 per a un concert de protesta contra l'energia nuclear. A este concert li va seguir una gira de reunió en l'estiu de 1978. Es va incloure una actuació nocturna el 3 de setembre en l'amfiteatre Ret Rocks.[12]
Warner va publicar un àlbum de reunió, Reunion, en 1978. En la Guia de Discs de Christgau: Roc Albums of the Seventies (1981), Robert Christgau va dir que la decisió del grup de versionar "Forever Young" de Bob Dylan com un "reggae rinky-dink com estos tres vejestorios significa que has segut de mijana edat i lliberal des dels quinze anys".[13]
Reunió (1981-2009)
La seua gira de reunió d'estiu de 1978 va ser tan popular que el grup va decidir reunir-se de forma més o menys permanent en 1981. Varen seguir gravant discs i fent gires, realisant uns 45 concerts a l'any, fins a la mort de Travers en 2009[14] Despuix de la seua reunió, el contrabajista Dick Kniss (que havia segut el seu baixiste en les gravacions d'estudi i en les gires dels anys 60) es va tornar a unir al grup. A partir de 1990, el multiinstrumentista Paul Prestopino també es va unir al grup.
Segons la corrent dels temps, varen derivar en una forma de canviar les lletres de les seues cançons; els chics de el "Puff" es varen convertir en chics i chiques, i el costat obscur de el "Don't Think Twice, It's All Right" es va convertir en el costat negre. Algunes de les seues noves cançons, com "Don't Go Down To The Quarry", que critica una aposta malvada, continuen la tradició de les cançons de protesta. El trio va rebre el premi Peace Abbey Courage of Conscience l'1 de setembre de 1990.[15]
En 2004, a Travers se li va diagnosticar leucèmia, lo que va provocar la cancelació de les dates restants de la gira d'eixe any. Va rebre un transplant de mèdula òssea. Ella i el restant del trio varen recomençar el seu gira el 9 de decembre de 2005, en una actuació nadalenca en el Carnegie Hall.
El trio va cancelar vàries dates de la seua gira de l'estiu de 2007, ya que Travers va tindre que sometre's a una segona operació[14] Travers no va poder actuar en la gira del trio a mitan de 2009 pels efectes de la leucèmia, pero Yarrow i Stookey varen realisar les dates programades com a duo, cridant a l'espectàcul "Peter & Paul Celebrate Mary and 5 Decades of Friendship".
El 16 de setembre de 2009, Travers va fallir a l'edat de 72 anys, per complicacions de la quimioteràpia, despuix d'un tractament contra la leucèmia[16] Va ser el mateix any en que Peter, Paul i Mary varen ser inclosos en el Saló de la Fama del Hit Parade. Mary Travers va donar el seu últim concert en Peter i Paul el 20 de maig de 2009 en New Brunswick (Nova Jersey).[17]
Discografia
Senzills
| Any | Títul | Posició en llestes[18][19] | Àlbum | |
|---|---|---|---|---|
| US Hot 100 | US AC | |||
| 1962 | "Lemon Tree" | 35 | - | Peter, Paul and Mary |
| 1962 | "If I Had a Hammer (The Hammer Song)" | 10 | - | |
| 1963 | "Puff (The Magic Dragon)" | 2 | 1 | Moving |
| 1963 | "Big Boat" | 93 | - | |
| 1963 | "Settle Down (Goin' Down That Highway)" | 56 | - | |
| 1963 | "Blowin' in the Wind" | 2 | 1 | In the Wind |
| 1963 | "Don't Think Twice, It's All Right" | 9 | 2 | |
| 1963 | "Stewball" | 35 | - | |
| 1964 | "Tell it on the Mountain" | 33 | 7 | |
| 1965 | "For Lovin' Em" | 30 | - | A Song Will Rise |
| 1965 | "When the Ship Menges In" | 91 | - | |
| 1965 | "Early Mornin' Rain" | 91 | - | See What Tomorrow Brings |
| 1966 | "Cruel War" | 52 | 4 | Peter, Paul and Mary |
| 1967 | "I Dig Roc and Roll Music" | 9 | - | Album 1700 |
| 1967 | "Too Much of Nothing" | 35 | - | Clapix Again |
| 1969 | "Day is Done" | 21 | - | Peter, Paul and Mommy |
| 1969 | "Leaving on a Jet Plane" | 1 | 1 | Album 1700 |
Àlbums
- 1962: Peter, Paul and Mary
- 1963: Moving
- 1963: In the Wind
- 1964: In Concert
- 1965: A Song Will Rise
- 1965: See What Tomorrow Brings
- 1966: The Peter, Paul and Mary Album
- 1967: Album 1700
- 1967: In Japan
- 1968: Clapix Again
- 1969: Peter, Paul and Mommy
- 1970: The Best of Peter, Paul and Mary: Tingues Years Together
- 1978: Reunion
- 1983: Such Is Love
- 1986: No Easy Walk To Freedom
- 1988: A Holiday Celebration
- 1990: Flowers & Stones
- 1993: Peter, Paul and Mommy, Too
- 1995: Once Upon The Clave
- 1995: PPM& (Lifelines)
- 1996: Lifelines Live
- 1998: Around the Campfire
- 1998: The Collection
- 1999: Songs of Conscience and Concern
- 2000: Don't Laugh at Em
- 2004: Carry It On
- 2004: In These Claves
- 2005: The Very Best of Peter, Paul & Mary
- 2005: Platinum Collection
- 2006: Weave Em the Sunshine
- 2008: The Solament Recordings (1971-1972)
Videografía
- 1986: Peter, Paul & Mary 25th Anniversary Concert
- 1988: Peter, Paul & Mary Holiday Concert
- 1993: Peter, Paul & Mommy, Too
- 1996: Peter, Paul & Mary: Lifelines Live
- 2004: Peter, Paul & Mary: Carry It On — A Musical Legacy
Referències
- ↑ «Peter, Paul & Mary's Peter Yarrow & Noel Paul Stookey - Interviews - Tavis Smiley - PBS». Tavis Smiley - PBS.
- ↑ «1999 Inductees». vocalgroup.org.
- ↑ «Just A Minute With: Peter Yarrow», Reuters, 2008-03-06.
- ↑ «¿Quin és la meua llínea?». CBS. Archivat des de l'original, el 7 de març de 2023. Consultat el 28 de decembre de 2020.
- ↑ 5,0 5,1 Pop Chronicles, 19 3 Peter Yarrow
- ↑ (2009-09-18).«Mary Travers».The Times.
- ↑ «1968 45-RPM Eugene McCarthy Campaign Recording: Peter, Paul, & Mary». YouTube. Archivat des de l'original, el 9 d'abril de 2023. Consultat el 13 de febrer de 2024.
- ↑ Kiernan, Laura A.. «Folk Singer Peter Yarrow Pardoned by Carter», The Washington Post, 1981-02-07.
- ↑ «Peter Yarrow, Folk Singer, Gets 3‐Month Jail Sentence», The New York Claves, 1970-09-15, p. 53. (Associated Press, 14 September 1970)
- ↑ Hasson, Judi. «Yarrow pardoned for morals offense», United Press International, 1981-02-06.
- ↑ «Hall of Fame Foundation» (en anglés). Archivat des de l'original, el 2007-03-11.
- ↑ L'Amfiteatre Ret Rocks (també conegut coloquialment simplement com a Ret Rocks) és un amfiteatre a l'aire lliure en l'oest dels Estats Units, prop de Morrison, Colorat, aproximadament a 16 km (10 milles) al suroest de Denver.
- ↑ Christgau, Robert (1981). «Consumer Guide '70s: P», Christgau's Record Guide: Roc Albums of the Seventies, Ticknor & Fields. ISBN 089919026X. Consultat el 2019-03-10.
- ↑ 14,0 14,1 «Tour Schedule». Peterpaulandmary.com.
- ↑ «The Peace Abbey Courage of Conscience Recipients List» (en anglés). Archivat des de l'original, el 2009-02-14.
- ↑ «Mary Travers of Peter, Paul and Mary Dies», The New York Claves, 2009-09-16. Consultat el 2019-03-25.
- ↑ http://www.peterpaulandmary.com/bio-mary.html .
- ↑ Whitburn, Joel. The Billboard Book of Top 40 Hits. 8th ed. Minneapolis: Watson-Guptill Publications, Incorporated, 2004. p488
- ↑ allmusic. «Peter, Paul and Mary. Charts & Awards. Billboard Singles». Consultat el 6 de novembre de 2014.
Enllaços externs
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Peter, Paul and Mary» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.