Accent circunflejo
L'accent circunflejo, també cridat coloquialment com gorrito, techito o capell ( ◌̂ ) és un signe diacrític utilisat en l'ortografia normal de diverses llengües: francés, espanyol migeval, portugués, rumà, neerlandés, galés, eslovaco, grec, esperanto, vietnamita, ligur, friulano, barese i siciliano entre uns atres. També representa una Potenciació en matemàtiques. També és utilisat comunament en varis esquemes de transcripció i romanisació. El seu nom prové del llatí circumflexus (plegat circularment), que és una traducció del grec περισπωμένη (perispōménē).
En general este accent s'usa sobre les vocals (â, ê, î, ô, û). En l'ortografia del esperanto, en canvi, es coloca sobre consonant: ĉ, ĝ, ĥ, ĵ i ŝ.
Us de l'accent circunflejo per idioma
En llengua boruca o brunca costarricense
En l'idioma boruca o brunca (a on el signe és ^), el signe comparable al circunflejo pot aparéixer en un chicotet espai de l'última o de la penúltima sílaba de qualsevol vocable o paraula; no obstant, en tal case l'última sílaba deu ser breu.cita requerida
En galés
En la llengua galesa, s'utilisa el circuflejo, cridat acen grom (accent curvat) o to bach (teulada menuda), per a indicar vocals llargues. Servix, per lo tant, per a distinguir entre parells de paraules en la mateixa vocal pero de diferent llarc, per eixemple tân (fòc) distint de tan (baix de) o tŵr (torre) diferent de twr (montó; flota) - cal tindre en conte que en galés la W és una vocal, en el sò de l'O del castellà. Vore Evans, H. Meurig & Thomas, W.O. I Geiriadur Newydd, Llyfrau'r Dryw, Llandybie. Quinta impressió, 1984.
En grec antic
En l'idioma grec antic (en este idioma, el signe no és ◌̂, sino ◌͂), el signe comparable al circunflejo pot aparéixer en una vocal llarga de l'última o de la penúltima sílaba de qualsevol vocable o paraula; no obstant, en tal case l'última sílaba deu ser breu. En base en la posició d'este accent, una paraula es denomina perispómena (sobre l'última sílaba) o properispómena (sobre la penúltima sílaba).cita requerida
En espanyol
El signe, introduït per la Real Acadèmia Espanyola en el XVIII, s'afegia a les vocals posteriors a "ch" i "x", i senyalava que estes es pronunciaven [k] i [ks], respectivament, ya que tals paraules eren préstams del llatí o del grec. Eixemples: châracteres, exâcto. No obstant, si l'us d'este accent contradia l'us de l'accent agut, se li donava prioritat al segon: chímica (i no chîmica). També, si una paraula terminava en x, no es marcava la seua pronunciació [x] en cap vocal propenca al no ser seguida de vocal: relox (hui: rellonge). En els primers texts, el circunflejo podia alternar en el greu en usos similars (â, cargarâ, despachô) o utilisar-se en veus com fê o vêr per a indicar la presència original d'una doble vocal (fee, veer; hui: fe, vore). També podia aparéixer en paraules com baxîos, traîa, tenîa, oîa (en estes últimes, indicava un hiat o ruptura del diptongo), recordant la seua ocupació en grec en paraules en estes mateixes terminacions. L'accent agut s'usava rarament i casi sempre en posició interior de paraula. No obstant les tendències descrites, cal senyalar que, en eixa primera época, l'us dels diferents tipos d'accent era, per lo general, irregular i inconsistente inclús dins d'una mateixa obra.cita requerida
Este signe (^) pronte va deixar d'usar-se en el mateix sigle, en acabant de que varen deixar d'usar-se ch en pronunciació [k] i x en pronunciació [x] a favor de c/qu i j/g (com en relox o dixe), lo que va fer que resultara inútil.cita requerida
En italià
En l'actualitat, en italià, el circunflejo pràcticament està en desús, encara que normativament s'accepta el seu us. Antigament el circunflejo podia ser posat sobre qualsevol vocal i indicava les formes contractas típiques del llenguage poètic per l'elisió d'una sílaba per raons de mètrica.
En francés
- Artícul principal → Accent circunflejo en francés.
Com en espanyol i atres idiomes, el signe circunflejo supon una extensió de la vocal que ho porta, filológicament sol indicar la contracció deguda a la pèrdua d'una < s > preconsonática en el llatí, per eixemple en chastel→ chasteau → château (castell); o en isle → île (illa).
En portugués
En portugués, s'utilisa en â, ê i ô. Els dos últims mostren les vocals miges tancades tòniques [i] i [o]. La â (sempre abans d'una consonant nassal - m o n: pântano, câmara) denota una vocal tònica central, llaugerament nasalizada en portugués parlat en Brasil. Utilisat al final de les paraules en i quan està tancada: "você" (vosté), "lê" (lliges/llig), jurerê (jureré, la plaja de). A voltes s'utilisa per a distinguir algunes paraules, tals com "tem" (té) i "têm" (tenen).
En el portugués de Brasil el circunflejo té en i i o el seu us més freqüent, per raó de la pronunciació tancada o nasalizada de les vocals que en portugués lusitano: bebê/bebé (bebé), Antônio/António (Antonio), econômico/econòmic (econòmic), prêmio/prémio (premi), tênis/ténis (tenis). Pero en portugués europeu hi ha també eixe sò, com en estômago (estòmec) i fêmea (femella). Sobre â, s'utilisa igual en totes les variants de portugués.
En avañe'ẽ (guaraní)
En texts digitals en guaraní s'ampra el signe circunflejo com a caràcter substitutiu del símbol normatiu del alfabet guaraní, la virgulilla, per a indicar la pronunciació nasalizada de les sis vocals de l'idioma. El circunflejo és resultat de que els teclats i les tipografies d'us corrent no admeten la virgulilla.
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acento circunflejo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.