Accent circunflejo en francés

Accent circunflejo en francés

Les cinc vocals en un circunflejo en francés.

El accent circunflejo és un dels cinc diacrítics utilisats en la llengua francesa. S'utilisa en les vocals a, i, i, o i o.

Té tres funcions principals:

• precisar la pronunciació d'una a, d'una i i d'una o.
• senyalar una lletra que actualment és muda, pero que en el passat existia.
• Servix, fortuitament, de signe discriminante (és puix un diacrític en sentit etimològic) permetent distinguir paraules homófonas.

En certs casos, l'accent circunflejo no té una funció llingüística específica.

Primers usos

El circunflejo va aparéixer per primera volta en francés (inclús en la tipografia occidental) en el XVI. És el grec antic, tal com es tipografió en eixa época (i encara ara per a lo essencial), el que li va suministrar este diacrític, constituït simplement de la reunió d'un accent greu i un accent agut (per a l'història de l'accent circunflejo grec, vore Diacrítics de l'Alfabet Grec). Sembla que l'anatomista i gramàtic Jacques Dubois, conegut com Sylvius, va ser el primer en importar el circunflejo en el francés, encara que haja escrit en llatí.

Varis gramàtics d'este sigle han intentat donar-li al circunflejo un rol dins de l'ortografia de la seua llengua, rol que no necessàriament ha conservat. Va fer falta en efecte esperar fins al XVIII per a que el seu us anara normado i es tornara propenc al que se li dona hui en dia

Jacobus Sylvius

Circonflexes de Sylvius

Sylvius va fer del circunflejo un indicador de diptongos gràfics (o falsos diptongos fausses diphtongues, ya que en el francés de la seua época els diptongos pronunciats ya no eren considerats). Sylvius senyala les seues motivacions personals en la seua obra Iacobii Sylvii Ambiani In Linguam Gallicam Isagoge una, cum eiusdem Grammatica Latinogallica ex Hebraeis Graecis et Latinus authoribus ("Una introducció a la llengua gala [francesa] de la mateixa manera que a la seua gramàtica a partir d'autors hebreus, grecs i llatins", editada per Robert Estienne en 1531). Este, és un estudi gramatical de la llengua francesa escrita en llatí en el qual l'autor es recolza principalment en la comparació entre les llengües antigues i el francés, per a explicar les particularitats del seu propi idioma (en esta época, únicament es concebia l'idea de descriure una llengua moderna en relació en els models grecs i llatins). Es pot llegir, a l'inici de l'obra (10.ª pàgina sense numeració), la llista dels seus convenis tipogràfics. L'autor present de manera breu el circunflejo, el mateix que serà descrit en detalle més alvance:

• aî, eî, oî, oŷ, aû, eû, oû, diphthongorũ notæ, vt maî, pleîn, moî, moŷ, caûſi, fleûr, poûr, aneu iſt maius, plenus, mihi, mei, cauſa, flos, pro.
• Traducció: « Traducción:, « aî, eî, oî, oŷ, aû, eû, oû, son las representaciones de los diptongos, como en maî, pleîn, moî, moŷ, caûse, fleûr, poûr, es decir, en latín, maius, plenus, mihi, mei, causa, flos, pro.», aî, aî, æ, ε, aï, són les representacions dels diptongos, com en aî, Traducción:, aî, æ, aé, è, aï, és dir, en llatí, aî, ai, æ, aïe, traî, « je trais», traï.»

Sylvius és conscient que es tracta en este cas, d'una notació purament gràfica, ya que reconeix únicament diptongos, eixos dígrafs tan solament duen el nom (lo que seguix solament concernix aî; pàgina 8):

• Nanque [sic] aî Græcis propriam, Latinis quibuſdam poetis vſurpatam, senar æ, ſeu ε cum Græcis: senar aï diuiſas vocals cum poetis Latinis, ſed aî vna ſyllaba vtriuſque vocalis ſonum leniter expriment, pronuntiamus [...].

• Traducció: "En efecte [Sylvius acaba d'indicar que les vocals dels diptongos francesos rara volta se separen], per a aî, diptongo propi del grec i pres per alguns poetes llatins, nosatres no ho pronunciem æ [és dir aé /ae/, com en llatí] pero més be ε [és dir è /ɛ/], com en grec: no és aï en les vocals separades, com els poetes llatins, pero aî, en una sola sílaba, el sò de cada vocal sent llaugerament expressada."

L'accent circunflejo s'opon, pel mateix grup de lletres, a la diéresis (situada també entre les dos vocals). El problema radica que, i com ho senyala Sylvius, solament es troben pocs casos per als quals les lletres de dits grups deuen ser pronunciades separadament: traî (« je trais») traï (« je trahis»), lo que és normal. El francés d'esta época no conserva diptongos reals, els casos senyalades són més be coalescencia, com para trahis, que no es distinguix del restant com en l'anglés try /traj/. Sylvius fa no obstant, gran us de les diéresis en la notació de sons grecs i llatins. Esta notació que opon els diptongos gràfics als "diptongos" orals resulta no obstant, artificial en l'idioma francés. L'accent circunflejo no es justifica, la diéresis és àmpliament suficient per a certes formes ambigües (he ahí puix un eixemple).

Étienne Dolet

Étienne Dolet, en el seu Maniere de ben traduire d'unix langue en aultre: d'aduantage de la punctuation de la langue Francoyse, plus dones accents de ycelle (1540), utilisa el circunflejo (escrit esta volta entre dos lletres) per a marcar tres metaplasmes:

1. la síncopa (desaparició d'una sílaba interna): lai^rra, pai^ra, urai^ment (vrai^ment), don^ra per laiſſera (laissera), paiera, uraiemẽt (vraiment), donnera. No es pot perdre de vista que abans del XIV, l'i muda o i caduca escrita es pronunciava en qualsevol posició. Es dia llavors paiera [pɛəra] i no [pɛra]. És a partir d'esta época, no obstant, que la i caduca va escomençar a desaparéixer en hiat, lo que atestan les formes sincopadas citades per Dolet, que són ara les úniques correctes (paiera pronunciat [pɛra], vraiment). Atres sincopes citats, no obstant, no es varen mantindre (la vocal va ser reintroducida posteriorment) i colpegen a l'oït: lai^rra [lɛra] (ara /lɛsəra/ o /lɛsra/), don^ra [dɔ̃ra] (ara /dɔnəra/ o /dɔnra/).
2. l'haplologia (supressió de fonema repetits o propencs). Dolet cita formes que, en l'actualitat, no s'utilisen més: au^ous (av^ous), n^auous (n^avous) per auez uous (avez-vous) i n'auez uous (n'avez-vous).

1. la contracció d'una é seguida d'una i caduca en femení plural, possible en poesia, que dona com resultat una é llarga [iː] (recordem que la i caduca en posició final de paraula va ser pronunciada fins al XVII. Totes les formes que Dolet cita són les úniques considerades normals actualment (oblidant, està clar, la gran cantitat existent). Per eixemple: pense^és [pɑ̃esː], ſuborne^és (suborne^és) per pensées [pɑ̃esə], ſubornées. Dolet precisa que és necessari abstindre's d'escriure l'accent agut quan es nota la contracció. Esta contracció es pot presentar en atres paraules: a^age [aːʒə] per aage [aaʒə] (âge).

Dolet fa llavors del circunflejo, la marca dels fonema suprimits: en francés, esta és una de les principals funcions d'este diacrític en l'actualitat. No obstant, en alguns eixemples donats per Dolet, poc s'utilisa tal artificio, llevat âge: en vraiment, l'antiga i en hiat simplement no s'escriu, en els femenins plurals com pensées, no s'ha aportat cap modificació, verosímilment per a conservar les marques flexivas, molt útils en la llectura. El seu testimoni oferix un interés doble: per una part per a l'història de la tipografia, es considera important per a la fonètica evolutiva del francés i permet saber que és en la seua época que la i caduca (i atres vocals) en hiat varen escomençar a suprimir-se.

Podem deixar a Dolet concloure per sí mateixa: Ce ſont els preceptions [préceptes], que la teua garderas quant aux accents de la langue Francoyse. Liſquels auſsi obſerueront tous diligents Imprimeurs: car telles choſés enrichiſſent fort l'impreſsion, & demõſtrent [démontrent], que ne faiſons rien parell ignorance.

Modificació del timbre de les vocals

La presència d'un circunflejo sobre a, i i o denota en la majoria de casos un canvi en la pronunciació:

• â → [ɑ] (/a/ velar o "posterior");
• ê → [ɛ] (/i/ oberta; equivalent de è o de i seguida per doble consonant);
• ô → [o] (/o/ tancada; equivalent de o en posició final de sílaba o davant de s).

Eixa és en ocasions l'única raó que justifica la presència d'un accent aixina dins d'una paraula, el mateix que desapareix en una derivació si la pronunciació canvia: infâme [ɛ̃fɑm] (per infamie [ɛ̃fami]), grâce [gʁɑs] (pero gracieux [gʁasjø]), fantôme [fɑ̃tom] (pero fantomatique [fɑ̃tɔmatik]). Aixina i tot, certes irregularitats són notables: bêtise es pronuncia [betiz] en una /i/ tancada, a pesar de la presència de ê, la paraula havent segut directament formada sobre bête [bɛt], sense respecte de l'alternança. S'escoltaria *bétise.

En paraules preses del grec, es nota esporàdicament la presència d'un oméga (ω) dins de la paraula quan la o es pronuncia [o] (encara que oméga haja segut pronunciada [ɔ], és dir, /o/ prolongada oberta, en grec): diplôme (de δίπλωμα), cône (κῶνος). La regla carix de coherència ya que podem trobar paraules d'orige grec sense el circunflejo, com axiome (ἀξίωμα), que es pronuncia [aksjom]. Pel restant, si la paraula heretada del grec no va conservar una [o], l'accent no és utilisat: comédie [kɔmedi] (de κωμῳδία).

Ademés del canvi de timbre, la vocal és a voltes prolongada (a lo manco per a certs locutores). En numerosos accents, les oposicions de timbre entre els alòfons dels fonemes /a/, /i/ i /o/ no es respecten sistemàticament i funcionen únicament en variant combinatòria. Eixe és el cas, generalment, en el sur de França, a on els locutores no oponen [ɛ] i [i] / [ɔ] i [o] en sílaba oberta, certament no ampren l'alòfon [o]. Es pronunciarà llavors dôme [dɔm] en lloc de [dom], per donar un eixemple. Per una atra part, tots els locutores del francés estan llunt d'utilisar [ɑ]. Numerosos són aquells que diran llavors [am] en lloc de [ɑm] en la paraula âme.

Vore també

• Signe diacrític
• Accent circunflejo
• Alfabet Llatí