Palau dels Borja
 |
El Palau de Benicarló (o Palau dels Borja) és la seu oficial de les Corts Valencianes, situat al núcleu antic de la ciutat de València. Es tracta d'un edifici del gòtic civil, construït a finals del segle XV per a la residència de la família Borja, ducs de Gandia. Es va construir sobre un edifici anterior, on estigué l'Escola d'Art i Gramàtica de València des de 1408.
Història de l'edifici
El Palau ha estat sempre vinculat en la casa ducal de Gandia des de molt antic, en 1321 l'infant Pere d'Aragó, pare del primer duc, rebia en herència diversos bens de l'almirant Bernat de Sarrià entre els quals hi havia "la seua casa a la ciutat de València a la parròquia de Sant Llorenç".[1] Esta casa podia haver tingut com a veïna la propietat de Pere de Vilaragut, que va ser adquirida (en el seu pati i horts) pel Consell Municipal en 1411 per instalar-hi les escoles de la ciutat. Esta propietat (una agrupació de chicotetes vivendes entorn a un pati) davant de l'església de Sant Llorenç ocupava part del solar del que seria l'actual Palau.
Des de la seua creació, el 1399, el Ducat de Gandia pertanyia a la casa real, fins que el 1484 Ferran el Catòlic el va vendre a Pere Lluís Borja. Esta venda incloïa el castell de Bairén, la ciutat de Gandia i clar, la residència dels ducs a València a la parròquia de Sant Llorenç. Pere Lluís de Borja, senyor de Llombai i fill natural d'Aleixandre VI, va afegir en 1484 i 1485 a esta propietat atres cases per conseguir un solar més gran, destinat a la construcció d'un gran palau. Però la seua mort a Itàlia el 1488, més la del seu hereu i germà Joan Borja en 1497, feu que el proyecte de la construcció del palau recaiguera sobre Joan Borja i Enríquez (1493-1543), tercer duc Borja de Gandia.
L'any 1494 encara estava per acabar, segons el viager alemany Jeroni Münzer que al seu pas per València escrigué: "València té moltes atres magnífiques cases, com la del fill del pontífex actual, Aleixandre VI, no acabada encara".
El Palau no va quedar conclòs fins 1520, quan es celebrà en una inauguració en un gran banquet, en un cost superior als 40.000 (segons Gaspar Escolano).
A finals del segle XVI, el ducat de Gandia es va vincular al comtat d'Oliva, al segle XVIII, extinta la llínia masculina, el ducat va passar a la casa dels comtes-ducs de Benavente en la persona de Francesc Pimentel i Borja (XIII duc de Gandia). El 1771, en el matrimoni de la duquesa heretera va passar a la casa d'Osuna. Els seus propietaris van anar abandonant el palau, tenien major interés en atres propietats nobiliàries i quasi mai estaven a la ciutat. És en esta época (1768-1774) quan el palau s'utilisa per a la representació d'òperes de companyies italianes itinerants (com la del bolonyés Luigi Marescalchi) i també balls de gala. Per estes funcions es construí un teatre en llonges i pati a la Sala Gran, obra de l'arquitecte i pintor Filippo Fontana, autor també del Teatre Principal.
La Corona, davant del desinterés dels propietaris, intentà comprar-lo en 1799 per establir-hi la seu de Capitania General, pero al final s'instalaria al Palau del Real.
Quasi mig segle després, el 1846, Mariano Téllez de Girón, duc d'Osuna ven el palau a l'industrial Francesc Pujals i Santaló, provinent d'una família catalana establerta a València cap a 1830, per 11000 lliures valencianes. Davant la ruïna de l'edifici l'Acadèmia de Sant Carles aprova el projecte del nou propietari (elaborat per l'arquitecte Salvador Monmeneu el 1846), de convertir-lo en fàbrica de filatures i torcedura de seda.
Esta remodelació del palau en fàbrica va tindre lloc en un moment difícil per a la indústria sedera valenciana, per això implicà una inversió elevada en les màquines més modernes de l'época. Per la seua envergadura apareixerà a les guies de la ciutat de Vicent Boix (1862) i Constantí Llombart (1887). Francesc Pujals participaria en diverses societats de crèdit i seria un dels principals contribuents del sector financer de la ciutat durant anys.
Pujals construirà una capella per a la residència familiar, a la zona que recau als jardins, allí es col·locaran dues làpides commemoratives, una per a la seua filla morta jove (1838-1856), els seus pares i la seua dona. El 1859 mor, i en absència d'hereus masculins per a continuar el negoci es constituirà la firma Viuda de Pujals y Compañía, gestionada per Joan Fontanals i Nascio. Este havia naixcut a l'Havana i s'encarregava dels negocis dels Pujals, en 1860 es casà en Assumpció Pujals i Perellada. A aquesta última enla mort de germans i parents li pertocarà l'herència, que incloïa el palau (1884).
És l'época de la crisis definitiva del sector valencià de la seda, per este motiu es decidix desmantellar la fàbrica i refer el palau de la manera més luxosa possible. Esta remodelació[2] va ser eixecutada per Lluís Ferreres (1852-1926) o per Joaquim Maria Arnau Miramón.[3] Esta reforma es realisà a mijans dels anys huitanta, abans de la mort el 1890 de Joan Fontanals.
El desig d'un títul nobiliari per part de la família es farà realitat en el casament de Maria Rosa Fontanals Pujals en el comte italià Arnaldo Sizzo-Norris, no obstant això no tindran descendència. L'atra filla, Emília, casada el 1898 en l'ingenier Joan Pérez de Sanmillán i Miquel, serà qui impulsarà noves obres d'embelliment de l'edifici.
Pocs anys després, el 1905, els arriba l'ennobliment a esta parella de la mà d'Alfons XIII en recompensa per la construcció del port de Benicarló; Joan Pérez de Sanmillán ara és Marqués de Benicarló, nom que prendrà l'edifici. L'animada vida social del palau arriba al zenit en les visites reals d'Alfons XIII, una al 1917 per la concessió del títul de gentilhome al marqués, i una atre el 1923 per la coronació de la Verge dels Desamparats.
La guerra civil afectà directament a la casa, el marqués va morir tràgicament i el 1937 estajaria la seu del Govern de la República.
Acabada la guerra el palau va tornar a Guillem Pérez de Sanmillán i Fontanals, II marqués de Benicarló. Este efectuà algunes reparacions, i hi va hostajar al dictador Franco durant les seus visites a València.
L'any 1973 el palau va ser venut a l'Estat, que tenia la intenció d'instalar la Jefatura Provincial del Movimiento Nacional. Es preparà el proyecte de reforma (de Vicent Valls Abad i Joaquim García Sanz), pero quasi no s'hi va fer obres.
En l'arribada de la "Transició" s'obri un periodo d'incertea sobre el destí de l'edifici. El 1977 es pensa a instalar els servicis tècnics del Govern Civil. Pero en l'arribada del Consell del País Valencià, el govern per-autonòmic, s'utilisà com a seu de la presidència, i més tart com a seu de diverses conselleries. Per fi, l'any 1983 es planteja al Ministeri de l'Interior la cessió de l'edifici per estajar la futura seu de les Corts Valencianes. El mateix any s'inicien obres d'adaptació dirigides per Carlos Salvadores, el 1988 se'ls encarregà als arquitectes Manuel Portaceli i Carles Salvadores la remodelació general de l'edifici, en la construcció de l'hemicicle i atres dependències. El 29 de setembre de 1990 s'inaugura la primera fase (l'hemicicle i espais anexos). Des de 1992 fins el 1994 s'efectuà la segona fase que afectava a la part principal del palau (la intervenció ha recuperat la seua factura gòtica, respectant elements del segle XIX).
Finalment el conjunt d'edificis (entre els quals s'inclou el Palau de Benicarló) que formen la seu de les Corts Valencianes, és inaugurat el 17 de novembre de 1994.
Vejau també
Referències
Enllaços externs
Referencies
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Palacio_de_los_Borja_(Valencia) de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.
