Líbia
Líbia, oficialment la Gran República Àrap Líbia Popular i Socialista o Gran Jamahiriya Àrap Líbia Popular Socialista, és un país del nort d'Àfrica, ubicat en el Magrib. Llimita en el Mar Mediterràneu al nort, a l'oest en Tunis i Algèria, al suroest en Níger, al sur en Chad, al surest en Sudan i a l'est en Egipte.
Actualment al país se li adjudica l'esperança de vida més alta d'Àfrica (si es conten a la dependències només és superada per l'illa britànica de Santa Helena), en 74 anys.[1] També conta en el PIB (nominal) més alt del continent africà, igual que el PIB (PPA). Líbia ocupa el lloc 2 en índex de desenroll humà més alt d'Àfrica.
Història
Les primeres mencions que apareixen de Líbia en l'història, es referixen als mercenaris libis contractats per l'Antic Egipte, en el primer milenari a.C. L'eixèrcit cartaginés de Aníbal Barca també contarà més tart en estos mercenaris que constituiran el punt més fort de l'infanteria del seu eixèrcit en la seua famosa expedició a la península itàlica a través dels Alps. La franja costera del país fon visitada per grecs i fenicis, i dominada més tart per l'Imperi Romà, el regne vàndal de Genserico, l'Imperi Bizantí, els àraps i l'Imperi Otomà.
En 1912, Líbia fon invadida per Itàlia. Fins ad eixe moment, a causa del seu escàs valor econòmic i estratègic, el territori (llavors controlat per caps beduïns) s'havia lliberat de la voracitat de les potències imperialistes europees, pero els italians, que desijaven crear-se un imperi colonial, no tenien millors terres que invadir, a lo qual s'uní la proximitat geogràfica del territori en la seua pròpia península. El domini italià sobre Líbia va durar fins al final de la Segona Guerra Mundial, conflagració en que el territori fon testimoni de la lluita entre el Afrika Korps de Rommel, per part de l'Eix, i les tropes de Montgomery, per part de Gran Bretanya.
Al final de la guerra els aliats no conseguixen posar-se d'acort sobre el futur de l'antiga colònia italiana. En eixe moment era un territori més de cinc vegades major que la pròpia Itàlia. No obstant, la població no sobrepassa el milló d'habitants, per lo qual representava un destí apropiat per al remanent de població d'Itàlia que va començar a buscar llocs als quals emigrar després de la guerra. Els recels entre occident i l'Unió Soviètica fan que finalment l'ONU decidixca donar l'independència al país deixant-lo en mans del rei Idris.
D'esta manera Líbia es convertix en la primera colònia africana en conseguir la seua independència. Més avant les potències europees lamentarien este fet, puix contribuí a desencadenar les diferents lluites per l'independència africana. Ademés van perdre per a si l'última oportunitat de construir un estat d'estil europeu en el litoral sur del Mediterràneu.
En l'actualitat, Líbia és un règim dictatorial socialiste. No obstant, Muammar al-Gaddafi (existixen més de trenta maneres de transcriure este nom en caràcters llatins), continua sent la figura emblemàtica i líder de la revolució, a pesar de no tindre cap càrrec governamental. En efecte, Muammar al-Gaddafi implantà un règim de govern proclamadament socialiste conegut com Yamahiriyya (Estat de les Masses) que pretén ser un sistema de govern directe a on el poble eixercix el poder per mig de la participació directa i protagònica en les preses de decisions (Poder Popular). Defensor del panarabisme i de l'islam, Gaddafi va patrocinar accions terroristes contra països occidentals i principalment contra objectius nortamericàns. Com a conseqüència Ronald Reagan, ordenà un bombardeig a Trípoli i Bengasi, les seues dos principals ciutats, en 1986. Al mig d'estes accions van morir diversos civils, incloent una filla adoptiva d'al-gaddafi, Jana.
Al final dels anys huitanta del sigle XX dos avions explotaren com a conseqüència d'atentats terroristes, un al Regne Unit (Atentat de Lockerbie) i un atre en Àfrica (Atentat contra el vol UTA 772). Els Estats Units, Gran Bretanya i França van acusar Líbia de les dites accions i mamprengueren una série de sancions que portaren a l'aïllament del país.
D'atra banda, l'Unió Africana es va formar oficialment en març del 2001, durant una cerimònia duta a terme en la ciutat líbia de Syrte.
En 2003 el govern libi va reconéixer la responsabilitat de ciutadans libis en estos atentats i aplegà a acorts pels quals es comprometia a indemnisar als familiars de les víctimes dels dos avions. Com a conseqüència, s'han alçat les sancions que existien sobre el país.
Govern i política
El 2 de març de 1977 es proclamava la Yamahiriyya (Estat de les Masses) Àrap Líbia Popular i Socialista. El Congrés General Popular va assumir el poder llegislatiu i el Comité General Popular va substituir al Consell del Comandament Revolucionari en l'eixecutiu. La República Àrap de Líbia, cridada aixina llavors, va canviar el seu nom per República Àrap Líbia Popular i Socialista. En 1986, adoptà la seua denominació oficial, que preval fins al dia de hui: Gran República Àrap Líbia Popular i Socialista. El cos Llegislatiu general de la nació, és el Congrés General Popular. El Comité General Popular, és presidit per un Primer ministre. Muammar al-Gaddafi és el "Germà Guia de la Gran Revolució", i eixercix el facto de la direcció de l'Estat libi.
Govern Local
Des de 1977 Líbia es va organisar en 46 municipis i 186 "unitats administratives bàsiques". Posteriorment es crearen 26 congressos populars municipals. Les competències dels 19 ministeris que formaven el Comité Popular General es van traslladar a congressos populars municipals l'any 2000.
Poder Judicial
El Poder Judicial de Líbia, és del mateix model que l'egipci. A finals de la década dels 70, el poder Judicial, passà a les mans del Comité Popular de Justícia, eixercit com a tribunal suprem, constituït per un president i diversos magisteris. A banda hi ha tribunals d'apelació i de primera instància
Defensa
L'Eixèrcit Libi de Terra, en 45.000 membres per al 2003 i una Armada de 9.000, les Forces Aérees enfilaven a 25.000 hòmens.
Organisació polític-administrativa
Líbia es trobava dividida en el passat en governacions o muhafazat , passà a organisar el seu territori en 25 municipis o baladiyat .[2] Posteriorment, el país fon dividit en 34 sha'biyat .[3][4] Posteriorment es tornà a reorganisar en 22 sha'biyat.[5]
| Àrap | Grafia llatina |
|---|---|
| البطنان | al Butnan |
| درنة | Darnah |
| الجبل الاخضر | al Jabal a l'Akhdar |
| المرج | al Marj |
| بنغازي | Benghazi |
| الواحات | al Wahat |
| الكفرة | al Kufrah |
| سرت | Sirte |
| مرزق | Murzuq |
| سبها | Sabha |
| وادي الحياة | Wadi a l'Hayaa |
| مصراتة | Misratah |
| المرقب | al Murgub |
| طرابلس | Trípoli |
| الجفارة | al Jfara |
| الزاوية | Az Zawiyah |
| النالخمس قاط | An Nuqat al Khams |
| الجبل الغربي | al Jabal al Gharbi |
| نالوت | Nalut |
| غات | Ghat |
| الجفرة | al Jufrah |
| وادي الشاطئ | Wadi al Shatii |
Geografia
El país es caracterisa per les seues grans extensions de desert saharià que cobrixen la totalitat del país a excepció d'una estreta franja litoral, on es troben els principals núcleus de població del país, com Trípoli i Bengasi. En la regió, este desert pren el nom de desert Líbic.
Líbia posseïx 1.770 km de costa sobre el mar Mediterràneu, pero cap a l'interior del país no hi ha presència d'aigües superficials. El territori és totalment sec, pero el subsol té reserves d'aigua enormes en el sur del país, en la frontera en Chad. Estes reserves formen un llac subterràneu que cobrix una àrea equivalent a la superfície total d'Alemanya.
Ecologia
WWF dividix el desert de Líbia entre quatre ecorregions: l'estepa del Sàhara septentrional en el nort, el desert del Sàhara en el centre i sur, la montanya xeròfila del Sàhara occidental, en els contraforts del Tassili n'Ajjer, en la frontera en Algèria, i la montanya xeròfila del massiç del Tibesti i la montanya Uweinat, en el massiç del Tibesti, en la frontera en Níger.
Diverses depressions salines (chotts) formen part del salobrar del Sàhara.
En la costa n'hi han diversos enclavaments de bosc mediterràneu, que es dividixen entre el bosc mediterràneu nortafricà i l'estepa arbustiva mediterrànea.
Economia
L'economia de Líbia es basa en el petròleu, que constituïx la pràctica totalitat de les seues exportacions (95%). Líbia pertany a l'OPEP des de la seua fundació. Aixina mateix hi ha indústria relacionada en el petròleu i de refinament, energia, aixina com de bens de consum, ciment i textil.
L'economia de Líbia és la quinta d'Àfrica, després de Botsvana, Guinea Equatorial, Gabó i Seychelles.
En Líbia es construïx el Gran Riu Artificial, un dels proyectes d'ingenyeria més grans i costosos (uns 24.000 millons de dólars) de l'humanitat. Comprén l'instalació d'immenses canonades per a transportar l'aigua dels aqüífers fòssils del Sàhara (depòsits naturals subterràneus de quan el desert era una fèrtil sabana i boscs) des del sur del país fins a la costa, on es concentra la població.
En la regió de Kufra, al sur del país, hi ha un important proyecte hídric i d'irrigació que pretén desenrollar els cultius de vegetals en el desert. El rec es fa en aigua subterrànea, ya que les pluges en la regió són pràcticament inexistents. L'irrigació es du a terme a través del sistema radial. L'oasis de Kufra és una de les creacions humanes que millor pot vore's des de l'espai. Cada círcul té aproximadament 1 km de diàmetro. Senyes Banc Mundial
Agricultura El territori cultivable de Líbia es troba en la zona nort, en la regió de Tripolitània. El 15% de la població activa de Líbia, treballa en l'Agricultura. Els principals cultius en Líbia són de:
- Cereals (215,000 Tonellades)
- Fruita (385,000 Tonellades)
- Hortalices (850,000 Tonellades)
- Oleaginoses (45,000 Tonellades)
Només el 1.2% del Territori Libi és de sol cultivat, el 0,2 % de manera permanent, havent d'importar el 75% dels aliments consumits en el país.
Mineria El Petròleu, és el principal recurs de Líbia, que pertany a l'OPEP, seguit del gas. És la font d'ingressos més important, 50% dels ingressos estatals i 25% del PIB. En el 2002 la producció de cru de Líbia fon de 481,589,800 barrils. En cantitats menors, Líbia produïx atres minerals, com ara el Potassi i la Sal marina, i té depòsits d'algeps.
Moneda
El Dinar libi és l'unitat monetària, en el 2003, 1,29 dinars equivalien a 1 dólar d'Estats Units.
El Banc Central de Líbia, és el banc emissor del país, regula crèdits i supervisa el sistema financer.
El Banc Exterior Àrap de Líbia, es creà en 1972, per a gestionar les activitats en l'exterior.
Transport i Comunicacions
La principals carreteres del país, transcorren per la costa, conecten a Trípoli en Tunis, Bengasi en Tobruk, i Alexandria. La principal carretera al centre del país, és la que unix a la Ciutat de Sabha, en les ciutats costeres.
Líbia té aproximadament 85.000 km. de carreteres, de les quals el 58% estan pavimentades.
El principal servici de Transport Aéreu es troba en les ciutats de Trípoli i Bengasi, les dos en vols internacionals.
En quant al transport marítim, els principals ports, són, Bengasi, Tobruk, Trípoli i Misurata.
El sistema de telecomunicacions de Líbia es troba a càrrec de l'Estat.
Demografia
La població de Líbia passà de tindre prop d'un milló d'habitants -majoritàriament nómades- al final de la Segona Guerra Mundial, a integrar més de 5 millons en l'actualitat.
A pesar d'haver-se multiplicat per cinc en este periodo, la densitat de població del país és una de les més baixes del món, a causa de la gran extensió del seu territori.
Líbia conta en un relativament alt percentage de població immigrant, resultat de la situació econòmica privilegiada del país dins dels estàndarts d'Àfrica.
Població: 5.499.074 (2003), estrangers 166.510 Les principals ciutats de Líbia són:
- Trípoli- 2,006,000 habitants.
- Bengasi- 1,054,000 habitants
- Misurata- 476,000 habitants
- Tobruk- 210,000 habitants
Religió
La religió predominant en Líbia és principalment l'islam, ya que aproximadament el 97% s'ubica en esta religió. L'islam és la religió oficial de l'estat. Una chicoteta part de la població és Catòlica.[6]
Cultura
Els documents, i archius oficials del país, es troben en la capital, Trípoli, on també es troba la Biblioteca nacional. No obstant, la major biblioteca del país, que conté uns 300,000 volums, es troba en la ciutat de Bengasi, en l'Universitat de Garyounis. La majoria dels museus del país es troben en Trípoli, destacant el Museu de Leptis Magna en la ciutat d'al-khums.
Referències
- ↑ CIA - The World Factbook - Rank Order - Life expectancy drec birth (en anglés)
- ↑ Lahmeyer, Jan, (November 26 2004), "Historical demographical data of the administrative divisió", Universiteit Utrecht, Accessed July 19 2006
- ↑ Jamahiriya News Agency, (July 19 2004), "Masses of the Basic People's Congresses select their Secretariats and People's Committees" Mathaba News, Accessed July 19 2006
- ↑ (en àrab) "Municipalities of Libya", Website of the General People's Committee of Libya Accessed July 19 2006
- ↑ [1] شعبيات الجماهيرية العظمى - Sha'biyat of Great Jamahiriya, Accessed July 6, 2007
- ↑ Fidels religiosos per ubicació, "'42,000 geografia i estadístiques religioses' Líbia" Adherents.Com, Accessat 15 De Juliol del 2006
.svg){kind=small}
| |
|---|---|
| Àfrica del Nort : Algèria • Egipte • Líbia • Marroc • Mauritània • República Saharaui • Sudan • Tunísia Àfrica Occidental : Benin • Burkina Faso • Camerun • Cap Vert • Costa d'Ivori • Gabó • Gàmbia • Ghana • Guinea • Guinea Bissau • Guinea Equatorial • Libèria • Mali • Níger • Nigèria • República del Congo • Sant Tomé i Príncip • Senegal • Serra Lleona • Togo Àfrica Central : Burundi • República Centreafricana • Chad • República Democràtica del Congo • Ruanda Àfrica Oriental : Eritrea • Etiopia • Jibuti • Kènia • Seichelles • Somàlia • Sudan del Sur • Tanzània • Uganda Àfrica Austral : Angola • Botsuana • Comores • Eswatini • Lesoto • Madagascar • Malaui • Maurici • Moçambic • Namíbia • Suràfrica • Zàmbia • Zimbàbue | |
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Libia de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.