Azorín

José Augusto Trinidad Martínez Ruiz, més conegut pel seu seudònim d' Azorín (Monover, Espanya; 8 de juny de 1873 - Madrit, 2 de març de 1967)^[1] fon un escritor espanyol, ademés de noveliste, ensagiste i de ser el crític lliterari espanyol més important del seu temps.

Biografia

Son pare era natural de Yecla, Múrcia, i militava en el partit conservador (va arribar a ser alcalde, diputat i seguidor de Francisco Romero Robledo). Eixercia d'advocat en Monover i posseïa una important facenda. Sa mare havia naixcut en Petrer. Era una família tradicional burguesa i acomodada. Azorín fon el major de nou germans. Va estudiar bachillerat intern durant huit anys en el colege dels Escolàpies de Yecla, etapa que reflexa en les seues dos primeres noveles, de fort contingut autobiogràfic.

De 1888 a 1896 va cursar dret en Valéncia, a on s'interessa pel Krausisme i el anarquisme i s'entrega a febrils llectures lliteràries i polítiques. Comencen els seus tantejos periodístics. Usa els seudònims de Fra José, en L'Educació Catòlica de Petrer, Juan de Lis en El Defensor de Yecla etc. Escriu també en L'Eco de Monover, El Mercantil Valencià i inclús en El Poble, periòdic de Vicent Blasco Ibáñez. Quasi sempre fa crítica teatral d'obres de fort contingut social (elogia les obres de Ángel Guimerá i Benito Pérez Galdós o el Juan José de Joaquín Dicenta) i ya reflectix les seues inclinacions anarquistes. Traduïx el drama La intrusa de Maurice Maeterlinck, la conferència del francés A. Hamon de la pàtria o Les presons del príncip Kropotkin. En 1895 Azorín publica dos ensajos, Anarquistes lliteràries i Notes socials, en les que presenta el públic les principals teories anarquistes.

Es va examinar en Granada i Salamanca, pero fon més estudiant que estudiós i més atent a les tertúlies, al periodisme, al teatre, a la lliteratura i als bous que a les lleis. Arribat el 25 de novembre de 1896 a Madrit per a seguir els seus estudis, es va iniciar en mig de grans privacions en el periodisme republicà (El País, d'on li van tirar; El Progrés, periòdic de Alejandro Lerroux), rebent només el soport de Leopoldo Alas en un dels seus Paliques, a on va treballar com a crític, davall els seudònims de Cándido, en honor a Voltaire, Ahrimán, el deu persa de la destrucció, Charivari i Este, entre atres. A poc a poc el seu nom fon apareixent cada vegada més en revistes i periòdics importants: Reviste Nova, Joventut (firmant en Baroja i Maeztu com grup dels Tres), Art Jove, El globo, Ànima Espanyola, Espanya, L'Imparcial, ABC. Al mateix temps va publicant fullets i llibres. Escriu una trilogia de noveles autobiogràfiques a on ya utilisa el seu definitiu seudònim, Azorín, que va començar a usar en 1904: La voluntat, Antoni Azorín i Les confessions d'un chicotet filòsof.

A partir de 1905 el pensament i la lliteratura d'Azorín estan ya instalats en el conservadurisme. Comença a colaborar en ABC on participa activament en la vida política. Antoni Maura, i sobretot el ministre La Cierva, es convertixen en els seus màxims valedors. Entre 1907 i 1919 fon cinc vegades diputat i dos breus temporades (en 1917 i 1919) subsecretari d'Instrucció Pública. Tenia ya una llarga trayectòria en la prensa madrilenya quan es va incorporar a La Vanguardia com a crític literari.^[2] Gràcies a l'interés del director Miquel dels Sants Oliver, Azorín va publicar, en este rotatiu, prop de 200 artículs entre 1914 i 1917. No és res estrany que un conspicu representant de la cultura castellana publicara en les pàgines d'un diari barcelonés com La Vanguardia, ya que Barcelona fon la capital a on es va impulsar i se va donar a conéixer, segons els estudiosos, la generació del 98.

Va viajar incansablement per Espanya i profundisa en la llectura dels clàssics del Sigle d'Or. El directori militar de Primo de Rivera va refredar l'activitat pública d'Azorín, el qual es nega a acceptar càrrecs polítics de mans del dictador. En 1924 és triat membre de la Real Acadèmia Espanyola.

Quan va esclatar la Guerra Civil va fugir del Madrit de la República i en la seua esposa, Julia Guinda Urzanqui, va residir en França. Acabada la guerra, va poder tornar a Espanya gràcies a l'ajuda que a este efecte va rebre del llavors ministre de l'Interior, Ramón Serrano Suñer, a qui anys més tart (1955) va dedicar Azorín "en vixca gratitut" la seua obra "El Passat" (Biblioteca Nova / Madrit).

En els seus últims anys es va mostrar apassionat i assidu espectador cinematogràfic.

Obra

La seua producció lliterària es dividix fonamentalment en dos grans apartats: ensaig i novela. També va escriure algunes obres teatrals, experimentals i d'escàs èxit.

La producció lliterària d'Azorín té també un gran valor estilístic. La seua forma d'escriure, molt peculiar, es caracterisa pel impressionisme descriptiu, per l'us d'una frase curta i de sintaxis simple, pel menudeu d'un lèxic castiç i per les séries de dos adjectius units per una coma. Entre les seues tècniques lliteràries més innovadores està l'us, a la manera de Virginia Woolf, de personages que viuen al mateix temps en diverses époques de la història, com El senyor Juan o Inés, fonent al mateix temps mit i etern retorn.

Ensaig

Com a ensagiste va dedicar especial atenció a dos temes: el paisage espanyol i la re interpretació impressioniste de les obres lliteràries clàssiques.

En els ensajos dedicats a la situació espanyola s'observa el mateix procés evolutiu que va marcar a tota la Generació del 98: si en les seues primeres obres examina aspectes concrets de la realitat espanyola i analisa els greus problemes d'Espanya, en Castella (1912) el seu objectiu és profundisar en la tradició cultural espanyola (reflexions que sorgixen espontàneament a partir de chicotetes observacions del paisage), ademés d'incorporar un sentit del temps cíclic inspirat en Nietzsche.

Entre els ensajos lliteraris d'Azorín destaca Ruta del senyor Quixot (1905), Clàssics i moderns (1913), Els valors lliteraris (1914) i al marge dels clàssics (1915). En ells, la seua intenció no és la de fer un estudi detallat dels texts, sino despertar la curiositat i l'interés oferint una llectura impressioniste dels mateixos que destaca només els elements més significatius dels mateixos per a la personalitat de l'escritor. Per tant, es llimita a expressar les seues impressions i reflexions personals sobre la lliteratura espanyola. També destaca L'Andalusia Tràgica. És un assaig afegit a l'obra de “Els Pobles” (edició en 1914). Azorín anirà a Andalusia i recorrerà la zona de Sevilla. Al principi manarà cròniques a “L'Imparcial” i el govern se sentirà molest, per la qual cosa li demanarà el director del periòdic que no mane més. Publicarà encara una entreviste que li costarà l'expulsió del periòdic i li portarà a treballar en ABC. L'Andalusia tràgica era de 1904 a 1905, anterior a “Els Pobles” i posteriorment afegida.

Novela

Les noveles d'Azorín es poden dividir en quatre etapes:

La primera etapa mostra predomini dels elements autobiogràfics i d'impressions suscitades pel paisage. El protagoniste és Antoni Azorín (del qual prendrà el seu seudònim), personage de ficció que es convertix en la consciència del seu creador. Estes noveles són un pretext per a desenrollar les experiències vitals i culturals de l'autor. A ella pertanyen La voluntat (1902), Antoni Azorín (1903) i Les confessions d'un chicotet filòsof (1904).

En la segona etapa, Azorín abandona els elements autobiogràfics, si be continua reflectint les seues pròpies inquietuts en els personages: la fatalitat, l'obsessió pel temps, el destí, etc. Una mostra d'això és la senyora Inés (1925). A esta mateixa etapa pertany El senyor Juan (1922), basada en la conversió cristiana del mit.

A la tercera etapa pertanyen Félix Vargas (1928), Superrealisme (1929) i Poble (1939), marcades pel vanguardisme i pel drama personal i cosmològic inspirat en el gran poeta austroalemà Rainer María Rilke.

En la quarta etapa, després d'un periodo de relatiu silenci profundament marcat per la guerra civil, Azorín torna a la narrativa en L'escritor (1941), la novela rosa María Fontán (1943) i L'illa sense aurora (1944).

Teatre

Azorín sempre va sentir gran afició pel teatre; no obstant, les seues obres no van gojar del favor popular. De la seua ploma eixirien Old Spain (1926), Brandi, molt de brandi (1927), Comèdia de l'art (1927) i la trilogia L'invisible, vinculada a l'estètica del Expressionisme, de la que formen part L'aranyeta en l'espill, El segador i Doctor Death, de 3 a 5, considerada per alguns crítics com la seua millor producció dramàtica.

Francisco Ruiz Ramón resumix aixina la proposta teatral azoriniana:

Azorín senyala la importància i la llibertat creadora del director d'escena i dels actors.
Creida l'atenció sobre les noves relacions entre la tècnica cinematogràfica i la tècnica teatral.
Fa insistència sobre l'aparició del món del subconscient en l'escena.
La nova realitat de l'obra teatral, d'acort en les necessitats de la nova societat i en el ritme de la vida moderna, ha de ser «ràpida, tènue i contradictòria».
Deuen suprimir-se o reduir-se al mínim les acotacions.
Es el món interior, el món de les idees i dels problemes de l'esperit i de la imaginació, qui ha de suministrar els seus materials al dramaturc.

L'intenció d'Azorín és lliberar el teatre espanyol de tot provincianisme i elevar-ho a la categoria de teatre europeu. Pero la mentalitat espanyola no estava preparada per a assumir estes noves propostes dramàtiques. D'ací que el teatre azorinià, igual que el de Ramón María de la Valle Inclán i Miguel de Unamuno, tinguera un èxit més be escàs.

Referències

Enllaços externs

Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Azorín de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.

[1] Ahir va morir el mestre «Azorín»

[2] Azorín s'incorpora a La Vanguardia com a crític lliterari

[1]

[2]