Diferència entre les revisions de "Catedral de Valéncia"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Llínea 107: Llínea 107:
  
 
=== Cimbori ===
 
=== Cimbori ===
−
D'estil gòtic francés (sigle XIV-XV), està format per un prisma octogona de dos cossos superposats, en huit vidreres de fina traceria calada en cada cos. El primer cos o part baixa és d'autor insabut, del sigle XIV, mentres que el segon cos o part alta és obra de Martí Llobet (de el 1430 mes o manco). El cimborri dota de llum natural sempre blanca al creuer, gràcies a les finestres translúcides de alabastre i al fet de que el se armaçó de pedra està reduït al mínim.
+
D'estil gòtic francés (sigle XIV-XV), està format per un prisma octogonal de dos cossos superposts, en huit vidrieres de fina traceria calada en cada cos. El primer cos o part baixa és d'autor desconegut, del sigle XIV, mentres que el segon cos o part alta és obra de Martí Llobet (de el 1430 mes o manco). El cimborri dota de llum natural sempre blanca al creuer, gràcies a les finestres translúcides de alabastre i al fet de que el se armaçó de pedra està reduït al mínim.
  
 
El cimborri descansa en trompes còniques i se tanca en una revolta de creueria compsota per huit nervis i plementèria de rajola. En una alçària d'uns 40 metros, l'ausència de contrafots i la llaugerea constructiva derivada de la traceria calada dels seus murs resulta prodigiosa des d'el punt de vista arquitectònic.
 
El cimborri descansa en trompes còniques i se tanca en una revolta de creueria compsota per huit nervis i plementèria de rajola. En una alçària d'uns 40 metros, l'ausència de contrafots i la llaugerea constructiva derivada de la traceria calada dels seus murs resulta prodigiosa des d'el punt de vista arquitectònic.
  
−
En els carcanyols, baix les trompes del cimborri figuren quatre escultures d'estuc del sigle XVIII que reprsenten els quatre evangelistes en els atributs en que se identifiquen: Sant Lucas en el bou, obra de josep Pujol, Sant Joan Evangeliste en l'àguila del mateix autor, San Mateu en el àngel, de Josep Esteve i Sant Marcos en el lleó, de Francesc Sanchís. En la seua part superior n'hi ha una campana (el cimboriet) de 1805 que actualment no s'utilisa.
+
En els carcanyols, baix les trompes del cimborri figuren quatre escultures d'estuc del sigle XVIII que reprsenten els quatre evangelistes en els atributs en que se identifiquen: Sant Lucas en el bou, obra de Josep Pujol, Sant Joan Evangeliste en l'àguila del mateix autor, San Mateu en el àngel, de Josep Esteve i Sant Marc en el lleó, de Francesc Sanchís. En la seua part superior n'hi ha una campana (el cimboriet) de 1805 que actualment no s'utilisa.
  
 
[[Image:Cimborri de la catedral de Valencia.jpg|thumb|centre|300px|Cimborri de la Seu]]
 
[[Image:Cimborri de la catedral de Valencia.jpg|thumb|centre|300px|Cimborri de la Seu]]
Llínea 118: Llínea 118:
 
=== Capella del Sant Càliç ===
 
=== Capella del Sant Càliç ===
 
[[Image:Sant Calze.jpg|thumb|right|300px|[[Sant Càliç]], tesor de la capella homònima.]]
 
[[Image:Sant Calze.jpg|thumb|right|300px|[[Sant Càliç]], tesor de la capella homònima.]]
−
Obra d'Andreu Julià en estil gòtic florit (1356-1369), l'actual capella del Sant Calze se destinava en un principi a la celebració de reunions del capítul de la catedral, es a dir, a sala capitular. També se gastava per a enterros de prelats i canonges, i en el seu subpiso n'hi ha una cripta que hui es troba cegada. Després va servir de càtedra de teologia, sent també aprofitada per a reunir-se les Corts Valencianes. Més tart va rebre el nom de la Capella del Crist de la Bona Mort, pero el 1916 se va decidir el traslladament del Sant Càliç a la capella, d'a on prové el seu actual nom.
+
Obra d'Andreu Julià en estil gòtic florit (1356-1369), l'actual capella del Sant Calze se destinava en un principi a la celebració de reunions del capítul de la catedral, es a dir, a sala capitular. També se gastava per a enterros de prelats i canonges, i en el seu sub-pis n'hi ha una cripta que hui es troba cegada. Després va servir de càtedra de teologia, sent també aprofitada per a reunir-se les Corts Valencianes. Més tart va rebre el nom de la Capella del Crist de la Bona Mort, pero el 1916 se va decidir el traslladament del Sant Càliç a la capella, d'a on prové el seu actual nom.
  
−
Originalment era una capella exenta, pero en 1496 Pere Comte concluí el passadiç, en estil gòtic florit, que la unia en el rest de la catedral. Per a accedir, n'hi ha que entrar per la porta dels Ferros i girar a ma dreta fins que trobemuna entrada al corredor o sala d'accés, al final de la qual n'hi ha una portalada gòtica en pedra que permet el ingrés en la capella. En este passadiç d'accés trobem cinc sepulcres gòtics de pedra, u dels quals del bisbe Vidal de Blans, que manà edificar la Adoració dels Pastors, obra de 1472, de Paolo de San Leocadio. Esta obra, que es troba en un estat de conservació pèssim, era un dels frescs que realisà per a mostrar la seua maestria i acreditar-se per a pintar el presbiteri i és, al mateix temps, una de ls primeres pintures renacentistes -si no la primera- feta en la Península Ibèrica. Front a est fresc n'hi ha un retable de Sant Miquel posterior, de principis del XVI, obra sojorna del Mestre e Gabarda, encara d'estructura gòtica, encara que de transició al REnaiximent. Resulta interessant ocmparar-lo tant en la Adoració delsPAstors de PAolo de San Leocadi com en el quadre de Bautisme del Crsit, obra de madurea del mateix Macip.
+
Originalment era una capella exenta, pero en 1496 [[Pere Comte]] va concloure el passadiç, en estil gòtic florit, que la unia en el rest de la catedral. Per a accedir, n'hi ha que entrar per la porta dels Ferros i girar a ma dreta fins que trobem una entrada al corredor o sala d'accés, al final de la qual n'hi ha una portalada gòtica en pedra que permet el ingrés en la capella. En este passadiç d'accés trobem cinc sepulcres gòtics de pedra, u dels quals del bisbe Vidal de Blans, que manà edificar la Adoració dels Pastors, obra de 1472, de Paolo de San Leocadio. Esta obra, que es troba en un estat de conservació pèssim, era un dels frescs que realisà per a mostrar la seua maestria i acreditar-se per a pintar el presbiteri i és, al mateix temps, una de ls primeres pintures renaixentistes -si no la primera- feta en la Península Ibèrica. Front a est fresc n'hi ha un retaule de Sant Miquel posterior, de principis del XVI, obra sojorna del Mestre de Gavarda, encara d'estructura gòtica, encara que de transició al Renaiximent. Resulta interessant comparar-lo tant en la Adoració dels Pastors de Paolo de San Leocadi com en el quadre de Batisme del Crist, obra de madurea del mateix Macip.
  
 
=== Girola ===
 
=== Girola ===
 
[[Image:Girola de la Catedral de Valencia.jpg|thumb|right|300px|Girola de la Catedral de Valéncia (Panorama).]]
 
[[Image:Girola de la Catedral de Valencia.jpg|thumb|right|300px|Girola de la Catedral de Valéncia (Panorama).]]
−
Es una de las partes más antiguas de la catedral, ya que por aquí empezó su construcción el 1262. La girola, espacio destinado para que los fieles puedan deambular a través de las capillas sin interrumpir el culto del Altar Mayor, no es un elemento muy habitual a las iglesias de Valencia, ya que sólo aparece en la catedral y en Santa Catalina.
+
Es una de las parts mes antigues de la catedral, ya que per ací escomença la seua construcció en l'any 1262. La girola, espai destinat per a que els fidels puguen deambular a través de las capelles sense interrompre el cult de l'Altar Major, no es un element molt habitual en les iglésies de Valéncia, ya que només apareix en la catedral i en Santa Caterina.
  
−
Primitivamente se podía contemplar el Altar Mayor a través de los arcos del presbiterio (como aún hoy a la iglesia de Santa Catalina, pero se cegaran a raíz de la reforma barroca del ábside del siglo XVII.
+
Primitivament se podia contemplar l'Altar Major a través dels arcs del presbiteri (com encara hui en l'iglésia de Santa Caterina, pero es cegaren en motiu de la reforma barroca de l'àbsit del sigle XVII.
−
 
 
−
És una de les parts més antigues de la catedral, ya que per ací començà la seua construcció el 1262. La girola, espai destinat per a els fidels puguen diambular a través de le scapelles sense interrompir el cult del Altar Major, no és un element molt habitual a les iglésies de Valéncia, ya que sols apareix en la catedral i en [[Santa Cataina]].
 
−
 
 
−
Primitívament se podia contemplar el Altar Major a través dels arcs del presbiteri (com encara hui a la iglésia de Santa Catalina, pero se cegaren a arrel de la reforma barroca del àbsit del sigle XVII).
 
  
 
==== Capella de la Resurrecció ====
 
==== Capella de la Resurrecció ====
−
e encuentra en el trasaltar y se llama popularmente la Coveta. Es un bello alto relieve renacentista de la resurrección, de 1510, hecho en piedra alabastrina pulida y abrillantada. La mandó hacer el entonces obispo cardenal de Valencia Rodrigo de Borja, futuro papa Alejandro VI, en memoria de su tío Calixto III. Conserva restos de policromía y del dorado que lo decoraban y ha sido atribuido sucesivamente a Damià Forment, Pedro Berruguete y otros, pero finalmente se ha documentado como de Gregori de Biguerny.
+
Se troba en el trans-altar i es diu popularment la Coveta. És un bell alt relleu renaixentiste de la resurrecció, de 1510, fet en pedra alabastrina polida i abrillantada. La manà fer el llavors bisbe cardenal de Valéncia [[Roderic de Borja]], futur papa [[Aleixandre VI]], en memòria al seu tio [[Calixt III]]. Conserva rests de policromia i del dorat que el decoraven i ha segut atribuït successivament a Damià Forment, Pere Berruguet i atres, pero finalment s'ha documentat com de Gregori de Biguerny.
−
 
 
−
Se troba en el trasaltar i es diu popularment la Coveta. És un bell alt relleu renacentiste de la resurrecció, de 1510, fet en pedra alabastrina pulida i abrillantada. La manà fer el llavors bisbe cardenal de Valéncia Rodrigo de Borja, futur papa Alexandre VI, en memòria al seu tio Calixte III. Conserva rests de policromia i del dorat que el decoraven i ha segut atribuït succesivament a Damià Forment, Pere Berruguet i atres, pero finalment s'ha documentat com de Gregori de Biguerny.
 
  
 
==== Sacristia ====
 
==== Sacristia ====
−
La sacristia és una de les parts més antigues de la catedral, gòtica del sigle XIII. S'encontra en el cantó dret del començament de la girola, en la seua intersecció en el creuer. És un espai de planta quadrada cobert en una revolta de creueria octopartita i trompes en els cantons. Té un gran finestral gòtic de sis metros d'altura que la illumina. Se comunica en atra habitació que és la actual Sala Capitular en la que està la galeria de retrats de tots els prelats de la seu valentina.
+
La sacristia és una de les parts més antigues de la catedral, gòtica del sigle XIII. S'encontra en el cantó dret del començament de la girola, en la seua intersecció en el creuer. És un espai de planta quadrada cobert en una revolta de creueria octopartita i trompes en els cantons. Té un gran finestral gòtic de sis metros d'altura que la ilumina. Se comunica en atra habitació que és la actual Sala Capitular en la que està la galeria de retrats de tots els prelats de la seu valentina.
  
 
=== Altar Major ===
 
=== Altar Major ===
−
El Altar Major de planta poligonal està cobert per una revolta de sis nervis. Té cinc finestrals i se cmunica en la girola a través de dos portes laterals. Tant la revolta com els murs estaven ornamentats en murals encarregats a Miquel Alcanyís, que va fer en 1432, pero que desapareixqueren en un incendi en 1469. Posteriorment, cap al 1474, s'encarregaren noves pintures, d'estil renacentiste, a Paolo de Sant Leocadi i Francesc Pagano. Estes pintures foren tapades, en tot i aixo, per una luxosa ornamentació barroca durant 1674-1682, portada a cap baix la direcció de Juan Pérez Castiel. El àbsit gòtic de planta poligonal quedà recoebrt en noves revoltes, superposició d'adorns, imàgens, pilastres, columnes salomòniques, permòdols, mènsules, carcanyols, tímpans partits, festons, àngels dorats, etc. La riquea de màrbres i dorats, la suntuositat de les formes i profusa decoració evocaba el estil rococó.
+
El Altar Major de planta poligonal està cobert per una revolta de sis nervis. Té cinc finestrals i se cmunica en la girola a través de dos portes laterals. Tant la revolta com els murs estaven ornamentats en murals encarregats a Miquel Alcanyís, que va fer en 1432, pero que desaparegueren en un incendi en 1469. Posteriorment, cap al 1474, s'encarregaren noves pintures, d'estil renaixentiste, a Paolo de Sant Leocadi i Francesc Pagano. Estes pintures foren tapades, en tot i això, per una luxosa ornamentació barroca durant 1674-1682, portada a cap baix la direcció de Juan Pérez Castiel. L'àbsit gòtic de planta poligonal quedà recobert en noves revoltes, superposició d'adorns, imàgens, pilastres, columnes salomòniques, permòdols, mènsules, carcanyols, tímpans partits, festons, àngels dorats, etc. La riquea de marbres i dorats, la suntuositat de les formes i profusa decoració evocava el estil rococó.
  
−
Aixina fon fins a juny de 2004, quan per asar foren encontrades baix la revolta de Juan Pérez Castiel unes pintures de gran bellea que han segut datades en 1474. Estes pintures, que representen àngels tocant instruments musicals, són les adés mencionades de PAolo de San Leocadi i Francesc Pagano. Poc després del incendi de 1469, cap a 1474, el qeu seria futur papa Alexandre VI ordenà a abdós pintors que realisaren les pintures al fresc que ara se tornen a contemplar, després de que la revolta de Pérez Castiel fora desmontada.
+
Aixina fon fins a juny de 2004, quan per asar foren encontrades baix la revolta de Juan Pérez Castiel unes pintures de gran bellea que han segut datades en 1474. Estes pintures, que representen àngels tocant instruments musicals, són les adés mencionades de [[Paolo de San Leocadi]] i Francesc Pagano. Poc després del incendi de 1469, cap a 1474, el que seria futur papa Aleixandre VI ordenà a abdós pintors que realisaren les pintures al fresc que ara se tornen a contemplar, després de que la revolta de Pérez Castiel fora desmontada.
  
 
[[Image:Capella major de la seu.jpg|thumb|centre|1000px|Capella Major de la Catedral de Valéncia]]
 
[[Image:Capella major de la seu.jpg|thumb|centre|1000px|Capella Major de la Catedral de Valéncia]]
  
 
==== Retaule major ====
 
==== Retaule major ====
−
En el presbiterio encontramos además un retablo que en realidad es un gran armario acotado por dos puertas, que guardaba un retablo renacentista de plata (1492-1507) elaborado por el orfebre Bernabo Thadeo de Piero de Pone, que fue fundido en Mallorca en 1812 para acuñar moneda en la guerra contra Napoleón.[22
+
En el presbiteri trobem ademés un retaule que en realitat és un gran armari acotat per dos portes, que guardava un retaule renaixentiste d'argent elaborat pel orfebre Bernabo Thadeo de Piero de Pone, que fon fundit en Mallorca en 1812 per a engrunsar moneda en la guerra contra Napoleó.
−
 
 
−
En el presbiteri trobem ademés un retaule que en realitat és un gran armari acotat per dos portes, que guardava un retaule renacentiste d'argent elaborat pel orfebre Bernabo Thadeo de Piero de Pone, que fon fondit en Mallorca en 1812 per a engrunsar moneda en la guerra contra Napoleó.
 
  
 
=== Naus ===
 
=== Naus ===
−
L'estructura principal de la catedral, formada per les naus, el transepte i la girola, se va construir entre els sigles XIII i XV, raó per la que és d'estil gòtic i, concrètament, gòtic valencià o mediterràneu, que se caracterisa per ser més primitiu horisontal i pesat que el vertical i suntuós gòtic francés.
+
L'estructura principal de la catedral, formada per les naus, el transepte i la girola, se va construir entre els sigles XIII i XV, raó per la que és d'estil gòtic i, concretament, gòtic valencià o mediterràneu, que se caracterisa per ser més primitiu horisontal i pesat que el vertical i suntuós gòtic francés.
  
 
==== Capella de Sant Francesc de Borja ====
 
==== Capella de Sant Francesc de Borja ====
−
Se trata de una de las capillas laterales de la parte derecha de la nave central, dedicada a San Francisco de Borja, la cual contiene dos magníficos cuadros de Goya de 1788.[24] El de la izquierda representa a San Francisco de Borja despidiéndose de sus familiares en el Palacio Ducal de Gandía para ingresar en la Compañía de Jesús. A la derecha encontramos San Francisco de Borja, ya sacerdote jesuita, que asiste a un moribundo impenitente.
+
Es tracta d'una de les capelles laterals de la part dreta de la nau central, dedicada a [[Sant Francesc de Borja]], la qual conté dos magnífics quadros de Goya de 1788. El de la esquerra representa a Sant Francesc de Borja despedint-se dels seus familiars en el Palau Ducal de Gandia per a ingressar en la Companyia de Jesús. A la dreta trobem San Francesc de Borja, ya sacerdot jesuïta, que assistix a un moribunt impenitent.
−
 
 
−
Es tracta d'una de les capelles laterals de la part dreta de la nau central, dedicada a San Francesc de Borja, la qual conté dos magnífics quadros de Goya de 1788. El de la esquerra representa a Sant Francesc de Borja despedint-se dels seus familiars en el Palau Ducal de Gandia per a ingresar en la Companyia de Jesús. A la dreta trobem San Francesc de Borja, ya sacerdot jesuita, que asistix a un moribunt impenitent.
 
  
 
== Elements singulars de la catedral ==
 
== Elements singulars de la catedral ==
Llínea 180: Llínea 170:
  
 
== Personages destacats ==
 
== Personages destacats ==
−
 
 
*[[Jaume I]], rei de Valéncia, iniciador de la catedral
 
*[[Jaume I]], rei de Valéncia, iniciador de la catedral
 
*[[Pere Balaguer]], mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
 
*[[Pere Balaguer]], mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
Llínea 190: Llínea 179:
 
*[[Francesc Baldomar]], mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
 
*[[Francesc Baldomar]], mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
 
*[[Pere Compte|Pere comte]], mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
 
*[[Pere Compte|Pere comte]], mestre pedrapiquer que va treballar en la catedral
−
*[[Rodrigo de Borja]], papa que va introduir el renaiximent en la catedral  
+
*[[Roderic de Borja]], papa que va introduir el renaiximent en la catedral  
 
*[[Vicent Macip]], pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
 
*[[Vicent Macip]], pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
 
*[[Paolo de Sant Leocadio]], pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
 
*[[Paolo de Sant Leocadio]], pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
Llínea 196: Llínea 185:
 
*[[Hernando dels Plans]], pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
 
*[[Hernando dels Plans]], pintor renaixentiste que va treballar en la catedral
 
*[[Juan Pérez Castiel]], escultor barroc que va treballar en la catedral
 
*[[Juan Pérez Castiel]], escultor barroc que va treballar en la catedral
 +
  
 
== Referències ==
 
== Referències ==
−
 
 
{{Reflist}}
 
{{Reflist}}
  

Revisió de 13:10 2 oct 2009

Archiu:Vista especial de la catedral de valencia.jpg
Vista de: Cimborri, Micalet i Basílica dels Desamparats.
Archiu:Vista occidental de la catedral de valencia.jpg
Vista occidental, Plaça de la Verge.

La Catedral de Valéncia (Iglésia catedral basílica Metropolitana), dita popularment “La Seu” en valencià, és seu del arquebisbat de Valéncia i està dedicada per desig de Jaume I —Segon la tradició del sigle XIII—- a Santa Maria. Fon consagrada l'any 1238 pel primer bisbe de Valéncia posterior a la Reconquista, Pere d'Albalat. Es troba sobre l'antiga mesquita, que al seu torn s'havia alçat sobre l'antiga catedral visigòtica.

El gòtic valencià o mediterràneu és l'estil constructiu predominant d'esta catedral, encara que també conté elements del romànic, del gòtic francés, del renaiximent, del barroc i neoclàssic.

En el seu interior es venera el Sant Càliç, datat del sigle I, i dau a la catedral pel rei Alfons el Magnànim en 1436.

Conté algunes de les primeres i millors pintures del Quattrocento de tota la Península Ibèrica, que van arribar de Roma a través d'artistes contractats per Aleixandre VI. Este últim papa valencià, quan encara era el cardenal Roderic de Borja, va fer la petició per a elevar la seu Valentina al ranc de Metropolitana, categoria que li fon otorgada pel papa Inocenci VIII en 1492.

Història

L'estructura principal de la Catedral de Valéncia (Iglésia catedral basílica Metropolitana) es va alçar entre els siglos XIII i XV, raó per la qual és principalment d'estil gòtic. No obstant, la seua construcció es va prolongar durant sigles,[1] raó per la qual hi ha una mescla d'estils artístics -que van des de l'enjorn romànic, fins al subtil renaiximent, el barroc recarregat i el més contingut neoclàssic- que és la característica més rellevant de la catedral de Valéncia i que la convertix en una joya de l'arquitectura universal.

Les excavacions en l'adjacent Centre Arqueològic de l'Almoina han desenterrat restes de l'antiga catedral visigoda, la qual, més tart, va passar a ser mesquita.[2] Hi ha constància documental de que fins a décades després de la conquista cristiana (1238) la mesquita-catedral va permanéixer en peu –Inclús en les sentències alcoràniques en les parets-, fins que finalment el 22 de juny de 1262 el flare Andreu d'Albalat[3] va resoldre derrocar-la i construir en el seu lloc una catedral, en correspondència en els plans de l'arquitecte Arnau Vidal.[4]

Per alçar-la es va utilisar material de les veïnes pedreres de Burjassot i Godella, pero també d'atres més alluntades com les de Benidorm i Xàbia, d'on van arribar en barco.

Evolució constructiva

Archiu:Evolucio constructiva de la catedral de valencia.jpg
Evolució constructiva.

Encara que el recorregut per l'interior de la catedral és molt ric i mos porta d'uns estils a atres quasi sense solució de continuïtat, es tracta bàsicament d'un edifici de planta gòtica de tres naus en creuer cobert en cimbori, girola i àbsit poligonal.

La catedral, que s'anava fent a mesura que la mesquita es derrocava, contava ya al final del sigle XIII en el deambulatori o girola en els seus huit capelles i en la porta romànica de l'Almoina, situada en el braç oriental del creuer.

Entre 1300 i 1350 es va tancar el transepte o creuer pel seu costat oest en la construcció de la porta gòtica dels apòstols. També es van construir tres trams de les tres naus -una central i dos laterals-, i es va iniciar el cimbori.

L'antiga Sala Capitular (hui Capella del Sant Càliç) (1356-1369), a on es reunien els clercs per a delliberar els asunts interns, i la torre campanar del Micalet (1381-1425) es van alçar inicialment separades de la resta de l'església, pero en 1459 els mestres Francesc Baldomar i Pere Compte van iniciar l'ampliació de les naus de la catedral en un tram més, conegut com Arcada Nova o Arcada de la Seu, i la van unir definitivament tant en la sala capitular com en el Micalet. Des d'aquell moment la catedral mesura 94 metros de llarc per 53,65 d'ample en el transepte.

Els sigles del renaiximent (XV-XVI) van influir poc en la ya consolidada arquitectura pero molt en la decoració pictòrica, com la de l'altar major, i escultòrica, com la de la capella de la Resurrecció.

Archiu:Situacio de la catedral de valencia.jpg
Situació de la Seu en Valéncia.

De l'etapa barroca destaca que en 1703 l'alemà Konrad Rudolf va proyectar i va iniciar la porta principal de la catedral, coneguda com dels Ferros per la reixa que la rodeja. A causa de la Guerra de Successió no la va poder acabar, i van ser principalment els escultors Francisco Vergara e Ignacio Vergara els que ho van fer. Al ser la seua planta corba, el parament cóncau que en orige creava un singular i estudiat efecte de perspectiva, desvirtuat durant el sigle XX a causa del derrocament dels edificis adjacents (antic carrer de Saragossa) per a ampliar la plaça de la Reina.

Des de l'últim terç del sigle XVIII es va posar en marcha un proyecte de renovació de l'edifici, la intenció del qual era dotar-lo d'un aspecte neoclàssic homogéneu, defugint de l'estil gòtic que llavors era considerat obra de bàrbars. L'obra va començar el 1774 i va anar a càrrec de l'arquitecte Antoni Gilabert Fornés. La remodelació va afectar tant elements constructius com ornamentals: els pinàculs exteriors del temple van ser eliminats, els terrats ocultes per teulades, i l'estructura gòtica mascarada per estucs, dorats i atres elements pseudoclàssics.

El 1931 fon declarada monument històric-artístic, pero durant la Guerra Civil Espanyola fon incendiada, raó per la qual es van perdre part dels seus elements artístics. El cor, situat en la part central, fon desmontat en 1940 i traslladat al fons de l'altar major. Els òrguens, que havien patit importants danys durant el conflicte bèlic, no van ser reconstruïts.

Aixina mateix en 1970 les cridades Cases dels Canonges, construccions adossades en les capelles exteriors en el carrer del Micalet, van ser derrocades per a tornar a la catedral el seu aspecte anterior, al mateix temps que l'allaugerarien d'elements d'escàs o nul valor arquitectònic.

En 1972 es va mamprendre la tasca de repristinació de la catedral, que va significar la retirada de quasi tots els elements clàssics, per a recuperar l'aspecte gòtic original. Només va quedar com a decoració clàssica la major part de les capelles laterals i de la girola, i alguns elements puntuals, com les escultures sobre els carcanyols del cimbori.

En l'actualitat presenta, després de diverses neteges, un bon estat de conservació, especialment després de l'exposició portà a terme el 1999 en el nom la Llum de les Imàgens [2]. El temple està declarat Be d'Interés Cultural per part del Consell de la Generalitat Valenciana.

Exterior de la catedral

La porta de l'Almoina o del Palau

Archiu:Porta de lalmoina.jpg
Porta de l'Almoina.

La porta de l'Almoina, dita aixina per ser veïna a la ya desapareguda casa de l'Almoina (la llimosina), a on s'ajudava als necessitats, és la més antiga de la catedral. També és coneguda com Porta del Palau pel seu veinage en el palau arçobisbal. D'estil romànic, constituïx un element clàrament diferenciat del rest de la catedral, que és principalment gòtic. El fet de que estiga mirant cap a la Meca sugerix que allí mateixa es trobava el mihrab de l'antiga mesquita.

En esta porta es troben inscripcions de una série de matrimonis en els relleus dels caps de dona i home entre les que n'hi han inscripcions: En Pere am (en) Na Maria, sa muller; Guillermo am Na Berenguera, sa muller; En Ramon am Na Dolça, sa muller; En Francesc am Na Ramona, sa muller; En Bernat am Na Floreta, sa muller; En Bertran am Na Berenguera, sa muller; i En Doménec am Na Ramona, sa muller.

La porta de l'Almoina, que forma un cos ixent en respecte al mur de la catedral, forma un arc abocinat en sis arquivoltes de mig punt concèntriques i en degradació (de més a manco grandària), que se recolzen sobre fines columnes en capitels, magníficament decorats en escenes del Génesis en la part esquerra, i de l'èxodo en la dreta.

Segons alguns escritors (d'índole catalanista) esta porta va ser construïda per un arquitecte lleidatà, i els matrimonis que n'apareixen en ella lleidatans i "primers pobladors de la ciutat". Cosa que no està demostrada ni citada en ningun lloc ique se contrapon a la població que sempre ha tingut la ciutat de Valéncia[5]

Capella de Sant Jordi

Si caminem des de l'Almoina deixant la catedral a la nostra esquerra trobem just davant del Centre Arqueològic de la Almoina una chicoteta capella, la de Sant Jordi. Segons les cròniques, el 9 d'octubre de 1238, conquistada la ciutat de Valéncia, Jaume I se dirigí a la mesquita major, i feu la primera missa en el lloc a on hui se troba esta capella de Sant Jordi, adosada a la part exterior del àbsit.

En el interior de la capella, sobre un altar, n'hi ha un retaule gòtic, en una pintura de Sant Jordi i un ròtul que diu: Sant Jordi en la batalla del Puig de Santa Maria. Any 1237. Esta pintura és molt pareguda -a chicoteta escala- al quadre que se conserva en la Victoria and Albert Museum de Londres i que allí es diu "Sant George in the Battle of Puig".

Obra Nova

Archiu:Obra nova de la catedral de valencia.jpg
Obra nova

Si al passar la capella de Sant Jordi continuem redonejant la catedral per nostra esquerra trobem un passadiç de 1660 que unix la catedral en la basílica de la Verge dels Desamparats. Res més passar-ho comença l'Obra Nova, una galeria o tribuna d'estil renaixentiste que està oberta cap a la actual Plaça de la Verge, que històricament rebia el nom de la plaça de la Seu.

Esta tribuna de tres pisos en arcades obertes, d'estil renaixentiste (en el pis d'avall), toscà (en mig) i jònic (dalt) estava adscrita a la contemplació dels espectàculs públics, com a processons i eixecucions per part dels canonges. Per això rep també el nom de llongeta dels canonges o del Capítul. La seua construcció s'inicià el 1566, baix la direcció del arquitecte Miquel Porcar i del fuster i talliste Gaspar Gregori.

En una de les restauracions de la catedral durant la segon mitat del sigle XX fon suprimit la seua teulada i balcons i columnetes quedaren molt visible, com una espècie de teatre romà adherida a la catedral. Com contrapartida, el cimborri gòtic ara pot ser millor contemplat des de la plaça de la Verge.

Porta dels apòstols

Archiu:Porta dels apostols.jpg
Porta dels apòstols.

Només passar l'Obra Nova a nostra esquerra s'encontra la porta dels Apòstols, dita aixina per les estàtues els dotze apòstols que alberga. D'estil gòtic francés, contrasta notablement en la porta romànica de l'Almoina en que confronta a la atra part del creuer. Se sap que en sa construcció treballà Nicolàs d'Ancona o de Autun des de 1303 i que en 1354 ya estava acabada. Fora qui fora el seu autor, era un mal coneixedor de la pedra del país, puix empleada una de tipo quebradiç que se degradà en rapidea i que obligà a continues reparacions, ya documentades en el sigle XV. Durant els anys 1960 la porta fon completament restaurada i les figures originals -en molt mal estat de conservació- foren expostes en el museu de la catedral i substituibles per còpies, que són les que hui decoren la porta.

La porta s'obri abocinada sobre un mur resaltat que li servix d'enquadrament. Consta de tres arquivoltes oixivals decorades respectivament, en catorze estatuilles d'àngels (la interior), setze de sants i dihuit de profetes (el exterior), colocades unes sobre les atres, seguint la direcció dels arcs i cada una en els seus corresponents doselets. Totes estes figures, en total quaranta-huit, estaven policromades.

Estes tres arquivoltes se recolzen sobre sis doseletes -tres a cada costat- que protegixen sis estàtues de apòstols recolzats, al mateix temps, sobre pilars de secció prismàtica triangular del qual les seues cares se decoren en quadrifulles en esfinges de la verge i del Arcàngel, en relleu, i varis escuts del rei, familiars (Com els Borja o els Centelles) i gremials. Els atres sis apòstols apareixen situats fora del arc, pero sobre idèntics pedestals. En el àngul que forma la porta en el mur de la iglésia, a abdós costats, apareixen en sents doselets gòtics, les estàtues de Sant Sixt i San Llorenç i de San Valeri i San Vicent Màrtir. Els batients o fulles de les portes, els claus i els herrages de la porta son originals de 1438.

L'arquivolta queda emmarcada per un gablet abonat per arqueries cegues en estàtues. En la part superior de la frontera, també dins d'un gablet, s'obri una gran rosetó de sis puntes, que representa la estrela de Davit o Salomon, de 6,45 metros de diàmetro, constituïda per dos triànguls equilàters entrellaçats en els intersticis de la que figuren varis adorns de traceria calada que emmarca vidrieres polícromes. Este rosetó fon casi totalment reconstruït en els anys 1960 al haver patit la mal de la pedra.

En el tímpan de la porta s'encontra la image de Santa Maria, baix la advocació de la que fon consagrada la catedral, en el chiquet en braços rodejada de huit àngels músics; abans de 1599 esta image de la Verge del tímpan se trobava en el mainel, de manera molt semblant a la que n'hi ha en l'Iglésia archiprestal de Morella.

En el peu de la porta dels Apòstols es reunix tots els dijous a les 12 del matí, el Tribunal de les Aigües, relíquia secular de la administració de justícia corresponent al dret d'aigües de l'horta de Valéncia. Provablement ya se reunia en este mateix lloc quan l'actual catedral era encara mesquita.

Micalet

Artícul principal → El Micalet.
Image del Micalet abans d' obrir la Plaça de la Reina

Des de la Porta dels Apòstols, si deixem la plaça de la Verge a nostra dreta i mos dirigim pel carrer del Micalet, arribem a la torre campanar del Micalet, entranyable emblema sentimental per al poble valencià, i provablement el monument més característic de la ciutat. Fon iniciat el 1381 per Andreu Julià, i per a commemorar este fet se gravà una inscripció -casi illegible hui dia- sobre la base de la torre que diu: "Aquest campanar fonch començat en l'any de la nativitat de nostre senyor Jesucrist MCCCLXXXI. Regnant en Arago lo molt alt rei en Pere. Estant de bisbe en Valéncia lo molt alt en Jaume, fill de l'alt infant en Pere e cosí germà de dit rey". Andreu Julià deixà la obra el 1396 i en 1402 la reanudà Josep Franch. En 1414 se va fer càrrec de l'obra Pere Balaguer, que és el autor de la bella decoració del últim cos.

Porta dels Ferros

Just al costat del Micalet es troba la porta principal, dita dels Ferros per la reixa de ferro que circumda el atri de entrada. És la més moderna, iniciada en 1703 pel escultor i arquitecte alemà Konrad Rudolf. Arribà a Valéncia en el archiduc Carles d'Àustria, pero al finalisar la guerra de Succesió se'n anà en ell, ya que era el seu escultor de càmara, i deixà paralisades les obres en 1707, que foren acabades en 1713 pels seus discípuls Francisco Vergara "el Vell" i Francisco Stolz. Atres escultors que intervingueren foren Andrés Robles i Ignacio Vergara i els picapedrers, José Mines i Domingo Laviesa.

Archiu:Porta dels ferros.jpg
Porta dels ferros.

Esta porta és de notable interés pel seu plantejament acertat i atrevit dins del context hispànic de l'época. Es tracta d'u dels pocs eixemples de la aplicació del barroc arquitectònic italià, de planta ondulant i en moviment, a estil de Bernini o Borromini, a diferència dels edificis barrocs espanyols de la época, de tipo churrigueresc, en planta tradicional i gran profusió decorativa.

La porta dels Ferros, que se pareix a un retaule de forma concava, medix més de 36 metros d'altura. Quan se va construir pretenia crear la ilusió òptica d'una major sensació d'espai en un lloc realment molt chicotet -a la manera de Bernini o Borromini- ya que fon concebuda per a ser vista des del estret carrer (de Saragossa) que acabava en la mateixa porta. Hui este carrer ha desaparegut a l'eixamplar-se la plaça de la Reina i la forma retorçuda de la porta és una plaça gran resulta del tot incomprensible.

La porta dels Ferros, que està precedida per un atri que llimita una reixa de ferro, també barroca, se desenrolla en tres cossos superposts:

En el primer, n'hi han tres columnes a cada costat de la porta, en fuste decorat i capitells corintis, realisats per Konrad Rudolf entre els que s'òbrin sendes hornacines en les estàtues de Sant Tomàs de Vilanova i San Pere Pasqual, obra de Francisco Stolz. Sobre el arc d'entrada destaca un baix relleu, atribuït a Ignaci Vergara que representa el anagrama de la Verge, en glòria de àngels i atres adorns, i emmarcat sobre una venera d'estil rococó.

El segon cos, més reduït, té quatre columnes del mateix orde, en el intercolumni del centre, un rosetó oval, i en els laterals les estàtues de San Llorenç de Francesc Stolz i de Sant Vicent Màrtir, obra de Konrad Rudolf, i medallons en els busts dels papes valencians, Calixt III i Aleixandre VI, en figures alegòriques: als peus del primer la caritat i la justícia, i als del segon la esperança i la fortalea; abdós són obres de Francesc Vergara.

En el tercer cos, de menors dimensions, se representa la asunció de la Verge en un alt relleu atribuït a Ignaci Vergara i, en àtic, el símbol del Esperit Sant en relleu baix un frontó partit, i en els seus extrems, les escultures de San Lluís Beltran i San Vicent Ferrer, obra de Stolz.

Interior de la catedral

Cimbori

D'estil gòtic francés (sigle XIV-XV), està format per un prisma octogonal de dos cossos superposts, en huit vidrieres de fina traceria calada en cada cos. El primer cos o part baixa és d'autor desconegut, del sigle XIV, mentres que el segon cos o part alta és obra de Martí Llobet (de el 1430 mes o manco). El cimborri dota de llum natural sempre blanca al creuer, gràcies a les finestres translúcides de alabastre i al fet de que el se armaçó de pedra està reduït al mínim.

El cimborri descansa en trompes còniques i se tanca en una revolta de creueria compsota per huit nervis i plementèria de rajola. En una alçària d'uns 40 metros, l'ausència de contrafots i la llaugerea constructiva derivada de la traceria calada dels seus murs resulta prodigiosa des d'el punt de vista arquitectònic.

En els carcanyols, baix les trompes del cimborri figuren quatre escultures d'estuc del sigle XVIII que reprsenten els quatre evangelistes en els atributs en que se identifiquen: Sant Lucas en el bou, obra de Josep Pujol, Sant Joan Evangeliste en l'àguila del mateix autor, San Mateu en el àngel, de Josep Esteve i Sant Marc en el lleó, de Francesc Sanchís. En la seua part superior n'hi ha una campana (el cimboriet) de 1805 que actualment no s'utilisa.

Archiu:Cimborri de la catedral de Valencia.jpg
Cimborri de la Seu
Archiu:Cimborri de la catedral de Valencia per dins.jpg
Cimborri vist per dins, a on se poden observar els quatre carcanyols.

Capella del Sant Càliç

Archiu:Sant Calze.jpg
Sant Càliç, tesor de la capella homònima.

Obra d'Andreu Julià en estil gòtic florit (1356-1369), l'actual capella del Sant Calze se destinava en un principi a la celebració de reunions del capítul de la catedral, es a dir, a sala capitular. També se gastava per a enterros de prelats i canonges, i en el seu sub-pis n'hi ha una cripta que hui es troba cegada. Després va servir de càtedra de teologia, sent també aprofitada per a reunir-se les Corts Valencianes. Més tart va rebre el nom de la Capella del Crist de la Bona Mort, pero el 1916 se va decidir el traslladament del Sant Càliç a la capella, d'a on prové el seu actual nom.

Originalment era una capella exenta, pero en 1496 Pere Comte va concloure el passadiç, en estil gòtic florit, que la unia en el rest de la catedral. Per a accedir, n'hi ha que entrar per la porta dels Ferros i girar a ma dreta fins que trobem una entrada al corredor o sala d'accés, al final de la qual n'hi ha una portalada gòtica en pedra que permet el ingrés en la capella. En este passadiç d'accés trobem cinc sepulcres gòtics de pedra, u dels quals del bisbe Vidal de Blans, que manà edificar la Adoració dels Pastors, obra de 1472, de Paolo de San Leocadio. Esta obra, que es troba en un estat de conservació pèssim, era un dels frescs que realisà per a mostrar la seua maestria i acreditar-se per a pintar el presbiteri i és, al mateix temps, una de ls primeres pintures renaixentistes -si no la primera- feta en la Península Ibèrica. Front a est fresc n'hi ha un retaule de Sant Miquel posterior, de principis del XVI, obra sojorna del Mestre de Gavarda, encara d'estructura gòtica, encara que de transició al Renaiximent. Resulta interessant comparar-lo tant en la Adoració dels Pastors de Paolo de San Leocadi com en el quadre de Batisme del Crist, obra de madurea del mateix Macip.

Girola

Archiu:Girola de la Catedral de Valencia.jpg
Girola de la Catedral de Valéncia (Panorama).

Es una de las parts mes antigues de la catedral, ya que per ací escomença la seua construcció en l'any 1262. La girola, espai destinat per a que els fidels puguen deambular a través de las capelles sense interrompre el cult de l'Altar Major, no es un element molt habitual en les iglésies de Valéncia, ya que només apareix en la catedral i en Santa Caterina.

Primitivament se podia contemplar l'Altar Major a través dels arcs del presbiteri (com encara hui en l'iglésia de Santa Caterina, pero es cegaren en motiu de la reforma barroca de l'àbsit del sigle XVII.

Capella de la Resurrecció

Se troba en el trans-altar i es diu popularment la Coveta. És un bell alt relleu renaixentiste de la resurrecció, de 1510, fet en pedra alabastrina polida i abrillantada. La manà fer el llavors bisbe cardenal de Valéncia Roderic de Borja, futur papa Aleixandre VI, en memòria al seu tio Calixt III. Conserva rests de policromia i del dorat que el decoraven i ha segut atribuït successivament a Damià Forment, Pere Berruguet i atres, pero finalment s'ha documentat com de Gregori de Biguerny.

Sacristia

La sacristia és una de les parts més antigues de la catedral, gòtica del sigle XIII. S'encontra en el cantó dret del començament de la girola, en la seua intersecció en el creuer. És un espai de planta quadrada cobert en una revolta de creueria octopartita i trompes en els cantons. Té un gran finestral gòtic de sis metros d'altura que la ilumina. Se comunica en atra habitació que és la actual Sala Capitular en la que està la galeria de retrats de tots els prelats de la seu valentina.

Altar Major

El Altar Major de planta poligonal està cobert per una revolta de sis nervis. Té cinc finestrals i se cmunica en la girola a través de dos portes laterals. Tant la revolta com els murs estaven ornamentats en murals encarregats a Miquel Alcanyís, que va fer en 1432, pero que desaparegueren en un incendi en 1469. Posteriorment, cap al 1474, s'encarregaren noves pintures, d'estil renaixentiste, a Paolo de Sant Leocadi i Francesc Pagano. Estes pintures foren tapades, en tot i això, per una luxosa ornamentació barroca durant 1674-1682, portada a cap baix la direcció de Juan Pérez Castiel. L'àbsit gòtic de planta poligonal quedà recobert en noves revoltes, superposició d'adorns, imàgens, pilastres, columnes salomòniques, permòdols, mènsules, carcanyols, tímpans partits, festons, àngels dorats, etc. La riquea de marbres i dorats, la suntuositat de les formes i profusa decoració evocava el estil rococó.

Aixina fon fins a juny de 2004, quan per asar foren encontrades baix la revolta de Juan Pérez Castiel unes pintures de gran bellea que han segut datades en 1474. Estes pintures, que representen àngels tocant instruments musicals, són les adés mencionades de Paolo de San Leocadi i Francesc Pagano. Poc després del incendi de 1469, cap a 1474, el que seria futur papa Aleixandre VI ordenà a abdós pintors que realisaren les pintures al fresc que ara se tornen a contemplar, després de que la revolta de Pérez Castiel fora desmontada.

Archiu:Capella major de la seu.jpg
Capella Major de la Catedral de Valéncia

Retaule major

En el presbiteri trobem ademés un retaule que en realitat és un gran armari acotat per dos portes, que guardava un retaule renaixentiste d'argent elaborat pel orfebre Bernabo Thadeo de Piero de Pone, que fon fundit en Mallorca en 1812 per a engrunsar moneda en la guerra contra Napoleó.

Naus

L'estructura principal de la catedral, formada per les naus, el transepte i la girola, se va construir entre els sigles XIII i XV, raó per la que és d'estil gòtic i, concretament, gòtic valencià o mediterràneu, que se caracterisa per ser més primitiu horisontal i pesat que el vertical i suntuós gòtic francés.

Capella de Sant Francesc de Borja

Es tracta d'una de les capelles laterals de la part dreta de la nau central, dedicada a Sant Francesc de Borja, la qual conté dos magnífics quadros de Goya de 1788. El de la esquerra representa a Sant Francesc de Borja despedint-se dels seus familiars en el Palau Ducal de Gandia per a ingressar en la Companyia de Jesús. A la dreta trobem San Francesc de Borja, ya sacerdot jesuïta, que assistix a un moribunt impenitent.

Elements singulars de la catedral

Entre els elements singulars cal destacar, pel que fa en l'exterior del temple:

  • La porta oriental, crida de l'Almoina i d'estil romànic (s. XIII)[6]
  • La chicoteta capella septentrional, crida de Sant Jordi, on es va celebrar la primera misa (s. XIII)
  • L'arcada nort-occidental, cridà Obra Nova i d'estil renaixentiste italià (s. XVI)
  • La porta occidental, cridà dels apòstols i d'estil gòtic francés (s. XIV)
  • El campanar, cridat el Micalet i d'estil gòtic valencià (s.XIV)
  • La porta meridional, cridà dels Ferros i d'estil barroc italià (s. XVIII)

Pel que fa a l'interior del temple cal destacar:

  • El cimbori, maravella del gòtic francés (s. XIV), tant vist des de dins com des de fora
  • L'antiga sala capitular o Capella del Sant Càliç, d'estil gòtic tardà (segona mitat s. XIV)
  • La girola, d'estil gòtic valencià (s.XIII), majorment recoberta de decoració neoclàssica (s. XVIII)
  • L'altar major o presbiteri, decorat en pintures renaixentistes (s. XV) i afegits posteriors barrocs (s. XVII)
  • La nau principal i les laterals, d'estil gòtic valencià (S. XIII-XIV)

Personages destacats


Referències

  1. ↑ de fet en valencià es diu la frase “Això és mes llarc que l'obra de la Seu” , per a referir-se a una cosa que no s'acaba mai (Mira i Casterà, Joan Francesc, p. 28).
  2. ↑ (Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214).
  3. ↑ Andreu d'Albalat era germà del primer bisbe de Valéncia i arquebisbe de Tarragona Pere d'Albalat, i després ell mateix fon bisbe de la diòcesis Valentina de 1276 a 1288. Esta diòcesis era anhelada tant pel primat de Toledo com per l'arquebisbe de Tarragona, qui finalment es va fer en esta gràcies al soport de Jaume I, que volia preservar els seus regnes de la ingerència castellana (Furió, Antoni, p. 62).
  4. ↑ Simó, Trinidad i Sebastià, Anna, p. 214. Segons una hipòtesis de treball l'antiga mesquita musulmana, es correspondria en l'actual transepte de la catedral, sent la porta dels apòstols l'entrada a la mesquita i la porta de l'Almoina el mihrab [[1]].
  5. ↑ ""E apres que la dita ciutat de Valencia hach pres, quis pres la vespra de sent Miquel, del any M.CC. xxxviii e poblada de les sues gents propies. E puix ana conquistant, e prenent tot ço q del dit regne de Valencia era, e aenant envers lo regne de Murcia." http://2.bp.blogspot.com/_MjC13GdF0ck/Sm-OfiD6guI/AAAAAAAAAJA/t8ajXMv3t6M/s1600-h/pag_47.jpg Pàgina del llibre De la conquesta del regne de Valéncia en el capítul 9.
  6. ↑ Porta romànica

Bibliografia consultada

  • Hernández Úbeda, Luis (coord.):Conéixer Valéncia a través de la seua arquitectura. Colege Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana i Ajuntament de Valéncia, Valéncia, decembre de 1996.
  • Mira i Casterà, Joan Francesc: Valéncia per a veïns i visitants. Edicions Bromera, Colecció Grans Obres, Alzira. Segona edició, maig del 2007, p.s 82-84.
  • Sanchis Guarner, Manuel: La Ciutat de València. Ajuntament de Valéncia, Valéncia. Quinta Edició 1989.
  • Simó, Trinidad i Sebastià, Anna: Gran Enciclopèdia de la Comunitat Valenciana.Editorial Prensa Ibèrica, 2005. Volum IV, p.s 214-216, veu: "catedral de Valéncia".

Vore també

Enllaços externs

Monuments i palaus de la Ciutat de Valéncia · Escut Valencia Ciutat.png
Basílica de la Verge dels Desamparats · Banys de l'Almirant · Casa Vestuari · Catedral de Valéncia · Ciutat de les Arts i les Ciències de Valéncia · El Micalet · Estació del Nort · Llonja de Valéncia · Mercat de Valéncia · Palau Arquebisbal · Palau de Benicarló · Palau de Cervelló · Palau de Cerveró · Palau de la Generalitat · Palau de Justícia · Palau de l'Exposició · Palau de les Comunicacions de Valéncia · Palau del Marqués de Campo · Palau dels Comtes d'Oliva · Palau dels Mercader · Palau Marqués de Dosaigües · Plaça del Mercat · Plaça de la Mare de Déu · Plaça de l'Ajuntament · Reals Drassanes del Grau de Valéncia · Sant Joan del Mercat · Torre de l'Àngel · Torres de Quart · Torres dels Serrans
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Catedral_de_Valéncia&oldid=27228»