Diferència entre les revisions de "II Congrés de la Llengua Valenciana"

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
 
(No es mostren 23 edicions intermiges d'4 usuaris)
Llínea 1: Llínea 1:
El '''II Congrés de la Llengua Valenciana''' es va celebrar en el [[Palau de Congressos de Valéncia|Palau de Congressos]] de la [[ciutat de Valéncia]] durant els dies 23 al 26 de [[novembre]] de l'any [[2003]].
+
El '''II Congrés de la Llengua Valenciana''' es va celebrar en el [[Palau de Congressos de Valéncia|Palau de Congressos]] de la [[ciutat de Valéncia]] durant els dies 26, 27 i 28 de [[novembre]] de l'any [[2003]].
  
 
== Objectius ==
 
== Objectius ==
Llínea 10: Llínea 10:
 
* Polític i
 
* Polític i
 
* Sociològic
 
* Sociològic
 +
 +
{{Cita|L'objecte del Congres es defendre i apostar per la [[Normes d'El Puig|Normativa del Puig]] davant dels intents d'etnocidi cultural; potenciar i estendre les noves aportacions de diversos experts sobre el [[Valencià|valencià]], en el fi d'aclarir el nostre horiso.|II Congres de la llengua valenciana - [[Gonzalo Romero Casaña]] - [[Revista Renou]] ([[Cardona Vives|Associacio Cultural Cardona i Vives de Castello]])}}
  
 
== Organisació i assistents ==  
 
== Organisació i assistents ==  
Llínea 27: Llínea 29:
 
* [[Patronat Històric, Artístic i Cultural d'Elig]] (PHACE)
 
* [[Patronat Històric, Artístic i Cultural d'Elig]] (PHACE)
  
El Congrés és va compondre d'un Patronat, un Comité Organisador, un Comité d'Experts, i un gerent, el filòlec [[Jesualdo Masià Alamar]]. El redactor de les conclusions fon el filòlec de la [[RACV]], [[Chimo Lanuza]].
+
El Congrés és va compondre d'un Patronat, un Comité Organisador, un Comité d'Experts, i un gerent, el filòlec [[Jesualt Masià|Jesualdo Masià Alamar]]. El redactor de les conclusions fon el filòlec de la [[RACV]], [[Chimo Lanuza]].
  
 
=== Assistents ===
 
=== Assistents ===
 +
[[Archiu:Chlanuz.jpg|thumb|250px|Chimo Lanuza en el II Congrés de Llengua Valenciana]]
  
 
Intervingueren membres de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV), com: l'historiador [[Vicent Lluís Simó Santonja|Simó Santonja]], el mateix Lanuza, el filòlec [[Manuel Gimeno Juan|Manuel Gimeno]], el filòlec [[Antoni Fontelles]], l'historiador [[Benjamin Agulló]], l'historiador [[Lleopolt Penyarroja]], el filòlec [[Josep Mª Guinot]], l'historiador [[José Ángeles Castelló|Josep Àngels Castelló]], el politòlec [[Juan Garcia Sentandreu]], l'historiador [[Joan Romero]], l'escritora [[Dolores Domingo Comeche]], el religiós i músic [[Josep Climent Barber]], el mege i escritor [[Joan Gil Barberà]], l'escritor [[Carles Recio]] i atres persones fins a 200 acreditats.  
 
Intervingueren membres de la [[Real Acadèmia de Cultura Valenciana]] (RACV), com: l'historiador [[Vicent Lluís Simó Santonja|Simó Santonja]], el mateix Lanuza, el filòlec [[Manuel Gimeno Juan|Manuel Gimeno]], el filòlec [[Antoni Fontelles]], l'historiador [[Benjamin Agulló]], l'historiador [[Lleopolt Penyarroja]], el filòlec [[Josep Mª Guinot]], l'historiador [[José Ángeles Castelló|Josep Àngels Castelló]], el politòlec [[Juan Garcia Sentandreu]], l'historiador [[Joan Romero]], l'escritora [[Dolores Domingo Comeche]], el religiós i músic [[Josep Climent Barber]], el mege i escritor [[Joan Gil Barberà]], l'escritor [[Carles Recio]] i atres persones fins a 200 acreditats.  
  
Cal destacar també la presència de filòlecs estrangers com l'alemà Hans J. Niederehe (Universitat de Trier), el francés Philipe Blanchet (Universitat de Rennes) i la doctora en filologia, Antje Voss.
+
Cal destacar també la presència de filòlecs estrangers com l'alemà [[Hans-Josef Niederehe|Hans J. Niederehe]] (Universitat de Trier, Alemanya), el francés Philipe Blanchet (Universitat de Rennes, França) i la doctora en filologia, la luxemburguesa Antje Voss.
  
 
== Ponències ==
 
== Ponències ==
  
Es presentaren 7 ponències congressuals i 30 comunicacions al Congrés. Els filòlecs estrangers acreditats, [[Hans-Josef Niederehe|Hans J. Niederehe]] (Universitat de Trier) i [[Philippe Blanchet]] (Universitat de Rennes) donaren una lliçó magistral del coneiximent sobre la problemàtica del valencià en els seus respectius paisos, [[Alemanya]] i [[França]].
+
Es presentaren 7 ponències congressuals i 30 comunicacions al Congrés. Els filòlecs estrangers acreditats, [[Hans-Josef Niederehe|Hans J. Niederehe]] (Universitat de Trier) i [[Philippe Blanchet]] (Universitat de Rennes) donaren una lliçó magistral del coneiximent sobre la problemàtica del valencià en els seus respectius països, [[Alemanya]] i [[França]].
  
 
{{Cita|''El profesor de sociolingüística de la Universidad de Rennes, Philippe Blanchet, ha realizado un estudio comparativo sobre el provenzal y el valenciano en el que sostiene que  ambos son idiomas singulares diferentes del occitano y del catalán, respectivamente.''|(Diario de Valencia, 9.12.2003}}
 
{{Cita|''El profesor de sociolingüística de la Universidad de Rennes, Philippe Blanchet, ha realizado un estudio comparativo sobre el provenzal y el valenciano en el que sostiene que  ambos son idiomas singulares diferentes del occitano y del catalán, respectivamente.''|(Diario de Valencia, 9.12.2003}}
Llínea 53: Llínea 56:
 
=== Història de la llengua ===
 
=== Història de la llengua ===
  
El valencià és un idioma que ha arreplegat les aportacions llingüistiques dels molts pobles que han habitat en estes terres, ibers, romans, visigots, araps i ha compost la seua particular cultura en l'enriquidor mestiçage cultural que fan del poble valencià un eixemple de tolerancia i de diversitat. A partir del [[sigle XV]] es poden trobar multitut de mencions a on els autors del [[Sigle d'Or valencià]] expliciten que escriuen en llengua valenciana diferenciant-la dels atres idiomes com fa el catala [[Francesc Eiximenis]], i els valencians [[Joanot Martorell]], [[Isabel de Villena]], [[Antoni Canals]], [[Bonifaci Ferrer]], [[Roiç de Corella]], [[Joan Esteve]], etc., inclus figures de la lliteratura castellana com [[Miguel de Cervantes Saavedra|Miguel de Cervantes]] han lloat la llengua valenciana. Esta especifica denominacio de valencià es mostra d'una consciencia nitida dels autors valencians i estudiosos de l'idioma, com demostrà [[Carles Recio]], que s'esten a lo llarc del [[sigle XV]], eixemples són: [[Gregori Mayans]], [[Carles Ros]], [[Martí de Viciana]], [[Joan Llorenç]]. La forta presencia de la [[llengua valenciana]] es deixà sentir en [[Catalunya]] com mostren les proves aportades per [[Ricart Garcia Moya|Garcia i Moya]]. En les últimes époques investigadors i lliterats de reconeguda valua i prestigi han continuat en eixa afirmació [[Antonio Ubieto]], [[Julián San Valero]], [[Vicente Castell Mahiques]], [[Julián Ribera]], [[Salvador de Madariaga]], [[Claudio Sánchez Albornoz]], [[Miguel de Unamuno]], [[Azorín]], [[Francesc Carreras Candi|Carreras Candi]], [[Ricardo de la Cierva]], etc.. La lexicografia com ha arreplegat en la seua conferencia Niederehe és ampla, ya en l'any [[1472]] Joan Esteve redactà el [[Liber Elegantiarum]], ademés d'obres com les que publicaren Carles Ros, [[Josep Escrig]] i [[Constantí Llombart|Constanti Llombart]] o el [[Lluís Fullana|Pare Fullana]] fins a arribar a l'obra lexicografica valenciana més moderna: el [[Diccionari General de la Llengua Valenciana|Diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana]]. L'insistencia dels autors en el conreu, estudi i manteniment de la llengua valenciana, també ha donat els seus fruits en gramatiques a on cal destacar les primeres obres de [[Josep Nebot]] i en concret les del millor filolec valencià el Pare Fullana al qual li dedicà una ponencia [[Benjamin Agulló]] pel compliment del 75 aniversari de l'entrada del gramatic per la llengua valenciana en la [[RAE]], i la codificació actual més ambiciosa realisada per la [[Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes|Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV]].
+
El valencià és un idioma que ha arreplegat les aportacions llingüistiques dels molts pobles que han habitat en estes terres, ibers, romans, visigots, araps i ha compost la seua particular cultura en l'enriquidor mestiçage cultural que fan del poble valencià un eixemple de tolerancia i de diversitat. A partir del [[sigle XV]] es poden trobar multitut de mencions a on els autors del [[Sigle d'Or valencià]] expliciten que escriuen en llengua valenciana diferenciant-la dels atres idiomes com fa el catala [[Francesc Eiximenis]], i els valencians [[Joanot Martorell]], [[Isabel de Villena]], [[Antoni Canals]], [[Bonifaci Ferrer]], [[Roiç de Corella]], [[Joan Esteve]], etc., inclus figures de la lliteratura castellana com [[Miguel de Cervantes Saavedra|Miguel de Cervantes]] han lloat la llengua valenciana. Esta especifica denominacio de valencià es mostra d'una consciencia nitida dels autors valencians i estudiosos de l'idioma, com demostrà [[Carles Recio]], que s'esten a lo llarc del [[sigle XV]], eixemples són: [[Gregori Mayans]], [[Carles Ros]], [[Martí de Viciana]], [[Joan Llorenç]]. La forta presencia de la [[llengua valenciana]] es deixà sentir en [[Catalunya]] com mostren les proves aportades per [[Ricart Garcia Moya|Garcia i Moya]]. En les últimes époques investigadors i lliterats de reconeguda valua i prestigi han continuat en eixa afirmació [[Antonio Ubieto]], [[Julián San Valero]], [[Vicente Castell Mahiques]], [[Julián Ribera i Tarragó|Julián Ribera]], [[Salvador de Madariaga]], [[Claudio Sánchez Albornoz]], [[Miguel de Unamuno]], [[Azorín]], [[Francesc Carreras Candi|Carreras Candi]], [[Ricardo de la Cierva]], etc.. La lexicografia com ha arreplegat en la seua conferencia Niederehe és ampla, ya en l'any [[1472]] Joan Esteve redactà el [[Liber Elegantiarum]], ademés d'obres com les que publicaren Carles Ros, [[Josep Escrig]] i [[Constantí Llombart|Constanti Llombart]] o el [[Lluís Fullana|Pare Fullana]] fins a arribar a l'obra lexicografica valenciana més moderna: el [[Diccionari General de la Llengua Valenciana|Diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana]]. L'insistencia dels autors en el conreu, estudi i manteniment de la llengua valenciana, també ha donat els seus fruits en gramatiques a on cal destacar les primeres obres de [[Josep Nebot]] i en concret les del millor filolec valencià el Pare Fullana al qual li dedicà una ponencia [[Benjamin Agulló]] pel compliment del 75 aniversari de l'entrada del gramatic per la llengua valenciana en la [[RAE]], i la codificació actual més ambiciosa realisada per la [[Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes|Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV]].
  
 
=== Llingüística ===
 
=== Llingüística ===
  
La llengua valenciana és una evolució del romanç hispanic, derivat del baix llatí, com els atres idiomes romanics d'Espanya. L'estrat romanç configurà el valencià, que no és producte com afirmen els autors catalanistes de la reconquista o la repoblació. [[Lleopolt Peñarroja]] ha arribat a la conclusió, després d'estudiar les caracteristiques del romanç anterior a la conquista de [[Jaume I]], el valencià prejaumi, que hi ha un parentesc estructural entre el valencià anterior a la reconquista cristiana i el posterior, per tant s'ha donat una continuïtat, açò està fermament demostrat en una casuistica més ampla i en una diversitat de fonts que aumenten la fiabilitat respecte a estudis anteriors, al millorar i perfeccionar els coneiximents que es tenien sobre el mossàrap valencià.
+
La llengua valenciana és una evolució del romanç hispanic, derivat del baix llatí, com els atres idiomes romanics d'Espanya. L'estrat romanç configurà el valencià, que no és producte com afirmen els autors catalanistes de la reconquista o la repoblació. [[Lleopolt Peñarroja]] ha arribat a la conclusió, despuix d'estudiar les caracteristiques del romanç anterior a la conquista de [[Jaume I]], el valencià prejaumi, que hi ha un parentesc estructural entre el valencià anterior a la reconquista cristiana i el posterior, per tant s'ha donat una continuïtat, açò està fermament demostrat en una casuistica més ampla i en una diversitat de fonts que aumenten la fiabilitat respecte a estudis anteriors, al millorar i perfeccionar els coneiximents que es tenien sobre el [[mossàrap]] valencià.
  
Les caracteristiques que definixen el valencià es poden comprovar en tota la seua particular fisonomia lo suficientment diferenciada per a considerar que el valencià complix les caracteristiques fonetiques, morfosintactiques, lexiques i de flexió verbal per a ser per se un idioma propi com afirma des de la llingüística contrastiva Angeles Castello. Aixina també ho mostra Enric Giralt en l'estudi d'antroponimia, en malnoms propis i característics de la llengua valenciana. Com ya demostraren els primers escrits de Josep Nebot, del Pare Fullana i d'uns atres investigadors de la llengua valenciana fins arribar a la codificació realisada en l'actualitat baix el nom de [[Normes d'El Puig|Normes del Puig]] i que consta de diverses obres d'estudi com: La documentacio formal, La gramatica de la llengua valenciana, La fonetica valenciana, La flexió verbal, La serie filologica de la RACV, i també la Revista de filologia valenciana.
+
Les caracteristiques que definixen el valencià es poden comprovar en tota la seua particular fisonomia lo suficientment diferenciada per a considerar que el valencià complix les caracteristiques fonetiques, morfosintactiques, lexiques i de flexió verbal per a ser per se un idioma propi com afirma des de la llingüística contrastiva Angeles Castello. Aixina també ho mostra Enric Giralt en l'estudi d'antroponimia, en malnoms propis i característics de la llengua valenciana. Com ya demostraren els primers escrits de Josep Nebot, del Pare Fullana i d'uns atres investigadors de la llengua valenciana fins arribar a la codificació realisada en l'actualitat baix el nom de [[Normes d'El Puig|Normes del Puig]] i que consta de diverses obres d'estudi com: La documentacio formal, La gramatica de la llengua valenciana, La fonetica valenciana, La flexió verbal, La série filologica de la RACV, i també la Revista de filologia valenciana.
  
 
=== Sociologia ===
 
=== Sociologia ===
Llínea 67: Llínea 70:
 
=== Sociollingüística ===
 
=== Sociollingüística ===
  
Com afirmava Cooper la planificacio llingüistica perseguix objectius extrallingüistics, en Valéncia el castella i el catala són adversaris naturals que desplacen i substituixen funcions llingüístiques que han segut propies del valencià.
+
Com afirmava Cooper la planificacio llingüistica perseguix objectius extrallingüistics, en Valéncia el castella i el catala són adversaris naturals que desplacen i substituïxen funcions llingüístiques que han segut pròpies del valencià.
  
 
Dins del terme diglossia s'han de diferenciar factors socials com el prestigi i la disfuncio d'us. En Valéncia existix una situació d'hetereglossia a on els llocs A i B alt i baix prestigi- estan ocupats per llengües diferents. La varietat A de prestigi, culta i dominant i la varietat B, sense prestigi, coloquial o nativa, aixina el catala ocupa el lloc A i el valencià és reduit a una funció B. El castella ocupa també una posició de predomini respecte al valencià, i inclus front al catala, al ser la llengua més utilisada. Una situació comunicativa asimètrica i injusta.
 
Dins del terme diglossia s'han de diferenciar factors socials com el prestigi i la disfuncio d'us. En Valéncia existix una situació d'hetereglossia a on els llocs A i B alt i baix prestigi- estan ocupats per llengües diferents. La varietat A de prestigi, culta i dominant i la varietat B, sense prestigi, coloquial o nativa, aixina el catala ocupa el lloc A i el valencià és reduit a una funció B. El castella ocupa també una posició de predomini respecte al valencià, i inclus front al catala, al ser la llengua més utilisada. Una situació comunicativa asimètrica i injusta.
Llínea 83: Llínea 86:
 
L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana reconeix en l'articul 7.1.: "Els dos idiomes de la Comunitat Autonoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a coneixer-los i a usar-los".
 
L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana reconeix en l'articul 7.1.: "Els dos idiomes de la Comunitat Autonoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a coneixer-los i a usar-los".
  
La Llei d'Us i Ensenyança del Valencià reconeix en diversos articuls que el nom que li correspon a la llengua parlada és el de valencià, l'idioma propi.
+
La Llei d'Us i Ensenyança del Valencià reconeix en diversos artículs que el nom que li correspon a la llengua parlada és el de valencià, l'idioma propi.
  
 
A pesar de tota esta regulació, el diferents governs de la Generalitat Valenciana s'han dedicat a fomentar i escampar en tot el sistema educatiu un model alié al valencià, introduint caracteristiques lexiques, morfosintactiques i verbals, per a facilitar l'assimilació a través d'una marcada i potent ferma i planificada política idiomatica de catalanisació: elastica, policentrica i convergent. L'ent encarregat de la catalanisació del valencià es l'Academia Valenciana de la Llengua ([[AVLL]]), creada pel Partit Popular (PP) i el PSOE (Partido Socialista Obrero Español).
 
A pesar de tota esta regulació, el diferents governs de la Generalitat Valenciana s'han dedicat a fomentar i escampar en tot el sistema educatiu un model alié al valencià, introduint caracteristiques lexiques, morfosintactiques i verbals, per a facilitar l'assimilació a través d'una marcada i potent ferma i planificada política idiomatica de catalanisació: elastica, policentrica i convergent. L'ent encarregat de la catalanisació del valencià es l'Academia Valenciana de la Llengua ([[AVLL]]), creada pel Partit Popular (PP) i el PSOE (Partido Socialista Obrero Español).
Llínea 91: Llínea 94:
 
Ara la polemica gira entorn als dos ents de referencia: la [[RACV]] i la AVLL. Si fem un poc d'historia fins arribar a l'actualitat, haurem de recordar que des de 1979 la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) ha elaborat una proposta ortografica seria i tècnica per a la nostra llengua valenciana. El valencianisme li ha atribuit ad esta institució la funció normativisadora i referencial per al valencià, encara que la propia RACV mai ha estat convençuda d'este paper.
 
Ara la polemica gira entorn als dos ents de referencia: la [[RACV]] i la AVLL. Si fem un poc d'historia fins arribar a l'actualitat, haurem de recordar que des de 1979 la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) ha elaborat una proposta ortografica seria i tècnica per a la nostra llengua valenciana. El valencianisme li ha atribuit ad esta institució la funció normativisadora i referencial per al valencià, encara que la propia RACV mai ha estat convençuda d'este paper.
  
A pesar de tots els esforços realisats des del poder i a pesar de tots en les trampes que se li han posat a la llengua valenciana per a destruir-la i fer-la desapareixer, es manté viva en la percepció i sobre tot gracies als esforços d'algunes institucions que saben reconeixer ben be les intencions d'un poder establit nominalment valencianiste pero filocatalaniste en les seues actuacions.
+
A pesar de tots els esforços realisats des del poder i a pesar de tots en les trampes que se li han posat a la llengua valenciana per a destruir-la i fer-la desapareixer, es manté viva en la percepció i sobre tot gracies als esforços d'algunes institucions que saben reconéixer ben be les intencions d'un poder establit nominalment valencianiste pero filocatalaniste en les seues actuacions.
  
 
A partir dels últims anys del [[sigle XX]], s'inicia una nova etapa, la més dura, d'acossament i persecució de l'identitat valenciana per mig de l'enderrocament del més important signe de la seua peculiaritat, la llengua, en atacar, d'esta, la seua part més vulnerable i diferenciadora: l'ortografia, que és simbolica com afirma Niederehe.
 
A partir dels últims anys del [[sigle XX]], s'inicia una nova etapa, la més dura, d'acossament i persecució de l'identitat valenciana per mig de l'enderrocament del més important signe de la seua peculiaritat, la llengua, en atacar, d'esta, la seua part més vulnerable i diferenciadora: l'ortografia, que és simbolica com afirma Niederehe.
Llínea 97: Llínea 100:
 
La política llingüística aplicada des de la Generalitat pels diferents governs valencians ha tengut com a objectiu fonamental la despersonalisació del nostre poble i per ad açò han utilisat, com demostrà Garcia Broch, el sistema educatiu per a transformar, canviar o alterar l'identitat social positiva dels valencians.
 
La política llingüística aplicada des de la Generalitat pels diferents governs valencians ha tengut com a objectiu fonamental la despersonalisació del nostre poble i per ad açò han utilisat, com demostrà Garcia Broch, el sistema educatiu per a transformar, canviar o alterar l'identitat social positiva dels valencians.
  
Ha existit en els últims anys un procés en una teleologia definida i un método per a anular qualsevol capacitat d'influencia del valencianisme, tant a nivell cultural com a polític. El dos processos que s'han aplicat sobre el valencianisme i el provençal ha segut la psicologisació i la denegació com demostra la comunicació de Philippe Blanchet. La psicologisació es produix quan s'atribuixen caracteristiques psicologiques als components d'un determinat grup. La denegació actua sobre el mensage minoritari que és devaluat i calificat d'irracional. L'objectiu de la psicologisacio i la denegació és impedir l'influencia de la minoria.
+
Ha existit en els últims anys un procés en una teleologia definida i un método per a anular qualsevol capacitat d'influencia del valencianisme, tant a nivell cultural com a polític. El dos processos que s'han aplicat sobre el valencianisme i el provençal ha segut la psicologisació i la denegació com demostra la comunicació de Philippe Blanchet. La psicologisació es produïx quan s'atribuïxen caracteristiques psicologiques als components d'un determinat grup. La denegació actua sobre el mensage minoritari que és devaluat i calificat d'irracional. L'objectiu de la psicologisacio i la denegació és impedir l'influencia de la minoria.
  
 
L'últim episodi del procés de despersonalisació és la creacio de la AVLL, una academia creada pel poder polític dels dos partits majoritaris PP I PSOE. La raó de ser d'esta academia és per una banda l'oficilisació del catala i el tancament de la ferida de la batalla de Valéncia i per una atra la desactivació de la Real Acdemia de Cultura Valenciana. La AVLL te dos objectius:
 
L'últim episodi del procés de despersonalisació és la creacio de la AVLL, una academia creada pel poder polític dels dos partits majoritaris PP I PSOE. La raó de ser d'esta academia és per una banda l'oficilisació del catala i el tancament de la ferida de la batalla de Valéncia i per una atra la desactivació de la Real Acdemia de Cultura Valenciana. La AVLL te dos objectius:
  
1. Generar en la societat valenciana la sensació de solucionar un conflicte en fals. Est objectiu no s'aplega a complir puix no de bades en cap de moment es produix la sensació ni entre la massa- de que s'ha conseguit la pau social i que la AVLL és el referent normatiu de la llengua valenciana.
+
1. Generar en la societat valenciana la sensació de solucionar un conflicte en fals. Est objectiu no s'aplega a complir puix no de bades en cap de moment es produïx la sensació ni entre la massa- de que s'ha conseguit la pau social i que la AVLL és el referent normatiu de la llengua valenciana.
  
 
2. Generar en el valencianisme la primera gran, important i determinant (per les seues conseqüencies) divisió dels ultims temps: els que s'oponen a la llegitimitat moral de la AVL i els que han intentat establir vies de negociació des de sectors valencianistes que han acabat acceptant els principis de l'ortografia catalana: elastica, policentrica i convergent. Com afirma Moscovici els conversos ardixen en desijos de convencer.
 
2. Generar en el valencianisme la primera gran, important i determinant (per les seues conseqüencies) divisió dels ultims temps: els que s'oponen a la llegitimitat moral de la AVL i els que han intentat establir vies de negociació des de sectors valencianistes que han acabat acceptant els principis de l'ortografia catalana: elastica, policentrica i convergent. Com afirma Moscovici els conversos ardixen en desijos de convencer.
Llínea 125: Llínea 128:
 
El valenciano es un idioma que ha recogido las aportaciones lingüísticas de los muchos pueblos que han habitado en estas tierras, íberos, romanos, visigodos, árabes y ha compuesto su particular cultura en el enriquecedor mestizaje cultural que hacen del pueblo valenciano un ejemplo de tolerancia y diversidad. A partir del siglo XV se pueden encontrar multitud de menciones donde los autores del siglo de Oro valenciano explicitan que escriben en lengua valenciana diferenciándola de los otros idiomas como hace el catalán Francesc Eiximenis, y los valencianos Joanot Martorell, Isabel de Villena, Antoni Canals, Bonifaci Ferrer, Roiç de Corella, Joan Esteve, etc., incluso figuras de la literatura castellana como Miguel de Cervantes han alabado la lengua valenciana. Esta específica denominación de valenciano es muestra de una conciencia nítida de los autores valencianos y estudiosos del idioma, como demostró Carles Recio, que se extienden a lo largo del XV, ejemplos son: Gregori Mayans, Carles Ros, Martín de Viciana, Joan Llorenç. La fuerte presencia de la lengua valenciana se dejó sentir en Cataluña como muestran las pruebas aportadas por Gracia y Moya. En las últimas épocas investigadores y literatos de reconocida valía y prestigio han continuado con esa afirmación Antonio Ubieto, Julián San Valero, Vicente Castell Mahiques, Julián Ribera, Salvador de Madariaga, Claudio Sánchez Albornoz, Miguel de Unamuno, Azorín, Carreres Candi, Ricardo de la Cierva, etc.. La lexicografía como ha recogido en su conferencia Niederehe es amplia, ya en 1472 Joan Esteve redactó el Liber elegantiarum, además de obras como las que publicaron Carles Ros, Josep Escrig y Constanti Llombart o el Pare Fullana hasta llegar a la obra lexicográfica valenciana más moderna: el Diccionario de la Real Academia de Cultura Valenciana. La insistencia de los autores en el cuidado, estudio y mantenimiento de la lengua valenciana, también ha dado sus frutos en gramáticas donde se debe destacar las primeras obras de Josep Nebot y en concreto las del mejor filólogo valenciano el Pare Fullana al cual le dedicó una ponencia Benjamin Agullo por el cumplimiento del 75 aniversario de la entrada del gramático por la lengua valenciana en la RAE, y la codificación actual más ambiciosa realizada por la Sección de lengua y literatura de la RACV.
 
El valenciano es un idioma que ha recogido las aportaciones lingüísticas de los muchos pueblos que han habitado en estas tierras, íberos, romanos, visigodos, árabes y ha compuesto su particular cultura en el enriquecedor mestizaje cultural que hacen del pueblo valenciano un ejemplo de tolerancia y diversidad. A partir del siglo XV se pueden encontrar multitud de menciones donde los autores del siglo de Oro valenciano explicitan que escriben en lengua valenciana diferenciándola de los otros idiomas como hace el catalán Francesc Eiximenis, y los valencianos Joanot Martorell, Isabel de Villena, Antoni Canals, Bonifaci Ferrer, Roiç de Corella, Joan Esteve, etc., incluso figuras de la literatura castellana como Miguel de Cervantes han alabado la lengua valenciana. Esta específica denominación de valenciano es muestra de una conciencia nítida de los autores valencianos y estudiosos del idioma, como demostró Carles Recio, que se extienden a lo largo del XV, ejemplos son: Gregori Mayans, Carles Ros, Martín de Viciana, Joan Llorenç. La fuerte presencia de la lengua valenciana se dejó sentir en Cataluña como muestran las pruebas aportadas por Gracia y Moya. En las últimas épocas investigadores y literatos de reconocida valía y prestigio han continuado con esa afirmación Antonio Ubieto, Julián San Valero, Vicente Castell Mahiques, Julián Ribera, Salvador de Madariaga, Claudio Sánchez Albornoz, Miguel de Unamuno, Azorín, Carreres Candi, Ricardo de la Cierva, etc.. La lexicografía como ha recogido en su conferencia Niederehe es amplia, ya en 1472 Joan Esteve redactó el Liber elegantiarum, además de obras como las que publicaron Carles Ros, Josep Escrig y Constanti Llombart o el Pare Fullana hasta llegar a la obra lexicográfica valenciana más moderna: el Diccionario de la Real Academia de Cultura Valenciana. La insistencia de los autores en el cuidado, estudio y mantenimiento de la lengua valenciana, también ha dado sus frutos en gramáticas donde se debe destacar las primeras obras de Josep Nebot y en concreto las del mejor filólogo valenciano el Pare Fullana al cual le dedicó una ponencia Benjamin Agullo por el cumplimiento del 75 aniversario de la entrada del gramático por la lengua valenciana en la RAE, y la codificación actual más ambiciosa realizada por la Sección de lengua y literatura de la RACV.
  
=== Lingüistica ===
+
=== Lingüística ===
  
 
La lengua valenciana es una evolución del romance hispánico, derivado del bajo latín, como los otros idiomas románicos de España. El estrato romance configurará el valenciano, que no es producto como afirman los autores catalanistas de la reconquista o la repoblación. Lleopolt Peñarroja ha llegado a la conclusión, después de estudiar las características del romance anterior a la conquista de Jaume I, el valenciano prejaimino, que hay un parentesco estructural entre el valenciano anterior a la reconquista cristiana y el posterior, por tanto se ha dado una continuidad, esto está firmemente demostrado en una casuística más amplia y en una diversidad de fuentes que aumentan la fiabilidad respecto a estudios anteriores, al mejorar y perfeccionar los conocimientos que se tenían sobre el mozárabe valenciano.
 
La lengua valenciana es una evolución del romance hispánico, derivado del bajo latín, como los otros idiomas románicos de España. El estrato romance configurará el valenciano, que no es producto como afirman los autores catalanistas de la reconquista o la repoblación. Lleopolt Peñarroja ha llegado a la conclusión, después de estudiar las características del romance anterior a la conquista de Jaume I, el valenciano prejaimino, que hay un parentesco estructural entre el valenciano anterior a la reconquista cristiana y el posterior, por tanto se ha dado una continuidad, esto está firmemente demostrado en una casuística más amplia y en una diversidad de fuentes que aumentan la fiabilidad respecto a estudios anteriores, al mejorar y perfeccionar los conocimientos que se tenían sobre el mozárabe valenciano.
  
Las características que definen el valenciano se pueden comprobar en toda su particular fisonomía lo suficientemente diferenciada para considerar que el valenciano cumple las características fonéticas, morfosintácticas, léxicas y de flexión verbal para ser por se un idioma propio como afirma desde la lingüística contrastiva Angeles Castello. Así también lo muestra Enric Giralt en el estudio de antroponimia, en apodos propios y característicos de la lengua valenciana. Como ya demostraron los primeros escritos de Josep Nebot, del Pare Fullana y de otros investigadores de la lengua valenciana hasta llegar a la codificación realizada en la actualidad bajo el nombre de “Normas del Puig” y que consta de diversas obras de estudio como: “La documentación formal”, “La gramática de la lengua valenciana”,“La Fonética valenciana”, “La flexión verbal”, “La serie filológica” de la RACV, y también la “Revista de filología valenciana”.
+
Las características que definen el valenciano se pueden comprobar en toda su particular fisonomía lo suficientemente diferenciada para considerar que el valenciano cumple las características fonéticas, morfosintácticas, léxicas y de flexión verbal para ser por se un idioma propio como afirma desde la lingüística contrastiva Angeles Castello. Así también lo muestra Enric Giralt en el estudio de antroponimia, en apodos propios y característicos de la lengua valenciana. Como ya demostraron los primeros escritos de Josep Nebot, del Pare Fullana y de otros investigadores de la lengua valenciana hasta llegar a la codificación realizada en la actualidad bajo el nombre de “Normas del Puig” y que consta de diversas obras de estudio como: “La documentación formal”, “La gramática de la lengua valenciana”,“La Fonética valenciana”, “La flexión verbal”, “La série filológica” de la RACV, y también la “Revista de filología valenciana”.
  
 
=== Sociología ===
 
=== Sociología ===
Llínea 194: Llínea 197:
 
[[Categoria:Llingüística]]  
 
[[Categoria:Llingüística]]  
 
[[Categoria:Valencià]]
 
[[Categoria:Valencià]]
 +
[[Categoria:Normes d'El Puig]]
 
[[Categoria:Valencianisme]]
 
[[Categoria:Valencianisme]]

Última revisió del 18:10 22 maig 2024

El II Congrés de la Llengua Valenciana es va celebrar en el Palau de Congressos de la ciutat de Valéncia durant els dies 26, 27 i 28 de novembre de l'any 2003.

Objectius[editar | editar còdic]

Analisar la llengua valenciana des de diverses perspectives de tipo:

  • Llingüístic
  • Fonètic
  • Lliterari
  • Polític i
  • Sociològic
L'objecte del Congres es defendre i apostar per la Normativa del Puig davant dels intents d'etnocidi cultural; potenciar i estendre les noves aportacions de diversos experts sobre el valencià, en el fi d'aclarir el nostre horiso.

Organisació i assistents[editar | editar còdic]

Organisació[editar | editar còdic]

Les entitats que convocaren i organisaren el Congrés foren:

El Congrés és va compondre d'un Patronat, un Comité Organisador, un Comité d'Experts, i un gerent, el filòlec Jesualdo Masià Alamar. El redactor de les conclusions fon el filòlec de la RACV, Chimo Lanuza.

Assistents[editar | editar còdic]

Chimo Lanuza en el II Congrés de Llengua Valenciana

Intervingueren membres de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), com: l'historiador Simó Santonja, el mateix Lanuza, el filòlec Manuel Gimeno, el filòlec Antoni Fontelles, l'historiador Benjamin Agulló, l'historiador Lleopolt Penyarroja, el filòlec Josep Mª Guinot, l'historiador Josep Àngels Castelló, el politòlec Juan Garcia Sentandreu, l'historiador Joan Romero, l'escritora Dolores Domingo Comeche, el religiós i músic Josep Climent Barber, el mege i escritor Joan Gil Barberà, l'escritor Carles Recio i atres persones fins a 200 acreditats.

Cal destacar també la presència de filòlecs estrangers com l'alemà Hans J. Niederehe (Universitat de Trier, Alemanya), el francés Philipe Blanchet (Universitat de Rennes, França) i la doctora en filologia, la luxemburguesa Antje Voss.

Ponències[editar | editar còdic]

Es presentaren 7 ponències congressuals i 30 comunicacions al Congrés. Els filòlecs estrangers acreditats, Hans J. Niederehe (Universitat de Trier) i Philippe Blanchet (Universitat de Rennes) donaren una lliçó magistral del coneiximent sobre la problemàtica del valencià en els seus respectius països, Alemanya i França.

El profesor de sociolingüística de la Universidad de Rennes, Philippe Blanchet, ha realizado un estudio comparativo sobre el provenzal y el valenciano en el que sostiene que ambos son idiomas singulares diferentes del occitano y del catalán, respectivamente.
(Diario de Valencia, 9.12.2003

El filòlec Chimo Lanuza, en la llectura de les conclusions del II Congrés va resaltar lo següent:

En tot cas és important senyalar en preocupació l'abandó progressiu de les úniques normes codificadores del valencià, les Normes d'El Puig, i l'acostament a models normativisadors aliens a la llengua valenciana.

Conclusions[editar | editar còdic]

Text sancer de les conclusions del II Congrés de la Llengua Valenciana que fon llegit pel filòlec Chimo Lanuza i que fon aprovat pels assistents:

La llengua valenciana és u dels principals elements de la personalitat dels valencians. Este ric patrimoni cultural es veu somes a processos de substitució, per aquells que utilisen el catala o el castella com a ferramentes al servici d'un desplaçament cultural. Front ad açò volem manifestar, com a conclusions del II Congrés de la llengua valenciana, volem manifestar la seua singularitat des de les següents perspectives:

Història de la llengua[editar | editar còdic]

El valencià és un idioma que ha arreplegat les aportacions llingüistiques dels molts pobles que han habitat en estes terres, ibers, romans, visigots, araps i ha compost la seua particular cultura en l'enriquidor mestiçage cultural que fan del poble valencià un eixemple de tolerancia i de diversitat. A partir del sigle XV es poden trobar multitut de mencions a on els autors del Sigle d'Or valencià expliciten que escriuen en llengua valenciana diferenciant-la dels atres idiomes com fa el catala Francesc Eiximenis, i els valencians Joanot Martorell, Isabel de Villena, Antoni Canals, Bonifaci Ferrer, Roiç de Corella, Joan Esteve, etc., inclus figures de la lliteratura castellana com Miguel de Cervantes han lloat la llengua valenciana. Esta especifica denominacio de valencià es mostra d'una consciencia nitida dels autors valencians i estudiosos de l'idioma, com demostrà Carles Recio, que s'esten a lo llarc del sigle XV, eixemples són: Gregori Mayans, Carles Ros, Martí de Viciana, Joan Llorenç. La forta presencia de la llengua valenciana es deixà sentir en Catalunya com mostren les proves aportades per Garcia i Moya. En les últimes époques investigadors i lliterats de reconeguda valua i prestigi han continuat en eixa afirmació Antonio Ubieto, Julián San Valero, Vicente Castell Mahiques, Julián Ribera, Salvador de Madariaga, Claudio Sánchez Albornoz, Miguel de Unamuno, Azorín, Carreras Candi, Ricardo de la Cierva, etc.. La lexicografia com ha arreplegat en la seua conferencia Niederehe és ampla, ya en l'any 1472 Joan Esteve redactà el Liber Elegantiarum, ademés d'obres com les que publicaren Carles Ros, Josep Escrig i Constanti Llombart o el Pare Fullana fins a arribar a l'obra lexicografica valenciana més moderna: el Diccionari de la Real Academia de Cultura Valenciana. L'insistencia dels autors en el conreu, estudi i manteniment de la llengua valenciana, també ha donat els seus fruits en gramatiques a on cal destacar les primeres obres de Josep Nebot i en concret les del millor filolec valencià el Pare Fullana al qual li dedicà una ponencia Benjamin Agulló pel compliment del 75 aniversari de l'entrada del gramatic per la llengua valenciana en la RAE, i la codificació actual més ambiciosa realisada per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la RACV.

Llingüística[editar | editar còdic]

La llengua valenciana és una evolució del romanç hispanic, derivat del baix llatí, com els atres idiomes romanics d'Espanya. L'estrat romanç configurà el valencià, que no és producte com afirmen els autors catalanistes de la reconquista o la repoblació. Lleopolt Peñarroja ha arribat a la conclusió, despuix d'estudiar les caracteristiques del romanç anterior a la conquista de Jaume I, el valencià prejaumi, que hi ha un parentesc estructural entre el valencià anterior a la reconquista cristiana i el posterior, per tant s'ha donat una continuïtat, açò està fermament demostrat en una casuistica més ampla i en una diversitat de fonts que aumenten la fiabilitat respecte a estudis anteriors, al millorar i perfeccionar els coneiximents que es tenien sobre el mossàrap valencià.

Les caracteristiques que definixen el valencià es poden comprovar en tota la seua particular fisonomia lo suficientment diferenciada per a considerar que el valencià complix les caracteristiques fonetiques, morfosintactiques, lexiques i de flexió verbal per a ser per se un idioma propi com afirma des de la llingüística contrastiva Angeles Castello. Aixina també ho mostra Enric Giralt en l'estudi d'antroponimia, en malnoms propis i característics de la llengua valenciana. Com ya demostraren els primers escrits de Josep Nebot, del Pare Fullana i d'uns atres investigadors de la llengua valenciana fins arribar a la codificació realisada en l'actualitat baix el nom de Normes del Puig i que consta de diverses obres d'estudi com: La documentacio formal, La gramatica de la llengua valenciana, La fonetica valenciana, La flexió verbal, La série filologica de la RACV, i també la Revista de filologia valenciana.

Sociologia[editar | editar còdic]

Les enquestes realisades per universitats, centres d'investigació sociologica, o empreses demoscopiques mostren el grau d'acort, majoritari, de la consciencia del poble valencià de parlar un idioma al que li diuen valencià i no reconeixen la vinculació filogenetica en el catala. Es un idioma que el parla més del 50 % dels habitants de la Comunitat Valenciana i més del 90 % l'enten.

Sociollingüística[editar | editar còdic]

Com afirmava Cooper la planificacio llingüistica perseguix objectius extrallingüistics, en Valéncia el castella i el catala són adversaris naturals que desplacen i substituïxen funcions llingüístiques que han segut pròpies del valencià.

Dins del terme diglossia s'han de diferenciar factors socials com el prestigi i la disfuncio d'us. En Valéncia existix una situació d'hetereglossia a on els llocs A i B alt i baix prestigi- estan ocupats per llengües diferents. La varietat A de prestigi, culta i dominant i la varietat B, sense prestigi, coloquial o nativa, aixina el catala ocupa el lloc A i el valencià és reduit a una funció B. El castella ocupa també una posició de predomini respecte al valencià, i inclus front al catala, al ser la llengua més utilisada. Una situació comunicativa asimètrica i injusta.

La percepcio i consciencia de la consciencia de la despersonalisació es veu dificultada o alterada per politiques de desinformacioóconstant que es realisen de forma reiterada en el sistema educatiu i els mijos de comunicació.

Política[editar | editar còdic]

La llegislació permet defendre el valencià com a llengua autoctona del poble valencià com es mostra a través de la conferencia de Juan Garcia, pero a pesar d'aço el valencià és idoma discriminat.

La llengua valenciana està inclosa en la Carta Europea de Llengües Minoritaries.

La Constitució Espanyola reconeix en el seu Titul Preliminar, articul 3.2.: "Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d'acort en els seus Estatuts" i en l'articul 3.3. : "La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que sera objecte d'especial respecte i protecció".

L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana reconeix en l'articul 7.1.: "Els dos idiomes de la Comunitat Autonoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret a coneixer-los i a usar-los".

La Llei d'Us i Ensenyança del Valencià reconeix en diversos artículs que el nom que li correspon a la llengua parlada és el de valencià, l'idioma propi.

A pesar de tota esta regulació, el diferents governs de la Generalitat Valenciana s'han dedicat a fomentar i escampar en tot el sistema educatiu un model alié al valencià, introduint caracteristiques lexiques, morfosintactiques i verbals, per a facilitar l'assimilació a través d'una marcada i potent ferma i planificada política idiomatica de catalanisació: elastica, policentrica i convergent. L'ent encarregat de la catalanisació del valencià es l'Academia Valenciana de la Llengua (AVLL), creada pel Partit Popular (PP) i el PSOE (Partido Socialista Obrero Español).

Situació actual del valencià[editar | editar còdic]

Ara la polemica gira entorn als dos ents de referencia: la RACV i la AVLL. Si fem un poc d'historia fins arribar a l'actualitat, haurem de recordar que des de 1979 la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) ha elaborat una proposta ortografica seria i tècnica per a la nostra llengua valenciana. El valencianisme li ha atribuit ad esta institució la funció normativisadora i referencial per al valencià, encara que la propia RACV mai ha estat convençuda d'este paper.

A pesar de tots els esforços realisats des del poder i a pesar de tots en les trampes que se li han posat a la llengua valenciana per a destruir-la i fer-la desapareixer, es manté viva en la percepció i sobre tot gracies als esforços d'algunes institucions que saben reconéixer ben be les intencions d'un poder establit nominalment valencianiste pero filocatalaniste en les seues actuacions.

A partir dels últims anys del sigle XX, s'inicia una nova etapa, la més dura, d'acossament i persecució de l'identitat valenciana per mig de l'enderrocament del més important signe de la seua peculiaritat, la llengua, en atacar, d'esta, la seua part més vulnerable i diferenciadora: l'ortografia, que és simbolica com afirma Niederehe.

La política llingüística aplicada des de la Generalitat pels diferents governs valencians ha tengut com a objectiu fonamental la despersonalisació del nostre poble i per ad açò han utilisat, com demostrà Garcia Broch, el sistema educatiu per a transformar, canviar o alterar l'identitat social positiva dels valencians.

Ha existit en els últims anys un procés en una teleologia definida i un método per a anular qualsevol capacitat d'influencia del valencianisme, tant a nivell cultural com a polític. El dos processos que s'han aplicat sobre el valencianisme i el provençal ha segut la psicologisació i la denegació com demostra la comunicació de Philippe Blanchet. La psicologisació es produïx quan s'atribuïxen caracteristiques psicologiques als components d'un determinat grup. La denegació actua sobre el mensage minoritari que és devaluat i calificat d'irracional. L'objectiu de la psicologisacio i la denegació és impedir l'influencia de la minoria.

L'últim episodi del procés de despersonalisació és la creacio de la AVLL, una academia creada pel poder polític dels dos partits majoritaris PP I PSOE. La raó de ser d'esta academia és per una banda l'oficilisació del catala i el tancament de la ferida de la batalla de Valéncia i per una atra la desactivació de la Real Acdemia de Cultura Valenciana. La AVLL te dos objectius:

1. Generar en la societat valenciana la sensació de solucionar un conflicte en fals. Est objectiu no s'aplega a complir puix no de bades en cap de moment es produïx la sensació ni entre la massa- de que s'ha conseguit la pau social i que la AVLL és el referent normatiu de la llengua valenciana.

2. Generar en el valencianisme la primera gran, important i determinant (per les seues conseqüencies) divisió dels ultims temps: els que s'oponen a la llegitimitat moral de la AVL i els que han intentat establir vies de negociació des de sectors valencianistes que han acabat acceptant els principis de l'ortografia catalana: elastica, policentrica i convergent. Com afirma Moscovici els conversos ardixen en desijos de convencer.

És important senyalar l'ambigüetat en la que es tractat el terme "valencianisme" que du a confusions i malentesos i en moltes més ocasions a que s'utilise esta definició per a alterar la realitat o confondre-la, utilisant els metodos de la propaganda en el fi de desinformar.

En una autocritica de l'actualitat valencianista nos trobem davant una desacreditada Real Academia de Cultura Valenciana que no s'acaba de creure la seua funció de referent codificador i la qual credibilitat s'ha vist seriament danyada per l'abandó de valencianistes que s'han movilisat per a entrar en la AVLL. Esta acció ha dut a un conflicte i com a conseqüencia a un trencament visible del valencianisme entre els que s'acosten a la normativa catalana de la AVLL i els que proponen com els sociollingüistes maximisar les diferencies en casos de susbtitució llingüistica o intents de subsumir una llengua sobre atra.

En tot cas és important senyalar en preocupació l'abando progressiu de les uniques normes codificadores del valencià, les Normes d'El Puig, i l'acostament a models normativisadors aliens a la llengua valenciana. En la ponencia de Chimo Lanuza es remarca un principi fonamental de la sociollingüistica: en el cas de llengües amenaçades de glotofagia hauria d'aplicar com a criteri per a la codificació del valencià la máxima totalment llegitima i d'actualitat- de "accentuar les diferencies i minimisar les semblances".

Es fa necessari un reforç de la normativa del valencià i, aprofitant la circumstancia, unes modificacions més pertinents en l'intenció d'acostar el còdic escrit al còdic parlat. Algunes de les propostes plantejades a través de la ponencies de Chimo Lanuza, de Niederehe, les comunicacions de Joan Romero, Rico Sogorp o Miquel Carbonell: en eixa direcció senyalen. Per açò instem a que l'ent encarregat de la codificació de la llengua valenciana considere estes propostes i actualisacions per a adaptar-se a l'evolució de la llengua valenciana que mai podra ser la AVLL ni aquelles atres entitats o institucions que convergixquen en ella.

Comite d'Organisació del II Congrés de la Llengua Valenciana.

Conclusiones (versión en castellano)[editar | editar còdic]

Conclusiones del II Congreso de la Lengua Valenciana:

La lengua valenciana es uno de los principales elementos de la personalidad de los valencianos. Este rico patrimonio cultural se ve sometido a procesos de substitución, por aquellos que utilizan el catalán o el castellano como herramientas al servicio de un desplazamiento cultural. Frente a esto queremos manifestar, como conclusiones del II Congreso de la lengua valenciana, queremos manifestar su singularidad desde las siguientes perspectivas:

Historia de la lengua[editar | editar còdic]

El valenciano es un idioma que ha recogido las aportaciones lingüísticas de los muchos pueblos que han habitado en estas tierras, íberos, romanos, visigodos, árabes y ha compuesto su particular cultura en el enriquecedor mestizaje cultural que hacen del pueblo valenciano un ejemplo de tolerancia y diversidad. A partir del siglo XV se pueden encontrar multitud de menciones donde los autores del siglo de Oro valenciano explicitan que escriben en lengua valenciana diferenciándola de los otros idiomas como hace el catalán Francesc Eiximenis, y los valencianos Joanot Martorell, Isabel de Villena, Antoni Canals, Bonifaci Ferrer, Roiç de Corella, Joan Esteve, etc., incluso figuras de la literatura castellana como Miguel de Cervantes han alabado la lengua valenciana. Esta específica denominación de valenciano es muestra de una conciencia nítida de los autores valencianos y estudiosos del idioma, como demostró Carles Recio, que se extienden a lo largo del XV, ejemplos son: Gregori Mayans, Carles Ros, Martín de Viciana, Joan Llorenç. La fuerte presencia de la lengua valenciana se dejó sentir en Cataluña como muestran las pruebas aportadas por Gracia y Moya. En las últimas épocas investigadores y literatos de reconocida valía y prestigio han continuado con esa afirmación Antonio Ubieto, Julián San Valero, Vicente Castell Mahiques, Julián Ribera, Salvador de Madariaga, Claudio Sánchez Albornoz, Miguel de Unamuno, Azorín, Carreres Candi, Ricardo de la Cierva, etc.. La lexicografía como ha recogido en su conferencia Niederehe es amplia, ya en 1472 Joan Esteve redactó el Liber elegantiarum, además de obras como las que publicaron Carles Ros, Josep Escrig y Constanti Llombart o el Pare Fullana hasta llegar a la obra lexicográfica valenciana más moderna: el Diccionario de la Real Academia de Cultura Valenciana. La insistencia de los autores en el cuidado, estudio y mantenimiento de la lengua valenciana, también ha dado sus frutos en gramáticas donde se debe destacar las primeras obras de Josep Nebot y en concreto las del mejor filólogo valenciano el Pare Fullana al cual le dedicó una ponencia Benjamin Agullo por el cumplimiento del 75 aniversario de la entrada del gramático por la lengua valenciana en la RAE, y la codificación actual más ambiciosa realizada por la Sección de lengua y literatura de la RACV.

Lingüística[editar | editar còdic]

La lengua valenciana es una evolución del romance hispánico, derivado del bajo latín, como los otros idiomas románicos de España. El estrato romance configurará el valenciano, que no es producto como afirman los autores catalanistas de la reconquista o la repoblación. Lleopolt Peñarroja ha llegado a la conclusión, después de estudiar las características del romance anterior a la conquista de Jaume I, el valenciano prejaimino, que hay un parentesco estructural entre el valenciano anterior a la reconquista cristiana y el posterior, por tanto se ha dado una continuidad, esto está firmemente demostrado en una casuística más amplia y en una diversidad de fuentes que aumentan la fiabilidad respecto a estudios anteriores, al mejorar y perfeccionar los conocimientos que se tenían sobre el mozárabe valenciano.

Las características que definen el valenciano se pueden comprobar en toda su particular fisonomía lo suficientemente diferenciada para considerar que el valenciano cumple las características fonéticas, morfosintácticas, léxicas y de flexión verbal para ser por se un idioma propio como afirma desde la lingüística contrastiva Angeles Castello. Así también lo muestra Enric Giralt en el estudio de antroponimia, en apodos propios y característicos de la lengua valenciana. Como ya demostraron los primeros escritos de Josep Nebot, del Pare Fullana y de otros investigadores de la lengua valenciana hasta llegar a la codificación realizada en la actualidad bajo el nombre de “Normas del Puig” y que consta de diversas obras de estudio como: “La documentación formal”, “La gramática de la lengua valenciana”,“La Fonética valenciana”, “La flexión verbal”, “La série filológica” de la RACV, y también la “Revista de filología valenciana”.

Sociología[editar | editar còdic]

Las encuestas realizadas por universidades, centros de investigación sociológica, o empresas demoscópicas muestran el grado de acuerdo, mayoritario, de la conciencia del pueblo valenciano de hablar un idioma al que le llaman valenciano y no reconocen la vinculación filogenética con el catalán. Es un idioma que lo habla más del 50 % de los habitantes de la Comunidad Valenciana y más del 90 % lo entiende.

Sociolingüistica[editar | editar còdic]

Como afirmaba Cooper “la planificación lingüística persigue objetivos extralingüísticos”, en Valencia el castellano y el catalán son adversarios naturales que desplazan y sustituyen funciones lingüísticas que han sido propias del valenciano.

Dentro del término diglosia se han de diferenciar factores sociales como el prestigio y la disfunción de uso. En Valencia existe una situación de hetereglosia donde los lugares A y B –alto y bajo prestigio- están ocupados por lenguas diferentes. La variedad A de prestigio, culta y dominante y la variedad B, sin prestigio, coloquial o nativa, así el catalán ocupa el lugar A y el valenciano es reducido a una función B. El castellano ocupa también una posición de predominio respecto al valenciano, e incluso frente al catalán, al ser la lengua más utilizada. Una situación comunicativa asimétrica e injusta.

La percepción y conciencia de la conciencia de la despersonalización se ve dificultada o alterada por políticas de desinformación constante que se realizan de forma reiterada en el sistema educativo y los medios de comunicación.

Política[editar | editar còdic]

La legislación permite defender el valenciano como lengua autóctona del pueblo valenciano como se muestra a través de la conferencia de Juan García, pero a pesar de esto el valenciano es un idioma discriminado.

La lengua valenciana está incluida en la Carta Europea de Lenguas Minoritarias.

La Constitución Española reconoce en su Título Preliminar, artículo 3.2.: “Las otras lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos” y en el artículo 3.3. : “La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”.

El Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana reconoce en el artículo 7.1.: “Los dos idiomas de la Comunidad Autónoma son el valenciano y el castellano. Todos tienen derecho a conocerlos y a usarlos”.

La Ley de Uso y Enseñanza del valenciano reconoce en diversos artículos que el nombre que le corresponde a la lengua hablada es el de valenciano, el idioma propio.

A pesar de toda esta regulación, los diferentes gobiernos de la Generalidad Valenciana se han dedicado a fomentar y extender en todo el sistema educativo un modelo ajeno al valenciano, introduciendo características léxicas, morfosintácticas y verbales, para facilitar la asimilación a través de una marcada y potente firmeza y planificada política idiomática de catalanización: elástica, policéntrica y convergente. El ente encargado de la catalanización del valenciano es la Academia Valenciana de la lengua (AVL), creada por el Partido Popular (PP) y el PSOE (Partido Socialista Obrero Español).

Situación actual del valenciano[editar | editar còdic]

Ahora la polémica gira entorno a los dos entes de referencia: la RACV y la AVL. Si hacemos un poco de historia hasta llegar a la actualidad, tendremos que recordar que desde 1979 la Sección de lengua y literatura de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV) ha elaborado una propuesta ortográfica seria y técnica para nuestra lengua valenciana. El valencianismo le ha atribuido a esta institución la función normativizadora y referencial para el valenciano, aunque la propia RACV nunca ha estado convencida de este papel.

A pesar de todos los esfuerzos realizados desde el poder y a pesar de todas las trampas que se le han puesto a la lengua valenciana para destruirla y hacerla desaparecer, se mantiene viva en la percepción y sobre todo gracias a los esfuerzos de algunas instituciones que saben reconocer muy bien las intenciones de un poder establecido nominalmente valencianista pero filocatalanista en sus actuaciones.

A partir de los últimos años del siglo XX, se inicia una nueva etapa, la más dura, de acoso y persecución de la identidad valenciana por medio del derrocamiento del más importante signo de su peculiaridad, la lengua, en atacar, de esta, su parte más vulnerable y diferenciadora: la ortografía, que es simbólica como afirma Niederehe.

La política lingüística aplicada desde la Generalidad por los diferentes gobiernos valencianos ha tenido como objetivo fundamental la despersonalización de nuestro pueblo y para esto han utilizado, como demostró Garcia Broch, el sistema educativo para transformar, cambiar o alterar la identidad social positiva de los valencianos.

Ha existido en los últimos años un proceso con una teleología definida y un método para anular cualquier capacidad de influencia del valencianismo, tanto a nivel cultural como político. Los dos procesos que se han aplicado sobre el valencianismo y el provenzal ha sido la psicologización y la denegación como demuestra la comunicación de Philippe Blanchet. La psicologización se produce cuando se atribuyen características psicológicas a los componentes de un determinado grupo. La denegación actúa sobre el mensaje minoritario que es devaluado y calificado de irracional. El objetivo de la psicologización y la denegación es impedir la influencia de la minoría.

El último episodio del proceso de despersonalización es la creación de la AVL, una academia creada por el poder político de los dos partidos mayoritarios PP y PSOE. La razón de ser de esta academia es por una parte la oficialización del catalán y el cierre de la herida de la batalla de Valencia y por otra la desactivación de la Real Academia de Cultura Valenciana. La AVL tiene dos objetivos:

1. Generar en la sociedad valenciana la sensación de solucionar un conflicto en falso. Este objetivo no se llega a cumplir pues en ningún momente se produce la sensación –ni entre la masa- de que se ha conseguido la paz social y que la AVL es el referente normativo de la lengua valenciana.

2. Generar en el valencianismo la primera gran, importante y determinante (por sus consecuencias) división de los últimos tiempos: los que se oponen a la legitimidad moral de la AVL y los que han intentado establecer vías de negociación desde sectores valencianistas que han acabado aceptando los principios de la ortografía catalana: elástica, policéntrica y convergente. Como afirma Moscovici los conversos arden en deseos de convencer.

Es importante señalar la ambigüedad en la que es tratado el término “valencianismo” que lleva a confusiones y malentendidos y en muchas más ocasiones a que se utilice esta definición para alterar la realidad o confundirla, utilizando los métodos de la propaganda con el fin de desinformar.

En una autocrítica de la actualidad valencianista nos encontramos delante de una desacreditada Real Academia de Cultura Valenciana que no se termina de creer su función de referente codificador y cuya credibilidad se ha visto seriamente dañada por el abandono de valencianistas que se han movilizado para entrar en la AVL. Esta acción ha llevado a un conflicto y como consecuencia a una fragmentación visible del valencianismo entre los que se acercan a la normativa catalana de la AVL y los que proponen como los sociolingüistas maximizar las diferencias en casos de sustitución lingüística o intentos de subsumir una lengua sobre otra.

En todo caso es importante señalar con preocupación el abandono progresivo de las únicas normas codificadores del valenciano, las Normas del Puig, y el acercamiento a modelos normativizadores ajenos a la lengua valenciana. En la ponencia de Chimo Lanuza se remarca un principio fundamental de la sociolingüística: en el caso de lenguas amenazadas de glotofagia debería aplicarse como criterio para la codificación del valenciano la máxima –totalmente legítima y de actualidad- de “acentuar las diferencias y minimizar las semejanzas”.

Se hace necesario un refuerzo de la normativa del valenciano y, aprovechando la circunstancia, unas modificaciones más pertinentes en la intención de acercar el código escrito al código hablado. Algunas de las propuestas planteadas a través de la ponencia de Chimo Lanuza, las comunicaciones de Joan Romero, Rico Sogorp o Miquel Carbonell: en esa dirección señalan. Por esto instamos a que el ente encargado de la codificación de la lengua valenciana considere estas propuestas y actualizaciones para adaptarse a la evolución de la lengua valenciana que nunca podrá ser la AVL ni aquellas otras entidades o instituciones que converjan con ella.

Comité de Organización del II Congreso de la lengua Valenciana.

Enllaços externs[editar | editar còdic]