Verps germànics

La família de les llengües germàniques és un dels grups que va resultar de la fragmentació de la llengua protoindoeuropea (peu). Esta, a la seua volta, es va dividir en els grups nòrdic, occidental i oriental, i al final va produir un gran grup de llengües medievals i modernes. Entre les més importants estan el danés, el noruec i el suec (nòrdic); l'anglés, el neerlandés i l'alemà (occidental), i el gòtic (oriental, extint).

El sistema de verps germànics és propens a dos formes d'anàlisis comparatiu: el descriptiu (sincrónico) i l'històric (diacrònic). Este artícul és una resenya que conecta a atres artículs més especialisats que discutixen els aspectes històrics d'estos verps, mostren el desenroll d'estos verps del peu i cóm varen aplegar a tindre la seua diversitat actual.

Classes de verps

El sistema de verps germànics conserva dos innovacions del sistema de verps en peu:

1. La simplificació de dos temps: el present (que també pot expressar un sentit futur) i el passat (a voltes es diu el pretérito i que expressa el significat de les formes següents de l'anglés: I did, I have done, I had done, I was doing, I have been doing, I had been doing. O, en espanyol: vaig fer, he fet, havia fet, estava fent, he estat fent, havia estat fent).
2. El desenroll d'una nova forma d'indicar les formes del pretérito i del participi passat, usant un sufix dental.

Les llengües germàniques tardanes varen desenrollar més temps per la perífrasis, és dir, usant verps auxiliars. A pesar d'això, les parts constituents de les construccions més perifràstiques solament sobreviuen en els temps presents o pretéritos (o formes finitas; compare's la frase I would have been doing, “haguera estat fent” que és un eixemple del progressiu condicional perfecte en would en el pretérito; els atres verps són no finitos).

S'agrupen els verps germànics en dos àmplies classes: fort i dèbil. Hi ha elements dels dos en verps pretérito-presents. Pese a irregularitats vàries, la majoria de verps pertany a una d'estes tres categories. Els verps suplementaris són completament regulars, composts de les parts de més que un verp protoindoeuropeo. Hi ha un verp, (dōną 'fer'), que pertany a la seua pròpia categoria, en base en una forma indoeuropea “no temàtica” i en un pretérito “dèbil” pero un participi passiu “fort”.

Verps forts

Artícul principal: Verps forts en llengües germàniques

Els verps forts (o vocàlics) mostren una gradació de la vocal o ablaut. És dir, es marca el temps passat en un canvi de la vocal en la sílaba de la raïl. Alguns eixemples:

Inglés modern:

• Fall – fell – fallen (caure, va caure, caigut)
• Sing – sang – sung (cantar, va cantar, cantat)

Inglés antic:

• fallen – feoll – feollon – (ge)fallen (caure)
• hātan – hēt – hēton – (ge)hātingues (cridar-se)

Alt alemà antic:

• fallen – fiall – fiallun – (gi)fallen (caure)
• heizan – hiaz – hiazun – (gi)heizan (cridar-se)

En les llengües més antigues, estos verps poden experimentar la reduplicació en que les formes pretéritas afigen un prefix en la mateixa consonant que la primera consonant de la sílaba de la raïl. Un eixemple del gòtic és: lētan – laílōt – laílōtum – lētans (tindre).

En el protogermánico, les alternances de consonant es diu Grammatischer Wechsel i es varen desenrollar com a resultat de la Llei de Verner. Este procés inclou un canvi regular en la consonant de la sílaba de la raïl. Un eixemple del neerlandés és: verliezen – verloor – verloren (perdre)

Estos són els descendents directes del verp en peu i tenen paralels en atres idiomes protoindoeuropeos. Alguns eixemples:

• eipo – leloipa – elipon (en grec: perdre)
• fallō – fallere – fefellī – falsum (en llatí: enganyar)

Tots els verps indoeuropeos que varen passar al germànic com a verps en funcionament eren forts, a banda del grup chicotet de verps que es discutix en la següent secció. El pretérito dels verps forts és el reflex del temps perfecte indoeuropeo perque el temps perfecte en el peu tardà encara no era únicament un verp d'estat, pero es va escomençar a usar en particular per a accions d'estat, les fonts del qual varen ser una acció terminada en el passat (per eixemple, en grec). Es va emfatisar este aspecte anterior en atres llengües “filles” del indoeuropeo (per eixemple, en llatí). Per això, en germànic, la forma perfecta va aplegar a ser usada com el passat simple. La justificació semàntica per a este canvi és que les accions de verps d'estat tenen en general un començ anterior implícit. Es troba un eixemple en el verp de l'estat típic i estés del peu, **woida 'yo sé.' Algú que sap alguna cosa va tindre que aplegar a saber-ho en algun punt en el passat, semblant a vore algú assentat du a l'inferència natural que abans la persona va tindre que assentar-se. El perfecte en grec antic/Koiné és essencialment un pas primerenc en el desenroll de l'aspecte d'estat a un temps passat. És un híbrit que emfatisa els efectes en curs (present/d'estat) d'una acció passada (per eixemple, leloipa "he eixit"). Segons pareix, este últim aspecte va ser responsable de l'apariència del perfecte indoeuropeo com un pretérito en el germànic, l'itálico i el celta.

El temps perfecte indoeuropeo va prendre el grau O en el singular i el grau zero en les formes duals i plurals. El pretérito germànic fort mostra el desenroll germànic esperat de la o curta a la a curta en el singular i en el grau zero en el plural. Constituïxen les segones i terceres parts principals del verp fort. El temps perfecte indoeuropeo duya originalment la seua pròpia colecció de terminacions personals. Es veuen els seus remanentes en el pretérito germànic fort. La característica de reduplicació del temps perfecte indoeuropeo seguix present en una cantitat de verps (es veu en més nitidea en el gòtic). Per esta distinció s'agrupen estos verps en la classe VII de verps germànics forts.

Verps dèbils

Artícul principal: Verps dèbils en llengües germàniques

Els verps dèbils (o de consonant) són els que usen un sufix dental en el temps passat o el pretérito, qualsevol dels dos -t- o -d-. En el protogermánico, estos verps no tenien un “ablaut”, és dir, totes les formes de tots els temps es formaven de la mateixa raïl, sense alternances en la raïl. Açò va significar que els verps dèbils anaren més fàcils de formar i, com a resultat, els verps forts varen cessar paulatinament de ser productius. Ya en les llengües germàniques atestades més primerenques, els verps forts s'havien convertit en classes tancades, i casi tots els verps nous es formaven usant una o més de les conjugacions dèbils. Este patró es va repetir més vesprada. Més canvis de sò varen significar que les alternances de la raïl varen aparéixer en algunes classes dèbils i uns idiomes fills. Estes classes es varen convertir en general improductives. Va passar, per eixemple, en tots les llengües germàniques occidentals, a banda de l'alt alemà antic, a on l'umlaut va produir alternances de raïl en els verps dèbils de Classe III. Com a resultat, esta classe es va convertir improductiva i la majoria dels seus verps es varen transferir a atres classes. Més tart, en anglés mig, les alternances de raïl entre vocals llargues i curtes varen aparéixer en verps dèbils de Classe I (eixemples: meet i met [conéixer, va conéixer]; hear i heard [sentir, va sentir]). Esta classe, a la seua volta, es va tornar improductiva, deixant la Classe II original com l'única classe productiva en anglés modern.

En protogermánico, hi havia cinc classes de verps dèbils:

• Els verps de Classe I es varen formar en un sufix -j- (-i- en el pretérito). Per eixemple, en gòtic hi havia satjan "posar" (en anglés antic settan), sandjan "enviar" (en anglés antic sendan), i sōkjan "buscar" (en anglés antic sēca). Com es mostra en els cognados de l'anglés antic, la -j- produïx un “umlaut” en la vocal de raïl en idiomes a banda del gòtic, i despuix va desaparéixer en la majoria de verps en llengües germàniques antigues, ademés del gòtic i el sajón antic. També va resultar en la geminació germànica occidental en alguns verps i la palatalisació de consonants velares en anglés antic.

• Els verps de Classe II es varen formar en un sufix -ō- (estés a -ōja- en les llengües ingaveónicas). Per eixemple, en gòtic salbōn "ungir", en anglés antic sealfian ← **salbōjan, compare's "assossegar".

• Els verps d'estat de Classe III es varen formar en un sufix -ja- o -ai- (després -ē-) en el temps present i sense sufix en el pretérito. Per eixemple, la paraula de l'anglés antic hebban "tindre" ← **habjan, pretérito iċ hæfde "vaig tindre". Les llengües germàniques occidentals, a banda de l'alt alemà antic, varen preservar millor esta conjugació, pero en estes llengües la conjugació s'havia tornat vestigial i solament tenia quatre formes. En atres idiomes, es va unir en els verps factitius de Classe III (vejau avall) i es va modificar de manera significativa. Per eixemple, en gòtic haban, pretérito ik habáida i en alt alemà antic habēn, pretérito ih habēta.

• Els verps factitius de Classe III es varen formar en un sufix -ā- o -ai- en el temps present i -a- en el pretérito. Esta classe es va unir en els verps d'estat de Classe III en gòtic, alt alemà antic i (per la major part) en nòrdic antic, i va desaparéixer en les atres llengües germàniques.

• Els verps de Classe IV es varen formar en un sufix -n- (-nō- en el pretérito); per eixemple, la paraula gòtica fullnan "omplir-se", pretérito ik fullnōdona. Esta classe va desaparéixer en atres llengües germàniques. No obstant, una cantitat significativa de verps cognados va permanéixer com a verps de Classe II en nòrdic antic i com a verps de Classe III en alt alemà antic.

Verps pretérito-present

Els cridats verps pretérito-presents són un grup chicotet de verps anómals en les llengües germàniques, a on el temps present té la forma d'un pretérito fort. El pretérito de verps pretérito-presents és dèbil. Per eixemple, consideren-se les formes de tercera persona de l'alemà modern, können "poder". Kann "pot" (present) mostra el canvi vocal i falta una terminació personal que indicaria normalment un pretérito fort. Konnte "va poder, podia" (pretérito) mostra el sufix dental dels pretéritos dèbils.

Fonts

Segons una "opinió àmpliament acceptada", els verps pretérito-presents es deriven del temps perfecte protoindoeuropeo que es va convertir normalment en un pretérito germànic. No obstant, en el cas dels pretérito-presents, el perfecte protoindoeuropeo va evolucionar a un verp de temps present. Per això, els pretérito-presents tenen un significat present, per un costat, i una forma que sembla un pretérito o verp de temps passat, per l'atre.

Les reconstrucció d'este procés discrepen depenent de l'interpretació del temps perfecte de peu. Un eixemple és la forma perfecta de woide. És l'antepassat dels pretérito-presents germànics que signifiquen "ell/ella sap", representat pel gòtic wait:

• Si el temps perfecte protoindoeuropeo era d'estat-resultatiu, pot explicar woide com "sap com a resultat d'haver vist" (l'estat de saber els resultats d'una acció terminada, és dir, veent). En wait, el significat de "sap" va estar retingut com un temps present. Va perdre de manera semàntica la referència al passat ("haver vist") pero va permanéixer de manera entomològica en la forma pretérita del pretérito-present. Aixina i tot, és difícil identificar combinacions similars d'acció passada i estat present per a atres verps pretéritos-presents. (Es pot observar les facetes diferents d'este eixemple en la paraula del grec antic oîda la paraula Vedic veda del sánscrito védico "yo sigues", i la paraula latína vīdī "yo vaig vore" (que tal volta siga una raïl aorista). Compare també videtʹ [vore] i vedatʹ [saber] del rus).

• Si la forma perfecta en el peu era purament d'estat, es pot explicar woide com "sap" (l'estat de saber). El significat "saber" va aplegar a un verp present, wait. En este enteniment, els pretérito-presents componen una retenció de la naturalea no passada del temps perfecte indoeuropea. Molts llingüistes, no obstant, no compartixen esta creència, "la majoria de contes del temps perfecte de peu no es tracta exclusivament com un verp d'estat".

Una resposta a estos i atres problemes ha segut argüir que els pretérito-presents són els descendents d'una categoria a banda d'estat, de lo que es va derivar també el temps perfecte protoindoeuropeo d'estat-resultatiu. Esta estratègia permet que es tracte als pretérito-presents com si foren completament d'estat en el seu orige, sense privar el temps perfecte protoindoeuropeo d'un element temporal.

Verps pretérito-presents en la llengua protogermánica

Esta taula inclou els verps coneguts de la llengua protogermánica.

Infinitiu	Significat	Descendents del present verbal	Classe	Present singular	Present plural	Pretérito
witaną	"saber"	neerlandés weten, alemà wissen, suec veta, noruec bokmål vite, noruec nynorsk vés-te, anglés wit	I	wait	witun	wissē
lizaną	"saber"		I	lais	lizun	listē
aiganą	"tindre", "posseir"	neerlandés eigenen, alemà eignen, suec äga, noruec bokmål eie, noruec nynorsk eige, anglés owe i ought	I	aih	aigun	aihtē
duganą	"ser útil"	neerlandés deugen/gedogen, alemà taugen, suec duga, noruec bokmål/nynorsk duge, anglés dow	II	daug	dugun	duhtē
unnaną	"concedir"	neerlandés gunnen, alemà gönnen, suec unna, noruec bokmål/nynorsk unne	III	ann	unnun	unþē
kunnaną	"saber (saber com)", després "poder"	neerlandés kunnen, alemà können, suec kunna, anglés ca	III	kann	kunnun	kunþē
þurbaną	"necessitar"	neerlandés (antiquat) durven, alemà dürfen, suec (arcaic) torva/tarva, anglés (dialèctic) tharf	III	þarf	þurbun	þurftē
durzaną	"atrevir-se"	anglés dare	III	dars	durzun	durstē
skulaną	"haver que", després "deure"	neerlandés zullen, alemà sollen, suec skola, anglés shall	IV	skal	skulun	skuldē
(ga)munaną	"pensar"	islandés muna, anglés dialèctic del nort mun	IV	(ga)man	(ga)munun	(ga)mundē
ganuganą	"ser suficient"	alemà genügen	V	ganah	ganugun	ganuhtē
maganą	"poder", després "pot ser que"	neerlandés mogen, alemà mögen, suec må, anglés may	VI	mag	magun	mahtē
aganą	"témer"		VI	ag	ōgun	ahtē
(ga)mōtaną	"pot ser que", després "haver que"	Dutch moeten, alemà müssen, suec måsta, anglés malnom i must	VI	(ga)mōt	(ga)mōtun	(ga)mōsē

Ablaut

El temps present té la forma d'un pretérito vocàlic (fort) en alternança de vocals entre el singular i el plural. Un pretérito dèbil nou es forma en el sufix dental. La forma de raïl del pretérito (en el grau zero) servix com la base de l'infinitiu i participi passat, i per això hi ha l'infinitiu anglés antic witan i el participi passat (ge)witen. Açò contrasta en tots els atres tipos de verps germànics en els que la base per a estes formes és la raïl present.

	Protogermánico	Gòtic	Sajón antic	Inglés antic	Alt alemà antic	Alemà	Neerlandés	Inglés	Nòrdic antic	Islandés	Danés	Suec	Noruec bokmål/nynorsk
infinitiu	**witaną	witan			wizzan	wissen	weten	[to] wit	vita		vide	veta	vite
1.ª i 3.ª persona present del singular	**wait		wēt	wāt	weiz	weiß	weet	wot	veit		vejau	vet	veu(i)t
3.ª persona present del plural	**witun			witon	wizzun	wissen	weten	wit	vitu	vita		(veta)
1.ª i 3.ª persona pretérito del singular	**wissǭ	wissa		wisse	wissa	wusste	wist	wist	vissa/vissi	vissi	vidste	visste	visste
Participi present	**witandz	witands	witandi	witende	wizzanti	wissend	wetend	witting**	vitandi		vidende	vetande	vitende/vitande
Participi passat	**wissaz		(gi)witan	(ge)witen	giwizzan	gewusst	geweten	wist**	vitat***	vitað***	vidst	vetat***	visst
Les formes plurals s'han perdut en suec central modern, pero alguns dialectes els retenen. **El gerundi i el participi present en anglés s'han unit i molt a sovint el participi passat s'ha unit en el pretérito. ***En realitat, no és el participi passat, sino la forma supina.

Terminacions personals

Per lo general, les terminacions personals del pretérito fort s'usen per al temps present. De fet, en el germànic occidental, les terminacions del temps present de verps pretérito-present representen les terminacions protoindoeuropeas originals del temps perfecte de millor manera que el pretérito fort dels verps d'eixa subclasse. La forma esperada en la segona persona del pretérito de singular del protogermánico terminada en -t- es va retindre en lloc de ser reemplaçada per les terminacions -i o -i les quals es varen adoptar en atres parts per als pretéritos forts del germànic occidental.

Les terminacions del pretérito (en l'excepció de **kunnana) són les mateixes que les terminacions de verps dèbils de Classe I.

Desenrolls subsecuentes

En l'anglés modern, es poden identificar els verps pretérito-presents per l'absència d'un sufix de -s en la forma de tercera persona present del singular. Compare, per eixemple, he ca (ell pugues) en he sings (ell canta) (pretérito: he sang). El paradigma present de ca és d'esta manera paralel en el temps passat d'un verp fort (referixca's a Verps modals en anglés). En alemà modern, hi ha també un canvi d'ablaut entre el singular ich kann (yo puc) i el plural wir können (nosatres podem). En les etapes més velles de les llengües germàniques (anglés antic, alt alemà antic), el temps passat de verps forts també mostraven graus diferents d'ablaut en el singular i el plural.

Molts dels verps pretérito-presents funcionen com a verps modals (auxiliars els quals se seguixen en un bare infinitive, un infinitiu sense "to" en anglés, i que expressen modalitat) i en efecte la majoria de verps modals tradicionals són pretérito-presents. Alguns eixemples en anglés són must i shall/should, i en alemà són dürfen, sollen, mögen, i müssen. L'història primerenca de will (wollen en alemà) és més complicada perque es remonta a un modo optatiu del indoeuropeo, pero el resultat en llengües modernes és aixina mateix un paradigma pretérito-present.

Verps suplementaris

Artícul principal: Verp copulatiu indoeuropeo

Una cantitat chicoteta de verps germànics mostra el fenomen del supletisme. És dir, consistixen en més d'una raïl. En anglés, hi ha dos d'estos verps: to be (ser) i to go (anar).

El verp copulatiu (el verp to be en anglés i els seus homòlecs en atres idiomes) prové de tres o quatre raïls del indoeuropeo (h₁és-, bʰuH-, h₂wes-, i possiblement h₁er-.

Els paradigmes de verps que consistixen en vàries parts de verps més primerencs és un fenomen que es pot observar a lo millor en un eixemple de l'història documentada de les llengües. El verp anglés to go va ser sempre suplementari, en un pretérito ēode en anglés antic (es creu que representa la situació original en protogermánico gāną "anar" **ijjǭ "vaig ser", **ijjēdum "vàrem ser"). En el XV, no obstant, es va reemplaçar per una forma passada irregular, went. De fet, went és el pretérito original del verp to wend (encaminar-se) (compare wendwent en sendsent). Hui en dia, wend té la forma passada regular wended. En la majoria d'atres llengües germàniques, el verp go pren el seu pretérito del verp protogermánico **ganganą "caminar" (per eixemple, l'alemà gehen, ging; el nerlandées gaan, ging; el suec gå, gick).

Indoeuropeo optatiu

Un cas especial és **wiljaną (voler, anar a), les formes del temps present que vénen del indoeuropeo optatiu.

Hui l'optatiu sobreviu en el modo subjuntiu de les llengües germàniques. En feroés, l'optatiu es confina al temps present i solament s'usa com un conjuntiu.

Verps regulars i irregulars

Quan s'ensenya llengües modernes, és normalment lo més útil mantindre una definició angosta dels "verps regulars" i tractar a tots els atres grups de verps com a irregulars. Referixca's a l'artícul Verp irregular. Llavors per eixemple, la majoria de llibres de text per a deprendre l'anglés o l'alemà tracta tots els verps forts com a irregulars, i considera només els verps més clarament dèbils com a verps regulars. En la llingüística històrica, no obstant, s'examinen els patrons regulars en una manera diacrònica, i hi ha una tendència de descriure verps com "irregulars" quan no es troben estos patrons. La majoria dels verps "irregulars" supostament pertany a les categories històriques les quals són regulars segons les seues pròpies regles. No obstant, els verps suplementaris són irregulars segons alguna norma, i generalment es poden considerar els verps pretérito-presents irregulars també. Ademés d'això, hi ha irregularitats aïllades en totes les llengües germàniques en els dos sistemes de verps forts i de dèbils.

Vore també

General

• Verp
• Verp irregular
• Verp regular
• Infinitiu
• Passat (gramàtica)
• Present (gramàtica)
• Futur (gramàtica)

• Supletisme

Artículs especialisats

• Verps dèbils en llengües germàniques
• Verp copulatiu indoeuropeo

Atres aspectes de verps germànics

• Ablaut indoeuropeo
• Lleis de Grimm i Verner

Bibliografia

• Bennett, William Holmes (1980). An Introduction to the Gothic Language, New York: Modern Language Association of America.
• Campbell, A. (1959). org/details/oldenglishgramma00camp Old English Grammar, London: Oxford University Press.
• Galleé, Johan Hendrik (1910). Altsächsische Grammatik, Trobe: Max Niemeyer.
• Gordon, I. V. (1927). An Introduction to Old Norse, London: Oxford University Press.
• Heuser, Wilhelm (1903). org/details/altfriesischesle00heusuoft Altfriesisches Lesebuch mit Grammatik und Glossar, Heidelberg: Carl Winter's Universitätsbuchhandlung.
• Ringe, Don (2008). From Proto-Indo-European to Proto-Germanic, Oxford: OUP. ISBN 978-0-19-955229-0.
• Skeat, Walter William (1868). org/details/amoesogothicglo00skeagoog A Moeso-Gothic glossary, London: Asher & Co..
• Voyles, Joseph B. (1992). Early Germanic Grammar, San Diego: Academic Press. ISBN 978-0-12-728270-1.
• Wright, Joseph (1906). An Old High German Primer (Second Edition), Oxford: Clarendon Press.
• Wright, Joseph (1910). org/details/in. ernet. dli.2015.272068 Grammar of the Gothic Language, Oxford: Clarendon Press.
• Wright, Joseph (1925). Old English Grammar (Third Edition), London: Oxford University Press.
• Kroonen, Guus (2013). brill. nl/default. aspx? partid=227&pid=24855 Etymological Dictionary of Proto-Germanic, Brill Academic Publishers. ISBN 978-90-04-18340-7.